Aquest mes volem dedicar la nostra concentració a un col·lectiu d’una importància cabdal per a la República i per a la logística de la seva defensa. Volem dedicar la nostra exigència de veritat, justícia i reparació a un grup de persones treballadores d’un sector estratègic de gran valor, indispensable per guanyar la guerra als colpistes feixistes. Unes dones i homes que van patir repressió pel seu compromís amb la legalitat republicana. Tot el nostre reconeixement a la família ferroviària antifeixista.
Els colpistes tenien molt clar quins col·lectius eren enemics de la seva gloriosa croada de sang i van actuar amb diligència premeditada en la seva repressió. Un d’aquests grups reprimits va ser el ferroviari. Va ser així perquè era un sector amb una potent tradició sindical de lluita pels seus drets, fites que van anar conquerint amb la força dels seus ideals. Per tant, eren un enemic perillós pels assassins revoltats i per a la seva unitat de destino en lo universal, perquè el destí dels treballadors antifeixistes del tren no era altre que la justícia social en el fet concret: lluitar pels seus drets laborals i posar el pa a taula a casa cada dia. Aquestes treballadores i treballadors majoritàriament estaven sindicats en el socialista Sindicato Nacional Ferroviario i en l’anarquista Federación Nacional de la Industria Ferroviaria, amb més de 30.000 afiliats cadascun, organitzacions que van ser destruïdes pel franquisme.
El control de la xarxa ferroviària era prioritari per abastir el front i la rereguarda i la lleialtat de gran part de la gent del ferrocarril va estar amb la República, per això van sofrir una forta repressió, que es va estendre a les seves famílies. Afusellaments, presó, batallons de treball esclau, camps de concentració, desterrament, depuracions, exili. Un vuitanta-vuit per cent de les plantilles de les empreses ferroviàries van patir alguna mena de repressió. Un vint-i-sis per cent per sancions diverses, 6.782 van ser separats del servei i acomiadats, i 6.500 traslladats lluny de les seves residències. 6.800 van ser sotmesos a consells de guerra amb penes des de mesos de presó a cadenes perpètues, un centenar van ser condemnats a mort. Milers van formar part dels batallons de treball esclau del franquisme construint línies fèrries, fins i tot va haver-hi treballadors del ferrocarril que van passar per l’infern de Mauthausen. Desenes de treballadors van acabar a fosses comunes, com els cinquanta-nou que van ser assassinats i llançats a un forat al mont de Costaján a Aranda de Duero, Burgos.
La repressió també va afectar les dones de la família ferroviària. Sobre un sis per cent de la plantilla total de les empreses de ferrocarrils eren dones, aquestes primordialment pertanyien al Servei de Via i Obres desenvolupant tasques de guardabarreres. Amb la victòria dels feixistes moltes van ser acomiadades i substituïdes per homes, el masclisme del nacionalcatolicisme va esdevenir la repressió quotidiana per a la dona.
Maquinistes, fogoners, guardabarreres, treballadors de magatzems i de tallers, personal d’estacions, obrers de via i obres, guardaagulles, guardafrens, personal de la neteja, fusters, interventors, ajustadors, calderers, guarda vies, torners, metges, telefonistes, vigilants i una llista llarguíssima de personal que no es va deslliurar de la neteja política del Règim. Treballadores i treballadors que durant la República van treballar per a les companyies Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarriles Andaluces, Compañía Nacional de los Ferrocarriles del Oeste de España i per a Ferrocarriles de Madrid, Zaragoza y Alicante, coneguda com a MZA, resultat de la fusió amb la Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia, TBF.
La dictadura va crear el 1941 la Red Nacional de Ferrocarriles Nacionales, coneguda com a RENFE. Una sola xarxa per a una sola Espanya, assolada de mort i plena de cunetes. Una xarxa amb les seves vies d’amplada ibèrica, que aïllava a la península de la resta d’Europa. Una amplada, diuen, plantejada perquè els trens circulessin més ràpidament, i des de llavors estem esperant a Catalunya que l’invent funcioni. El franquisme va tenir clar que era imprescindible exercir un control ferri sobre un mitjà de transport imprescindible pel desenvolupament dels seus plans repressius i corruptes. I en certa manera aquest control centralista i radial sobre la xarxa ferroviària determina una manera d’entendre l’estat espanyol, uno, grande y libre de continuar reprimint i oprimint les aspiracions de llibertats. Per això el corredor del Mediterrani encara és un projecte que potser mai serà una realitat.
Els preceptes franquistes circulen pel Regne d’Espanya a tota màquina pel camí de ferro de la impunitat, deixant enrere totes les estacions de drets humans, on els estats democràtics han d’aturar-se obligatòriament. Però l’estat espanyol no és un estat democràtic i la mostra és la nostra obligada i digna lluita per les víctimes del franquisme i la transició.
L'any 1939 la presència de dones es situava en el 5,28% del total d'empleats en la companyia del Nord. La major part d'elles pertanyien al Servei de Via i Obres i concretament a la categoria de guardabarreres, càrrec que ocupaven el 66% del total de dones identificades i que venia a representar el 16,43% de la totalitat del personal adscrit al Servei de Via i Obres. El percentatge era similar al que s'havia registrat a altres companyies. En la companyia MZA, de la qual va formar part la xarxa catalana, el 1921 treballaven 32.000 agents dels quals el 6% eren dones, que també treballaven principalment en el Servei de Via i Obres, una categoria on segons un informe de MZA de 1911, representaven el 38%. La presència de dones a la companyia de l’Oest va ser major que a les altres companyies amb un total del 8,20% de la plantilla, d’aquest percentatge un 78% treballava al Servei de Via i Obres.
La categoria de guardabarrera no era l'única que era exercida per dones. També desenvolupaven treballs en altres categories dins de les plantilles de les diferents companyies ferroviàries: oficis vinculats a l'àmbit de l'administració, venda de bitllets i, sobretot, netejadores d'edificis, estacions, dependències de la xarxa ferroviària i material rodant per a passatgers.
Amb el triomf dels colpistes les dones van ser les primeres a ser retirades del servei. Les guardabarreres amb salaris sempre més baixos que els dels seus companys, com passava en general amb el personal femení, van ser les més discriminades. En molts casos l’excusa per a incoar expedients per a substituir guardabarreres femenines per personal masculí era que com havien d’atendre les tasques pròpies de la llar i la cura familiar, això podia afectar el bon funcionament del servei. Un altre argument per a rellevar-les dels seus llocs de treball era que l’escàs trànsit no justificava pagar el sou d’una guardabarrera.
La repressió no només va afectar les dones treballadores del ferrocarril també a les dones dels ferroviaris. Un informe sobre el poder de mobilització que tenien els socialistes a Plasència-Entroncament feia esment a l'ambient que generaven les mateixes dones dels detinguts, les quals “només parlaven malament del Movimiento i que aquesta situació només generava mal ambient”. S'indicava que estaven en contacte constant amb els empleats de matís esquerrà i censuraven les actuacions de les autoritats i forces nacionals. Sembla que la Guàrdia Civil ho coneixia, però, segons l'informe, “no fa res sobre aquest tema”. S'esmentava el fet que van ser trobats explosius en les proximitats i que alguns guàrdies mantenien relacions amb aquestes dones. D'aquí la passivitat que l'informe denunciava. (No era manca d’eficiència o de negligència de la Guardia Civil sinó culpa de les dones que els enredaven, l’eterna història d’Eva). Per això consideraven convenient que marxessin de l'estació i del seu entorn, ja que allí no tenien possibilitats d'aconseguir cap treball. Alertava l'informe sobre la famosa taverna “El Pericón”, on es reunien gairebé tots els elements esquerrans i en la qual només es parlava de la situació de les famílies dels ferroviaris que van ser detinguts després de la rebel·lió militar i, en alguns casos, afusellats.
4.592 dones del sector ferroviari van ser represaliades.
Dediquem aquest poema a les dones ferroviàries, a totes les dones que es van empassar les llàgrimes i van fer el cor fort i a totes les que es van quedar sense llàgrimes, però van continuar caminant.
Agustí Bartra
Elles.
El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes
de l’estació totes les dones. Hom diria
que el món ha perdut les baranes
i que s’ha estimbat la pena i l’alegria.
Ells marxen cap a temudes distàncies
de morts verticals,
de plom furiós, de ressonàncies
de terra ofesa i d’apocalipsis d’hospitals.
Poques, molt poques han plorat.
A voltes estigué a punt de trair-les un sanglot,
que prompte fou ofegat
per una rialla absurda del tot.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
La mateixa obscura por gregària
del ramat perdut
en la muntanya
les ajunta sobre el brut
paviment. Són una muda pregària
d’ànima i d’entranya.
Romanen immòbils com un fris
esculpit amb pedra nocturna
i silenci gris
de cendra d’urna.
Tenen agonies de coloms en llurs cares marcides,
campanes de boira es gronxen en els seus rulls,
gèlides llums les ronden, com feres amansides,
i esquelles de llàgrimes pesen en els seus ulls.
La ciutat les espera amb els seus febrils tumultes,
amb la taula escassa de pa,
amb les nits de sirenes ocultes
i un ocell mort a la mà.
I se n’hi van. Se n’hi van, a poc a poc, totes juntes
ajudant-se la passa, sostenint-se el cos.
Arrosseguen un llast d’esperances i preguntes
i trepitgen del dia les últimes flors.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol, i de cor que no sap;
les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
Agustí Bartra. Poesia de guerra (1938)
El ferroviari Jovino Fernández Díaz va ser una víctima més de l’assassina dictadura franquista. Jovino va néixer a Astúries, però va haver d’emigrar a València instal·lant-se a la població de Xàtiva on va treballar com ferroviari a l’estació de ferrocarril de la localitat. Estava afiliat al PSOE i al Sindicato Nacional Ferroviario de la UGT. La seva carrera política es va iniciar quan va entrar a formar part de la Comissió Gestora de l'Ajuntament de Xàtiva que es va crear el febrer de 1936, després del triomf a les urnes del Front Popular. El gener de 1937 va ser escollit batlle, càrrec que va ocupar fins a l’entrada de les tropes franquistes el 30 de març de 1939. En aquesta data va lliurar l’ajuntament a una comissió de la Falange i es va reincorporar al seu lloc de treball a l’estació de trens.
Jovino Fernández Díaz va haver de fer front a la massacre que va patir la població de Xàtiva quan va ser objectiu de l’aviació feixista italiana. El 12 de febrer de 1939 a les 11.30 de la nit va ser bombardejada l’estació de trens i les cases del voltant. 145 persones van ser assassinades per les bombes i més de 300 van quedar ferides. Entre els morts molts soldats, però també va haver-hi víctimes civils, entre les quals 3 criatures i 14 dones. Va ser una carnisseria amb braços i cames penjants dels arbres de l'estació, segons testimonis orals.
Jovino va ser detingut el 6 d’abril de 1939 i portat a la presó de Xàtiva on es trobaven altres republicans. Va ser jutjat el 15 de juliol en una farsa de judici sumaríssim, sent condemnat a mort, igual que ho havien estat la majoria dels seus companys de presó durant els judicis previs. En la seva defensa va al·legar que havia sanejat econòmicament l'ajuntament i que havia evitat moltes morts, afirmacions acreditades i documentades. Després de ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis, prop de València, va ser afusellat el 28 de juliol de 1939 als murs del cementiri de Paterna. Tenia 41 anys, la mateixa edat que el ferroviari Emilio Sancho Soler, natural de Xàtiva, amb el qual va compartir el mateix destí, el mateix dia.
Emilio va escriure una nota de comiat a la seva dona Nieves, als seus germans i als seus fills.
Nieves vive tranquila. Hermanos muero como un hombre. Hijos, sois los hijos de un padre honrado. Siempre vuestro. Emilio Sancho Soler.
Antonio Hernández Marín va ser ferroviari com el seu pare. Nascut a Molina de Segura, Múrcia, el 1917, que va sobreviure més de quatre anys als camps de la mort nazis.
El capità de les SS George Bachmayer va ser l'encarregat de rebre a Antonio i als seus companys a Mauthausen dedicant-los les següents paraules: «Heu entrat per la porta, però d'aquí només sortireu per la xemeneia del crematori». Antonio va haver de despullar-se i va haver de sofrir un nou turment a la dutxa. Els dolls d'aigua bullent i aigua gelada se succeïen, mentre els SS els miraven i reien des de l'altre costat de la porta. Escaldats i esgotats van passar per les mans dels barbers, que amb fulles desgastades, els van llevar fins a l'últim pèl del cos i bona part de la pell. Després, van rebre l'uniforme ratllat i el triangle blau amb la «S» en el centre que els identificava com a «rojos espanyols». Un grup de presos-secretaris van anotar les seves dades personals en els llibres de registre. Antonio va ser inscrit com «eisenbahner», ferroviari, i va rebre el número de presoner 4.443. Aquí va començar per a ell una terrible història d’horror.
Antonio va morir el 1992 al seu exili francès, on reposa al costat d'altres veterans de guerra i deportats en el cementiri nou Gaston Monmousseau. En la làpida només està gravat el seu cognom. No obstant això, una vella fotografia del jove, que es va allistar voluntari per a defensar la República, recorda que allà jeu un murcià que va sacrificar la seva salut, la seva família i en definitiva la vida que li corresponia gaudir, per combatre el feixisme i defensar la llibertat.
Antonio va escriure aquest poema descriptiu del calvari que va patir ell i els seus companys al camp d'extermini de Mauthausen.
Hermano de infortunio, ¿no te acuerdas
de aquella escalera pronunciada,
cuando subíamos como esqueletos, a manadas,
contando los peldaños con el peso de la piedra?
¿No te acuerdas de aquellos días de invierno
en aquella cantera ensangrentada,
cuando los cabos, a palos y a patadas,
nos hacían desear las delicias del infierno?
¿No te acuerdas de aquellas macabras vagonetas
empujadas por aquella maquinilla diminuta
que a palos se cargaban y seguían su ruta
llevándose la piel de espaldas esqueléticas.
Mauthausen va esdevenir aquell lloc de mort on a la porta d’entrada, sota la gran àliga hitleriana, hi havia unes lletres de ferro forjat, on es podia llegir: “Vosaltres que entreu, deixeu aquí tota esperança”. Aquests versos formen part de La divina comèdia, però Dante no hauria imaginat un infern com Mauthausen.
Per mi aniràs a la ciutat sofrent
per mi aniràs cap a l’etern dolor,
per mi aniràs amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu alt factor:
va fer-me la divina potestat,
la summa saviesa, el primer amor.
Abans de mi res no va ser creat
que etern no fos, i duro eternament.
Deixeu tota esperança els que heu entrat!»
Aitals paraules, de negror punyent,
vaig veure escrites sobre d’una porta;
i dic: «Mestre, el sentit m’és desplaent.»
I ell em respon, com ànima més forta:
«Aquí quedin els dubtes a racó
i tota poruguesa sigui morta.
Ja hem arribat al lloc de tenebror
on tu veuràs gernacions recloses
que varen perdre el bé de la raó.»
I ajuntant nostres mans fermes i closes,
amb un rostre content, que em confortà,
em mena dintre les secretes coses.
Dante Alighieri. Divina comèdia. Infern, III
Versió de Josep M. de Sagarra (1947)
Aquesta és la colpidora història de Luis Castán Lasus i la dels seus cunyats Artur, Ramon i Josep. Luis era un ferroviari aragonès instal·lat a Vic, que el gener de 1939 va haver de conduir un tren ple de refugiats cap a la frontera per tal de salvar-los.
Luis, va ser militant de la CNT i havia estat detingut a Vic durant els Fets d’Octubre del 34. Treballava a l’estació de Vic com sobreestant d’obres, però al final de la guerra es va convertir en maquinista de tren forçat per les circumstàncies, salvant la vida de centenars de persones que fugien de les tropes franquistes, que ja eren molt a prop de la localitat.
L’estació era un caos de gent atemorida que volia sortir de Vic, havien sentit molts relats terribles sobre com entraven a sang i foc els feixistes en les localitats que anaven conquerint. A l’estació hi havia un tren, però no hi havia maquinista, així que davant aquell quadre de desesperació en Luis es va oferir voluntari amb els seus dos cunyats per conduir aquell tren, encara que ell no era maquinista sabia com fer-ho anar. Dit i fet. Van arribar a Puigcerdà i d’allà van creuar la frontera a peu. Després de ser inspeccionats pels gendarmes van ser traslladats a Argelers de la Marenda i d’aquí van passar per diferents camps de concentració francesos fins a arribar a Cotlliure on va treballar com jornaler al camp. Quan la zona va ser ocupada pels nazis Luis es va poder escapolir lliurant-se d’acabar en un camp d’extermini.
Luis va morir el 29 d’octubre de 1943 a Cotlliure. El seu enterrament va ser a la mateixa localitat. El seu cunyat va escriure a la seva familia tot dient: “tuvo un bonito entierro, pues en Portvendres y Cotlliure por lo menos trabajan 2.000 españoles y todos fueron al entierro, pues ha sido el entierro más grande que ha habido en Cotlliure, pues habían varias coronas regaladas por los españoles”. Luis no va morir d’un atac de cor com s’explicava en aquesta carta, va ser afusellat pels alemanys.
Després de mort encara era buscat dins de l’Estat espanyol on tenia una ordre de crida i cerca a causa d’un judici sumaríssim obert per ser considerat desafecte al Movimiento Nacional, i se’l comminava a presentar-se al Jutjat Militar Eventual de Vic.
Mauthausen
Què va passar amb l’Artur Piqué i Fargas, el cunyat de Luis Castán Lasus?
Al cap d’uns mesos de travessar la frontera, en Luis i els seus dos cunyats, després de passar per diversos camps de concentració francesos, van anar a parar a Cotlliure. El temps va anar passant i van tenir la sort de poder anar a treballar per a un pagès de la zona. Allò els va ser un respir perquè podien menjar una mica més bé i aconseguir alguns francs.
Però el maig de 1940 les tropes alemanyes van ocupar França, i el Rosselló va ser part del territori controlat pel govern col·laboracionista de Vichy. Al cap de poc, començava la deportació de republicans espanyols als camps de concentració alemanys. Els primers 398 són lliurats per la policia francesa als alemanys, que van anar a parar al camp de Mauthausen, on es calcula que n’hi van ser conduïts uns 10.000, entre aquests, més de 2.000 catalans.
En Luis, aquell improvisat maquinista de trens, es va poder escapolir de les detencions massives, com també el seu cunyat Ramon, però l’altre, l’Artur, no va tenir aquella sort i va ser obligat a pujar a un d’aquells vagons de transport de bestiar plens d’homes i dones tancats amb forrellat. Va ser un trajecte llarg, el tren només circulava de nit, de dia restava aturat a qualsevol estació i les condicions a dins dels vagons eren inhumanes. En arribar al destí, tot eren crits, lladrucs dels gossos, empentes, potades, cops de culata de fusell… L’Artur va ser deportat el 26 d’abril de 1941 al camp de Mauthausen. Més tard, el 20 d’octubre, torna a ser traslladat, aquest cop al camp de Gusen.
Finalment, el 8 de gener de 1942 mor, i es converteix en un més dels milers i milers de persones assassinades en una espècie de bogeria col·lectiva que ha marcat la història d’aquesta Europa nostra, que sempre ha presumit de ser bressol de cultura i de civilització.
L’Artur, com explica en Xavier Cateura al seu article, es va convertir en ferroviari accidental per salvar a les seves conciutadanes i conciutadans vigatans dels criminals feixistes. L’Artur va ajudar al seu cunyat a conduir un tren cap a la llibertat per acabar convertint-se en passatger involuntari dels trens del terror col·laboracionistes francesos i nazis. Milers i milers d’antifeixistes, que fugien de la mort a l’Espanya ocupada pels sanguinaris franquistes, van trobar-la als camps de concentració de França o de la resta d’Europa sota el jou del genocida Hitler. No els podem oblidar, no devem oblidar-les.
L’Artur va morir amb 42 anys.
Sobre d'una carta escrita per en Ramon Piqué Fargas el 25/11/1943.
I què va ser d'en Ramon Piqué i Fargas?
Ramon, aquell milicià que al 1936 es va allistar voluntari a les Milícies Catalanes i que va ajudar a conduïr aquell tren de Vic a Puigcerdà, va restar a l’exili fins a la seva mort.
Aquesta és la carta que va escriure Ramon Piqué i Fargas a la seva germana Teresa, esposa de Luis Castán Lasus, per comunicar-li la mort del seu germà Artur als camps de la mort nazis.
“Auch, 12 del 12 de 1945
A Teresa Piqué. Vich
Muy apreciada hermana.
En primero es decir que me perdonarás porque lo que te digo hoy ya podía habértelo dicho antes, pero es que pensaba que había de darte un disgusto que valía más esperar, pero como ahora ya sabes la desgracia, te doy los detalles de que me mandó el compañero Juan Rodríguez Pons, conocido por el “paraygüero”, que estaba junto con nuestro inolvidable hermano Arturo, pues este le asistió hasta el último momento.
Pues nuestro hermano entró el día 26-4-1941 en el campo de Mauthausen, y murió en Gusen el día 8 del 1 del 1942, con el número 3904. Que en paz descanse.
Teresa, espero que tengas fuerza y resignación, ya que no podemos hacer nada para él, así es que cuídate que lo demás ya lo arreglaremos cuando yo venga, que espero que sea bien pronto. Espero que no dirás nada a nuestro querido padre y mira de conservarlo en todo lo que puedas.
Si encuentras a la compañera de Siano dale de saludos de mi parte pues yo era un gran compañero de su marido que en paz descanse.
Y por hoy nada más. Saludos a los que se interesan por mí, y muchos besos por la peterrina y a nuestro padre, y tú recibe un fuerte abrazo de tu hermano que te quiere, Ramón Piqué”.
Estació ferrocarril Vic
El ferroviari Josep Piqué i Fargas, germà de la Teresa, en Ramon i l’Artur, i cunyat d'en Luis, no va pujar a aquell tren que va sortir de Vic fugint dels feixistes. Ell vivia al barri de l’estació on treballava de carregador de vagons. Amb el cop d’estat va formar part de les milícies del Comitè Antifeixista de Vic i abans de l’entrada de les tropes franquistes va fugir a França, però més tard va decidir tornar. Va ser detingut i va passar per diferents camps de concentració a Santander fins que es van iniciar les actuacions de les farses judicials de la dictadura el desembre de 1939. Va ser acusat d’auxili a la rebel·lió per estar afiliat a la CNT, ocupant el càrrec de president del Comitè de Transports Ferroviaris, i de ser militant d’Esquerra Republicana.
El gener de 1941 el van portar a la presó de Vic i el juny del mateix any el van dur a la presó Model de Barcelona. El 19 de juliol de 1943 se li va fer un consell de guerra sumaríssim, en què se’l va condemnar a 18 anys de presó, però l’octubre del mateix any se li va concedir la llibertat condicional vigilada.
El dia 7 de juny de 1947, cap a les 6 de la tarda, de nou va ser detingut. Aquesta vegada va ser la Guàrdia Municipal de Vic qui se l’endugué al quartelillo que tenien als baixos de l’ajuntament. Sembla que en aquesta ocasió el motiu de la detenció va ser per la denúncia d’un veí que descobrí que en Josep es dedicava a imprimir octavetes contra el règim franquista.
En Josep Piqué i Fargas, que havia nascut a Vic el 1896, va morir la tarda del 9 de juny de 1947 a la cel·la de l’ajuntament a causa de les pallisses rebudes, tot i que oficialment es va fer constar que s’havia suïcidat. En aquests casos s’obligava els familiars a fer l’enterrament fora del recinte del cementiri catòlic. Alguns familiars expliquen que el Dr. Federico Casimiro no va voler signar l’autòpsia que se li practicà, i que es va voler entrevistar amb el bisbe per explicar-li la veritat del cas i demanar que se’l pogués enterrar en terra sagrada, cosa que es va fer el 10 de juny.
Arran d’aquest fet, i per les pressions de les autoritats franquistes del moment, la seva dona es va veure obligada a marxar de la ciutat amb els seus fills. La filla gran, de 17 anys, va ser acomiadada de la botiga on treballava, i les monges van fer fora del col·legi una cosina seva. Altres familiars que es quedaren a Vic també van patir les conseqüències de ser assenyalats com a rojos. Era temps de postguerra, on la por, la denúncia, la calúmnia, la revenja i la misèria moral, física i econòmica, era el pa que més sovintejava.
Font i textos: Aquell tren abandonat a Vic. Xavier Cateura.
Federico García Lorca
El 18 d’agost de 1936 va ser assassinat el poeta universal Federico García Lorca, que forma part de les desenes i desenes de milers de desapareguts del franquisme. El seu cos va perdre, però la seva ànima impresa en la seva meravellosa obra va vèncer la desmemòria i l’oblit. La seva supervivència en les seves paraules és un dit acusador i la prova dels crims de lesa humanitat imprescriptibles que continuen emparats en la impunitat del regne d’Espanya. Lorca va recuperar una cançó popular, Los contrabandistas de Ronda, i inspirant-se en aquesta tonada va néixer El tren blindado, una de les cançons més populars de la guerra, que diu així:
Yo me subí a un pino verde
por ver si Franco llegaba
y sólo vi un tren blindado
lo bien que tiroteaba.
Anda jaleo, jaleo, jaleo,
silba la locomotora
y Franco se va a paseo
y Franco se va a paseo.
Por tierras altas de Burgos
anda Mola sublevado,
ya veremos cómo corre
cuando llegue el tren blindado.
Anda jaleo, jaleo, jaleo,
silba la locomotora
y Mola se va a paseo
y Mola se va a paseo.
Yo me fui en el tren blindado
camino de Andalucía
y vi que Queipo de Llano
al verlo retrocedía.
Anda jaleo, jaleo, jaleo,
silba la locomotora
y Queipo se va a paseo
y Queipo se va a paseo.
Per desgràcia la locomotora va ser segrestada pels feixistes i va deixar de xiular. Els colpistes van engegar a passeig la República i la seva victòria assassina encara ha fet impossible la seva tornada. Passejades i passejats van ser milers d’antifeixistes. Milers d’esclaus del franquisme somiaven amb la tornada del tren blindat mentre eren explotats i alienats construint i reparant vies fèrries per a la dictadura. Vies per les quals circularien els trens de l’emigració, l’exili interior dels espoliats, amb els somnis trencats d’una república de justícia social. Vies per les quals un dia farem circular un tren blindat de veritat, justícia i reparació.
El tren blindado no va ser només una cançó, va ser una eina molt important en la lluita contra l’exèrcit colpista, que no els va fer servir en la seva guerra bruta amb els seus aliats feixistes i nacionalsocialistes. No tots tenien la mateixa funció. Van ser adaptats i construïts als tallers ferroviaris amb blindatges que els van convertir en poderoses armes de defensa. Va haver-hi diferents models com el tren d’assalt, per a incursions ràpides i trasllat de tropes; el blindat ofensiu, el més utilitzat protegits amb canons que el permetien entrar en combat en distàncies mitjanes; el blindat defensiu, utilitzat en la defensa de les poblacions, el blindat d’infanteria amb tropes que restaven fixes al tren; el blindat fantasma, amb vagons per a la infanteria i les tropes d’assalt per a atacs sorpresa i llampec; el blindat mixt i el blindat mixt i de transport. Aquest últim, equipat amb diversos vagons per a la infanteria i peces d’artilleria va ser el més ferm i complet de tots els trens blindats. Unes màquines amb el millor blindatge, que va ser cabdal en la logística republicana a la Batalla de l’Ebre. Durant tres mesos van suportar els atacs de les tropes franquistes, que no van aconseguir malmetre’ls.
Molts dels constructors, conductors i de tot el personal que va fer possible que aquestes màquines esdevinguessin una part fonamental de l’estratègia de la defensa de la República en la seva lluita contra el feixisme van patir una ferotge repressió.
Va haver-hi diferents trens medicalitzats per assistir als ferits del front republicà, però cap com el número 20 que estava preparat quirúrgicament i que va salvar la vida d’un miler de combatents. Gràcies a l’historiador Carles Hervas coneixem la seva història, Hervas explica com es van modificar els vagons i van posar lliteres en comptes de seients, encara que van deixar algunes places pels ferits que podien viatjar asseguts. El tren número 20 no es dedicava només a desplaçar ferits del front a la rereguarda, era un hospital rodant. El seu responsable va ser el metge barceloní Rafael Pulido Cuchí, que només tenia 25 anys quan els feixistes van colpejar la República. Al tren número 20 es va instal·lar un quiròfan amb una taula d’operacions, una autoclau d’esterilització, una làmpada i armaris per l’instrumental, com si fos el quiròfan de qualsevol centre sanitari. Aquest tren va estar a Belchite, a la batalla de Terol, al front d’Aragó i al català. També a la zona de l’Ebre, on es va instal·lar en una via del túnel L’Argentera, llavors el més llarg de la xarxa ferroviària de l’estat espanyol amb els seus 5 kilòmetres. Allà restaven a resguard dels bombardejos perquè encara que pintesin una gran creu blanca al sostre dels trens per mostrar que es traslladaven ferits, els feixistes no ho respectaven i es van produir algunes massacres. Amb el progrés de les tropes franquistes el tren es va traslladar a Manresa, on hi havia hospitals de sang, i d’aquí a Barcelona, final de trajecte per aquest tren salvavides.
Rafael Pulido Cuchí. Foto arxiu familiar per a la publicaciò de Público
Rafael va guardar tots els historials mèdics dels soldats pacients que van passar per aquest tren, fins a 20 operacions diàries amb noms i cognoms que ell va registrar un per un. Rang, exèrcit o si pertanyia a les Brigades Internacionals, si no sobrevivien apuntava el lloc d’enterrament. Va guardar-ho en secret fins al 2002, poc abans de la seva mort, segurament va voler preservar les identitats de les persones que van defensar la legalitat republicana per evitar que fossin represaliats. Rafael Pulido Cuchí va ser depurat, va perdre la seva plaça a l’Hospital Clínic de Barcelona, dedicant-se a la medicina privada, però el seu servei públic a la República forma part de la nostra millor història.
En honor a totes les víctimes del front, dels ferroviaris dels trens medicalitzats i del cos d’infermeria i mèdic de l’exèrcit republicà i de les Brigades Internacionals llegirem El tren de los heridos del poeta del pueblo Miguel Hernández, que va morir a les presons de Franco.
Miguel Hernández
Silencio que naufraga en el silencio
de las bocas cerradas de la noche.
No cesa de callar ni atravesado.
Habla el lenguaje ahogado de los muertos.
Silencio.
Abre caminos de algodón profundo,
amordaza las ruedas, los relojes,
detén la voz del mar, de la paloma:
emociona la noche de los sueños.
Silencio.
El tren lluvioso de la sangre suelta,
el frágil tren de los que se desangran,
el silencioso, el doloroso, el pálido,
el tren callado de los sufrimientos.
Silencio.
Tren de la palidez mortal que asciende:
la palidez reviste las cabezas,
el ¡ay! la voz, el corazón la tierra,
el corazón de los que malhirieron.
Silencio.
Van derramando piernas, brazos, ojos,
van arrojando por el tren pedazos.
Pasan dejando rastros de amargura,
otra vía láctea de estelares miembros.
Silencio.
Ronco tren desmayado, enrojecido:
agoniza el carbón, suspira el humo
y, maternal la máquina suspira,
avanza como un largo desaliento.
Silencio.
Detenerse quisiera bajo un túnel
la larga madre, sollozar tendida.
No hay estaciones donde detenerse,
si no es el hospital, si no es el pecho.
Para vivir, con un pedazo basta:
en un rincón de carne cabe un hombre.
Un dedo solo, un solo trozo de ala
alza el vuelo total de todo un cuerpo.
Silencio.
Detened ese tren agonizante
que nunca acaba de cruzar la noche.
Y se queda descalzo hasta el caballo,
y enarena los cascos y el aliento.
Fosa de los ferroviarios. Aranda de Duero.
A Costaján, Aranda de Duero, Burgos es troba la coneguda com a fossa dels ferroviaris.
Segons l’historiador Miguel Muñoz “en les zones on Franco va assentar el poder quan es va revoltar, immediatament va aplicar la repressió, demostrant que aquesta idea ja la tenien preparada abans del cop d'estat, fins i tot manejant llistats de treballadors”. Es va desfermar la repressió premeditada dels feixistes. Els colpistes posen en marxa "un procés sistemàtic d'informació per a identificar a tots els treballadors que havien dut a terme actuacions sindicals o pertanyien a sindicats o partits obrers". D’aquesta manera, després d’una detenció masiva, un grup de ferroviaris va acabar en aquesta fossa burgalesa després de ser assassinats per esquadres de falangistes el 18 d’agost de 1936. Aquesta cinquantena de treballadors, en la seva majoria militants de la UGT i la CNT, van ser enterrats per un grup d’escombraires d’Aranda de Duero. Aquells estiu de 1936 més de 700 persones van ser assassinades pels feixistes a aquesta part de Burgos.
Pero Costaján no és l’única fosa on van ser llençats aquests treballadors del ferrocarril. A Matallana de Valmadrigal, Lleó, es van exhumar l’any 2010 vuit ferroviaris assassinats la tardor de 1936 després d’haver passat per la presó. Segons l’ARMH aquest és un dels col·lectius més represaliats per la seva participació política i sindical.
"Les companyies ferroviàries privades, i després Renfe després de la seva creació en 1941, van aplicar la Llei de Responsabilitats Polítiques" creant fins i tot "tribunals específics", assenyala Muñoz. Els obrers "han de demostrar que no són culpables", quedant exposats als "diversos capítols" repressius: "empresonaments, judicis sumaríssims, afusellaments, exili".
Fossar de la Pedrera
Retrem homenatge als ferroviaris sotmesos a consell de guerra, condemnats a mort i afusellats al Camp de la Bota de Barcelona. 34 homes antifeixistes defensors de la legalitat republicana, tots ells inhumats al Fossar de la Pedrera. Aquests són els seus noms:
Francisco Antonio Joan, casat, nascut a Barcelona i veí de Sant Vicenç dels Horts, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 2 de juny de 1939 sentenciat a mort per rebel·lió acusat de patruller. Va ser executat el 16 de juliol de 1939. Tenia 49 anys.
Jacinto Badosa Marc, casat, nascut a Argelaguer, Girona, i veí de Sant Adrià de Besòs, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat l’11 de juliol de 1939 sentenciat a mort per rebel·lió acusat de patruller. Va ser executat el 16 se novembre de 1939. Tenia 32 anys.
Joan Ballet Morros, casat, nascut a Sant Vicenç de Castellet i veí Rajadell, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 20 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de “Ideas izquierdistas”, de pertanya al Comitè i de ser Regidor. Va ser executat el 27 de juliol de 1939. Tenia 55 anys.
Manuel Campeny Pueyo, solter, nascut a Barcelona i veí de Santa Coloma de Gramenet, Barcelona. Afiliat a la UGT va ser jutjat el 2 de gener de 1940, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser president local de les Joventuts Antifeixistes. Va ser executat el 29 de juliol de 1940. Tenia 22 anys.
Joan Casadesús Durán, casat, nascut i veí de Caldes de Montbui, Barcelona. Militant de la Unió Socialista de Catalunya i del PSUC va ser jutjat el 20 de març de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller, president local de la USC, regidor i membre d’un tribunal popular. Va ser executat el 22 d’abril de 1939. Tenia 44 anys.
Victoriano Castrillo Alonso, vidu, nascut a Villaherreros, Palència, i veí de Barcelona. Afiliat a la CNT-FAI va ser jutjat el 27 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de pertànyer al Comitè. Va ser executat el 9 d’agost de 1939. Tenia 53 anys.
Ramon Cirera Pujol, casat, nascut a Avià, Berguedà, i veí d’Olvan, Barcelona. Afiliat a la UGT/CNT-FAI, militant d’Estat Català va ser jutjat el 17 de desembre de 1942, sentenciat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de ser patruller. Executat el 13 d’abril de 1943. Tenia 37 anys.
Josep Colomina Latorre, El Paulo. Casat, nascut a Palau-Solità i Plegamans, i veí de Les Franqueses, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 25 d’octubre de 1941, sentenciat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 22 de gener de 1942. Tenia 32 anys.
Joan Diez Herrera, casat, nascut a Les Franqueses del Vallès i veí de Montcada i Reixach, Barcelona. Afiliat a la CNT-FAI va ser jutjat el 6 d’abril de 1940, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat el 29 de juliol de 1940. Tenia 29 anys.
Ramon Elgarrista Baigorri, casat, nascut i veí de Barcelona. Afiliat a la UGT i al Sindicato Nacional Ferroviario va ser jutjat el 15 de setembre de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè de l’estació i patruller. Va ser executat el 16 de maig de 1940. Tenia 29 anys.
Juan Fornielles Fornielles, casat, nascut a Canjáyar, Almeria, i veí de Rajadell, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 20 de maig de 1939 sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser alcalde de Rajadell durant la guerra. Va ser executat el 16 de juliol de 1939. Tenia 50 anys.
Eusebi García María, casat, nascut a Granollers i veí de Barcelona. Afiliat a la UGT i militant del PSUC, va ser jutjat el 30 d’agost de 1939 sentenciat a mort per rebel·lió acusat de pertànyer al Comitè d’empresa. Va ser executat el 10 de novembre de 1939. Tenia 52 anys.
Francisco García Sáez, casat, nascut a Mojácar, Almeria, i veí de Martorell, Barcelona. Afiliat a la CNT, va ser jutjat el 17 de juliol de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller i voluntari de la “Columna Durruti”. Va ser executat el 28 d’octubre de 1939. Tenia 28 anys.
Rafael González Sanjosé, casat, nascut a Badajoz i veí de Sant Vicenç de Castellet, Barcelona. Afiliat a la UGT i militant del PSUC va ser jutjat el 9 de març de 1943, sentenciat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 13 de maig de 1943. Tenia 32 anys.
José Gracia Marco, casat, nascut a Samper de Calanda, Terol, i veí de Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 4 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 2 de juliol de 1939. Tenia 48 anys.
Eugeni Hernández Aguilar, solter, nascut i veí de Barcelona. Afiliat a la CNT i militant de les Joventuts Llibertàries va ser jutjat el 13 d’abril de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller i mestre d’una escola de les Joventuts Llibertàries. Va ser executat el 14 de maig de 1939. Tenia 24 anys.
Domingo Jorba Griñó, casat, nascut a Manresa i veí de Caldes de Montbui, Barcelona. Militant del PSUC va ser jutjat el 20 de març de 1939 sentenciat a mort acusat de rebel·lió. Va ser executat el 22 d’abril de 1939. Tenia 51 anys.
Joan Llosas Robert, vidu, nascut i veí de Barcelona. Afiliat a la UGT va ser jutjat el 4 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 18 de juny de 1939. Tenia 39 anys.
Emilio Martínez Prado, casat, nascut a Valladolid i veí de Rajadell, Barcelona. Va ser jutjat el 20 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de tenir “antecedentes revolucionarios” i de ser del Comitè. Va ser executat el 27 de juliol de 1939. Tenia 56 anys.
Esteban Miguel Gallego, casat, nascut a Fuencarral, Madrid, i veí de Barcelona. Afiliat a la UGT i militant del PSUC va ser jutjat el 4 de maig de 1939 sentenciat a mort per rebel·lió acusat de pertànyer al Comitè d’empresa. Va ser executat el 18 de juny de 1939. Tenia 35 anys.
Daniel Nadal Montblanch, casat, nascut a Balenyà, Barcelona, i veí de Terrassa. Afiliat a la UGT i militant del Partido Federal va ser jutjat el 17 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat el 27 de juliol de 1939. Tenia 35 anys.
Enrique Orejón Martínez, casat, nascut a Vallecas, Madrid, i veí de Barcleona. Sentenciat a mort acusat de rebel·lió i executat el 27 d’octubre de 1939. Tenia 51 anys.
Antonio Palomar de Gracia, casat, nascut a Valbuena, Terol, i veí de Montcada i Reixach, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 26 de setembre de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patuller. Va ser executat l’11 d’abril de 1949. Tenia 34 anys.
Ramon Pascual Camarasa, casat, nascut a Tàrrega, Lleida, i veí de Caldes de Montbui, Barcelona. Militant del PSUC i de la Unió Socialista de Catalunya va ser jutjat el 20 de març de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser president local de la USC, del Front Popular, president de tribunal popular local i patruller. Va ser executat el 22 d’abril de 1939. Tenia 49 anys.
Miquel Pérez Canta, casat, nascut a Torroella de Montgrí, Girona, i veí de Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 18 d’abril de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 16 de maig de 1939. Tenia 41 anys.
Jesús Pérez Martín, solter, nascut i veí de Vilafranca del Penedès, Barcelona. Va ser jutjat l’1 de juny de 1939 i sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser patruller, d’allistar-se voluntari a la Columna de Vilafranca i de ser tinent de l’Exèrcit Popular de la República. Va ser executat el 6 de juliol de 1939. Tenia 25 anys.
Ramón Piñol Lisbona, casat, nascut a Alforque, Saragossa, i veí de Montcada i Reixach, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 19 de febrer de 1942, sentenciat a mort per adhesió a la rebel·lió acusat de ser patruller. Va ser executat el 7 de març de 1942. Tenia 41 anys.
Pedro Plazas López, casat, nascut a Lorca, Múrcia, i veí de Barcelona. Va ser jutjat el 31 de març de 1939 i sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat el 18 d’abril de 1939. Tenia 51 anys.
Alejandro Ponz Safont, Ismael. Casat, nascut a Mosqueruela, Terol, i veí de Caldes de Montbui, Barcelona. Mosso d’estació, afiliat a la UGT i militant del PSUC. Va ser jutjat el 16 de novembre de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat l’11 d’abril de 1940. Tenia 36 anys.
Lorenzo Puy Juvillar, El Maño. Solter, nascut a Monsó, Osca, i veí de Sant Martí de Centelles, Barcelona. Afiliat a la CNT-FAI va ser jutjat el 14 d’abril de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat el 4 de maig de 1939. Tenia 37 anys.
Benito Rodríguez Ruiz, casat, nascut a Calahorra, Logronyo, i veí de Sant Vicenç de Castellet, Barcelona. Militant del PSUC va ser jutjat el 29 de maig de 1939, sentenciat a mort per rebel·lió acusat de ser del Comitè. Va ser executat el 7 de juliol de 1939. Tenia 36 anys.
Miquel Ros Guix, casat, nascut a Manresa, Barcelona, i veí de Vic, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat l’11 de gener de 1940, sentenciat a mort acusat de rebel·lió. Va ser executat el 9 de juliol de 1940. Tenia 33 anys.
Ángel Sanmartín Salvador, casat, nascut a Sant Andreu de València, València, i veí de Barcelona. Afiliat a la UGT va ser jutjat el 17 d’abril de 1939, sentenciat a mort acusat de rebel·lió per ser xofer del Comitè. Va ser executat el 5 de maig de 1939. Tenia 27 anys.
Juan Torras Cruz, casat, nascut a Gérgal, Almeria, i veí de Cardona, Barcelona. Afiliat a la CNT va ser jutjat el 20 de setembre de 1939, sentenciat a mort acusat de rebel·lió per ser del Comitè. Va ser executat el 28 de juny de 1940. Tenia 35 anys.
També retrem homenatge als ferroviaris sotmesos a consell de guerra, condemnats a mort i afusellats al Cementiri de Tarragona. 10 homes antifeixistes defensors de la legalitat republicana.
Francisco Blasco Blasco, veí de Tortosa. Va ser jutjat i condemnat a mort el 4 d’abril de 1943, i afusellat el 3 de maig de 1943. Tenia 36 anys.
Josep Cherta Marsal, veí de Salou, va ser jutjat i condemnat a mort el 16 de maig de 1939, i afusellat el 8 d’agost de 1939. Tenia 43 anys.
Rafael Costa Peris, veí de Móra d’Ebre, va ser jutjat i condemnat a mort el 24 d’abril de 1940, i afusellat el 6 de setembre de 1940. Tenia 33 anys.
Joaquim Domènech Forcadell, veí d’Ulldecona, va ser jutjat i condemnat a mort el 30 de juny de 1939, i afusellat el 20 d’octubre de 1939. Tenia 31 anys.
Vicente González Fernández, veí de Tortosa, va ser jutjat i condemnat a mort el 5 de setembre de 1939, i afusellat l’1 de maig de 1940. Tenia 44 anys.
Lluís Martínez Calvo, veí de Cambrils. Va ser jutjat i condemnat a mort el 21 de març de 1939, i afusellat el 22 d’abril de 1939. Tenia 45 anys.
Valeri Ordóñez Capdevila, veí de Tarragona. Va ser jutjat i condemnat a mort el 29 de maig de 1939, i afusellat el 15 de juliol de 1939. Tenia 46 anys.
Restitut Ramos González, veí de Tarragona. Va ser jutjat i condemnat a mort el 20 de juny de 1940, i afusellat l’11 de setembre de 1939. Tenia 33 anys.
Manel Tatay Navarro, veí de Vila Seca de Solcina. Va ser jutjat i condemnat a mort el 16 de març de 1939, i afusellat el 22 d’abril de 1939. Tenia 46 anys.
Antoni Torres Guinovart, veí d’El Morell. Aquest factor ferroviari va ser jutjat i condemnat a mort el 24 de juny de 1939, i afusellat el 20 d’octubre de 1939. Tenia 24 anys.
Font: llibre Justícia, no venjança de Joan Corbalán Gil.
La repressió va continuar sense treva i als anys 60 i 70 el Tribunal d’Ordre Públic va dictar 17 sentències a ferroviaris a l’estat espanyol, 4 d’aquests treballadors de RENFE eren veïns de Catalunya.
Fernando Molina Valls, fill i veí de Barcelona, casat, tenia 59 anys el 1964. Militant del LNR, Liberación Nacional Republicana, acusat d’associació il·lícita i de propaganda il·legal condemnat a una multa de 1000 pessetes i a 6 mesos i 1 de presó menor per cadascuna de les acusacions. Fernando ja havia estat detingut el 1939, jutjat i condemnat a 20 anys de reclusió temporal.
Anselm Puigdemont Mateu, fill i veí de Salt, Girona, casat, tenia 51 anys el 1964. Militant de la CNT, acusat d’associació il·lícita condemnat a 4 mesos i 1 dia de presó menor.
Francisco Pallardo Corts, fill de València i veí de Barcelona, casat, tenia 43 anys el 1964. Acusat de delictes contra el cap de l’estat va ser absolt.
José Antonio Medina Nota, fill de Villagarcía de la Torre, Badajoz, i veí de Barcelona, casat, tenia 54 anys el 1964. Militant del LNR, Liberación Nacional Republicana, acusat d’associació il·lícita i de propaganda il·legal condemnat a una multa de 1000 pessetes i a 6 mesos i 1 de presó menor per cadascuna de les acusacions.
Los hijos del hierro. Documental històric sobre la repressió franquista en el ferrocarril, amb testimoniatges d'historiadors i familiars d'algunes de les víctimes que van sofrir les represàlies del règim de Franco durant la Guerra Civil i la Dictadura. Fundació dels Ferrocarrils Espanyols.
El nostre company de la Brigada Intergenaracional Dani Caracola va posar la seva veu i la seva música en aquesta 141 concentració per la veritat, la justícia i la reparació. Li donem les gràcies pel seu compromís, la seva solidaritat i generositat amb la nostra Mesa de Catalunya. Va interpretar la Balada del que nunca fue a Granada, poema d'Alberti dedicat a Federico García Lorca i musicat per Paco Ibáñez, i L' estaca, versió rumba, perquè sense alegria no hi ha revolució.
Galeria fotogràfica:
.jpg)
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada