En primer lloc, volem dir que és un honor celebrar el nostre quinzè aniversari al barri de la Trinitat Vella. Un barri que el 1936 lluïa orgullós noms de carrers com Llibertat i Fraternitat i places com la de la CNT. Un barri que va plantar cara al cop d’estat feixista de 1936 i que es va autodenominar Barriada 19 de juliol.
En segon lloc, volem demanar un aplaudiment de dignitat per a totes les dones que van passar per aquest centre de repressió, algunes, companyes, que estan aquí avui. Dones que es van rebel·lar contra la dictadura i la transició, contra la societat, les famílies opressives i la pobresa, contra el masclista nacionalcatolicisme, que ho impregnava tot. Per fer-ho van acabar patint el menyspreu, les vexacions i els càstigs de les feixistes Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey o d’altres congregacions en centres com els del Patronato de Protección a la mujer. Avui reivindiquem aquest espai com lloc de memòria, que no pot ser esborrat de cap manera, per respecte al patiment de tantes dones resistents i referents. Moltes de les dones que van passar per aquest cau de la Trinitat havien passat prèviament pel cau de l’horror de Via Laietana, 43, que ha d’esdevenir centre de memòria de la tortura i la repressió. Cada primer i tercer dimarts de cada mes a les 19 hores, des de fa més de dos anys, centenars de persones ho exigeixen davant d’aquesta sinistra comissaria de la Policia Nacional, també la nostra Mesa de Catalunya.
Us demanareu qui és aquesta gent, ens presentem, som la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i volem celebrar amb totes i tots vosaltres el nostre aniversari. Després del desencís de la primera llei de memòria, llei d’impunitat de 2007, un conjunt d’associacions i particulars vam decidir unir-nos el 2008 per a continuar lluitant contra l’oblit i la injustícia institucionalitzada. Així naixia la nostra Mesa de Catalunya, amb esperit indomable disposada a demostrar que sense determinar-nos al carrer no assoliríem les nostres fites. Érem i som una plataforma oberta, transversal i horitzontal amb un objectiu, exigir i defensar els drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. Aquest concepte, drets humans, ens feia més fortes, ens carregava de raons, ens diferenciava i ens situava en el camp de la justícia, just allò que ens negaven. El 9 de febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vam fer la nostra primera concentració al carrer per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme, ens deien que era impossible, però ja és una realitat. Des de llavors cada darrer dissabte de cada mes hem estat a diferents places i carrers sense defallir, amb sol, amb pluja, fred i calorada de lipotímia, podem donar fe del canvi climàtic. Voldríem demanar un altre aplaudiment d’infinita gratitud per a totes les persones i les entitats que ens han acompanyat en tan llarg camí de manera solidària i combativa, encara que hagi estat puntualment. Un orgull i un honor compartir lluita amb tantes antifeixistes.
Una senya d’identitat de la nostra Mesa de Catalunya, de la qual estem molt orgulloses, ha estat defensar i estar al costat de totes les víctimes que van patir la repressió feixista, sense distincions, en dictadura i transició i més enllà. Ara pot semblar fins i tot una obvietat, però fa quinze anys qüestionar la transició era un fet força insòlit i gaire ben vist, així com defensar la branca anarquista de la lluita contra el feixisme, posar la dona al centre de les reivindicacions i vindicar el feminisme, parlar amb orgull de les víctimes LGTBIQ+, del poble gitano antifeixista i de tantes memòries oblidades. També ha estat molt important per a nosaltres vincular les lluites d’avui amb les d’ahir, fer ben palès que la nostra no és una reivindicació del passat, que és present i futur. Per això hem estat al costat de moltes causes i hem denunciat moltes injustícies bastint un pont entre les víctimes de la injustícia d’avui i d’ahir, perquè no ens podem permetre perdre més drets i llibertats.
Quan la Mesa va començar a caminar el feixisme espanyol era viu i treballava pel atado y bien atado amagat en sigles beneïdes per la constitució monàrquica. Aquells que havien format part del Règim, sense haver pagat cap peatge i sense condemnar la dictadura, de sobte ocupaven escons als parlaments democràtics. Però fa quinze anys el feixisme no s’exhibia als carrers massivament amb orgull i impúdicament. La paraula feixista encara no havia vist desvirtuat el seu significat i el feixisme no havia estat blanquejat fins a esdevenir un fet democràtic. Un fet que ha normalitzat la repressió fins a vulnerar drets fonamentals i atacar col·lectius vulnerables. Un monstre que no deixa de créixer.
