diumenge, 30 de maig del 2021

CENT VINT-I-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. MAIG DE LLUITES.




Estem al maig del 2021 del segle XXI i ens demanem fins a quan més haurem d’esperar perquè llueixi la justícia i totes les víctimes del feixisme, del neoliberalisme, del capitalisme salvatge, de l’opressió i la repressió de l’estat espanyol puguin gaudir dels seus drets humans amb llibertat. 

L’1 de maig per al règim nacionalcatòlic començava el mes de Maria i per a tothom que va defensar la legalitat republicana amb la seva sang era el dia de les persones treballadores, que havien patit per generacions l’explotació i l’esclavatge. Una classe treballadora que havia sofert per mantenir a contracor l’statu quo de tots els estaments que van donar suport al cop d’estat del 17 de juliol de 1936. Un patiment que s’endinsa en el temps, provocat pels pares dels conspiradors colpistes, els seus avis, besavis i rebesavis seguint un fil de privilegi inhumà, de decadència humana i de parasitisme animal.

I aquest mes de maig nosaltres tornem al carrer després de molta pandèmia, alguna per sort ja amb vacuna per combatre-la, altra persistent com un verí sense antídot, que ens mata cada dia. I ho fem com sempre per les nostres víctimes, però també per nosaltres, perquè som part del fil multicolor de les causes que van defensar aquelles que van somiar una terra lliure, llaurada amb fraternitat i solidaritat, fèrtil i de generoses collites de justícia social i igualtat. I tristament aquest maig ens trobem davant del ràpid avanç del desert estèril d’impunitat marca Espanya, l’herència amb corona que el genocida dictador ens va llegar, i de l’ascens de l’odi d’aquells que ens volen a les cunetes.



I ens demanem on serien les nostres víctimes avui, totes representades en un alegre i combatiu arc del cel antifeixista. I ens responem que estarien defensant tot allò per què van lluitar i que, desgraciadament, encara són també les nostres lluites de conquesta i reconquesta contra l’enemic comú: el feixisme del capital excloent i discriminador. Entre les nostres víctimes trobaríem a algunes convertides en activistes aturant desnonaments, defensant l’ocupació de les vivendes robades pels fons voltors, exigint habitatges dignes i accessibles per a tothom, tot denunciant l’especulació que deixa a la gent sense sostre.



Trobaríem a les nostres víctimes també als carrers cridant pa, treball i fora la reforma laboral, cridant per combatre els acomiadaments arbitraris, les jornades interminables en negre, els falsos autònoms, els salaris que no arriben a fi de mes i que impedeixen la independència del jovent.



Trobaríem a les nostres víctimes violetes lluitant per la igualtat contra el masclisme que vexa i mata, a la batalla feminista per l’emancipació de la dona i el seu accés als espais encara vetats per a moltes d’elles, defensant l’avortament lliure amb pancartes de prou violacions. Lluitant contra tota discriminació que atempti contra els drets humans i a favor de la discriminació positiva pels col·lectius que encara pateixen el rebuig de part de la societat. Contra la marginació, el racisme, la xenofòbia, la lgtbiq+fòbia, que les dones pateixen encara amb més indecència.



També hi serien les nostres víctimes a les marees pensionistes per unes jubilacions que permetin viure els darrers anys de la classe treballadora amb dignitat i sense mancances, no amb les minses retribucions de subsistència que perceben la majoria després de cotitzar tota una vida. Participarien en les marees blanques per una sanitat universal pública, gratuïta i de qualitat denunciant els contractes milionaris a dit per a empreses privades mentre les llistes d’espera creixen vergonyosament i mortalment, mentre deixem anar a qui vol investigar  i ampliem terrasses per a turistes. Per les cures i el suport econòmic i d’acompanyament a les persones dependents i els seus familiars. A les marees grogues per l’educació laica, pública i gratuïta des de les escoles bressol a la universitat, sense concerts, ni segregacions.


Misions pedagògiques

Segur que hi serien les nostres víctimes sense excepció a les places corejant consignes contra la llei mordassa sancionadora, desmobilitzadora i repressora, que vol evitar tota protesta legítima que faci nosa al govern de torn i als interessos dels poders fàctics. Exigirien la divisió de poders posant en evidència la manipulació i la censura de l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació lacais i ho farien sense cap autocensura. Estarien denunciant l’especulació financera i demanant que la banca ens torni els diners del seu rescat, aturant les indemnitzacions multimilionàries a les empreses de l’IBEX, moltes de les quals els van esclavitzar durant el franquisme. Ens les trobaríem subjectant una gegant mànega d’aigua per netejar a tota pressió les pudents clavegueres de l’estat i estirant ben fort de la catifa vermella, com la seva sang, que trepitgen cada dia els representants d’una corona imposada. Cridarien “Mori el Borbó“ i cremarien banderes bicolors, aixecarien les llambordes per combatre la injustícia llençant-les contra els palaus de justícia plens d’afinadors, que fan que sempre soni la mateixa música monocord perquè ballem submisos i sotmesos.



Moltes de les nostres víctimes estarien aixecant les barreres dels peatges i barricades a les autopistes, tallant carreteres, potser cremant neumàtics i contenidors, exigint la llibertat dels presos polítics, representants públics, activistes, cantants i altres artistes de la dissidència, demanant l’amnistia i la tornada de l’exili, el dret d’autodeterminació dels pobles i el dret a decidir-ho tot a les urnes.



Les trobarien internacionalistes denunciant la vulneració dels drets humans arreu del món, assenyalant el perill del creixement de l’extrema dreta als parlaments dels països que es defineixen a si mateixos com democràtics, exigint el cinturó sanitari contra el feixisme i els mecanismes perquè les agrupacions de caire feixista no arribin a tenir representació a les institucions, demanant els tancaments dels CIES i papers per a tothom, contra lleis d’estrangeries i per descomptat pel dret a votar de totes i tots.



I també estarien les nostres víctimes al capdavant de la defensa de la terra, de l’aire i de l’aigua, contra les privatitzacions i l’especulació amb les coses del menjar, amb la lluita pel medi ambient per a la supervivència del planeta. Contra el robatori dels recursos naturals a les comunitats indígenes i dels seus territoris, per una tornada a la terra per a qui la treballa i la cuida pensant en el futur de tot el món.



Antifeixistes atees, catòliques o d’altres confessions estarien les nostres víctimes defensant l’estat laic, denunciant la pederàstia de l’Església, demanant la fi del Concordat del 79 i exigint la devolució dels béns immatriculats per aquesta institució emparant-se en lleis pròpies del nacionalcatolicisme. Pel dret de culte de tothom però també per la separació Estat-Esglésies com a garantia democràtica.


Aquestes van ser i són les nostres víctimes del franquisme i la transició, no només víctimes de botxins feixistes, sàdics i desalmats sinó orgulloses lluitadores per la llibertat, una paraula, que com moltes altres ens els darrers temps, ens ha robat el feixisme. Segur que també les trobareu a cadascuna de les nostres més de 125 concentracions per la veritat, la justícia i la reparació contra l’oblit i la impunitat. Les trobareu valentes i fermes amb el mateix coratge que van cridar No passaran, lluitant amb tota l’ànima i donant-nos alé per enfonsar el feixisme tan profundament que mai més torni a respirar.



Aquesta es la crònica de les manifestacions i concentracions on han participat les nostres víctimes del franquisme i la transició els darrers dies. Notícies que passen cada dia.



Ahir es va produir una nova agressió a una persona trans per part d’un grup de joves entre insults, vexacions i rialles. En els últims mesos hi ha hagut un increment d’atacs a persones LGTBIQ+ dins de l’onada d’odi a qui no encaixa en les etiquetes binàries tradicionals. Sota el lema “Cap agressió sense resposta” altre cop han sortit als carrers centenars de manifestants contra la violència i la intolerància. Entre l’assistència s’ha pogut veure al poeta Federico García Lorca assassinat pel feixisme el 18 d’agost de 1936 i a l’exiliada i clandestina poeta i fundadora de Mujeres Libres Lucía Sánchez Saornil, que entre els aplaudiments del públic han llegit poemes a l’amor.

El amor duerme en el pecho del poeta. Federico García Lorca.


Tú nunca entenderás lo que te quiero

porque duermes en mí y estás dormido.

Yo te oculto llorando, perseguido

por una voz de penetrante acero.


Norma que agita igual carne y lucero

traspasa ya mi pecho dolorido

y las turbias palabras han mordido

las alas de tu espíritu severo.


Grupo de gente salta en los jardines

esperando tu cuerpo y mi agonía

en caballos de luz y verdes crines.


Pero sigue durmiendo, vida mía.

Oye mi sangre rota en los violines.

¡Mira que nos acechan todavía!


Federico García Lorca i Rafael Ramírez Rapún

Se ha hablado de cómo la muerte del poeta Federico llevó a su compañero Rafael a la más árida de las angustias, a alistarse incluso en el bando republicano. Ambos murieron el mismo día pero en años distintos. Federico en 1936, fusilado, y Rafael en 1937, tras haber sido herido. Los dos el 18 de agosto.

«No quedó nada del apuesto muchachón. Sus huesos y su sangre quedaron esparcidos en fragmentos minúsculos, en manchas casi invisibles, sobre la tierra española, que se tragaba cada día millares de otros muertos anónimos» Pablo Neruda.

Fuente

Lucía Sánchez Saornil

Lucía Sánchez Saornil firmó el siguiente poema en 1918 como Luciano San-Saor. 

Y respondió la luna

El jardín exquisito y pagano,
cobijó tu graciosa silueta;
el ocaso, doliente y lejano,
te enmarcaba en su cromo violeta.

El otoño amarillo, tu hermano,
te rezaba una loa secreta…
Te acogiste, temblando, a mi mano,
y a la luna mirabas, inquieta.
-¿Si la luna estará enamorada?
La pregunta me fue susurrada
por tus labios ardientes y rojos.

-¡Si la luna estará enamorada!
Y la luna en respuesta callada
largamente besaba tus ojos…


Manuel Marín Sancho


“El planeta no es mor, l’estan matant” aquest era el crit que es corejava a la manifestació pel nostre dret a la vida davant un sistema capitalista insaciable que espolia i enverina la terra, l’aigua i l’aire i ens condemna a la desaparició en nom del seu benefici. Davant milers de concentrats que portaven banderes multicolors dels pobles indígenes ha llegit el manifest en Manuel Marín Sancho, afusellat pels colpistes feixistes l’1 de desembre de 1936. Manuel, professor de literatura i arxiver de l’Ajuntament de Saragossa i fundador de la revista naturista Amanecer. I per finalitzar es va recitar el poema La tierra del poeta indígena Fredy Chikangana.


Fredy Chikangana



La tierra

La tierra es el comienzo de la alegría y el llanto;
en ella vive la placenta roja
convertida en piedra negra,
en ella están los rituales de seres subterráneos
que amarran nuestra sangre
con las lianas del tiempo.

En esa tierra
está la pluma del tucán
que guarda el colorido de la vida,
está el agua libre e inquieta,
el aroma y el sabor de todas las hierbas
que nos llevan al cielo y al infierno,
estamos tú y yo
con la fuerza de los sueños.

A esa tierra negra o amarilla
irán estos huesos
cuando la boca del tiempo los haya chupado;
volveremos entonces a esa placenta,
a esa pluma, al agua que toca los cuerpos;
iremos a cantar entre los hilos verdes de esas hierbas
para alimentar todos los sueños de los hombres.

Volveremos a ser diente de tigre,
poema de la noche, tambor de yegua,
sonido de flauta a altas horas de la noche
en lo profundo de la gran montaña.


Carmen Luna Alcázar


De nou davant les portes dels ajuntaments dels nostres pobles fent minuts de silenci per les dones assassinades víctimes de la violència masclista, una violència invisible fins que apareix el cos sense vida d’una dona morta a mans d’un home molt petit que es pensava gran mentre vessava una sang que mai serà seva. Altre cop les dones reclamant protecció i mitjans per a les que pateixen aquesta vergonyosa xacra i demanant justícia per a les que per desgràcia ja no hi són. “Ens volen vives” cridem. Encapçalant aquesta reivindicació una munió de dones anònimes patidores del masclisme, del patriarcat, del nacionalcatolicisme, que van aguantar vexacions i cops , mort i silenci, quan la dona no era més que un objecte en mans dels seus posseïdors i per tant podien fer l’ús que en volguessin sense cap cost, sense cap retret, sense cap conseqüència. Marits i estat, violència colpista, violació de cossos i de drets. La feminista Carmen Luna Alcázar, executada pel franquisme el 1936, va llegir el poema “Ni una menos” de Itatí Schvartzman.


                                                                       Itatí Schvartzman


La amiga que sueña un marido que la mantenga
el pibe que escribe el reggaetton de moda
la madre que educa machitos y princesas
el jefe que escupe: es que está en día femenino
la compañera que te dice: así no vas a conseguir novio
la boluda que aclara: soy femenina, no feminista
la mamá que la viste sólo de rosa, porque es nena
el papá que compra muñecas y cocinitas
y lavarropas a la nena
y pelotas y aviones y juegos de química al varón
el novio que te revisa el teléfono y el facebook
la mina que dice de otra mina que parece una puta con esa ropa
la mamá que sueña un príncipe azul para yerno
el papá que paga por sexo con nenas de la edad de su hija
el novio que no coge con la novia por respeto
y sale de putas después de acompañarla a casa
los compañeros profesionales que en vez de escucharte
lo que tenés para decir en la reunión,
te piden que sirvas el café o hagas el mate
la marca de detergente que sólo te habla a vos, mujer
el médico que te hace cesárea sin necesidad
o el que te hace la episiotomía de rutina
la enfermera que te grita: bancátela, bien que te gustó hacerlo
o la que te ata a la camilla para parir
el marido que te prohíbe trabajar
o el que te esconde los documentos y la plata
o el que te controla los ingresos y egresos
la caricatura política diaria
el chiste de mierda, las propagandas,
Tinelli, la novela turca, los concursos de belleza
el que te obliga a hacer algo en la cama
que no deseás, el que se fija sólo en su placer
el que te dice: ahora no me podés dejar así
el que te humilla, el que te adjetiva, el que te menosprecia
el que te caga a trompadas
el que te aisla, te controla, te cela, te sigue
el que me dijo el primer piropo grosero
a los doce años, el que me tocó contra mi voluntad
en el boliche de moda, en todos los boliches de moda
el compañero que te manda a barrer el piso del local del partido
el compañero que no cuestiona sus privilegios
el que recibe un cheque más gordo sólo por tener pene
y se calla y se lo guarda en el bolsillo
el pelotudo que pregunta y el día del varón, eh?
la mamá que obliga a la nena a levantar
los platos sucios de sus hermanos varones
la pelotuda que rápido vuelve a aclarar
pero mirá que yo soy femenina, no feminista
la que se burla de que no me pinto
la que se burla de que vos no te depilás
la que se burla de que no calzás tacones
la que se ríe de que compro libros y no carteras
el compañero que me mira las tetas
Todos unidos frente al televisor
preguntándose cómo puede ser
que asesinaron a otra mina.


Matilde Sabaté Grisó


Tots els dies són 8 de març, cada dia la dona treballa i ha de reclamar els seus drets. Minut a minut batallant per la igualtat en un món desigual que ignora a qui no té poder. Conquestes heretades, conquestes per assolir, defensa de les fites aconseguides. Esgotador esforç ser dona, més encara si no tens recursos, més encara si no tens papers, més encara si estàs privada de llibertat a casa teva, a un prostíbul o a una presó.  Clam de justícia de milions de dones, mar violeta i punys aixecats, crits d’emancipació sorgits de la terra caminant amb peu ferm i cap alçat. Dones de milers de llengües que parlen l’idioma de la sororitat. Som futur perquè viuen en nosaltres dones que mai seran passat. I la multitudinària manifestació d’avui que donarà pas a la de demà tancarà amb el poema “Las que no están” llegit per la mestra reusenca i anarquista afusellada pel franquisme a Girona, Matilde Sabaté Grisó. Ja comencem a sentir els aclaparadors aplaudiments de les seves companyes de lluita antifeixista.


Dones zapatistes.


Las que no están

Sus historias.
Sus alegrías y sus tristezas.
Sus dolores y sus rabias.
Sus olvidos y sus memorias.
Sus risas y sus lágrimas.
Sus presencias y sus ausencias.
Sus corazones.
Sus esperanzas.
Su dignidad.

Sus calendarios.
Los que cumplieron.
Los que les quedaron y les quedamos a deber.

Sus gritos.
Sus silencios.
Eso, sobre todo sus silencios.

¿Quién que es, no las escucha?
¿Quién no se reconoce en ellas? 
Mujeres que luchan.
Sí, nosotras.

Pero sobre todo, ellas. 
Las que no están 
y sin embargo están con nosotras.

Porque no olvidamos, 
porque no perdonamos, 
por ellas y con ellas, luchamos. 

Mujeres indígenas zapatistas.
8 de marzo del 2021. Publicado en sinembargo



Francesc Sabaté Llopart


Un nou desnonament, una nova tragèdia invisible després del terrible espectacle televisiu de forces policials alternant amb les màfies de la desocupació pegant a activistes, que només volen un sostre digne per a tothom.  Un dret que hauria de ser inqüestionable i que ja hem interioritzat com un luxe per a les persones que no tenen feina o que amb feina amb els seus salaris precaris si paguen sostre no poden menjar. Persones que viuen al ras, en furgonetes, famílies senceres compartint una petita habitació, joves que es fan vells a casa dels seus pares, lloguers de capsa de sabates trencada a preu de palaus. Un problema que sembla no afecta a qui encara pot pagar per un dret recollit a la mentidera Constitució, que no afecta a qui ja té un habitatge en propietat. Però les circumstàncies personals marcades per un mercat del benefici indecent i l’especulació poden canviar i demà pots ser tu qui et trobis al carrer sense les teves pertinences i ensorrat el teu món. Darrere de l’estadística dels desnonaments tenim suïcidis, malalties físiques i psicològiques, marginació, estrés, angoixa, ansietat i moltes vegades incomprensió social per part d’una societat insolidària i atemorida per les notícies interessades d’ocupació al servei d’empreses de seguretat i fons voltors. I com no podia ser d’altra manera avui ens hem trobat amb en Quico Sabaté, que després de ser atonyinat i multat per la llei mordassa en marxar la comitiva judicial li ha donat un cop de peu a la porta i la família que amb tres fills petits i un avi malalt de gravetat acabava de ser desnonada ha tornat a entrar a la que era casa seva. Un lloguer que ja no pot pagar perquè un fons sense cor li ha pujat la quota un 1000 per cent per fer-los fora i vendre el pis a un turista alemany com a inversió. Quan hem entrevistat al Quico i li hem dit si no té por ens ha contestat que quina por pot tenir ells després de tota una vida lluitant contra el feixisme i haver estat assassinat per la Guàrdia Civil, a més ha reiterat que ho tornarà a fer tantes vegades com calgui i que el seu esperit no es pot engarjolar.

Nosaltres li dediquem aquesta cançó a totes les persones desnonades injustament.
 
Fa una nit clara i tranquilla, hi ha la lluna que fa llum
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa
De colors i de perfums
Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets
El gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad
L'Ali-baba i en Gullivert
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú
Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul
I Frankenstein, i l'home-llop, i el compte Dràcula, i Tarzan
La mona Chita i Peter Pan
La senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat
Els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual
La Pepa maca i Superman
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet
Senyor Charlot, senyor Obelix
En Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet
Hi ha la dona que ven globus, la família Ulises
I el Capitán Trueno en patinet
Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum
A casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs
En Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick
I l'emperadriu Sissi
I Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell
La Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer
En Cocoliso i en Popeye
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú
O potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu
També pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots
El temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.



Cipriano Martos Jiménez


Acomiadaments, precarietat, esclavatge, eros, ertos, explotació, falsos autònoms, hores impagades o mal pagades en B, futur sense futur. Li diuen crisi. Cada dia una lluita arreu de casa nostra, milers d’històries de patiment, necessitat, depressió, bancs d’aliments, suport familiar si es té, supervivència. I al capdavant d’aquestes manifestacions, reivindicacions, concentracions totes les persones que han lluitat pels drets de la classe treballadora que ens van deixar un llegat que s’ha malmés per sindicats venuts, per la individualització davant una patronal insaciable que marca l’agenda dels governs, per la pèrdua de la consciència de classe perquè ha triomfat el discurs de què això és un concepte antiquat sense cap sentit avui on no hem d’aspirar a una seguretat i garanties laborals si no a vetllar pels interessos del mercat explotador per a perpetuar un model antropòfag que ho devora tot. El Primer de Maig d’enguany qui més cridaven eren totes les persones afiliades als sindicats que van plantar cara al feixisme, no semblaven mortes, eren les més vives, les més indignades, més encoratjades, més combatives volent encomanar la seva generosa lluita, tantes vegades de tràgic final a les persones vives que semblaven mortes. I entre totes aquelles veus, la del sindicalista Cipriano Martos Jiménez, que va morir després de ser torturat salvatgement per la Guàrdia Civil a Reus el 1973, però que encara creu que totes les treballadores han de lluitar sense defallir per la justícia social. 

Nosaltres dediquem a les seves vides aquest poema que parla d’una lluita antiga publicat a la revista valenciana El Chornaler el 1893.




Vindrá perquè te que vindre
perque te rahó de ser
perqu’en fí pera l’obrer
s’espera atre pervindre,
tot que la vullga contindre
molt equivocat está,
per el progrés impulsat.
Sense gran interrupció
vindrá la Revolució,
la Revolució vendrá.


Font poema: La mirada social dels escriptors en els anys del Modernisme. Jordi Castellanos.


Santiago Vivancos i Ferrés


Ja ho deien les nostres àvies sense salut no en tenim res i nosaltres afegim que sense sanitat no podem garantir la salut i que sense una sanitat pública, universal, gratuïta i de qualitat tant pel personal sanitari com per a les pacients no podrem gaudir d’una democràcia saludable. Per això, avui més que mai, en aquests temps de pandèmia que ha fet palés quan necessària és per les nostres vides una sanitat pública amb recursos, hem de reivindicar-la com puntal cabdal de l’estat pel benestar de tothom. Hem de ser part activa i combativa de les reivindicacions per una bona sanitat pública perquè la salut es pot perdre en qualsevol moment i sense mitjans humans, tècnics i materials poder-la retrobar pot esdevenir la diferència entre la vida i la mort. En la darrera manifestació el doctor Santiago Vivancos i Ferrés afusellat al Camp de la Bota el 1939 va llegir els noms de tot el personal sanitari que va tenir cura d’aquelles persones valentes que van lluitar al front contra el feixisme, ell va ser una d’aquestes.

Poema de l'Aileen Palmer, voluntària australiana que va posar-se al servei de la defensa de la legalitat republicana i que va escriure aquests versos després de la seva experiència. 


Aileen Palmer


Los muertos no se lamentan

Los muertos no se lamentan: marcharon
orgullosamente hacia su tumultuoso martirio.
Nosotros, sentados en una sala abarrotada,
lloramos por nuestras vidas tan dócilmente gastadas.

Cerramos la puerta, damos vuelta al cerrojo
y, mientras hablamos y analizamos,
retumba en nuestros oídos, y ante nuestros ojos,
el implacable tic-tac del reloj.

Hoy engarzamos los hilos,
discutimos un asunto, grande o pequeño;
y quizá mañana caerá
la espada que pende sobre nuestras cabezas.

Alas negras se concentran contra el amanecer.
¿Qué importará que rimemos
nuestras crónicas del Tiempo Perdido
si perdemos la Libertad?

¿Importará que escribamos
nuestros recuerdos de los Hechos Pasados,
si lo que ahora escribimos durará
hasta mañana por la noche?

Si los libros de los que aprendemos,
y los poetas que hoy alabamos
antes del gran desmoronamiento,
arderán con Lorca y Heine.

Si los muros de Europa se vienen abajo
(y uno a uno caen sus bastiones)
¿Qué podrá importar si todos
nos ahogaremos en el gran caos?

Buscamos los minutos vividos,
pero sentimos el inexorable ritmo del tiempo
y la amenaza de la última derrota.
Solo los muertos podrán descansar contentos.

Habiendo dado todo lo que tenían que dar
para salvar de sangre, fuego y polvo,
son al menos la esperanza en que confiar.
Debemos recordarles, y vivir.                                                        

Londres, 1939.


Antoni Benaiges i Nogués i els seus alumnes.


Una nova manifestació recorre els carrers de la ciutat, alumnat i professorat exigint una educació pública gratuïta i de qualitat des de preescolar a la universitat. Argumenten que sense aquesta no podrem tenir una societat amb individus que tinguin les mateixes oportunitats. Sense una educació pública amb valors republicans i antifeixistes no tindrem mai democràcies fortes construïdes sobre la veritat, la justícia i la reparació. Sense educació la societat pot esdevenir víctima propiciatòria del feixisme, els integrismes, les manipulacions, les discriminacions i l’obscurantisme. En aquesta ocasió s’ha volgut agrair molt especialment la dedicació i perseverança de tot el col·lectiu de mestres que van patir la repressió franquista i que mai han faltat a totes les reivindicacions de l’educació pública. S’ha recordat que el personal docent de la República va conformar un dels grups més castigats pels colpistes justament perquè eren la vacuna contra el seu virus de feixisme i mort i per tant el pitjor perill pel Règim. Van retre homenatge al magisteri que per la seva vocació pedagògica va patir tortures, presó, mort, que van ser assassinats, jutjats i afusellats, que van patir exili, depuració, que van ser bandejats, deixant en la foscor a milers d’infants que van ser víctimes de l’adoctrinament nacionalcatòlic.  

L’Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que volia ensenyar el mar als seus alumnes castellans, que va ser assassinat pels feixistes el 25 de juliol de 1936, va llegir aquest poema d’en Raimon per a totes i tots els mestres represaliats. 

Al meu país la pluja 
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.



Va compartir una estona amb nosaltres en Sergi Bernal autor de l'exposició Desenterrant el mestre Antoni Benaiges.


                                     Langston Hughes

Altre cop hem sentit a les notícies que han deixat morir, que han assassinat, que han apallissat, que han vexat i insultat, que li han demanat els papers, que han detingut, que han deportat, que han atemorit i explotat a persones només pel seu color de pell, per la seva fesomia, per parlar diferent, per vestir distint. Altre cop les associacions contra el racisme i la xenofòbia ens han convocat a protestar contra aquesta vulneració dels drets humans, contra el feixisme i la discriminació, contra aquest posar a la diana de la intolerància als més febles i desfavorits davant la passivitat o complicitat de la societat. Aquesta vergonya forma part del discurs de l’extrema dreta, de polítics i polítiques d’estat, infecta institucions de tota mena sense que saltin totes les alarmes. Al capdavant de la darrera concentració per un d’aquests fets execrables ens hem trobat a les Brigades Internacionals, combatents antifeixistes de tota procedència contra l’enemic comú que cada dia es rebel·la amb més força. Honor i glòria per a totes i tots els Brigadistes, tot recordant a Josep Almudéver, que ens ha deixat aquesta setmana als 101 anys d’edat amb el seu compromís tan ferm com el 1936. 

Poema de Langston Hughes, escriptor afroamericà que el 1937 va participar al II Congrés Internacional d’escriptors en defensa de la cultura que es va celebrar a València, Madrid, Barcelona i París. Hughes va mostrar el seu suport a la República i va escriure aquest poema dedicat a les Brigades Internacionals.




Héroe. Brigada Internacional. 

Sangre,
o bandera
o llama,
o la vida misma.
¿Son la misma cosa:
o es nuestro sueño?
 
Vine.
Un océano por medio,
y medio continente.
Fronteras
y  montañas  en el alto horizonte,
y  gobiernos que me dijeron NO
¡NO PUEDES IR!

Pero vine.
En las claras fronteras del mañana
puse el saber y la fuerza
de mi años.
No es mucho,
porque soy joven.
(Era joven,
debería decir,
pues ahora estoy muerto).

De haber llegado a los  noventa
no habría tenido
un mejor final.

Yo dí lo que quería
y lo que tenía que dar
para que otros vivieran.
Y cuando las balas
arrancaron mi corazón,
y la sangre
se agolpó en mi garganta,
me pregunté si era sangre
lo que salía.
¿O era una llama roja?
¿O tan sólo mi muerte
convertida en vida?

Son la misma cosa:
¡es nuestro sueño!
¡Mi muerte!
¡Tu vida!
¡Nuestra sangre!
¡Una llama!
¡Son la misma cosa!




¡Gobierne quien gobierne las pensiones se defienden! Centenars de veus coregen una setmana més la sabuda consigna, criden amb tanta força que ningú diria que aquesta joventut porta tants anys treballats i cotitzats a la seva esquena. La majoria de les tristes pensions que es cobren en l'estat espanyol s'han estirat com a xiclets per a conformar la xarxa que ha evitat el crack total de moltíssimes famílies en les últimes crisis. Un col·lectiu que no sols amb els seus ingressos si no amb el seu treball, com a àvies i avis abnegats, han pal·liat l'efecte devastador d'un capitalisme, que ha atropellat el llastimós estat del benestar on la conciliació laboral i familiar és una quimera. Milers de persones de més de 65 anys van passar per les presons franquistes, van ser torturades, empresonades, assassinades sense tenir en compte la seva edat. Van passar tot tipus de penúries en la postguerra o van haver d'exiliar-se. A Catalunya es van perpetrar 1134 consells de guerra a homes i dones majors de 65. Totes aquestes causes de la Causa General del genocida van ser anul·lades pel nostre Parlament i per unanimitat el 2017. La més gran de totes les represaliades a Catalunya, la Dorotea Valverde Sauquillo de 88 anys d'edat i natural de Conca, detinguda a Barcelona el 1939, no va faltar a la cita de Marea Pensionista. Dorotea es va encarregar en l'última concentració de repartir entre l'assistència un poema dedicat a totes i tots els pensionistes que van morir en els primers mesos de pandèmia en solitud.

"Se mueren.

Se está muriendo la mejor de las generaciones,
la que sin estudios, educó a sus hijos,
la que sin recursos los ayudó durante la crisis.

Se están muriendo los que más sufrieron
los que trabajaron como bestias
los que han cotizado más que nadie.

Se mueren los que pasaron tanta necesidad,
los que levantaron el país
los que ahora tan solo deseaban
disfrutar de sus nietos.

Se están muriendo solos y asustados
apurando el último aliento
sin la ayuda de un mísero respirador.


Se van sin molestar, los
que menos molestan

Sin un adiós de lágrimas y abrazos se van,
en un mar de olas de silencio".

José Manuel Navarro Fdez Villafer ( León )

Volem recordar a la Magdalena i a la Josi que ens van deixar el 2020. Dones fermes i exemplars que ens acompanyaran per sempre.






                    President Lluís Companys i Jover


Colòmbia, Palestina, Sàhara, fronteres del Regne d’Espanya, notícies de repressió, de mort, de vulneració de drets humans, de pobles oprimits. Cada dia manifestacions i concentracions per donar suport a totes les causes de justícia que reclamen ser escoltades i per denunciar les tortures, les violacions, els assassinats, les desaparicions i totes les formes de violència exercides contra aquelles persones o col·lectius que  només reclamen el seu dret a la dignitat i a la llibertat, a la justícia social. Solidaritat amb les persones que pateixen presó o exili per defensar drets fonamentals, amb les persones i els pobles que volen autodeterminar-se per la força de la democràcia, deixant cadenes i corones enrere.  En aquesta mateixa plaça han estat moltes i moltes causes les defensades i passen els anys i s’ha de continuar lluitant per aquestes, igual que nosaltres lluitem des de fa més de 12 anys per les víctimes del franquisme i la transició, pel seu dret a la veritat, a la justícia i a la reparació. Una lluita feixuga en un estat espanyol on l’oblit, la humiliació i la dictadura de la injustícia espanyola no ens deixa deslliurar-nos del feixisme que creix al empar dels mecanismes de la minsa democràcia que ens custodia. El nostre president afusellat pels feixistes colpistes, Lluís Companys i Jover, no es perd cap reivindicació. En la darrera per la llibertat dels presos polítics de l’estat espanyol va voler llegir un poema dedicat a la democràcia. Va recitar, peus descalços i mocador vermell al cor, amb veu clara i forta els versos de Langston Hughes, l’escriptor afroamericà que va visitar Barcelona el 1937 per donar suport a la causa republicana. En acabar una gran ovació per totes les víctimes del feixisme del món es va escampar per tots els racons de la terra. 




‘Democràcia’

“La democràcia no vindrà
avui, aquest any
ni mai
pel compromís i la por.
Jo tinc el mateix dret
que té qualsevol altre
d’alçar-me
sobre els dos peus
i posseir la terra.
Estic cansat de sentir dir a la gent:
“deixeu que les coses facin el seu curs,
demà serà un altre dia”.
No necessitaré la llibertat quan seré mort.
Avui no puc viure amb el pa de demà.
La llibertat
és una llavor poderosa,
que es planta
en una gran necessitat.
Jo visc aquí, també.
Jo vull la llibertat
igual que tu”




No volem donar cap protagonisme al feixisme però tampoc volem callar, ni amagar. Ahir en la nostra tornada a Sant Jaume vam tenir la desgràcia de trobar-nos amb una visita inesperada d'un petit grup de feixistes, no joves precisament, que van voler sabotejar el nostre acte entre insults, salutacions feixistes, vives al genocida i mentre enregistraven imatges de tot el nostre grup entre riures. Fins que no va intervenir la GUB no van deixar de provocar i encara així ens cridaven des de lluny. No volem dir que en aquests 12 anys de concentracions no hi hagi hagut algun tipus d'incident de caràcter feixista, però no amb l'odi i la sorna d'ahir buscant el cos a cos i sense voler marxar ni quan va arribar la polícia. I el problema de tot això és que ara més que considerar-se impunes es saben impunes. Tenen la mateixa impunitat que els repressors de la dictadura i els de la transició, ho veuen confirmat en les sentències de la injustícia de l'estat espanyol cada dia. Els mitjans i la "democràcia" els ha blanquejat i els ha assegut als escons dels parlaments en la seva versió més franquista. 

Quina tristesa que gent que ha patit tant pels seus i en primera persona, mentre demanen justícia pels seus familiars assassinats i per a ells mateixos, hagin de suportar aquestes ofenses. Quina vergonya que avui els antifeixistes siguin culpables abans i després de demostrar-se que no ho són i els feixistes siguin innocents després de mostrar-se les proves de la seva culpabilitat. D'això se'n diu Regne d'Espanya.

Esperem que no es repeteixi, però en el cas que torni a passar esperem que la pròxima vegada ens trobin envoltats d'una munió de persones compromeses amb els drets humans cridant que no volem feixisme ni als nostres carrers, ni a les nostres institucions. 

Seguim, continuem, endavant.

Fototeca:










1 comentari:

ADOLFO ha dit...

Llàstima que la tornada, el retrobament després de tant de temps, tingués aquest incident tant lamentable.
Crec que aquests fets no haurien de succeir mai, però per desgràcia no són un fet aïllat i donat que malauradament el feixisme té representació parlamentària (i per triplicat), no ens hem de posar al seu nivell, així que demanaria tranquil·litat davant els provocadors.