CENT CINQUANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES QUE VAN PATIR VIOLÈNCIA A VIA LAIETANA, 43.
El 25 de novembre és el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, una xacra universal, que posa en evidència que les dones continuen sent la diana de la repressió del patriarcat a tot el món. A l’estat espanyol aquest 2023 han estat assassinades per homes més de 52 dones, sota la il·lògica de la possessió. A aquesta esgarrifosa dada hem d’afegir les terribles xifres silencioses de dones i nenes maltractades, ferides, violades, vexades, als nuclis familiars, laborals, docents i per desconeguts en llocs i espais públics, en solitari o en grup.
Aquest 25 de novembre parlarem de la violència patida per la dona a mans dels homes de l’estat torturadors de Via Laietana, 43. El mateix novembre que lamentem per quaranta-vuitena vegada que el dictador morís al seu llit amb el nacionalcatolicisme, masclista per definició, ben arrelat a la seva Espanya, una terra malalta d’impunitat. També parlarem el 25 de novembre de la repressió patida per les dones que després de passar pel cau de violència masclista de Via Laietana, 43, ho van fer per la presó de dones de la Trinitat, que manegaven amb mà de ferro les franquistes Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Ahir i avui, masclisme i violència, una malalta espiral de vulneració de drets humans, que hem d’aturar ja, perquè les dones de demà visquin en llibertat i igualtat real sense por a ser agredides i assassinades.
Durant els dos darrers anys han estat moltes les dones que han passat per les concentracions que du a terme la Comissió de la Dignitat cada primer i tercer dimarts de mes per exigir que Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Agraïm encaridament els testimonis que aquestes dones han compartit amb nosaltres i que ha evidenciat que la tortura en aquest centre de l’horror es practicava en clau de gènere. Elles patien una vexació afegida, a més a més de totes les tortures que sofrien els homes, eren ultratjades per ser dones. Dones que van gosar desafiar el rol que la societat franquista havia imposat a la dona, un rol domèstic i submís, sense drets i menys el de ser subjecte polític, ni el de lluitar per la seva emancipació o trencar la hipòcrita moral imperant.
Les dones no van ser discriminades a l’hora de rebre cops i ser-li aplicades totes les bàrbares tortures del manual dels despietats i sàdics torturadors de Via Laietana, 43. Elles van haver de suportar tocaments, procacitats a cau d’orella, violacions de la seva intimitat i fins i tot agressions sexuals. Ara tothom, que lluita perquè la Policia Nacional toqui el dos d’aquest edifici i ens sigui retornat, tenim clar que van haver de patir molt més per ser dona. Abans, fins i tot les dones detingudes i agredides a Via Laietana, 43 no tenien aquesta consciència per culpa del masclisme enquistat en el patriarcat, que encara trivialitza i invisibilitza les conductes alienants que han de suportar les dones.
Per tot això, sense cap mena de dubte, quan el centre de memòria de la tortura i la repressió de Via Laietana, 43 sigui una realitat, haurà de ser pensat en clau feminista i de defensa dels drets de les dones. Dones que sempre acaben sent doblement víctimes, que han estat silenciades, ignorades i tantes vegades esborrades de la història justament per ser trencadores i lluitadores. En totes elles ens emmirallem i cridem: ni una més!, les volem vives!, les volem lliures!
Cada dia de l’any hem d’exigir que l’actual comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria de la repressió i la tortura. Ho hem de fer fins que aquesta justa i digna exigència de veritat, justícia i reparació es faci realitat. Ho hem de fer fins que el deute que té l’estat espanyol amb les persones torturades a les seves dependències i amb la ciutadania de Catalunya defensora dels drets humans sigui saldat. Ho farem donant suport incondicional a les concentracions que cada primer i tercer dimarts de cada mes, des de fa més de dos anys, duen a terme les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat.
Quasi un centenar de persones han donat el seu testimoni en aquestes concentracions, han aixecat amb un valor encomiable la seva veu a les portes del centre de vulneració de drets humans de Via Laietana, 43. Han parlat del patiment sofert a mans dels botxins policials en dictadura i en la dita democràcia espanyola. Han compartit amb generositat les seves terriblesexperiències al cau del terror.
Centenars i centenars de persones han escoltat els seus colpidors relats amb dolor i ràbia mentre els funcionaris que eren a la porta reien, feien fotos o prenien notes. Que aquest edifici sigui encara una seu policial per una qüestió d’orgull franquista i no per motius operatius és una humiliació per a les víctimes de crims de lesa humanitat. Moltes de les persones que van ser vexades, maltractades, violades i torturades en aquesta comissaria encara tenen l’angoixa i el terror marcat en la seva memòria.
Víctimes antifeixistes de tota militància política i sindical, des de les lluites veïnals a la lluita per la llengua i el país, des de les persones que van ser detingudes per la seva orientació sexual, identitat de gènere o per la seva ètnia. Qualsevol persona lluitadora contra l’opressió de tota mena o que no encaixés en el rígid i repressiu model nacionalcatòlic discriminador de la dictadura, que es va perllongar durant la transició, era susceptible de ser víctima del cos policial de Via Laietana, 43. Res va canviar amb el traspàs de l’assassí Franco perquè no es va fer cap depuració després de la seva mort. I més tard, amb la llei d’Amnistia de 1977, van ser eximits de tota la responsabilitat tots els torturadors gràcies a l’idíl·lic model d’impunitat imperant fins avui a l’estat espanyol.
Via Laietana, 43 ha de ser un centre que vetlli per la veritat i una eina per a la no repetició, ara més necessari que mai, quan estem envoltats d’un feixisme desacomplexat, que s’apropia de les nostres consignes cínicament i que embruten amb la seva presència els nostres carrers. Via Laietana, 43, ha de ser un exemple per aprofundir en la defensa dels drets humans, com és l’ESMA a la República Argentina, on milers de víctimes del franquisme i la transició han dut les seves exigències de justícia.
Tenim dret, i per això exigim que Via Laietana, 43 sigui un centre de memòria on tota la ciutadania pugui veure el que va passar entre les seves parets tantes vegades esquitxades de la sang de la dissidència, sang també de moltes dones.
Poema de Nela Rio del seu poemari Túnel de proa verde.
Nela Rio
V
Cuando la hora de la tortura
llega
no me es desconocida
ya la he vivido mil veces
en las vigilias
La he visto allí
agazapada
contando sin prisa
los minutos de esas horas que no pasan
boca desdentada
pinchazo de tinieblas
informe horror
allí
esperando
esperando que mi cuerpo se petrifique de espanto
ella, allí,
se acerca encogida
estirándose lentamente como saboreando mi sudor helado
arrastrándose con sus patas como pólipos
extendiendo sus manos
como las aves que devoran el festín macabro
su aliento me hiere
como calientes espinas
quiero cerrar los ojos
¡que no responden!
la sombra abominable avanza
cerrándome todas las salidas
mis pies hielos aterrados
intentan moverse
para que el contacto no los aniquile!
miro
miro su boca extravío insondable
pareciera que una vertiente desbaratada me arrastrara
y no sé, ¡oh, no sé! adónde va sombra agua horror
si esta pesadilla de todas las vigilias tiene un fin
o si la llegada es eterna.
VI
Mis ojos buscan la luz en la tiniebla
de esta celda oscurecida
por mi silencio castigado con encierro
y revivo el esplendor de compañeras
que aunque muertas viven todavía.
….
Estaban allí
inconfundibles en las piedras, en la arena, en el polvo
en los gritos en la sangre en los palos en las sogas
arrebatándolas al púrpura verdoso del cielo procreador
y entonces
como una lluvia de oro
refulgiendo
vivas
atrayendo con todo derecho la luz de todas las cosas
increíblemente enfáticamente bellísimas
riéndose a carcajadas como olvidándose del tiempo dormido
las estrellas compañeras
descendieron otra vez para jamás apagarse
y yo estaba allí espectadora hecha por la historia
bañada por la luz de sonrisas brillantes victoriosas
lentejuelas de materia planetaria
contemplando
en el filo del origen del tiempo
la creación del primer día de la mica
y el triunfo de compañeras que nunca más morirían.
La repressió i la tortura a Via Laietana, 43 no va tenir aturador des de la dictadura, el llibre de la Gemma Pasqual i Escrivà ho posa en relleu. En el seu treball “Torturades” recull els testimonis de tretze dones que van passar pel cau de la bèstia, com titula el seu documental sobre la comissaria de Via Laietana en Jaume Domènech. Volem llegir alguns dels extractes d’aquests testimonis perquè tothom pugui copsar com van ser ferides i vexades les dones entre els murs de la casa del terror de Via Laietana, 43. Crims de lesa humanitat imprescriptibles que no oblidem, que no perdonem.
Els anys quaranta.
Antonio Vallejo-Nàjera: A la mujer se le atrofia la inteligencia como las alas a las mariposas de la isla de Kerguelen, ya que su misión en el mundo no es la de luchar en la vida, sino acunar la descendencia de quien tiene que luchar por ella. Nacionalcatolicisme sàdic.
Després de la Isabel Imbert i la Clara Pueyo li va tocar a Soledad, aquest és el seu testimoni:
Com que no vaig aportar res de nou que permetés fer més detencions, cansats de les meves evasives em van llençar a terra a vergassades, com si jo fos un matalàs, les vares pujaven i baixaven sobre el meu cos de manera rítmica, però amb fúria. Com que es cansaven, feien torns de dos en dos. L’última part la van acabar pujant damunt del meu cos estès a terra. El dolor era insuportable, però encara més la humiliació quan em van dir que m’aixequés. No em podia moure. Per por que continués aquella tortura, em vaig incorporar com vaig poder. Anava mig despullada. Tant em van pegar que el drap ensangonat em va sortir allà al mig. I davant de tots, no vaig tenir més remei que abaixar-me les calcetes i col·locar-me’l. Llavors va ser quan vaig descobrir que al fons de l’habitació hi havia asseguts un grup de joves, tots molt ben vestits, que contemplaven l’actuació dels veterans. Encara em vaig sentir més humiliada. Aquests eren els futurs torturadors.
Em van deixar feta un monstre. El que més mal em feia eren les ungles o, més ben dit, on abans havien estat les ungles, que m’havien arrencat de soca-rel. Mentre em pegaven em protegia el ventre, els pits i els ronyons posant-me les mans a sobre.
A la Victòria, la van tancar en un dels calabossos del soterrani, que s’estenien com gàbies de micos al llarg d’un passadís fosc, estances minúscules, brutes i llòbregues. (…) No donaven mantes ni menjar. (…) Al primer calabós on va estar, només hi havia dues cel·les de dones, s’hi va trobar quatre joves polítiques, dues estraperlistes gairebé nenes (…). Després, van ficar totes les polítiques en el segon calabós amb les prostitutes.
La van portar a la comissaria de Via Laietana, on Pedro Polo, Antonio i Vicente Juan Creix la van torturar salvatgement, segons relata Antoni Batista a “Els interiors foscos de la tortura: dins de “Via Laietana”, a la revista Sàpiens (…) el desembre del 2019.
“La base de la columna vertebral desviada, ossos trencats, sang a l’orina i una lesió cervical que em van fer posar en mans de metges i haver de descansar dos mesos per refer-me. Mentre vaig estar a les mans de la Social em van fer de tot, però no vaig delatar ningú. Cinc anys després, l’octubre del 1950, en sortir de la presó, vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures”.
El 1974 la Tomasa va decidir gravar amb un magnetòfon els testimonis d’antigues companyes que havien estat amb ella a diverses presons.
Les tortures li van comportar, a la Maria Rosa, moltes seqüeles físiques. Va estar molt de temps que li costava orinar, pels cops de porra als ronyons. Tot el cos li feia un mal insuportable. Va estar molts mesos que no podia dormir, molts. Cada nit somiava la detenció, cada nit somiava que la interrogaven, cada nit revivia les tortures. Amb els anys, no evocava amb terror els nou mesos que després havia estat a la presó, sinó el temps que havia estat a la comissaria de Via Laietana.
I ara soc aquí, emmanillada a un radiador, quins terrorífics records em porta aquest edifici, pitjors que la guerra! Mai podré esborrar de la meva ment com em van obligar a presenciar com torturaven el meu fill. Pobre Helios! Ja va néixer en una presó, maleïda guerra, aquella que vam perdre. (…) “Si no habla, lo reventaremos a golpes”, ens va dir un dels policies (…) “Si quieres conservar vivo a tu hijo, hazle cantar” em va dir. El meu pobre Helios tenia tot el cos blaürat i a penes es podia moure (…) Li havien cremat cigarretes a les mans.
A la Teresa la van baixar als calabossos. La cel·la era fastigosa, i el pitjor eren els vàters. Era un cau immund, el menjar nauseabund, i en tres dies no va menjar res. Estava sola a la cel·la. La pujaven i la baixaven a l’interrogatori a deshores, havia perdut la noció del temps.
Als calabossos, era l’única dona detinguda, estavatotalment sola, aïllada a la cel·la. Feia molta pudor, i tot era fosc, va perdre la sensació del temps, no sabia si era de dia o de nit. La van cridar fins a quatre vegades per interrogar-la. Pujava i baixava, a deshores. No la deixaven dormir; tampoc era possible en aquell lloc immund.
La sala d’interrogatoris era una habitació, amb una taula, una màquina d’escriure i una cadira al davant. (…) la majoria del temps la tenien dreta, de cara a la paret. De males maneres i amb violència, li van preguntar pels motius pels quals havia anat a la manifestació, la Pilar no es va buscar cap excusa per lliurar-s’hi, simplement els va dir la veritat: “Això que estan fent a Burgos és totalment antidemocràtic, i no forma part de cap estat de dret. La prova la tenen al carrer és un clam contra tanta injustícia” (…) com la resposta no els va agradar, li van clavar dues bufetades, empentes i cops amb una guia telefònica, mentre li cridaven: “¡Tú lo que eres es una guarra! ¡Puta!
I la van tornar a posar de cara a la paret, un agent la va agafar per les espatlles i a cau d’orella li deia que havia de parlar, delatar els seus companys, pel seu bé. El seu alè calent i pudent li feia venir ois. (…)
La Pilar va aguantar i es va estar de cara a la paret amb tota la dignitat del món. Com que no els deia el que ells volien, la van amenaçar de detenir el seu pare, Eugeni Rebaque, represaliat pel franquisme i empresonat a la Model. Això no va passar, però la por. Com una gota xinesa, se li arrapava al cos amb força. (…)
Als calabossos de Via Laietana no la deixaven dormir, ni tan sols estirar-se en aquell cau infecte, els guardians tiraven galledes d’aigua i més aigua perquè no pogués ni asseure’s a terra. Els interrogatoris eren a deshores, sense descans, i tot eren hòsties. Un dels policies li va deixar la marca de l’anell a la cara, puntades de peu i cops de puny.
Feien batudes de prostitutes i les ficaven als lavabos; allà abusaven d’elles. La Isabel s’estava orinant, però els policies no la deixaven anar-hi.
Testimoni de la Maribel Ferrándiz extret d’una entrevista feta per Vilaweb amb motiu de la querella que ella i el seu germà Pepus van interposar a l’estat espanyol.
Matinada de Sant Jordi de 1971.
Van trucar a la porta cap a la una o les dues de la matinada, mentre la família dormia. La meva mare va obrir i es va trobar quatre agents de la Brigada Político-Social. Van regirar tota la casa buscant propaganda il·legal, llibres… No van trobar res, però ens van detenir igualment i ens van portar a Via Laietana. Allà ens van fitxar i ens van posar en calabossos separats en què no ens vèiem. Anava entrant gent que també era del partit i després ens vam assabentar que hi havia un infiltrat que ens havia delatat.
Els interrogatoris.
Ens pujaven d’un en un a la sala, ens donaven pallisses i ens torturaven de maneres diferents. A mi em donaven cops de puny a l’estómac per tallar-me la respiració. Al meu germà el feien mirar per una finestreta mentre m’estomacaven i li deien que, si no parlava, em continuarien apallissant. També ens lligaven les mans per darrere dels genolls i ens feien caminar ajupits d’un cantó a l’altre durant molta estona. Si queies, et donaven puntades de peu, et tornaven a posar bé i tornaves a caminar. També ens van posar de cara a la paret amb els peus separats i les mans lligades a l’esquena. Posaven un paper a la paret i feien que el teu front l’aguantés. Et deien que no el podies deixar caure, tot el pes anava al front, i així t’estaves hores.
Estaves tancada en un lloc fosc i només hi havia una finestra petita dalt de tot de la cel·la que donava a un pati interior, i gairebé no es veia. Era tot molt humit i brutíssim. Ens donaven una espècie d’escuma per a dormir a terra, tot i que a alguns no els donaven ni això. Era tot brut: hi havien pixat, vomitat… Durant força dies no van deixar que ens rentéssim. Ells mateixos ens deien que fèiem pudor i suposo que per això finalment ens ho van permetre. El menjar era horrorós, pitjor que el ranxo de l’exèrcit. Vaig estar molts dies sense menjar, però vaig acabar menjant perquè una companya em va dir que, si no, no suportaria els interrogatoris.
En un dels interrogatoris vaig sentir crits d’un noi a qui apallissaven. Pensava que era el meu germà, em vaig encarar amb la policia i els vaig dir de tot. Em van veure tan fora de control que em van agafar pel coll de la camisa i m’hi van portar. Era un noi del partit, però no era el meu germà. També ens va arribar la notícia que havien mort un company, Miguel Jiménez Hinojosa, i això ens va impactar molt. Nosaltres érem de les joventuts, i ell era el nostre contacte amb el partit. A l’hora de detenir-lo li van fotre un tret o dos al fetge i el van llançar per una finestra, una cosa que havien fet moltes vegades. Al cap del temps ens vam assabentar que havia sobreviscut. Va acabar posant la querella a l’Argentina, però va morir fa uns anys.
El partit no ens va amagar mai res i ens explicava que, en cas de detenció, jugarien al poli bo i el poli dolent, una trampa psicològica. Un agent em va dir:
“No et fa pena donar aquest disgust als teus pares?” Li vaig contestar: “Vostè és psicòleg?” I em va donar tres o quatre bufetades fortes. Va veure que havia detectat l’estratègia. Jo només pensava que, si delatava algú, li farien el mateix que a mi i aquesta culpa em quedaria per sempre. I també pensàvem en el company que crèiem que era mort. No podies rendir-te quan ell havia donat la vida… A més, el que ens feien confirmava que no volíem allò, aquella societat. Això no vol dir que condemnem les persones que van parlar, perquè era complicat no fer-ho. També vam trobar molta solidaritat. Allà humiliaven els homosexuals i els deien: “No vols ser una dona?, doncs escombra!” Ells, tot escombrant, passaven les nostres consignes d’un calabós a un altre.
Quan no hi havia estat d’excepció, sabíem que podíem estar-hi tres dies a tot estirar, però en aquella situació d’estat d’excepció no teníem dia de sortida. Després de la vaga de fam i d’haver estat allà trenta-dos dies, ens van deixar anar, també perquè van veure que no parlàvem. Vam signar una declaració que no sabíem ni què deia i vam sortir. Tant hi feia, perquè ens podien acusar del que volguessin…
La repressió de la dona.
A la comissaria et tractaven diferent, amb grolleries sexuals. A una la van fer patir moltíssim pel fet de tenir parella i no estar casada, li deien que era una puta. A mi em deien que tenia la consciència negra, que no em casaria mai perquè havia estat detinguda.
No em van pegar. Jo estava embarassada i venia de l'hospital on em van atendre després dels cops rebuts per la policia de Sabadell, que em van provocar l'avortament d'una de les bessones que esperava. Sí que em van estirar dels cabells, em van interrogar i vaig veure el resultat de les sàdiques i terribles tortures que es practicaven a Via Laietana. No m'oblidaré mai del lamentable estat de la Maribel Ferrándiz. Ella tenia disset anys, jo divuit.
Paqui explica la seva detenció i tortures a Sabadell.
1971 – Matilde.
La van enxampar a la plaça de Catalunya. Just acabava de complir disset anys, estudiava PREU a l’institut. Va estar tretze dies detinguda a la comissaria de Via Laietana. S’havia declarat l’estat d’excepció, que permetia la impunitat policial. (…)
M’explica amb un nus a la gola que va veure policies fent tocaments a dones detingudes, després de ser interrogades, “i això –em diu- sí que feia molta més por. Era un altre tipus de tortura: les mirades morboses, les amenaces subtils, la sensació que els abusos sexuals d’aquells fastigosos podrien no tenir límit”. Recorda com els policies li van fer la roda, se l’anaven passant els uns als altres, torturant-la, vexant-la. I calla, no vol recordar més.
1973 – Carmen González.
La primera vegada que em van detenir, em van dur a la comissaria de Via Laietana. Als calabossos m’hi van tenir una setmana, cada dos per tres em pujaven als despatxos, a deshores em pegaven, m’enganxaven pels cabells, em donaven cops al cap contra la paret, m’amenaçaven, em fotien hòsties perquè jo digués que havia robat no sé on i havia comès no sé quants robatoris. I després el policia que estava escrivint a màquina, llavors hi havia màquines d’escriure, m’amenaçava d’agafar la màquina i clavar-me-la al cap. Encara no havia fet disset anys. Acabava de tenir el meu primer fill, li estava donant el pit i la meva mare me’l va portar allà a la comissaria perquè li donés mamar, els pits se’m rebentaven, tenia boles de llet per sota les aixelles; a la cel·la, me’ls havia d’anar buidant perquè em moria de dolor. Tenia molta febre.
Als calabossos no es podia respirar, la pudor era fastigosa, i per anar al lavabo, ho havies de demanar moltíssimes vegades. A l’entrada, hi havia un gibrell de llauna enorme, amb sosa per si et volies rentar. Em treia les calces i ho feia com podia, arran d’això, quan em van passar a la presó, em va sortir com una granellada per tot el cos, horrorosa.
La tercera vegada que en van dur als calabossos de Via Laietana va ser el 26 d’octubre del 1975. Encara era menor d’edat, tenia vint anys (…) Van començar a donar-me cops de puny, estirades de cabells i a disparar-me el revòlver a pocs centímetres del cap. Aquest suplici va durar més o menys una hora, després em van dur a la comissaria de Via Laietana. Em pegaven, m’humiliaven, em practicaren el sistema de tortura anomenat de la barra: em van passar una barra de ferro entre les cames i els braços, prèviament emmanillades les mans a l’altura de les cames, sostenint la barra entre dues taules, de manera que el cos em quedava penjant de cap per avall.
En aquesta posició em va assotar els peus descalços amb barres de ferro i corretges. Quan els peus estaven suficientment inflats i quasi insensibles, m’anaven clavant l’extrem d’una barra de ferro que acavaba en punxa, produintme intensíssimes i vives fiblades. Cada vegada que em desmaiava, em despenjaven llençant-me per tera, i a fi que em retornés, m’assotaven tot el cos amb les mateixes barres de ferro i corretges, estrenyent-me ferotgement l’estómac. M’humiliaven, m’insultaven, se’n reien:
“¡Mirad que tetas tan pequeñas tiene! Las mujeres se dividen en dos clases, las que cuando se duchan se mojan los pies y las que no”. (…)
A la nit del tercer dia i davant del meu lamentable estat físic, em van dur a la infermeria de la mateixa comissaria, on el metge va declarar que estava molt baix de pressió, però que aquest estat me’l creava jo mateixa. Així van poder continuar la tortura durant tres dies més, amb les seves consegüents nits, sense dormir.
1977 i 1985 - Montserrat Tarragó i Domènech.
1977. Com que no explicava gran cosa, van fer servir la tècnica del policia bo policia emprenyat. Llavors, per mirar de millorar la meva loquacitat em feien caminar ajupida, sempre emmanillada darrere, i de tant en tant em feien caure a puntades de peu (“la cigonya”). Les sessions de la “barra democràtica” (emmanillada davant, et plegaven fins a posar-te les mans davant dels turmells i llavors et passaven una barra per sota dels genolls, que quedava travada entre els genolls i els braços, barra que penjaven entre dues taules i quedaves balancejant-te), estaven a l’ordre del dia, hores i hores amb alguna pausa, i a més, de tant en tant, quan estava penjada, em picaven les plantes dels peus amb una barra de ferro. Les plantofades i cops a la cara i al cos eren habituals.
“Vull un advocat!”, va demanar la Blanca. “¡Yo soy tu abogado!”, va cridar el policia, i li va pegar una bufetada tan forta que va anar a parar a l’altra banda de l’habitació, la seva impunitat era proporcional a l’odi i la ràbia tremenda a la catalanitat. (…)
Van estar nou dies pujant a deshores als calabossos, envoltades de por i maltractaments. Una de les coses que més li va impactar a la Teresa van ser els crits que se sentien des de la cel·la; crits de dolor, d’auxili. (…)
“Te hemos visto lanzando octavillas de Terra Lliure. ¿Quién te las ha dado? ¡Responde!”, li preguntaven mentre la bufetejaven amb força i li feien anar el cap com una campana.
Estava tancada a la cambra dels horrors, una habitació molt fosca, amb cordes i objectes estranys de tortura. La Teresa, atemorida, va demanar per anar al lavabo, i de cop dos policies la van treure i la van passejar pels terrats, una esgarrifança va recórrer el seu cos, allà hi havia un vàter, va orinar amb la porta oberta, tot era molt surrealista, tot eren maltractaments i accions intimidatòries. Per què l’havien dut al terrat? La volien llençar daltabaix? I després dirien que s’havia suïcidat. El pensament li anava com unes debanadores.
A la Mait Carrasco, que era vídua, la policia li va dir que li prendria la filla, que la portarien a la protecció de menors. A la Mait la van mantenir dempeus durant unes trenta-vuit hores sense dormir ni descansar. Durant els interrogatoris va ser encanonada amb una metralleta fent-li pressió al coll; i li disparaven el percussor de l’arma cada cop que no rebien la resposta que volien sentir. També amb el canó de la metralleta li colpejaren el coll repetidament.
La van posar davant d’uns arxivadors que tenien uns cartellets on s’hi podia llegir: comunistas, anarquistas, separatistas. La van deixar allà, sola, lligada amb el seu cinturó. Va perdre la noció del temps. (…)
I de cop va sentir la mà que la colpejava amb força, amb un gest sec que li va provocar tot d’onades doloroses crani endins mentre el cap li oscil·lava violentament d’una banda a l’altra. Va serrar les dents per no cridar i el policia li va pegar de nou. (..) Li havia clavat dues hòsties, una a cada galta. (…) Es va empassar les llàgrimes, que van estar a punt d’escapar-se-li. Sense replicar, va esperar la nova bufetada, ara amb els braços caiguts al llarg del cos totalmente immòbil. (…)
Cel·la 10. Tot era molt brut. La flassada grisa, usada, aspra, immunda, no la va agafar perquè li feia moltíssima angúnia. La cel·la era fosca, humida i molt bruta. Hi havia un banc de pedra en forma d’ela. La cel·la 10 era la imatge mateixa de les masmorres dels Castells. Disposava tan sols de dos metres quadrats de calabós. La màxima longitud, tres passes curtes. El so de l’aigua a través de les parets. El soroll dels forrellats: clonc-clonc! (…)
La Núria ho passava molt malament quan en els interrogatoris creaven una atmosfera d’agressió sexual. (…) “A esos que hemos detenido contigo, ¿te los follas?” (…) ¡A ver si te vendrá la regla, ahora! ¡Porque a todas os viene la regla cuando estáis aquí!” “Eh, lesbiana, ¡qué te doy una hostia!”
La feien caminar ajupida per la sala molta estona, emmanillada amb els canells al darrere. Anant caminant, amunt i avall. D’aquí cap allà, sense parar. (…) fins que gairebé queia a terra, extenuada, pel mal moral i el dolor físic.
En arribar-hi, la van tancar a un calabós, sense cap explicació, un espai molt reduït amb un llit de pedra, brut, fred, fosc… En cap moment li van deixar trucar a casa ni parlar amb cap advocat. Li van explicar que li havien aplicat la Ley Antiterrorista i no tenia cap dret. La Mireia estava totalment desconsolada, no entenia res. (…) Li van fer llargs interrogatoris, la intimidaven, la insultaven, li demanaven sobre uns atemptats a unes empreses de treball temporal. (…)
Encara no havia menjat res, llavors, li van donar dos copets a l’esquena i li van dir: “Lo sentimos, nos hemos equivocado, ya te puedes ir”
La van deixar amb els cordons de les sabates a les mans davant de Via Laietana, sola i impotent. En aquella època no hi havia mòbils, no tenia Diners, i va haver de colar-se al tren per tornar a casa.
Segle XXI.
2002 – Ruth Gavarró.
Alguns dels retinguts van ser obligats a taral·lejar l’himno nacional español. En realitat eren policies infiltrats. En cap moment es van identificar. No m’entrava al cap que els policies poguessin portar rastes o cresta i que estiguessin tan ben caracteritzats. El meu cos petit es va defensar com va poder. I al final m’emmanillaren i em van posar de bocaterrosa, un d’ells em va trepitjar el cap amb la bota de puntera de ferro. Amb les mans al cap vaig dir-me: ja estàs. S’ha acabat. (…) Ens van dur, emmanillats amb unes brides que em tallaven la circulació de la sang, a la comissaria de Via Laietana, on vam estar una hora i cinquanta minuts drets. A mi em va semblar una eternitat. Ens tenien de cara a la paret, o com ells deien: “cara al sol”; més tard, ens van treure les brides amb una navalla mentre ens amenaçaven: “¡Ahora gritarás, porque te voy a pinchar! ¿Qué vena te corto?”
2019 – Xènia García Riera.
¡Mátala! ¡Mátala!, cridaven els policies mentre l’apallissaven, a dins del furgó. Eren molts, grans i forts, i ella una nyicris. No es podia moure, estava aterrida. (…) Es va pensar que la matarien, no van parar ni un moment de pegar-li puntades de peu i cops de porra a les cames, a l’esquena i el cap, fins que van arribar a la comissaria de Via Laietana. Una vegada allà la van treure del furgó com un sac de patates, només pesava 40 quilos, i un li va dir: ¡Te ha tocado, maja!
A l’entrada de l’edifici, va ser sacsejada violentament pels agents. S’hi va estar sola una bona estona, quan de cop van començar a arribar nous detinguts. (…) Se li va gravar a la retina la imatge dels nois i les parets plenes de sang. (…).
Petit homenatge a les molt grans companyes Pilar, Paqui, Antònia i Genoveva que mai han deixat de lluitar. A aquestes dones no les aturaran, nosaltres tampoc ens aturarem i plegades guanyarem!
Aina Torres
Sextina a les dones. Poema d’ Aina Torres del seu llibre Dos hiverns i un incendi.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Maria-Mercè Marçal.
Sabem que totes nosaltres, les dones,
portem a dins una part de la lluna
que habita en l’alba i en aquesta sang
que clama al foc i desafia el sol
que colpeix com la ruda el nostre cos
que ens amara amb la força de la terra.
I estem tan unides a aquesta terra,
que semblen arrels els cabells de dones
que creixen com rudes al nostre cos
i brillen amb la claror de la lluna
després de vessar-se vermell el sol
com cent nou galledes escopint sang.
Potser és que duem la nit a la sang,
potser és que sentim el pes de la terra
o la força de quan bat fort el sol
i vindiquem els nostres noms de dones
sota el blanc i la màgia de la lluna
que es filtra en cada plec del nostre cos.
Un diluvi d’estigmes sobre el cos,
tantes cicatrius, paraules i sang,
massa nits de pànic sota la lluna,
molts cops i caigudes sobre la terra,
milers de silencis amb noms de dones.
Perquè no hi ha res nou sota aquest sol.
I direm prou abans que caigui el sol
i decidirem sobre el nostre cos
amb cor, ment, veu i consciència de dones
i ja no brollarà mai més la sang
ni els nostres cabells tenyiran la terra
sota cap més cel ni sota cap lluna.
Perquè portem una part de la lluna,
perquè lluitem amb la força del sol,
perquè som filles d’una forta terra,
afirmarem el nostre propi cos
i també la nit, les bruixes, la sang
i cada somni de totes les dones.
Les dones amb el recer de la lluna
i el vermell de la sang i d’aquest sol,
estimem el cos i estimem la terra.
La presó de la Trinitat
Maribel Ferràndiz explica sobre la presó de la Trinitat. Ens van tenir tres dies incomunicades. Em van dir que era prohibit de dur pantalons i em van donar una faldilla que feia riure i el llibre Por el camino hacia Dios. Les preses polítiques érem a part de les comunes, i eren molt classistes: estudiants i mestres, a una banda, i obreres, a una altra. Per a les monges, que eren de Las Cruzadas de Cristo Rey, les pitjors érem les preses polítiques. A una companya li van dir: “La pròxima vegada que entris, espero que sigui per puta i no per política.” Sabien que els seria difícil canviar-nos, a nosaltres, però amb les comunes sí que ho intentaven. Els tenien por, perquè algunes tenien criatures petites allà i moltes vegades les coaccionaven amb això.
Julia Montilla explica: “Durant el franquisme, una presa titllada de ‘comuna’ no era com ara. Llavors podies ser presa comuna per haver avortat, per haver comès adulteri o per haver abandonat la llar”. El terror de passar per la comissaria de la Via Laietana, en el cas de les preses polítiques, emmudia soviet davant la possibilitat que et condemnessin a trenta anys de presó per avortament, una pràctica penada que, una vegada més, arremetia contra les dones més joves que no es podien permetre el luxe de viatjar a Londres.
L’estança de Mercè Garriga a la presó de la Trinitat Vella es va produir durant l’estiu de 1973. Amb només 18 anys la van acusar de propaganda i associació il·lícita i la van condemnar a quatre anys, dels quals, per sort, només va complir poc més de dos mesos. “Els meus records d’aquell moment van quedar en una mena de calaix i els he anat alliberant a poc a poc, perquè qualsevol evocació em feia molt de mal”, reviu a l’altre costat del telèfon. La seva repressió s’equipara a la de moltes i és inevitable que ens traslladi al moment actual, el qual Mercè compara amb el franquisme sense titubejar un sol moment: “Les forces opressives d’ara actuen de la mateixa manera que durant la dictadura, carreguen sense miraments si se’ls ordena fer-ho”. Al respecte, lamenta que amb la Transició espanyola no es depuressin les estructures de l’Estat i alerta de la regressió democràtica que estem vivint amb fets com que “llavors no s’empresonava els autors de cançons protesta i ara sí que es fa”. “A la mínima que vivim una crisi originada pel mateix capitalisme, la violència contra els més vulnerables aflora de nou. Succeeix exactament el mateix que vivíem amb elrègim de Franco”, conclou.
A la Pilar Rebaque la van traslladar a la presó de dones de la Trinitat (…) la volien reeducar, (…). Van rebre insults i menyspreus de tota mena. Les van aïllar perquè, segons deien, eren dones esgarriades que podien influenciar la resta de recluses. No obstant això, van continuar amb les reivindicacions i, per superar el fred, la Pilar es va dedicar a fer mitjons de ganxet, la qual cosa la fa avorrir tant que no en va tornar a fer mai més. S’hi va estar trenta-tres dies, però les lesions psicològiques i físiques van durar molt més; va estar un any sense tenir la regla. Li costava passar per davant de la comissaria. Però hi va tornar, i va travessar aquella porta de l’infern convertida en tota una advocada, a la qual havien de respectar.
Concentració de la Comissió de la Dignitat a les portes de Via Laietana, 43.
La nostra companya Pilar és la pedra angular de la lluita perquè Via Laietana sigui un centre de memòria de la tortura i la repressió. L’edifici de la que va ser presó de dones de la Trinitat serà enderrocat per a fer habitatges i equipaments pel barri, però els barris tenen memòria i aquest no es pot entendre sense el que va representar aquesta presó. No només per la repressió que es vivia entre els seus murs, sinó pel seu significat de lluita i vindicació feminista del qual no es pot sentir més que orgull. Per això part d’aquest edifici ha de restar en el nou projecte perquè és història de la ciutat de Barcelona i de totes les dones que van lluitar i lluiten per la seva emancipació i contra la violència que rep d’institucions, societat i del seu entorn.
Poema d’Ana María Rodas del seu llibre De Poemas de la izquierda erótica (1973).
Dirigent comunista, feminista, sindicalista i escriptora.
Des de la nit i la boira rares vegades es parlava o escrivia sobre les heroïcitats de les lluitadores dones.
En totes les "caigudes" hi ha hagut dones i han estat mesures amb una vara més llarga encara que els mateixos homes, perquè hi ha tortures i humiliacions que només poden infligir-se en el cos d'una dona.
En els gairebé quaranta anys de dictadura i resistència les dones han estat presents, però, això sí, mai han estat "cap d'expedient", gairebé cap dirigent amb rang nacional o internacional, les seves heroïcitats i lliuraments han estat de segona fila i malgrat poblar les presons i els penals bastava amb esments esporàdics.
(...) Comunistes, socialistes, anarquistes, republicanes, dones del poble, totes van sofrir la deslligada repressió d'aquest vendaval, juntes, amuntegades i famolenques el van perdre tot menys la seva valerosa resistència.
És ben coneguda la visita de Heinrich Himmler, creador de les SS i de la Gestapo, a Barcelona, l’octubre del 1940, per preparar l’entrevista de Hitler i Franco a Hendaia. Una de les seves missions era assessorar la policia dedicada a perseguir els adversaris i a criminalitzar els demòcrates. L’encarregat de preparar els agents franquistes va ser el comandant Paul Winzer, directamente comissionat per Himmler, que va instal·lar-se al número 126 de la Rambla, seu de la delegació del III Reich: el seu terrorífic emblema en pedra, l’àliga sostenint l’esvàstica amb les urpes, va veure-s’hi fins a mitjans dels anys vuitanta. La primera Brigada Social és una traducció a l’espanyol de la Gestapo i Winzer actuà fins al final de la II Guerra Mundial, quan morí en un avió abatut pels aliats.
Dictadura i transició
Potser preveient el final, la dictadura va voler reconèixer els seus herois. Ho prova un document datat el 17 de gener del 1974, que vaig consultar en un arxiu de la BIS: és una petició de reconeixement honorífic per als agents que havien participat en diferents desarticulacions de grups polítics, entre els quals els 113 de l’Assemblea de Catalunya, el MIL, en què militava Salvador Puig Antich, i la Lliga Comunista Revolucionària. Hi surten un total de 95 noms de comissaris i inspectors, pels quals es proposava una condecoració. Setze d’aquells policies considerats herois de la repressió franquista, ja reciclats, participaran en els exhaustius operatius de vigilància que van esmerçar per a la manifestació de l’11 de Setembre del 1977, que ja era legal, i preveia seguiments a polítics electes, als quals anotaven les filiacions amb el mateix registre lingüístic de la dictadura, verbigràcia: “Luis Mª Xirinachs Damians. Sacerdote, Senador independiente, catalanistaseparatista y de ideología comunista”.
El pitjor llast de la Transició va ser que la Brigada Social, principal beneficiària franquista de la Llei d’amnistia 46/1977, va ser reciclada en la nova Brigada d’Informació. La seva comesa des d’aleshores va ser la lluita antiterrorista i la repressió de l’independentisme, i la matussera connexió entre un i altra, perquè per criminalitzar qualsevol idea política en democràcia necessiten la violència tipificada al Codi Penal. Allà comença una història que arriba al Tribunal Suprem jutjant demòcrates acusats de rebel·lió.
Potser mai sabrem el nom de totes les dones que van passar per Via Laietana, 43, al llarg de la història de repressió d’aquesta institució estatal. Potser tampoc sabrem tots els noms dels torturadors, però sí que coneixem el d’alguns, fins i tot condecorats en dictadura i democràcia per maltractar i vexar. Avui llegirem els noms dels premiats per violar els drets humans i per recordar a l’anterior i actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que les pedres de Via Laietana, 43 no parlen de democràcia, parlen de repressió i tortura.
Torturador Eduardo Quintela Bóveda. Medalla de plata al Mérito Policial el 1945.
Torturador Pedro Polo Borreguero. Medalla al Mérito Policial el 1952.
Torturador Gregorio Martín Guijarro. Medalla de plata al Mérito Policial el 1959.
Torturadors José Sánchez Guerrero, Rafael Núñez Valverde, Vicente Juan Creix i Mariano de Frías Garralón condecorats amb la Cruz al Mérito Policial amb distintiu blanc l’any 1966.
Torturador Antonio Juan Creix condecorat entre el 1961 i el 1997 amb dues creus al Mérito Policial amb distintiu blanc, una amb distintiu vermell i una Cruz al Mérito de la Guàrdia Civiil amb distintiu blanc.
Torturador Rafael Quintero Lagares. Cruz al Mérito Policial el 1971.
Torturador Genuino Nicolás Navales García. Cruz al Mérito Policial amb distintiu vermell el 1971.
Torturador Sergio Gómez Alba. Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil el 1973.
Torturador Francisco Rodríguez Álvarez. Cruz al Mérito Policial amb distintiu vermell el 1973.
Torturador Luis Miguel Algar. Cruz al Mérito Policial amb distintiu blanc el 1973.
Torturador Mariano Bello Provincial. Cruz al Mérito Policial amb distintiu vermell el 1974.
Torturador Atilano del Valle Oter. Cruz al Mérito Policial amb distintiu vermell el 1975.
Torturador Julián Gil Mesas. Medalla de Plata al Mérito Policial el 1975.
Torturadors Luis Quintanilla Gómez i Alfonso Simón Vinao condecorats el 1976 amb la Cruz al Mérito Policial amb distintiu blanc.
Torturador David Peña Álvarez. Medalla de Plata al Mérito Policial el 1977.
Torturador Roberto Conesa Escudero. Medalla d’or al Mérito Policial el 1977.
Torturadors José Antonio Álvarez Villar, Domiciano Martínez Honando i David Juan León Romeo. Cruz al Mérito Policial amb distintiu blanc el 1977.
Torturador Feliciano González Álvarez condecorat el 2010 amb l’Orden del Mérito Civil.
Torturador Antonio Caro Fontanillo condecorat amb l’Orden al Mérito Civil el 2016.
Torturador Fernando Sainz Merino. Diploma de reconeixement i agraïment per la seva carrera, el 2019.
Torturador Sebastián Trapote Gutiérrez condecorat amb la medalla al Mérito Policial el 2018 per l’actual ministre d’Interior, Marlaska.
Algunes d’aquestes condecoracions incloïen una recompensa econòmica, algunes vitalícies. Una gran part concedides pel governador civil de la dictadura a Barcelona i ministre d’Interior de la transició Rodolfo Martín Villa, que continua vivint a cos de rei sota el paraigües de la impunitat de l’estat espanyol com un prohom de la seva pàtria. Martín Villa és tan culpable de la repressió i la tortura a Via Laietana, 43 com els botxins a sou que estaven a les seves ordres.
Vam estrenar pancarta dedicada a les dones que van patir violència per part de l'estat espanyol a Via Laietana, 43, a la presó de la Trinitat i al Patronato de Protección a la Mujer No oblidem, no perdonem.
Així es senten moltes de les dones que encara han de viure en silenci maltractaments i vexacions, aquí, i arreu del món, moltes vegades aixecar la veu és sinònim de presó, tortura i mort.
Poema de la Clara Roche Pastor, una jove lluitadora i compromesa com el seu avi.
Hi ha dies que no em sento suficient.
Hi ha dies que em sento petita, que molesto arreu on vaig, i callo, i callo, i callo
Però després recordo com miro a la gent
Com li parlo als animals
Com només vull estimar encara que sigui unilateral
El meu carinyo per les coses
Les meves ganes de descobrir
El meu perdó per a tothom qui em fa mal, la meva pau al cor, el meu silenci ple d'escolta
El meu somriure per defecte, la meva compassió, la meva força interna,
I em faig tan gran que no hi cabo al món.
Gràcies al company Albert Bergadà per la seva galeria fotogràfica:
.png)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada