El paper de la premsa en la difusió de la memòria històrica és fonamental i
hem de dir que a excepció d’algunes televisions públiques autonòmiques, de
certs programes molt concrets d’alguna cadena privada i d’ocasions esporàdiques
en certs diaris de paper, la memòria està òrfena d’altaveu als mitjans i encara
més la memòria combativa i reivindicativa. L’única plataforma que ens dona veu
des de la solidaritat i el compromís amb la veritat, la justícia i la reparació
és la premsa digital progressista, de vegades amb molt bons treballs d’investigació
i certament amb molt bona acollida per part d’un públic que sí vol saber d’on
ve per saber on va i més important, on vol anar. Són en aquests darrers mitjans
on la memòria es converteix en denúncia de les mancances de drets i on es
visualitza que de la pols del franquisme i de la pluja silenciosa de la
transició venen aquests fangars on visquem ara.
És molt cert que hem tingut sempre una premsa enemiga, una premsa que, quan
no ha ignorat o censurat les notícies relacionades amb la memòria, ha fet una
tasca indecent de desqualificació. És la premsa que ens ha etiquetat de
nostàlgics, de rancuniosos i venjatius, de trencar la seva falsa reconciliació,
de dinamitar un futur de concòrdia, més fals encara. La premsa que ha
justificat o elogiat la decisió de repatriar els cossos de la División Azul,
però que no vol saber res de les desenes de milers de lluitadors antifeixistes
que resten sota les cunetes. La mateixa premsa que qüestiona la legalitat
republicana, que embruta el seu llegat fins a catalogar-la com criminal, que
s’atrinxera darrere la transició, la bandera i la constitució com a blindatge
de la impunitat i l’oblit. Una premsa que tergiversa, que dona veu al feixisme,
alguna de la més nacional Església catòlica, gens cristiana.
També està la premsa que va començar a caminar com mitjà progressista i que
ha acabat traint-se lligada a la seva venerada transició amb el mantra del
passem pàgina. Premsa en contra de tot allò que olora segons les seves
editorials a roig, separatista o llibertari com en temps del generalísimo
assassí. La premsa dels columnistes que paradoxalment ens venen com defensors
de la memòria i que acaben perdonant la vida al falangisme.
Molta de la tasca ben feta ha dut nom de dona. S’han fet productes
audiovisuals de gran impacte a Catalunya, que han descobert a molta gent que pensava que el
franquisme quedava molt lluny i que no va ser una dictadura tan terrible, que
estava molt errada. Des dels treballs de la Montserrat Roig, que ens va
descobrir els antifeixistes espanyols als camps nazis a la Montserrat Armengou
que ens va ensenyar les nenes i nens perduts del franquisme o l’horror del seu
patiment als preventoris. Han estat una finestra pública que ens ha obert les
portes a mostrar a aquesta societat, que viu dins del dèficit democràtic, que
encara no hem pagat el deute que tenim amb les persones que van lluitar per les
nostres llibertats. Un aparador de les nostres reivindicacions, més enllà de
les persones afectades, les associacions i les persones convençudes de què la
defensa dels drets humans és pilar fonamental de la democràcia. Uns treballs
que han facilitat la nostra tasca pedagògica i la comprensió vers les nostres
exigències, tan antigues com vigents i necessàries.
Encara queda molta feina per fer, la memòria és la saba de la nostra
història i la memòria de la repressió és l’esperança per a una societat on el feixisme no tingui cabuda. I aquí serà molt important el paper de
la premsa, de les dones com a difusores del relat veraç escrit en femení,
singular i plural, i de la descoberta de les dones protagonistes, moltes encara
desconegudes i amb vides extraordinàries. Una premsa que reculli l’històric de
la lluita resistent i generosa de la dona. Malgrat tot el patiment sofert,
sempre dempeus, perquè aquestes dones han estat el fonament de la nostra gran
edificació en construcció, solidària, d’igualtat de drets i de conquestes
socials que hem d’enllestir per a les filles i els fills de tota la terra.
Com homenatge a les pioneres de la premsa volem dedicar aquesta
concentració a les dones periodistes en temps de República, a les dones que van
trencar motlles, inclús abans de l’etapa republicana. Dones que van constituir
avançada i tot un exemple. Unes, feministes de les ones i el paper, altres
sense ser conscients de la importància que tenia la seva tasca, que obria nous
camins per a la dona. Més d’un centenar de dones van escriure a la premsa
republicana o van ser locutores de ràdio. Una important visualització de la
dona en un món masculí. Una etapa que es va acabar amb el somni republicà
assassinat pel monstre masclista i nacionalcatòlic. Una dictadura ferotge que
va portar a moltes d’aquestes dones a presó, a l’exili o a la depuració i, com
a conseqüència, a tornar a la vida domèstica de submissió a l’home i al mossèn,
que la Falange aconsellava amb la pistola a la mà. Molta frustració per
aquestes dones cultes i intel·ligents amb moltes inquietuds, que van convertir
la República en un temps de roses i que amb el seu ostracisme imposat pel Règim
van acabar vivint en un fosc temps d’espines. Algunes, rebels davant la
submissió per decret, compromeses i lluitadores, no van renunciar a la flaire
de les flors per combatre l’alè fètid del franquisme i des de la clandestinitat
van fer créixer la llavor del cirerer a pobles i ciutats.
Periodistes en temps de República, en temps de pau i en temps de guerra. Un
període on aquestes dones no van defugir el compromís i van fer costat a la
legalitat republicana des dels seus llocs de treball. Informadores,
articulistes, corresponsals de guerra, fotoperiodistes, editores de
publicacions, dones de casa nostra i de la resta del món, que van voler donar
veu a la llibertat contra el feixisme. Brigadistes internacionals de la
informació.
També volem tenir un record especial en aquest mes de juny per a les dones
lesbianes de la premsa en la República, per a totes les lesbianes que van patir
la repressió en totes les seves expressions. Dones invisibles entre les
invisibles, les més estigmatitzades pel franquisme pel seu horrible pecat d’estimar
o desitjar altra dona. Un crim més gran encara que el de l’home homosexual, les
més discriminades perquè elles havien de ser sirventes dels homes de la casa,
esclaves i cuidadores, devotes complidores de la llei del patriarcat, úters
fèrtils procreadors dins del matrimoni i educadores en les màximes de la
Falange de dios, patria y familia.
Per a totes elles i per a totes les víctimes LGTBI: veritat, justícia i reparació.
Dones periodistes en temps de república, paraules de llibertat.
Maria del Carme Nicolau Massó, també coneguda com a Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar –o Montclar–, Narcís Blau, Margarida Jordà, Florelle (Barcelona, 1901 - 20 de novembre de 1990) fou una escriptora, periodista, traductora catalana.
Va col·laborar en altres periòdics com Mirador, La Nau, Diari de Sabadell,
... i va fer conferències en el marc d’un compromís polític doble: feminista i
catalanista radical. El 1932, així mateix, havia entrat a treballar a Ràdio
Barcelona, on va encarregar-se de l’espai matinal La paraula. Fidel al bàndol
republicà, durant el conflicte armat va seguir participant activament en la
vida cultural, va fundar i dirigir la col·lecció "La Novel·la
Femenina" amb Aurora Bertrana. El 1939 es va exiliar a França i al cap
d'uns tres anys, vist el decurs de la Segona Guerra Mundial, va tornar a
Barcelona. Represaliada políticament fins a finals dels anys quaranta no va
poder reincorporar-se a la ràdio. A partir dels cinquanta, va col·laborar en
revistes de Perpinyà, on va guanyar-se nous reconeixements literaris entre els
quals ressalta el grau de Mestra en Gai Saber.
Font: Viquipèdia.
Irene Polo i Roig (Barcelona, 27 de novembre de 1909 - Buenos Aires, 3 d'abril de 1942) fou una periodista, publicista i representant teatral catalana. Va ser una de les primeres dones periodistes en la premsa catalana i redactora dels principals diaris dels anys 30.
Irene Polo va néixer en el si d'una família humil del Poble-sec. El pare,
Antonio Polo, era guàrdia civil i va morir jove; la mare, Francisca Roig, va
haver de tirar endavant la família amb l'ajuda de la filla gran, Irene, que
tenia dues germanes més petites: Rosario i Maria. Es va formar de manera autodidacta.
Abans de dedicar-se exclusivament al periodisme, Irene Polo treballà com a cap
de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont. Inicià la carrera
periodística l’any 1930 a la revista Mirador i exercí la professió a Barcelona,
de manera apassionada i sovint bel·ligerant, fins a l’any 1936.
Els articles publicats a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió,
L’Instant i Última Hora, són un testimoni inestimable, irònic i brillant, de la
societat i la política d’aquell moment: des d’articles sobre els usos de la
moda –la introducció del pantaló femení, l’aparició de l’escot– fins a
reportatges de denúncia social –la mendicitat a Barcelona, les pèssimes
condicions de vida dels treballadors immigrants– o d’alerta política –com elreportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de AcciónNacional del qual recomenem la seva lectura, o els articles dedicats a la
censura, que ella mateixa va patir.
El gener de 1936 sortí de Santander a bord de l'Orinoco amb destinació a
Amèrica, com a representant de la companyia teatral de Margarida Xirgu. Abans,
però, va fer escala a Galícia on entrevista al polític Casares Quiroga. Quan la
companyia es va dissoldre, l’any 1939, Irene Polo, que no podia tornar a
Barcelona finalitzada la guerra civil, va quedar exiliada a Buenos Aires on hi
treballà com a traductora del francès i de l’anglès per a les editorials Losada
i Sopena, i va ser directora de publicitat de les perfumeries Dana. Es va
suïcidar als 32 anys a Buenos Aires, el 3 d'abril de 1942.
Irene Polo era lesbiana i no s’amagava.
Fonts: Viquipèdia. ElNacional.cat
Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, Ávila, 19 de julio de 1908-Madrid, 20 de septiembre de 1980) fue abogada, escritora, locutora, corresponsal y
periodista. Josefina comienza a trabajar en la revista ilustrada Estampa y
finalmente acaba colaborando en medios de gran tirada como Ahora, Mundo Gráfico
o La Voz. Se la considera la primera mujer periodista del estado español, al
trabajar en una redacción con funciones similares a las de cualquiera de sus
compañeros. Al contrario que otras muchas mujeres que ya habían escrito en
prensa a través de colaboraciones, ella no tenía otra profesión y la ejerció
durante toda su vida.
En 1936 tras el golpe de estado Josefina huye a Francia con su marido, José
Rico Godoy. Éste decide volver para poner en orden unos asuntos personales y es
detenido y condenado a 12 años por el Tribunal de Masonería y Comunismo, de los
que cumplirá tres. Ella se queda en París bajo la ocupación nazi, durante este
tiempo dio a luz a Carmen Rico-Godoy, quien también sería periodista.
Una vez que pudo volver a España comenzó a trabajar en el diario
Informaciones como redactora, pero con un contrato como secretaria. En 1945
tuvo a su segunda hija, María de las Mercedes Rico Carabias, la primera mujer
en ocupar la titularidad de una embajada en España.
Hasta que ganó el premio Luca de Tena en 1951, Josefina tuvo que escribir
con el seudónimo de Carmen Moreno. En 1954 se marchó de corresponsal a
Washington. En 1959 se traslada a París como corresponsal del diario Ya. En 1967
Josefina regresa y comienza a escribir una columna de opinión diaria en el
periódico Ya hasta su fallecimiento en 1980 cuando su libro “Azaña. Los que le
llamábamos Don Manuel” está en la imprenta. Josefina pensaba escribir un libro
sobre la censura y otro autobiográfico, pero murió antes de poder hacerlo.
Fuentes: wikipedia.
Más información en RTVE Josefina Carabias: retrato de las primeras mujeres periodistas en España.
Anna Maria
Martínez Sagi, nascuda a Barcelona el 1907, als anys 30 era molt popular, una
de les periodistes i poetes més famoses de la República. Escrivia a Las
'Noticias', 'El Día Gráfico', 'Lecturas', i també en el madrileny 'Crónica',
estava en plantilla al diari 'La Rambla', que editava Josep Sunyol, el
president afusellat del Barça. Va saltar a la fama per les seves entrevistes a
proscrits, vagabunds, prostitutes, i també polítics. Els seus articles sobre el
sufragi femení, quan encara la dona no podia votar, causaven estupor i
sorpresa, per la joventut de l’autora, per la maduresa i gosadia dels escrits. Va
enarborar la bandera del feminisme i es va convertir en una reportera
estel·lar, trencadora, directa, però també incòmoda i subversiva. Anna Maria
Martínez Sagi no dubtava, va ser abanderada de moltes causes. No evitava els
temes relliscosos, s’hi ficava de ple i s’hi implicava.
També era una
atleta superdotada. La fotografia de Sagi llançant la javelina es va convertir
en una icona. Però el més important és que Sagi va assumir com a seva la idea
de practicar esport com a emblema de modernitat per a les dones. El 1934 va
entrar a la directiva del Barça buscant crear una secció femenina, segons
consta en les seves actes. Va ser la primera dona directiva de l’estat. Sagi
era una celebritat, poeta, periodista, esportista, feminista, activista... però
va topar frontalment amb el rebuig masclista dels socis que la van forçar a
dimitir. El 1936 va ser una de les impulsores de les Olimpíades Populars, com a
desafiament als nazis.
Però Sagi sobretot
era poeta, amb 22 anys havia aconseguit un fet veritablement insòlit: sent
barcelonina, s’havia ficat el Madrid literari a la butxaca. El crític Insúa la
proclamà “hereva de Rosalía de Castro”.
Era una
treballadora incansable, bullia d’idees i tenia la força i la valentia per
dur-les a terme amb celeritat, cosa poc corrent. Va fundar el Club Femení i
d’Esports, primera associació esportiva i cultural per a dones treballadores a
Barcelona. Un centre cultural on s’ajudava a l’alfabetització de les dones ja
que la majòria eren analfabetes. Su activitat a favor dels drets de la dona va
ser intensa. Seguia les idees feministes que arribaven de París, que topaven
amb una societat catalana tancada en molts aspectes. Ella va pagar el preu de
ser dona i li va sortir car.
Anna Maria es
va enamorar d’una altra escriptora i periodista catalana, Elisabeth Mulder amb
l’oposició de la seva família, va fugir sola i va tornar per fer de
corresponsal de guerra per al 'Daily Mail' i 'El Tiempo', de Bogotà. Es va
incorporar a la columna anarcosindicalista de Durruti com a reportera. Perduda
la guerra s’exilia a França creuant l’últim tram dels Pirineus a peu, sota una
intensa nevada. A França s’incorpora a la Resistència francesa contra els nazis
salvant molts jueus de l’Holocaust, fet pel qual va ser condecorada per Moshe
Dayan.
Més tard es
casa i té una filla, però tots dos moren. Llavors marxa als Estats Units on
dona classes a la Universitat d’Illinois fins el 1969, quan decideix tornar a Barcelona.
Ara la ciutat és esquerpa, sorollosa, plena de fum i ella pateix d’asma. El
1978 s’estableix a Moià. El 2 de gener de l’any 2000, als 92 anys, mor en una
residència d’avis en un silenci misèrrim.
Fonts: Ara.cat:L’aventura vital d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona a la directiva del Barça (1934), és una de les més impactants de la història recent. Periodista, poeta, ‘recordwoman’, el seu oblit resulta incomprensible.
María Luz Morales Godoy fue una
periodista pionera del periodismo cultural. Nació en 1889 en A Coruña pero su
vida transcurrió en Barcelona donde su familia se trasladó cuando ella era una
niña. Tras diplomarse en Filosofía y Letras en la Universidad Nova decidió
adoptar el oficio de escritora para ser periodista, una profesión de hombres,
las mujeres firmaban artículos en revistas y diarios pero no formaban parte de
las plantillas.
Su trabajo como crítica
cinematográfica hizo que la productora Paramount Pictures la contratara como
responsable de la asesoría literaria de sus películas y de la traducción y
adaptación de sus diálogos. Paralelamente se dedicó a la literatura infantil con adaptaciones
de obras maestras, publicadas en la editorial que dirigía, Ediciones Araluce.
A principios de julio de 1936,
participó en las celebraciones por la aprobación del Estatuto de Autonomía de
Galicia. Tras el golpe de estado el gobierno de la Generalidat incautó algunos
periódicos entre ellos La Vanguardia que quedó bajo el control de un comité
obrero CNT-UGT. El 8 de agosto el comité del diario decide nombrar a María Luz
Morales Directora, la primera mujer en asumir la dirección de un periódico de
cabecera estatal lo que le valió ser represaliada por el régimen franquista.
Durante la guerra colaboró en el
guión de la película documental Sierra de Teruel (o L'Espoir), que dirigió
André Malraux con fines propagandísticos. En 1940 es acusada de ser la
directora de La Vanguardia y de pertenencia al Partido Galeguista, siendo encarcelada
en el convento de Sarrià. Durante ese período, del cual siempre se negó a
hablar, escribió varias novelas que firmó con los seudónimos de Ariel y Jorge
Marineda.
El 24 de enero de 1978, junto con
un numeroso grupo de compañeros, María Luz Morales fue rehabilitada como
periodista. Tras su reincorporación, continuó su actividad, ya como redactora,
en el Diario de Barcelona, donde continuó escribiendo hasta su muerte, en 1980.
Fuente: wikipedia.
Más información: María Luz Morales, la primera periodista cultural
Anna Murià i Romaní va néixer el
1904. Va estudiar comerç, comptabilitat i anglès a l'Institut de Cultura i
Biblioteca Popular de la Dona i va fer uns cursos nocturns a l'Ateneu
Enciclopèdic Popular. Va col·laborar a La Dona Catalana prolíficament del 1925
al 1930. També fou força activa políticament, ja que va militar a Acció
Catalana, des d'on participà en les campanyes per l'alliberament dels implicats
en el Complot de Garraf. El 1932 es passà a Esquerra Republicana de Catalunya,
amb la qual participà en la recollida de signatures a favor de l'aprovació de
l'Estatut de Núria i per l'alliberament dels implicats en els fets del sis
d'octubre de 1934. El 1932, també organitzà i formà part del "Front Únic
Femení Esquerrista".
Durant la guerra civil espanyola fou
funcionària de la Generalitat de Catalunya, que la nomenà secretària de la
Institució de les Lletres Catalanes; col·laborà a publicacions com La Dona
Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. També fou membre de
la Unió de Dones de Catalunya i cofundadora del Grup Sindical d'Escriptors
Catalans.
Va iniciar la carrera com a
escriptora amb la novel·la Joana Mas (1933), després va publicar La revolució
moral (1934) i El 6 d'octubre i el 19 de juliol (1937), que reflecteixen el seu
compromís cívic i polític. El 1934 havia entrat a treballar com a auxiliar a
les Oficines del Servei d'Extensió d'Ensenyament Tècnic de la Generalitat.
D'ençà del 1937 que treballava com a secretària a la Institució de les Lletres
Catalanes, feina que va compaginar amb les tasques de redacció del Diari de
Barcelona i del Diari de Catalunya, del qual al final de la guerra va esdevenir
directora; es convertí en la primera dona que comandava un diari en català.
En acabar la guerra s'exilià amb
la seva família a França. El 1941, després de viatjar per Cuba i la República
Dominicana, s'establí amb el seu marit el poeta Bartra a Mèxic, on treballà com
a traductora d'anglès i de francès al castellà, i on col·laborà en les revistes
Catalunya, Germanor, Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau. Tanmateix, durant
aquests trenta anys de confinament només va poder publicar tres treballs.
Quan retornà a Catalunya, el
gener de 1970, va treure a llum una bona part de la seva producció. Va exercir
de nou ocasionalment el periodisme en revistes i diaris com Cavall Fort i
Tretzevents, Serra d'Or, Oriflama, La Vanguardia o l'Avui. La dècada del 1990
va mantenir una secció fixa als diaris L'Actualitat i El 9 Nou de Terrassa i al
suplement La Jornada Semanal del diari mexicà La Jornada.
Va morir el 2002.
Font: Viquipèdia.
Rosa M. Arquimbau, periodista i
escriptora de ben jove ja va començar a escriure. Pionera en la lluita per les
llibertats de les dones, fou una
escriptora innovadora pel seu temps. La seva obra tenia tot aquell regust de la
vida quotidiana. Tant les seves novel·les com les seves obres de teatre curtes
i d’estil humorístic tractaven temes de la vida moderna, molt vius i de vegades
molt punyents, que generalment eren menyspreats per considerar-los banals i
frívols.
El periodisme i la literatura no
la van apartar de la política ni del feminisme. Els seus articles sovint
provocaven polèmica als diaris de caire més conservador.
Com a periodista va col·laborar
en gairebé tots els diaris i setmanaris d’esquerres entre els anys 1924-1936:
Joventut Catalana, La Dona Catalana, Flames Noves, La Nau, Imatges, La
Publicitat, l’’Opinió i La Humanitat. Col·laborà al setmanari La Rambla amb la
columna periodística “Whisky i soda” des de la qual comentava, sovint amb
ironia, els canvis que protagonitzaven les dones.
El 1932 va signar les “Bases per
a la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista”. Va ser presidenta del
Front Únic Femení Esquerrista. Va participar a la campanya de recollida de
signatures femenines a favor de l’Estatut i va promoure l’agrupament de les
catalanes a favor del vot femení. També col·laborava amb l’Associació de
Periodistes de Barcelona i el Foment de Cultura Femenina i era militant
d’Esquerra Republicana.
L’any 1938 va estrenar la peça
teatral Maria la Roja, que ella va qualificar com de reportatge, ja que l’acció
transcorria en una presó de dones a Paris.
Va morir a Barcelona a l’edat de
82 anys.
Font: Periodistes en temps difícils.
Kati Deutsch, nació en Budapest
en 1912, en el seno de una familia judía acomodada. Desde que era joven su
madre le insistió que debía tener una carrera para valerse por sí misma; por
ello, en 1931 se trasladó a Berlín para comenzar a aprender fotografía. Ahí se
relacionó con el grupo de Bertold Brecht y con el Bauhaus, al tiempo que
trabajaba para la agencia Dephot. Con la escalada del nazismo, Kati regresó a
Budapest, para encontrarse con que su padre ya había sido apresado. En 1933,
Kati huye a París, donde trabajó retocando fotografías de moda y fotos fijas para
cine. Ahí conoció y convivió con el fotógrafo Robert Capa. En París completó
su formación y realizó varios reportajes para la agencia francesa Agence Photo.
De esta época son sus famosos trabajos titulados El mercado de las pulgas
(1933) y Reportaje de los cafés de París (1934).
En este lugar también surgiría su
primer acercamiento al surrealismo alemán. Con Wolfang Burger desarrolló la
serie Hitler Eye, que consiste en imágenes de un huevo parodiando a Hitler.
Tras el golpe de estado se
traslada a Barcelona con su cámara y sus ideales anarquistas trabajando como
fotoreportera encomendada por la Confederación Nacional del Trabajo para
retratar la situación de los pueblos colectivizados de Aragón, que tenían como
objetivo servir como propaganda al gobierno republicano en el exterior del
país. Durante esa misma época, otras fotógrafas, como Tina Modotti y Gerda
Taro llegaron a España para documentar la lucha antifascista.
En Barcelona, Kati trabajó para
distintos organismos y publicaciones republicanas. Entre ellos destaca su
trabajo como colaboradora en las publicaciones anarquistas Tierra y libertad,
Tiempos nuevos y Mujeres libres, así como su trabajo como redactora en la
revista Umbral: semanario de la Nueva Era, donde conoció al andaluz José Horna,
con el que se casaría y adoptaría su apellido. A la vez fotografió la vida
cotidiana en distintas poblaciones, imágenes que han sido reconocidas por su
emotividad.
José Horna en ese momento trabajaba
haciendo mapas para la República, siendo apresado por los golpistas e internado
en un campo de concentración. Kati lo ayuda a escapar y juntos se marchan a
París donde Kati siguió trabajando como fotógrafa. Sin embargo, con la invasión
nazi y sin papeles la pareja corría el riesgo de ser arrestada, por lo que
deciden pedir ayuda a la embajada mexicana que les concede el estatus de
exiliados en México, que será su hogar hasta su muerte el 19 de octubre del
2000.
Fuente: wikipedia.
Marina Ginestà
Virginia Cowles
Kitty Bowler
Tina Modotti
La Guerra civil espanyola va
comptar, per primera vegada a la història, amb una gran presència femenina de
periodistes. Entre les dones que van cobrir-lo, s’hi troben Kati Horna(Hongria), Tina Modotti (italomexicana), Kitty Bowler (Estats Units) o fins i
tot la catalana Marina Ginestà. Però hi ha tres noms que han passat a ser una
icona dins dels periodistes que van cobrir la Guerra Civil: Virginia Cowles,
Martha Gellhorn i Gerda Taro. La nord-americana Virginia Cowles (1912-1983)
escrivia per a Hearst, grup de premsa sensacionalista, fins que va veure que la
Guerra Civil era una oportunitat per demostrar les seves dots de periodista. Va
cobrir el conflicte repartint-se entre els dos bàndols i va acabar plasmant la
seva vida quotidiana al llibre Looking for Trouble.
Molt més mediàtica va ser la
nord-americana Martha Gellhorn (1908-1998), també coneguda per ser parella
d’Ernest Hemingway. Va ser una de les periodistes clau del conflicte. Per poder
pagar-se el viatge a Espanya el 1937, va haver d’acceptar una proposta de la
revista Vogue per escriure un reportatge sobre els problemes de bellesa a la mitjana
edat, tal com explica Jar Couselo al Cuaderno de Periodistas d’apm. Un cop a
Espanya, Gellhorn va escriure per a la revista Colliers i es va instal·lar al
mític Hotel Florida de Madrid. Tot i que va ser molt a prop de la línia de foc
i les seves cròniques eren molt ben valorades, mai es va considerar a si
mateixa com una corresponsal de guerra en el sentit estricte, ja que assegurava
no saber res sobre operacions militars ni del que estava passant realment. Més
endavant, cobriria nombrosos conflictes arreu del món, com l’entrada al camp de
concentració de Dachau, el conflicte araboisraelià o la guerra del Vietnam.
D’altra banda, l’alemanya Gerda
Taro (1910-1937) és considerada una pionera en el periodisme gràfic de guerra
femení, i també la primera a morir mentre cobria un combat. Companya
sentimental d’André Friedman, més conegut com a Robert Capa, junts van anar a
la Guerra Civil i van treballar per a revistes com Regards o Vu. Amb el temps,
a moltes de les seves fotografies i escrits se’ls ha donat erròniament
l’autoria de Robert Capa i la seva figura no ha tingut el ressò que es mereix.
Font: Capçalera. Periodistes en peu de guerra.
Durant els anys 20 del segle passat
unes dones de Barcelona es van atrevir a treballar de locutores de ràdio quan aquest nou mitjà de comunicació
començava a caminar al nostre país, tot fascinant als ignorants d’una
tecnologia moderna que era més màgia que comunicació. A la dècada dels anys 30,
la presència de les dones a la ràdio ja era indiscutible i no només fent de
locutores. La ràdio catalana sempre ha tingut un important pes femení i va
significar en aquells primers anys un camp laboral nou que possibilitava que
moltes jovenetes amb coneixements artístics, de famílies catalanes, creients i
amb més o menys recursos tinguessin, gràcies a les ones hertzianes, la seva
primera feina.
Maria Cinta Balagué, “SALUS”
nascuda el 1898 a Barcelona. Locutora
de Ràdio Barcelona, funcionària de
l’Ajuntament de Barcelona on feia de secretària de direcció. A la ràdio hi
col·laborà presentant el 1926 el primer magazín de la història de la ràdio.
Segons la revista Radio Barcelona, Número 233 de 1929, Balagué és una
“distinguida señorita que ejerce de locutora en las sesiones femeniles
que, con los títulos MODAS Y TEMAS ÚTILES,
los martes y
los viernes suele radiar EAJ-1, y que llevan las firmas de Georgette y
Pompadour, del Instituto de cultura y biblioteca Popular de la Mujer.”
Francina Boris Codina nascuda a
Girona el 1915. Va ser la primera
locutora de Ràdio Girona, al 1933
i un any després marxa a Ràdio Associació de Catalunya
a Barcelona, on va ser locutora fins a
l’entrada dels nacionals. Després de
ser depurada, passant fins i tot per la presó, Boris torna a la ràdio però degradada a fer de secretària fins a la dècada dels 40
que pot tornar a Girona per ser-ne novament locutora fins a la seva jubilació.
Aurora Tersa Miralles (Almacelles,
1912 - Lleida, 1961) i Maria Tersa Miralles (Almacelles, 1912). Les germanes Tersa
foren les primeres locutores de
Ràdio Lleida, on l’Aurora a més a més acompanyava solistes al piano, al 1933.
Són les úniques germanes de Catalunya que treballaren juntes a la ràdio
d’aquells anys. L’Aurora deixa la ràdio per casar-se
abans de la Guerra, però la Maria continuarà a
Ràdio Lleida fins que
aquesta deixa d’emetre l’any 1938, data en la qual passa a incorporar-se davant del micròfon de Ràdio Girona
(les dues emissores pertanyien
al grup de Ràdio Associació
de Catalunya). La Maria va viure, amb els seus pares com a refugiats de Guerra, dins de Ràdio
Girona, mentre hi feia de locutora fins que les tropes nacionals ocupen
l’estació.
Rosalia Rovira Duart (Barcelona, 1903 - Barcelona, 1982) Era una reconeguda
actriu de teatre que quan
arriba a Ràdio Associació
de Catalunya es converteix en la primera
locutora de l’estació. Feia els
programes per a dones i també eren “molt celebrades” les seves lectures per la
mainada, segons la premsa de l’època. Amb l’entrada dels nacionals és
empresonada per la seva ideologia nacionalista i sempre més apartada de la
ràdio.
Font: Associació de dones periodistes: Les primeres radiofonistes catalanes.
Solidaritat amb totes les causes de dret
amb la gent que pateix tot tipus de barreres, contra les barreres als espais públics. Els carrers no són per fer negoci, són de les persones i per sempre nostres. Gràcies a tothom que va signar contra els crims del franquisme i en especial a tota aquella gent amb la que vam compartir una plaça més reivindicativa que mai, la gent que vol aixecar un món sense obstacles.
amb la gent d'Altsasu, empresonats, familiars i amics tota la nostra solidaritat. Quan la "Justícia" esdevé injustícia. Askatu altsasukoak!
amb les preses i presos polítics, amb les exiliades i exiliats, amb totes i tots els que pateixen la persecució d'un estat que encara respira franquisme, sigui per un tuit, per un article, per una exposició, per les seves idees, per una vinyeta, per una cançó, per un llibre, per ser violada, per manifestar-se, per feminista, per atea, per pobre, per condició sexual, per color de pell.... L'estat espanyol censura i castiga vulnerant els drets humans. L'odi és seu, la raó nostra.
I si la plaça parlés voldria recuperar el seu nom, Plaça de la República, perquè ni Barcelona, ni Catalunya, ni nosaltres tenim rei. Llegir història d'aquesta placa.
Galeria fotogràfica
-->
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada