Aquest novembre els feixistes espanyols han tornat a recordar al seu general genocida Franco. Des dels mal nomenats nostàlgics, als nous patriòtics adeptes, passant per l'Església, que fa i permet les misses d'homenatge al dictador i pels polítics a qui paguem els seus sous, com Casado, que passava per la porta i no es va poder resistir a rebre l'hòstia consagrada. Si es tractés de les santes hòsties que van rebre sense interrupció generacions d'antifranquistes, terriblement represaliats, no s'hagués aturat pas, però aquestes les tenim totes en exclusiva les antifeixistes, encara avui dia.
El General mort va traspassar fa 46 anys durant els quals es va endur centenars de milers de vides, assassinades, robades i trencades. Per desgràcia va morir al seu llit i amb tot ben lligat i per això aquell suposat inofensiu franquisme sociològic d'abans-d'ahir és el perillós feixisme normalitzat d'ara mateix. I per això la socialdemocràcia és ja extrema esquerra, l'esquerra és el caos, el feminisme és nazisme i l'autodeterminació és terrorisme, tot això en la ment malaltissa dels hereus dels rebels colpistes, aquells que van acusar de rebel·lió a qui va haver de patir la seva.
En resum, Franco és mort, però el franquisme és viu, molt viu. La prova és que l'actual Fiscal General de l'Estat, Dolores Delgado, va presidir el 2019, quan era ministra, el segon funeral del dictador. Un insult a les nostres memòries en forma de cerimònia televisada, que ella mateixa va titllar d'acte d'estat, institucional, on s'havia de respectar les sensibilitats de la família Franco, i tot a càrrec de l'erari públic. Però la llavors ministra no va dubtar, el mateix any, a no respectar a les víctimes de Mauthausen i a les diferents sensibilitats presents, quan va marxar de l'homenatge a les nostres víctimes del nazisme. Per això la justícia fa uns dies es va permetre aturar les exhumacions aprovades al Valle de los Caídos, o l'enderroc del monument franquista de Tortosa. Per això no tenim, i segurament no tindrem, una llei de memòria com cal, que ens atorgui el dret a la Veritat, la Justícia i la Reparació de les víctimes del franquisme i la transició.
No es pot oblidar que les víctimes ho són perquè va haver uns botxins i tenim el deure de recordar els seus noms i els seus execrables crims, de no fer-ho correm el risc de banalitzar i trivialitzar el feixisme i patir-ne les greus conseqüències. Aquest novembre la nostra Mesa de Catalunya, com sempre, recorda i no oblida. No oblidem tampoc que no van poder dur a terme la nostra concentració de l'octubre. No volem, ni podem oblidar les dones que van passar pel centre de tortura de Via Laietana i per la presó de la Trinitat i per tant dedicarem la nostra concentració de novembre a aquestes dones, que ens van obrir camí pagant un dolorós peatge.
Recentment li van fer una entrevista les alumnes d'una escola al nostre company Lluís Serra, ja octogenari, sobre la repressió feixista. Ell va concloure dient a les seves enquestadores que "els moments que venen són difícils i les noies tindreu cada vegada un paper més rellevant, perquè el món que tenim és un món masclista, que hem embrutat nosaltres i ara l'heu de netejar vosaltres". Les hereves de les bruixes, de les depravades pecadores roges, de les feminazis, haureu de dur a terme aquesta feixuga tasca i trencar els fonaments de la societat patriarcal, guardant sempre la memòria de les que van lluitar i sofrir abans que vosaltres.
Entrevista al nostre company Lluís Serra.
Les antifeixistes de la Trinitat.
Els deutes de memòria són sempre imperdonables, però encara més quan es tracta de l’oblit del patiment de les dones represaliades pel franquisme i la transició. És tan invisible la marca del seu sofriment com profunda la seva petjada. Una marca que es dilueix en una societat estructuralment masclista on la història l’escriuen encara els homes amb una visió androcèntrica del món. Poques dones han compartit i/o han fet públiques les seves aterridores experiències de repressió en dictadura i menys encara en transició. És trist que les dones antifeixistes, que en guerra i postguerra van plantar cara als colpistes, no tinguin prou reconeixement. I és tràgic, per a la construcció inacabada de la nostra veritat històrica, la quasi inexistència de relats de la repressió policial, judicial i penitenciària dels anys 60, 70 i 80.
L’horror i el dolor de les tortures i la repressió sofert per les dones moltes vegades no s’ha expressat en tota la seva cruesa perquè en aquests crims de lesa humanitat hi havia un component d’humiliació, de vexació inherent a la seva condició de dona. Històries que tristament van restar silenciades pel llast del masclismecatolicisme espanyol.
A les dones a més de patir les mateixes tortures que els homes, les violaven o les amenaçaven de fer-ho, les violentaven sexualment, les tocaven en llocs que no es pronunciaven en públic, les insultaven a cau d’orella amb procacitats que ferien profundament la seva dignitat, les robaven i envaïen la seva intimitat impotents davant la impunitat dels botxins. Si ara tot això ens sembla terrible i insuportable imagineu-vos com seria d’insofrible en un temps on els tabús i la insignificança social de la dona faria increïbles els seus relats. Aquestes dones no van tenir ajuda per poder superar uns traumes amagats per continuar amb les seves vides i les seves lluites d'emancipacions. I fins i tot arribada la suposada democràcia aquestes dones havien de tenir una gran fortalesa i valentia per a verbalitzar més enllà del seu entorn què passava dins de les comissaries i les casernes.
En dictadura la violació i la vexació sexual a les dones eren concebudes com un atac a l’honor dels homes. L’ombra de la vergonya sempre perseguia a la dona en el regne del nacionalcatolicisme i encara més si era portadora de l’imperdonable pecat de ser roja. I en transició no van millorar les coses, les tortures i violències policials contra les dones compromeses amb l’activisme social, polític i pels drets dels seus col·lectius, estava encara impregnat d’un masclisme salvatge i sàdic.
Una prova de què les preses antifeixistes eren considerades unes perdudes que havien de ser reeducades era que les carcelleres de les presons eren monges. Cal dir que sense rastre de caritat cristiana, ans el contrari. Les monges, rosari en una mà i ressentiment a l’altra, tenien la missió de fer d’aquelles dones privades de tota llibertat unes bones catòliques, bones mestresses de casa per servir als homes que Déu les enviava, filles exemplars, amantíssimes esposes, mares de família i cuidadores abnegades. Dones submises i sacrificades com manava la Santa Madrastra Església. La presó de dones de la Trinitat no va ser una excepció i allà la repressió va ser aplicada per l’ordre de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Una presó que es va inaugurar el 1963 per acollir les preses antifeixistes de la presó de Les Corts, governada per l’ordre de les Hijas de la Caridad de Sant Vicenç de Paül. Las Cruzadas no van abandonar la Trinitat fins al 1978.
Les preses polítiques que van passar per la Trinitat abans ho van fer per Via Laietana o altres llocs d’horror i terror. Tornem a exigir que Via Laietana esdevingui un lloc de memòria de la tortura i la repressió. A totes aquestes dones anònimes i valuoses volem dedicar la nostra concentració i esperem que les seves veus acabin trencant l’oblit.
Aquesta és la lletra de la cançó Les nenes bones van al cel de la Rosa Zaragoza, i les dolentes a tot arreu. Aquelles dones considerades dolentes per la dictadura i la transició van voler anar molt lluny, en llibertat, sense gens de por i amb elles continuem recorrent el camí que elles van iniciar plenes d’esperança i força. A totes les dones de la Trinitat.
Les nenes bones van al cel,
les dolentes a tot arreu
Les nenes bones van al cel,
les dolentes a tot arreu
Les nenes bones van al cel,
però nosaltres,
nosaltres anem a tot arreu.
Volem fer les coses de la nostra manera
i fer amb el nostre cos
el que ens sembli bé
i poder caminar soletes a la nit
sense res ens faci por.
El 9 de juliol de 1963 es va inaugurar la presó de dones de la Trinitat Vella per poder acollir a les preses de la Presó de Les Corts i a les futures preses polítiques de la dictadura i la transició. El NODO ho va descriure així:
El ministro de justicia inaugura en Barcelona la nueva prisión de mujeres las características de esta se acomodan al carácter cristiano y progresivo del actual sistema penitenciario español el cual tiene por norma la rehabilitación moral del individuo, la redención del delincuente mediante el trabajo alegre en un ambiente agradable. El edificio rodeado de árboles y flores tiene capacidad para 250 reclusas. Tras la bendición por el arzobispo obispo doctor Modrego el ministro con las autoridades provinciales recorre las dependencias dotadas de todos los servicios adecuados a su función. La población penitenciaria española ha logrado uno de los índices más bajos en la estadística internacional debido a la generosidad de los indultos según declaró el señor Iturmendi.
Las penadas a la vez que trabajan en su propio provecho cobrando un jornal redimen pena por el trabajo.
Tot mol idílic segons el Règim. Ja va dir el genocida Franco que “si se visitasen los Establecimientos penales de los distintos países y se comparasen sus sistemas y los nuestros, puedo aseguraros, sin temor a equivocarme, que no se encontraría régimen tan justo, católico y humano como el establecido desde nuestro Movimiento para nuestros reclusos”. Més que presons eren centres vacacionals per a la sàdica i cínica dictadura. Les centenars de milers de víctimes dels colpistes tenien una visió, fruit de la pròpia terrible experiència, diametralment oposada a les mentides propagandístiques dels franquistes. Un petit detall que oblida mencionar el Caudillo és que els seus “establecimientos penales” estaven plens de preses i presos polítics.
Quan van inaugurar la presó el NODO mostrava un espai ple de llum, ample, amb patis solejats, infermeria, llits blancs i passadissos amb flors, semblava que les dones anaven de colònies en comptes de a la presó. Però fins i tot una gàbia d’or segueix sent una gàbia que impedeix a l’ocell volar en llibertat, fins i tot en una gàbia d’or pots ser maltractat i represaliat. A diferència de les presons d’homes a les de dones calia reeducar-les per reinserir-les a la vida femenina del nacionalcatolicisme, la de la boca tancada, la taula parada i el llit calent. S’havia d’aprendre a ser una dona digna de la Secció Femenina sense opinió i amb devoció al mascle que és qui sabia el que era millor per a elles. Entre les tasques de les dones com cal, estava la reproductiva i les devotes cures de criatures i de gent gran. No van faltar entre les imatges de propaganda del Règim en la inauguració la de les sales per on passejaven militars, bisbes, mossens, senyors i senyores falangistas, i entre aquestes, la sala de les màquines de cosir on les dones redimien pena pel treball.
La redempció de penes pel treball va ser creada pel jesuita José Agustín Pérez del Pulgar el 1938, un invent rodó, que va ser una solució per a les saturades presons de Franco, ja que es podia redimir fins a una tercera part de la condemna. A més va ser un negoci lucratiu per a la dictadura i les empreses afins a aquesta, mà d’obra esclava. En el cas dels homes en tallers, però també fora de les presons treballant per a grans constructores reconstruint el que hi havien destruït els seus captors. En el cas de les dones eren treballs sobretot de costura per a empreses o famílies franquistes, explotació laboral penitenciària. Aquest invent repressiu i de control del nacionalcatolicisme dirigit pel Patronato de Redención de Penas por el Trabajo deia que l’auxili material estava relacionat amb procurar el millorament espiritual i polític de les famílies dels presos i d’aquests mateixos. I Franco sobre això va dir coses no tan llunyanes com: “Es preciso liquidar los odios y pasiones de nuestra pasada guerra, pero no al estilo liberal, con sus monstruosas y suicidas amnistías, que encierran más de estafa que de perdón, sino por la redención de la pena por el trabajo, con el arrepentimiento y con la penitencia; quien otra cosa piense, o peca de inconsciencia o de traición. Son tantos los daños ocasionados a la Patria, tan graves los estragos causados en la familias y en la moral, tantas las víctimas que demandan justicia, que ningún español honrado, ningún ser consciente puede apartarse de estos penosos deberes”. El 1983 va desaparèixer aquest Patronato però la redempció de penes va estar vigent fins el 1995.
Presó de Les Corts
Presó de la Trinitat
Forma part de la reparació a les víctimes d’aquest Patronato que el Pare Pérez del Pulgar deixi de tenir un carrer a prop de la que va ser presó de dones de la Trinitat de Barcelona. Un carrer que encara existeix malgrat que al plenari del districte de Sant Andreu de juliol del 2018 es va aprovar elevar a la Ponència de Nomenclàtor el canvi de nom del carrer del Pare Pérez del Pulgar pel de Trinidad Sánchez Pacheco.
També seria de veritat, justícia i reparació que l’estat i les seves institucions a les xarxes deixin de blanquejar el franquisme com fa el Ministeri de Cultura en el cas de la història del Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas por el Trabajo.
Les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey, les monges que diuen no ser monges.
Les Cruzadas Evangélicas diuen que no són religioses, però viuen com elles en vida comunitària i professen vots d’obediència, castedat i pobresa. De fet l’ordre ara es defineix com Institut secular catòlic femení de dret pontifici.
Un informe del Grup de Solidaritat de Barcelona, dels anys setanta, descriu així l'actuació de les Cruzadas i encara que sembli terrible, la realitat del dia a dia era encara pitjor:
Són monges (segons elles, són senyoretes) seglars dedicades a cura dels presos. Fan vida de comunitat en una casa situada en un dels costats de la presó. Són unes tretze en total; hi ha dos o tres molt velles que es passen tot el dia pràcticament en el convent. La majoria són d'edat mitjana; hi ha dos molt joves.
Col·laboren en tot el que poden amb la policia. Han arribat a passar-los papers. A més, si arriba alguna noia amb molts senyals de Prefectura, la tenen fent període tots els dies necessaris fins que se li van els senyals: d'aquesta manera té menys possibilitats que la vegi el metge i pugui fer una denúncia, i d'aquesta manera tampoc la veuen les seves companyes.
Les agrada moltíssim que entre les preses polítiques hi hagi baralles; per això els hi molesta tant que sempre les vegin tan ben avingudes, malgrat les seves divergències [...] Una vegada va arribar a la presó una noia jove, acabada d'operar d'uns tumors dels pits; els metges, després d'insistir molt a la policia que no se l'emportessin, perquè no estava en condicions, van cedir amb la condició que al cap d'una setmana la deixessin sortir per a treure-li els punts. Una vegada dins, van passar els 7 dies i la noia es va presentar a les Cruzadas amb el paper segons havia de sortir per aquell motiu; li van negar rotundament el permís i es va veure obligada a treure's ella mateixa, amb les ungles, punt per punt [...]
D'haver estat alguna presa embarassada en la cel·la i trobar-se malament o que els hi ha arribat el moment de donar a llum i haver de passar-se tota la nit xisclant i donant cops en les reixes perquè l'assistissin, i venir quan els ha semblat, ja que sentir-se se sent; qualsevol soroll retruny en tota la presó.
Els donen a les comunes una idea de les preses polítiques completament aberrant; això fa que elles es mantinguin al màxim allunyades i els tinguin molta antipatia. Les més intel·ligents s'adonen que allò no és veritat i intenten demostrar una certa simpatia; immediatament es veuen reprimides per les Cruzadas.
Fuente: reproducido en El Libro Blanco sobre las cárceles franquistas, de Ángel Suárez i Equipo 36 (Châtillon¬sous¬Bagneux. El Ruedo Ibérico, 1978, pp. 236.242). http://www.presodelescorts.org/sites/default/files/trinitat-es.pdf
Veïnatges Forçats from julia montilla campillo on Vimeo.
Testimonis extrets del documental Veïnatges Forçats sobre la presó de dones de la Trinitat dirigit per la Julia Montilla Campillo.
De l’entrada a presó només recordo que vaig estar registrada la roba i les parts íntimes per una noia que era una presa comuna, però que tenia la confiança de les Cruzadas de Cristo Rey.
La roba que et portava la família era censurada, si les monges consideraven que no eren prou decoroses les tiraven cap enrere, la tornaven a la família.
En un dels extrems de la presó hi havia vàters i rentamans i era el lloc on nosaltres havíem de netejar el que volguéssim i rentar-nos, perquè les dutxes només estaven permeses un cop a la setmana, a l’estiu no hi havia cap problema, el problema era a l’hivern amb l’aigua freda, perquè de calenta no hi havia.
El pati era de 15 per 20 metres, de ciment amb les parets molt altes i un banc adossat a una de les parets que et permetia veure el cel, però no veies res més. Als matins i al migdia sorties una estoneta.
La comunicació amb l’exterior només podia ser amb familiars amb consanguinitat. Jo tenia un company en aquell moment i per poder venir a veure’m, a través d’un capellà conegut, vam fer vots de compromís de matrimoni.
La meva àvia, que era una dona ja molt gran, em va venir a veure i en el moment que ens van dir “hablen en castellano” vam començar a plorar les dues, primer perquè la meva àvia no sabia parlar quasi el castellà i després perquè era un castic més. Veies que era un castic que no te’l feien només a tu sinó també a la família i una humiliació.
Hi havia una companya del PSUC, altra em sembla que del PT, una d’elles tenia una nena petita que no tenia ni dos anyets i que podia estar amb ella, però les monges se l’emportaven al matí i no la portaven fins a la tarda nit.
Diu la Júlia Martí Vallbona militant de LCR i comissions obreres.
Amb 19 anys vaig llençar uns fulls volants a la Hispano Olivetti cridant al Primer de Maig, llavors em van detenir i em van dur a Via Laietana, les pitjors 72 de la meva vida.
Diu la Magda Oranich Solagran.
Per ser dolenta, molt dolenta, roja i separatista em van posar una multa Governativa, però com no la vaig voler pagar i donar aquests diners al Règim vaig complir dos mesos a la Presó de la Trinitat. Aquesta presó era un cas especial conjuntament amb la d’Alcázar de San Juan perquè no tenia funcionàries, sinó que tenia les Cruzadas de Cristo Rey, una mena de monges molt franquistes i amb uns costums molt rars, a l’hivern feia molt de fred i no ens deixàvem portar pantalons.
A les preses polítiques les tenien juntes, però separades de la resta de preses, no ens deixaven ni parlar, ni veure-les a les altres, elles pensaven en el fons que les podíem pervertir, perquè clar elles allà tot era Franco, la Sección Femenina. La “jefa” era una d’aquelles que era germana d’un alcalde de Bilbao del Movimiento, de la Falange, pensaven que nosaltres els hi explicaríem altres coses.
Estàvem tot el dia a la ce·la, una cel·la gran com en l’antic Clínic, que eren els llits uns darrere dels altres, una sala gran on hi eren més de vint. No sortíem pràcticament en tot el dia, només una hora per anar a un pati.
Per les visites hi havia com un passadís i la monja anava passejant, tu tenies reixes, vidre, passadís, reixes, vidre, jo el que em recordo de la monja es que anava dient “en castellano por favor”.
En aquest documental també s’explica que les condicions mèdiques a la presó eren deplorables. Una presa havia parit sola a una cel·la de castic cridant i ningú la va ajudar, dones que estaven malaltes d’atacs d’apèndix i no les portaven al clínic, era esgarrifós, quan van sortir les Cruzadas va haver-hi canvi de metge.
Les preses socials tenien l'obligació de participar en els tallers de vestuari pel treball que els ocupava tot el dia, rebien 700 pessetes, però només podien disposar de 300, la resta havien de lliurar-lo a les Cruzadas.
Les preses polítiques van fer front en més d'una ocasió als intents de reeducació de les monges, es van negar a assistir a missa, van redactar cartes de denúncia i fins i tot van protagonitzar vagues de fam. Millors condicions de vida posar de manifest la discriminació que sofrien i demanar l'amnistia el 10 de desembre de 1975.
El març de 1976 la representant del Moviment de Dones Democràtiques, Trinidad Sánchez Pacheco, va llegir un manifest davant de la Presó de dones de la Trinitat. Aquest manifest consensuat per diverses organitzacions de dones feministes demanava al director de la presó la substitució de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey per funcionàries. A més es demanava que les preses poguessin vestir-se amb la seva roba, llegir publicacions de circulació legal i poder parlar en la seva llengua.
En aquest manifest es demanava també l’amnistia de la dona. El 1977 el cens de població reclusa mostrava que el 45,54% de les dones de la presó estaven acusades de delictes relacionats amb avortaments, abandonament familiar i adulteri, a més de les privades de llibertat per les seves idees polítiques. La moralitat masclista duia a presó a dones que només volien ser lliures d’escollir allò que necessitaven per a desenvolupar-se sense tutors i deslliurar-se de la seva minoria d’edat perpetua. Si hi havia amnistia política i laboral també havia d’haver-hi l’amnistia per totes aquelles dones que estaven a presó per haver avortat o ajudat a fer-ho, per les que havien estat acusades d’adulteri o abandonament familiar fugint de la violència masclista.
El maig de 1978 van marxar les Cruzadas de la presó de la Trinitat perquè no volien acatar les noves normes de la dita democràcia. Van sortir deixant tot tancat amb clau, fins i tot els armaris de la cuina amb el menjar, sort que hi havia preses que no tenien problema per obrir panys. No hi havia funcionàries a Catalunya per substituir a les Cruzadas, per això durant uns dies les 37 preses que hi havia llavors van fer-se càrrec de la gestió del centre fins a l’arribada d’aquestes. Uns dies que van ser immortalitzats per la càmera de la Pilar Aymerich.
La lluita perseverant i la denúncia combativa de les dones organitzades per conquerir drets fonamentals per a la seva llibertat van suposar un canvi en les condicions de les preses de la Trinitat, que el 1983 va deixar de ser centre penitenciari de dones.
Totes les lluites tenen la seva banda sonora i entre les cançons que s’escoltaven aquells dies d’organització feminista estava La Gavina de la Marina Rosell.
Oh, gavina voladora,
que voltejes sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Oh, si igual que tu gavina
la mar pogués travessar,
fins arribar a la platja,
on tan dolç és recordar
i veure la imatge bruna
en el seu bell despertar
de la nina que entre somnis
és tan grat d'acariciar
Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.
Farem un recorregut per la història de la presó de la Trinitat a través de l’hemeroteca de diaris com l'ABC, La Vanguardia i l'Avui.
9 de juliol de 1963. ABC.
Inauguración de la nueva cárcel de mujeres.
El ministro de Justicia, señor Iturmendi, y el director general de Prisiones inaugurarán mañana por la mañana el edificio de la nueva cárcel de mujeres situada en la barriada de la Trinidad.
Tiene este nuevo centro capacidad para cuatrocientas reclusas, y cuenta con todos los servicios necesarios para que las mismas puedan acogerse a los beneficios de la redención de penas por el trabajo.
La dirección y administración del centro estarán a cargo de personal del Cuerpo de Prisiones y el régimen interior será llevado a cabo por las religiosas seglares de la Cruzada Evangélica, cuya residencia está situada en el edificio contiguo, que también será inaugurado.
10 de juliol de 1963. ABC.
Discurso del ministro de Justicia en la inauguración de la prisión.
El ministro de Justicia, señor Iturmendi, dijo a la Prensa: “La impresión que me ha producido esta prisión provincial de mujeres ha sido verdaderamente espléndida porque contiene todas las instalaciones precisas para el cumplimiento de los fines penitenciarios para los cuales ha sido construida. Así, en el orden sanitario, la impresión es inmejorable, puesto que estas instalaciones, sobres todo las de Geriatría y Pediatría, son propias de una instalación asistencial más que de un establecimiento pentitenciario. También su sector de talleres, que ha de contribuir a la readaptación social de reclusas, es digno de ser mencionado. En fin no puedo decirles otra cosa, sino repetir que la impresión que me ha producido es verdaderamente espléndida.
22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort del dictador assassí. ABC.
Situación en Barcelona. La mayoría de presos catalanes se encuentran en la Cárcel Modelo (hombres) y en la de la Trinidad (mujeres) cumpliendo condena por presunta asociación con el PSUC, el Front d’Alliberament de Catalunya, la Organització de LLuita Armada o Estudiantes Libertarios de Catalunya, además de los ya más extendidos en su ilegalidad por todo el país, como ETA y FRAP. En total estos presos suman la cifra aproximada de 170 personas, hombres y mujeres.
En la Trinidad cumplen condena alrededor de 25 mujeres y menos de 10 cumplen prisión en otras cárceles.
20 de gener de 1978. ABC.
Cuatro detenidos en relación con la Scala, en libertad.
Barcelona. (Agencias.) Cuatro de las personas detenidas en relación con el atentado a la Scala barcelonesa han sido puestas en libertad, según fuentes de la C.N.T., que cita la agencia Cifra. El resto de detenidos han ingresado en la Cárcel Modelo y la prisión femenina de la Trinidad.
Entre las mujeres que han ingresado en prisión se encuentra María Valeria Gómez, embarazada de varios meses.
28 de març de 1978. ABC.
Tres reclusas continuan en huelga de hambre.
Barcelona, 27. (De nuestro corresponsal.) Las tres presas militantes del Partido Comunista Español (I) (internacional), Rosaura Martínez Guerrero, Inmaculada García y María Coronas Planas, que se encuentran en huelga de hambre desde hace 11 días, mantuvieron un largo diálogo con algo más de cien personas que se comunicaron con ellas mediante un megáfono. Tan insólito espectáculo se prolongó durante casi una hora y ante la cárcel de mujeres de la Trinidad, de Barcelona, ayer por la mañana. Durante este tiempo se desplegaron banderas de Joven Guardia Roja, C.N.T. y Partido Comunista Español (I) (internacional).
Durante el desarrollo de la manifestación no se registró incidente alguno, haciendo acto de presencia en diversas ocasiones un “jeep” de la Policía Armada, pero sin que su dotación interviniera. A las doce y media de la mañana, una hora después de iniciada la manifestación y el consiguiente diálogo con las reclusas, los manifestantes se disolvieron.
Las tres internas antes citadas mantienen lo que ellas han calificado de huelga de hambre indefinida como protesta por la muerte en la cárcel de Carabanchel de don Agustín Rueda, así como por la represión que se ejerce, según ellas, tanto dentro como fuera de los establecimientos penitenciarios. En un principio, las reclusas que mantenían esa actitud fueron nueve, entre las que se encontraba la actriz Mirian de Maeztu, que se encuentra cumpliendo condena de dos años de prisión dictada por el Consejo de Guerra que culpó a cuatro de los miembros de la compañía teatral Els Joglars, si bien una semana después de iniciada la huelga de hambre las otras seis depusieron su actitud.
El pasado sábado las tres reclusas que mantienen la huelga fueron trasladadas a un centro sanitario, en donde fueron sometidas a una revisión médica, y al no encontrarse síntomas alarmantes que pusieran en peligro su estado físico, fueron de nuevo trasladadas a la cárcel de la Trinidad. Jordi Domènech.
7 de maig de 1978. La Vanguardia.
Las “Cruzadas” dejan la cárcel de mujeres de La Trinidad.
Capella de la presó.
Carta de la Dirección General del Instituto Secular Cruzada Evangélica.
Nunca hubo “represión”.
En cuanto a la “represión psíquica”, me gustaría conocer el fundamento de semejante acusación. Si se entiende por tal estimular el autocontrol racional en orden a canalizar y modificar impulsos y tendencias primarias y elevarlas a la consciencia para que los actos sean verdaderamente humanos, sí la ha habido. Si consiste en tratar de ayudar a descubrir una escala de valores positivos que puedan dar madurez a la persona y sentido a la vida, sí la ha habido. Si para no “reprimir” hay que dejar libre expresión y manifestación de ciertos instintos y desviaciones, entiendo que , por una parte, jamás se llegaría a la rehabilitación y reinserción social, objetivo primordial de estos centros, y por otra, en la colectividad terminaría imperando la ley de la selva, rebajándose el ambiente del centro a niveles infrahumanos e incluso infraanimales.
Hoy la ola de desprestigio de que se nos ha rodeado y las amenazas y calumnias de toda índole provocadas por aquella hacen inútil nuestra misión allí. Esta y otras penosas circunstancias nos han decidido a rescindir nuestro contrato con la dirección general y dejar la prisión. (…)
Fuimos a la prisión de Barcelona hace dieciséis años. Allí las Cruzadas del equipo han entregado sin reservas todo lo que poseían: juventud, vida, carreras. Sigue cumpliéndose, pues, la palabra infalible de Cristo: “También a vosotros os perseguirán.
O eren molt cíniques o molt fanàtiques aquestes religioses, o totes dues coses. Sí va haver-hi repressió a la Trinitat i elles mateixes ho admeten amb els seus arguments. No van voler adaptar-se a la democràcia i van sortir d'una presó on mai haurien d'haver estat. El nacionalcatolicisme oficial es va acabar, l'oficiós encara continua vigent en un estat d'impunitat que no sap ni de divisió de poders, ni de divisió estat església.
26 de juliol de 1978. Diari Avui.
Recital de cançó a la presó de dones de la Trinitat.
A la presó de dones de la Trinitat de Barcelona es va celebrar ahir a la tarda un recital de cançó en el qual van actuar Elisa Serna, Julia León, Marina Rosell i Maria del Mar Bonet. El recital es va fer al pati de la presó, a l’ombra.
Damunt de mantes es va asseure el públic –una cinquantena de persones-, que era format per les recluses, alguna exreclusa que havia aconseguit d’entrar-hi fent-se passar per músic, un parell o tres d’advocats, un grup de feministes de la Coordinadora i un nen de mesos fill d’una de les noies que compleix condemna.
Les funcionàries i el director seien al darrere en cadires de fòrmica. Tot plegat tenia un cert caire de “foc de camp”, amb els pares vigilant. (…)
Mentre Rosell cantava “La presó de Lleida”, el director, “Don José” va agafar en braços el nen reclús i un fotògraf es va apressar a fer-li la fotografia. Cal dir que “Don José” no les tenia totes.
Amb la primera cançó de Maria del Mar es va formar el primer ball.
Al llarg del recital el públic va ésser el veritable punt d’atenció dels informadors presents.
-Ara hi queden unes quinze recluses, tres de les quals en règim obert. No sé pas què ha passat, perquè quan se’n van anar “Las Cruzadas” el mes de maig, n’hi havia quaranta i escaig. Tot va ésser marxar les monges i marxar les recluses.
-Per quins delictes compleixen condemna les noies que ara hi resten?
-Per tràfic i terrorisme, que és el que més abunda en aquests moments. (…)
La penúltima a actuar va ésser Marina Rosell. Quan va iniciar el “Russinyol que vas a França”, un pardal de ciutat va entrar al pati de la presó i va topar amb el vidre d’una finestra. L’ocell però, es va refer de la trompada i va poder volar fora del pati. (...)
29 de març de 1983. EFE.
Huelga de brazos caídos en la cárcel de Barcelona.
A primera hora de la mañana de ayer, las internas de la cárcel de mujeres de la Trinidad dieron comienzo a la huelga de brazos caídos, prevista en protesta por el traslado al centro de menores de la calle Wad-Ras.
Según informó la directora del centro carcelario, la huelga de las internas consiste en no realizar ninguno de los servicios encomendados, ni limpieza ni cocina.
“Aunque de momento es pronto – comentó la directora -, es muy probable que en el caso de persisitir las internas en su postura hagamos lo mismo que se hizo ne la cárcel Modelo, es decir, recurrir a la Cruz Roja Española para que se haga cargo de la concina.”
Las huelguistas exigen la rápida aprobación de la reforma del Código Penal y que no se realice el traslado al centro de menores de Wad-Ras. Las mujeres irán al citado centro, ya que los menores que se encuentra ingresados en la cárcel Modelo serán trasladados en breve a las dependencias de la Trinidad.
Les dones que arribaven a la Trinitat abans havien passat per les fosques i criminals dependències policials de l'aparell repressor de l'estat. Moltes ho van fer per la Via Laietana, com la nostra companya Pilar Rebaque, que va donar el seu testimoni al programa El matí de Catalunya Ràdio del dia 12 d’octubre de 2021. La Pilar va passar per la presó de dones de la Trinitat, però abans ho va fer per la Via Laietana, centre de tortura que ha d’esdevenir centre de memòria de la repressió per imperatiu de justícia. Ella explica el component de gènere que s'afegia a les tortures a la dona, un afegit als cops i al sadisme dels torturadors, que patien igual que els homes.
Pilar Rebaque
Testimoni:
A mi em van detenir que tenia 18 anys i va ser pel consell de guerra de Burgos a l’any 70. Jo vaig fer 19 anys a la presó. Hi ha un aspecte de les dones que hem passat per Via Laietana que m’agradaria poder explicar i és que hem patit una doble tortura. Una que podien ser les tortures físiques, les que totes coneixem, et posen una bossa al cap, que et peguen, que en les plantes dels peus també t’apallissen…, però hi ha una doble discriminació per gènere, és a dir, pel fet de ser dones. Vexacions importants com la manera de fer-te les preguntes, la manera com s’apropen, la manera com t’envien l’alé al coll, les coses que et diuen, que et faran tot això, per a mi va ser pitjor que qualsevol bufetada perquè a més sempre anava acompanyat de: “eres una puta, eres una guarra, ya verás lo que te voy a hacer”, no, i aquest “ya verás lo que te voy a hacer” era apropat pel darrere i enviant tot l’alé al coll d’una manera…, això ès el que no s’oblida. De fet violaven en aquest lloc, la sensació aquesta d’impunitat de que et podien fer el que volguessin era una sensació que era el que més et feia por. Una de les coses que feien era precisament quan tu demanaves anar al lavabo, vaja, t’acompanyava un policia, havies de deixar la porta oberta i estava al davant, això era una humiliació i una vexació constant, o sigui, que les dones a Via Laietana hem patit moltíssim. Jo diria que a part de les físiques aquestes són les que més et queden marcades i et diria que no només ha sigut a mi sinó que jo he parlat amb altres companyes que han passat per aquí i totes diuen exactament el mateix.
Jo a Via Laietana hi he entrat quan he estat detinguda, però després he entrat uns quants anys com advocada, doncs entrava amb la satisfacció d’intentar per tots els mitjans que aquella persona que estava detinguda allà dins no el toquessin i no li passés el que a mi em va passar. Aquesta era la meva finalitat cada vegada que entrava en aquesta comissaria.
Les presons formen part d’un món invisible i les dones que perdien la seva llibertat en dictadura i transició ni tan sols existien a cap món. Per a totes les dones que pateixen entre reixes llegirem la lletra de la cançó La presó de la Rosa Zaragoza.
Rosa Zaragoza. Les seves cançons.
Varen empresonar la Maria
per ser d'un país pobre i llunyà
ella no pot decidir on vol viure
si l'expulsen morirà de fam.
Van fer aquesta presó per a noranta
dues-centes dones estem aquí dins
ens maltracten, no ho suporto un dia més
aquesta nit vull fugir d'aquí,
ja no puc estar més deprimida,
veig els nens que viuen aquí dins,
són nens que viuen aquí dins,
són nens tristos, no tenen cap culpa
aquesta nit me'ls vull endur amb mi.
La misèria ofegava la Lídia
ja en el límit va vendre el seu cos
i el seu xulo de res no l'acusen
que empresonin els seus clients també.
L'Eva era una dona contenta
fins que un dia la van violar
la justícia és masclista i no actua
però ella no va perdonar.
Totes les preses polítiques que van passar per la Trinitat no van ser a la presó per ser dones, eren lluitadores, militants, activistes que formaven part d'associacions, sindicats i partits, dones d'idees republicanes, comunistes, socialistes, anarquistes, catalanistes, independentistes. Van ser empresonades per ser dones que volien viure en llibertat i per això van rebre una repressió en clau de gènere que pretenia alienar-les i sotmetre-les al rol que la societat masclista de la dictadura, la mateixa que a la transició, les havia lligat i ben lligat. No oblidem.
Gràcies a totes les dones que van participar de la nostra concentració de veritat, justícia i reparació per a les dones antifeixistes oblidades de la presó de la Trinitat.
Galeria fotogràfica de la concentració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada