dijous, 7 d’octubre de 2010

TRETZENA CONCENTRACIÓ PER LA VERITAT, LA JUSTÍCIA I LA REPARACIÓ. 25/09/2010.


Cada dia som més els que ens concentrem a la plaça de la República, davant del Palau de la Generalitat a demanar Veritat, Justícia i Reparació, no només pels nostres familiars sinó per totes les víctimes del franquisme. Per això us volem donar les gràcies i convidar-vos a les properes concentracions per què la crisi de la memòria i la mala memòria no deixin sense justícia els defensors de la legalitat republicana, a tots els antifeixistes.




Com no podria ser d'altra manera es va tenir un sentit record pels últims afusellats del franquisme. Volem deixar constància amb aquest text de "Solidaridad con los últimos fusilados del franquismo" , part dels quals ens van acompanyar en aquest acte, que els assassinats el 27 de setembre de 1975 també són víctimes del franquisme i han de gaudir dels mateixos drets.

Ahir, fa 35 anys

Com fa un any, dos, quatre o 35, cada setembre seguim recordant als assassinats el 27 de setembre de 1975: Baena, Sánchez-Bravo, García Sanz, Paredes Manot “Txiki” i Otaegi, militants de les organitzacions antifeixistes FRAP i ETA.

A Euskadi, Catalunya, Madrid, País Valencià i altres punts de l'estat espanyol, es faran actes que recordin els últims assassinats del dictador feixista Franco, un mes i mig abans de morir miserablement. En aquests actes es seguirà demanant l'anul·lació d'aquests i de tots els judicis del feixisme espanyol i l'aplicació del principi universal de VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. I, per la proximitat de dates, el segrest i lliurament de la Gestapo als feixistes espanyols del President de la Generalitat, Lluís Companys i la seva posterior execució al castell de Montjuïc.

Aquests actes, més enllà de ser homenatges particulars ho són universals perquè constitueixen un reconeixement a tots i totes les antifeixistes de l'estat espanyol, a tots i totes aquelles que van donar la seva vida per la llibertat, els assassinats en judicis farsa, els esclaus i esclaves del feixisme, els maquis, els immolats i immolades en els camps d'extermini nazis, els quals van lluitar en les dures condicions de clandestinitat contra el feixisme, a les presons, l'exili…, fins a la mort del dictador i durant els “anys de plom” de l'anomenada Transició del règim i els seus còmplices “demòcrates”. I, per descomptat, la denúncia d'aquesta pirueta jurídica que qualifica als militants antifeixistes que van utilitzar tots els mitjans possibles per lluitar contra la dictadura de “terroristes”.

En moments com els actuals, on un feixisme adaptat a les noves necessitats del capital, segueix sent culpable de convulsions econòmiques i polítiques i d’un retrocés, gravíssim retrocés, en els drets socials i democràtics aconseguits a través de la lluita, no seria va recordar, que, malgrat la “Transició” i als “Pactes de la Moncloa”, els trenta-cinc anys transcorreguts, no ens han donat ni una societat més justa, ni els drets de decisió, ni major grau de democràcia, ni l'ampliació substancial dels drets participatius, ni la restitució de la legalitat republicana. Per tant, la lluita per la ruptura democràtica, sota altres circumstàncies polítiques i organitzatives, segueix vigent al costat del seu caràcter antifeixista.

Un altre setembre més, malgrat els intents d'inducció a l'amnèsia col·lectiva i a la criminalització de la memòria dels últimes víctimes del franquisme, no oblidem.



Les dones, les grans oblidades, les víctimes del silenci, van estar presents en aquest cartell que va homenatjar dones conegudes i anònimes, que van patir la repressió franquista, i que va despertar la curiositat dels presents, que en molts casos desconeixien que la dona havia estat tant maltractada i massacrada com l'home.



Altra dona, la nostra companya Mercedes va llegir el manifest d'aquest acte.



CRISI DE MEMÒRIA

La memòria surt tímidament als carrers, està simbòlicament als museus, apareix de vegades als mitjans de comunicació com un recordatori, com una efemèride més, com una data a recordar al calendari. Però, és aquesta la memòria que volem? o desitgem una memòria sinònim de veritat, justícia i reparació, la que ha de venir dels tribunals de justícia, la que han de fer per obligació moral els representants dels ciutadans al Congrés de Diputats a través de la promulgació de lleis justes?. Sí, volem aquesta darrera, però de moment aquí només hem trobat portes tancades i barrades a la justícia per als lluitadors per les llibertats. La crisi i les retallades arriben també al reconeixement dels defensors de la legalitat democràtica, així el deute continua pujant sense cap intenció de pagar el que devem a tants i tants antifeixistes i a tantes víctimes dels colpistes.

Del nostre calendari no s’esborra cap aniversari, ni anònim, ni els dels que tenen un nom a la història. Així no oblidem que el proper 27 de setembre farà 35 anys que van assassinar Baena, Sánchez-Bravo, García, Txiki i Otaegi. Els darrers afusellats del franquisme, que no les seves darreres víctimes, perquè els anys que van batejar com a Transició va haver-hi centenars de morts, alguns a mans d’una policia encara en blanc i negre, en una situació política hereva de la dictadura. Víctimes de segona que no tenen dret ni al reconeixement social de la seva lluita, un dret fonamental dels pobles, el dret a defensar-se dels estats totalitaris.

Crisi política, ètica, moral, social, crisi de valors, crisi de democràcia, noves dictadures invisibles que no ens poden guanyar la batalla dels drets humans, de la veritat, la justícia i la reparació d’unes víctimes que són d’avui, que són la nostra responsabilitat i com un exercici de no repetició per no haver-nos de trobar un dia en la seva pell, perduts, oblidats, incompresos, sense dret a la més elemental justícia, infravalorats, relegats a l’estadística dels llibres d’ història.

A aquesta Barcelona de postal i moderna, aparador de disseny, que exhibeix fotos de la policia abans de carregar al costat del monument a la “Victoria” dels feixistes. Obelisc que encara no ha tornat a ser el que va ser, un homenatge a l’insigne Pi i Margall, ubicat dins la rotonda de la plaça Joan Carles I. Molt significatiu, la monarquia filla del franquisme trepitjant altra cop la República. Una Barcelona que compra a uns grans magatzems a la Diagonal on abans estava la presó de dones de Les Corts sense que cap vianant tingui coneixement d’aquest fet. A aquesta Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, el dissabte 25 de setembre ens tornarem a manifestar, a demanar Veritat, Justícia i Reparació, a exigir l’anul·lació dels judicis del franquisme i a lluitar, com ho van fer les nostres víctimes, per la memòria que volem per a ells.

CONTRA LA CRISI DE LA MEMÒRIA. SETEMBRE DE LLUITA PELS DRETS DE LES VÍCTIMES DEL FRANQUISME.