Hem fet costat a la nomenada querella argentina, moltes i molts som querellants, denunciants a la República Argentina o hem donat suport a les companyes i companys que han fet aquest pas, davant les negatives de l’estat espanyol a jutjar els crims del franquisme i la transició. Vam recollir milers de signatures de suport a la querella en les nostres concentracions que vam entregar a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i que van ser enviades al jutjat que instrueix aquesta macrocausa.
Tot el que us expliquem no és un exercici de vanitat perquè ho fem humilment i amb l’esperit de compartir amb totes i tots vosaltres la nostra tasca.
Després de parlar amb molta gent en les nostres concentracions ens vam adonar que no es coneixia l’abast de la repressió i totes les seves cares aterridores i injustes, ni tan sols nosaltres mateixos. Llavors ens vam plantejar que havíem de tenir un ànim més divulgatiu, fer més treball d’investigació i compartir-ho. També anant als centres educatius per construir memòria i respecte pels drets humans. Hem ajudat en els seus projectes i treballs de recerca a moltes i molts alumnes de batxillerat i universitat. També hem estat mecenes de documentals com el de “Gustau, la transició al descobert” o “Via Laietana, 43. El cau de la Bèstia”. Fins i tot tenim el nostres propis mots encreuats, llibres i poemaris que us podeu descarregar a la nostra pàgina web.
Per a nosaltres ha estat importantíssim, un honor i un deure visibilitzar les històries de dones antifeixistes, milicianes, dones de la rereguarda, membres de la resistència, poetesses, escriptores, periodistes, esportistes, camperoles, infermeres, pioneres a ocupar càrrecs fins llavors vetats per a elles. Dones detingudes, torturades, empresonades en condicions infrahumanes, violades, vexades, assassinades, exiliades, dones als camps de concentració francesos, nazis i franquistes, dones a les quals van robar els seus fills. Tantes dones admirables, moltes anònimes, silenciades per la dictadura i moltes vegades marginades pels seus companys de lluita antifranquista. Tot un exemple a seguir aquestes magnífiques dones.
Hem dedicat concentracions i hem parlat extensament dels brigadistes internacionals, de l’Olimpíada Popular del 36, dels milicians; de la guerrilla estigmatitzada amb l’etiqueta de delinqüent; de la repressió als ferroviaris, dels esclaus del franquisme, dels nens que van viure l’horror dels preventoris, dels mestres represaliats; dels llibres cremats i dels prohibits, de les biblioteques tancades pel feixisme, dels Papers de Salamanca botí de guerra per a la repressió; de l’espoli de béns dels antifeixistes; dels camps espanyols de repressió i mort, dels antifeixistes als camps nazis, dels lluitadors de La Nueve entrant a París; dels darrers afusellats del franquisme considerats terroristes i no lluitadors antifranquistes; dels morts de la transició com Gustau Muñoz o Jordi Martínez de Foix; de les fosses que en el cas de Catalunya, vergonyosament, encara resten per obrir més de 800, del Banc d’ADN i dels protocols internacionals que no es respecten; de les cartes de comiat de les afusellades i afusellats; de Cipriano Martos Jiménez que ha estat exhumat a Reus i enterrat a Loja, Granada, gràcies a la perseverança del seu germà, el nostre company Antonio, i del nostre esforç; del Camp de la Bota, de l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya pel Parlament el 2017 gràcies al ferm treball del nostre company Josep Cruanyes; de la destrucció de plaques, monòlits i escultures en record de les víctimes antifeixistes, dels nomenclators feixistes; dels molts crims de l’Església; de les condecoracions a franquistes com Samaranch que han de ser retirades, de l’execució del president Companys, dels poetes represaliats i exiliats; del 20N, del 23F; dels judicis del TOP; de les tortures a comissaries i presons; dels bombardejos de Barcelona; de les mans tacades de sang de Martín Villa; dels consells de guerra. Hem commemorat els catorzes d’abril i la victòria del Front Popular, hem parlat de la llum de la República. Hem denunciat que les nostres víctimes, víctimes del terrorisme d’estat, no han tingut mai la consideració d’altres víctimes, més aviat hem rebut menyspreu. Hem parlat de la repressió a les idees, als cantants i hem demanat la derogació de la llei mordassa que lliga de mans i peus la protesta. Vam fer el primer referèndum “monarquia o repúblic” el 2012 a la plaça Sant Jaume i va guanyar per centenars de vots contra menys de 10 la República, hem defensat el dret a decidir-ho tot i la llibertat d’expressió. Hem parlat de moltes coses més.
Hem parlat amb noms i cognoms de les víctimes i també dels botxins, policies, jutges, càrrecs públics, encara protegits per l’estat. Per això no deixem d’exigir l’anul·lació de la Llei d’Amnistia del 77, llei d’amnèsia induïda i impunitat, darrere de la qual es parapeten assassins, col·laboradors, encobridors, on s’atrinxera la injustícia.
I continuarem parlant perquè la repressió va ser inabastable i després de més de 150 concentracions no ens hem quedat sense aspectes de la repressió per denunciar. Aquest aniversari té un vessant ben agre, que és el fet de reunir-nos aquí després de quinze anys per haver de continuar lluitant per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.
Gràcies per ser-hi avui aquí.
Isabel Villa
Amador Expósito
Gràcies a l'Associació Feminista Amigues de l'Olivera i a la seva presidenta Isabel Villa i a l'Amador Expósito president de l'Associació per a la Recerca i Divulgació de la Memòria Històrica de Trinitat Vella per acollir-nos i pel seu treball.
Després de tot allò que hem parlat a la porta de l’antiga presó de dones de la Trinitat, fer una festa pot semblar una frivolitat. Pot semblar-ho quan el món cada dia és més inhòspit i el feixisme desacomplexat ens passa la mà per la cara; mentre no plou més que desesperança i en molts llocs bombes i misèria que exterminen nenes i nens. Però, just per això, hem de celebrar aquesta rara avis que és la constància en la lluita, aquest sentir-se colpit per la injustícia i la vulneració de drets humans, aquesta humanitat que ens batega al pit i que aquests quinze anys ens ha mantingut plegats i ferms. La batalla a l’oblit, l’oblit de la repressió en dictadura i democràcia, d’allò que va passar fa quasi 90 anys, però també d’allò que va passar ahir mateix i que avui ja no interessa que sigui notícia. La batalla a la mentida, la que trepitja la veritat, tergiversa la realitat o crea de noves i paral·leles. Aquella que dicta els interessos dels gossos que guarden la taula de l’amo, on mai van seure les nostres víctimes, on no seurem mai nosaltres. I en aquest combatre l’oblit i en aquest celebrar la resistència, volem honorar les vides de les companyes i companys que sempre han restat amb nosaltres, encara que ja són vent de llibertat.
Recordar als estimats Álvaro Fernández, Joan Aguirrezabal, Milagros Riera, Carme Conill, Paquita Cruz i Juan Martínez.
Per a elles i ells aquest aplaudiment, per a totes les persones i entitats que vau veure que amb la mort del gos no moria la ràbia, que no es van arronsar, que no vau defallir mai.
Avui celebrem la companyonia, l’amistat i la família que hem creat amb comprensió, respecte i sense perdre mai de vista que els nostres objectius estaven per sobre de tot. Aquesta família escollida ha anat ampliant-se més enllà del nucli inicial del 2008 i podem dir amb orgull que la Brigada Intergeneracional en forma part. Volem agrair de tot cor la seva solidaritat, el magnífic regal de la seva música durant aquests anys i la seva tasca en pro de la memòria de totes les víctimes del franquisme i la transició. La Brigada Intergeneracional ha publicat tres treballs meravellosos, que han estat la nostra banda sonora. Us deixem amb en Dani Caracola ànima, pilar i cor de la Brigada Intergeneracional i anem a gaudir d’un fantàstic concert. Un fort aplaudiment.
Concert Brigada Intergeneracional:
15 anys d'imatges de les concentracions de la nostra Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, 157 concentracions arreu de Catalunya per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Imatges amb la banda sonora de la Brigada Intergeneracional.
Fotos Albert Bergadà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada