dissabte, 12 de desembre de 2009

IAIO SEMPRE T'ESTIMARÉ. SALUT!. CRÒNICA DE LA SISENA CONCENTRACIÓ PER A LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ






Iaio sempre t’estimaré. Salut!

La sisena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació es va celebrar amb la col·laboració de tots aquells que van voler deixar les seves paraules sobre un llençol blanc, que va quedar cobert de paraules d’homenatge i de reivindicació. Símbol de tot el que queda per reclamar, lluitar i aconseguir.


“Pare no els perdonis que sabien el que feien” aquesta és la frase que ens va regalar un membre de l’equip de l’adaptació de “Les veus del Pamano” de Jaume Cabrè per a TV3. Una treball molt important i efectiu per a explicar a un públic desconeixedor de la nostra història, part de la terrible veritat del que va ser el patiment dels que els vencedors feixistes van anomenar vençuts.




Gent d’aquí, d’allà i més enllà que obren ulls com plats quan s’assabenten que encara estem en aquest punt tan lamentable. En aquesta ocasió va estar amb nosaltres el vicepresident de l’Associaziacione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti di Spagna, Francesco Vaia.



Les càmeres de BTV van recollir les nostres reivindicacions i les nostres raons per concentrar-nos a la plaça de Sant Jaume, tot donant testimoni d’aquesta tasca a la que no renunciarem fins a complir els nostres darrers objectius: Veritat, Justícia i Reparació. No van faltar els crits de denúncia al “atado y bien atado”, els visques a la república i a Catalunya, crits corejats pels convidats dels casaments laics que es celebren a l’Ajuntament de Barcelona.



Néts i nétes que no van conèixer els seus avis i àvies s’apropen a felicitar-nos per la nostra iniciativa, emocionats, indignats, alguns amb llàgrimes als ulls, néts i nétes que de vegades no tenen ni una foto per posar rostre als seus familiars, però que no els cal perquè els imaginen il·luminats per la llum de la solidaritat i la generositat. Gent d’arreu que vol compartir les seves històries íntimes amb nosaltres, ens abracen, ens petonegen i ens encoratgen per a continuar. Néts i nétes avergonyides perquè encara no s’ha fet Justícia en un estat que arrossega la càrrega del franquisme, la mateixa que amaga la Veritat i nega la Reparació.

Avis i àvies desaparegudes, perduts a les cunetes, ossos desconeguts però estimats. Avis esclaus del franquisme, víctimes dels trets, els cops, les malalties, la fam, de la mort feixista, assassinats o vius i marcats, ma d’obra gratuïta per a les mateixes empreses que continuen beneficiant-se dels nostres impostos. Avis i àvies a les presons, maltractats, humiliats, plens de paràsits, alienats, passejats, morts o vius de tardans silencis trencats. Avis i àvies tretes a la força de casa seva, executats davant dels seus fills, a les tàpies del cementiri, lligats de mans a cops de fusell caminant cap a la mort. Àvies rapades, caps nus i orgullosos, i l’oli baixant fins a uns budells vençuts que deixen a la vista el seu contingut, la mateixa matèria de la que estan fets els homes de blau que les obliguen a prendre la humiliació líquida abans d’engarjolar-les. Avis i àvies que no van tornar dels camps de concentració feixistes espanyols, dels francesos col·laboracionistes o dels nazis, a les fosses, a les sorres de les platges del Rosselló, a l’aire que va acollir els seus cossos convertits en fum antifeixista digne i lliure. Avis i àvies de l’exili que no han pogut deixar la nacionalitat als seus néts perquè han de jurar obediència a una constitució que no van votar, i fidelitat al nét d’un rei del que es van lliurar democràticament i pacíficament i hereu del dictador colpista que els va fer fora de casa seva.

Avis i àvies que tenen néts i nétes que lluitaran per la seva memòria. Són els néts i les nétes els que continuaran la tasca que van començar els seus avis i àvies per la dignitat, per la república, per la llibertat dels seus pobles. I la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes amb tots vosaltres ens tornarem a concentrar per la veritat, la justícia i la reparació el proper gener per llegir les cartes dels condemnats a mort. Si vols fer un petit homenatge als teus familiars porta la seva foto i les seves paraules per què aquestes puguin ser recordades per gent que no permetrà que quedin mai a l’oblit.


La companya Paquita Cruz va cantar i recitar el meravellós poema de Miguel Hernàndez dedicat a “Rosario Dinamitera”, miliciana valenta, un homenatge a totes les dones lluitadores que van combatre el feixisme, dones pilar de la resistència antifranquista, com la mateixa Paquita.



POEMA DE JOSEP PALAU I FABRE
DANSA DE L'ODI SOBRE LA TOMBA DE FRANCO

Dansaré sobre la teva tomba
la dansa de l'odi immarcescible.
Percussió de peus i de mans
sobre la teva tomba.
Crit de joia i alarit salvatge
sobre la teva tomba.
Creixença de les venes i les ales
sobre la teva tomba.
Verge la vida en el mirall del dia,
sobre la teva tomba.
Al.leluia, al.leluia, al.leluia!
sobre la teva tomba.
Seré parit pel ventre de la vida,
sobre la teva tomba.
Quin esgarrip anunciarà aquest dia?
Crit d'orenetes: diamant i vidre.
Sobre la teva tomba.

Retrobaré la llum de la mirada,
sobre la teva tomba.
Retrobaré el ritme que no es cansa,
sobre la teva tomba.
Retrobaré la font i la paraula,
sobre la teva tomba.

Vindré a dansar sobre la teva tomba,
sí, sobre la teva tomba!
Mils de cadàvers dansaran amb mi,
sobre la teva tomba.
Per cada crim comès i cada ultratge,
els peus dansaran sols, dansa d'oracle,
sobre la teva tomba.
Pels somriures marcits a flor de llavis,
per les presons de pedra morta i odi,
per les muralles de silenci altes,
per les ferides que no cicatritzen,
per la saliva amarga coll endintre,
per les mirades orbes de les mares,
dansarem la sardana inviolable,
sobre la teva tomba, sí
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba,
sobre la teva tomba.
Evocaré la vinguda de l'Orcus,
munions de tàvecs per a fustigar-te,
l'Hermes malalt per a què et paralitzi,
la sang dels morts, insepulta i calenta
en la dels vius on crema llur venjança.

Dansaré nu sobre la teva tomba!


POEMA DE MIGUEL HERNÁNDEZ

ROSARIO, DINAMITERA

Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.

Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.

Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!

Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.