Tanquem de nou un any amb més ombres que llums en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació, però això no ens ha d'abatre, ni ens ha de dur al desencís immobilitzador. Celebrem que encara ens resten forces per aixecar les nostres veus als carrers, per protestar i exigir a les institucions del país i de l'estat compromís, valor, respecte i dignitat, tot allò que no mostren sovint. Unes forces que ens mouen a compartir i reivindicar tantes històries de vida antifeixista, que són exemple i camí per continuar combatent per totes elles, per nosaltres i per un futur sense opressió, repressió i vulneracions dels drets humans.
Si hi ha hagut una llum que ha brillat els darrers mesos ha estat la inhumació de Cipriano Martos Jiménez a la seva terra natal. Un acte tan esperat com emocionant per a la seva família, els seus camarades i per a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, que tant ha lluitat per fer realitat aquesta reparació històrica. En el 50è aniversari de l'assassinat de Cipriano s'han succeït els homenatges a aquest lluitador antifeixista a Sabadell, a Reus i a moltes altres ciutats, a places com la de Sant Jaume on la nostra Mesa de Catalunya no ha deixat de reclamar els darrers anys justícia per al nostre company Antonio Martos. Una justícia que continuarem buscant.
El 2023 ha estat per a nosaltres un any de reivindicació de la figura de les dones en la lluita antifeixista, una realitat que encara és desconeguda per la societat en la seva extraordinària dimensió. Hem fet homenatge a les dones víctimes de crims de lesa humanitat en dictadura, transició i més enllà. A les dones detingudes, vexades i torturades a la comissaria de Via Laietana. A les dones que van patir els tètrics i terrorífics centres d'internament del Patronato de Protección a la Mujer i els establiments psiquiàtrics lligats a aquests. A les dones que el nacionalcatolicisme i la democràcia va robar els seus nadons. A les dones trans i lesbianes reprimides i represaliades en el mes de la memòria de l'Orgull. A les dones antifeixistes gitanes que van sofrir doblement pel seu gènere i la seva ètnia. A les dones llibertàries que van conformar l'agrupació Mujeres Libres i que van ser sement de sororitat, feminisme i lluita antifeixista. A les dones tancades a la presó de la Trinitat i a les que avui reivindiquen que aquesta part de la memòria feminista no sigui llançada a terra i esborrada. A totes aquestes dones gràcies infinites. Continuarem rescatant de l'oblit a totes les que van lluitar i conquerir drets, amb més motivació després de tancar un any tràgic en nombre de dones i nenes assassinades i violades, una xacra insuportable i un signe evident que el masclisme imperant mata.
Aquest també ha estat l'any del Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya, un projecte deficient, ple de mancances, per acció i omissió, al qual algunes de les entitats i persones que conformen aquesta Mesa de Catalunya han fet les seves aportacions posant en evidència la seva superficialitat i covardia. La Comissió de la Dignitat de la mà del company Josep Cruanyes, l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona de la mà de la companya Montse Giné, l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya de la mà del company Josep Colomer, els familiars del Banc d'ADN i els familiars de les víctimes de la transició de la mà dels advocats dels querellants a la República Argentina Máximo Castex i Ana Messuti i en Marc Muñoz per les víctimes, com el seu germà Gustau, posteriors a la Llei d'Amnistia del 77. A totes i a tots ells els hi donem les gràcies i els diem que ens sentim orgullosament representades en les seves crítiques i arguments.
El 2023 ha estat de nou un any d'exigir que la comissaria de Via Laietana esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. Hem donat suport a les concentracions de la Comissió de la Dignitat, el primer i tercer dimarts de cada mes, a les portes del cau del terror. Hem format part de l'acte que cada novembre, coincidint amb l'aniversari de la mort del genocida al seu llit, diferents entitats de memòria realitzem per demanar que la Policia Nacional marxi d'aquest edifici, perquè sigui obert a la ciutadania per donar a conèixer l'horror que van viure milers de persones entre les seves parets tacades de sang. També hem format part del mecenatge per a la realització del magnífic documental d'en Jaume Domènech sobre aquest centre de detenció i tortura al centre de Barcelona, que porta per nom "Laietana, 43. El cau de la bèstia" i que tothom podrà veure al mes de gener a TV3.
Aquest desembre volem tenir un record per a totes les persones que han vist vulnerats els seus drets i han perdut la seva llibertat a mans d'estats que violen els drets humans. Ho farem llegint poemes des de dins i fora de la presó. I com cada any menjarem en la nostra concentració el raïm, un raïm de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Ho farem al ritme de repicar de la campana de la llibertat.
Pablo Hasél
FARTES, poema de Pablo Hasél escrit a la presó de Ponent, del seu llibre Erosionant murs.
Que el crit oprimit que no s’escolta,
fins a l’últim carrer sigui ben escampat,
i les vides buides s’omplin de revolta,
contagiant les ganes de conquerir dignitat.
Que no es normalitzi la submissió que ofega
i es posi nom als culpables de tanta injustícia,
si ells t’anomenen número i ignorància cega,
mentre diuen que la seva violència acaricia.
Que el cansament sigui ràbia i aquests fets
que apropin el terratrèmol als seus pilars.
Si no recordes el que et fan, oblides qui ets,
si no ho paguen car, ens surten massa cars.
Que l’art rebel escopini veritats als palaus
que pels indiferents els habita la crueltat,
i t’expliqui que si en el derrotisme caus,
l’opressor que no ho fa dirà que ha guanyat.
Que totes les corones de corrupció i reixes
es fonguin en el far de les urgents barricades.
Sé bé que matant la por és com millor reneixes
estan fartes de tremolar les llibertats
segrestades.
Pablo González
Missatge del periodista Pablo González des de la presó polonesa en la qual porta més de 670 dies pres, sense que s'hagi celebrat cap judici i sense que sapiguem de què se l'acusa. Un text que va llegir la seva esposa Oihana Goiriena en la Gala dels Premis Periodistes Bascos 2023 de l'Associació i el Col·legi Basc de Periodistes, celebrada a Bilbo el 8 de novembre de 2023:
«Benvolgudes companyes i companys, aquí segueixo en el meu Guantánamo particular, gaudint del respecte als drets bàsics en aquesta la nostra Unió Europea. Com a potencial delinqüent intel·lectual tinc bastant restringit l'accés a l'actualitat, així i tot, me'n vaig assabentant, com puc, del que succeeix en el món. Ucraïna, crisi migratòria a les fronteres de la Unió Europea, Karabakh... i ara Palestina; també soc conscient de la situació d'afebliment democràtic a Hongria i Polònia, i tot això em porta a reafirmar-me en l'important que és la nostra professió».
«Algunes vegades m'he quedat sense espai en un text per intentar ficar tot el que volia dir sobre el que és notícia, perquè havia de repetir conceptes i informacions que potser, per a mi eren òbvies, però que no sempre ho són per a un lector no especialitzat. Alhora que informem moltes vegades formem al nostre públic, i haig de ser sincer, aquesta part de la nostra professió és una de les quals més m'agrada. Sentir que aportem el nostre granet de sorra per a fer un món millor, és molt estimulant».
«Una societat informada és una societat amb un major potencial que la que no ho està, i per això la nostra professió és tan important i us animo a continuar treballant en aquesta direcció. Ni les noves tecnologies i la seva influència, ni les propagandes estatals o corporatives, ni els canvis en el consum d'informació són un impediment per a continuar fent bon periodisme, perquè som i serem part fonamental de qualsevol societat que aspiri a ser lliure i justa. Els dictadors no empresonen a metges o arquitectes de forma generalitzada, però sí que posen el punt de mira en els periodistes entre els primers... això mostra de manera inequívoca l'important que és la nostra labor. Ànims i salutacions des de la zona de màxima seguretat de la presó de Radom, en l'epicentre de la Unió Europea».
Font: https://radiopopular.com/podcast/pablo-gonzalez-manda-un-mensaje-desde-su-guantanamo-particular
Julian Assange
A Sa Majestat el Rei Carles III,
En la coronació del meu senyor, vaig pensar que era apropiat estendre-li una sincera invitació per a commemorar aquesta ocasió transcendental visitant el seu propi regne dins d'un regne: la Presó Belmarsh de Sa Majestat.
Sens dubte recordaran les sàvies paraules d'un canviat de nom dramaturg: "La clemència no vol força; és com la plàcida pluja del cel que cau sobre un camp i el fecunda".
Ah, però què sabria aquest bard de la clemència davant la revenja en les albors del teu regnat històric? Després de tot, un pot conèixer la mesura d'una societat per la forma en què tracta als seus presoners, i el seu regne, sens dubte, ha sobresortit en aquest sentit.
La Presó Belmarsh de Sa Majestat està situada en la prestigiosa localitat de One Western Way, Londres, a curta distància del Old Royal Naval College de Greenwich. Que agradable ha de ser que un establiment tan estimat porti el seu nom.
Aquí es troben reclosos 687 dels seus lleials súbdits, la qual cosa recolza el rècord del Regne Unit com la nació amb la major població carcerària d'Europa Occidental. Com el seu noble Govern ha declarat recentment, el seu regne està experimentant actualment "l'expansió més gran de places penitenciàries en més d'un segle", amb les seves ambicioses projeccions que pronostiquen un augment de la població reclusa de 82.000 a 106.000 en els pròxims quatre anys. Tot un llegat.
Com a pres polític, retingut per voluntat de Sa Majestat en nom d'un sobirà estranger avergonyit, em sento honrat de residir entre els murs d'aquesta institució de categoria mundial. Veritablement, el seu regne no coneix límits.
Durant la seva visita, tindrà l'oportunitat de donar-se un festí amb les delícies culinàries preparades per als seus lleials súbdits amb el generós pressupost de dues lliures diàries. Assaboreixi els caps de tonyina triturats i les variades formes reconstituïdes que pel que sembla són pollastre. I no es preocupi, perquè a diferència d'institucions menors com Alcatraz o San Quintín, aquí no hi ha menjador comunitari. En Belmarsh, els presos sopen sols en les seves cel·les, la qual cosa garanteix la màxima intimitat en els seus menjars.
Més enllà dels plaers gustatius, puc assegurar-li que Belmarsh ofereix grans oportunitats educatives per als seus súbdits. Com diu Proverbis 22:6: "Instrueix al nen en el seu camí, i quan sigui vell no s'apartarà d'ell". Observi les cues que es formen en la farmaciola, on els reclusos recullen les seves receptes, no per a l'ús diari, sinó per a l'experiència d'ampliar horitzons d'"un gran dia fora", tot alhora.
També tindrà l'oportunitat de presentar els seus respectes al meu difunt amic Manoel Santos, un home gai que s'enfrontava a la deportació al Brasil de Bolsonaro, que es va llevar la vida, a només vuit metres de la meva cel·la, utilitzant una tosca corda fabricada amb els seus llençols. La seva exquisida veu de tenor està ara silenciada per sempre.
Endinsi's en les profunditats de Belmarsh i trobarà el lloc més aïllat entre els seus murs: Sanitat (Healthcare), o Hellcare, cura de l'infern, com els seus habitants ho criden afectuosament. Aquí li meravellaran les assenyades normes dissenyades per a la seguretat de tots, com la prohibició dels escacs, mentre es permet el joc de dames, molt menys perillós.
En les profunditats d'Hellcare es troba el lloc més gloriosament edificant de tot Belmarsh, encara més, de tot el Regne Unit: la sublimment anomenada Belmarsh End of Life Suite (la Suite Belmarsh Fi de la Vida). Escolti amb atenció i podrà sentir els crits dels presos: "Germà, moriré aquí", un testimoniatge de la qualitat de la vida i de la mort dins de la seva presó.
Però no tingui por, perquè hi ha bellesa entre aquests murs. Delecti's amb els pintorescos corbs que nien en el filat i amb els centenars de rates famolenques que viuen en Belmarsh. I si ve a la primavera, podrà veure els aneguets que posen els ànecs reals en el recinte de la presó. Però no es demori, perquè les voraces rates s'asseguren que les seves vides siguin efímeres.
Li imploro, rei Carles, que visiti la presó de Sa Majestat, Belmarsh, perquè és un honor digne d'un rei. En embarcar-se en el seu regnat, espero que sempre recordi les paraules de la Bíblia del Rei James: "Benaurats els misericordiosos, perquè ells aconseguiran misericòrdia" (Mateo 5:7). I que la misericòrdia sigui la llum que guiï el seu regne, tant dins com fora dels murs de Belmarsh.
El seu més devot súbdit,
Julian Assange. 8 de maig de 2023.
Julian Assange, Premi Dignitat 2019, fa més de quatre anys que està tancat en una presó de màxima seguretat, la gran majoria d'ells sense càrrecs. S'enfronta a 175 anys de presó per defensar el dret a la veritat.
Joseba Sarrionandia
Litezkeen gauzarik ederrenak
ez dira.
Mezurik sakonenak ez dira
oraindik esan.
Herrialde gehienak herrialde
ezezagunak dira.
Ez den zenbat gauza, ez den
zenbat jende.
Ez den herrialdean sortu ginen
eta, geu ere,
izan, esan gabe doa, ez garena
gara.
Dena gabezia, dena atzetasuna,
dena bitartea,
dena hutsaldia, dena aldartea,
dena lekutasuna.
Eta egiteko gehienak egiteke
ditugu.
Poemarik behinenak izkiriatzeke
daude…
Ez diren gauzak ere
badira.
Bizitza, ez diren gauzez ere
osatzen delako.
Traducció castellà.
Las cosas que no son
Las cosas más hermosas que podrían existir no existen.
Las palabras con más sentido, por ejemplo, aún no se han dicho.
La mayoría de los países son países ignotos.
Cuántas cosas que no son, cuánta gente que no es en el mundo.
Incluso nosotros, nacidos en un país que no existe,
ni qué decir que somos
lo que no somos.
Todo carencia, todo necesidad, todo tiempo,
todo ausencia, todo eventualidad, todo contexto.
Todo está por pensar, por sentir, por decir.
Y casi todo aquello que debemos hacer está aún sin hacer.
Tal vez las cosas que no son, sean de alguna manera.
Porque la vida se compone también de cosas que no son.
Muchas cosas que no son tratan de hallar su nombre,
para evitar la humillación de no ser y llegar a formar lo que todavía no es.
José Balmón Castell
Asesinato democrático, poema de José Balmón Castell del seu llibre "¡¡O todos o ninguno!!".
Un nombre en una lista tenebrosa,
un secuestro al amparo de la noche.
Una rueda de “profesionales”,
y en el centro, un obrero esposado,
un padre de familia,
un hombre honrado…
Se desata un alud de violencia,
un ciclón de frialdad asesina:
la barra la picana, la bañera…,
un infierno dantesco
de “derechos humanos”,
las garras del imperio de la ley
apretando insaciables…
Y la muerte le estalló en las entrañas,
se las desintegraron.
Su estertor
fue ahogado por las risas:
Fríamente.
Científicamente.
Democráticamente…
Nadie se extraña,
todo está claro,
es la “democracia”
contra el Pueblo Llano.
Su delito era tener Conciencia y una Causa,
creer en su derecho a defenderla
y luchar por su Clase hasta morir por ella.
Hermano,
les ganaste la última batalla
a golpes de silencio y estertores…
Con las entrañas rotas
y con la frente alta igual que tu bandera,
sigues entre nosotros…
Y sabremos vengarte con los gritos.
Y sabremos callar
como nos enseñaste,
porque también se vence con Silencio…
Nadie pregunta,
todo está claro:
Es la “democracia”
contra el Pueblo Llano.
Militante del PCE(r) torturado hasta
la muerte.
Prisión de Soria, 1978.
Dareen Tatour
Una poetessa entre reixes
A la presó hi vaig conèixer gent
sense numerar, perquè era incomptable.
Hi havia l’assassí i el delinqüent,
el lladre i el mentider,
l’honest i el descregut,
el perdut i el torbat,
el criminal i l’afamat.
Hi havia els malalts de pàtria,
procedents del ventre del dolor,
que havien viscut amb absoluta injustícia
i quan van ser nens se’ls va vulnerar tota la innocència.
Va colpir-los la iniquitat del món.
Van créixer…
O més aviat amb ells van créixer les penes,
engreixant-se amb tota la repressió…
com la rosa a les salines.
Van abraçar l’amor sense por…
La seva culpa va ser proclamar
“estimem la pàtria sense reserves”.
Mai no van saber què havien fet.
L’amor apassionat va ser el seu crim
i el destí dels amants és la presó.
Vaig començar a dialogar amb la meva ànima,
en moments de dubte i distracció.
Quin ha estat el teu delicte, ànima meva?
Ara mateix no li trobo cap sentit.
L’única cosa que vaig fer
va ser revelar el que pensava.
Vaig escriure sobre la injustícia existent
i vaig traçar amb tinta els meus sospirs,
plasmant-los en el poema que componc.
L’acusació va embolcallar-me el cos,
de cap a peus.
Perquè sóc una poetessa a la presó,
una poetessa de la terra de l’art.
A la interlocutòria se’m van imputar les meves paraules;
la ploma va esdevenir el cos del delicte
i la tinta, la sang del sentiment,
la van convertir en empremta que atesta
per dictar la nostra sentència.
Escolta, destí, vida meva,
què van dir l’autoritat i el jutge:
La meva poesia era acusada,
la meva poesia va esdevenir un crim.
Al país de l’ordre -de la llibertat-,
la presó és el destí de qui es dedica a l’art!
[2/11/2015. Presó d’Al-Jeleme. El dia que se’m van imputar els càrrecs.].
Dareen Tatour, poeta palestina.
Campanades de veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes de vulneracions de drets humans, per a totes les víctimes del franquisme i de la transició.
1- Per totes les persones que lluiten per la justícia.
2- Pel dret a la justícia efectiva de les víctimes del franquisme i la transició.
3- Per totes les persones que lluiten per la veritat.
4- Pel dret a la veritat sense cap mena de censura.
5- Per totes les persones que lluiten per la reparació.
6- Pel dret a una llei de memòria catalana valenta, digna i veritablement reparadora.
7- Per totes les persones torturades a caus com Via Laietana, 43.
8- Perquè Via Laietana, 43 esdevingui un centre de memòria de la repressió i la tortura.
9- Per totes les víctimes de desaparició forçada o involuntària.
10- Perquè s’obrin les grans fosses de la repressió a Catalunya, ja!
11- Per les dones per les quals som, per les que som i per les dones que seran.
12- Per la llibertat i els drets humans!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada