Pel feixisme espanyol juliol és el mes que van posar la primera pedra de la seva croada contra tot allò que feia olor de progrés i drets per a tothom que patia l’explotació de l’oligarquia esclavista nacional. El 18 de juliol va quedar com a festa grossa de l’orgia de repressió que tanta sang antifeixista va fer vessar. Un dia que els omplia d’orgull i satisfacció i que van convertir en festiu al calendari del nacionalcatolicisme. El 9 de març de 1938 el dictador assassí va signar el decret de la commemoració d’aquest data com "iniciación del glorioso alzamiento", encara que el cop d’estat contra la legalitat republicana es va produir el dia 17 a l’Àfrica. Així el 18 de juliol es va instaurar com Fiesta Nacional dins del Fuero del Trabajo, una data que cap antifeixista tenia res a celebrar. Segons l’historiador Oriol Turbe els fitxats per la policia per motius polítics no podien sortir al carrer aquell dia, "No era la seva festa i, per tant, no tenien dret a celebrar-ho. Són els derrotats de la guerra". Una guerra bruta i desigual on parlar de bàndols i equiparar-los és un atemptat contra la dignitat de les i els antifeixistes i una injustícia històrica.
Cada juny dediquem la nostra concentració a la repressió patida per la comunitat LGTBIQ+ i que continua patint socialment. No hi ha setmana on els mitjans no recullin agressions a aquest col·lectiu, en el cas de les persones trans s’ha incrementat la violència en un 38% aquest 2023. Persones estigmatitzades que han estat lluitadores incansables pels seus drets, combatives contra la discriminació, sempre a primera línia a cor descobert. Enguany els retem homenatge al juliol, un reconeixement a la seva lluita, que ha de ser present tot l’any.
Tristament, al front republicà i encara més entre les files colpistes, els homosexuals eren un element subversiu en una societat masclista, un element que esmicolava la imatge d’home guerrer, valent i mascle exponent màxim de qualsevol combatent. Per això és difícil trobar noms amb cognoms de combatents antifeixistes gais i encara menys de lesbianes, totalment invisibilitzades. Però van ser-hi i van combatre en silenci per la llibertat. Nosaltres els honorarem com es mereixen, explicant les seves gestes que esmicolaven els tòpics sobre aquest col·lectiu, tòpics que els equiparaven a les dones com quelcom negatiu.
Aquest juliol el feixisme tindrà l’oportunitat, mitjançant una democràcia feble que l’ha emparat sempre, de tornar a ostentar un poder repressiu eliminador de drets i llibertats. Digueu-li falangistes, franquistes, ultradreta, extrema dreta, sectes ultracatòliques, tots sota una bandera imposada com la Corona, amb la qual van voler maquillar l’àliga del drapot, amb un únic argument: Espanya. No podem tornar als temps en que Gonzalo Queipo de Llano, en la seva emissió radiofònica 220 de 1936, va escopir el seu verí dient: Todo afeminado o invertido que lance alguna infamia sobre este Movimiento, os digo que lo matéis como a un perro. Soflama semblant a les que circulen per les xarxes socials i que aplaudeixen gentota que voten sigles de verd i blau.
Surten de la cova a milers els nuvis de la mort, els dels cops al pit, els de la doble moral, els dels cristos i les verges amb bandereta rojigualda, els de la boina a la mà, els homes de pelo en pecho, les dones perpetuadores dels rols patriarcals, els corruptors i corruptes, els censors, els arribaespaña… el franquisme de més alta intensitat des de la mort del genocida. Aquests que ja hi són presents a ajuntaments, parlaments autonòmics i parlament de l’estat espanyol. Ignorants i grollers que aspiren a una victòria que ens deixarà lligats de peus i mans, captius i desarmats com a les nostres mares i pares i les nostres àvies i avis. Volen el poder per aplicar les seves polítiques de terra cremada arrasant-ho tot i robant patriòticament a mans plenes.
Aquest juliol no els deixem passar una vegada més, aixequem barricades de solidaritat amb totes les persones que veuen cada dia els seus drets corcats i les seves llibertats engarjolades i fem des de les nostres consciències i principis un mur inexpugnable i protector. I si al final passen que no trepitgin la nostra dignitat, aixequem els punys i organitzem-nos per a protegir-nos de la seva violència, fem-ho amb el convenciment i l’orgull de les i els antifexistes d’aquell juliol de 1936.
En solidaritat amb les companyes i companys de Memòria de Mallorca vam llegir el seu comunicat per denunciar la futura derogació de la llei de memòria de les Illes Balears, un nou crim del franquisme de la mà dels seus hereus.
Bill Aalto
Com ja hem dit, trobar testimonis de combatents per la República homosexuals no es gens fácil. No podien dir el que eren al seu company de trinxera, moltes vegades ser un bon camarada no era suficient, l’estigma que portaven era vist com una malaltia que es podia encomanar i no es podien arriscar a compartir la seva veritat. I amb la victòria dels feixistes encara es van haver d’amagar més per no haver de patir repressió i menyspreu, per pura supervivència. Per això relats de vida com el de Bill Aalto són tan valuosos.
Bill Aalto: Roig, gai i heroi. Era un brigadista nat al Bronx d’idees fermes disposat a donar la vida per defensar-les.
"Era un sindicalista molt aguerrit i la seva etapa com a brigadista en la Guerra Civil li va donar molts ànims, però per ser homosexual va tenir molts problemes, sempre ho va mantenir ocult i quan va decidir confessar-li-ho al seu millor amic va ser quan va començar la seva desgràcia", explica Jorge Martínez Reverte. (...)
(..)Bill Aalto, que va participar en batalles campals contra la policia i els esquirols durant la Gran Depressió, va aterrar a Espanya per a combatre als feixistes amb un secret i molta determinació. I va acabar lluitant a Granada. "És difícil trobar exemples tan grans de valor i d'habilitat, em vaig quedar fascinat per aquest personatge i, allò que anava a ser un reportatge, es va convertir en un llibre perquè, a mesura que investigava la seva figura, comprovava que era un tipus que no deixava de fer gestes", sosté Martínez Reverte. Bill era tinent del grup de guerrillers de Carchuna i els van arribar notícies que hi havia més de dos-cents presoners republicans en el fort. Van decidir intentar alliberar-los en una expedició que barrejava espanyols i brigadistes. Van planificar l'operació molt de pressa "i de forma bastant potinera". Van desembarcar en Calahonda, van assaltar el castell, van alliberar els presoners i van tornar a peu a territori republicà. Però Bill Aalto es va quedar protegint la rereguarda i no va tenir més remei que escapar per mar. I amb l'aigua al coll va estar tres dies i tres nits, 'bussejant' per la costa, veient com s'ofegaven tres companys espanyols que no sabien nedar.
Aalto va participar en episodis com la voladura del pont d'Albarracín, l'episodi en el qual es va inspirar Hemingway per a escriure Per qui dobleguen les campanes. (...) Amb aquest currículum no és d'estranyar que William Donovan, el responsable de la lluita contra els nazis en la rereguarda, reclamés a Bill Aalto per a la seva lluita. "El que passa és que en aquest moment és denunciat pels seus camarades per la seva condició d'homosexual i no pot tornar a Europa".
Bill Aalto entra en una depressió. "Però té un altre moment de grandesa quan l'FBI li intenta sostreure els noms dels seus companys en el Partit Comunista, ell es nega a proporcionar aquestes dades i les autoritats li lleven el passaport”. Era una època que s'explica en part en la figura d’Edgard Hoover, cap del FBI, "un autèntic psicòpata obsessionat per acabar amb els comunistes i els homosexuals". Així que els Estats Units es va convertir en una presó per a l'heroi de la Guerra Civil Espanyola, fins que va morir com un marginat.
Article complet:
Teresa, combatent intersexual cubana de les Brigades Internacionals en la Guerra Civil.
En 2013, el brigadista franc-hispà Joseph Almudéver li va explicar a Robert Llopis una anècdota del gener de 1939 a bord d'un vaixell que evacuava als combatents des de València a Barcelona: "Vaig pujar a la coberta del vaixell i vaig veure a una dona recolzada. Em vaig posar darrere i em vaig presentar. Al cap d'una estona em va dir: "tinent Teresa. Cubà". I era un cubà vestit de dona [de civil]. I ens vam posar a parlar els dos en castellà".
En el llibre War is people, de la periodista nord-americana Lorna Lindsley, publicat en 1943 la reportera descriu així la seva primera trobada amb la brigadista: "Vaig conèixer la Teresita per primera vegada a Dénia. Estava caminant cap al port amb alguns brigadistes convalescents i una infermera de Nova York anomenada Rose. Rose va cridar: "Mira, aquí està Teresita! Ara et divertiràs una mica. Vina Teresita! Venia cap a nosaltres una figura estranya. Era una negra alta, prima i de pell clara. Portava al cap una gorra d'oficial; el seu sòrdid vestit de seda semblava estranyament fora de lloc en els seus llargs braços musculosos i per sobre de les seves cames i peus prims. Anava calçada amb xinel·les descolorides, sabatilles femenines amb un floc de plomes d'estruç marcides. En el seu pit esquerre estaven cosits galons d'oficial i portava dues condecoracions militars. [...] El seu nom era Teresita Lamoneda, però tenia clar accent americà. Respirava amb dificultat i les gotes de suor en el seu front eren senyal de la seva feblesa [...] Va néixer a Cuba de pares afrocubans. Era ballarina de professió [...] Havia treballat en petits actes de vodevil des de Florida fins a Texas i una vegada fins i tot va arribar a Freixe en una gira. Em va dir que estimava Texas i que era ciutadana estatunidenca". (...) Teresa li va explicar a la periodista que el seu cognom era Lamoneda i que era una ciutadana americana nascuda a l'Havana. També, que en 1935 havia viatjat a Espanya per a ballar a Madrid i que el cop militar contra la Segona República la va sorprendre a Toledo, al costat de la seva parella, un jove gallec. Aquest va ser fet presoner pels militars revoltats, però va aconseguir escapar en una fugida en la qual es va veure embolicada Teresa i per la qual va rebre un tret de bala d'un guàrdia franquista. Teresa va ser llavors traslladada a un hospital republicà i després de la convalescència es va presentar voluntària en les milícies i va combatre contra Franco en el front de Talavera de la Reina al costat de la seva parella. "Teresa li va dir a Lorna que havia obtingut dues medalles, una per la seva ferida i una altra després de ser declarada inútil per a l'exèrcit. També que va ser ascendida a tinent, d'aquí les insígnies de graduació en el seu vestit i barret".
Robert Llopis va continuar investigant. En els llistats consultats de combatents internacionals hospitalitzats a Dénia entre abril de 1938 i gener de 1939 no constava cap Teresa Lamoneda. No obstant això, fonts orals confirmaven la seva presència en la localitat durant la Guerra Civil. Teresa no va passar desapercebuda per al veïnat, per molt que la vida quotidiana d'aquella ciutat no massa gran s'hagués vist alterada per la guerra. La pròpia Lorna va relatar en el seu llibre que Teresa "era una dona de gran popularitat i volguda per la població civil de Dénia". Per part seva, segons el testimoniatge del veí denier Juan Pérez Tamarit, Carrasca "al costat dels Internacionals, hi havia una negra o un negre que era negra... era un misteri i feia expectació". (...)
L’historiador Llopis agrega que el diagnòstic que no li va permetre continuar combatent en l'Exèrcit Popular de la República va ser "hermafroditisme i tuberculosi pulmonar".
Lorna, en el seu llibre, indica (…) sobre la seva impressió sobre Teresa: "Tots van coincidir amb mi que Teresita era una persona encantadora, però no podien confirmar res de la seva història tret que havia lluitat, i lluitat amb valentia. Havia estat ferida dues vegades, i condecorada, però no la creien tinent [...] El seu heroisme era innegable, però el seu sexe continuava sent motiu de controvèrsia".
"Sabem que Teresa/Juana tenia 33 anys en 1938, que la seva altura era 1,70 metres i que calçava un número 40". (...) En tota la documentació consultada apareix adscrita a la XV Brigada Internacional.
Lorna la va veure una última vegada entre octubre i novembre de 1938, li va donar la seva adreça a París i la combatent li va dir que després de la guerra volia anar-se'n a Rússia, "si el doctor creia que els seus pulmons podien suportar aquest clima". La periodista va intentar ajudar-la a través del cònsol general dels Estats Units a València, "però aquest no va poder acreditar la seva ciutadania nord-americana". (...) Davant el Consolat, se li va atribuir un passaport masculí però ella va continuar insistint que era una dona, alguna cosa que també van confirmar altres testimonis que van acudir allí a declarar. "Així que el cònsol va optar per sotmetre-la a una revisió mèdica privada per a acreditar el seu sexe, amb dictamen masculí". En canvi, la Sanitat Militar republicana havia diagnosticat hermafroditisme". El cònsol la va veure marxés d'allí "desesperadament malalta". (...)
Es perd el seu rastre: "A partir d'aquí no hem localitzat quin itinerari d'evacuació cap a França va poder seguir i si va aconseguir travessar la frontera en aquesta retirada. Lorna va sentir que havia mort en el camp de concentració francès de Gurs, però allí només va morir un cubà anomenat Florencio Villaray-Suárez". I tampoc apareix entre els cinc cubans deportats a camps d'extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial. Llopis explica que "la pista de Teresa es perd en la caiguda de Barcelona, durant la caòtica i angoixant retirada cap a França". Fins i tot va arribar a consultar els arxius de l'illa d’Ellis per si hagués tornat als Estats Units. Sense èxit.
A manera de conclusió, Llopis subratlla que en rememorar els "fragments de la història d'aquesta combatent intersexual" perseguia el mateix que en les seves recerques anteriors sobre altres brigadistes: "Reivindicar a persones que van tenir una trajectòria vital molt compromesa i havien estat oblidades". I en aquest cas amb unes circumstàncies molt especials, ja que "Teresa, que va tenir una vida molt dura, és també un referent LGTBI fins ara desconegut". (...)
Article complet:
Luis Cernuda
Luis Cernuda, poeta antifascista i defensor de la llibertat d’elecció de les orientacions sexuals.
“Si el hombre pudiera decir lo que ama, si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo como una nube en la luz; sí como muros que se derrumban, para saludar la verdad erguida en medio, pudiera derrumbar su cuerpo, dejando sólo la verdad de su amor, la verdad de sí mismo, que no se llama gloria, fortuna o ambición, sino amor o deseo, yo sería aquel que imaginaba; aquel que, con su lengua, sus ojos y sus manos proclama ante los hombres la verdad ignorada, la verdad de su amor verdadero.” Luis Cernuda. Poeta de la Generación del 27.
Luis Cernuda Bidó (1902-1963) va néixer a Sevilla un 21 de setembre. És conegut com un dels poetes més importants de la Generació del 27, així com per la seva tímida, encara que importantíssima lluita que va dur a terme amb la seva poesia per a expressar lliurement la seva homosexualitat i lloar les llibertats de l'ésser humà.
Des de la seva joventut i a causa de l'ambient fortament repressiu i discriminatori de la societat espanyola del seu moment, Luis Cernuda va haver d'ocultar la seva homosexualitat. (...) Amb la instauració de la Segona República Espanyola (1931-1939), va formar part de les missions pedagògiques organitzades per la Institució Lliure d'Ensenyament i el govern republicà. La labor de Cernuda en les missions va ser importantíssima per al projecte de democratització de l'educació, la cultura i l'art entre les classes treballadores espanyoles, perquè aquestes tenien un accés molt limitat o nul a l'educació i al gaudi artístic, com també a esdeveniments culturals. (...) Poc temps després, amb l'esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Cernuda es va allistar en les milícies republicanes i va col·laborar activament en l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes. La seva labor va ser imprescindible per a les publicacions culturals i artístiques del bàndol republicà. Així mateix, va formar part II Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura.
En 1938, acompanyat d'una profunda depressió, va sortir a l'exili al Regne Unit, lloc en el qual va treballar com a professor en les universitats de Glasgow i Cambridge, així com en l'Institut Espanyol de Londres. En 1947 es va instal·lar als Estats Units d'Amèrica, encara que mai es va sentir còmode en una societat anglosaxona, molt llunyana dels seus costums andalusos. Va arribar a Mèxic en 1949 i es va establir a la casa de Concha Méndez, en Coyoacán, Ciutat de Mèxic. Així mateix, va començar a treballar com a professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i com a investigador en El Col·legi de Mèxic (Colmex).(...) Luis Cernuda va morir sobtadament d'un infart en la seva llar coyoacanense el 5 de novembre de 1963.(...)
La seva obra vindica la llibertat dels éssers humans per a decidir dignament les seves orientacions sexuals, així com defensa els drets de les persones més desfavorides de la societat.
Article complet:
No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.
La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Aunque sólo sea una esperanza
porque el deseo es pregunta cuya respuesta nadie sabe.
Luis Cernuda.
José Herrera Petere
En la societat dels anys trenta dir-li marieta a un home era un insult greu, avui dia continua sent un insult en l’estructura heterosexual del patriarcat. Aquesta visió portava a paradoxes com la del poeta José Herrera Petere, que en Escena edificante carrega contra els senyorets i l'Església imposant una virilitat de tint masclista.
Escenas edificantes.
Barbilindo, curvirrostro,
amariconado y necio,
rizándose las pestañas
con humaredas de incienso,
entra el pollito fascista
en la iglesia y el convento
con plácidos dientes fuera
y el bigotito hacia dentro,
la corbata ensortijada
y el sombrerito de queso.
Font:
L'Auschwitz de Fuerteventura estava en Tefía. Durant la repressió franquista es van confinar en aquesta colònia agrícola, entre 1955 i 1966, un centenar de presos que van sofrir tota mena de vexacions i tortures.
Antoni Ruiz, president de l'associació Ex-Presos Socials, recorda a Público els seus dies en aquell infern. Ho cridaven Auschwitz per les terribles condicions de vida que es van viure en aquell camp de concentració, conegut com a colònia penitenciària i que va obrir les seves portes el gener de 1955.
Sota una ordre ministerial de 1954, homosexuals i transsexuals van ser confinats en els denominats "centres de treball" i "colònies agrícoles penitenciàries". La Colònia Agrícola-Penitenciària de Tefía, com seria denominada pel règim, va ser establerta sobre terrenys pedregosos i improductius on els presos picaven pedra fins a l'extenuació, sense descans i davant la humiliació constant per la seva orientació sexual.
El periodista Fernando Olmeda, autor del llibre El látigo y la pluma relata que la colònia de Tefía sorgeix en un context molt concret amb "la modificació de la Ley de Vagos y Maleantes que incrementa l'acció repressiva (detencions, empresonaments)". La creació de la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía respon a aquest enduriment."Aquella repressió desmesurada responia a coordenades intrínseques de l'aliança nacionalcatòlica del règim de Franco, que va identificar al franquisme: arbitrarietat i impunitat, crueltat gratuïta, poder omnímode sobre la vida de tercers, en aquest cas els homosexuals", conclou Olmeda.
L'investigador Felipe Gómez narra en el seu llibre El dret a la memòria com la raó d'aquell amuntegament del col·lectiu en Tefía era l'empresonament per a una posterior reforma. "Hi ha informes que no han sortit a la llum de com els detinguts eren obligats a treballar fins a l'extenuació, sense gens d'interès pel seu benestar, per no esmentar el seu interès en la seva reforma i els continus maltractaments per part dels funcionaris de presons".
Els que van viure en aquelles condicions recorden com un sacerdot basc era qui controlava l'organització i l'ordre d'aquella colònia agrícola. Un sacerdot que, detalla Arnalte, "era capaç d'amagar les cartes dels familiars i tenir durant més temps reclòs als condemnats" en el seu internament en Tefía pel jutjat de Vagos y Maleantes.
La colònia va durar molts més anys del que es preveu. En 1966 es decreta el seu tancament, encara que van continuar enviant als homosexuals a la presó. Les conegudes galeries d'invertits se situaven en presons com la de Huelva o la de Badajoz "gràcies a la Ley de Vagos y Maleantes que en 1970 va ser substituïda per la de Peligrosidad Social".
Fernando Olmeda assenyala que les penalitats sofertes pels qui van tenir la desgràcia de passar per allí "són prou eloqüents". La dictadura va convertir "al diferent en perillós. D'aquí que, de maleantes, van passar a ser perillosos, i d'aquí l'aprovació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social anys després".
Els violetes, com la premsa i els mateixos guàrdies els cridaven despectivament, guarden una història silenciada d'aquella repressió que està arribant avui a la societat. (...)
Article complet:
Octavio García Hernández, víctima de Tefía.
En l'arxiu històric provincial de Las Palmas queda intacta la sentència que va portar fins al "terrorífic" camp de concentració de Tefía (Fuerteventura) a Octavio García Hernández, amb tan sols 24 anys, el 12 de setembre de 1955.
De totes les converses mantingudes amb Octavio, Antoni Ruiz, president de l'associació Ex-Presos Socials relata com parlava d'aquells dies de terror, d'incertesa, en un camp que no tenia ni murs. "La mateixa mar feia de frontera natural perquè mai sortissin d'allí i així que creguessin que aquell amuntegament podria durar molt de temps". Ruiz relata com per una causa injusta i falsa aquest jove canari és acusat de pederàstia, sent "obligat a romandre en una colònia de treball forçat", com Tefía, un temps mínim d'un any i un màxim de tres. Entre el centenar de presos que s'amuntegava en aquell paratge gairebé desert hi havia fins i tot alguns presos comuns i presos polítics en una etapa ja tardana de la repressió.
El jove Octavio García, era un dels supervivents que es mantenien amb vida d'aquells anys en el camp de Tefía. I en la seva sentència (encara baix secret de sumari) resa "el trasllat a la colònia agrícola" per un temps indeterminat. L'expedientat era acusat d'homosexual, la qual cosa queia de ple en la "causa de perillositat 2n de la llei de Vagos y Maleantes del 4 d'agost de 1933, i que s'addicionava a l'establerta pel règim de Franco del 4 de juliol de 1954". El Ministeri fiscal demanaria per a Octavio García, en el seu expedient número 79 de 1955 del Jutjat Especial de Vagos y Maleantes, que en aquell camp no es pogués relacionar amb ningú. Que hauria de quedar incomunicat. El fiscal demana explícitament "absoluta separació dels altres".
García va ser portat sense previ judici a la colònia canària. Aquell expedient, al qual ha tingut accés Públic, "li prohibia residir en el lloc o territori que el tribunal designés i l'obligació de declarar el domicili durant un any" després de la seva sortida del camp.En el seu testimoniatge sobre aquells dies recordava com els veïns de l'illa els miraven com si fossin "gairebé terroristes". Octavio declara que eren tractats com a "bestiar" i no oblida quan van arribar escortats per la Guàrdia Civil a una espècie d'espigó. "Ens tenien a ple sol per a posar-nos en evidència. Ens tiraven un tendal i en un camió ens van portar tapats perquè no veiéssim el camí si volíem escapar-nos".
Quan van arribar a Tefía hi havia en el camp de treball uns 50 presos. "Va venir un funcionari que li deien la Biga, un oncle altíssim d'un metre vuitanta, que ens deia que érem marietes i ens anava a llevar aquesta malaltia i això era una cosa nostra, innata", recorda Octavio.
La rutina era d'instrucció militar. "Ens aixecaven a les sis del matí per a fer el llit; però en aquell paratge no hi havia llit, hi havia estora arran de terra. S'escoltava el vent a la nit amb una manta molt fina i uns uniformes grisos amb els quals ens identificaven els guàrdies".
Octavio García va estar establert 16 mesos en Tefía. "Ser allí tant de temps t'espatlla la ment. Allò només era carregar pedres i aigua. Homes de 80 quilos que arribaven a pesar trenta quilos i si t'equivocaves en la marxa et donaven amb un assot que els funcionaris portaven a la mà".
Octavio rememora que no hi havia aigua corrent. "Amb aigua de pou estancada ens havíem de dutxar només un dia a la setmana". Tampoc oblida com anaven caminant per a anar a missa fins a un poble molt pròxim on els veïns no entenien "si eren delinqüents comuns, ni per què aquells joves es trobaven amuntegats i tancats en tals condicions".Octavio no oblidaria els dies que va viure al costat del seu company més jove, Juan Curbelo Oramas, que va estar durant tres anys picant pedra en la colònia, unit a càstigs i moltes pallisses.
Article complet:
Tot comportament homosexual serà susceptible de ser condemnat per escàndol públic, inclòs aquell que, havent-se realitzat en privat, hagués transcendit o fos conegut directament o indirectament per tercers. És a dir, amb massa freqüència, perquè bastava que una sola persona se sentís escandalitzada. A l'ésser un acte de naturalesa presumptament impúdica, ofenia als bons costums i havia de ser denunciat. El sacerdot Antonio Mora, creador de Fraternitat Cristiana de l'Amistat, va conèixer de primera mà els relats de l'horror viscuts per molts joves i adults detinguts "perquè sí"; relats com aquest, datat en 1949 a Barcelona:
Un noi de disset anys, sensible, intel·ligent, ja universitari, atent al que és bell i bell en la vida, viatja a Castelló amb un amic. Dormiran, agafen un llit de matrimoni perquè no tenien diners per a dos llits, i el senyor de la pensió els deixa dormir junts; a les quatre del matí arriba la policia i els detenen. Els van aplicar la governativa, tres mesos en la presó. Aquell xaval va ser de presó en presó (Castelló, València, Albacete, Alcázar de San Juan, Còrdova) fins a arribar a la província d'on era natural, al sud d'Espanya... Va ser terrible, perquè en cadascuna, a part de sofrir totes les vexacions i humiliacions del món, va haver de passar pel que en l'argot es diu "el tub": ficar-se al llit, no amb els funcionaris, sinó amb tots els que els funcionaris abrigallaven.
Font: El látigo y la pluma. Homosexuales en la España de Franco. Fernando Olmeda.
Relata Fernando Olmeda en el seu llibre El latigo y la pluma, homosexuales en la España de Franco, recentment reeditat, que durant el franquisme es vivia un ambient de por generalitzada. Qui tenia un conegut homosexual ni tan sols s'atrevia a fer un passeig amb ell, per a evitar suspicàcies. En una societat de camarades, el terme "amic" va adquirir connotacions negatives. Un informe sobre moralitat pública a Espanya inclou un apartat sobre homosexualitat, que reflecteix el variat de les situacions:
- Almería: no son corrientes.
- Badajoz: existen varios casos aislados que, al ser conocidos públicamente, producen mal efecto moral y son objeto de chanza por parte de la gente joven de ambos sexos.
- Baleares: la “desgracia” (sic) de la homosexualidad ha aumentado en ambos sexos.
- Cádiz: se desconoce el número.
- Castellón: sigue estacionaria, toda vez que los individuos que practican este reprobable vicio continúan siendo los mismos.
- Ciudad Real: existe en ambos sexos, sobre todo en menores de veinte años, aunque no existen motivos para pensar que ha aumentado este vicio.
- Gerona: en una localidad de la provincia se produjo el procesamiento y condena de una peña de sujetos de esta clase.
- Granada: se advierte en el clima moral de la ciudad un incremento extraordinario de las aberraciones sexuales.
- Guadalajara: no hay conocimiento oficial sobre casos de homosexualidad por su difícil comprobación.
- Guipúzcoa: los casos van en aumento y se han sancionado varios de ellos por la autoridad gubernativa.
- Las Palmas de Gran Canaria: hay casos en todas las clases sociales.
- Madrid: parece bastante extendida, disimulada bajo apariencias de establecimientos básicamente de lujo, habiendo ocurrido algún caso escandalosos que no es preciso señalar por la publicidad que tuvo.
- Sevilla: se observa un creciente y descarado aumento.
- Valencia: existe en una cantidad apreciable, arraigada en personas de todas las edades y clases sociales.
Segons l'Institut Lambda, entre 1974 i 1975, només en els dos jutjats madrilenys de Perillositat Social van ser processades 152 persones, la majoria obrers o aturats. En 1976, en tota Espanya el nombre d'internats ascendia a 763 (7,6% de la població reclusa total). (...) La Llei es va aplicar a ritme descendent fins a la seva derogació. (...) El perfil del declarat perillós social era, majoritàriament home, aquest: home d'entre vint i quaranta anys, extracció social baixa o mitjana-baixa, resident en una gran ciutat, estudis primaris, escassa qualificació professional i estatus de gènere marcadament femení. Molts d'ells eren immigrants procedents de zones rurals, dedicats a oficis relacionats amb hostaleria (Costa Brava, sobretot), espectacle (Barcelona i Madrid) i marina (províncies pròximes a l'Estret de Gibraltar). Hi havia molts perruquers i pocs estudiants, funcionaris o professionals liberals. Prostituts i efeminats que feien pública ostentació de la seva opció sexual eren els grups més visibles, en ser coneguts i estar majoritàriament fitxats. Els arrestos i batudes es practicaven en carrers, urinaris, clubs, cafeteries o discoteques.
I a l'hora de qualificar, no es caminen amb marrades. "Inversió sexual" i "erotisme desviat" van ser les expressions més suaus de les innombrables fórmules utilitzades en els expedients incoats:
Expressions utilitzades pel Tribunal Suprem.
Repugnante caso que subleva a toda conciencia honesta, ofende al pudor y a las buenas costumbres y es objeto de unánime condenación. Actos contra natura. Perversión sexual. Nefando tráfico sodomítico. Repugnante vicio. Vicio antinatural y perturbador. Vicio merecedor de la más completa repulsa. Actos atentatorios a la moral, fundamento de la familia y de la sociedad. Nefandas relaciones. Repugnante porquería. Repugnantes aberraciones. Desviaciones lúbricas. Torpes acciones. Inmorales aberraciones. Sucios y reprobables actos. Actos de desviada lujuria. Vergonzoso vicio. Acción soez, desvergonzada e impúdica. Aberración contraria a la naturaleza humana. Torpes instintos. Repugnantes actos libidinosos. Lubricidades repugnantes. Contranatural actividad. Extravío sexual. Forma de corrupción, porque la inversión sexual es un desvío del recto instinto. Conducta antiejemplar y contranatural.
Font: El látigo y la pluma. Homosexuales en la España de Franco. Fernando Olmeda.
Moltes de les persones del col·lectiu LGBTIQ+ detingudes a Barcelona van passar per la casa dels horrors que és el centre de repressió de Via Laietana, 43. Un espai que s’ha de convertir en un centre de memòria de la tortura i la repressió, com deure democràtic i de respecte als drets humans i com deute amb les persones que van ser colpejades, maltractades i vexades per la policia de la dictadura i de la de després de la mort del dictador. Ho hem de fer possible i per això us demanem el vostre suport a les concentracions que la Comissió de la Dignitat du a terme cada primer i tercer dimarts de cada mes. No ens aturaran, no ens aturarem.
Amb els vots de PP i Vox la bandera de l'Arc de Sant Martí no s'ha penjat dels balcons del Parlament de Balears. La mesura no sols coincidia amb el dia de l'Orgull, sinó amb la reivindicació de la memòria històrica del col·lectiu a les Illes en un moment en què, com destaquen des de l'associació Ben Amics, "malgrat les conquestes del moviment" estan observant "un augment dels discursos d'odi i la LGTBI-fòbia". Proclames que arriben "de la mà de l'extrema dreta" que, a més, "posa en perill els avanços socials i les conquestes institucionals aconseguides".
La llei franquista equiparava al col·lectiu LGTBI amb rufians i proxenetes i comptava 'amb el paper de l'Església catòlica com a justificador'. Aquella transformació legal va derivar en la creació de jutjats especials de Vagos y Maleantes, que en el cas de Balears va ser compartit amb Catalunya fins a 1964. Dels seus arxius -avui en la Ciutat de la Justícia- l'investigador Nel Martí ha recuperat la història de 18 represaliats que van ser detinguts a les Illes o que van acabar bandejats aquí després del seu processament.
En els sumaris queda patent el menyspreu dels investigadors, que es refereixen als detinguts -sempre homes- com La Meri, La Miguela o La Fabiola. Els expedients parlen de “actos contranatura con personas del mismo sexo”, de “homosexualidad por condicionamiento en la infancia”, de “homosexualidad utilitaria” i inclús de detencions per “bujarrón”. Alguns dels casos els dictàmens forenses els descriuen com “invertido congénito” i diagnostiquen “anomalía instintiva” o transtorns amb “psicomotricidad feminoide”. Malgrat l’ús d’aquest presumpte llenguatge tècnic, tampoc faltaven al·lusions a la moral, com la sentència que associava la “condición de homosexual” amb ser “productor de hechos que ofenden a la sana moral de nuestro país con tradicional acervo a las buenas costumbres”.
A Catalunya s'han documentat més de 1.200 judicis relacionats amb la repressió de l'homosexualitat. En Balears, no obstant això, la memòria històrica LGTBI ha topat també amb l'enorme dificultat d'accés a arxius com els dels jutjats de Primera Instància, l'Audiència Provincial, el Govern Civil o l'arxiu penitenciari. Molts la documentació del qual està afectada per la llei de protecció de dades; uns altres, poc inclinats a facilitar la consulta. "Si aconseguíssim accedir a totes les causes i detencions, el nombre de víctimes d'aquesta repressió es multiplicaria de manera exponencial".
En el perfil dels represaliats destaca la seva joventut -tots tenen entre 16 i 30 anys- així com un component de classe. (...) Les detencions es van estendre a altres classes socials, però en la majoria d'aquests casos, no arribaven a un procés judicial "perquè tenien influències". (...)
Dels 18 casos vinculats a Balears, catorze estan referits a homes que van ser processats a Barcelona i que van acabar a Mallorca després de ser condemnats a dos anys de desterrament. "Triaven les Illes per una qüestió cultural i de proximitat, però també perquè el turisme generava una imatge idealitzada que eren un lloc de major tolerància i obertura. En realitat això no es donava més que en zones d'ambient molt determinades, en l'àmbit social o cultural no ocorria", assenyala Martí.
Un d'aquests deportats va ser el que l'investigador bateja com Antonio, encara que policialment es referien a ell com La Meri. Tenia 31 anys quan va ser detingut i expedientat per la Prefectura de Policia de Barcelona. En l'informe que van remetre al jutge en 1960 es recollia que estava "conceptuat com a homosexual" i que per "les seves reiterades temptatives a realitzar tals pràctiques va ser acomiadat del treball" de paleta. Se li qualificava de "persona de dubtosa conducta i mala moralitat". Ja havia estat arrestat set anys abans al costat d'altres "invertits", i en el seu historial es deia també que tenia una clara "inclinació al delicte" i que havia estat "bolsillero". Del seu desterrament a Mallorca, Nel Martí documenta que va treballar en el restaurant La Punta i a l'Hotel Pireo de Cala Major. (...)
En la Nota sobre la situació moral de Mallorca en l'estiu de 1965 publicada en la revista-butlletí Campanya Pro Moralitat i Fe i recuperada en l'estudi de Ben Amics. L'anàlisi arrencava amb un apartat dedicat a la "inversión" en el qual assegurava que "uno de los enemigos principales de la moralidad" era "la innombrable y abominable plaga de invertidos extranjeros, que vienen en busca de otra persona para su antinatural pareja". Parella que, "por desgracia", solien formar amb espanyols. L'informe assegurava que aquests "invertidos" tenien els seus propis "lugares de reunión", entre els quals incloïa curiosament l'illa que hi ha enfront de la platja de Illetes de Mallorca –" en cuya parte posterior cualquier nadador o navegante puede encontrarse con las escenas más desagradables"- i la famosa plaça Gomila on, afegia, " se pasean hombres, o lo que sean, pintados, maquillados e incluso con blusa y pantalón de mujer ". (...) La nota parlava també de l'existència d'actuacions policials que, en tot cas, considerava "insuficientes por el sinnúmero de invertidos".
Malgrat les crítiques d'aquell informe no oficial, les xifres que el Ministeri de la Governació manejava aquell mateix 1965 comptabilitzaven a 82 "invertits" detinguts, com revela l'estudi de Ben Amics. El mes de febrer, a més, Balears es va independitzar de Catalunya i va passar a comptar amb el seu propi Jutjat Especial de Vagos y Maleantes, presidit per Julio A. Llovet Alabau. Quan es complien només quatre mesos des de la seva creació, el jutge va assegurar en una entrevista al diari Balears que dels 44 expedients oberts, la causa que predominava era l'homosexualitat. Un auge que s'atribuïa, afegia el diari, "en bona part al turisme i les deficiències morals i socials que implica".
La doble invisibilització de les lesbianes
Dins de l'oblit que ha sofert la memòria històrica del col·lectiu LGTBI el de les dones lesbianes, reconeix l'investigador, ha estat i és encara més clamorós. La seva ha estat una doble invisibilització: la primera per la seva condició de dones -amb el rol al qual el franquisme les tenia relegades- i la segona per la seva orientació sexual "La dona lesbiana era absolutament invisible, absent, només el concepte era impensable, i és un reflex de la discriminació històrica de la dona", assegura l’investigador Nel Martí.
En el seu estudi demostra que també va haver-hi lesbianes que van sofrir represàlies per la seva "dissidència afectivosexual". Entre elles, destaca el cas de María Helena, una jove uruguaiana que va ser detinguda el març de 1968. “en actitud sospechosa y vestida de hombre” en un dels considerats bars d'ambient de Barcelona. Tenia només 21 anys quan va entrar en la presó Model; després arribarien les de Madrid i Segòvia.
Per a Antonio Sabater, jutge especial del Juzgado de Vagos y maleantes de Catalunya i Balears, les lesbianes eren les dones que portaven "calzado y vestidos de corte varonil" o que mostraven "maneras viriles de desenvolverse". La qual cosa, per a l'investigador, mostra clarament que s'equiparava a la dona que era "independent i econòmicament suficient amb el lesbianisme", de manera que contribuís a la "contenció i repressió" dels seus anhels.
Article complet:
No podem donar cap pas més enrere perquè ja estem a peu de precipici, així que endavant antifeixistes!
Donem les gràcies un cop més a l'estimat company Dani Caracola per la seva veu solidària i compromesa amb la veritat, la justícia i la reparació. Un brigadista que amb la seva música combat el feixisme.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada