dissabte, 11 de desembre del 2010

QUINZENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ. DONES LLUITADORES, DONES RESISTENTS.



A la ciutat de Barcelona entre el 1939 i el 1952 van ser executades 1717 persones. Entre aquestes, 12 dones, totes assassinades al Camp de la Bota i enterrades al Fossar de la Pedrera. Aquests són els seus noms, extrets del llibre “Justícia, no venjança” dels nostres companys de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya, un treball de Joan Corbalán Gil. Dades que consten en el seus consells de guerra. 

Virginia Amposta Amposta. 36 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Pinell de Brai. Residencia: Viladecans. Juzgada: el 26 de mayo de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión. Cargos: comité, presidenta UGT sección local de oficios varios. Ejecución: 8 de agosto de 1939. 

Nieves Bouza Gil. 22 años. Soltera. Obrera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 26 de abril de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: adhesión a la rebelión militar. Cargos: patrullera. Ejecución: 26 de mayo de 1939. 

Carmen Claramunt Barot. 28 años. Soltera. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Roda de Barà. Residencia: Barcelona. Juzgada el 27 de marzo de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: Estat C.atalà. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 18 de abril de 1939. 

Cristina Fernández Pereda. 39 años. Casada. Portera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Villasinde (León). Residencia: Barcelona. Juzgada el 12 de abril de 1939. Procedimiento Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Patrullera. Ejecución: 13 de mayo de 1939. 

Inés Giménez Lumbreras. 25 años. Casada. Modista. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Madrid. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 25 de septiembre de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: Juventud Católica- Asociación de Estudiantes Católicos/FET. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Agente del SIM, espia Republicana. Ejecución: 13 de noviembre de 1940. 

Dolores Giorla Laribal. 27 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada el 8 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Acusación: Rebelión militar. Cargos: haber denunciado a su marido, que era un maltratador. Ejecución: 20 de junio de 1939. 

Eugenia González Ramos. 20 años. Soltera. Guantera. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Madrid. Residencia: Madrid. Juzgada el 14 de abril de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Patrullera en Carabanchel. Ejecución: 11 de mayo de 1939. 

Encarnación Llorens Pérez. 45 años. Casada. Jornalera. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: Barcelona. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 25 de marzo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: UGT. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 26 de abril de 1939. 

Ramona Peralba Sala (Cambrilsa). 35 años. Casada. Tejedora. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Gironella. Residencia: Gironella. Juzgada: el 18 de abril de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Delegada de fábrica de la CNT. Ejecución: 16 de mayo de 1939. 
 
Magdalena Nolla Montseny. 34 años. Casada. Ama de casa. Sí sabe leer y escribir. Nacimiento: Alforja. Residencia: Barcelona. Juzgada el 3 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: ERC-UGT. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 21 de junio de 1939. 

Leonor Malich Salvador (la Roja). 60 años. Viuda. Portera. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: El Molar. Residencia: Barcelona. Juzgada: el 26 de mayo de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Acusación: Rebelión militar. Ejecución: 8 de agosto de 1939. 

Asunción Puigdellosas Vila. 43 años. Casada. Ama de casa. No sabe leer ni escribir. Nacimiento: Vic. Residencia: Vic. Juzgada el 14 de septiembre de 1939. Procedimiento: Sumarísimo de urgencia. Filiación: CNT. Acusación: Rebelión militar. Cargos: Izquierdista furibunda, patrullera, intervención en saqueos de iglesias. Ejecución: el 27 de marzo de 1940. 

Demanem l'anul·lació d'aquests consells de guerra d'aquestes dones i l'anul·lació de tots els judicis del franquisme. Totes aquestes dones van estar a la presó de Les Corts abans de ser afusellades.

L'Ajuntament de Barcelona, després de moltes peticions ha col·locat una minsa placa en la façana menys concorreguda de El Corte Inglés de Diagonal, antics terrenys de la presó de Les Corts, a una alçada que la fa il·legible. El text de la placa diu així: "En aquest indret hi havia des de l'any 1886, l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936 fins el 1955 a presó de dones. Recordem avui totes les recluses i també els seus fill i filles, que van ser privades de la seva llibertat en aquell centre." No es pot equiparar allò que res té a veure. El 1936 aquest centre era un modèlic centre oficial, el Correccional General de Mujeres, que és descrit d'aquesta manera: Feia goig. Unes recluses feien de professores. La infermeria, la cuina, el menjador, la sala d'esbarjo, els patis, tot plegat donava una idea de netedat, de claror, àdhuc de confort, molt distant del que hom hauria esperat trobar en una presó. No mancaven flors, hi havia una sala per a les reunions dels dies de festa i una col·lecció de pianos. 

El 1939, aquest edifici es va convertir en un penal franquista on les monges retornades, las Hijas de la Caridad de San Vicente de Paúl van fer el seu paper de carcelleres amb tota la professionalitat d'un bon repressor. Hi ha una diferència, la mateixa que hi ha entre democràcia i dictadura. A la placa no es llegeix que la majoria d'aquestes dones eren represaliades pel franquisme, que no haurien d'haver estat engarjolades sota cap circumstància. Quan no tinguem por a la Veritat, la Justícia i la Reparació, es podrà posar una bonica escultura a la gespa del davant d'aquest magatzem, que tant va créixer durant la dictadura, amb una placa que digui: "Honorem a totes les dones que van patir la repressió franquista a la Presó de Dones de Les Corts, als seus fills i filles, empresonats per la dictadura." 1939- 1955. 

Carta de Inés Giménez a su madre y a su hija Hortensia fechada el día de su fusilamiento, el 13 de noviembre de 1940 en el Camp de la Bota. 

Queridísimas mamá e hija. La una y media de la madrugada se me despierta para llevarme donde unos cuantos hombres apuntarán para quitarme una vida pletórica de juventud. Yo, como otro recuerdo no puedo dejarte que más puedas guardar, te envío estas letras estampadas en momentos últimos, en que vida exhalará su postrer suspiro. En la mesa donde ahora me sirve de apoyo, hay flores y me las ha ofrecido no la Oficiala que tu conoces, sino la otra llamada doña Teresa, para que sean mis compañeras de tumba, y yo os envío un capullo para que guardes tú, hasta que vivas, y después hagas entrega a mi hija para que siga conservándolo. Me voy con el consuelo a la tumba de haberos tenido entre mis brazos y esta satisfacción me da valor y fuerza para ir a la muerte. Ahora yo no te digo esto como una farsa alarmante, sino como una triste realidad y solo te pido en estos momentos, tengas la serenidad que yo, cuando de ti me despido. Perdono a todos y una vez más deseo felicidad para ellos y para vosotras desde el Cielo pediré vuestra dicha. Sí, tesoros de mi alma en vida. Ahora lo seguiréis siendo, cuando más feliz que en la Tierra con la maldad de los hombres, sea en el Cielo. Besos para todos los de la familia y personas buenas a quien ya conocemos, y mi amada hija y tú, no os canséis de recibir los que os envía vuestra hija y madre, tres o cuatro horas antes de caer y que por lo tanto, podréis apreciar ya soy cadáver. Me llevo vuestra foto, para morir besándoos. Hasta en la muerte; vuestra hija y madre. 

Testimoni de la nostra companya Paquita Cruz, la nostra Paquita Dinamitera, nena de la guerra que parla en el llibre de testimonis “Traumas” de la seva mare Paquita Punteros.

Al acabar la guerra cuando llegamos a Mota del Cuervo la guardia civil vino a detener a mi padre y más tarde a mi madre. Como yo tenía pocos meses de vida, mi madre me llevaba en brazos. En el mismo cuartel de la guardia civil la pelaron y le dejaron unas melenas en la sien. Los pelos me iban cayendo en la cara y mi madre se esforzaba en quitármelos. Cuando mandan a mi madre para su casa le ponen detrás a un numerosos grupo de niños para que la ridiculicen. Al llegar a casa de su madre esta se puso a llorar y mi madre le consoló diciéndole: no se preocupe madre que el pelo crece y yo estoy aquí con usted y mis hijas. No había acabado de decir estas palabras cuando volvieron a por ella, esta vez para siempre. Mi madre y mi tía Maximina recorrieron las cárceles de Castilla-La Mancha, como mi padre y mis tíos. Cada uno por su lado hasta que llegaron a la hacinada prisión de Uclés. En esta terrible prisión franquista eran asesinados por francotiradores apostados en una ventana los presos que se atrevían a asomarse, cuyos cuerpos eran recogidos por la noche para ser tirados a una fosa. Aquí enfermó mi madre y por falta de atención médica murió. Estando en el lecho de muerte, una simple tarima, recibió la visita de un cura, pero ella sacando fuerzas de lo más hondo, le echó diciéndole: ¡Vete de aquí cuervo, hipócrita, que tienes el alma más negra que los hábitos! El cura salió pero dijo que la dejaran sola porque no había querido confesar, porque era una hereje. Las compañeras no la dejaron sola. Yo estaba en la prisión con mi madre y me llevaron con mi padre al que le dieron la noticia del siguiente modo: toma tu hija que tu mujer se ha muerto.

  Cuentan que mi madre era una mujer valiente muy unida a su marido y de una gran bondad. Nosaltres podem dir que com la seva lluitadora filla. 

 Poema de Josefa García Segret, mestra socialista que va estar en dues de les pitjors presons de dones del franquisme: Saturrarán i Palma de Mallorca. Versos dedicats al seu pare després de ser detinguda amb el seu marit, que va ser salvatgement torturat i afusellat. 

PLEGARIA
 
Calla viejecito… 
la espada lo manda. 
Llévanse a tu hija 
a su esposo matan. 
Sólo a ti te dejan, 
solito en la casa, 
con unos vecinos, 
que de ti, se encargan 
mientras que tu hija, 
a presidio marcha. 
Tu lloras muy triste, 
cieguecito encamas; 
llamas a tu hija, 
que vuelva a la casa. 
Pero las cadenas, 
la tienen atada. 
No dejan venirla, 
porque… es presidiaria, 
defendió la República … 
mereció matarla. 
Muere el viejecito… 
en manos extrañas. 

 Mujeres Libres

Si hi ha un moviment de dones lluitadores pels seus drets, fent la seva pròpia revolució en defensa de la total emancipació de la dona, aquest grup es Mujeres Libres. Dones llibertàries que van treballar molt dur enfrontant-se fins i tot a la incomprensió, de vegades, de companyes i companys de idees. Ha quedat testimoni del seu treball en la publicació que portava el seu mateix nom. En homenatge a aquestes dones precursores llegirem el seu himne. 
 
Puño en alto mujeres de Iberia
hacia horizontes preñados de luz
por rutas ardientes,
los pies en la tierra
la frente en lo azul.
Afirmando promesas de vida
desafiamos la tradición
modelemos la arcilla caliente
de un mundo que nace del dolor.
¡Qué el pasado se hunda en la nada!
¡qué nos importa el ayer!
Queremos escribir de nuevo
la palabra MUJER.
Puño en alto mujeres del mundo
hacia horizontes preñados de luz,
por rutas ardientes,
adelante, adelante,
de cara a la luz.

Lucía Sánchez Saornil L'església represora de la dona: El cas de Matilde Landa

Matilde Landa va ser traslladada en 1940 a la presó de Palma de Mallorca, una de la més terribles presons de la dictadura. Matilde que havia estat un referent a la presó de Ventas es va convertir en un baluard de la resistència per a les preses. Les autoritats religioses de la presó van fer de la conversió al catolicisme de Matilde una croada. A partir de 1941 es va iniciar una brutal pressió perquè es bategés , esperonada per les principals autoritats eclesiàstiques de l’illa. La coaccionaven represaliant a les seves companyes i va arribar a tant el seu sofriment que para no claudicar de les seves idees i que la tortura cessés, es va suïcidar. Tenia 38 anys. La indecència de l'Església va arribar a tal extrem que van batejar a Matilde en articulo mortis.

 
Dones que per fi ja no eren només filles de, mares de, germanes de, de homes. Eren dones que tenien drets, que conquerien drets, que feien valdre drets en una societat que les atorgava el títol de ciutadanes. Eren les dones de la República.

Dones que van omplir els carrers per a celebrar el triomf del Front Popular, que van tenir activitat política ocupant càrrecs als partits i a l’administració, regidories, alcaldies, ministeri. Dones que van poder formar-se i tenir accés a l’educació superior, no només testimonialment, que van ocupar llocs de treball que eren propietat privada dels homes. Dones que gaudien d’un estat de llibertat pioner al món, dones protagonistes que tenien l’oportunitat d’escriure la història. Encara que alguns poden dir que això no era la norma també es pot dir que la lluita per les conquestes socials i la igualtat d’oportunitats, per a les dones i per als homes, era un camí sense retorn on s’havien de deixar enrere secles d’explotació i alienació.

Dones que després del cop d’estat feixista i la cruenta lluita per la defensa de la legalitat republicana van estar al front, milicianes amb el fusell plantant cara a l’enemic, conductores, aviadores, correus a primera línia de foc. Dones que van ocupar a la rereguarda els llocs de treball que havien deixat els homes: tramviàries, constructores de refugis i trinxeres, treballadores a fàbriques de munició, … Dones que es van organitzar i que van fer funcionar unes ciutats i uns camps sense homes, treballant sense descans amb la il·lusió de que el somni de la seva emancipació fos una realitat l’endemà.

Dones que després de la victòria dels feixistes també van quedar captives i desarmades i van patir la repressió tant o més que els homes, però en el silenci i el sacrifici que durant segles la societat masclista catòlica havia imposat. Dones rapades, violades, humiliades, exhibides pels carrers després de prendre la popular ració d’oli de ricí. Dones a les presons, castigades per les seves idees o per les idees dels homes que les envoltaven, torturades física i psicològicament, que van patir fam i malalties, algunes de les quals mai van traspassar els murs entre els quals estaven tancades. Dones amb consells de guerra, condemnades a mort i assassinades, dones que eren passejades de nit i de dia, dones desaparegudes. Dones a les què van robar els fills o que van veure com se’ls morien de gana als penals. Dones roges arrossegadores de pecats de llibertat, transmissores del gen roig, que portaven nens al món que havien de ser separats d'aquestes mares malaltes de progrés, alguns d’aquests nens fruits de les violacions dels falangistes durant els interrogatoris, entre pallissa i pallissa. Dones de l’exili que van perdre els seus fills a les platges franceses, que van deixar la seva vida allà, altres encara més lluny, als camps de concentració nazis. Dones patidores i lluitadores que no van caure en el desànim perquè havien de lluitar molt dur per treure endavant allò que va quedar de la seva llar i la seva família, des de dins i des de fora de les presons.

Puntals de la societat sobre els quals es va construir la resistència i la lluita antifranquista, relegades a un paper secundari, van constituir la logística i la infraestructura sense la qual qualsevol projecte estat condemnat a ensorrar-se. Dona però no sempre companya, imprescindible però en segona fila, generosa però mal pagada. Sense veu durant massa temps. Per aquestes dones és el nostre homenatge, per a les dones dels rojos, per a les dones roges, republicanes i antifeixistes.

Volem recordar que l’any 1931 va arribar democràticament una república amb una constitució que va fer possible que la dona, per fi, gaudís de l’estatus de ciutadana. Moltes d’aquestes dones estan esperant que el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat. I això ens recorda que dilluns dia 6 de desembre es tornarà a celebrar una jornada per a commemorar la constitució del 78, monàrquica per la gràcia del dictador. I que justament aquesta tan lloada constitució, que la majoria de la població actual no va votar, barra el pas, o això diuen, a aquest dret a la veritat, la justícia i la reparació per aquestes dones i per a tots els lluitadors antifeixistes. Aquesta constitució és una trinxera d’impunitat, refugi d’aquells que van formar part de l’aparell de la dictadura franquista i la pactista transició.

1 comentari:

Anna Maria Batalla ha dit...

Sóc vikipèdista i he fet l'entrada de les dones afusellades de la Presó de les Corts, M'interessa saber si eren 11 o 12, la web de la presó en cita 11 i vosaltres afegiu ENCARNACIÓ LLORENS PÉREZ. quines referències hi ha que aquesta dona va estar a les Corts?ës més que probable però necessitaria provar-ho, hi ha algún document...?