La llengua materna és aquella que ha estat apresa des de la infància, generalment al lloc de naixença del parlant, això diu la Gran Enciclopèdia Catalana. En un món tan masclista l’expressió llengua materna, més enllà de la raó gens feminista del seu encunyament, és tan bona notícia com que el carrer de l’arxiu de la repressió de Salamanca es denominés carrer de l’espoli, ara ja torna a ser carrer Gibraltar, només els hi ha mancat posar espanyol. Masclisme i feixisme dues terribles xacres que es retroalimenten i que maten.
Els nadons eren problemes de dones, coses de la mare, però no només nodrir-los alletant-los contra el seu cor, també transmetent des del seu naixement la llengua que els lligaria per sempre més, com els va lligar el cordó umbilical. Un nou aliment de dues direccions des de les cançons de bressol a les primeres paraules de les seves filles i fills. Unes paraules en la llengua materna, la llengua de la seva terra, la dels jocs, la dels riures, la dels primers t’estimo, enriquida de girs i dites intraduïbles a altres llengües, que ens defineixen culturalment, plenes de sabors, d’olors, de sensacions i de sentiments que no tenen equiparació. Una llengua materna que no pot ser prohibida, ni reprimida perquè desarrela i et treu les paraules que formen part del que ets i trenquen la cadena de transmissió de la saviesa popular que ha d’enfortir les següents generacions. Oblidar els noms dels arbres, de les plantes, de les eines del camp, dels carrers de les ciutats, les paraules dels poetes que van escriure a l’amor i a la llibertat. Tantes coses que no tenen preu i que s’han d’abandonar gratuïtament i per la força pel desig d’aniquilació i assimilació d’una dictadura assassina, com va passar amb el català, el gallec i l’èuscar.
Exterminar una llengua és un atemptat contra els drets humans, la mort de qualsevol llengua hauria de colpir tota la humanitat perquè ens fa més vulnerables i pobres, aniquilar-la és una horrible forma de repressió que desarticula pobles i els condemna a la seva desaparició cultural. Prohibir una llengua en el seu territori de parla natural és un crim de lesa humanitat que sembla molt lleu comparat amb les tortures, les violacions, els empresonaments i els assassinats, però que té una gran càrrega de profunditat i a llarg termini té un impacte en la col·lectivitat parlant irreparable.
El mes que els feixistes espanyols es van aixecar contra la legalitat republicana i van trencar realitats i somnis d’emancipació individual i col·lectives, de llibertat i de justícia social. El mes de juliol, que tant va exaltar la dictadura franquista, nosaltres volem fer un homenatge a totes aquelles persones que van patir el robatori de la seva llengua materna, que es van quedar òrfenes de drets davant les autoritats perquè ni tan sols parlaven la llengua del conqueridor; gent gran que només parlava català, gallec o èuscar i que de sobte eren considerades analfabetes funcionals per culpa del franquisme; gent petita que rebia terribles càstigs físics a l’escola per dir les paraules que havien sentit des de l’úter de la seva mare. Una manera salvatge de repressió i adoctrinament que generava conversos per la por, españoles que hablaban en cristiano como dios manda, però també rebels que van mantenir viva les paraules llibertat, liberdade, askatasuna.
Contra el feixisme ni un pas enrere, contra la seva repressió, injustícia, marginació, violència, ni un pas enrere, contra les guerres que provoca, ni un pas enrere. Els antifeixistes del juliol de 1936 van plantar cara i moltes i molts es van deixar la vida lluitant. Nosaltres diem en nom de la seva memòria i sacrificis, endavant, adiante, aurrera!
Poema la meva llengua d’Apel·les Mestres en el vuitanta-vuitè aniversari de la seva mort.
No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.
L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.
L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.
L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.
L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.
L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.
L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.
Article escrit el 2008 per a la revista Retrobament per Francesc Tubau sent professor de llengua catalana al Consorci per a la Normalització Lingüística.
EL FRANQUISME I LA PERSECUCIÓ DEL CATALÀ
Al llarg dels anys del franquisme la persecució contra la llengua i cultura catalanes va ser brutal. Tot el territori dels Països Catalans està ple de testimonis, dades de tota mena que demostren que hi va haver una planificació molt conscient adreçada a eliminar la presència de la llengua catalana de la vida pública. La relació de persones, encara vives, que poden explicar anècdotes sobre la prohibició de l’ús del català en tots els àmbits és immensa.
Hi ha tres llibres que expliquen molt bé aquesta situació. El primer és de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista. Informe de la persecució de la llengua i cultura catalanes pel règim del general Franco
El segon és de dos autors: Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975.
El tercer és de Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana.
El dos primers reflecteixen amb quantitat de dades la repressió de la llengua catalana durant la dictadura franquista. El tercer inclou també aquest capítol però investiga la persecució legal de l’idioma català a partir del moment que vàrem anar perdent les llibertats nacionals.
Els llibres tenen un element semblant. Apleguen cronològicament les diferents disposicions legals per mitjà de les quals s’ha volgut restringir, limitar o senzillament eliminar l’ús de la llengua catalana, per tal que els ciutadans s’adonin que la seva repressió és una constant històrica.
A la postguerra la llengua arriba a ser tan perseguida que fins i tot és prohibida en la grafia de les làpides dels cementiris. També a les esqueles i els recordatoris. Tota pluralitat cultural, lingüística i nacional era considerada sediciosa i transgressora de la unitat d’Espanya i, per tant, mereixedora de destrucció.
El llibre de J.M.Solé i J.Villarroya classifica la repressió en les fases següents: Una fase de violència general (de 1939 a 1943-1944) en què pretenien una substitució cultural, i a partir d’aleshores una estratègia d’assimilació fins el 1947, o bé l’aparició d’una cultura expressada en espanyol que busca un públic que desconeix la seva pròpia llengua i alhora una certa projecció pública. L’etapa arriba fins el 1951.
Aquesta persecució cultural, feta de manera freda, calculada i metòdica arriba a tot arreu. Es prohibeixen els noms catalans del registre Civil, el nom de les persones jurídiques, el nom dels carrers, es canvia la nomenclatura, els anuncis, prohibició de les marques comercials en català, totes les escriptures notarials es fan en castellà. Es va vigilar i perseguir els funcionaris que havien de ser de total confiança del règim.
Evidentment l’espoliació i la crueltat a l’escola va ser total. El llibre català, de primer perseguit i cremat, després negat, va estar absent de la vida pública de Catalunya durant molts anys. Per evitar la prohibició absoluta molts editors posaven els noms de les editorials en llatí.
El cinema de postguerra en català no va ser possible i les pel·lícules que van ser autoritzades a partir del 1952 eren de caire pseudo-historicista, religiós o costumista. La crítica teatral només es podia fer en llengua castellana. El règim tolerava certs espectacles en català, pel seu caràcter arcaïtzant i folklòric.
L’única manifestació de la identitat catalana que van tolerar va ser la sardana, ja que era considerada una “danza regional”.
Les autoritats del nou Estat aconseguien els seus objectius polítics d’abolir i eliminar la llengua catalana no solament en mesures recolzades en el Dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits i racons de la vida catalana. Només se’n van salvar el pensament i la intimitat de les cases.
Existeix una relació directa entre la política i la llengua catalana i a mesura que la resistència i la lluita antifranquista guanyen espais de tolerància, la situació de la llengua catalana millora però sense obtenir el ple reconeixement.
A finals dels 60 i començaments del 70 hi va haver un reconeixement tímid de les “lenguas nativas”. A partir de l’any 1975 el problema de l’ensenyament en català ja es comença a discutir més obertament i amb la Constitució i l’aprovació de l’Estatut s’obre una nova etapa en la qual la llengua catalana es troba amb nous problemes i que demanen una anàlisi diferent.
Article escrit el 2008 per a la revista Retrobament per la Kristal Veiga Novoa, llavors professora del departament de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona. Publicat en gallec i que traduïm aquí.
Una llengua entre tres mil cinc centes.
Si d’alguna cosa estava segur el General Franco era de la indubtable interrelació entre llengua i identitat. No va ser per altre motiu que li dediqués tants esforços a la prohibició de les denominades llengües regionals durant els quaranta anys de dictadura. De la mateixa manera que la incomunicació és una pràctica comuna als mètodes de tortura empleats per tots els règims de terror, des de Pinochet al més recent de Guantánamo, en tot procés d’alienació social identitària de llibre se li deu treure la capacitat de parla al poble que es vulgui sotmetre. Por i silenci: una recepta infal·lible. Per aquest mateix curtcircuit històric al fluix de comunicació de la comunitat gallegoparlant, no és estrany els actuals índexs sociolingüístics de la llengua gallega. Encara que en xifres totals el gallec és la llengua majoritària de Galícia el 2009, per ser sincers s’haurien de tenir en compte altres variables si volem obtenir un pronòstic real. Si tenim en compte que a) el gallec és majoritari només en franges d’edat avançades, b) que la piràmide poblacional de Galícia està invertida i c) que les persones som finites, els comptes surten de seguida; d’aquí a uns anys el castellà serà la llengua majoritària de Galícia.
Aquestes són les conseqüències numèriques i públiques del no transvasament generacional del gallec que va suposar la repressió i la persecució lingüística del franquisme. Però que s’ha de dir dels trenta anys de democràcia? No es deurien veure ja als índexs de les generacions escolaritzades a partir de 1983 els efectes de la Llei de Normalització Lingüística del gallec si fos efectiva a l’hora de contrarestar el sabotatge idiomàtic del feixisme?
Crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el que hem fet en aquest temps i em sembla que en general va haver-hi dos grans errors a l’hora de pensar la política lingüística de la democràcia en Galícia. El primer error és que es van subestimar les conseqüències alienants de la prohibició del gallec durant quatre dècades. Quasi no es parla d’aquesta època, però Manuel Fraga, símbol vivent del tipus de transició per la qual es va optar, ens recorda incansable que “no devem recórrer a perillosos processos d’immersió i altres procediments que puguin ser presos com insolidaris i revengistess”. Va haver-hi tant empeny en passar pàgina que no llegim bé o capítul anterior. Així, no és estrany que avui l’esquizofrènia identària porti al fet que, quan s’escolta parlar gallec en Galícia, una nena de Vigo demani curiosa “¿tú eres gallega?”, com si tractés amb una aborigen pertanyent a una tribu llunyana i exòtica.
El segon gran error va ser reduir la política lingüística a una batalla entre el gallec i el castellà. Novament en paraules de “Don Manuel”: això no significa, en absolut, que els gallecs renunciem al castellà, perquè també és una llengua nostra que hem de conèixer i que ens ofereix moltíssimes possibilitats”. Així, a alguns només els hi preocupa la supervivència del castellà i als altres evitar ser fagocitats per aquest, però, per què a la majoria de la gent li sembla inqüestionable que el castellà hagi de ser el vincle entre un català i un basc? Per què les iniciatives no governamentals, com GALAUDA, tenen que assumir a l’ensenyament secundari aprendre gallec en Catalunya? Per què no s’ensenya enlloc amazic o quítxua quan son llengües dels grups d’immigració predominants al nostre territori? Les planificacions lingüístiques de recuperació assumeixen que l’única manera de garantitzar que una llengua sobrevisqui, sigui el gallec o el gaèlic, és adoptar el model de llengües imperialistes. Aquesta opció ni és realista, perquè no es poden reproduir totes les condicions ecònomiques i demogràfiques que acompanyen una llengua d’imperi; ni és desitjable, perquè aïllaria els individus en una única cosmovisió. I és que el pensament monolingüe és tan miop! Una altra nena de Vigo, sentint parlar gallec, ja ni el reconeixia com una llengua i va preguntar, no sense certa preocupació, “¿qué te pasa en la boca?”.
Aquestes dues nenes de Vigo són reals i les cites de l’expresident de Galícia estan contingudes al pròleg al Plan xeral de normalizacions da lingua galega de 2005. Si el projecte de Llei de Memòria Històrica no farà que amb quatre plaques commemoratives aprenguem lliçons importants sobre allò que significa la democràcia, els nostres plans de normalització lingüística han demostrat que ja no són suficients ni per entendre la riquesa de la linguodiversitat ni per posar-la en pràctica. Després dels catastròfics resultats, no vindria malament repensar els nostres plans d’intervenció lingüística recordant que el saber no ocupa lloc, i això ben ho saben la majoria de població mundial que, per cert, és poliglota.
Article escrit el 2008 per a la revista Retrobament per l’Arantza Ugarte llavors professora i periodista.
L'ÈUSCARA CONTINUA VIU.
"Hizkuntza bat ez dona galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako, dakitenek hitz egiten ez dutelako baizik". (J. A. Artze)
Un idioma no es perd perquè no l'aprenen els que no ho saben, sinó perquè no ho parlen els que ho saben. Són paraules del poeta Joxean Artze. I és veritat, un idioma es manté viu si es parla, si és útil, si té prestigi, si ...
Bé ho sabien aquells que ho van prohibir, que ho van humiliar, que ho van desprestigiar. "Habla en cristiano" eren les paraules que sentia quan sortia de la meva Oikia natal al poble pròxim de Zumaya. Jo era una nena i no entenia molt bé per què era el castellà la llengua dels cristians, quan des de molt petita els meus pares em portaven a l'església i el capellà parlava en un idioma rar (llatí) i després de missa el capellà parlava en èuscara amb els feligresos. No entenia molt bé per què la mestra ens deia: "Sou uns ximples, pallussos" i ens pegava amb una canya de bambú al cap perquè no sabíem llegir ni escriure, cosa molt normal, ja que el nostre primer contacte amb l'escola començava a cinc anys.
Tinc 57 anys i he viscut el meu petit calvari a compte de la llengua que he sentit des del bressol, i s'ha parlat sempre en el meu caseriu. Per a no ser ximple ni pallussa, vaig aprendre a llegir i a escriure sense faltes d'ortografia en castellà, vaig memoritzar tota la gramàtica espanyola, vaig aprendre els verbs per a aprovar els exàmens, obtenir una beca i continuar estudiant (en castellà) en un internat de monges. Em sentia privilegiada perquè no tots els meus companys i companyes de l'escola van poder fer el mateix. I vaig estudiar més matèries en castellà. Quan en els esbarjos ens reuníem les alumnes, dels llogarets pròxims, que havíem arribat a l'internat sentia un gran alleujament perquè podia parlar en èuscara amb elles. Poc em va durar l'alleujament, solament uns pocs dies, fins que la monja ens va escoltar en un dels esbarjos i ens va prohibir terminantment parlar en èuscara, sota pena de no anar a casa l'únic dia al mes que ens estava permès. Vam ser obedients i vam deixar de parlar en èuscara. Quan van arribar les vacances i vaig tornar al caseriu per a passar l'estiu, ja m'havia oblidat d'algunes paraules i el meu vocabulari havia minvat fins a l'extrem de cridar l'atenció de la meva germana que, amb una severa reprimenda, va despertar la meva memòria i vaig recuperar les paraules que havia oblidat. Després, quan vaig complir els setze anys, i no havia de viure en l'internat amb les monges, vaig tenir l'oportunitat d'aprendre a llegir i escriure en èuscara "de extranjis". Des de les vuit del matí fins a les sis de la tarda era una bona alumna en el col·legi de monges i a les set de la tarda anàvem al local parroquial a estudiar èuscara. Vaig tenir molta sort perquè vaig poder seguir des de prop el debat que va haver-hi per a unificar l'èuscara, i segons s'anaven decidint les regles les anàvem aplicant en les nostres redaccions i amb 35 anys vaig arribar a la universitat i vaig estudiar la carrera de periodisme en èuscara.
No tots els euskalduns poden dir el mateix. Els que van perdre el fre de la llengua que els va arrencar el mestre amb l'agulla del compàs, els que van ser punt de totes les burles perquè no sabien parlar el castellà i van deixar de parlar en èuscara per sempre, els que per por de represàlies no van ensenyar a parlar en èuscara als seus fills, els que per por van deixar d'anar a escola i es van convertir en analfabets, ...
La vida segueix i l'èuscara continua viu, l'èuscara és la llengua de l'escola, l'èuscara és la llengua d'una part del poble basc, ... Obrim-li una porta a l'esperança.
Ez gara hiltzeko jaio,
bizitza dugu helburu;
egun ederren ateko giltza
esku-eskutan daukagu.
Bitoriano Gandiaga
No hem nascut per a morir
La nostra meta és la vida
La clau de la porta dels dies bonics
És a les nostres mans.
Poema de l’escriptor basc Bernardo Atxaga.
Así mueren
las palabras antiguas:
como copos de nieve
que tras dudar en el aire
caen al suelo
sin un lamento.
Debería decir: callando.
¿Dónde están ahora las cien
maneras de decir mariposa?
En la costa de Biarritz recogió
Nabokov uno de aquellos
nombres: miresicoletea.
Mira, está ahora bajo la arena,
como la astilla de una concha.
Y los labios que se movieron
y dijeron justamente
miresicoletea
los de aquellos niños
que fueron los padres
de nuestros padres,
aquellos labios duermen.
Dices: un día de lluvia
mientras caminaba
por una calzada de Grecia,
vi que los guías de un templo
llevaban chubasqueros amarillos
con un gran dibujo de Mickey Mouse.
También los viejos dioses duermen.
Las nuevas palabras, añades
están hechas con materiales vulgares.
Y hablas del plástico, del poliuretano,
del caucho sintético, y afirmas
que acabarán todas muy pronto
en el contenedor de las basuras.
Pareces un poco triste.
Pero mira a las niñas
que chillan y juegan
frente a la puerta de la casa,
escucha atentamente lo que dicen:
El caballo se fue a Garatare.
¿Qué es Garatare? les pregunto.
Una palabra nueva, responden.
Ya ves, las palabras no siempre surgen
en solitarias áreas industriales;
no son necesariamente producto
de las oficinas de propaganda.
Surgen a veces entre risas,
y parecen vilanos en el aire.
Mira cómo marchan hacia el cielo,
como nevando hacia arriba.
Volem compartir un seguit de paràgrafs de la Circular del Gobierno Civil de Barcelona de juliol de 1940, una circular repressora de la llengua, del seu ús i dels seus parlants i amb un rerefons molt pervers, criminalitzant-la com a actor per a justificar el cop d’estat contra la legalitat vigent republicana.
(…) No debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de elementos de execrable recordación, trajo consigo inevitablemente la ofensa para todo el resto de España y desembocó trágicamente, como no podía menos de ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas que los acontecimientos internacionales han hecho aún más definitiva. Victoria que, al acabar con insidiosos equívocos y purificar el ambiente, ha predispuesto a la totalidad de los buenos hijos de Cataluña que es heredad fundada y legada por los cristianos viejos y por tanto, sana, amable y admirable, a una generosa reincorporación espiritual, distingos ni reservas a los destinos totales de la Patria común.
Pero este fraternal impulso podría verse condicionado o perturbado por la supervivencia de las viciosas prácticas típicas de la anteguerra, en lo que se refiere al desplazamiento y desuso del idioma oficial, y constituir un mal ejemplo enervante y contagioso para los buenos catalanes (…)
Segons això el català ofenia a la resta de l’estat i per això els colpistes havien per la força de les armes i dels edictes suprimir-ho de la vida pública, equivalent a fer-lo desaparèixer, a un assassinat linguístic. Un discurs que podria fer i fa servir VOX o qualsevol ultradetrà, feixista o populista de la unitat d’Espanya per imperatiu lingüístic avui, 84 anys després d’aquesta circular.
Segueix la circular amb el capítol de prohibicions i sancions que han esdevingut dècades després de la mort del dictador la sement d’aquesta nova onada d’atacs a la llengua, com si parlar català fos una moda o un capritx d’identitaris adoctrinadors, quina paradoxa. Molta gent del nostre entorn pensa que l’idioma oficial a les administracions sempre ha estat el castellà, i que l’ús del català és un invent de la Generalitat de després del franquisme. No s’imaginen que les actes dels plens dels pobles estaven escrites en català abans de l’entrada a sang i foc de les tropes franquistes en terres catalanes o que les instàncies, els documents oficials estaven escrits en la llengua del poble, el català.
Diu la circular:
Siendo, pues, ya necesario ataca esta corruptela y establecer el orden de la vida pública el respeto debido a la gloriosa lengua española, que es y debe ser patrimonio común de todos los connacionales, he resuelto disponer lo que sigue:
PRIMERO.- A partir del día 1º de agosto próximo, todos los funcionarios interinos de las Corporaciones provinciales y municipales de esta provincia, cualesquiera que sea su categoría, que en acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales, se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado quedarán “ipso facto” destituidos, sin ulterior recurso.
SEGUNDO.- Si se tratase de funcionario de plantilla, titulares o propietarios en tales corporaciones, y se hallaran pendientes de depuración, dicha falta determinará la conclusión del expediente en el estado que se hallare y la inmediata destitución del transgresor sin ulterior recurso.
Si se tratase de funcionarios ya depurados y readmitidos incondicional o condicionalmente, se reabrirá su expediente de depuración, y puesto que toda depuración hasta ahora es revisable, se estimará esa falta como nuevo cargo adicional al capítulo correspondiente y, en consecuencia, se propondrá sanción o se agravará la ya aplicada, pudiendo en ambos casos, llegarse a la destitución.
TERCERO.- Los mismos criterios se aplicarán con respecto a los funcionarios interino o propietarios o titulares adscritos a cualquiera de los servicios públicos civiles de la provincia, especialmente los que sean maestros y profesores del Estado, así como inspectores municipales de Sanidad. Por lo que se refiere a maestros y profesores privados, autorizados para la enseñanza, los infractores quedarán personalmente incapacitados para el ejercicio de la función docente.
CUARTO.- Ningún expediente de información – cuando proceda instruirlo con arreglo a lo anteriormente dispuesto- será sobreseído por falta de pruebas; pudiendo bastar la de indicios, y, en todo momento, la espontánea conciencia que del caso se forme el instructor y que éste expresará en sus conclusiones, cualquiera que sea el resultado de la prueba practicad.
QUINTO.- Todos los Agentes de Inspección y Vigilancia, fuerza de Policía Armada y Guardia Civil, tanto de la capital como de la provincia, extremarán el celo y la vigilancia para el más exacto cumplimiento de esta disposición y elevarán las denuncias juntamente con el atestado en el que se recomienda la práctica de información testifical.
La autoridad espera de los señores presidentes de Corporaciones y servicios públicos civiles de toda especie, las más asidua, abnegada y patriótica colaboración a fin de lograr, rápida y eficazmente, el restablecimiento del uso exclusivo del idioma nacional en todos los actos y relaciones de la vida pública en esta provincia.
Barcelona, 28 de Julio de 1940 – El Gobernador Civil, Wenceslao González Oliveros.
González Oliveros esdevindria el desembre de 1940 president del Tribunal Nacional de Responsabilidades Políticas, i més tard vicepresident del Tribunal de Represión de la Masonería y del Comunismo.
La llengua va marxar a l’exili. Moltes i molts dels escriptors, periodistes i intel·lectuals més representatius de la llengua catalana van haver de fugir de les tropes franquistes i de la seva repressió travessant els Pirineus amb diferents destins geogràfics i personals i amb diferents sorts.
L’exili de Joaquim Amat-Piniella supervivent dels horrors del camp de concentració nazi de Mauthausen, del seu amic escriptor i periodista Ferran Planes i Vilella. Els exilis d’Agustí Bartra i Lleonart i Anna Murià i Romaní, d’en Carles Riba i la Clementina Arderiu, de la Mercè Rodoreda, Raimon Obiols, Teresa Pàmies, Pere Calders, Joan Sales, Avel·lí Artís Gener Tísner, Xavier Berenguel, Vicenç Riera Llorca, Artur Bladé, Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Domènec Guansé, Francesc Trabal, Ramon Vinyes, Maurici Serrahima i Bofill, Ventura Gassol, Montserrat Abelló, Josep Carner, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès. Alguns van tornar a Catalunya a mitjans dels anys quaranta i es van sumar a l’exili interior on van romandre noms com Màrius Torres, Salvador Espriu, Joan Brossa, J.V.Foix i Manuel de Pedrolo, entre d’altres.
Encara que no deixessin d’escriure en la seva llengua no ho van poder fer a la seva terra, no van poder fer-ho públicament i publicitadament arribant a la majoria de població catalana. Un poble que va perdre l’oportunitat de créixer llegint a figures cabdals de la seva literatura, que d’haver vençut al feixisme haurien estat referents en l’educació de generacions.
Una pèrdua terrible com el tancament de totes les publicacions en català d’informació i divulgació, per descomptat també les sindicals i polítiques, satíriques, feministes, que arribaven a amplis sectors de població. Una pèrdua com els fons en català desapareguts, espoliats per la repressió, cremats o amagats als soterranis de les biblioteques. Biblioteques on estaven prohibits els llibres en català.
El català un llengua perseguida. BTV.
Llegirem Prometença de Joan Salvat-Papasseit, un poeta a qui el PSC aquest juliol li ha negat la seva plaça a Barcelona, un espai inaugurat el 1932 amb el nom del gran poeta, que ara du el vergonyós nom de Virrei Amat.
PROMETENÇA
escolta amada meva:
si jo anava a una guerra
portaria l’espasa com els guerrers d’abans
duien l’arc de sagetes
lluitaria qui sap per quina ampla bandera
- però millor que fos la de la meva terra:
quatre barres de sang
l’or del cor que voleia
muntaria un cavall de crinera lluenta
i el meu nom s’alçaria
més alt que la congesta
el meu casc
com l’estel
prendria les ciutats
i llurs noies vindrien a rebre’m
no sabria tornar
si tornar no podia amb l’espasa florida.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada