Aquests dies es parla molt de la violència fins al punt de desvirtuar el significat de la paraula, banalitzant, com ha passat en el cas d’altres mots com terrorisme, colpisme, feixisme. Aquestes paraules les hem sentides moltes vegades inversemblantment etiquetant els defensors de la legalitat republicana. I aquest fet lliga amb la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, per la defensa de la dignitat de les nostres víctimes, per les seves vides i ideals trepitjats pels mantres justificants de la violència exercida pels feixistes. Amb aquelles clàssiques acusacions d’alguna cosa faria, de tots van cometre crims, com si fos el mateix defensar-se que atacar; com si fos el mateix lluitar per la democràcia que per destruir-la; com si fos el mateix l’esclat de la ràbia continguda per segles d’opressió, quan ataquen tot allò que vols construir per canviar un món d’injustícia i explotació, que matar en nom dels poders fàctics, els privilegis i l’obscurantisme; com si fos igual unes dones i homes només armats amb la determinació i la voluntat de la raó, abandonats a la seva sort, que un exèrcit ben armat amb el suport del feixisme internacional, com si fos lícit i ètic parlar de guerra civil per denominar 40 anys de dictadura.
Així la paraula violència com altres tantes paraules s’ha convertit en un
mot llancívol escopit amb odi per aquells que normalment tenen el monopoli de
la violència, per estats, per partits i parapartits de governs que equiparen
barroerament una llauna buida amb un ull buit.
Les víctimes del franquisme i la transició saben de violència, de tortures
i de mort, els seus familiars també coneixen bé els seus efectes. En un mirall
dels temps en el qual no voldríem mirar-nos tornem a visualitzar com es
criminalitza les víctimes d’un estat opressor, entre el soroll ensordidor de la
pàtria, gran i lliure, que mai va ser pàtria de totes, ni gran per miserable,
ni lliure perquè era una gàbia, sinó un somni de poder delirant i decadent
construït sobre la carn, la sang i els ossos dels nostres. No tornem a fer el
joc als que ens volen lligats i ben lligats, escoltant els seus missatges
cavernaris i caient en el parany de les normes imposades per fer-nos caminar
pel fil d’un precipici, que no duu enlloc més que al seu laberint de murs
d’intransigència, que hem de llençar a terra les antifeixistes, les
republicanes. Ara, per totes i tots.
En la transició ens van bombardejar per terra, mar i aire amb el passem
full per la reconciliació, perquè tots vam ser dolents i ens hem de perdonar
com germans que es barallen per una joguina, oblidant per imperatiu legal la
ferotge repressió, l’extermini de la dissidència pels colpistes. Al final va
ser una reconciliació sí, però nacionalcatòlica de vencedors i vençuts, del
continuisme de les estructures de la dictadura. I el fermall d’aquest
argumentari amnèsic, que encara oculta les despulles de desaparegudes i
desapareguts als vorals, va ser la indestructible Llei d’Amnistia venuda com la
generositat dels de la llei a la llei, que es van anar a dormir feixistes i es
van aixecar demòcrates. Una llei que posa de manifest la veritable essència de
l’estat espanyol, una llei feta a mida dels botxins convertida en una gràcia
per les víctimes, el blindatge de la impunitat, el cinisme, la gran democràcia
espanyola.
Sabadell. Protesta veïns.
Si mirem enrere les protestes contra l’opressió, les conquestes socials han
estat lluites contra els repressors amb barricades de dignitat, crema
d’injustícies, fressa de llibertat i llum d’autodefensa per millorar condicions
laborals, per retenir els llocs de treball, per barris dignes. Quan aquestes passaven,
les que tenim memòria no sentíem desqualificacions per aquestes accions, tenien
l’aprovació social perquè encara es recordava d’on veníem. El dret a la
protesta fruit de la injustícia aquests dies s’ha convertit en sedició. Ja no
podrem aturar un desnonament, ni manifestar-nos, ni fer vaga sense
enfrontar-nos a anys de presó, si el poder determina que ens estem saltant la
llei, sempre interpretada a favor de la seva obra. Ens han sentenciat a totes.
Han deixat fora de la llei la llibertat de reunió, de manifestació,
d’expressió. Un cop d’estat judicial a la democràcia induït i beneït pel govern
del Regne d’Espanya.
Aquest mes hem recordat l’afusellament de Lluís Companys i Jover, hem
honorat el compromès President republicà de la Generalitat de Catalunya, l’únic
president democràtic assassinat a Europa pel feixisme. Els colpistes rebels que
es van aixecar contra la legalitat republicana van voler donar exemple amb
aquesta execució el 15 d’octubre de 1940. Era un missatge per a tot un poble.
Com cada any hem sentit als vencedors vomitar verí sobre la seva tomba
acusant-lo de genocida, un mantra fruit del desconeixement profund i interessat
de la seva vida, no volen que la veritat trenqui els lligam a les seves
colonitzadores mentides.
Lluís Companys era militant d’ERC, també ho era en Josep Fortuny i Torrens,
fill de Mollet del Vallès, que va ser alcalde republicà d’aquesta població. Com
el seu amic Companys va ser assassinat pel feixisme espanyol, li van prendre la
vida el 16 de juliol de 1939 al Camp de la Bota i va ser enterrat al
Fossar de la Pedrera. Ara en aquell fossar a causa dels despreniments han posat
una tanca de filferro com a mesura de protecció, una imatge de camp de
concentració que fa mal als ulls i al cor, tancades fins després de mortes
aquestes víctimes de crims de lesa humanitat. En l’assassinat de Josep Fortuny
va tenir un paper fonamental el mossèn del poble que en va treure profit del
seu afusellament. Recordem per a tots els que justifiquen la repressió dels
antifeixistes per la mort de membres del clergat, que molts dels assassinats
per una farsa de consell de guerra o passejats eran cristians i fins i tot es
van confessar quan eren a capella. Recordem també que l’Església, que va
conspirar contra la República en defensa dels seus interessos terrenals, va ser
delatora, acusadora i va beneir els crims dels feixistes, els seus crims, i no
va perdonar ni a aquells que van vetllar per les seves vides. Va mantenir sota
pal·li el dictador per la gracia de dios
i va ser generosament recompensada.
Aquest mes retrem homenatge a les víctimes del franquisme de Mollet del
Vallès, a totes aquelles persones que van sofrir la violència feixista dels
colpistes en tota l’extensió del significat d’aquestes paraules. En el seu nom,
per elles, per ells, no oblidem, per nosaltres tampoc, perquè aquest deure de
memòria és el fonament de les llibertats que hem de conquerir. Ni oblit, ni
perdó.
Tenim molts octubres per honorar
i altres que denunciar, octubres de revolució, octubres de mort, octubres de
democràcia absoluta, octubres de vaga general, octubres d’injustícia i ràbia,
octubres de vergonya. L’octubre de 1934 va ser esclafada una revolució contra
la llavor del feixisme espanyol, contra la negror dels segrestadors de
l’esperit republicà. A Mollet també van haver detinguts i empresonats pels fets
d’octubre entre aquests el vostre alcalde republicà màrtir, en Josep Fortuny i
Torrens. Perquè fórem, som, i perquè som, serem.
Aquests van ser els molletans
detinguts:
Josep Fortuny Torrens – ERC/Conseller municipal - Pavelló
núm.1 Montjuïc Processat - Absolt.
Rafael Alonso Salinas – CNT – Vaixell presó Argentina/Pavelló núm.1 Montjuïc.
Lluís Arregui – CNT- Vaixell presó Uruguay – Processat – Absolt.
Vicenç Bellavista – CNT- Vaixell
presó Uruguay – Processat – Absolt.
Joaquim Busquets Gómez – CNT-
Vaixell presó Uruguay – Processat – Absolt.
Joan Castells Renom – Secretari
del Comissari General d’Ordre Públic. - Pavelló núm.1 Montjuïc – En llibertat
provisional el 22/11/1934. Processat – Absolt.
Enric García – CNT - Vaixell
presó Uruguay – Processat – Absolt.
Josep Mainou – CNT - Vaixell
presó Uruguay – Processat – Absolt.
Josep Pastor Munt – CNT - Vaixell
presó Uruguay – Processat – Absolt.
Joan Pedrerol – ERC/Conseller -
Pavelló núm.1 Montjuïc – Processat – Absolt.
Joaquim Pérez Vicente – CNT -
Vaixell presó Uruguay – Processat – Absolt.
Pelegrí Pi Planellas -
ERC/Conseller municipal - Pavelló núm.1 Montjuïc – Processat – Absolt.
Joan Pomarola Vilaseca - Pavelló
núm.1 Montjuïc – Processat – Absolt.
Feliu Tura Ulldeoriola –
ERC/UdR/Alcalde - Pavelló núm.1 Montjuïc – En llibertat provisional el
22/12/1934. Processat – Absolt.
Josep Vives Segarra – CNT - Pavelló núm.1 Montjuïc.
Font: Els fets del 6 d’octubre de 1934. Manel López Esteve.
Com cada octubre farem el nostre
petit homenatge al President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover,
assassinat al Castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940 pels colpistes que es
van aixecar contra la legalitat republicana. L’únic president afusellat pel
feixisme a Europa. Va morir amb els peus nus sobre la seva terra. Un republicà,
un antifeixista, que ens va dir que tornaríem a vèncer. Per la memòria
antifeixista d’aquest país i per la veritat, la justícia i la reparació no
defallim.
Honorem la figura d’en Lluís
Companys amb aquest poema de M. Badranas Palà escrit el 1940.
… I us trobàreu vós ben sol
en aquella nit de dol.
Quan l’albada es despertà
vostra vida us van llevar.
Ai dels que us feren present
en el cor de la nostra gent
Car viureu en tota ment
Ara i sempre, eternament…!
Octubres. No oblidem, no
perdonem.
Després del cop d’estat feixista
de l’oligarquia assassina de creu i fusell, van ser milers d’homes i també moltes dones, de totes les
edats, però molts molt joves, que
es van allistar des del primer minut per plantar cara a un exèrcit molt ben
armat i sufragat pel capital, aquell que no deixaria de multiplicar-se més tard
en la seva Espanya una, grande y libre.
Les milicianes i milicians van
anar al front amb l’esperit de resistència i en defensa d’allò conquerit i del
que quedava per guanyar. Amb unes espardenyes i el coratge de la raó van lluitar
per la llibertat, les llibertats, sota moltes banderes, totes antifeixistes. També
el vostre alcalde republicà Josep Fortuny es va unir al que després seria
l’exèrcit republicà per defensar Catalunya, el seu poble i la seva família.
Volem recordar alguns noms
d’aquests milicians molletans.
Salvador Legal afiliat a la CNT que es va allistar el 9 de setembre de 1936 a la columna Transport
Marítim de la CNT amb destí al front de les Balears.
Luis Puy Tomás afiliat al PSUC que es va allistar l’1 de
desembre de 1936 a la columna Carlos Marx amb destí al front de l’Aragó.
Francisco San Juan Balaguer afiliat a la CNT el 15 d’agost de 1936 a la columna Transport
Marítim de la CNT amb destí al front de les Balears.
Per honorar a aquestes milicianes
i milicians, i a totes i tots els que van lluitar a l’Exèrcit Popular de la
República als diferents fronts de guerra, en defensa de la legalitat
republicana, llegirem el poema del poeta, dramaturg i actor Ramon Tor i Deseures, l’avi del nostre company Josep Cruanyes, de la Comissió de la
Dignitat.
Cant de combat
Prop de cada mortalla una rosa ha
esclatat.
La terra està ensagnada de tan
rudes batalles,
de màrtirs que caminen en la
immortalitat,
lluitadors implacables com
enormes muralles.
En vies de l’oprobi canons s’han
envilit.
Himnes bèl·lics ressonen de la
futura gesta.
S’aixequen pels camins un pilans
de neguit.
Totes les armes canten novells
salms de conquesta.
La por que va fonent-se dessota
el crit de l’odi
el coratge escomet com una allau
inmensa.
La voluntat de vèncer ha
proclamat un Codi:
La humanitat ferida és prompta a
la defensa.
Contra la llibertat, ordiren la
mentida.
El poble ha replicat: “Hi donarem
la vida.”
Cants de guerra i de pau. 1938.
El nostre petit homenatge a
aquestes dones i homes serà la lectura del poema d’en Silvestre Albanell,
pseudònim de l’escriptor i historiador Ferran Soldevila i Zubiburu.
Brigada Internacional
Vides, vides, vides,
en formació correcta, passen:
els carrers s’han acanalat
per a conduir la riuada.
Cap a on? Inútil pregunta!
Cap a on totes les vides marxen.
I si em demanes d’on sorten,
totes dels ventres de llurs
mares.
Vides, vides, vides,
vides i més vides encara…
No les miris amb un esguard
que sols veu el nombre i la
massa:
totes han tingut ulls d’infant
aquestes vides que ara passen;
totes han tingut un somrís
en llur boca tornada amarga;
totes un gentil balbuceig
en la rudesa de llur parla;
totes han lluitat i han patit…
i llurs terres són tan llunyanes!
Vides, vides, vides,
de França, de Rússia, d’Itàlia,
alemanys, anglesos, suecs,
ucraïnans, polonesos, tàrtars,
nord i sud, llevant i ponent,
viles i camps, i pla i muntanya,
mar i llacs, i boires i llums:
esquinços de totes les races!
Vides, vides, vides,
rítmicament els passos marquen,
en ressonen els empedrats,
n’exulten asfalts i llosanes.
“A morte il fascio!”, s’alça un
crit;
“Rot Front”, aclama una pancarta;
“Hurra, hurra!”, “No passaran!”
Roja, “La Carmanyola” canta!
Vides, vides, vides…
Una vida, aquest que ara passa:
Rostre escardalenc, una vida;
i una altra aquesta greu mirada;
i un altre el roig i un altre el
bru,
i el nas ferm i el cabell en
flames;
cap dret, camatort, cellajunt,
i un altre, i un altre, i un
altre…
Vides, vides, vides…
tu, que les guaites allunyar-se,
no sents un rosec en el cor?
No sents una vergonya estranya?
Cada vida sembla un retret
que, en passar, feridora et
llença:
Què has fet tu pel teu ideal?
Què hauràs fet per la teva
pàtria?
La Publicitat, 13 de juny de
1937.
I les bombes dels avions
feixistes van ploure del cel i la terra es va obrir. Les restes dels edificis
destruïts van ser el primer nínxol d’homes, dones i nens a Mollet del Vallès,
altres van morir als hospitals.
El 8 de gener de 1938 van ser bombardejats els carrers Durruti
i Fermín Galán i van perdre la vida 14 persones.
Enric Rosés Bruzo de 39 anys, divorciat, metge, fill de
Barcelona i veí de Mollet.
Enric Rosés Folch de 4 anys, fill i veí de Mollet.
Elisa Damunt Rabassó de 26 anys, casada, filla de Santa
Perpètua i veïna de Mollet.
Ignasi Ribas Camins de 35 anys, casat, mecànic, fill i veí
de Barcelona.
Joan Casals Concabello de 54 anys, casat, fill i veí de
Barcelona.
Miquel Montsant Planas de 29 anys, casat, fill de Vilanova
de la Roca i veí de Mollet.
Anna Pi Baró de 38 anys, casada, filla i veïna de Mollet.
Josep Prat Mas de 31 anys, casat, pagès, fill de Riells i
veí de Bigues.
Anita Tomàs Ventura de 25 anys, filla i veïna de Mollet.
Estava embarassada de 8 mesos.
Rafael Blasco Tello de 52 anys, casat, fill de Terol, veí de
Sant Fost.
Marià Careta Pon de 26 anys, solter, fill i veí de Mollet.
Maria Figueras Marimón de 38 anys, casada, filla de Santa
Coloma de Farners i veïna de Mollet.
Enriqueta Llonch Padrò de 25 anys, casada, filla i veïna de
Mollet.
Josep Vives Borrell de 14 anys, fill de Mollet i veí de Sant
Fost.
Els feixistes van bombardejar
fins als darrers dies quan ja tenien la victòria a les seves mans, així el 25
de gener de 1939, dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a
Mollet del Vallès, a les 16 hores, les bombes van caure sobre la Riera Seca i
van matar a:
Rafael Barnils Pidevall de 46 anys, casat, jornaler, fill de
Lleida i veí de Mollet.
Vicenç Gimeno Domínguez de 49 anys, casat, carboner, fill
de València i veí de Mollet.
Acebo Martí Serrano de 51 anys, fill de Toledo i veí de
Mollet.
Fernando Marxuach Capella de 14 anys, jornaler, fill i veí de
Mollet.
José Casals Picas de 45 anys, casat, jornaler, fill i veí de Barcelona.
Ramón Padró Viñallonga de 51 anys, casat, fill i veí de
Mollet.
Marià Feliu Sayol de 57 anys, casat, jornaler, fill de
Montmelói veí de Mollet.
Miguel Colás Calvo de 9 anys, fill de Santa Coloma de
Gramenet i veí de Mollet.
Molletanes i molletans morts als bombardeigs de Granollers:
Jaume Samón Riera de 42 anys, casat, empleat, fill de Mollet
i veí de Granollers.
Elvira Falguera Busquets, casada, filla de Mollet i veïna de
Granollers.
Margarita Anglés Anglés de 78 anys, filla de Tarragona i
veïna de Mollet.
Font: aquí.
El doctor Enric Rosés Bruzo va
arribar a Mollet l’octubre de 1926. Era maçó, militant d’Esquerra Republicana, amic
del President Companys i anticlerical, deia que no volia una Espanya negra sota
la sotana dels capellans. Era una persona estimada pel poble de Mollet del
Vallès, ja que ajudava a tothom. La seva gran passió era el billar i també era
un brillant tertulià.
Ara llegirem el testimoni del nét d’en Enric Rosés, Raúl
Alcalay.
L’àvia deia que allò dels Quatre
Cantons havia sigut un atemptat, que era premeditat, aquest bombardeig, que hi
havia una quinta columna d’espionatge dels de dretes, que tenien una emissora i
comunicaven els objectius possibles interessants i els bombardejos. Ella estava
convençuda que l’havien anat a buscar a ell. Quan els franquistes van entrar,
la meva àvia ho va cremar tot, perquè com que ell era maçó... però no li va
servir de gaire perquè els feixistes van agafar les llistes del Gran Orient
d’Espanya i de les lògies maçòniques. Pel fet de ser maçó era pena de mort!
Després del bombardeig dels Quatre Cantons, el cos d’Enric Rosés Bruzos és
portat al Cafè del Coro, el lloc on tantes estones havia passat jugant al
billar i fent tertúlia; allà, la gent de Mollet li ret homenatge. El seu fill,
Enric Rosés Folch va anar a parar a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, on
morí el mateix dia. Tenia 5 anys. L’Anna, la seva germana de 10 anys, és ferida
de metralla, però se salva. Una setmana després, el 15 de gener, Matilde Folch
formalitza la compra d’un nínxol al cementiri de Mollet, el número 776, on hi
enterra l’home i el fill. Mai més torna a Mollet.
Font: aquí.
Carme Velázquez dona de l'alcalde afusellat Josep Fortuny.
En totes les nostres concentracions sempre volem valorar el paper de la dona, com a lluitadora, com a resistent, com a objecte polític, com a pilar de la supervivència dels vençuts a una sagnant postguerra de fam i vexació. La dona víctima entre les víctimes més enllà de la repressió, de la tortura, la presó, o la mort, que també van patir els homes. Parlem de la repressió social i clerical per la seva condició de dona, una opressió que els homes no van haver de patir. La dona amb l’assassinat de la República va veure sentenciats tots els seus drets mentre creixien les seves obligacions en el rol adjudicat per la dictadura de reproductora, cuidadora, esposa submisa, relegada a l’àmbit domèstic sota el jou masclista del nacionalcatolicisme. Per això les nostres àvies, les nostres mares, les nostres companyes de lluita es mereixen tot el nostre reconeixement per tot el que van patir i van lluitar pel pa i les roses. Orgull de dones, no us oblidem a cap ni una.
Aquestes són les dones, filles o veïnes de Mollet del Vallès, que van passar per presó:
Antònia Casarramona Solà de 49 anys, filla i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i jutjada en dos consells de guerra, d’un va ser absolta i de l’altre condemnada a 12 anys i 1 dia de reclusió temporal el 1942, aquesta pena va ser commutada més tard per la de 8 anys de presó major.
Francisca Gutiérrez Ambrós de 30 anys, filla i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i condemnada a 15 anys de reclusió temporal, commutada per la pena de 6 anys i 1 dia de presó major. El 2 d’agost de 1941 li atorguen la llibertat condicional amb ordre de desterrament quan estava a la presó de Girona.
Anita Sabater Tomàs de 21 anys, filla i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i condemnada a 12 anys i un dia de reclusió temporal, commutada per la pena de 6 anys i 1 dia de presó major.
Perpetua Giménez Millán de 40 anys, filla de Casas de Garcimolina, Conca, mestre i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i més tard absolta.
Antònia Sau Alsina de 40 anys, filla d’Hostalric, Girona, i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i posada en llibertat.
Maria Maculat Rodríguez de 24 anys, filla de València i veïna de Mollet del Vallès. Detinguda i declarada sense responsabilitats.
La depuració va ser altra mena de
repressió, milers de funcionaris van ser cessats, suspesos, traslladats. El
col·lectiu que més va patir va ser el dels mestres, van passar per presó, molts
van ser passejats i afusellats, eren els més perillosos perquè tenien l’educació
dels nens en les seves mans. Per això falangistes, capellans i monges van
ocupar els seus llocs per adoctrinar unes nenes i nens educats en la culpa, el
pecat i la prohibició del nacionalcatolicisme. Els mestres dels Col·legis Nous
de Mollet del Vallès foren els més afectats per la depuració. L’any 1939, la
Comissió depuradora inhabilità del seu càrrec i traslladà a altres províncies,
com Lleó o Burgos, l’Asunción Rin Serraseca, el Jaume Coll Aregall i l’Artur
Barres Pascual.
El Boletín Oficial del Estado del
22 d’agost de 1952 recull l’habilitació després de 12 anys, de la mestra dels
Col·legis Nous de Mollet del Vallès durant la República, Perpetua Jiménez
Millán, que ara llegirem.
ORDEN de 18 de julio de 1952 por
la que se resuelve el expediente de depuración de doña Perpetua Jiménez Millán.
Ilustrísimo. Sr.: Visto el
expediente de depuración instruido a doña Perpetua Jiménez Millán, Maestra que
fué de Mollet (Barcelona); de conformidad con lo establecido en la Ley de 10 de
febrero de 1939, Orden de 18 de marzo del mismo año y Decreto número 66 de 8 de
noviembre de 1936;
Examinado dicho expediente, la
propuesta formulada por el Juez Superior de Revisiones y el conforme emitido
por la Dirección General de Enseñanza Primaria,
Este Ministerio ha resuelto:
Se deje sin efecto la Orden
ministerial de 30 de julio de 1940, que la separó del servicio, y se la
reintegre al mismo con la sanción de «Traslado durante cinco años e
inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza».
Lo digo a Vuestra Ilustrísima
para su conocimiento y efectos.
Dios guarde a Vuestra Ilustrísima
muchos años.
Madrid, 18 de julio de 1952.
RUIZ-GIMENEZ
Franco va dir de les seves
presons:
“Si se visitasen los
Establecimientos penales de los distintos países y se comparesen sus sistemas y
los nuestros, puedo aseguraros, sin temor a equivocarme, que no se encontraría
régimen tan justo, católico y humano como el establecido desde nuestro
Movimiento para nuestros reclusos”.
Nosaltres podem assegurar sense
equivocar-nos que el seu règim nacionalcatòlic matava de fam, de fred, de
malaltia, sense distinció de sexes, ni edat, sense discriminar cap dissident,
en unes institucions penals on s’amuntegaven les persones represaliades sense espai
ni per dormir, entre brutícia, paràsits, censura, pallisses i tortures. Centres
on ni la humanitat, ni la caritat catòlica eren presents, on fins i tot robaven
les filles i fills de les dones empresonades. Espais de terror on podies
aixecar-te al costat d’una companya o company mort, on tu també podies aparèixer
l’endemà sense vida al peu del mur d’un cementiri.
Aquests són els fills i veïns de
Mollet del Vallès condemnats a reclusió perpètua:
Josep Estany Castellvell, 64
anys, fill de Mollet i veí de Palau-solità i Plegamans.
Antonio Pérez Quiñonero, 41 anys,
fill de Lorca, Múrcia i veí de Mollet.
Juan Belis Quintana, 50 anys,
fill de Barcelona i veí de Mollet.
Francisco Gonzalvo Usón, 38 anys,
fill de Gelsa, Saragossa, i veí de Mollet.
Fills i veïns de Mollet del
Vallès condemnats a 20 anys:
Manuel Navarro Pérez, 44 anys,
fill de Mazarrón, Múrcia, i veí de Mollet.
Joan Castells Colom, 53 anys,
fill i veí de Mollet.
Alfons Falguera Castells, 30
anys, fill i veí de Mollet.
Fills i veïns de Mollet del
Vallès condemnats a 15 anys:
Joan Silvestre Gallén, 50 anys,
fill de Mollet i veí de Granollers.
Joan Alemany Estapé, 64 anys,
fill i veí de Mollet.
Joan Roca Parera, 35 anys, fill i
veí de Mollet.
Fills i veïns de Mollet del
Vallès Condemnats a 12 anys:
Joan Bas Bosch de 42 anys
Joan Caparrós Plaza de 25 anys
Josep Casanovas Mas de 23 anys
Jaume Coll Ciurans de 24 anys
Vicenç Cuscó Noguera de 31 anys
Josep Gordi Ventura de 38 anys
Joan Llaudó Brugada de 37 anys
Vicenç Maynou Camps de 37 anys
Josep Oset Amate de 21 anys
Ramon Pujol Camp de 37 anys
Josep Riera Pujol de 25 anys
Narcís Santamaria Ribot de 36
anys
Joaquim Tornier Careta de 33 anys
Josep Tura Ros de 22 anys
Ferran Ràfols Albert de 31 anys,
fill de Mollet i veí de Santa Pertètua de Mogoda.
Ramon Salvat Vendrell de 50 anys,
fill de Vilabella, Tarragona.
Antonio Fernández Mardonés de 31
anys, fill de Cubo de Bureba, Burgos.
Antonio Manzanares García de 46
anys, fill de Lorca, Múrcia.
Leandro Ramiro Ferrer de 52 anys,
fill de Villa del Humo, Conca.
Luis Álvarez Anoro de 41 anys,
fill de Sariñena, Osca.
Francisco Busquets Genius de 25
anys, fill de Valls, Tarragona.
Antonio García Lajara de 33 anys,
fill d’Orce, Granada.
Eduardo Alfonso Salinas de 40
anys, fill de Cartagena, Múrcia.
Vicente Arnau Catalán de 36 anys,
fill de Cortes d’Arenós, Castelló.
Miguel Colás Escovedo de 40 anys,
fill d’Aliaga, Terol.
Antonio González López de 38
anys, fill de Mazarrón, Múrcia.
Joan Punsola Vilaseca de 41 anys,
fill de Santa Perpètua de Mogoda.
Ramón Bayo Genovés de 24 anys,
fill de Sagunt, València.
Juan Bautista Ceprià Vidal de 41
anys, fill de Burriana, Castelló.
José Cotanda Navarro de 28 anys,
fill de Barcelona.
Amadeo Colomer Ferrallonga de 36
anys, fill de Barcelona.
Manuel Clavero Aguerri de 53
anys, fill d’Escatrón, Saragossa.
Manel Palau Bernat de 33 anys,
fill de Barcelona.
Benjamín López Quiroga de 49
anys, fill de Cervantes, Lugo.
Ramon Olivella Ferrer de 39 anys,
fill de Castellet i la Gornal.
Marcos Morales Colchón de 39
anys, fill de Buberos, Sòria.
José Sandoval Alfonso de 45 anys,
fill de Múrcia.
Ildefonso Celemín Hernández de 45
anys, fill de San Román de Hornija, Valladolid.
Ginés Cervera Prat de 58 anys,
fill de Barcelona.
Ramón Gómez Font de 27 anys, fill
de Barcelona.
Manuel Ovallé Fava de 43 anys,
fill de Carracedo, Lleó.
Joaquín Méndez Ibáñez de 32 anys,
fill de Barcelona.
Benito Danés Camprubí de 41 anys,
fill de Barcelona.
Ramón Corbella Ferrando de 24
anys, fill de Barcelona.
Jaume Ciurans Serra Carbasa de 39
anys, fill de Montornès del Vallès.
Vicenç Mir Calafell de 39 anys,
fill de Maó, Illes Balears.
Aquests són els fills i veïns de
Mollet del Vallès condemnats a mort i/o executats pel feixisme espanyol.
Josep Fortuny i Torrens, afiliat
a ERC, 36 anys, casat, pastisser, fill i veí de Mollet del Vallès, jutjat el 16
de juny de 1939, acusat de Rebel·lió per haver estat regidor i alcalde de
Mollet i per haver marxat voluntari a l’exèrcit republicà. Executat el 16 de
juliol de 1939 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Josep Maynou Camps, afiliat a la
CNT, 42 anys, casat, adober, fill i veí de Mollet del Vallès, jutjat el 16 de
juny de 1939 acusat de Rebel·lió per ser jutge del Tribunal de Salut Pública.
Executat el 16 de novembre de 1939 al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de
la Pedrera.
Miquel Ventura Coll, afiliat a la
CNT, 34 anys, vidu, pagès, fill de Mollet del Vallès i veí de Santa Perpètua de
Mogoda, jutjat el 6 de maig de 1939 acusat de Rebel·lió per ser President
Local del Sindicat de Treballadors
de la Terra i patruller. Executat el 2 d’agost de 1939 al Camp de la Bota i
enterrat al Fossar de la Pedrera.
Joaquín Aguirre Marata, afiliat a
ERC, 29 anys, casat, electricista i carter, fill de Barcelona i veí de Mollet
del Vallès, jutjat el 15 de juny de 1939 per Rebel·lió per voluntari d’Exèrcit
Popular de la República i patruller. Executat el 9 de juliol de 1939 al Camp de
la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.
José Antonio Elorduy Martínez, afiliat a la CNT, 26 anys, casat, xofer, fill de Bilbao, jutjat el 3 de juliol de 1939 per Rebel·lió per Grup d'investigació de Milícies Antifeixistes. Executat el 20 d'octubre de 1939 i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Guillem Salabert Ventura, 54
anys, pagès, fill de Sabadell i veí de Mollet del Vallès. Executat a Girona.
Altres condemnats també van compartir
i patir l’angoixa de no saber quin dia no tornarien a veure més la llum dels
rostres dels seus éssers estimats, però que van poder salvar la seva vida.
Aquests van ser:
Joan Moly Riquer de 22 anys, fill
i veí de Mollet del Vallès, condemnat a mort l’11 de juny de 1945, pena commutada
per reclusió perpètua el 29 de novembre de 1951.
José López Tarragona de 35 anys,
fill de Lúcar, Almeria, i veí de Mollet del Vallès, detingut el 1941, jutjat el
1942, sentenciat a pena de mort commutada per reclusió perpètua.
Vicent Falomir Linares, afiliat a
la CNT, 33 anys, fill de Borriol, Castelló, i veí de Mollet del Vallès, la seva
pena de mort va ser commutada per reclusió perpètua el 1944.
Josep Fortuny i Torrens, pare del
nostre lluitador company Pere, va ser alcalde de Mollet del Vallès del 10 de
gener de 1937 al 5 de juny de 1938, moment en el qual es va incorporar a
l’exèrcit de la República per combatre el feixisme. Amb l’entrada de les tropes
franquistes en Josep i la seva família van haver de fugir del poble per por a
la repressió. La seva dona i els seus fills es van quedar a Girona durant un
temps i ell va enfilar el camí a l’exili fins als camps de concentració
francesos. Al cap de poc temps en Josep va decidir tornar a casa, per l’enyorança de
la família, per creure en les promeses dels colpistes, aquelles que circulaven
pels camps i que deien que podien tornar sense res a témer. Però era una
mentida, una trampa i va ser detingut a la frontera d’Hendaia i portat al camp
de concentració de San Marcos, Lleó, conegut per les terribles condicions en
què restaven els presoners. Allà va patir tota mena de tortures fins que va
poder comunicar amb la família i amb la seva ajuda i la d’amics van aconseguir
traslladar-lo a Barcelona.
L’optimisme es va convertir en abatiment i dolor,
Josep seria jutjat en una farsa de judici on la sentència ja estava escrita i
va ser condemnat a mort. Fins al darrer moment la família va guardar
l’esperança. Un dia abans del seu afusellament es va presentar a casa dels
Fortuny Velázquez mossèn Josep Casanovas amb la nova que viatjaria a
Barcelona deixant creure als presents que anava a intercedir per en Josep,
dient-los que recordarien aquell dia tota la vida, la família agraïda de
genolls li va besar les mans. Mossèn Casanovas va ser responsable també de
l’afusellament d’en Josep i es va quedar amb els seus béns, fins i tot amb la
pastisseria, ja que en Josep era pastisser. Però també va voler robar-li els
fills petits, en Pere i la seva germana. La família va ser multada amb 50.000 pessetes,
que llavors era una quantitat desorbitada i van intentar rapar la mare d’en
Pere. Gràcies al coratge de la seva àvia i el treball de la seva mare la
família va poder restar unida i van poder sobreviure.
No podem imaginar el dolor que
hauria patit en Josep Fortuny si hagués pogut veure les humiliacions a les
quals van sotmetre la seva família. No podien utilitzar les cartilles de
racionament a les botigues del poble, fins i tot van negar el menjar als seus
fills petits al menjador d’auxili social on mai més van tornar, preferien
passar gana abans de veure la seva dignitat trepitjada. En Pere sempre va
trobar a faltar el seu pare i li va prometre a la seva mare que lluitaria per
anul·lar el consell de guerra del seu pare. El 2017 va complir aquesta promesa.
En Pere no sent odi, però no perdona, ni oblida, i les seves companyes i
companys tampoc.
Aquesta va ser la darrera carta, la carta de comiat d'en Josep Fortuny dirigida a la seva família:
Prisión Celular - Madrugada del 16 de julio de 1939.
Queridos Madre, esposa, hijos y hermanos:
Dentro de pocos momentos se habrá cumplido la sentencia dictada por el Tribunal Militar.
Solo vosotros, solo vuestro recuerdo, me da fuerza y serenidad sobrada como podéis atestiguar por la presente, para llegar al final de esta tragedia.
Un abrazo entrañable a todos y una recomendación, mis hijos, para ellos toda la atención y el cariño que allende yo seguiré ofreciéndoles.
Un beso y un abrazo que perdurará toda vuestra vida.
Josep.
Aquest text va ser llegit pel besnét d'en Josep Fortuny. Volem donar les gràcies a tota la família Fortuny per la seva presència, la seva col·laboració, per compartir la vida de l'alcalde Fortuny amb nosaltres, per la seva emoció, que ens van encomanar a totes les persones presents en aquest acte. Ben segur que en Josep estaria molt i molt orgullós de tots vosaltres.
Les persones que van servir el
poble de Mollet del Vallès des del seu ajuntament republicà també van patir la
repressió, alguns van ser inhabilitats, altres van anar l’exili i altres van
sofrir condemnes de presó, sentències a pena de mort, que en alguns casos van
ser executades. Els regidors de Mollet del Vallès que van patir la repressió de
la dictadura van ser:
Teodor Anglada Vila, militant d’ERC,
55 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el 1940 a 8 anys
d’inhabilitació absoluta.
Joan Camps Martí, militant d’ERC,
34 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el 1940 a 8 anys
d’inhabilitació absoluta.
Francesc Duñó Viñals, militant d’ERC,
48 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el 1940 a 8 anys
d’inhabilitació absoluta.
Joaquim Prades Piñas, militant d’ERC,
44 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el 1940 a 8 anys
d’inhabilitació absoluta.
Miquel Calzada Balañà, militant
del PSUC, 34 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el
1940 a 8 anys d’inhabilitació absoluta.
Vicenç Falguera Ventura, militant
del PSUC, 51 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el
1940 a 8 anys d’inhabilitació absoluta.
Josep Gordi Ventura, militant del
PSUC, 38 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el 1940 a
12 anys i un dia de reclusió temporal.
Miquel Barcala Carbonell, afiliat
a la CNT, 35 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el
1940 a 8 anys d’inhabilitació absoluta.
Francesc Escalada Díaz, afiliat a
la CNT, 42 anys, fill d’Alcantud (Conca), detingut l’any 1939 i condemnat el
1940 a 8 anys d’inhabilitació absoluta.
Josep Sans Grimau, afiliat a la CNT,
29 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i absolt el 1940.
Bonaventura Ametller Brugada, militant
del POUM, 39 anys, fill i veí de Mollet, detingut l’any 1939 i condemnat el
1940 a 8 anys d’inhabilitació absoluta.
Pelegrí Pi Planellas, militant d’ERC,
42 anys, fill i veí de Mollet, detingut el 29 de gener de 1939, només dos dies
després de l’entrada de les tropes franquistes a la localitat. Va ser jutjat el
1939, condemnat a reclusió perpètua.
Enric Orra Bosch, militant d’ERC,
49 anys, fill de Fornells de la Selva, Girona, i veí de Mollet, detingut i
jutjat el 1939, condemnat a reclusió perpètua.
Jacint Marquina Ferrer, militant
d’ERC, 42 anys, fill de Villar del Humo, Conca, i veí de Mollet, detingut el
1941, jutjat el 1943 i condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major.
Joan Punsola Vilaseca, militant
d’ERC, 41 anys, fill de Santa Perpètua de Mogoda i veí de Mollet del Vallès,
detingut el 1940, jutjat el 1942 i condemnat a 12 anys de presó major.
Carta de Vicenç Bachs al seu fill
enviada des de França. Extreta del llibre de Les víctimes de la Guerra Civil a
Mollet del Vallès de La Laia Fortuny Capdevila, néta del nostre company Pere.
Para mi hijo Jorge.
Veo con satisfacción que tu madre
te ha comprado unos guantes, pues con la boina, los guantes y los pantalones
largos debes parecer un hombre; solo siento con mucha pena los sabañones que
tienes, pues me recuerda la última vez que estuve a tu lado lo que sufrías.
Estoy muy contento de que al
acercarse los reyes magos pidas que te lleven a tu papá a tu lado, pero estoy
seguro que como estamos en tiempos modernos más fácil te llevarán un auto, y no
se acordarán de que al llevarte el papá te harían más feliz, pero piensa como
tú, hijo, hay muchos miles y los Reyes magos tendrían mucho trabajo. Da muchos
besos a los yayos y a tu madre, y tú los recibes de tu papá que mucho te
quiere. 12 de desembre de 1939.
En Vicenç mai va tornar a casa,
mai va poder abraçar i petonejar el seu fill. En Vicenç va morir a l’infern
nazi entre fam, treballs forçats, patiment, malaltia, tortura, vexacions, entre
homes morts en vida, milers dels quals només van sortir d’allà en forma de fum per
les xemeneies dels forns crematoris d’aquells macabres camps, on el pitjor i el
millor de l’ésser humà van conviure i combatre en una desigual batalla per la
supervivència.
Vicenç Bachs Vila, nascut el 10
d’octubre de 1906 a Mollet del Vallès, deportat a Mauthausen el 27 de gener de
1941, mort el 7 de juliol de 1941 amb 34 anys. Va resistir 5 mesos.
Altres molletans morts a
Mauthausen van ser:
Pere Cuyàs Niubó, nascut el 25 de
maig de 1905 a Mollet del Vallès, deportat a Mauthausen el 13 de desembre de
1940 i mort el 26 de desembre de 1941 amb 36 anys. Va resistir un any.
Joan Molins Mayné, nascut el 3 de
maig de 1911 a Mollet del Vallès, deportat a Mauthausen el 9 d’agost de 1940 i
mort el 23 d’octubre de 1941 amb 30 anys. Va resistir 14 mesos.
Joan Tura Ros, fill de l’alcalde
republicà Feliu Tura, nascut el 3 de maig de 1912 a Mollet del Vallès, deportat
a Mauthausen el 9 d’agost de 1940 i mort el 23 d’octubre de 1941 amb 29 anys.
Va resistir 14 mesos.
Antonio López Tarragona, nascut
el 2 de febrer de 1910 a Lúcar, Almeria, i veí de Mollet del Vallès, deportat a
Mauthausen el 6 d’agost de 1940 i mort el 15 de novembre de 1941 amb 31 anys.
Va resistir 14 mesos.
L’exili és una experiència sempre
dura i traumàtica, però travessar una frontera com refugiat per acabar darrere
una tanca de filferro, amb fred, malaltia i fam, és una experiència brutal, més
encara si has deixat enrere la família amb el neguit de si la reprimiran. Per
això molts dels refugiats als terribles camps francesos van decidir tornar,
alguns per un camí que els va dur a la mort, com és el cas de l’alcalde Josep
Fortuny, altres com en el cas del regidor Jacint Marquina cap a anys de presó
després d’un penós exili o el regidor Rossend Ràfols Albert d'ERC, amic de Fortuny.
Un altre alcalde molletà que va patir l’exili va ser Feliu Tura i Valldeoriola,
l’alcalde rabassaire de Mollet.
El primer exili de Feliu Tura va ser
durant la dictadura de Primo de Rivera, després va tornar i va formar part
activa de la política municipal del poble de Mollet. Llegirem unes paraules
seves publicades a Lluita abans de la proclamació de la República: “Doncs de
tu, poble, depèn el que persisteixi o canviï aquest estat de coses; de tu depèn
el decidir la teva sort, però si una vegada més et deixes arrossegar per la
inèrcia cap a I'imperialisme d'un home que pretén que els seus drets vénen de
Déu, encara que escarneixi les seves doctrines, aleshores poble, si que creurem
que ets un poble que no tens redempció”.
Després de la derrota de la
República Tura torna a l’exili a França, passa pels inhumans camps de
concentració francesos, per Saint-Cyprien, Set Fonts i Agde, amb els seus fills
Joan i Esteve. Ell decideix no creure les notícies de que si tornaven a
Catalunya, no els hi passaria res, i va restar a França sota l’ocupació Nazi que
li va matar el seu fill Joan. No va tornar fins a l’any 1949. Durant aquests
anys la dona de Feliu Tura, Maria Ros, va sostenir casa seva amb un fill
desaparegut, un altre a l'exili amb el seu marit, i un altre fill en un camp d’extermini.
Quan va tornar, amb el pes dels anys, la tragèdia i la malaltia, Tura no podia
reconèixer la Catalunya de promeses per la qual va treballar. Tot estava
desfet, sindicats, llengua, institucions. Feliu Tura mor el 1956 i fins i tot
en aquest moment la repressió és present, la Guardia Civil impedeix que el
poble li pugui retre el darrer adéu. El seu nebot, en Jordi Solé Tura, militant
del PSUC, també es va haver d’exiliar als anys 60.
Es tanquen ferides fent justícia
a les víctimes no només traient dictadors del seu cau. Dijous, Pedro Sánchez va
dir que l’Espanya actual era fruit del perdó, de quin perdó?, del de les
víctimes als seus botxins? No senyor Sánchez, el Regne d’Espanya és fruit de la
impunitat i vam tenir l’oportunitat de corroborar-ho una vegada més amb l’exhumació del genocida del seu
engendrament monstruós de pedra tacada de la sang dels vençuts. Treballadors
forçosos convertits en esclaus per les empreses que avui cotitzen a l’IBEX 35. Justícia
és treure als assassinats pels colpistes dels vorals, justícia és treure les
medalles als torturadors, justícia és seure a la banqueta dels acusats als
culpables de crims de lesa humanitat, tot això, i una llista tant trista com
llarga. És una vergonya l’ús electoralista que s’ha fet d’aquesta exhumació per
part del govern en funcions, amb Cruz Laureada de San Fernando sobre el taüt
d’en Franco, ministra de torn, capellà darrere el fèretre i la família
franquista solemne, helicòpter, salutació militar, retransmès amb senyal
pública, que paguem entre totes i tots. Un espot molt car que ha servit per
mostrar que Franco és viu. Continuarem pagant el Valle de los Caídos amb el
pare del feixisme espanyol, José Antonio, en un lloc preeminent, continuarem
pagant la nova residència pòstuma del dictador. I és indecent la inhumació amb missa franquista de fill de colpista en un
recinte públic, i una manifestació amb crits colpistes, banderes franquistes i
amb un Tejero a qui li obre el pas la Policia Nacional. Una vergonya que al
Valle de los Caídos restin els republicans robats de les fosses on van ser
llençats pels seus botxins, humiliació sobre humiliació. Com és el cas del
capelladí Joan Colom Solé, que va ser traslladat de Lleida el 1965 amb 501 més
antifeixistes de la fossa comuna de la ciutat, sense que la família, que anava
a deixar-li flors durant anys, tinguessin coneixement de què posaven flors a
una tomba buida. Aquest mateix dijous de la vergonya, almenys, van tenir la
bona notícia de què era registrada la querella del nét d’en Joan a la justícia
de la República Argentina. Serà Justícia.
Joan Colom Solé. Valle de los Caídos.
Molts van ser els esclaus del
franquisme, no només al Valle de los Caídos, Batallons Disciplinaris de Soldats
Treballadors, Batallons de Treballadors, camps de concentració. Homes sense
llibertat treballant en top tipus d’infraestructures, sense menjar i roba en
condicions, amb tracte vexant, pallisses, fred extrem, calor insuportable,
dormint al ras moltes vegades, amb paràsits i malalties. Eren llocs on anaves
perdent la vida cada dia fins a l’extrem de la mort. Un col·lectiu represaliat
encara poc conegut i reconegut. Aquest van ser alguns dels molletans que van passar
per aquest terrible tràngol.
Andrés Ambrós Lloreda de 24 anys,
fill de Granollers i veí de Mollet del Vallès.
Carlos Jiménez Trilla de 18 anys,
fill de Sabadell i veí de Mollet del Vallès.
Ramón Belis Maestre de 23 anys,
fill i veí de Mollet del Vallès.
També va haver-hi molletans que
van passar pel TOP, la nostra Audiència Nacional, aquests judicis franquistes
no han estat anul·lats, així com tampoc els consells de guerra perpetrats
contra catalanes i catalans, fora de Catalunya. El 2017 gràcies a l’ingent i
valent treball del nostre company Josep Cruanyes, de la Comissió de la
Dignitat, el Parlament de Catalunya, per unanimitat, en una jornada històrica i
molt emotiva, va anul·lar les farses de judicis franquistes, il·legals, que es
van dur a terme a Catalunya. Encara tenim pel davant la lluita de l’anul·lació
de totes aquestes sentències de la vergonya a la resta de l’estat espanyol.
Els molletans del Tribunal
d’Ordre Públic van ser:
El 1965 l’Antonio Martínez
Mejías, fill i veí de Mollet del Vallès, de 25 anys, solter, comerciant, va ser
jutjat per propaganda il·legal i absolt.
El 1974 en Manuel Fernández
Iglesias, fill de A Coruña i veí de Mollet del Vallès, de 52 anys, solter, adober,
va ser jutjat per associació il·lícita i va ser absolt.
Però tots dos van passar per les
detencions i les comissaries amb el que això portava implícit per norma
general, tortures, vexacions i més tard presó.
El 1972 en Pedro García Heredia,
fill de Santa Perpètua de Mogoda i veí de Mollet del Vallès, de 19 anys,
solter, empleat, va ser jutjat per propaganda il·legal i condemnat a 1 any de
presó menor i una multa de 10.000 pessetes.
Llegirem un extracte de la
sentència d’en Pedro:
… fueron sorprendidos el siete de
marzo de mil novecientos setenta y dos por un coche patrulla de la Policía Municipal
cuando en la localidad de Granollers, y desde el interior de un vehículo que
conducía el primero, lanzaban esparciéndolas, numerosas hojas, tamaño
cuartilla, cuyo contenido conocían, impresas a multicopista, parte de ellas en
catalán firmadas por el “P.S.A.N.” Partit Socialista d’Alliberament Nacional
del Paisos Catalans, y las otras por Comisiones Obreras, entidad declarada
ilegal, en las que se contienen frases del siguiente contexto: “Contra la
repressió, les detencions i la brutalitat de la policia i la guàrdia civil que
arriba a l’assassinat…”, “En el camí per la independencia i el socialisme
lluitem ara per: el restabliment de l’estatut d’autonomía de Catalunya
plebiscitat del poble català”. (sic)
Vam tornar a recollir signatures de suport a la querella argentina i vam tenir amb nosaltres al Marc, germà d'en Gustau Muñoz, que va ser assassinat l'11 de setembre de 1978, i que també és querellant a la República Argentina, com el nostre company Pere, querellant pel seu pare Josep Fortuny i Torrens.
També vam tenir presència dels mitjans de comunicació.
Galeria fotogràfica.
Annex:
Fills i veïns de Mollet amb consell de guerra. Font: ANC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada