Som davant d’altre abril somiant repúbliques, que ens semblen de vegades tan a prop que podem tocar-les amb els dits. Intentem atrapar-les allargant el braç, però ens aturem quan sentim l’instens dolor de les víctimes a qui van trencar els seus anhels de llibertat. Ho fem amb la ingenuitat de les criatures que juguen a agafar la lluna amb la mà. Ho fem quan cau el sol cremant, però a trenc d’alba ens despertem amb angoixa i tristesa perquè ens adonem que a l’obrir el puny adolorit només contemplem les nostres mans buides. Palmells marcats pels solcs de totes les línies de vides truncades i plenes de sofriment d’aquelles valentes persones, que van gosar somiar tant o més que nosaltres. Mirem el cel i la lluna continua allà, això sí, marcant-nos caparruda el camí amb la seva llum d’argent enmig de la nit més fosca, la nit llarga i obscura del franquisme enquistada en la minsa democràcia d’una monarquia constitucional decadent.
Lluna, femení, singular, única; república, nom de dona que no acota el cap; victòria, fruit de la lluita pels drets de totes les persones que amb perseverança caminen per la senda antifeixista.
Sempre és temps de somiar, fins i tota amb ells ulls oberts, però sense badar, perquè arriba un moment on s’ha de materialitzar tot allò que hem imaginat infinites vegades. I arribats a aquest punt toca aixecar-se contra el dolor i la por secular inoculada per torturadors, opressors, carcellers, censuradors i sancionadors al servei dels poders eterns, que ens volen condemnar a la derrota i al captiveri físic i mental. Una por de segles enganxada als ossos i a l’ànima, la por de perdre que circula per les nostres venes. Girem el cap als somnis trencats d’aquelles persones, que entre sang, suor i llàgrimes van voler regalar-nos una vida millor. Hem d’aprendre dels seus exemples amb unitat i valentia.
Cada abril, per unes hores, ens esperonem amb consignes, cançons, records, homenatges i amb crits que ofegats no arriben a tombar els murs que ens barren el pas. El mur de la monarquia, el mur de les dictadures que no moren, el de la justícia TOP de la injustícia, el de l’exèrcit del General, el de les oligarquies amb ferum de corrupció i explotació, el d’un estat sense divisió de poders amb flaire de clavegueram, el de l’església nacionalcatòlica masclista i lladre tant omnipresent com omnipotent. Murs i més murs que hem de tirar a terra, erigits a peu de la gegant fossa on llencen els nostres drets, al peu de les cunetes físiques i metafòriques on milers de víctimes del franquisme i la transició clamen justícia entre sentències il·legals i les bales dels seus assassins. Una fossa a cel obert on enterren cada dia els nostres somnis.
Som al norantè abril de la proclamació del dret a somiar, de l’esclat de la joia i l’esperança, del bressol de la il·lusió per totes les emancipacions tant de temps trepitjades. Però també és el norantè aniversari del principi de la conspiració dels inquisidors, dels colonitzadors, dels terratinents, dels uniformats que van perdre l’imperi, dels vassalls de la corona, dels banquers instigadors. El bressol del monstre del feixisme que assolarà la vida que encara enyorem i ens mereixem.
I aquí ens trobem un abril més amb la revolució rupturista ennuegant les nostres gorges, perquè les mordasses que ens imposen no deixa sortir aquesta explosió alliberadora per la nostra boca de canó. Una bola de foc que des de les nostres entranyes empeny per trencar la muralla de la injustícia del castell del fangar, per enderrocar els merlets d’on penja la forca de la voluntat popular i on onegen les nostres lleis socials com estendards de paper mullat que s’esmicolen amb el vent del neoliberalisme.
Estem en un abril de pandèmies que arrasen la salut, la vida, l’autoestima, les conviccions, els drets humans, les nostres forces, on la qüestió més important és saber si per fi estem disposades a desfer-nos de totes les pors i començar a construir un futur de veritat, justícia i reparació, de llibertats de pedra picada, que vagi més enllà de tan boniques paraules per convertir-se en fets consumats i irreversibles.
La pregunta que ens hem de respondre amb sinceritat és si volem formar part d’un abril de llunes a les nostres mans. Si volem fer república amb totes les persones somiadores, antifeixistes, plenes de coratge, totes unides contra l’enemic comú: el feixisme. Si volem construir república amb les lluitadores per la sanitat universal, gratuïta i de qualitat; amb aquelles que lluiten per una educació laica, lliurepensandora i en la llengua del territori; amb aquelles que defensen un habitatge digne per a tothom; amb aquelles que reclamen el dret d’autodeterminació de persones, col·lectius i pobles; amb aquelles que exigeixen un treball sense explotació salarial, ni denigració; amb aquelles que batallen contra tota discriminació i exclusió; amb les dones valeroses que aixequen la seva veu; amb aquelles que clamen per un planeta respirable i sostenible; amb totes les persones que reclamen igualtat, fraternitat i llibertat. Volem lluitar per tot allò que reverteix en el benestar i la protecció de tothom que vol viure amb solidaritat i empatia sense corones ni pàtries imposades, sense por a les preguntes i a les respostes, sense por a l’enemic Goliat?
Tenim un nou abril que està tan lluny i alhora tan a prop com fa noranta anys, el tenim a tocar si amb valor ens fem dignes de totes aquelles persones que sense por a les conseqüències ho van fer per un moment possible.
No ens banyem més en la càlida llum de la nostàlgia republicana. Ara toca posar el focus de llum freda sobre les nafres infectades de les equiparacions imperdonables que banalitzen el mal, perquè si consentim aquesta perversió mai més trobarem la llum de la lluna guiant-nos, i estarem condemnats a viure només de somnis i miratges del no passaran, mentre el feixisme passa.
Visca la lluita antifeixista de tothom que no té rei! Visca l’abril republicà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada