CENT VINT-I-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. INOCULEU ANTIFEIXISME!

Inaugurem un nou any i com cada 365 dies ens trobem fent recordatori de la caiguda de Catalunya, una conquesta nacional que va començar el març de 1938, data en què el Generalísimo assassí va derogar l’Estatut de 1932 amb la seva fixació malaltissa de la monoespaña grande. Un virus nacionalcatòlic creat als laboratoris de l’oligarquia, l’exèrcit rebel i l’Església per acabar amb la República. Contagi instantani i voluntari entre els amos de les cadenes històriques i inoculat a qui ja no sabia viure lliure sense ser explotat i vexat. Els símptomes d’aquest virus ho patien les persones lluitadores amants de la justícia social, que mai podrien contagiar-se perquè aquest poderós sentiment universal els hi blindava amb una immunitat de grup antifeixista. Les defensores de la legalitat republicana des del pic de tan terrible pandèmia colpista anaven caient entre crits de llibertat i punys alçats als camps de batalla, davant dels escamots d’afusellament, als vorals dels camins, a les presons, als carrers sota les bombes, mentre el virus avançava imparable, mutava i soques alemanyes i italianes envaïen mar, cel i terra. Una guerra desigual contra un virus tan mortífer que encara avui patim les seves conseqüències, perquè no hi ha hagut voluntat de crear una vacuna democràtica que erradiqui l’odi que corre pel seu ADN, ni govern que d’haver-la creat hagués volgut vacunar obligatòriament a tota la població contra aquesta terrorífica plaga per por als negacionistes de la veritat de la nostra història. Un virus del poder i el benefici tacat de sang, perpetuador de l’opressió, de la ignorància i la misèria de les persones vulnerables i indefenses.

Inaugurem un nou any ple de records de caigudes que s’estendran fins al febrer i es barrejaran amb els records dels camins a l’exili. Exilis desiguals, tan diferents com les possibilitats de les persones exiliades i de la sort d’aquestes. Exilis més fàcils només de dolor per deixar terra i família, exilis de malaltia, exilis de lluita i fusell, exilis de camps d’extermini, exilis de por i fam, exilis de repressió, exilis de desfeta, exilis d’expulsió política, tants exilis com exiliades i exiliats. Exilis llunyans i propers, exilis només d’anada, exilis d’anada i tornada, exilis d’anada, tornada i d’anada altre cop, tots exilis de cor trencat i sacrifici emocional. Exilis republicans, exilis de tot el poder pel poble, exilis de revolució, exilis d’autodeterminació, exilis tan diferents com iguals, tots exilis antifeixistes, tots dignes, tots comparables i incomparables alhora, però indiscutibles des de la defensa dels drets humans, l’antifeixisme i d’una democràcia que mereixi aquest nom.

Inaugurem un nou any tan antic com els que ja hem deixat enrere. Aquell virus que va esclatar un juliol de 1936 ens continua ennuegant i asfixiant a totes aquelles persones que en resistim a agenollar-nos davant la injustícia i no ho fa com abans per “la gracia del Caudillo” sinó pel poder d’una Constitució tutelada, de la llei a la llei, canviant el sabre del general per la corona borbònica, una constitució de la unitat de la seva pàtria garantida per un exèrcit encara franquista i venuda al capital. Els vencedors infectats pel virus, que els optimistes van creure extingits o vivint a fosques cavernes, vivien en reserves de luxe privades i protegides pel poder a canvi de la seva discreció. Però aquests continuaven sortint cada dia a la llum de les palestres públiques disfressats de demòcrates amb carnets nous a la butxaca i el de falange a l’ànima, ànima venuda al diable de la destrucció del bé comú i la terra. I així van sobreviure com un rei fins que la seva naturalesa feixista, sense gens de vergonya, ni por, va descobrir que no tenien res a témer, que els mitjans i les xarxes socials inocularien el seu virus a tal velocitat i efectivitat que tornarien els temps de glòria on exercien tot el seu poder i cridaven ¡arriba españa!, orgullosos amb el braç alçat. Ara continuen cridant el seu nacionalcatolicisme emparats per la democràcia, aquella que es passen per l’arc del seu triomf, una democràcia tergiversada, corrompuda i pervertida, que no deixa de castigar a les eternes perdedores.

I aquí ens trobem un nou gener jugant al camp de l’enemic, rebent cops de peu a les cames, plens de fang feixista, amb la samarreta estripada i els ulls estomacats, amb l’àrbitre comprat xiulant expulsió, en inferioritat numèrica i barallant-nos a la banqueta per a satisfacció de l’equip local, el que sempre ens ha acabat guanyant. 

El virus avança i ja són milions de malalts de feixisme els contagiats, infectats que el Règim reconvertit en règim del 78 ens ven com demòcrates amb dret a expressar-se amb la llibertat vetada a altres a les urnes i a tenir els seus representants, que ens insulten de pensament, paraula i obra només amb la seva presència a les institucions, cobrant sous pagats per les filles i les nétes d’aquelles què van matar els seus pares i avis. Quan la llei no els està emparant arriba tard fent irreparables els seus fets consumats mentre se’n riuen a la nostra cara per la seva impunitat. La justícia està infectada i contribueix a l’expansió d’una pandèmia que any rere any creix sense control.  

Diuen que qui dia passa any empeny, però cap a on ens empeny? Al precipici de la injustícia, de la repressió, del pensament únic, dels interessos de qui no té gens d’interès en una vida digna per a tothom?, mentre les memòries de les nostres víctimes es van perdent sempre en risc de desqualificació, insult i d’oblit imposat. I què farem? Hem de fer un cordó sanitari i crear la vacuna definitiva per alliberar-nos d’una xacra que aniquila l’esperança, la veritat, la justícia, la reparació, la llibertat de persones, pobles, de pensament, d’expressió i de viure amb dignitat. I aquesta vacuna d’unitat antifeixista serà el nostre No Passaran definitiu.