Si hem de definir l'acte d'ahir amb una sola paraula, aquesta seria sense cap dubte emoció. Una altra paraula que hem de fer servir és gratitud. Gràcies a les companyes i companys de Memòria.cat pel seu treball. Gràcies al Quintet Llibertat, a les dones compromeses que van posar la música amb les seves veus combatives i a la solidaritat de les notes del seu guitarra per acompanyar-nos. Gràcies a Òmnium per cedir-nos el so. I les gràcies més efusives a les persones que ens van honorar amb la seva presència compartint part de les seves històries personals i familiars, que ens van tocar el cor.
Bon dia a totes i tots, som la Mesa de Catalunya
d’Entitats Memorialistes i us donem la benvinguda a aquest acte de Memòria.
La nostra Mesa porta 10 anys als carrers lluitant per la
Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes del franquisme i la
transició. Ho hem fet cada mes fins a arribar a aquesta 103a concentració,
avui, aquí, a la vostra ciutat, Manresa. D’ençà que vam començar a exigir els
drets de les nostres víctimes dins d’aquesta mesa plural, transversal i
horitzontal, les persones i entitats que la conformem hem defensat
no només als nostres familiars, no només a les persones que van patir la
repressió de la dictadura genocida i que estan aquí avui per donar testimoni,
no només a les companyes i companys que ens han deixat en aquest temps
d’exigència de compliment dels drets humans, sinó a totes les víctimes antifeixistes
i als valors democràtics que van representar enfront del terror colpista, botxí
insaciable, actor de centenars de milers de crims de lesa humanitat. Ho hem fet
sota la pluja, sota el sol cremant, amb fred i amb calor, sempre dempeus,
sempre alerta, sempre crítics i contestataris, sempre oberts i solidaris,
lligant les reivindicacions de memòria a les lluites actuals per les llibertats
i per un futur de justícia social sense horitzons repressius.
En aquests anys de defensa de la Memòria, de la història
i d’històries colpidores i exemplars, de poesia i de dades, hem tingut
decepcions i victòries. La més gran de les decepcions és haver d’estar
reivindicant avui en pitjors condicions que fa deu anys, amb un feixisme
desacomplexat i insultant que vol arrossegar la nostra lluita pel fang
franquista, censor i repressor. Però també hem tingut victòries reparadores com
l’anul·lació dels judicis del franquisme amb l’aprovació per unanimitat de la
Llei 11/2017 del Parlament de Catalunya, gràcies a la gran i feixuga tasca del
nostre perseverant company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, amb el
suport de totes les entitats que conformen la nostra Mesa de Catalunya
d’Entitats Memorialistes. Encara continuem lluitant per l’anul·lació dels
judicis franquistes que van patir catalanes i catalans a la resta de l’estat i
els de totes aquelles persones que van ser sotmeses a aquestes farses de
consells il·legals siguin d’on siguin.
Una altra victòria de reparació ha estat les declaracions
a seus judicials de l’estat espanyol a través dels exhorts arribats des de la
justícia universal argentina de les i els querellants que formen part de la
Causa 4591/10 contra els crims del franquisme i la transició, crims lesa
humanitat i/o genocidi que no tenen prescripció. Moltes d’aquestes i aquests
querellants ens acompanyen avui i formen part de la Xarxa Catalana i Balear de
Suport a la Querella Argentina.
Per celebrar el nostre 10è aniversari de resistència vam
decidir després de 10 anys a la plaça Sant Jaume de Barcelona el darrer
dissabte de cada mes, començar un tour de la Memòria que ja ha passat per
Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell i Barcelona. Agraïm a
totes les manresanes i manresans compromesos amb els drets humans que esteu
avui aquí amb nosaltres. Dir-vos que teniu el privilegi de comptar amb
l’associació Memòria.cat, que du a terme una tasca tan important com
imprescindible de recuperació de la memòria de la vostra ciutat, i a qui també
donem milers de gràcies per compartir en aquesta plaça una nova jornada contra
la impunitat del feixisme espanyol. També volem agrair de tot cor als cantaires
que ens acompanyen avui, alguns membres del Cor Incordis, les seves veus plenes
de Memòria. Moltes i moltes gràcies.
En nom de l’Associació Memòria i
Història de Manresa, en primer lloc hem d’agrair a la Mesa de Catalunya
d’Entitats Memorialistes per haver comptat amb nosaltres per avui ser
protagonistes de la 103ª trobada d’aquest acte reivindicatiu i de justícia.
103 trobades vol dir 10 anys de
trobades, mes rere més, incansablement. La nostra admiració i reconeixement per
la tasca que està realitzant al llarg de totes aquestes concentracions i
trobades per diferents localitats del país en nom de la recuperació de la
memòria històrica, però també demanant que d’una vegada per totes es faci justícia.
Està clar que en els moments actuals que
estem vivint com a país, són més que mai necessaris aquests actes de
visibilitat, de fer-nos sentir, de reivindicar uns valors que en una societat
moderna i avançada no caldria recordar, però que malauradament en el nostre cas
no és així.
Tots sabem que el feixisme com a
doctrina ha estat sempre una ideologia excloent i autoritària, i què en nom
d’aquestes idees s’ha estat capaç d’iniciar conflictes que han dut a la guerra
i a genocidis que ens han ensenyat el pitjor de la raça humana.
En aquest sentit, la recuperació de la
memòria històrica ha de ser una eina per combatre els actuals feixismes, que
lluny de ser combatuts democràticament per alguns mitjans de comunicació o per
les mateixes institucions polítiques, compten amb el vist i plau de certs
organismes poderosos que consideren al feixisme com un instrument per poder
aplicar mesures de control i de restriccions que acabaran restant sobirania a
la ciutadania, darrera d’eslògans fàcils i d’idees que al final es converteixen
en un endarreriment dels valors democràtics i humans.
Per això, més que mai, la nostra
Associació està compromesa a reivindicar la veu dels que van patir els abusos
del feixisme, la veu dels que han estat represaliats, la veu dels que han estat
oblidats per les institucions governamentals i per les instàncies públiques,
però també la veu dels que volem que això no s’oblidi, dels que demanem que es
faci justícia amb els judicis del franquisme, del reconeixent de les víctimes i
dels seus familiars, que es restitueixi el seu honor, malmès per 40 anys de
dictadura i 40 més de silenci.
Les noves generacions ens demanen saber
més sobre aquests períodes foscos, ja és hora que es pugui parlar del pacte de
silenci que va significar la transició, de la nul·la resposta judicial a les
reclamacions fetes pels familiars de les víctimes del feixisme. Els moments
actuals on s’estan produint també algunes situacions que voregen les pràctiques
feixistes i autoritàries, amb una retallada de les llibertats fonamentals, demanen per part de la societat civil
una resposta contundent envers el feixisme i una defensa dels veritables valors
democràtics.
La tasca de les entitats memorialistes
és fer justícia i sobretot recordar, però també fer arribar aquest missatge al
màxim de gent possible i és fonamental que aquest esperit arribi a la gent
jove, que ha de prendre el protagonisme de la defensa dels valors democràtics,
així com també crear una societat més justa.
És un fet evident que el feixisme està
creixent, però també ho és, l’interès i la mobilització de molts joves que fins
ara absents de les qüestions polítiques, són ara conscients que el país viu
moments delicats sobretot a nivell democràtic i estan disposats a canviar les
coses. Per tant, no defallim, no desaprofitem aquesta energia que ens pot donar
tota una generació de gent que té clar que vol aturar el feixisme i que si aconseguim
implicar-los, poden ser la clau
per donar la volta a aquesta situació.
Volem que aquesta convocatòria sigui un
homenatge a la Llibertat, donarem lectura d’aquest cant per totes les persones
que no poden gaudir-ne d’un dret tan bàsic com respirar, menjar i beure.
El meu nom és Llibertat.
Resto a les fosques però no tinc por perquè sóc forta. El
meu nom està fet de milions d’ossos premsats convertits en pedra amb el pas i
el pes dels anys. Sóc roca creixent en aquestes profunditats humides alimentada
pels sediments calcaris de desconegudes però estimades germanes. Em poden
soterrar i amagar però no em poden dissoldre, em poden picar però em refaig
eternament, tossuda i decidida. En aquests caus invisibilitzats que són casa
meva hi ha vida, perquè d’aquí neixen també els brots que donen els fruits
combatius, aquells que quan ningú els recull per ignorància o per por, cauen a
terra per a tornar al cicle d’emancipació de nou, perquè el meu nom no té
aturador.
Estic arreu i no estic sola encara que estigui en
silenci, estic amb milers de mares i pares que em van donar vida pronunciant el
meu nom amb tanta alegria que van fer esclatar cadenes, amb tanta passió que
van ensorrar la injustícia, amb tanta cridòria que van tirar a terra murs
d’explotació. Tant se val si va ser efímera la seva victòria perquè el cercle
de la lluita continua viu, de vegades petit com una llavor, de vegades tan gran
com un arbrat infinit.
Aquí callo, per no trencar l’esperança de veure un dia la
llum d’aquesta immensa família que romà
amb mi, callo per no escoltar els seus plors per la meva tràgica vida,
la de la filla estimada que havia de créixer en un món somiat tantes vegades,
que encara somien des d’aquest oblit dels assassins enterradors. No parlo
perquè no vull que pensin que la seva derrota és tan llarga i amarga, elles
pensen en mi ballant pels seus carrers, pels seus pobles, pels seus camps i que
m’he oblidat de les seves persones, però ho fan sense cap retret perquè la seva
generositat no té límits quan es tracta de mi. Però sí que em comunico més
enllà d’aquest trencaclosques de vides trencades, estic a l’herba, estic a
l’aire que arrossega part de mi amb la terra, al bec de les aus, a les potes
dels animalons i arribo a tot el món perquè sóc imparable. Quantes vegades
m’heu trepitjat sense tenir-ne consciència, quantes vegades heu ignorat el meu
xiuxiueig i quantes altres heu fet tremolar la indecència opressora cridant a
l’uníson Llibertat!
La meva llar és un pou, és un barranc, un voral, un
forat, una fossa, de vegades sota un camí, altres sota una autopista, de
vegades sota un parc d’infants o d’un pàrquing, sota un edifici o sota els
nínxols d’un cementiri, de vegades al mig del no-res. Però jo només pateixo per
les meves companyes i companys, de totes les edats, de tots els sexes, de totes
les creences, de tota condició sexual i idees polítiques, que quan pronunciaven
el meu nom se sentien lliures i reconfortades i que per lluir-me als seus
llavis van perdre el seu darrer alè.
Per elles, per les mudes de la terra, que esperen ser
acaronades per les vostres mans, no oblideu que teniu un deute. Hem d’obrir les
seves fosses d’impunitat i hem de gravar els seus noms en la meva pedra. Hem de
mantenir viu els seus esperits, per poder reconèixer totes les cares del
feixisme i no deixar-nos enganyar per aquells, que fan servir els noms dels
caiguts per mi en va. El meu nom és Llibertat i em podran matar però mai em
trauran la vida perquè bategarà per sempre més en els cors de les persones que
no acoten el cap davant de la repressió.
Perquè sóc qui combat el feixisme, qui assenyala els
assassins, qui alerta que això que patim no és democràcia, qui sosté la
veritat, la justícia i la reparació, el far dels drets humans i l’únic futur
possible, i ho sóc perquè sou la meva força allà on sigui. Per això, no
defalliu.
Llibertat.
He d'agrair als companys de la Mesa de Catalunya
i avui també als de Memòria.cat, poder compartir aquestes concentracions
mensuals. Doncs són un punt de trobada i una de les cares visibles d'una feina
molt més important que, de fa anys, fem conjuntament darrera els despatxos del
Laboratori de Genètica Forense de la Universitat de Barcelona, del Govern de la
Generalitat, del Parlament, de l'Hospital de la Vall d'Hebron, del Síndic de
Greuges, també de molts ajuntaments, de Nacions Unides i dels tribunals, amb la
Querella Argentina i els jutjats ordinaris.
Som aquí per solucionar la nostra pròpia història
familiar, i de passada, compartir i ajudar als demés amb les seves. La nostra,
en concret, és un cas del que s'anomena Desaparició Forçada o Involuntària. El
meu oncle: Guillem Malagarriga Ribalta, desaparegué el desembre de 1938 estan
pres, per pròfug, en un camp de treball del SIM, dispersat a La Granadella.
La meva família té cedides 4 mostres genètiques
des de 2011. Vam ajuda a crear el Banc d'ADN pels desapareguts i hem vetllat
dels del primer dia per saber en tot moment què se'n feia de les nostres dades
genètiques, doncs són la darrera esperança per a la identificació dels nostres
parents.
En aquests vuit anys de seguiment, hem hagut de
recórrer tots els despatxos que ja hem esmentat abans, doncs una llarga cadena
d'incompliments i mala praxi ens ha fet anar moltes institucions i apujar el to
de la nostra queixa. El Govern de la Generalitat té el 100% de les competències
estatals en aquest àmbit de la identificació, i la propaganda que acompanya la
seva acció de govern mai no podrà justificar ni tapar les 4 dades que us donaré
ara:
Com sabeu, al setembre de 2016, els Consellers
Romeva, Comín i Mundó, presentaven el Programa d'Identificació Genètica per a
la identificació de persones desaparegudes entre 1936-1977. Set mesos abans
havien estat denunciats a la Querella Argentina, per mala praxi i manca
d'encreuament de dades genètiques. El Govern de la Generalitat feia molts anys
que ens ignorava.
El febrer d'enguany, hem aconseguit a través del
Parlament, que la mateixa Consellera de Justícia, Ester Capella, ens certifiqui
que el Banc d'ADN del Programa d'Identificació Genètica no existeix com a tal.
Els donants d'ADN estem ficats dins un Biobanc de malalties, registrat al
Instituto de Salud Carlos III de Madrid que, llegeixo textualment, està fet
«con fines asistenciales/diagnósticos, de las que parte se han usado o se usan
para investigación en patología humana hereditaria en el laboratorio del Área
de Genética Clínica y Molecular del Hospital Valle Hebron».
Aquests darrers mesos hem demanat, com a donants,
documentació de registre i ús de les nostres dades genètiques al departament de
Justícia i a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Ens ignoren. Hem anat al Jutjat de
Guàrdia i rebutjats per la via Penal, haurem d'obrir col·lectivament un procés
al contenciós-administratiu. Mentrestant, ho tindrem a mans del Síndic de
Greuges. La seguretat jurídica per a víctimes i familiars no existeix.
L'estiu passat vam demanar a la Consellera de
Cultura, Laura Borràs, les dades de totes les intervencions arqueològiques dels
darrers 10 anys a Catalunya, 2008/2018. Les xifres ens esborronen: més de 15800
actuacions diferents, de les quals només 120 corresponen al període 1936-77. Ni
un 0,8% anual del nostre potencial arqueològic es dedica a la Guerra Civil i al
franquisme. Tenim més de 500 fosses comunes per obrir que, amb aquestes xifres
a la mà, demostren que amb una moratòria d'un 30% podrien exhumar-se en dos
anys.
Sento vergonya del meu govern i de molts dels
professionals que hi tenen responsabilitats. Òbviament de tot això, Espanya ni hi
és ni se l'espera.
Si hem de continuar desobeint per aconseguir una
República Catalana justa i digna, aquest també n'és un bon motiu.
A continuació llegirem 5 fragments breus
de testimonis i familiars de víctimes mortals produïdes pels bombardeigs
franquistes a Manresa. Els textos s’han extret del web www.memoria.cat/bombardeigs. La ciutat va ser bombardejada per
l’aviació franquista dues vegades cap al final de la guerra, el 21 de desembre
de 1938 i el 19 de gener del 1939, produint un mínim de 35 víctimes mortals.
Aquella nena estava estirada boca a terra i quan la va
girar va veure que era la seva filla. Llavors van dir que ell s'havia assentat
al terra amb la seva filla als braços i que no la volia deixar anar. [..]
Aquell home no va tornar a ser mai més el que era perquè aquella nena era la
nina dels seus ulls. (Pilar Serrallonga i Puig, cosina de Josepa Serrallonga i
Rubiralta, morta al bombardeig del 21-12-38)
Al lloc on van caure més bombes va ser a la carretera del
Pont de Vilomara. Allà t'afectava perquè durant molt temps per allà dalt als
arbres encara hi havia restes de roba; de persona, no ho sé. Roba, sí. (Josep
M. Ballonga i Carol)
La meva mare va reconèixer el meu germà perquè la camisa
que portava, un tros de pantaló i una espardenya estaven dalt d'un dels
plataners que hi havia a la carretera del Pont. (Pepita Torrents i Puyaltó,
germana d’Enric Torrents i Puyaltó, mort al bombardeig del 21-12-38)
La meva mare, quan va saber que el papa era mort, ja va
estar a part. Només sabia plorar, plorar i plorar i res més. Es va posar
malalta, la van haver d'operar i es va morir a Barcelona. (Irene Gras i
Vilanova, filla de Salvador Gras Redorta, mort al bombardeig del 21-12-38)
Això és un crim amb totes les paraules en majúscula.
Matar tants innocents... per què matar tants innocents? Jo no tinc res amb la
política, però a això no hi ha dret. Matar la gent d’aquesta manera no hi ha
dret (Joana Vergés i Fonollosa, nora de Concepció Sallés i Subirana i cunyada
de Maria Prat i Sallés, mortes al bombardeig del 21-12-38)
Sempre les dones.
Les dones precursores i valentes, les dones sacrificades
i patidores, les dones silencioses que van aixecar vides i les contestatàries
que se la van jugar, les dones amb ideals i lluitadores que van obrir camí i
les dones que callades van fonamentar les victòries aconseguides. Totes les
dones que van patir en més gran o
petita mesura la repressió, la vexació de l’oli de ricí i el cap pelat, les
tortures i violacions a les detencions, la fam, el maltractament i la malaltia
a les presons, el terror dels “paseos”, la por davant els escamots
d’afusellament i els trets de gràcia, l’angoixa de la marxa cap a la frontera
de la incertesa, les privacions i el dolor per pares i mares, filles i fills o
companyes i companys. La ràbia continguda sota el pes del silenci feixista, la
humiliació de la vençuda sota el vençut, l’estigma i la lluita per la
supervivència entre les llàgrimes en la postguerra. Les dones sotmeses pel
masclisme i el nacionalcatolicisme. Les dones fortes que ens van donar la llum
de l’existència per a continuar teixint amb la seva solidaritat futurs de
llibertats.
88 manresanes de naixement o veïnatge van ser detingudes
i van passar per la injustícia franquista amb diferents sorts. Mares amb
filles, germanes, familiars. Setze van quedar en llibertat, vuit sense
declaració de responsabilitats, tretze amb causes sobresegudes, cinc van ser
absoltes, quatre van ser absoltes amb multes i/o arrest menor, quatre
condemnades a diferents mesos de reclusió, una a dos anys de presó
correccional, cinc a 6 anys de presó, onze a 12 anys de presó, dos a vint anys
de reclusió menor, dues a 20 anys i 1 dia, una a 30 anys de reclusió i dues a reclusió perpètua. La més
jove només amb 15 anys, la Teresa Galvis Palà, badalonina i resident a Manresa,
dependenta de merceria, afiliada a la UGT. La més gran amb 73 anys, la
Margarida Artigas Marí, nascuda a la Pobla de Claramunt i veïna de Manresa,
vídua, mestressa de casa, acusada de rebel·lió i condemnada a 6 anys i 1 dia,
el seu crim ser la mare de l’alcalde republicà Francesc Marcet, com consta al
seu Consell de Guerra “madre del exalcalde rojo de Manresa”. Entre aquestes
dones que van conèixer la por per haver de sotmetre’s a l’arbitrarietat dels
tribunals franquistes i a les seves farses de judicis, es trobaven vint-i-una
menors d’edat, d’aquestes quatre condemnades a més de 12 anys i sis dones amb
60 anys o més, una condemnada a 20 anys i 1 dia.
Per totes aquestes dones, per nosaltres mateixes i per
les nostres filles, no podem tancar els ulls, ni normalitzar que forces
feixistes, que ens volen sotmeses, entrin per la porta gran als parlaments,
pagades amb els nostres impostos. Aquest és el millor homenatge que podem retre
a totes les dones que van patir la repressió, a totes aquelles que no es van
arronsar i que van lluitar pels drets de totes sense por. Perquè sense dones lliures no pot haver
societats dignes de dir-se democràtiques.
Testimoni de la tarragonina Josefina Veciana, militant de les Joventuts Socialistes de Catalunya, que després de 20 mesos d’exili a Bayona, va tornar a Catalunya, va ser detinguda acabant a la presó de Manresa.
“En fin, después vino la caída. Estábamos en contacto con Barcelona, empezaron los de Manresa y fuimos cayendo todos. (…) En Les Corts (la presó) me encontré (…) con muchas mujeres que habían sufrido injusticias enormes, sobre todo a las de Alcázar de San Juan, (…). Las pelaron a todas, les hicieron una cruz en la cabeza (…) y les hacían ir en manifestación, exhibiéndolas por las calles. A las que estaban encinta las hacían picar todo el día.
Entre ellas estaba Benedicta, que era una señora mayor. Fueron a su casa a buscar a su hijo. Al no encontrarle la detuvieron a ella, y la tuvieron bastantes horas colgada por los pies, y de ello se quedó ciega. Había otra mujer que era más joven, que al entrar los soldados moros, o los que fueran, abusaron de ella; como de otras. (…) No tuvieron bastante con eso; después le pusieron pólvora, con el machete o fusil, con el cañón del arma en sus partes; la deshicieron.
Nos mandaron a Manresa porque pertenecíamos a aquel juzgado, y a los once meses fuimos todos para allí, la cárcel era mixta de hombres y mujeres; en política solo estaba yo; había cinco o seis mujeres comunes. Yo me encontraba, claro, que no tenía nada. “
Una família de Manresa amiga d’un familiar, li va portar un matalàs i menjar cada dia, el seu agraïment va ser infinit, una gent humil, treballadora i bona que li va pagar la fiança quan li van permetre i que es va convertir des de llavors en part de la seva família.
Durant aquest acte llegirem uns textos
sorgits d’entrevistes que vam fer a diversos manresans i manresanes empresonats
durant el franquisme. Les entrevistes es poden trobar al web www.memoria.cat/presos. Més de 2.000 manresans -2.000!- van
patir les presons i els camps de concentració franquistes, la majoria en unes
condicions infames.
Fragments de l’entrevista realitzada a Anna M.Batalla Solà, filla d’Anna Solà Sardans, empresonada del maig del 1939 al
juliol del 1941, a la presó de Manresa i a la presó de dones de Les Corts.
La meva mare va néixer l’any 1918. Per tant, en començar
la guerra encara no havia fet divuit anys. Per la seva època, era una noia molt
moderna. Era molt estudiosa, tenia moltes inquietuds, llegia moltíssim.
[...] Ella creia en els ideals que havien portat a la
guerra. Creia en la llibertat. Es va afiliar al PSUC i es va involucrar en
tasques humanitàries.
[...] Quan la guerra s’estava a punt d’acabar ... molts
companys li van aconsellar que s’escapés perquè s’havia significat. Tot i així,
ella l’únic que havia fet era glosar a la premsa la figura de Lluís Companys i
els ideals republicans.
[...] La van portar a la presó de Les Corts i li van fer
un consell de guerra. Us llegiré el que ella mateixa –[la meva mare] va
escriure sobre el consell de guerra:
“ Tot va anar molt de pressa. El 29 de maig em van fer el
consell de guerra. El curiós del cas fou que el fiscal Goded va dir que no
tenia cap delicte de sang, de robatori ni de saqueig i que no havia denunciat a
ningú, però que el meu delicte era molt més greu. En paraules textuals, va dir:
‘Ha prestado sus servicios a la horda roja y separatista habiendo admirado y
elogiado al rojo, separatista y masón Companys.” El fiscal va presentar un
exemplar del diari de Manresa “El Dia”, en el qual, efectivament, jo havia
escrit un article glossant l’últim discurs del nostre malaurat president”.
Per això li van demanar la pena capital.
[...] Quan li van fer el consell de guerra, la meva mare
semblava una nena, malgrat que tingués vint anys. Portava cues. Els guàrdies
que l’escortaven feien bromes amb ella. Li deien: “Què has fet, petita? Et
posaran en un correccional”. En sortir del consell de guerra amb la pena de
mort, el mateix guàrdia que abans havia fet broma amb ella quasi plorava. [...]
Ha de ser molt dur que quan tens vint anys et diguin que et mataran. I més, si
l’únic que has fet ha estat complir amb la teva obligació.
[...]
L’advocat va aconseguir retardar l’execució de la sentència. No sé com
ho va aconseguir, però això li va permetre guanyar temps per tal d’aconseguir
que, a la meva mare, li concedissin clemència i l’acabessin condemnant a vint
anys de presó.
[...] Arribar a la presó li va fer una impressió molt
forta. A la presó de Les Corts hi havia molta humitat i feia molta pudor. Hi
havia tres o quatre pisos i les sales estaven plenes a vessar. Estaven
amuntegades. Hi havia dos mil persones i la capacitat real era de la meitat. A
la sala on la van portar hi havia unes dues-centes recluses. Totes estaven a
terra. A cadascuna, li tocaven dos pams quadrats de superfície. Estaven
atapeïdes. Entre el soroll, el rebombori i la pudor que hi havia allà, va tenir
la sensació d’entrar en un altre món. Segons deia, allò era pitjor que la
descripció de l’infern de Dant.
[...] Molta gent es moria de tuberculosi, de pulmonia. La
qüestió era no encomanar-t’ho de les que estaven malaltes. Podies tenir al
costat una persona tuberculosa, sifilítica o el que fos. Hi havia un lloc
d’aïllament, però de fet no existien controls. Era una disbauxa total. No hi
havia higiene. Les vacunaven del tifus, però l’esterilització de les agulles no
era com havia de ser, de manera que la que no tenia el tifus, l’acabava
agafant. Moltes internes van morir per culpa d’això.
[...] Hi havia dones que s’hi estaven amb els fills. Els
donaven llet en pols. Si les mares estaven mal alimentades, les criatures
també. Els nens estaven desnodrits. Quan feien de dos a tres anys, els
separaven de les seves mares. Era un drama veure com allunyaven les criatures
de les mares. N’hi havia que embogien. Sobretot les que no tenien familiars,
perquè no sabien què passaria amb els seus fills. Se’ls emportaven en un
orfenat. Si tenies una condemna de 10 o 12 anys, ja no veies més el teu fill.
Era terrible.
[...] Segons deien, una dona va ingressar en estat de
bogeria perquè mentre la interrogaven havien agafat el seu nadó de mesos i
l’havien llançat contra la paret. Que et matin un fill és pitjor que qualsevol
tortura. També hi havia internes que tenien el seu marit a la presó o el seu
fill i rebien la notícia que l’havien afusellat.
Fragments de
l’entrevista realitzada a Teresa Vilajeliu Roig , manresana empresonada
l’octubre del 1975 a la caserna de la Guàrdia Civil i a la presó de Manresa.
El dijous, dia 9 d’octubre, eren 2/4 de 5, el meu pare se
n’havia anat al bar a fer la seva partideta d’escacs, i van trucar a la porta
tres homes vestits de civil, que em van ensenyar una ordre del jutge per
escorcollar la casa, per fer un registre. Van anar a buscar un veí, perquè
havia d’haver-hi una persona aliena que en fos testimoni. I van començar-me a
regirar la casa d’una manera com jo només havia vist a les pel·lícules. És a
dir, traient llibre per llibre, obrint llibre per llibre, aixecant coixins,
aixecant la roba del llit, mirant a sota del matalàs. Jo estava al·lucinada.
Pensava, però què fan? Què passa aquí? Bé, van trobar 7 o 8 papers de les
octavetes que havíem preparat a casa del Saleta o d’una altra cosa més. No gran
cosa, perquè jo no guardava gairebé res i es van emportar una col·lecció de
segells que jo tenia. Els va agradar i se la van emportar
[...] Bé. I em van dir: ”Ho sentim molt, però ens ha
d’acompanyar a la caserna, a la guàrdia civil, per fer-li unes preguntes”.
[...] Van començar fent una roda de cops de puny. Eren
tots tres. Sempre tots tres. Un no picava gaire, era el bo. No coincidia amb
els que després serien els altres. S’anaven passant la responsabilitat de ser
el bo de la pel·lícula. Deia: ”Digues alguna cosa, dona, perquè si no...”.
Després sé que em van fer repenjar a la paret amb dos dits, separada de la
paret. Se’t van carregant els dits. Després, una altra cosa que em van fer va
ser que, jo portava els cabells més llargs que ara i m’anaven arrencant cabells
del cap. Després em van fer el que llavors en deien el “quiròfan”, que era que
t’enfilaven a sobre d’una cadira només les cames i tot el cos et penjava, i
llavors et deien que t’incorporessis, però només amb la força de les cames no
podies; no podies perquè ni els abdominals no els tenies rectes. Llavors si no
t’incorporaves també et fotien hòsties, et pegaven. Després em van fer
despullar de cintura en amunt i em picaven els pits, els mugrons, amb una cosa
que semblava de cuir i que després em van dir que se’n deia una “verja”, en
castellà m’ho van dir.
[...] de
tant en tant em deixaven sola i llavors venia el bo i em donava un xiclet o un
caramel. I em deia: “vinga, dona, digues alguna cosa... que així es quedaran
tranquils i et deixaran en pau...”. Llavors venien els altres i quan veien que
jo estava menjant un xiclet o un caramel em fotien hòsties i continuaven amb
les tortures.
[...] les tortures
psicològiques a vegades em feien més mal que fins i tot quan em pegaven, perquè
per exemple que em diguessin que anirien a buscar el meu pare, a mi això em
feia molta por. El meu pare ja havia passat el seu. El meu pare tenia 70 anys,
estava acollonit, pobre home. Sempre em deia: “Nena, no et posis en embolics.”
I embolics per ell era això, perquè sabia que la repressió franquista havia
estat molt dura per a ell, perquè va estar tres anys que a Manresa ningú no li
havia donat feina perquè era roig.
[...] Al jutge, si voleu que us digui la veritat, no sé
el que vaig firmar; vaig firmar el que em van posar al davant. Jo el que volia
era marxar d’allà. Va ser maco perquè quan vam arribar al jutjat també hi havia
les dones del Xup que ens esperaven. Les dones del Xup van fer un moviment
al·lucinant!
[...] ens en vam anar a posar una denúncia per
maltractaments a davant d’un jutge, [...] I quan vaig entrar i li vaig dir que
volia posar una denúncia per maltractaments em va dir que estava boja. “Però tu
estàs boja!! Tu no saps que si vull et puc tornar a posar a la presó quan jo
vulgui? Però què t’has cregut?” Jo, tremolant com una fulla, vaig dir que bé,
que si volia que m’hi tornés a tancar...
[...] em van cridar a la Capitania militar de Barcelona
per tornar-me a reafirmar en la denúncia de maltractaments. Bé, primer hi vaig
anar a reafirmar-me en la declaració de maltractaments, i després em van tornar
a cridar per donar-me la resolució de la meva denúncia. I la resolució va ser
arxivar la denúncia perquè no hi havia hagut testimonis del que a mi m’havien
fet. I en aquell moment em vaig posar a cridar com una desesperada al mig de la
Capitania General. De manera que em van dir: “Senyora, calmi’s, no passa res.
Las coses son així. Ja canviaran...”. [...] Jo els deia: “Però, com vol que hi
hagi testimonis d’una tortura???” Bé, sempre vaig estar acompanyada de 30 o 40
persones del Xup, el meu barri. Jo això no vull oblidar-ho mai.
[...] llavors es van fer les llistes per a les eleccions
municipals, i jo anava de número 7 o 8, no me’n recordo. [...] Vaig ser a
l’Ajuntament del 1979 al 83, la primera legislatura. Però, recordo, per
exemple, el dia de la presa de possessió, el meu pare plorant, plorant a la
sala de plens. I recordo quan ens va venir a donar la mà el capità, el més alt
de la Guardia Civil, el tinent coronel [...] i jo me li vaig girar de cul.
[...] Jo me li vaig girar d’esquena. No era el mateix que hi havia quan
m’havien agafat. Ja l’havien canviat, però tot i així per mi era el representant
de tota la repressió que jo havia patit allà dintre. Per tant, no li vaig voler
donar la mà ni el vaig respondre quan em va felicitar.
Els resultats de les passades eleccions haurien de ser
decebedors per a totes aquelles persones de conviccions antifeixistes. Que 24
escons vagin a estar ocupats per un grup d’extrema dreta que vol abolir
llibertats per dret de conquesta és una terrible notícia. És lamentable que més
de 100 escons estiguin ocupats pels negacionistes del genocidi franquista i que
més de 200 pontifiquin la transició i oblidin que lluny de modèlica va estar
esquitxada de mort i que va venir tutelada per sabres i una corona imposada pel
desig d’un dictador. Entre els 24 diputats de VOX hi ha un militar retirat que
va signar el manifest que lloava l’assassí Franco. Com es pot digerir que una
suposada democràcia tingui un diputat que s’autoproclama amant d’un dictador i
a més sigui membre de l’exèrcit amb un salari que paguem totes i tots? Hauríem
de sentir pena i fàstic.
Què pensarien els fills i veïns de Manresa que van ser
sotmesos a consells de guerra i condemnats a pena de mort. Què pensarien
aquells homes asseguts davant tribunals militars amb la sentència signada abans
de començar el judici. Què pensarien aquells que davant l’escamot
d’afusellament al Camp de la Bota van plorar, van aixecar el puny, van cridar
llibertat o muts van pensar en els seus éssers estimats per darrera vegada. Què
pensarien aquells que resten a una fossa comuna sense una làpida amb el seu
nom, què pensarien en veure que un company d’armes d’aquells que van signar les
seves condemnes seu amb total normalitat al costat de diputades i diputats amb
familiars represaliats pels botxins feixistes. Les defensores i defensors del
dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme
i la transició no podem deixar de denunciar i combatre el feixisme perquè
lamentablement altre cop han tornat a passar.
16 homes nascuts a Manresa i 26 veïns de la localitat
d’arreu de Catalunya i de l’estat espanyol van ser assassinats entre 1939 i
1944 al Camp de la Bota de Barcelona i van ser enterrats al Fossar de la
Pedrera a Montjuïc. Entre aquests el pare del nostre estimat company Lluís,
Lluís Serra i Giribert, fill de Manresa que va créixer a Horta de Sant Joan i
que va ser batlle republicà de El Prat de Llobregat abans de marxar
voluntàriament al front a defensar la República. Lluís va deixar com a herència
al seu fill un llegat de principis que han fet del nostre company una
compromesa, solidària, lluitadora i magnífica persona com va ser el seu pare.
El manresà Lluís Serra i Giribert, militant del PSUC, va ser executat el 18 de
novembre de 1939 amb 36 anys.
El més jove dels afusellats va ser el mecànic de 18 anys,
Lluís Iglesias Bosch, militant de les Juventuts Llibertàries. Nascut a
Riudarenes i resident a Manresa. Va ser assassinat el 18 d’octubre de 1939. No
va anar tot sol al paredó en aquest darrer viatge, el va acompanyar el seu
germà Narcís de 23 anys, un sabater militant de la CNT. I el 28 de juny de 1940
Pere Iglesias Bosch, de 31 anys, electricista militant de la CNT-FAI i milicià
voluntari va ser afusellat també.
Totes aquestes sentències a mort havien de rebre el famós
“enterado” del dictador. A continuació llegirem el de Lluís Serra i Giribert.
“El Asesor Jurídico de su Excelencia El Genaralísimo, en
escrito de fecha 21 de octubre, me dice:
“Su Excelencia EL JEFE DEL ESTADO, noticiada que le ha
sido la parte dispositiva de la sentencia que pronunció el Consejo de Guerra
Permanente número uno reunido en esa Plaza para ver la causa instruída a LUIS
SERRA GIRIBERT, se dá por ENTERADO de la pena impuesta.
Lo que traslado a Vuestra Ilustrísima para su
conocimiento y efectos.
Dios guarde a Vuestra Ilustrísima muchos años.
Lo que pongo en conocimiento de Vuestra Señoría a efectos
de ejecución, de conformidad con las normas legales vigentes significándole a
los fines de notificación que he fijado e interesado de la Autoridad Militar
competente, el cumplimiento de la misma para las 5,45 horas del día 18 de los
corrientes.
Dios guarde a Vuestra Señoría muchos años.
Barcelona, 17 de Noviembre de 1939
Año de la Victoria
El Auditor,
Francisco Amlo.”
El pare del nostre company Pere, Josep Fortuny i Torrens,
militant d’Esquerra Republicana i batlle de Mollet del Vallès també va ser
afusellat al Camp de la Bota el 1939. Van ser més de 1700, per a tots ells el
nostre homenatge és la nostra incansable exigència dels seus drets.
Lluís Serra i Pere Fortuny, lluitadors incansables, rebent el nostre homenatge.
En primer lloc llegirem una carta que els companys d’Agustí Soler Fosas, alcalde de Sant Joan de Vilatorrada durant la guerra, i
que havien compartit cel·la a la presó Model de Barcelona van escriure per a la
seva esposa, Montserrat Prat Roca, per fer-li saber que s’havien endut el seu
marit (se sobreentén que per ser afusellat al Camp de la Bota) i quines havien
estat les seves darreres paraules.
La carta està datada el 8 de novembre de 1939, el mateix dia de l’execució. Els companys de cel·la la van posar en una vora d'una peça de la roba d'Agustí Soler que es va lliurar a la família un cop mort. La nota manuscrita la van trobar els familiars després a casa.
Les autoritats penitenciàries no van informar la família
de la seva mort. La dona d'Agustí Soler se'n va assabentar perquè va anar a la
presó i ja no el va trobar. Tampoc no va poder recuperar-ne les restes.
Agustí Soler feia dies que temia que arribés aquest
moment i ja li ho havia dit a la seva esposa. Fins i tot, li havia dit que el
dia que se l'emportessin per executar-lo trobaria un mocador esquinçat i amb
dues taques de tinta. El dia que el va anar a visitar i que justament va ser el
mateix dia que a la matinada l'havien executat, entre les seves coses hi va
trobar el mocador tacat de tinta. La nota manuscrita dels seus companys de
cel·la la van trobar ja després a casa.
Rosa Soler, recorda molt bé la darrera visita que ella i
la seva mare li van fer a la presó Model i com ell, bo i agafant-se als barrots
de la cel·la, va cridar: “Aneu amb el cap ben alt pertot arreu. Sóc innocent.
No he matat ningú! Aneu amb el cap ben alt”.
La carta dels companys d’Agustí Soler Fosas adreçada a la
seva esposa deia això:
Monserrat Prat Roca. Distinguida señora.
Los que hasta hoy han sido compañeros de celda de su amado esposo Agustín, y
cumpliendo órdenes del mismo, le notificamos que a la madrugada del miércoles,
dia 8, se lo llevaron. Sus últimas palabras han sido dedicadas a Vd y para sus
hijas y repitiendo lo que tantas veces nos había dicho: “Soy inocente”. Se ha
alejado para siempre de nuestra compañia.
Con todos los respetos le mandamos
nuestro pésame
Sus compañeros de celda
La Modelo, 8-11-1939
Barcelona, madrugada del 9-8-1939
Querida esposa. En estos momentos me
conducen al piquete para ejectuarme. Procurar educar a nuestra hijita y le
dictes a mi padre y hermanos que digan a la nina cuando sea mayor que su padre
muere siendo bien inocente.
Recuerdos a todos y muchos abrazos de
vuestro
Ceferino
Llop
Fragments de l’entrevista realitzada a Antoni Molina i Palau, manresà
empresonat del gener a l’agost del 1939 al camp de concentració de Deusto i a
la presó dels escolapis de Bilbao.
Vaig ser deu anys fora de casa. L’exèrcit i els governs
d’Espanya em van tenir deu anys esclavitzat. Jo sé el que vaig passar a Deusto.
Em van demanar la pena de mort. Després de dos a tres mesos de ser allà ens van
cridar pels altaveus. Havíem d’anar als patis. A cada racó de l’escala n’hi
havia un amb una vara. Amb la vara ens pegaven perquè baixéssim de pressa. Les
escales eren amples i allà ens pegaven a l’esquena.
[...] Deien
que havia matat el cap de telègrafs de Manresa. Jo no havia matat a ningú. A
qui cony havia de matar si era una criatura? Que havia matat el cap de
telègrafs de Manresa. Cada vegada que deia que no, m’estomacaven. Ells hi insistien.
Em donaven puntades de peu. Jo els deia que era mentida, que jo no havia matat
a ningú... Les vaig passar magres... Al final em van ficar en una cel·la petita
amb una finestreta. Allà m’hi van tenir tancat durant un mes. Estava
incomunicat.
[...] El que
passava allà dintre! Ningú no ho sap. Al començament érem uns 7.000. Hi havia
tanta cua als vàters que quasi no arribaves a temps de fer les teves
necessitats. Si no hi arribaves a temps, feies les teves necessitats en una
llauna que et donaven en arribar, i que feia la funció de plat. Eren unes
llaunes rodones de sardines. Si no et podies aguantar, quan arribaves al vàter
netejaves la llauna i aquesta mateixa llauna servia després pel dinar. Això, de
fet, no era res. La gent es llançava des de la quarta planta per matar-se. Cada
matí apareixien entre deu i dotze cadàvers. Hi havia uns fusters que allà
mateix feien els taüts i s’emportaven els cadàvers en camions.
Érem tants a menjar que ens donaven sardina bullida en
uns cassons. Un cassó de sardina per esmorzar. I per sopar, igual. Durant un
temps ens donaven mongetes seques grosses, però no estaven cuites. Ni tan sols
es podien triturar amb les dents. Com que els vàters eren insuficients, van
obrir una rasa de dos metres i mig d’ample al pati de la universitat. Molts
s’arromangaven els pantalons, se’ls treien, i es ficaven a la rasa buscant
mongetes seques crues. Les collien entre els excrements dels altres, les
netejaven amb aigua de l’aixeta i se les menjaven. No és mentida el que us
explico. Altres persones us explicaran el mateix. És la pura veritat. No tinc
cap necessitat d’inventar-me res.
[...] Et donaven tantes garrotades que era impossible
escapolir-se’n. Eren uns fuets així de llargs. Cada vegada que pegaven tocaven
a dos o tres de cop. Eren vares de bou d’aquelles que fan tant mal.
Al matí, al pati veies els cossos de la gent que s’havia
llençat daltabaix. No et permetien veure-ho, però a vegades veies cinc o sis
cossos. Alguns encara es movien, però no els curaven. Hi havia 14 o 15 morts
diaris.
[...] Per ells eres un animal. Et despullaves i et
rentaves en unes aixetes: ara una cama, ara l’altra... Havies de rentar-te amb
aigua i amb parracs o amb el que fos. No teníem sabó ni res més. Et rentaves
com podies. Per assecar-te et tornaves a posar la roba. No hi havia tovalloles.
[...] El pitjor eren les nits. Cada nit se n’emportaven
sis o set. A aquests ja no els tornàvem a veure més. Sabíem que se’ls
emportaven per matar-los. Quan se t’acostaven, t’inquietaves. Quan
s’allunyaven, respiraves.
Tomàs Sanjuán Sanjuanes, manresà empresonat des de l’abril del 1939 al juliol del 1941, al camp de concentració de Deusto i a la presó dels Escolapis de Bilbao, a Sant Vicenç de Castellet, Manresa, Barcelona, Reus, Madrid, Alcalá de Guadaira, Guadarrama i Cadis.
El temps que vaig ser a la Model, a nosaltres ens van posar a la tercera planta a dalt de tot, a la tercera cel.la, al tercer pis, i allà al tercer pis a les nits, excepte els dissabtes i els diumenges, totes les nits feien “la saca”, que en dèiem nosaltres. Arribaven cap allà a 2/4 de 2, les 2, les 3. “Mira, ja són aquí”. Ja n’agafaven vint o trenta, se’ls emportaven per afusellar-los.
[…] però això durant moltíssim temps, eh? Veies xicots, o veies l’alcalde de Badalona i l’alcalde de Tortosa, aquells “tios” se’ls emportaven i ells feien uns crits de “Visca la República!”, que se sentien per tota la sala. Sí, sí, sí. No morien acovardits, no! Allà no miraven si era veritat o era mentida. Allà no hi havia ni judici. Els agafaven directament de les cel·les, se’ls emportaven, els mataven…
[…] i un dia es presenten [un soldat] que tenia una ferida molt gran a la cama, que li havia caigut una pedra […] I aquell noi s’estava exclamant que li feia mal, que li feia mal. “Bé, bé, ja vindrà la monja a veure com estàs”. “Quan vingui el metge ja li ho diré”. I així va arribar la nit. I jo i els altres emprenyant les monges: “Vagi allà, que aquell xicot està patint molt i li surt la sang per la bena!”. “Ja vindran! No es preocupin! No! Quan vingui el metge ja li direm que hi vagi.”. “Però que no tenen metge ara?”. “Sí, però tenen feina”. Ens engegaven a passeig i no volien… Me cago en dena!
Ja es van fer les cinc, les sis, les set del matí, i aquell xicot, vèiem nosaltres que es moria [...] Fins i tot feia mala olor, allò era la gangrena. “Germana, aquest xicot…”. “No, ja vindrà el metge!”.
Va venir el metge. Va venir el metge que devien ser les 9 del matí i, fixa’t, ell havia ingressat abans que es fes fosc. Arriba el metge, treu, destapa, fa així (fa el gest d’olorar amb el nas) i diu: “Quan ha estat ingressat aquest senyor, germana?”. “Home, aquest senyor ha estat ingressat a tal hora”. “I no l’han atès? No hi havia ningú? Que no hi havia el metge de guàrdia?”. “Sí, però nosaltres vam pensar, per no molestar-los, que això, que allò…”. Aquell home treia foc pels queixals. Però molta mala llet, i li va fotre uns “plantes” a la monja. I diu: “Vingui, vagi a buscar una llitera, porti’l al quiròfan a veure si el podem salvar, perquè hi ha gangrena. Si tenim la sort que no se li hagi enfilat el salvarem”. No, no, no. El van ficar allà. […] Aquell pobre xicot va entrar i no en va sortir. La gangrena li havia començat a pujar, li van tallar la cama i no, no, no. Es va morir d’això. […]
Vèiem que es moria de dolor i elles allà a la seva habitació fent ganxet. “No, no, no, ja vindrà.” “Que vingui el metge…”. I el metge havia de ser per allà perquè hi havia un metge de guàrdia, però no va venir. Però mira, aquell xicot, quines conseqüències, el pobre es va morir i allà ni van demanar responsabilitats a les monges, ni res, com si no hagués passat res. Aquesta és una de les coses fortes que tinc a la ment. I vaig estar una temporada que quan veia una monja la maleïa. Ara ja com que no es veuen tant, ara ja no, no. Quina ràbia, Déu meu. És que allò va ser tan descarat, tan pocavergonya allò. Veure aquell xicot jove, de 24 o 25 anys, que no en devia tenir més, morir, veure’l morir d’aquella manera, per abandonament. Home, això no se te’n va del cap.
Un total de 29 manresans van ser
deportats als camps nazis. D’ells 18 hi van perdre la vida. Els deportats són
el símbol màxim de la repressió del feixisme espanyol i europeu sobre els
republicans espanyols. La gran majoria foren joves que, després de lluitar i
sobreviure als horrors de la guerra civil, van patir la derrota i l’exili als
camps de refugiats del Rosselló. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial van
ser incorporats a l’exèrcit francès, la majoria en batallons de treballadors .
Allà van ser capturats per l’exèrcit alemany i, gràcies a l’acord entre Franco
i Hitler, foren deportats als camps nazis.
Joaquim Amat-Piniella, que amb 27 anys va entrar per les portes de l’infern de
Mauthausen un 27 de gener de 1941. L’Amat, tal com es van comprometre aquells que van poder sortir d’aquell fosc forat de la degradació humana, va donar veu als milers de companys als quals els van voler espoliar la seva dignitat.
Llegirem una part de la introducció que el
manresà Joaquim Amat-Piniella va escriure de la seva novel·la “K.L. Reich”
sobre la seva estada als camps nazis. Una introducció que evidentment no
s’hauria pogut publicar a l’Espanya de Franco i que va substituir per una
altra. La trobareu al web dedicat a Amat-Piniella: www.memoria.cat/amat. Diu això:
Introducció
a “K.L. Reich”, de Joaquim Amat-Piniella
Entre
els milions de persones de totes les nacionalitats que han sofert captivitat i
mort als camps de concentració alemanys, també els espanyols han tingut un lloc
d’honor i han pagat ben alta llur contribució de sang a la ferotgia del
nacional-socialisme.
Sense
comptar altres camps que el de Mauthausen i les seves sucursals, el 70% dels
7.500 exiliats espanyols que hi foren internats caigueren exhaurits per la fam,
el treball i els maltractaments.
Les
excepcions d’uns centenars que varen ingressar-hi a la segona meitat de la
guerra per haver contribuït a la Resistència Francesa, no ens faran mentir si
diem que l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més
terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola
durant la nostra guerra civil.
Franco
no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los
voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en
el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots
tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les
tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig
suportat pels supervivents en condicions inhumanes!
Ni
Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui,
primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa”
forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols
anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres...
Aquest text és el del manresà Jacint Carrió, deportat a Mauthausen i Gusen, i que va deixar escrites les seves memòries de l’estada als camps nazis. Els fragments seleccionats parlen de la seva arribada a Mauthausen, acompanyat d’altres manresans.
Vam veure al fons una fortalesa amb llums. Un camp de presoners més, vaig pensar. Una nova parada d’aquesta llarga peregrinació que durava des que vam travessar la frontera de França, vençuts per l’exèrcit franquista. En Pere Parés, però, ens va fer adonar aviat d’on ens ficàvem.
- Això no té res a veure amb el que hem passat fins ara. D’aquí no en sortirem vius.
El Francesc Playà, el Josep Pons, el Bernat Toran i jo no vam poder evitar pensar ens els mítings anti-feixistes que abans i durant la guerra advertien de la crueltat amb què els nazis tractaven els seus presoners. Davant nostre s’alçava un d’aquells contenidors de monstruositats. Tanmateix, per més que imaginéssim, la nostra ment no era capaç, aleshores, d’entendre tot el patiment i desesperació que es coïa i encara s’havia de coure allà dins.
Vam enfilar-nos al cim d’una muntanya. Travessàrem el mur de pedra per una portalada gran. Érem al camp de Mathausen. A banda i banda, torres de sentinelles. Al mig, una gran plaça empedrada. Dins, presoners amb vestits de ratlles anaven amunt i avall. Preparaven la nostra arribada. Va sortir un pres d’una de les torres de control. Parlava espanyol.
- Això no és un camp de presoners de guerra. Això és Mathausen. Si intenteu escapar, us dispararan quatre trets i llestos.
Un grup de presos i SS van acompanyar-nos a les barraques. Jo vaig anar a parar a la número 12. Hi havia un home que parlava francès. Feia dos anys que era a Mathausen però en portava set voltant per diversos camps.
- Pren tant menjar com puguis i treballa el mínim. Aquí una persona normal no aguanta més de 18 mesos.
- Però, vostè...
- Jo sóc alemany i tu, espanyol. Els espanyols anireu tots al crematori.
- El crematori?
- Un forn per cremar homes.
Reflexió
de Jacint Carrió
I acabem aquest apartat dedicat a la
deportació amb una reflexió del manresà Jacint Carrió i Vilaseca, deportat a
Mauthausen i Gusen, sobre la necessitat imperiosa de denunciar el feixisme.
“No em puc estar
d’advertir-vos del perill que suposa el desinterès i la ignorància que avui
corre pertot. Els fets del passat podrien tornar a repetir-se i aquesta és una
possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem
permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.”
Foto: Centelles.
L’exili, tan dur i descarnat per tot allò que no et pots endur, pel que deixes amb la incertesa de si el retrobaràs i amb la certesa que si un dia pots tornar, no reconeixeràs allò que et van obligar a abandonar.
Els alcaldes exiliats.
Lluís Prunés i Sató va néixer a Manresa el 1894 i va morir a l’exili mexicà a Cuernavaca el 1964. Va ser una persona compromesa amb la República, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Com a servidor públic va ocupar els càrrecs d’alcalde de Manresa del juliol de 1931 al desembre de 1932, el de Governador Civil de Girona i va dirigir la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat a Tarragona. Va ser empresonat pels fets del 6 d’0ctubre de 1934 i condemnat el gener de 1936 a 8 anys de presó que va complir en Manresa fins que la victòria del Front Popular li va tornar la llibertat i el seu càrrec. Més tard va estar Conseller d'Economia i Agricultura de la Generalitat i Conseller de Treball. El 1939 es va exiliar a Cuba i més tard a Mèxic.
Lluís Prunés va declarar: "En tota la meva actuació no he fet res més que complir amb el meu deure d'acord amb la meva consciència. He procurat fer justícia a tots. (I això ha estat l’únic que ha guiat) les meves actituds i els meus passos".
Francesc Marcet i Artigas va néixer a Manresa el 1890 on va morir el 1974. Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya va ser regidor del primer consistori republicà el 1931 i el desembre de 1932 va substituir Prunés com alcalde. Va ser empresonat pels fets d’Octubre i va recuperar l’alcaldia després de les eleccions de febrer del 1936. Durant la guerra exerceix de jutge i el gener de 1939 s’exilià a França, però la seva família no es va deslliurar de la repressió franquista. La seva mare, Margarida Artigas va haver d'ingressar a la presó de Dones de Barcelona. La seva filla va ser depurada com a funcionària de la Generalitat i el fill va ser amenaçat i agredit per part de falangistes i policies de Manresa. Durant anys, la família fou sotmesa a registres I requises i la seva correspondència fou violada. El 1948 va poder tornar a Manresa sota vigilància i de ser un alcalde estimat per tothom va passar a ser menyspreat i marginat pels seus conciutadans. La tortura social del franquisme, una tortura invisible i punyent.
La victòria franquista durant la Guerra Civil obligà a exiliar-se a centenars de milers de persones. A continuació llegirem 2 textos relacionats amb l’exili de manresans. En primer lloc, un de Vicenç Prat i Brunet, membre d’Acció Catalana i que havia estat regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa durant la República. Aquest és un fragment de les seves memòries sobre la seva arribada al Camp d’Argelers
L’arribada del manresà Vicenç Prat al camp d’Argelers
–Bé, però on és el Camp?
–El Camp? Es això el Camp.
La platja neta i pelada, fosc negre i, més al lluny, uns petits focs. Glaç damunt la sorra, cap barraca ni cobert. Res; només ombres i ombres de gent que van d’ací d’allà. Miro el rellotge, poso l’abric a terra, la maleta per coixí, i em sento caure dels ulls unes llàgrimes com cigrons.
[...] En fer-se clar, vaig provar de mesurar tota l’amplitud de la situació. On em trobava? De moment, fred i gana. Al nord, una extensió de sorra i gent, sense fi. Mirant a Catalunya, els pics de Cotlliure. A l’esquerra, el mar. A la dreta, camps i vinyes. Però tot lluny.. [...]
[...] De tant en tant, el soroll d’una explosió ens recordava que encara la guerra cuejava. [...] Beure no era possible perquè les fonts improvisades a cent cinquanta metres de la mar, només pouaven que sal i residus de les mil cagarades de la gent que ho feien per tot. Els casos de còlic es multiplicaren ràpidament: hi hagué qui no podia fer mes de deu passes i ho deixava anar a dins dels pantalons. Els primers spahis i algerians, el filferro espinós que mentre es clava d’un cap s’arrenca de l’altre, un altaveu donant instruccions. Uns avions prenien fotografies pels noticiaris, i algú començava a matar un cavall. Tot un dia sense menjar res. A la tarda vaig arribar-me a uns canyissars per fer-me “una casa” per la nit vinent. El sol escalfava però en fer-se fosc, tenies treballs per aixoplugar-te. Ràpidament, s’aixecaren un sens fi de barraques fetes de canyes, cordills, mantes, llaunes de sardines i ossos: s’aprofitava tot el que es trobava. Calia dormir vestit. Els polls no podien tardar.
Tampoc la segona nit no vaig poder dormir de fred i de cansat. Vingueren els diaris, i un camió de pa que fou llençat a estiracabells. La gent s’abraonava per agafar-ne i ben a la meva vora, un ex-carrabiner va atrapar una ganivetada en lloc d’un crostó. [...]
Dels que es decidien per tornar a casa n’hi havia que se’n penedien al darrer moment; a altres que els insultaven perquè ho feien, i amb l’excusa dels principis els ho robaven tot, els venia un rampell i s’afegien al comboi dels que es repatriaven. I vinga gent amunt i avall del sorral: de ben vestits, d’espellifats, uniformes de totes menes; no puc explicar-t’ho. Quina quantitat n’hi hauria? Es podia dir cent mil i es podia multiplicar: tot era versemblant.
Volem tenir un record i homenatjar els regidors represaliats. Els afusellats i els que van ser empresonats. Representants públics assassinats, torturats, tancats en condicions infrahumanes, per les seves idees i per representar al seu poble. La perversa paradoxa dels rebels jutjant per Rebel·lió els defensors de la legalitat republicana, els colpistes denunciant i castigant els governs legítims, l’univers invers del feixisme assassí.
Agustí Espinalt i Sanllehí. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Tenia 55 anys quan va ser executat al Camp de la Bota el 27 d’abril de 1939 després d’haver estat condemnat a mort en Consell de Guerra Sumaríssim. Era solter, de professió joier i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya.
José Casasayas Rebordosa. 30 anys. Vidu. Envernissador. Nascut a Manresa i veí de la ciutat. Jutjat el 14/12/1939. Filiació CNT-FAI. Acusat de Rebel·lió. Executat el 14/5/1940 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
I les vulneracions de drets continuen avui, la injustícia, la censura, amb més perversió que quan el feixisme no ens havia robat les paraules llibertat, democràcia, drets, ultratjades avui quan són enarborades pels que no reconeixen les víctimes del franquisme, del terrorisme d’estat inoculant el negacionisme en una societat que encara no ha interioritzat que quan comença la cacera de bruixes no saps mai quan et tocarà a tu. El dit acusador és molt llarg i la indefensió immensa. Quan violadors de dones i menors viuen lliures, i joves, activistes i representants públics resten a presó o a l’exili sense cap raó.
Emili Prunés i Sató. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Nascut i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1943 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys i 1 dia de presó major.
Dídac Baget i Firmat. Regidor del primer ajuntament republicà de Manresa, format el 16 d’abril de 1931. Va formar part del grup de regidors de la Federació Regionalista. Nascut a Manresa i veí de Barcelona. Tenia 43 anys el 1941 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim sobresegut el 1943.
Jeroni Ferrer i Roca. Regidor de l’Ajuntament de Manresa que del 17 al 19 de febrer de 1936 va ser Alcalde interí. Nascut i veí de la ciutat. Tenia 52 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 8 anys de presó major.
Josep Torra i Pujol. Va formar part de l’ajuntament republicà manresà conformat el gener de 1934. Regidor de la Concentració Republicana d’Esquerres militava a Acció Catalana Republicana. Nascut a Cardona i veí de Manresa. Tenia 47 anys el 1939 quan va ser detingut, empresonat i jutjat en Consell de Guerra Sumaríssim el mateix any. Va ser sentenciat a 12 anys i 1 dia.
Ramón Casas i Pesarrodona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut a Fonollosa, Bages, i veí de Manresa. Tenia 48 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat el 1942 a 12 anys i 1 dia, pena commutada per 6 anys de presó menor.
Lluís Vila i Galobart. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1940 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra Sumaríssim que va ser sobresegut el 1942.
Mateu Espinalt i Bajona. Regidor el 1934, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Nascut i veí de Manresa. Tenia 38 anys el 1939 quan es va iniciar contra ell un Consell de Guerra pel qual va ser condemnat a 12 anys i 1 dia.
L’actual sistema judicial no va fer cap transició, simplement es va anar al
llit en dictadura i es va llevar en democràcia, si pot rebre aquest nom, només
es va canviar el pijama. Així l’Audiència Nacional és filla del TOP, Tribunal
de Orden Público, que des dels anys 60 es va constituir com a tribunal de la
inquisició franquista per on va passar
totes aquelles persones que van voler aixecar la seva veu contra la
dictadura.
13 manresans, fills o veïns de la localitat, van ser sentenciats pel TOP
amb diferents penes i multes. Però volem recordar la María de los Ángeles González
Granados que per la seva militància en el PCE-ML i el FRAP, com alguns companys
de la nostra Mesa, també va passar pel TOP, com l’Antonio o en Felipe, tots dos
querellants a l’Argentina. I també amb la seva relació amb Cipriano Martos
Jiménez, germà del nostre company i querellant també, Antonio Martos. Cipriano
va ser detingut per uns fulls volants llençats a les portes d’una fàbrica a
Igualada, torturat a la caserna de
la Guardia Civil de Reus l’any 1973 i obligat a ingerir un líquid corrosiu que el
va cremar per dins i que el va fer agonitzar durant tres setmanes a un
hospital, tot sol, mentre era custodiat per una parella de la benemèrita.
Després de la seva mort la seva família va ser amenaçada de rebre el mateix
final i maltractada a puntades de peus per uns guàrdies civils que els hi van
prohibir veure el cos d’en Cipriano, fins i tot a la seva mare agenollada a les
escales de l’hospital. Cipriano va ser enterrat a una fossa comuna de Reus amb
documentació falsificada, ara el seu germà vol recuperar els seus ossos perquè
descansin al costat dels seus pares, que van morir amb el terrible dolor de
l’assassinat del seu fill. Cipriano va ser un ésser humà que no va restar
impassible davant la injustícia, solidari, bondadós i militant contra la dictadura
feixista, un sindicalista, un republicà.
Maria Àngels va ser jutjada en rebel·lia en dues ocasions i va ser
condemnada a 2 anys de presó el 1972 i a 1 any el 1973.
Maria Àngels el 1972 tenia 18 anys i una valentia, una força i una
personalitat impactant, va renunciar a la seva llar benestant per afegir-se a
la lluita sindical i contra el franquisme. Fins i tot es va casar només per
tenir una tapadora per a la seva militància. Al llibre del periodista Roger
Mateos, “Caso Cipriano Martos, Vida y muerte de un militante antifranquista”
Maria Àngels dona el següent testimoni:
Lo que sí recuerdo es el aspecto horrible que tenía el apartamento de
Cipriano, un cuchitril destartalado y sin muebles, ni siquiera había sillas,
teníamos que sentarnos en el suelo. El pobre no tenía nada. Trabajaba, militaba
y nos cedía su espacio para que pudiésemos conversar sin tener que estar
pendientes de si había soplones a nuestro alrededor. Todos éramos plenamente
conscientes del peligro que eso conllevaba. Él también. Por eso es aún más
destacable su generosidad, era como si no le importara lo que le pudiera pasar.
De hecho, tampoco parecía importarle vivir en un antro como ese. Para ser feliz
no necesitaba gran cosa, le bastaba con tener plátanos en la despensa… se me
quedó grabada la imagen de él comiendo plátanos. ¡Le encantaban! Se los zampaba
con la pasión de un niño. Cualquiera que lo haya conocido entenderá que lo que
me inspira su recuerdo es un profundo cariño.
El franquisme va irrompre amb
un cop, matant la República i els seus defensors i va acabar amb repressió i
mort, deixant-nos una Transició gens exemplar, tacada de sang, una corona dels
boomerang borbons i un sistema lligat i ben lligat que encara ens ofega. El
franquisme no ha marxat. Llegirem el testimoni d’un empresonat i detingut en
aquests anys.
Joan Sala Fainé, manresà
empresonat d’octubre a desembre del 1975 a Manresa i a la presó Model, i
detingut diverses vegades el 1976.
L’11 d’octubre del 1975 em van venir a buscar de nit i
se’m van emportar directament a la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa. La
primera salutació fou un cop de puny abans de travessar la porta.
[…] Em va donar molts cops de puny. Em van arrancar una
part de la barba. Em van encendre mistos a les ungles dels dits de les mans. Em
van clavar cops als testicles, em van colpejar les plantes dels peus amb una
vareta. Fou una tortura bastant forta. Em preguntaven noms. De sobte et
deixaven estar i entrava el que feia el paper de bo. Se’n tornava a anar i
començaven a torturar-te un altre cop.
Un d’aquells homes perdia realment el control. Començava
donant cops de puny i s’anava emborratxant cada vegada més fins al punt que
veies perillar la teva persona.
En un moment determinat em van encanonar una pistola al
front. Asseguraven que si se’ls escapava el gatell no passaria res perquè em
deixarien abandonat a qualsevol lloc. Tot i que no m’ho creia, em feia molta
impressió. També jugaven amb la família: els pares, els germans. Era una
tortura acarnissada.
L’angoixa que es viu en aquests moments és tan forta que
es fa difícil oblidar tot allò amb el pas dels anys. No va ser aquesta primera
experiència, sinó la segona, la que em va provocar un estat de xoc important,
que em va afectar molt personalment. Durant un període de la meva vida no podia
presenciar cap escena en què hi hagués un mínim de violència. Ni tan sols al
cine, de manera que havia de sortir corrents de la sala. Era un terror i un
pànic fruit de l’experiència amb aquell personatge que perdia el control.
[…] L’any 1976 vaig participar a la gran manifestació que
es va fer a Barcelona, a la plaça Urquinaona. Em van detenir juntament amb
trenta i escaig persones més. Vaig quedar bloquejat entre els aldarulls. A la
mateixa plaça ja em va caure a sobre una pluja de cops i puntades de peu.
Recordo clarament que un comandament del grisos va indicar als seus subordinats
que m’agafessin a mi. La consigna no era detenir-me, sinó deixar-me baldat.
[…] Em van ficar en un furgó i em van portar a la
comissaria de la Via Laietana.
[…] Tècnicament, la persona que em torturava era molt més
ferotge que el de Manresa. Se li va escapar una mà i de la trompada que em va
donar a l’orella va estar a punt de rebentar-me la membrana.
Un dia fou terrible. Fins que la cosa es va acabar. Va
aparèixer el governador civil de Barcelona, Sánchez Terán (que després seria
demòcrata de tota la vida) i en comptes de donar-me la mà a mi, la va donar al
torturador.
[…] Aquella tortura va ser tan intensa que no hi havia
punt de comparació amb el que havia patit a Manresa. Aquell personatge coneixia
els punts claus del cos. Deixava de pegar-te en un punt i ja et pegava en un
altre. Jugava amb una agulla de cosir. Se la passava entre els dits. Aquestes
agulles se solien clavar a les ungles dels dits dels peus i de les mans. Fan un
dolor insuportable. Per sort, amb mi no ho va practicar. Allò em va produir més
terror psicològic que el fet d’encanyonar-me el front amb una pistola. A Barcelona
la tècnica de la tortura fou molt més cruel. Em va marcar molt més. Era un
individu que anava de paisà. Era un especialista en tortures. Tenia una
capacitat enorme per fer mal.
Ens acomiadem de vosaltres donant-vos les gràcies i amb l’esperança d’haver-vos encoratjat a posar el vostre granet de sorra pel dret a la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes del franquisme i la transició. Només amb la vostra solidaritat podrem posar final a tanta impunitat. Per les persones que han patit i que ens han deixat, per aquelles i aquells que ens acompanyen i per totes aquelles que s’enfrontaran tard o d’hora amb la repressió feixista. Per totes cridem llibertat.
La pancarta dels milers de noms:
Galeria fotogràfica musical:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada