divendres, 16 de març de 2012

VINT-I-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. I LA DONA VA AGAFAR LA PARAULA, LES EINES I EL FUSELL.





Dediquem aquesta vint-i-vuitena concentració de la Mesa de Catalunya a la dona antifeixista que va defensar la legalitat republicana, a la que va agafar la paraula, a la que va agafar les eines i a les que van agafar el fusell.

Març ha quedat com un temps de referència per la visibilització de la lluita per la conquesta de drets per les dones tot buscant la igualtat. La igualtat, paraula intrínseca als valors republicans, uns valors que va defensar la República del 1931 al 1939 i que van significar un avenç per a les dones moltes vegades capdavanter al món. La dona va gaudir d’una serie de lleis que li reconeixien com ciutadana els mateixos drets que els homes començant pel dret a vot que recull l’article 36 de la constitució de 1931 i que és fruit de la lluita d’una dona, Clara Campoamor: Els ciutadans d'un i un altre sexe, majors de vint-i-tres anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis”. Dediquem aquesta vint-i-vuitena concentració a la dona antifeixista que va defensar la legalitat republicana.



Van ser moltes les millores a partir de 1931: L’accés a càrrecs públics diversos a tots els nivells de l’administració, fins i tot dones diputades, alcaldesses i una ministra, la primera d’Europa, l’anarquista Frederica Montseny. Amb la República va arribar el matrimoni civil i el divorci, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fill naturals). També va ser pionera en la creació de llars infantils, cases per a prostitutes per alliberar-les de l’esclavatge sexual, la interrupció legal de l’embaràs. A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius i va despenalitzar i legalitzar l'avortament. En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes de treballadores.

Dones amb responsabilitat política oblidades per la història.


María Domínguez Remón una alcadessa assassinada



Va ser escollida el 1932 per a ocupar el càrrec d'alcaldessa a l'ajuntament de Gallur, Sòria, la primera dona alcaldessa de l'estat espanyol. Una dona del poble que va lluitar molt per la seva llibertat, casada en un matrimoni concertat va patir maltractaments i vexacions fugint de casa seva a la província de Zaragoza cap a Barcelona on va créixer personalment i intel·lectualment. María va ser una dona de gran vàlua que va trobar en el socialisme el seu ideari, en el feminisme la seva raó i va fer de l'educació una eina per les seves fites. La seva independència i el seu ferm compromís amb la República no van ser perdonats i després del cop d'estat feixista va ser buscada, trobada en el seu poble natal, Pozuelo de Aragón, on es refugiava i va ser afusellada en el poble veí de Fuendejalón el 7 de setembre de 1936. Van assassinar una dona pionera que va fer història, una mestra, una feminista, una enemiga perillosa pel feixisme. Tenia 54 anys.



María Purificación Gómez González una alcaldessa del Front Popular escollida pels seus conciutadans.




Nascuda a Belmez, Còrdova, de mare gallega, 29 anys, 4 fills, militant de Izquierda Republicana, amb inquietuds poètiques, María és converteix en la primera alcaldessa de Galícia, possiblement l'única dona alcaldessa de l'estat espanyol l'any 1936. El seu mandat serà breu, el cop d'estat el truncà. El 20 de juliol seguint les instruccions del Governador Civil va ordenar arreplegar les armes i les ràdios del poble, va enviar reforços a defensar la capital de la província però no van poder arribar. Van animar-la amb ella i altres membres del consistori a fugir a la propera Portugal però cap d'ells tenia por ni van pensar que els hi passaria res. El dia 21va comprendre que si que havia de patir per la seva vida, els feixistes van entrar a l'ajuntament, van agafar-la i la van traslladar de presó en presó fins que el 10 d'octubre en consell de guerra va ser condemnada a mort. Fingint un embaràs va donar temps a la família per aconseguir uns avals que li van suposar la commutació per la cadena perpetua, els seus companys no van tenir tanta sort i van ser afusellats el 31 d'octubre. María una dona molt forta, va passar 8 anys a presó, la majoria al penal de Saturraran a Gipuzkoa, un lloc terrible on van morir moltes dones i nens, regentat per les monjes mercedàries, guardianes sense pietat. Al sortir de presó va ser exiliada a més de 100 kilòmetres de casa seva on va començar una nova vida molt dura al principi, sola amb els seus fills. El seu consell de guerra no ha estat anul·lat.

Poema escrit a Saturraran, lletra per la cançó de la del pañuelo rojo, cançó popular basca.

En la hermosa Guipúzcoa
y a orilla del mar
cercado por montañas
está Saturraran.

Saturraran que un día
fue refugio de paz,
y hoy encierra dolores
porque es Prisión Central.

Compañera que sufres
presa en las garras
de un gran dolor,
desafía el destino
¡Valor chiquilla,
siempre valor!

Una barca chiquita
va bogando al azar;
la brisa es un suspiro
que pide libertad.

Y las raudas gaviotas
surcan el ancho mar
dejándonos la pena
de no poder volar.



Un punt essencial per a la dona de la República és l'estat laic. El paper de l'Església sobretot en educació, on fins ara havien tingut el monopoli, havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat dóna una llibertat a una dona esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això també l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi, d’explotació social femenina com vehicle de transmissió de les seves reaccionàries i masclistes idees. L’emancipació de la dona era un fet revolucionari que trencava l’ordre secular del poder eclesiàstic i de la societat immobilista i classista de l’oligarquia espanyola.


Emma Goldman a Hyde Park, Londres.


Paraules d' Emma Goldman que tant va lluitar per la causa dels antifeixistes.

Los obreros de Cataluña y de toda España le han dado ya, se han liberado así mismos y están derramando su sangre por asegurar esta libertad. Ahora os toca a vosotras, mujeres españolas. Romped vuestras cadenas. Os ha llegado el turno de elevar vuestra dignidad y vuestra personalidad, de exigir con firmeza vuestros derechos de mujer, como individualidades libres, como miembros de la sociedad, como camaradas en la lucha contra el fascismo y por la Revolución social.

Únicamente cuando os halláis liberado de la superstición religiosa, de los prejuicios de la moral corriente y de la esclavizante obediencia a un pasado muerto, llegaréis a ser una fuerza invencible en la lucha antifascista y una garantía de la Revolución social. Únicamente entonces seréis dignas de colaborar en la creación de la Sociedad en la que todos los seres serán verdaderamente libres.



Mujeres Libres

Van surgir diferents associacions i col·lectius de dones que lluitaven contra el feixisme com l’Unión de Mujeres Antifascistas però el grup més actiu que tenia com prioritat l’emancipació de la dona va ser Mujeres Libres, una organització llibertària que va fundar la revista del mateix nom i que volia fer la revolució de la dona dins de la revolució.



Article de Mujeres Libres: Frederica Montseny, la primera dona ministra.

El problema sanitario, tan abandonado en España como casi todo, agrava con las acumulaciones extraordinarias, con la escasez y extraña calidad de los alimentos, con la falta de jabón, con las aguas filtradas a través de cadáveres humanos, con los montones de escombros amontonados en las ciudades sacrificadas...

En estas circunstancias, se crea un Ministerio de Sanidad y Asistencia Social – ya no Beneficencia-. Al frente de él actúa una mujer de tan dinámica capacidad de ideales y de realizaciones como Federica Montseny. Y nuestra compañera, asistida por el trabajo enorme y por la inteligencia de otras camaradas –como Amparo Poch Gascón-, acomete los inmensos problemas de esta nueva actividad estatal recién creada en España, problemas agigantados por las circunstancias.

En meses, en semanas, se supera en España un atraso de siglos. Se hace lo que estaba por hacer y mucho más.



Poema de Amparo Poch Gascón de Mujeres Libres.


El niño asesinado

(Romance pequeñito)


Corría la bala

y decía al viento:

-¿En dónde me clavo

para dar más duelo?

El niño jugaba,

soñaba sus juegos.

-Pues ¿qué era la guerra

con sus hombres fieros?

Corría la bala...

-¿Dónde irá mi hierro

traidor y asesino

por ser más certero?

El niño soñaba,

jugaba sus sueños

-Pues ¿qué era la guerra

si estaba tan lejos?

Capullo temprano,

cortado y deshecho,

fruta no madura

robada del huerto;

los ojos cerrados,

los labios resecos,

los brazos tendidos...

¡está el niño muerto!

Un interrogante

se mecía al viento:

¿Qué es lo que han matado,

poeta, guerrero,

atleta famoso,

hombre justiciero?,

¿cruel?, ¿bondadoso?

¿compasivo?, ¿fiero?,

¿egoísta?, ¿humano?,

¿cobarde?, ¿sincero?

Pues, ¿Qué era la guerra

si estaba tan lejos?



Milicianas. 1936. Foto Gerda Taro.

Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. No es podien perdre tots els avantatges que havien guanyat i la possibilitat de conquerir més drets. La dona va formar part activa de la lluita contra els colpistes des de la vaga general convocada els primers dies del cop d’estat com rebuig i contraofensiva a l’opressió i repressió criminal dels enemics de la República, en la petició d’armes als governadors civils, en la construcció de barricades. Va formar part de les milícies agafant el fusell, preparant explosius, conduint cotxes, fent de correu, com personal sanitari en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit feixista. Més tard amb la formació oficial de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos els homes que estaven en el front en els seus llocs de treball i organitzant la vida civil perquè la lluita contra el feixisme fos possible. Entre aquestes dones lluitadores als fronts antifeixistes cal destacar la figura de les brigadistes internacionals que van venir d’arreu del món a defensar amb total altruisme la llibertat del nostres pobles.


Foto de Gerda Taro feta per Robert Capa.


La fotògrafa de la Guerra Civil Gerda Taro

No era només una reportera de guerra, era una dona antifeixista que amb el seu ull compromès va donar a conèixer al món la lluita heroica dels defensors de la República. Sempre en primera línia de batalla, sense cap por, va retratar la Batalla de Brunete, i quan els avions feixistes bombardejaven el front republicà, en l'evacuació va sofrir un accident i va ser atropellada per un tanc sense que es pogués fer res per salvar la seva vida va morir el 26 de juliol de 1937 als 26 anys. El seu cos va ser traslladat a París on va rebre tots els honors propis d'una heroïna republicana. Ens ha quedat el seu exemple I les seves meravelloses fotografies, retalls de la nostra història.



AVIADORAS CIVILES Y DE GUERRA (Article Mujeres Libres)

De las primeras hay dos en Cataluña que nos han explicado su humana actividad. Su título de piloto tiene ya siete años; las prácticas tuvieron que ganárselas con becas, con ahorros particulares- puesto que cada vuelo costaba X pesetas- con la constancia de acudir día tras día al campo de aviación para practicar o ver practicar a otros cuando les faltaba el precio puesto en tarifa a su ilusión. Ahora son ellas las que han preparado a muchos pilotos. Y en este momento de tanta escasez de gasolina, las conquistadoras del aire van en bicicleta camino del aerodromo. No quieren arrojar bombas ni a los fascistas. Esta actitud si no decididamente revolucionaria, es muy humana.

Como contraste, tenemos las primeras aviadoras de guerra, intrépidas y con un sentido humano combativo.

Aquest article forma part de la revista Mujeres Libres i ha quedat recollit en el Llibre Aproximació a Mujeres Libres amb més articles de la publicació en les seves dues etapes i la biografia de Teresa Claramunt. Llegir sencer.



L'anarquista Contxa Pérez, una eterna jove miliciana nonagenària.



Estàvem ja alertats d’un cop militar. Vam anar al quarter de Pedralbes, quan ja havia sortit la tropa. Els soldats que quedaven no van posar resistència. I van omplir els camions d’armes. Jo hi vaig anar amb una pistoleta que em va regalar els dies abans el meu pare. I la vaig perdre.

Vam anar a la presó Model a alliberar els presoners. Quan vam arribar ja estaven preparats per sortir.

Al començament. A les Corts s’estava organitzant una Centúria per anar al front i m’hi vaig allistar. Érem els «Aguiluchos de les Corts», 100 persones voluntàries. Van anar a Caspe. Vaig estar-hi fins un temps després que es va decretar la militarització de milícies i el retorn de les dones.

A Barcelona vaig treballar en una fàbrica de pintallavis i la vam col·lectivitzar i reconvertir en una fàbrica d’armament, al servei de la revolució. Jo estava al comitè d’empresa. Fou una experiència molt enriquidora i interessant. Van començar a comprar torns i el que ens feia falta per produir bales i vam investigar com fabricar més armes.

Va ser un temps de lluita, un dia darrera l’altre. Sempre hi havia coses a fer i ho fèiem tot amb molt d’entusiasme.

La revolució la vam viure, no cal somiar-la.

Extret de l'entrevista que li va fer la CGT. Llegir sencera.



Les dones van lluitar i molt però van perdre la guerra, no una, ni dues sinó més vegades perquè les dones sempre són les primeres i eternes víctimes i les que van patir amb més cruesa les conseqüències de la llarga i sagnant dictadura. Rapades, exhibides i assenyalades, violades, passejades, engarjolades, jutjades i assassinades, espoliades, robats els seus fills i filles o morts de gana i malaltia dins i fora de les presons, represaliades per ser dones de, mares de, filles de, germana de rojos, vexades socialment i en treballs de misèria, explotades per un tros de pa per a la família empresonada, prostituïdes per una recomanació pel familiar pres, treballant dins de les presons per alimentar la seva família, castigades per no agenollar-se davant el crucifix, exiliades, … Perduts tots els seus drets i llibertats, per passar de la custodia del pare a la del marit o la del convent sota l’ull vigilant de l’estat feixista.


Amb el franquisme la dona no podia treballar sense l’autorització de l’home i aquest podia cobrar el salari de la dona. La dona no tenia res, tot era del seu home, fins i tot la vida, fins els anys 60 el crim d’honor era legal, l’home podia matar o maltractar a la seva dona adúltera. Van quedar anul·lats tots els matrimonis civils i els divorcis que es van produir durant la República; ara només existia una unió legal, la que es feia per l’Església i una única educació, la del nacionalcatolicisme. La Secció Femenina creada per Falange va ser una eina més de repressió i va marcar el camí d’una dona sense veu ni vot submisa a l’home i al règim.



La Secció Femenina de Falange de 1937 a 1977 va marcar la línia que devia seguir la dona sempre obedient, sempre submisa. Creada per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio és l'exponent més clar de l'alienació a la que va ser sotmesa la dona durant el franquisme. Aquests són alguns dels seus manaments i arguments.

"Todos los días debíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas".

"Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho".

"Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato preferido. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en to- no bajo, relajado y placentero (...) En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad"

"La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular -o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse".



No podem oblidar totes les dones que van lluitar i patir per la llibertat de totes i tots nosaltres. Les seves reivindicacions continuant vigents i en un estat on les retallades ens fan perdre els drets conquerits per moltes lluitadores i lluitadors antifranquistes en les lluites obreres i associatives, també durant la transició, no podem oblidar. Perquè així com les dones van ser les primeres víctimes de la dictadura també ho són de les crisis, perquè aquí encara les dones guanyen un 30 per cent menys per fer la mateixa feina, són les primeres acomiadades i més si es queden embarassades, tenen molt difícil accés als càrrecs de responsabilitat, s’encarreguen de la casa, la família, els malalts com un treball propi sense cap retribució, són víctimes de tot tipus de violència masclista, no poden decidir sobre el seu propi cos i han d’estar sempre estupendes i en bona disposició com propugnava l’ideal falangista.



Demanem Veritat, Justícia, Reparació i Reconeixement per a les dones que van somiar un món més just i igualitari i es van trobar amb l’obscurantisme del nacionalcatolicisme i la repressió cruenta d’una dictadura feixista. Defensem la seva memòria, defensem el nostre futur. Per aquelles dones, les nostres àvies, les nostres mares, les nostres grans companyes que encara avui no deixen de lluitar.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Endavant amb la lluita i amb la "pedagogia" que cal exposar a les generacions que no han viscut, o no han conegut amb profunditat, el franquisme feixista. Alguns o algunes, poden pensar, fins i tot sense malícia, que aquell règim no era tan dolent o que va ser una "plàcida etapa". Res més lluny de la realitat. Les dones van patir molt en tot aquest període, tant en la seva identitat com en els seus dret i les seves idees. Un règim que ajudat íntimament per l’església catòlica, la mateixa que encara ara relega a la dona a un paper molt secundari i subordinat al home, va menysprear a les dones condemnant-les a l’ostracisme social, a la subordinació masclista i a una ma d’obra abjecta i barata per les classes dominants.

Un home.