Volem dedicar aquesta concentració d’abril, el mes republicà del calendari, a un poble oblidat per la Memòria i històricament marginat a l’estat espanyol per monarquies, dictadures i fins i tot per la república. Ho fem el mes que aquest poble commemora la lluita per a reivindicar la seva dignitat. Per això volem posar el nostre granet de sorra per saldar aquest deute amb el poble gitano que mereix tot el dret a la veritat, la justícia i la reparació. Un poble estigmatitzat, discriminat i que va conèixer de primera mà la repressió dels cossos i forces de l’estat en qualsevol forma i en qualsevol temps al llarg de la seva història. Un col·lectiu apartat i assenyalat secularment sota tota mena de règims, i en dictadura, si a més eren dissidents polítics amb doble patiment. Aquest acte vol honorar el poble gitano antifeixista.
Les gitanes i gitanos antifeixistes són uns grans desconeguts per a la societat, inclús entre les persones que treballem en defensa dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.
Els arquetips i estereotips han acompanyat al poble gitano, moltes vegades els prejudicis socials l’han lligat al món de la delinqüència pel seu caràcter nòmada i la desconfiança que generava el seu estil de vida. Durant la dictadura la utilització del seu art com altaveu d’una marca Espanya de pandereta i tablao flamenco va col·locar una etiqueta injusta al poble gitano d’afí al franquisme. Però va haver-hi molts artistes, el flamenco dissident, que no es van moure, ni van cantar, al compàs del feixisme. El que és cert és que el poble gitano, una vegada tancades les llums dels escenaris, continuava amb el cartell penjat de primer sospitós de qualsevol delicte o crim.
Com recull el llibre de Manuel Martínez Martínez “El pueblo gitano español en las revoluciones y guerras civiles (siglos XIX y XX): “El gitano és dibuixat com un element asocial, un paràsit, que viu aliè als problemes del país, preocupat exclusivament per mantenir la seva independència respecte a les institucions de l'Estat i les seves obligacions com a ciutadans; un individu que, mostrant el seu nul respecte cap a l'escassetat que ocasionava la guerra, lluitava sols per la seva supervivència a través d'unes activitats marginals que no reportaven res útil a la causa.” Antifeixistes com Helios Gómez Rodríguez, Mariano Ramón Rodríguez Vázquez, Marianet, o Casilda Hernáez Vargas, trenquen aquest discurs, ells i ella, com tants altres es van implicar amb coratge en les lluites per la justícia social i, més tard, en la defensa de la legalitat republicana plantant cara al feixisme amb valor.
El franquisme va voler apropiar-se de l’ànima del poble gitano, mostrant-lo com una atracció de la fira de la dictadura, mentre el continuava perseguint, detenint, torturant, engarjolant i infamant, obligant’ho a viure en la marginalitat i la precarietat.
S’exigia al poble gitano la seva integració en una societat de la qual sempre havien rebut menyspreu en qualsevol època i que els obligava a viure moltes vegades al marge d’una llei que no era la seva. La seva malfiança venia del maltractament rebut des de la seva arribada a la península Ibèrica el segle XV. Van patir l’expulsió dels Reis Catòlics el 1499, el rei Felipe II els va tornar a expulsar el 1537 i Felipe III en 1619. Però el punt culminant d’aquesta violència discriminatòria va arribar el 1749 amb la Prisión General de Gitanos, un intent de genocidi en tota regla, sota el regnat del Borbó Fernando VI, fill i successor de Felipe V i que va passar a la història amb l’apelatiu de “el prudent” i “el just”. No crec que el poble gitano estigui d’acord. Aquest Rei d’Espanya va empresonar homes i dones per separat amb la intenció d’evitar la procreació i exterminar-los com a ètnia i com a cultura. El pla va fracassar, però va ser un punt d’inflexió que marcaria el destí del poble gitano, va fracturar la seva integració voluntària i va aixecar una barrera insalvable entre comunitats que estaven convivint i establint llaços de confiança. Barreres i prejudicis, que encara existeixen i que amb aquest acte volem contribuir a trencar.
Aquest acte vol ser un homenatge a les dones i homes del poble gitano que es van comprometre amb l’antifeixisme. Persones que han de ser doblement honorades perquè en les seves trinxeres es lluitava amb més d’un enemic, perquè ho van fer des de la generositat de qui s’entrega a una causa obviant la discriminació de la qual eren objecte, per uns ideals d’igualtat i justícia que encara s’han de fer valdre.
Chachipé, Barsaní, Chocoronar. Veritat, Justícia, Reparació.
Pachibó ta chimuclaní. Honor i glòria.
Helios Gómez va navegar per convenciment polític entre l’anarquisme, en el qual es va batejar ideològicament a la seva Sevilla natal, i el comunisme, que en un moment de la lluita contra els colpistes va veure com a única via per combatre el feixisme. Durant la guerra va ser comissari polític a Balears, Guadarrama, Andújar i Madrid. El 1937 és expulsat del PCE i torna a l’anarquisme com a milicià de cultura de la 26 Divisió i responsable del diari El Frente fins a la derrota dels defensors de la legalitat republicana. Va travessar els Pirineus i va passar per diferents camps de concentració francesos en un penós periple que acabaria a Algèria. La inhumana supervivència dels camps de la fam, el fred i les malalties li passaria factura física, que sumada als períodes que va passar per les presons franquistes li acabaria traient la vida amb 51 anys a Barcelona.
Helios va néixer el 1905 a Triana, barri gitano i obrer, d’artesans de la ceràmica i forjadors del ferro. En 1919 s’afilia a la CNT i forma part de la publicació Solidaridad Obrera a Sevilla. Però si Sevilla va ser important pel pintor també ho va ser Barcelona a on es va traslladar per motius polítics i des d’on va creuar a Europa el 1927 fugint de la persecució política. Va estar a diferents països, on va continuar militant, entre els quals es trobava Alemanya on va publicar la seva obra gràfica. El 1931 va tornar del seu exili. A Barcelona va viure la victòria del Front Popular i el cop d’estat feixista. Des del primer moment es va incorporar a la lluita amb el fusell i amb el llapis com agitador propagandístic gràfic.
Helios va passar per moltes presons, la de Sevilla, la de Jaén, la Model de Barcelona i també va ser empresonat al vaixell Uruguai pels fets d’Octubre el 1934. En dictadura va tornar a la Model on va restar més temps del qual va ser condemnat. El 30 d’octubre de 1945 el jutge va dictar l’ordre de llibertat que va quedar arxivada al despatx del director de la presó fins al 1954. En aquest any l’advocat de Joan Comorera, pres també a la Model, va trobar l’ordre d’excarceració i en setembre de 1954 va quedar en llibertat. Va deixar la seva obra a la capella de la Model, coneguda com a Capella Gitana, lloc per on passaven els condemnats a mort abans de ser assassinats. Aquesta valuosa obra va ser tapada amb pintura per la Generalitat de Catalunya el 1998 al·legant motius d’higiene. Tot un despropòsit.
La bajañil poema de Helios Gómez
Síntesis lírica y sentimental
de mi raza quemada y peregrina,
verbo alado del dolor que camina
por la geografía experimental.
Trinchera de aliento continental,
emisora de diatribas divinas
y de dulce plegaria, que ilumina
el rumbo en mi senda fundamental.
Eres para el hombre del sur de Iberia
compañera en su andar impenitente
por el reino feliz de sus miserias;
sinfonía de su alma triste, ardiente…
Un torrente de sol en sus arterias,
ritmo y plástica de su continente.
Font: A navajazos y dentelladas: así pelearon los gitanos en la Guerra Civil. Doctor Peligro.
Helios Gómez Rodríguez apel·la als espanyols perquè reconeguin les capacitats del poble gitano i, alhora, deixin de pensar-los a través dels estereotips «de pintoresquisme, de picardia, d'un fals casticismo de pandereta». El gitano no és gandul o tronera per naturalesa, sinó que està capacitat com qualsevol altre «per al treball, per a l'art i per a les concepcions ideològiques». Si algú no ho creu, que miri fora, perquè «aquest tòpic és peculiar dels països [com Espanya] que viuen retardats políticament»: «Una de les meves majors emocions a Rússia va ser comprovar que els gitanos han estat allí totalment integrats en la vida social. En la gran República dels Soviets, els gitanos tenen la mateixa categoria social que tots els altres habitants». I, per si algú ho dubta, dona detalls d'aquesta integració, que és tant econòmica com cultural. Explica al periodista, per exemple, que els gitanos soviètics treballen en l'agricultura en els seus propis kolkhozos, «organitzats i dirigits per gitanos»; o que el Govern ha emprat la seva proverbial habilitat en el maneig de la ramaderia perquè s'ocupin d'aquest comerç en diverses regions i criïn muntures per a «la famosa cavalleria roja». En la cultura, saca a relluir el que anomena «Tzigane-Teatre», igual que argumenta que molts dels principals artistes del Teatre de l'Òpera són gitanos. «Això és el que cal aconseguir a Espanya», resumeix.
La segona idea defensada de forma relacionada és la que els gitanos són part activa d'aquest poble espanyol que s'està jugant èpicament la vida i el futur en la Guerra Civil; en conseqüència, defensa, el triomf de la causa obrera serà també l'alba del seu naixement a la ciutadania de ple dret.
La Guerra Civil està demostrant el valor i el compromís dels gitanos, sosté Helios Gómez; i qui no vulgui veure'l estarà cometent el mateix error d'interpretació que han comès «el señoritismo y los intelectualoides » amb el conjunt del «poble espanyol». Després d'haver-li confinat com a subjecte històric i polític al món de la picardia i del pintoresquisme, ara estan «veient del que el poble espanyol és capaç» i estan sorpresos per la seva «heroica epopeia». «Amb els gitanos ha ocorregut el mateix —assegura—. Aquesta guerra és la seva justificació i la seva reivindicació»:
En Sevilla, els gitanos de la Cava, de Pagés del Corro i del Puerto Camaronero es van estar deu dies batent desesperadament contra Queipo de Llano. En Barcelona, els gitanos de Sants, la barriada de més gran significació proletària, van ser els primers a mobilitzar-se i […] van tallar el pas en la plaça d’Espanya a les forces del Cuartel de Pedralbes. Després he vist als gitanos batre's com a herois en el front d'Aragó, en Bujaraloz i en Pina. Gitanos van venir amb la columna Bayo a Mallorca i van desembarcar en Porto Cristo, i allà, en una centúria del Partit Socialista Unificat de Catalunya, hi havia gitanos que van lluitar com lleons en un parapet que es va anomenar de la Mort. I ara mateix, en una columna de Cavalleria que s’està formant, els primers inscrits són gitanos.
Per tot això, la victòria del poble enfront del feixisme serà el principi d'una nova era també per a ells: «Jo et dic que d'aquesta guerra civil que il·luminarà tantes coses magnífiques ha de sortir, també a Espanya, la reivindicació dels gitanos, la seva integració total a la vida civil».
Helios Gómez utilitza la categoria, habitual en el lèxic científic i polític d'aquell temps; en el seu cas per a demandar el reconeixement de la raça dels gitanos, que ha conservat com a tal «la seva puresa aborigen», diu, i és tanta raça com la jueva o l'àrab.
Font: HELIOS GÓMEZ: LA INVISIBILIDAD DE LA REVOLUCIÓN GITANA. María Serra.
Casilda Hernáez Vargas, Kasi. Va néixer el 4 de setembre de 1914 de mare soltera i de pare desconegut. La seva progenitora era, segons les seves paraules, una bohèmia d'aquestes que "vivien en els carros de l'època". (...) Va poder viure enmig d'una família reconeguda i volguda al costat dels altres quatre germans que la seva mare va tenir en una relació sentimental amb un carabiner destinat a la frontera francesa. Va créixer en el barri donostiarra d'Eguía, en el si d'una família on, segons ella, tot era "antipolític o apolític", però amb un tint anticlerical.
El procés que Casilda va experimentar per a adscriure's a l'anarquisme ens permet comprendre la sintonia que tants gitanos i gitanes van mostrar cap a aquesta ideologia. (...) La seva manera d'actuar, més instintiva que premeditada, la va portar a "salto de mata", en 1931, a les joventuts llibertàries de la CNT.
Com a dona cenetista, es va implicar en la lluita social en termes d'igualtat amb l'home, dins d'un activisme feminista que en la seva lluita per l'alliberament de la dona anava molt més enllà del sufragisme femení, i que la va portar a relacionar-se amb l'agrupació llibertària Dones Lliures. (...) en ocasió de la Revolució d'Octubre de 1934, va participar al costat dels seus camarades de la CNT en el repartiment de pistoles que els socialistes feien en la fosa Ibarreta. També es va dedicar a aixecar barricades i distribuir material bèl·lic en el fons d'una cistella, sota els pasquins. El dia que va ser descoberta portava una bomba, per la qual cosa va ser condemnada per un tribunal militar a vint-i-nou anys de presó (...) A partir de llavors, va començar a ser coneguda amb el sobrenom de la Chica de las Bombas. Reclosa en el fort de Guadalupe, va quedar lliure després de l'amnistia general concedida pel Front Popular al començament de 1936.
Poc després de sortir, va conèixer al que seria el seu company sentimental, Félix Likiniano. Només començar la Guerra Civil, es va allistar en les milícies anarquistes de Sant Sebastià, participant en els combats de la Penya d'Aya i Irun contra les forces compostes per requetès, italians i legionaris, que, per ser molt superiors en armament, van haver de replegar-se i passar a defensar el fort de Guadalupe, el mateix on havia sofert presó, temps enrere. Estant tot perdut, va aconseguir passar a Fuenterrabía per a agafar un vaixell que la va portar a territori francès i més tard, per tren, tornar a Espanya per Puigcerdà i dirigir-se seguidament a Barcelona, per a acabar combatent amb la columna Hilario-Zamora en el front d'Aragó.
Després del fracàs de la campanya que pretenia prendre Saragossa, va tornar a Barcelona, on se li va encomanar l'organització d'un taller de confecció de roba interior per als milicians. En això estava quan es van produir els successos de maig de 1937. (...) La il·lusió per recuperar "els primers dies de la Revolució" es va dissipar quan els dirigents de la CNT, amb Marianet al capdavant, van cridar per ràdio al cessament del foc. (...)
Va tornar a la fàbrica per a continuar fent calçotets, però, trobant a faltar el front de batalla, va tornar amb la 133 quan l'exèrcit republicà retrocedia davant l'embranzida enemiga. La derrota en la batalla de l'Ebre la va obligar a tornar a Barcelona per a defensar-la, però ja era tard, i degué prendre de nou el camí de l'exili passant a França al costat del seu company Félix. (…) Casilda va quedar internada en el camp de concentració de Saint-Cypriene, on no hi havia més dona que ella, i del qual es va escapar al saber de l'avanç de les tropes alemanyes. (…) Félix es va incorporar a la resistència francesa, mentre que Casilda va començar a exercir d'enllaç per a passar informació. La seva casa va acabar convertint-se en la seu tant de la resistència francesa com de l'antifranquista, per la qual cosa va arribar a ser coneguda com el Consolat Basc; d'ella sortien guerrillers per a cometre sabotatges i atacs a cuartelillos.
Mai va negar la seva procedència gitana; al contrari, s'enorgullia d'ella i agraïa tot allò que havia contribuït a formar el seu caràcter: "La nostra rebel·lia o resistència familiars no venia de qualsevol branqueta que ens havia sortit amb la República. No. Ja venia des de feia temps. Venim de l'avior amb aquest caràcter específic. La meva àvia, gitana, vivia en un carro (...). Era una família magnífica, d'aquestes que tenen tots els colors", deia. Va morir en Saint-Jean-de-Luz, el 31 d'agost de 1992.
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
La figura de Mariano Ramón Rodríguez Vázquez, Marianet, és pràcticament desconeguda. Sabem que va néixer a Barcelona el 1908, però poc més; sí, que va ser abandonat pel seu pare i que va sobreviure gràcies a petits furts. Una vida marginal que el va portar a passar per la presó, on es va formar en la ideologia llibertària que el va impulsar a afiliar-se el 1931 a la FAI. No va parlar gaire del seu passat en públic, els seus camarades només van saber del Rei Gitano del Sindicat de la Construcció, com era conegut, de les seves activitats de cinc anys enrere.
La seva carrera a la CNT-FAI es va caracteritzar per les seves nombroses estades a la presó i pel seu ràpid accés a la Secretaria General. En poc temps va passar per la Confederació Regional del Treball, el Sindicat de la Construcció, el Comitè Pro-Presos, la Federació Local de Sindicats de Barcelona i la secretaria del Comitè Regional de Catalunya, per acabar sent escollit secretari general del Comitè Nacional, en novembre de 1936.
Entre setembre i octubre de 1935, com a redactor de Solidaridad Obrera, va tenir un debat amb Lucía Sánchez Saornil, centrat en el paper de les dones en les organitzacions, en la lluita social i en les possibilitats de transformació social. Un intercanvi d'articles que es va iniciar amb un titulat: "La mujer factor revolucionario" i "Avance. Por la elevación de la mujer", en els quals Marianet va reconèixer els problemes que afectaven les dones dins del moviment anarquista. Una situació de dependència que va creure que devia ser superada mitjançant la unió de dones i homes per a transformar la societat i assolir la independència econòmica que la dona necessitava per a deslliurar-se de la tirania dels homes. Per a Marianet, la lluita devia ser responsabilitat de les mateixes dones; i, per a tal fi, va oferir a Saornil una pàgina setmanal al diari, encara que aquesta va considerar que era una oferta insuficient, ja que pretenia tenir un espai independent dins de l'anarquisme. I així ho va fer el maig de 1936, amb la creació de Mujeres Libres com una organització feminista i proletària independent de la CNT, amb el propòsit d'acabar amb la "triple esclavitud de la dona": la ignorància, el capital i l'home.
Derrotats els militars a Barcelona el 19 de juliol de 1936 pels anarquistes. Es va iniciar de manera espontània una revolució social, però la CNT va decidir paralitzar-la per a prendre com a objectiu principal: guanyar la guerra, per considerar que si es perdia, no hi hauria possibilitat de completar la revolució. Un pas que es va considerar imprescindible, i que va portar a la CNT a participar en els governs català i estatal, a fi que el sindicat no perdés poder davant l'acaparament de ministeris per part de comunistes i republicans, així com garantir-se el repartiment de les armes enviades per Rússia i el nomenament de comandaments militars anarquistes.
Com a justificació a aquesta política, tan contrària als ideals llibertaris, Marianet i la resta de la cúpula cenetista, van pretendre convèncer als militants anti estat, que el Govern de la República era una part més d'un règim revolucionari, amb el qual també es podrien aconseguir les metes de l'anarcosindicalisme.
No tots van estar d'acord amb el pas donat. Molts van considerar aquesta decisió com una traïció a les aspiracions anarquistes; i, en ocasió dels successos de maig de 1937 a Barcelona, el descontentament de les bases va augmentar quan Marianet, junt García Oliver i Federica Montseny, van demanar el cessament el foc. Una decisió que va reforçar les ambicions comunistes i que va acabar marginant a la CNT, tant en la presa de decisions nacionals com en els comandaments militars.
Els esforços de Marianet per superar al Front Popular i conformar un nou Front Popular Antifeixista, com per obtenir una unitat d'acció per a guanyar la guerra, van ser inútils, malgrat aconseguir, tardanament, la unió sindical entre la UGT i la CNT. La falta de suport del proletariat internacional, el bloqueig de material de guerra i matèries primeres, van completar la divisió interna de la República. Tot va contribuir en el desenvolupament de la crisi econòmica i l'enfonsament dels fronts. Malgrat això, Marianet va continuar fins a l'últim moment amb l'esperança que la situació es podia revertir, realitzant contínues crides a la unitat i a la resistència. (...)
Una vegada en l'exili, el 14 d'abril de 1939, ja a París, va pretendre solucionar el problema de la duplicitat representativa confederal existent en l'exili, per al que va considerar necessari dissoldre el Comité Nacional del Movimiento Libertario amb base en Tolosa, i crear en el seu lloc, el Consejo General del Movimiento Libertario amb seu en la capital londinenca sota l'autoritat de la CNT espanyola, per la qual cosa Marianet va ser nomenat el seu president, càrrec que ostentava a la seva mort dos mesos més tard. També va contribuir en la creació del SERE -Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols-.
Marianet va destacar per la seva capacitat de treball, la seva responsabilitat i el seu compromís amb les decisions del Comitè Nacional. Un obrer incansable, sempre disposat a afrontar els problemes per a donar-los solució, des de la gestió de compres de material bèl·lic, camions i altres productes elaborats, fins a l'adquisició de tota mena de matèries primeres, especialment paper, essencial per a la lluita propagandística a través de pamflets, cartells, revistes i llibres.
Font: Marianet: gitano, anarquista y secretario general de la CNT durante la Guerra Civil.
La implicació d'alguns gitanos va arribar a ser tan notable que en moltes ocasions van aconseguir llocs de responsabilitat i ascensos en la graduació militar. Un d'ells, Francisco Cortés Heredia, conegut també per Rubite i Pancho Villa, treballador, abans del conflicte, en la Barraca de Quero de Motril, es trobava afiliat a la UGT en el moment de la revolta. Allistat en les milícies de la CNT, va prestar servei en la cerca i requisa d'armes, per la qual cosa va ser ascendit a sergent amb destinació a Almeria. Una altra promoció fulgurant, deguda a l'escassetat de comandaments, va ser la de Manuel Montoya Vargas, afiliat al Partit Comunista i treballador de la sucrera de Motril, de la qual va ser nomenat president del comitè de fàbriques després de la confiscació d'aquesta pel comitè revolucionari d'aquesta ciutat. Incorporat a l'exèrcit republicà, va aconseguir el grau de tinent.
Major escalafó va aconseguir Juan Flores Carmona, qui, destacat en el front de Castelló al setembre de 1936, va ser ascendit de soldat a capità d'Infanteria. Una graduació per la qual finalitzada la contesa va ser processat, per creure's que havia tingut un paper destacat durant la guerra. (…)
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
El càrrec de més gran responsabilitat atorgat a una persona d’ascendència gitana, va ser el que va rebre Félix Gavari Hortet. El 25 de febrer de 1936 el president Lluís Companys (que havia estat amnistiat i rehabilitat en el càrrec pel nou govern de la República després de la condemna a anys de presó pels Fets del Sis d’Octubre de 1934) nomenava Félix Gavari (o Gavarri en algunes fonts) Hortet comandant en cap del cos dels Mossos d’Esquadra. Segons les fonts documentals, Gavari era tinent coronel de la Guàrdia Civil, era amic personal del president Companys i era d’ètnia gitana.
D’aquesta manera Gavari (o Gavarri), nascut a Saragossa l’any 1886 i fill de pare aragonès i mare catalana, es convertia en la primera persona de la comunitat gitana que passava a exercir un càrrec d’alta responsabilitat en l’administració de la Generalitat. També, segons les fonts documentals, va exercir el càrrec durant els difícils mesos de la revolució anarquista (agost, 1936 – maig, 1937) i va contribuir, decisivament, a la recuperació del control governamental de l’ordre públic.
Altres fonts documentals i orals afirmen que Gavari era amic personal del president Companys des dels anys de joventut. Gavari va exercir el càrrec fins a la remodelació de maig de 1937. Posteriorment va continuar exercint altres funcions de comandament al cos dels Mossos d’Esquadra, però no va acompanyar el president a l’exili (gener, 1939).
Font: Companys nombra a un gitano al frente de los Mossos d'Esquadra. Marc Pons.
Félix Gavari Hortet va ser detingut, empresonat i sotmés a dos consells de guerra. Un el 1939, a l’edat de 54 anys, sent condemnat a 30 anys de reclusió major, i altra el 1946, amb 61 anys, sent condemnat a 20 anys de reclusió temporal.
El combatent més popular va ser José Palma León, Oselito. D'ell poc sabem, excepte el que es conta en un article de La Voz, signat per Antonio Otero Seco. Un testimoniatge directe que ens permet acostar-nos a la personalitat d'aquest protagonista gitano de la Guerra Civil Espanyola, del qual es deia que “sabía de cante más que la paloma azú. De canto y de pasar hambre”, que a penes va poder anar a escola, però que en “sus veinte años cargados de sueños irrealizados acabaron por tirar de él” per a acudir a Barcelona a l'olimpíada esportiva obrera, “en réplica a la que Hitler había organizado en Alemania”. José, continuava comentant l'articulista, no havia fet mai “gimnasia ni había jugado al fútbol”, només s'havia emprat, en el seu escàs temps lliure, a rondar “por las tapias de los cercados con reses bravas para desliarse de la cintura el capotillo al menor descuido de los guardas”.
En tota la seva vida no havia fet més que “dejar caer una vez y otra la maza pesada del martillo sobre el hierro al rojo”, i com a ferrer va inventar un esport usant els cèrcols de ferro que es feien per a les rodes de les carretes, els quals lliurava a domicili ficant-se dins per a arribar rodant al seu destí. Decidit a llançar-se a l'aventura, “cogió un aro antiguo y lo colocó en la carretera, enfilando la dirección de Madrid, luego se metió dentro y empezó a pedalear”. Després de vint dies de camí, el 12 de juliol de 1935 va arribar a la capital d'Espanya, davant “el asombro de los chicos que le vieron llegar y las dudas de los guardias de la circulación ante el caso inédito, entre los timbres y las señales luminosas de paso, viéndole inclasificable entre los peatones y los vehículos”.
En l'entrevista va respondre de manera oberta i informal, revelant un esperit lliure i desimbolta: “ A mí lo que me importa es conocer nuevos caminos. El gitano es para las vereas der mundo” deia. Un deambular en el que no podia faltar el seu anell, que per les seves grans dimensions i pes li havia creat molts problemes, sobretot per a trobar allotjament durant la seva marxa. També va referir algunes anècdotes esdevingudes durant el seu viatge. Una d'elles, bona mostra que la pràctica d'exercicis amb el cèrcol era molt més complicada del que semblava, es va produir quan “en un pueblo del camino, se empeñó un cateto en hacer lo que yo, y por poco se mata. El hombre, en cuanto intentó andar, tropezó, y le cayeron sobre el cuerpo los cincuenta kilos de hierro. A ese no se le olvida el percance en tos los días de su vía”.
En aquells dies no tenia al cap participar en l'Olimpíada Popular de Barcelona, només s'encaminava “a donde los pies” ho portessin. Decidit a participar en aquest esdeveniment esportiu-popular, marxa a la capital catalana, però, a causa de la guerra, aquesta olimpíada es va suspendre. Oselito va acabar enrolant-se en els primers grups de milicians que van començar a operar en les serres catalanes, pels camins de les quals anava i venia amb fusell i cèrcol, disposat a entretenir als seus camarades en els moments de treva, combatent en les trinxeres cada vegada que se li necessitava, fins que en la tardor de 1937 va caure mortalment ferit en el front de Madrid.
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
Pedro Flores Jiménez, va ser un bandoler que, al costat del seu oncle Arocha, va actuar com a tal. Iniciada la guerra, es va posar al servei del comitè revolucionari de Ronda, a les ordres del qual va participar en la presa dels llocs de la Guàrdia Civil de Cartajima i Parauta, en un dels quals va capturar a deu guàrdies civils que van ser reclosos en Ronda el 3 de setembre de 1936. Va destacar igualment per la seva labor propagandística en la ràdio rondeña i en les operacions del grup del Madroño en la regió muntanyenca de Ronda, a Ubrique i en la serra de Grazalema. Capturat el març de 1937, va ser condemnat a mort pel tribunal militar de Coín.
Uns altres van ser menys espectaculars en les seves accions i van combatre principalment amb una guitarra en lloc d'un fusell. Luis Fernández Fernández, Maestro Campillo, natural de Garrucha –Almería-, va ser cridat pel seu reemplaçament per a formar part de l'exèrcit republicà en el front madrileny on va ser ferit en la batalla del Jarama durant la presa del Pingarrón. Conegut per alguns comandaments pels dots musicals amb les quals entretenia als seus camarades en les estones d'oci, va ser reclamat, una vegada que es van guarir les seves ferides, per a servir en la rereguarda com a guitarrista i amenitzar els esdeveniments culturals de les vetllades programades per a la societat madrilenya. Reconegudes les seves qualitats, va col·laborar igualment en el primer número de la revista Música mitjançant una “serie de falsetas propias de las seguiriyas gitanas”, transcritas por Eduardo Martínez Torrer.
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
Antonio Torres Heredia,
hijo y nieto de Camborios,
con una vara de mimbre
va a Sevilla a ver los toros.
Moreno de verde luna
anda despacio y garboso.
Sus empavonados bucles
le brillan entre los ojos.
A la mitad del camino
cortó limones redondos,
y los fue tirando al agua
hasta que la puso de oro.
Y a la mitad del camino,
bajo las ramas de un olmo,
guardia civil caminera
lo llevó codo con codo.
El día se va despacio,
la tarde colgada a un hombro,
dando una larga torera
sobre el mar y los arroyos.
Las aceitunas aguardan
la noche de Capricornio,
y una corta brisa, ecuestre,
salta los montes de plomo.
Antonio Torres Heredia,
hijo y nieto de Camborios,
viene sin vara de mimbre
entre los cinco tricornios.
Antonio, ¿quién eres tú?
Si te llamaras Camborio,
hubieras hecho una fuente
de sangre con cinco chorros.
Ni tú eres hijo de nadie,
ni legítimo Camborio.
¡Se acabaron los gitanos
que iban por el monte solos!
Están los viejos cuchillos
tiritando bajo el polvo.
A las nueve de la noche
lo llevan al calabozo,
mientras los guardias civiles
beben limonada todos.
Y a las nueve de la noche
le cierran el calabozo,
mientras el cielo reluce
como la grupa de un potro.
Existeixen testimoniatges de l'enteresa dels gitanos davant l'escamot d'afusellament. Així ho refereix Antonia Fernández, en recordar com el seu pare, sabent que l'anaven a buscar, va esperar que arribessin per ell. Amb serenitat, va demanar posar-se la seva armilla i acomiadar-se de la seva dona. Poc després seria afusellat al costat d'altres set persones "del millor del poble". Un altre testimoniatge és el de Dolores Heredia, qui conta com van detenir als seus avis per a ser afusellats en les tàpies del cementiri del seu poble. Abans que li toqués el torn, la seva àvia va demanar que la deixessin vestir "de net". Negat aquest últim desig, la mare de Dolores va pregar que la deixessin anar perquè es vestís, oferint-se a ocupar el seu lloc si potser no tornava. No va haver-hi motiu llavors per a negar-se, i, ja a la seva casa, "es va vestir de net, es va posar les seves saies, les seves robes llargues" i va tornar per a posar-se davant la tàpia perquè la matessin.
El mapa de la repressió exercida pel bàndol revoltat cap a persones gitanes va abastar gairebé tots els racons de la península. A Granada, on existeix un registre de persones afusellades, trobem també víctimes gitanes en els primers dies de la contesa, possiblement implicades en la resistència que va oferir el barri de l'Albaicín. Entre elles podem citar a María Fernández Santiago, executada el 26 de juliol de 1936; José Heredia Maldonado, el 25 d'agost; Luis Amaya Cortés, el 29 del mateix mes; José María Heredia Fernández, el 17 de setembre; i Enrique Maya Amaya, el 4 de novembre. També a Fuente Vaqueros va ser afusellat el gitano conegut com Huchillejas, qui encara en cadira de rodes, havia estat assistent habitual a tots els mítings d'esquerra, doncs, segons Rosario Fernández Cortés, "es posava a escoltar, li agradava la gent seriosa".
A Navarra apareixen també referències a morts produïdes en els moments inicials de la contesa. En Cáseda ho va ser Vicente García Castro, del qual es diu que "va aparèixer mort violentament". També Antonia, la Soriana, assassinada en Zirauki, i Jesús, el Gitano, un llaurador de 35 anys que estava afiliat de la CNT i que va ser assassinat en el municipi de Villatuerta el 6 d'agost de 1936. Altres víctimes van ser Inés Arguiñano i Fructuoso Rodrigo Nagore, el Pintures, del qual es va dir que era un gitano torero. A Galícia, el 30 de setembre de 1936, van ser abatuts per un grup feixista, en el quilòmetre dos de la carretera que uneix Perillo amb Oleiros, tres artesans cistellers gitanos d'una mateixa família: Antonio Montoya Camacho, de 16 anys; Manuel Giménez Montoya, de 14; i Antonio Camacho Lovato, de 45; salvant-se un altre "perquè a un Guàrdia Civil se li va travar l'escopeta".
Francisco Moreno Fernández, també conegut per Maestro Gitano, estava en la UGT, des de 1931, on exercia com a sotssecretari d'aquest sindicat en Caniles, a més de ser tresorer en la CNT. Un compromís que es va veure confirmat el 19 de juliol de 1936 en formar part de l'anomenat Comitè de Justícia, creat a fi de contrarestar qualsevol intent colpista al seu poble. Posteriorment, va intervenir en la presa de les poblacions de Galera, Huéscar i Guadix. Una intensa implicació que va influir en la seva condemna a mort per un tribunal militar.
També va ser condemnada a mort Antonia Gómez Jiménez, una moderna Robin Hood que pertanyia a un sindicat de porters i que va tenir la gosadia d'apoderar-se d'un talonari de xecs pertanyent a Enrique Hurtado de Mendoza i Oliva, del bloc de pisos dels quals era portera. Una acció que no va tenir com a finalitat el lucre personal, sinó la de repartir els xecs entre els obrers que treballaven per a aquest empresari, a fi que disposessin dels diners que hi havia en el seu compte corrent.
Uns altres com el pare del bailaor Farruco, ja eren militars professionals, i en aquest cas amb una alta graduació, ja que, com a enginyer de canals i ports, va sortir de l'acadèmia militar amb el rang de comandant. Durant la guerra va estar al comandament d'un batalló multiètnic compost per gitanos i gachés, que, adscrit a la 38 Brigada Mixta, va combatre en el front de Madrid, on va ser capturat i afusellat al final del conflicte.
En Lebrija, Casto Moreno Vargas, el Mojiconero, afiliat a la CNT i un dels responsables de l'acció directa del sindicat, s'havia destacat ja abans de la guerra per anar "a los cortijos para hablar con los señoritos" per a defensar els interessos dels jornalers; també per ser un dels quals s'encarregaven de divulgar els butlletins del sindicat entre els afiliats analfabets, als qui els llegia i explicava els convenis del sector. Una labor sindicalista que va justificar el seu arrest al costat de Pedro Peña Aguilera, àlies Perico, i el Viri, tots ells també delatats per participar en les requises d'armes als llauradors de dretes. Condemnat a mort, Casto va ser portat davant un escamot compost per falangistes. Per fortuna, va poder sortir amb vida en caure sobre ell una de les víctimes de la descàrrega. Embolicat en sang i vísceres alienes, va ser donat per mort sense rebre el tir de gràcia. Una vegada recuperat va servir de portalliteres en la Creu Roja en Ronda i en caure en poder dels insurrectes, va acabar reclòs a la presó de Sevilla, on va conèixer a molts professors i catedràtics de Madrid i Barcelona, els qui, veient el seu afany per aprendre, li van ensenyar matemàtiques i filosofia, entre altres matèries. En sortir de presó i després de burlar el desterrament que li van aplicar va acabar fent classes als seus alumnes dels cortijos de Lebrija sota el nom fals de José València.
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
La presumpció de culpabilitat basada en prejudicis contra els gitanos apareix sovint en els informes de la Falange, d'alcaldes, de la Guàrdia Civil i de molts testimonis; fins i tot, en els comentaris i valoracions dels mateixos tribunals.
Heus aquí alguns exemples:
El 22 de juny de 1944 va ser afusellat José Fernández Castellón “Gitano”, natural de Turre i veí de Bédar, el batlle d’aquesta localitat va manifestar al seu informe que “antes del glorioso Movimiento Nacional, observó una conducta sospechosa, como gitano y vago”. Un altre batlle incidia en els antecedents delictius de Juan Heredia Heredia, de qui va dir que era “gitano, como tal, amigo de lo ajeno, y por eso ha estado varias veces en la cárcel”.
En el procés obert contra Rafaela Fernández Heredia, veïna de Pinos Puente i acusada de vendre a preus abusius el quilo de pa, un informe de la Guardia Civil la descriu com una persona de “conducta moral algo indeseable por sus enredos y amiga de lo ajeno”. En aquest punt, el redactor va postil·lar: “esto harto frecuente en esta clase de gentes, como gitanos que son”.
Sobre la família Córdoba, acusada de pasar-se a zona republicana, el tribunal, en la sentència d’absolució, no va voler deixar de manifestar que “no son de mala conducta, aunque únicamente aficionadas a la sustracción de frutos, característica de su condición racial y social”. Finalment, comentarem el cas de José Cortés Fernández, detingut a Granada tras ser acusat pel mossèn de Villanueva de Mesía d’haver participat en “el asalto y destrucción” de la seva església. El cap de Falange d’aquella vila, quan informa sobre la seva conducta afirma que “no era nada más que regular. Filiación socialista, antecedentes: un niño muy vago y poco amante del trabajo, como buen gitano”, partidari de la causa marxista per influència de “su progenitor”. El batlle, per la seva part, va informar en els mateixos termes, afegint com havia fugit “a la zona roja el 28 de agosto de 1936, con las grandes ilusiones de no hacer nada”.
Font: Llibre EL PUEBLO GITANO ESPAÑOL EN LAS REVOLUCIONES Y GUERRAS CIVILES (S IGLOS XIX Y XX). Manuel Martínez Martínez.
Romance de la Guardia Civil de Federico García Lorca.
Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.
¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.
Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.
La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.
¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.
Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.
La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.
¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.
Eusebio Rodríguez Padilla amb el seu treball basat en la recopilació de desenes d'expedients, cenyint-se únicament al marc geogràfic d'Almeria, Granada i Màlaga, ens mostra la dimensió que a escala estatal degué tenir la repressió sobre el Poble Gitano, un col·lectiu que es trobava pres d'uns prejudicis que estigmatitzaven als seus membres. Aquestes sentències d'"il·legítimes, radicalment nul·les i injustes", i afegia que "manquen absolutament d'eficàcia i validesa". Es reiterava la "il·legitimitat" del Tribunal de la Represión de la Masonería y el Comunismo, del Tribunal de Orden Público, dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques i dels consells de guerra constituïts per motius polítics, ideològics o religiosos. (...)
En el cas dels gitanos, a la repressió política es va sumar la social des de novembre de 1939, quan, sota el pretext de combatre el tifus exantemàtic, probablement transmès per les tropes procedents del nord d'Àfrica, els gitanos van ser objecte de batudes amb la finalitat d'internar-los en centres sense les condicions adequades per a albergar-los i tractar-los. Encara així, Franco va deixar ben clar que el nou règim no havia d'haver de retornar a la circulació social elements nocius, pervertits, enverinats políticament i moralment, perquè representarien un "perill de contagi per a tots".
D'aquesta manera, la repressió quedava justificada davant la necessitat de tractar-los amb "la raó de la força per a aconseguir salvar a Espanya i per a donar-li dies de grandesa". D'altra banda, la criminalització dels gitanos, encara que sense ser una construcció franquista, va ser institucionalitzada sobre la base d'una "diferència" essencialista, confirmada per la suposada especificitat de la delinqüència gitana referida al robatori de cavalls, la mendicitat, les estafes, el furt en botigues, etc. Sent el comerç de cavalls la principal activitat tradicional dels gitanos en el camp, va constituir el motiu prioritari de control i vigilància, pel fet que, en el context de pobresa de l'Espanya dels anys quaranta, la possessió d'una cavalleria suposava una valuosa eina de treball.
Així es va establir el 14 de maig de 1942 en el reglament de la Guàrdia Civil, el capítol quart de la qual deia textualment: "Es vigilarà escrupolosament als gitanos", perquè com es plasmava en el capítol següent: "Aquesta classe de gent no té en general residència fixa, es trasllada amb molta freqüència d'un punt a un altre en què siguin desconeguts, convé prendre d'ells totes les notícies necessàries per a impedir que cometin robatoris de cavalleries o d'una altra espècie". La presumpció de culpabilitat era categòrica.
Font: Todos los Nombres
Una existència "sense projecció de futur"
L'ètnia gitana es va incorporar per a major humiliació a la llei de vagos y maleantes. "En la seva gran majoria els acusats no s'integraven en la vida laboral i mantenien treballs com el de tractant d'animals, treballs amb el ferro i, sobretot, es dedicaven a exhibir el seu art en els llocs on arribaven en grups més o menys grans", la qual cosa incomodava a les autoritats que volien tenir controlats tots els moviments dels ciutadans, afegeix Rodríguez Padilla.
En la documentació oficial trobada sobre dones gitanes en consells de guerra el terme majoritari les defineix per "la feina de casa", però la dona gitana, a més de cuidar a la seva extensa família, havia d'exercir altres ocupacions amb les quals contribuïa al sosteniment diari de la seva casa o cova, i fins i tot carreta, ingressos que complementaven els del seu home, la majoria de les vegades escassos.
El règim les etiquetava com cistelleres, bugaderes, cuineres, netejadores, carnisseres, venedores de teles ambulants. A vegades havien de caminar durant tot el dia pels masos per a aconseguir fer una venda. En altres ocasions quan la situació ho requeria demanaven almoina, espigolaven, segaven i recollien el fruit de les oliveres. "Era una existència del dia a dia, sense projecció de futur, perquè no n'hi havia, caracteritzada per l'obtenció d'uns paupèrrims beneficis que els mantenien en la penúria econòmica", per a la seva supervivència.
Dues formes de repressió
Les gitanes van ser reprimides per procediments judicials i per l'actitud repressiva del franquisme quant al seu vestuari, forma de vida, llengua i tradicions, com era el cas dels matrimonis d'aquestes dones, que van ser anul·lats en la seva majoria.
La repressió començava a través dels consells de guerra i procediments Sumaríssims d'Urgència, la qual cosa representava una greu amenaça per a tot aquell que no hagués demostrat la seva filiació dretana. "En el món gitano la filiació política era una raresa i molt més si ens referim al segment social de les dones d'aquesta ètnia, per diverses raons, però les més importants eren la falta d'accés a l'ensenyament i en la predominant forma de vida nòmada, que li impedia, de manera general, l'accés a la cultura", aclareix a Público l'investigador.
Sentències per a dones sense recursos
La misèria en la qual vivien moltes d'aquestes dones les impulsava a dedicar-se a la venda ambulant. L'estraperlo suposava la possibilitat d'assegurar la supervivència de la seva família, però a costa de grans esforços i sacrificis.
PAISATGE
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.
Joan Salvat-Papasseit.
Joan Salvat-Papasseit, “de mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació; de dignitat poeta”, segons la descripció que consta a la placa del carrer de l’Argenteria, a l’edifici on va morir de tuberculosi amb 30 anys el 1924.
Joan Salvat-Papasseit va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacte. Conegut com a poeta d'avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en català i castellà, simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu, optimista i vital, contrasta amb una vida d'obligada rutina i repòs deguda als problemes de salut.
Paraules de Salvat-Papasseit:
“Més alt que les banderes i els altars, cobertors de crims i de pillatge, estan els que treballen i no poden menjar.”
“Som de la Llibertat i per la Llibertat: de suara i per sempre. Allí on clami un esclau, allí nosaltres.”
“La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.”
“Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d’un Estat qualsevol em fermin els grillons de l’esclavatge.”
“L’Estat és un mal pare qui corrompeix llurs filles per a vida innoble. Aquestes –les nacions– protesten i es rebel·len.”
“M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits.”
“Fem coses. A aquells que no fan mai res no els tingueu en compte, si no és per di’ls-hi això: Feu coses o calleu.”
Font: Papaseit 95. Germà Capdevila.
¡BUENOS DÍAS, GITANOS!
Sueño
La radio emite en romanó.
Escucho su voz:
“Buenos días, gitanos, grandes y pequeños!
¡Qué tengáis salud y fortuna!”
Estudio, micrófono, música.
Los gachés bailan con nosotros.
Los gachés se ríen con nosotros.
Estoy feliz.
Sueño
La radio emite en romanó.
Escucho su voz:
“¡Huid lejos, gitanos, jóvenes y mayores!
¡Huid, huid muy lejos!”
Granadas, bombas, armas, cuchillos.
Los gachés nos golpean.
Los gachés nos asesinan.
Estoy desolada.
Poema de Papusza (nina en romaní), va morir el 8 de febrer de 1987, en Inowrocław, Polònia, entre la indiferència i negació dels seus. Bronislawa Wajs (aquest era el seu nom real) va néixer el 17 d'agost de 1908, a Lublin, Polònia. Papusza va ser una de les dones gitanes que més ha contribuït a la transmissió de la cultura gitana gràcies a la literatura.
Polònia va ser el primer país ocupat pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial i va ser el país més perjudicat, ja que va perdre una gran part de la seva població jueva i gitana. La família de Papusza va perdre a gairebé tots els seus membres, especialment durant un violent atac al seu campament pels nazis en 1943 prop de Wlodzimierz.
Els nazis consideraven els romanís (gitanos) "inferiors racialment" i el destí dels romanís en algun sentit era paral·lel al dels jueus. Els romanís estaven subjectes a empresonament, treballs forçats i a ser massacrats. També estaven subjectes a deportació als camps d'extermini. Els Einsatzgruppen (equips mòbils de matança) van matar a desenes de milers de romanís en els territoris orientals ocupats pels alemanys. A més, milers van ser assassinats en els camps d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, Chelmno, Belzec, Sobibor, i Treblinka. Els nazis també van empresonar a milers en els camps de concentració de Bergen-Belsen, Sachsenhausen, Buchenwald, Dachau, Mauthausen, i Ravensbrück.
Els romanís d'Alemanya van ser deportats a Auschwitz, on un camp especial va ser establert per a ells a Auschwitz-Birkenau - el "camp de les famílies gitanes". Famílies senceres van ser empresonades juntes. Els bessons i nans van ser separats i subjectes a experiments mèdics pseudocientífics conduïts pel SS Capità Dr. Josef Méngele. Els mèdics nazis també usaven presoners romanís en els experiments mèdics dels camps de Ravensbrück, Natzweiler-Struthof i Sachsenhausen.
El "camp de les famílies gitanes" a Auschwitz estava plagat d'epidèmies - tifus, verola, i disenteria que van reduir severament la població del camp. El maig de 1944, els alemanys van decidir liquidar el camp. En envoltar les SS el camp, van trobar als romanís armats amb tubs de ferro i altres armes improvisades. Els alemanys es van retirar i van ajornar la liquidació. Després aquest mateix mes, les SS van transferir al voltant de 1.500 romanís, que eren encara capaços de treballar fora del camp de les famílies. Gairebé 1.500 més van ser transferits a l'agost. Els romanís restants, al voltant de 3.000, van ser assassinats. Almenys 19.000 dels 23.000 enviats a Auschwitz van morir aquí.
En les àrees d'Europa ocupades pels alemanys, el destí dels romanís variava de país a país, depenent de les circumstàncies locals. Els nazis en general empresonaven els romanís i després els transportaven a Alemanya o Polònia per a fer treballs forçats o per a ser exterminats. Molts romanís de Polònia, Holanda, Hongria, Itàlia, Iugoslàvia, i Albània van ser afusellats o deportats als camps d'extermini i assassinats. En els estats bàltics i les àrees de la Unió Soviètica ocupades pels alemanys, els Einsatzgruppen (equips mòbils de matança) els mataven al mateix temps que mataven als jueus i els líders comunistes. Milers d'homes, dones, i nens romanís van morir en aquestes accions. Per exemple, molts romanís van ser afusellats juntament amb els jueus en Babi Yar, prop de Kíev.
A França, les autoritats van posar en pràctica mesures restrictives contra els romanís fins i tot abans de l'ocupació alemanya del país. Les deportacions van començar des de la França ocupada cap a fi de desembre de 1941. En la zona no ocupada, els oficials del govern de Vichy sota la supervisió de Xavier Vallat i el ministeri dels assumptes jueus van internar al voltant de 3.500 romanís. La majoria d'ells van ser enviats a camps a Alemanya com Buchenwald, Dachau i Ravensbrück.
Els romanesos no van posar en pràctica una política sistemàtica d'extermini dels romanís. No obstant això, en 1941 entre 20.000 i 26.000 romanís de l'àrea de Bucarest van ser deportats a Transnístria, a la Ucraïna ocupada pels romanesos, on milers van morir de malalties, inanició i d'un maltractament brutal. A Sèrbia, en la tardor de 1941, els escamots d'execució de l'exèrcit alemany (Wehrmacht) van matar a gairebé la població sencera dels homes adults romanís juntament amb la majoria dels homes adults jueus, com a represàlia per la matança de soldats alemanys pels lluitadors serbis de la resistència. A Croàcia, els Ustasa (els feixistes croats aliats amb Alemanya) van matar entre 26.000 i 28.000 romanís. Molts van ser internats i van morir en el camp de concentració de Jasenovac.
No se sap precisament quants romanís van morir en l'Holocaust. Encara que les estadístiques i els percentatges exactes no es poden establir, els historiadors calculen que els alemanys i els seus aliats van matar entre un 25 i un 50 % de tots els romanís europeus. Dels aproximadament un milió de que vivien a Europa abans de la guerra, més de 220.000 van morir.
Després de la guerra, la discriminació contra els romanís va continuar quan la República Federal d'Alemanya va decidir que totes les mesures preses contra els romanís abans de 1943 eren polítiques legitimes de l'estat i els romanís no tenien dret a restitució. L'empresonament, l'esterilització i fins a la deportació van ser considerades com a polítiques legítimes. La policia criminal de Bavaria va assumir els arxivaments de recerca de Robert Ritter, incloent-hi el seu registre dels romanís a Alemanya. Ritter, l'expert racial nazi sobre els romanís, va retenir les seves credencials i va tornar al seu treball anterior en psicologia de nens. Els esforços per a sotmetre al Dr. Ritter a judici per la seva complicitat en la matança dels romanís va acabar amb el seu suïcidi en 1950.
El canceller alemany Helmut Kohl va reconèixer el genocidi nazi contra els romanís en 1982. Però llavors, la majoria dels romanís amb dret a la restitució sota la llei alemanya ja havien mort.
Font: Enciclopedia del Holocausto
El règim va intentar anul·lar a les dones gitanes prohibint la venda ambulant —de la qual vivien—, segregant-les per la seva raça, impedint-los entrar en algunes localitats i sotmetent-les a un fort assetjament per part de la Guàrdia Civil.
En molts casos els atribuïen furts i altres delictes pel simple fet de ser dones gitanes. Encara que, com aclareix Rodríguez Padilla, també "van sofrir les vexacions inherents a tota dona republicana al final de la guerra: presó, rapats, escarns públics i altres lindezas" que es van aplicar a les dones "derrotades".
Feia falta només una denúncia d'alguna autoritat adepta al règim o veí d'alguna localitat perquè immediatament fossin detingudes i en molts casos apallissades per l'estigma de ser gitanes. Eren acusades de tot el que hagués ocorregut des de la seva arribada a un lloc. "La por, igual que a la resta de la població no afí a la dictadura franquista s'infonia amb la presó i els càstigs corporals per mitjà de les forces repressives del règim", aclareix l'investigador qui ha reunit un ampli nombre de casos en el seu llibre.
Rodríguez Padilla fa un retrat conjunt de totes elles. Mai van ser tractades com a preses polítiques sinó com a delinqüents comuns quan en realitat eren cuidadores dels seus fills i les seves àmplies famílies, treballadores a temps parcial en qualsevol activitat que els pogués reportar un benefici econòmic i analfabetes en la seva gran majoria.
No és possible quantificar el nombre de dones represaliades. "Quant a la quantitat de gitanes represaliades en la totalitat d'Espanya falten estudis rigorosos i sobretot exhaustius. Cal tenir en compte que aquest treball de recerca és una rara avis en la historiografia espanyola", aclareix l'investigador Rodríguez Padilla.
Encarnación Montoya Moreno va ser una d'aquelles víctimes. Coneguda en Baza (Granada) com La Tortera, una renyina veïnal amb dretanes la va portar a una condemna de vuit anys de presó, dels quals va complir finalment tres.
El 18 de juliol de 1939 aquesta dona va ser denunciada per Antonio Fores Carnicer i la seva senyora, dos veïns paios adeptes al nou règim. En la denúncia constava que la seva conveïna Encarnación Montoya Moreno, va saquejar la seva casa en unió de diverses dones. La Tortera ingressava poques hores després a la presó provincial de Granada per aquest incident i una suposada agressió "durant el domini roig". No sortiria fins a 1941. En l'informe militar es declara que Encarnación posseïa "instints criminals".(...)
Trinidad Bustamante Carmona, La Bigotúa, i María Fernández Santiago, Mercedillas, van ser acusades de fals testimoniatge per una menor de tan sols onze anys, que va denunciar la suposada ajuda que aquestes dones van prestar a diversos milicians amagats a Granada. Rodríguez Padilla apunta: "En molts moments es va recórrer al testimoniatge, fàcilment manipulable d'un menor, per a dur a terme l'acusació pretesa contra unes determinades persones en una localitat". El cas va ocórrer en Deifontes (Granada), al cap de poc d'acabar la guerra, on es va utilitzar a la menor Trinidad Merino Recio per a exercir l'acusació contra La Bigotúa i Mercedillas. Van ser detingudes el 28 de juliol de 1939 i ingressades a la presó provincial de Granada.
Font: La doble tragedia de ser mujer y gitana durante el franquismo.
Quan es revisen les sentències del TOP, una de les coses que crida l'atenció és que hi ha un seguit de procediments que corresponen a delictes que normalment es jutjaven als jutjats corresponents al lloc dels fets o a les Audiències Provincials, però no al Tribunal d'Ordre Públic, l'actual Audiència Nacional. Aquests procediments corresponen a un seguit de cognoms, que eren objecte de discriminació i que patien el greuge comparatiu amb altres cognoms, que no corresponien a persones d'ètnia gitana. I encara es fa més palès en el cas de les dones, àvies, mares i filles, algunes molt joves, biaix d'ètnia i de gènere. Abans de passar pel TOP, passaven per la presó i abans pels centres de detenció i tortura, casernes i comissaries, com la de Via Laietana. No eren persones activistes contra la dictadura, però sí que eren víctimes del règim franquista i de la seva brutal repressió.
Testimoni de la Carmen González extret del magnífic llibre de la Gemma Pasqual de títol Torturades.
La primera vegada que em van detenir, em van dur a la comissaria de Via Laietana. Als calabossos m’hi van tenir una setmana, cada dos per tres em pujaven als despatxos, a deshores em pegaven, m’enganxaven pels cabells, em donaven cops al cap contra la paret, m’amenaçaven, em fotien hòsties perquè jo digués que havia robat no sé on i havia comès no sé quants robatoris. I després el policia que estava escrivint a màquina, llavors hi havia màquines d’escriure, m’amenaçava d’agafar la màquina i clavar-me-la al cap. Encara no havia fet disset anys. Acabava de tenir el meu primer fill, li estava donant el pit i la meva mare me’l va portar allà a la comissaria perquè li donés mamar, els pits se’m rebentaven, tenia boles de llet per sota les aixelles; a la cel·la, me’ls havia d’anar buidant perquè em moria de dolor. Tenia molta febre.
Als calabossos no es podia respirar, la pudor era fastigosa, i per anar al lavabo, ho havies de demanar moltíssimes vegades. A l’entrada, hi havia un gibrell de llauna enorme, amb sosa per si et volies rentar. Em treia les calces i ho feia com podia, arran d’això, quan em van passar a la presó, em va sortir com una granellada per tot el cos, horrorosa.
(…) En sortir de la comissaria de Via Laietana em van dur a la presó de la Trinitat, em trobava molt malament (…) vaig quedar vençuda en un banc del pati i em vaig adormir. De cop una de les monges em va despertar tirant-me una galleda d’aigua freda, glaçada com el gel. Quan vaig reaccionar, em va marcar els cinc dits a la cara. (…)
Me’n recordaré mentre visqui, encara que perdi la memòria. La tortura i els maltractaments no els oblidaré mai.
La Carmen González va néixer el 1956 a Barcelona en l’extrema pobresa i la vida nòmada. El 1973 la van detenir per primer cop. Li van aplicar la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Tot i que la Jefatura va ser l’escenari per antonomàsia de la repressió contra l’oposició política, els detinguts per delictes comuns també va ser víctimes de la brutalitat policial. Rescatar les vivències d’aquestes víctimes invisibilitzades és una tasca tan difícil com necessària.
Font: “Via Laietana: Memòria torturada”. César Lorenzo.
Recordem una vegada més que el primer i el tercer dimarts de cada mes ens concentrem a Via Laietana, 43 per escoltar els terribles testimonis de les persones torturades en aquesta casa feixista dels horrors. Ho fem als actes convocats per les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat. Actes de veritat, justícia i reparació amb l'exigència imperativa que aquesta comissaria, amb un historial tan terrorífic, esdevingui centre de memòria de la repressió i la tortura.
Vam coincidir a Sant Jaume, l'abril, i sempre, Plaça de la República, amb una manifestació contra el bullying sota el lema l'assetjament escolar mata. El dret a educar-se lliure de violència i d'assetjament és un dret humà valuós, a defensar sense escletxes SEMPRE.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada