Juliol en el nostre imaginari és el mes del cop d’estat feixista contra la legalitat republicana. Un mes que enguany ens ha portat presències indesitjables com la del jutge Marchena al Col·legi d’Advocats i Advocades de Barcelona, a qui li va etzibar el nostre company Josep Cruanyes, amb tota la raó, que ha convertit el Tribunal Suprem en un tribunal d’excepció. Justícia de clavegueram. Juliol, mes origen de la retornada dels borbons, també ha estat el mes escollit per a la visita de la Princesa Leonor a Figueres i el de la família reial a Cornellà de Llobregat, on els hi vam recordar que Catalunya no vol tenir rei, encara que els mitjans de desinformació no hagin informat del nostre rebuig. Periodisme de clavegueram. Juliol és un mes que ens recorda que els vencedors encara exerceixen el seu poder sobre els vençuts, una prova d’això és la que serà nova Llei de Memòria estatal, un text poruc, que ens torna a deixar òrfenes de tota la veritat, de tota la justícia i de tota la reparació que ens mereixem, després de la llei de 2007, després de quinze anys de reivindicacions de les entitats memorialistes. Estat de clavegueram.
Un juliol de 1936 li van robar el futur a les persones antifeixistes que ens van precedir en el nostre somni de justícia social. Mentre centenars de milers de voluntàries i voluntaris marxaven al front a plantar cara al feixisme, un jove Juan Antonio Samaranch pensava a escapolir-se de la Barcelona republicana i lluitadora. Per fer-ho es va allistar el 1938 a l’Exèrcit de la República com a sanitari amb una sola idea al cap, fugir cap a França i tornar a zona franquista per a incorporar-se a les files colpistes. I així va ser. Juan Antonio, nascut un 17 de juliol de 1920, data premonitòria de la seva fulgurant carrera com falangista de soca-rel, va prosperar tant durant la dictadura que per inèrcia franquista va continuar fent-ho en la paupèrrima democràcia que ens assola. Un blanquejat Samaranch va esdevenir president del Comitè Olímpic Internacional i heroi d’una Barcelona Olímpica per on va desfilar triomfalment Felipe de Borbón, mentre el jutge Garzón engarjolava a 45 persones i ignorava les tortures que van patir a mans de les forces i cossos d’Inseguretat de l’estat.
La carrera de Samaranch és la d’un corredor de fons sense obstacles sobre catifa de privilegi. Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona de 1954 a 1962. Procurador de les Corts franquistes de 1964 a 1977. Delegat Nacional d’Educació Física i Esports el 1966, any en el qual ingressa al Comitè Olímpic Internacional. President de la Diputació de Barcelona de 1973 a 1977. Ambaixador el 1977 a la Unió Soviètica i Mongòlia, any en el qual crea amb nostàlgia el partit Concordia Catalana.
Samaranch no es va amagar del seu passat falangista i d’adepte al Règim que tanta prosperitat en tots els sentits li va proporcionar. A la mort del dictador va declarar: “El mandat de Franco representarà un dels més brillants períodes de la història d’Espanya, sense cap mena de dubte. Tots els espanyols plorem la desaparició de Franco”. És incomprensible que un museu d’una ciutat com Barcelona, que presumeix de ser estendard dels drets humans, porti el nom d’un feixista, que té la medalla de la ciutat. És incomprensible que un país com Catalunya, que vol ser marca de democràcia, permeti que Samaranch ostenti la Medalla d’Or de la Generalitat.
Samaranch és un clar exemple de com al regne d’Espanya es blanqueja el feixisme sense cap mena de vergonya. Juan Antonio va passar de lloar a Franco amb el seu uniforme de falangista a figura democràtica considerada motor, totalment interessat, dels canvis que per a molts defineixen l’actual Barcelona. El seu comiat va ser una mostra de com es banalitza el feixisme. Va ser un comiat d’honor al Palau de la Generalitat, una institució que el seu estimat Franco va tancar i reprimir. Mentre que no hi hagi valor democràtic per posar fi a la impunitat del feixisme, que ens condemna a un futur sense drets, sense llibertats, no hi haurà veritat, ni justícia, ni reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. No hi haurà respecte pels drets humans mentre es permeti que personatges com Samaranch passin a la història com grans homes. Samaranch, que aixecava el braç ufà al costat de Martín Villa, altre escalador de prebendes en l’olimpíada de la repressió de la dictadura i la de la impunitat, en allò que els avaladors de la transició gosen denominar democràcia.
Aquest mes de juliol de claveguera oberta, que a la majoria acostumada a la pudor de podrit d’Espanya no li fa arronsar el nas, ens hauria d’empènyer a lluitar amb més força contra un horitzó de feixisme, que continuarà aclaparant rècords olímpics d’injustícia si no oposem resistència. El nostre sentit crític s’ha de desfer del morrió i la corretja perquè no ens treguin a passejar a toc de titulars manipuladors que ens cridin al conformisme. Hem d’estar amatents amb el sentit de la justícia ben afilat, i tenir clar que no són temps per tenir prou amb les engrunes, és l’hora del pa sencer, si volem saciar la fam de segles d’opressió. Són temps de conjurar la por, perquè els llops amb el que ens volen espantar i tenir-nos agenollats no vindran, perquè mai van marxar, molts amb pell de xai protegint la manada que ataca al ramat. Impunitat de clavegueram.
Per això aquest juliol volem recordar els juliols d’antifeixisme combatiu, com el juliol olímpic que no va esdevenir una fita esportiva, però sí la mostra de solidaritat mundial més gran coneguda, la de les dones i homes brigadistes vinguts d’arreu per a lluitar per la nostra llibertat. Per respecte a la seva memòria demanem que el nom de Samaranch no denomini al museu olímpic de la ciutat. Li demanem a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, que conformen part del patronat del Museu, que retirin el nom de Juan Antonio Samaranch. Demanem també que li siguin retirades les distincions tant de l’Ajuntament com la de la Generalitat. I a l’estat li demanem que li retiri el títol de marquès que li va atorgar el successor del Caudillo, que por la Gracia de su dios ens va inocular el virus de la monarquia. Corona de clavegueram.
El medaller de Samaranch és olímpic, olímpicament vergonyós, organismes i institucions privades, privades subvencionades i públiques han concedit medalles d’honor, d’or i d’altres distincions a aquest fill del colpisme. I no parlem d’aquelles que li van ser atorgades en dictadura, sinó dels honors que va rebre en suposada democràcia. La pregunta és, una democràcia ha de premiar a un jerarca de la dictadura, un falangista de cap a peus, i oblidar que va formar part de l’arquitectura d’un règim repressor i feixista? La resposta és clarament no. Però aquí els reconeixements no es van aturar ni amb la seva mort. Només una societat malalta de vulneració de drets humans pot arribar a aquests extrems. Així el nom de Juan Antonio convertit en Joan Antoni Samaranch llueix a la porta del Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona sense cap pudor, encara que en faci molta, pudor. És com si algun dels directors de la Federació Nacionalsocialista del Reich per a l’Educació Física, després de passar per la rentadora de la democràcia, donés nom a un Museu Olímpic a Berlín, seria impensable, però a la ciutat de Barcelona tot és possible.
Fem un repàs al medaller de la ignomínia començant per la dictadura on va començar la seva fulgurant carrera sense obstacles.
L’any que va morir el dictador va rebre dues distincions, una un dia abans de ser assassinats els últims afusellats del franquisme, els antifeixistes Xosé Humberto Baena Alonso, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez Bravo Solla, Angel Otaegi Etxeberria i Jon Paredes Manot , el 27 de setembre de 1975.
Ministerio de la Gobernación.
Orden de 26 de septiembre de 1975 por la que se le concede la Cruz al Mérito Policial con distintivo blanco al excelentísimo señor don Juan Antonio Samaranch Torelló.
Excelentísimo señor: En atención a los méritos y circunstancias que concurren en el interesado a propuesta de esa Dirección General y por considerarle comprendido en el artículo 7º de la Ley 5/1964, de 29 de abril.
Lo digo a Vuestra Excelencia para su conocimiento y efectos.
Dios guarde a Vuestra Excelencia muchos años.
Madrid, 26 de septiembre de 1975.
García Hernández.
Excelentísimo Señor Director general de Seguridad.
Li van donar aquesta creu en atenció a la disposició setena de la Llei 5/1964, o sigui, per realitzar qualsevol fet que evidenciï un alt sentit del patriotisme o de la lleialtat, amb prestigi per a la Corporació o utilitat per al servei. Por los servicios prestados a una institució tacada de sang antifeixista.
Dos dies després dels afusellaments del 27 de Setembre Samaranch va rebre la Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica. El dictador moria matant, però abans va premiar amb distincions als seus fidels acòlits.
En atención a las circunstancias que concurren en don Juan Antonio Samaranch Torrelló (sic),
Vengo a concederle la Gran Cruz del Mérito de la Orden de Isabel la Católica.
Así lo dispongo por el presente Decreto, dado en Madrid a veintinueve de septiembre de mil novecientos setenta y cinco.
Francisco Franco
El Ministro de Asuntos Exteriores
Pedro Cortina Mauri
No només se li va concedir la creu del mèrit policial, també la militar. El 1968 el dictador Franco li va atorgar la Gran Cruz de la Orden del Mérito Militar amb distintiu blanc i també la Gran Cruz de la Orden de Cisneros.
En aquest nodrit medaller consten distincions que ens poden semblar insòlites, com la de la Gran Cruz del Mérito Aeronáutico con distintivo blanco de 1974, un any després del vol més sonat de la dictadura, la Gran Cruz del Orden Civil del Mérito Agrícola del 1970, o la Cruz del Mérito Naval de tercera clase con distintivo blanco del 1964 y la Gran Cruz del Mérito Naval con distintivo blanco del 1967. Per terra, mar i aire, Samaranch sempre al pòdium. Totes aquestes medalles concedides pel genocida Francisco Franco.
L’èxit no s’atura amb la mort de Franco, Samaranch continua ampliant el seu palmarés en democràcia. L’any 2000 Juan Carlos li regala el Collar de la Orden de Isabel la Católica.
I no només per part de la Corona va rebre distincions i honors Samaranch, també la Generalitat el va distingir amb la Medalla d’Or el 1985. El decret diu així:
El senyor Joan Antoni Samaranch i Torelló, ha assolit, en el camp del mecenatge artístic, de l'actuació ciutadana i de la promoció internacional de l'esport, un relleu indiscutible que l'ha portat a ocupar un dels llocs de més prestigi mundial, com és la presidència del Comitè Internacional Olímpic.
El fet que un català arribi, per primera vegada a la història a un lloc de tan alt honor i responsabilitat mundial, és, a la vegada, una important distinció per al seu poble.
Per tant, la nostra més alta Institució de Govern vol manifestar d'una manera pública l'agraïment de Catalunya envers la persona que amb la seva continuada actuació ciutadana, cultural i esportiva ha merescut aquest just reconeixement universal.
Barcelona, 11 d'abril de 1985. Jordi Pujol. President de la Generalitat de Catalunya.
A nosaltres no ens honora que pel fet d’haver nascut a Barcelona un personatge rellevant de l’arquitectura de la dictadura feixista rebi tan alta distinció, per molt rellevant que pugui ser la seva carrera personal. Per això demanem que li sigui retirada. Un passat com el seu no es pot ignorar, ni blanquejar, per haver dut en el seu propi interès una olimpíada a Barcelona, exaltació d’un model rutilant que portava a les seves entranyes l’oblit i l’exclusió.
Samaranch l’any 2005 va rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Madrid de mans de Ruiz-Gallardón, gendre del repressor ministre franquista José Utrera Molina. Utrera Molina es va considerar franquista fins al seu darrer alè entre cantics de cara al sol.
En canvi, quatre mesos abans de marxar del Comitè Olímpic Internacional el 16 de juliol de 2001, l’ajuntament de Lausana, ciutat suissa seu del COI, es va oposar a una petició de declaració de Samaranch com a ciutadà d’honor pel seu passat franquista.
Samaranch i Juan Carlos comparteixen el seu origen franquista.
Però la gran menció per a Samaranch arriba amb la seva entrada a la noblesa de la mà del corrupte rei emèrit. Decadència i anacronisme en forma de títol, que donà origen a una nova saga de marquesos sota la denominació Samaranch. Tot per haver portat uns jocs olímpics d’especulació i miratge econòmic a mesos d’una terrible crisi, que convirtiria aquell estiu d’il·lusió desfermada en tristos hiverns.
El rei més blanquejat de la història va blanquejar a Samaranch tot dient:
La eficaz dedicación de don Juan Antonio Samaranch Torelló al fomento del deporte y al entendimiento entre los pueblos desde los destacados puestos públicos que ha ocupado han venido a culmimar con su brillante actuación como Presidente del Comité Olímpico Internacional, por lo que, queriendo demostrarle Mi Real aprecio,
Vengo en otorgar a don Juan Antonio Samaranch Torelló el título de Marqués de Samaranch, para sí y sus sucesores, de acuerdo con la legislación nobiliaria española.
Dado en Madrid a 30 de diciembre de 1991.
JUAN CARLOS R.
El Ministro de Justicia
TOMAS DE LA QUADRA-SALCEDO y FERNANDEZ DEL CASTILLO
En el curso de una cena de gala Celebrada en Barcelona y Organizada por el club de la Publicidad, la ha Sido Entregado al delegado nacional de educación física y Deportes, don Juan Antonio Samaranch, el trofeo y diploma Del "mejor publicitario del Año" por su brillante Campaña "Contamos Contigo" en pro del deporte Español. En la Foto, Samaranch Sostiene el trofeo en sus Manos.
Com deia el rei imposat pel dictador, un dels destacats llocs públics ocupats per Samaranch va ser el de Delegado nacional de Educación Física y Deportes, atorgat per la dictadura el 1966, a proposta del seu camarada, com entre ells s’anomenaven, Ministre Secretari del Movimiento. És aquest un detall sense importància per al monarca, que va jurar gustosament els Principios del Movimiento tantes vegades com li van demanar.
I continuem amb les medalles, aquesta vegada després de mort. El procurador a les Corts franquistes, l’industrial Samaranch, com consta en les seves dades biogràfiques en la pàgina del Congrès dels Diputats, també va ser reconegut i premiat el 2017 pels seus amics de la patronal. Se li va concedir la Medalla d'Honor de la institució, a títol pòstum, en reconeixement al paper que va jugar en l'èxit de la candidatura de Barcelona per a albergar els Jocs Olímpics de 1992. En el 25 aniversari del gran negoci, que va ser per a molts unes olimpíades sufragades amb diners públics, que van ser possible gràcies al voluntariat de milers i milers de persones. Rentant la cara a un model de negoci gens rendible pels que el pateixen, un model que encara impera per a l’enriquiment d’uns quants, molts a noms i cognoms de les oligarquies del franquisme. Un model que ara volen portar als Pirineus.
Va dir Foment que Samaranch va tenir un paper protagonista en l'èxit de la candidatura de Barcelona, que va donar lloc a "un esdeveniment mundial que va deixar un llegat d'orgull inesborrable, va transformar la ciutat i va representar un punt d'inflexió en la projecció internacional de Barcelona". Una ciutat avui desbordada per un turisme sense control, punt de partida d’una gentrificació que ha expulsat a moltes persones de la seva ciutat, potser a algunes d’aquelles que van aplaudir aquells jocs olímpics. Uns jocs que en realitat van servir per a blanquejar la imatge d’una Espanya corrupta i torturadora.
Samaranch fill de la dictadura, pare de la transició, com tants altres que van posar de moda la jaqueta reversible, sempre franquista per dins. Tots van contribuir a instal·lar el relat de la monarquia constitucional com la panacea de la modernitat i l’exemplaritat a exportar arreu del món, no com la continuïtat de la corrupció i l’opacitat que ha estat. Samaranch va passar de posar amb Franco en blanc i negre a posar amb Juan Carlos Borbó en color, sense enrojolar-se, vivint la vie en rose.
Del 1973 a 1977 Samaranch va ser President de la Diputació de Barcelona i aquesta és la biografia que publicita la Diputació de Barcelona, el retrat d’un pròcer de la cultura catalana.
Joan Antoni SAMARANCH TORELLÓ (1973-1977)
Inicià el seu pas per la Diputació amb el nomenament de diputat representant del partit judicial de Barcelona l'any 1955, representació que exercí fins a l'any 1961, data en què el ministre de la Governació li renovà el càrrec en representació de l'Ajuntament de Barcelona, i l'any 1964 se li tornà a renovar en representació de les entitats ciutadanes. En la seva llarga etapa de diputat fou sempre president de la Comissió d'Esports i Turisme, va formar part de les comissions de Govern Interior, d'Hisenda, Economia, de Beneficència i Obra Social, de cooperació Provincial de la Caixa d'Estalvis Provincial. Com a president, li tocà regir la corporació en el moment de la transició de la dictadura a la democràcia. Treballà per catalanitzar la institució. Va retornar el nom de Palau de la Generalitat al que fins llavors es coneixia com a Diputación Provincial. Tornà a l'Institut d'Estudis Catalans els locals de l'antic Hospital de la Santa Creu i retornà a la biblioteca de l'Institut el nom de Biblioteca de Catalunya. Va fomentar els cursos de llengua catalana i organitzà cursos per a tots els funcionaris. Va donar suport a la catalanització dels topònims dels municipis que ho varen sol·licitar. Va restablir el bust de Prat de la Riba al Pati dels Tarongers. Canvià la filosofia del Dia de la Província, que s'havia celebrat durant vint anys, pel Dia de les Comarques, amb contingut polític.
Samaranch i Martín Villa al centre de la foto.
Durant el temps en què aquest home exemplar, segons la pàgina web de la Diputació de Barcelona, va ser President, el seu camarada falangista Martín Villa era Governador Civil de Barcelona i més tard ministre de la Governació. I mentre tots dos ocupaven càrrecs de responsabilitat durant el franquisme i el regnat borbònic, la comissaria de Via Laietana continuava funcionant a ple rendiment torturant i vexant a tota la dissidència, en dictadura i transició. Mentre aquests homes honorables, segons qui van implementar el llegat del dictador, exercien els seus càrrecs, la gent moria als carrers de Catalunya a mans de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Uns cossos de seguretat que convertien el seu bàrbar monopoli de la violència en brutalitat indiscriminada vulnerant els drets humans a tort i dret. Martín Villa assenyalat per la justícia argentina i protegit pels mateixos que continuen honorant a Samaranch. Tots dos són blanquejats per un sistema que els ha permès gaudir de prebendes nascudes del franquisme a molt personatge, que hauria d’haver estat condemnat a l’ostracisme social. Nosaltres els recordarem per sempre aixecant els seus braços com a bons falangistes. Prou de blanquejar el feixisme.
Comiat d'honor Samaranch.
Samaranch va ser acomiadat amb 89 anys a un multitudinari acte al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, que es va obrir al públic com capella ardent. El seu fèretre va ser custodiat per dos Mossos d’Esquadra amb uniforme de gala. Van ser moltes personalitats del 2010 les que van prendre la paraula, algunes no sé si avui dia ho tornarien a fer, segur que l’actual rei Felip ho faria de bon grat. El llavors president Montilla va dir que hi havia tres registres sonors de la història recent de Catalunya: la proclamació de Pau Casals en l'assemblea de l'ONU –«I am a catalan»–, la tornada de Josep Tarradellas al Palau de la Generalitat –«Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí»– i el recordat «a la ville de... Barcelona» pronunciat per Samaranch el 17 d'octubre de 1986. Comparacions grolleres. L’arquebisbe de Barcelona va dir: “un veritable barceloní i un català universal, un personatge que ha fet molt per l'entesa entre pobles”. No es pot blanquejar més una figura com la de Samaranch. Poc imaginava el Samaranch que va ser acomiadat de Barcelona al crit de “Samaranch fot el camp!”, que anys més tard el seu passat feixista quedés oblidat i el seu nom lloat com a figura cabdal de la història de Catalunya, en aquell edifici, una institució que el règim, del que va formar part, va abolir. Això passa quan no es fa valdre la memòria antifeixista i es blanqueja el feixisme.
Nosaltres si en tenim memòria i volem recordar paraules d’un altre comiat, el del dictador assassí Franco, pronunciades pel camarada falangista Juan Antonio Samaranch. Així es va expressar Juan Antonio Samaranch el 20 de novembre de 1975, paraules enregistrades i que es poden escoltar a l’arxiu de RTVE.
Juan Antonio Samaranch, que presidía la Diputación de Barcelona cuando se produjo el fallecimiento de Franco, glosa la figura del general que llevó las riendas de España desde 1939 hasta su muerte.
“El mandato de Franco va a representar, según mi opinión, uno de los más brillantes períodos de la historia de España, sin duda alguna, encontró un país subdesarrollado, miseria, poca cultura, y deja un país con todos los problemas, desde luego los hay, pero muchos derivados del fantástico desarrollo experimentado por nuestro país en estos últimos años de paz”. Hemos oído las emocionadas palabras del Presidente del Gobierno cuando transmitía el último acto de gobierno de Franco este mensaje a todos los españoles y en aquellas apretadas y pocas líneas no se olvidaba de que España era la suma de una serie de regiones, con sus peculiaridades, con sus culturas, con sus lenguas, pero eso sí con el deseo de unión entre todos los españoles. Yo conocí al Jefe del Estado, a Francisco Franco, lo he visitado en numerosas ocasiones, pero muy especialmente cuando tuve el honor de estar al frente del deporte español, y entonces me di cuenta de su singular inteligencia al percatarse del enorme valor social que tenía el deporte en nuestro siglo y la enorme arma que era el deporte para la educación y formación de nuestra juventud, o sea, que todos los españoles lloramos la desaparición de Franco, pero yo creo que los deportistas españoles aun la tenemos que llorar más.
Juan Antonio Samaranch no pot donar nom a cap museu de Catalunya.
Volem compartir un retrat de com Barcelona va arribar a ser olímpica de la ma del falangista Samaranch. Un article de Luis Mauri.
"Dins d'un any optaré a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. El que et diré ara quedarà com si mai ho hagués dit: si soc elegit president i tu ofereixes Barcelona per a celebrar els Jocs Olímpics de 1992, et garanteixo que es faran aquí". L'ambaixador d'Espanya en la Unió Soviètica, Juan Antonio Samaranch, vell polític franquista, s'havia expressat sense embuts en la seva visita al primer alcalde democràtic de Barcelona després de la guerra civil, el socialista Narcís Serra.
Havien transcorregut només un parell d'anys des que, l'abril de 1977, la mateixa esquerra que ara governava la ciutat atronava en la plaça de Sant Jaume: "'Samaranch, fot el camp!'" Samaranch va ser baixat en 1977 de la presidència de la Diputació de Barcelona i destinat a Moscou. Però ara tornava amb un pla meticulosament ordit i per a la materialització del qual necessitava als nous governants de la ciutat. Per això estava assegut enfront de Serra en el despatx de l'alcalde, un calorós dia de juliol de 1979, dissabte, perquè aquest dia els passadissos de l'ajuntament estan deserts i el previngut Serra no volia testimonis accidentals de la trobada.
Falangista de primera hora.
Samaranch era un falangista de primera hora. Havia servit a la dictadura com a regidor de Barcelona, delegat nacional d'Esports, procurador en Corts i president de la Diputació. També havia fet avantatjosos negocis com a empresari del règim, com la construcció de Ciutat Meridiana, ominós exemple de l'urbanisme sense escrúpols del desenvolupisme franquista.
Els temps estaven canviant. Ell era un vencedor de la guerra civil i els qui ara administraven la ciutat el feien ajudats a pujar pels vots dels derrotats. Però això a Samaranch no li incomodava més del compte. Ell sempre havia estat un home pràctic en la persecució dels seus interessos, sabia distingir amb velocitat i astúcia el substancial de l'accessori. I tenia un pla.
Les fases del pla de Samaranch.
En aquest pla, el fonamental era col·locar el seu projecte en l'agenda de l'alcalde. Que aquest fos socialista, nacionalista o falangista resultava anecdòtic per al seu objectiu. El pla era aquest: aconseguir la presidència del COI, encarregar-li a Barcelona els Jocs de 1992, que aquests resultessin inoblidables i tornar rehabilitat, blanquejat, a la seva ciutat, la mateixa que l'havia acomiadat al crit de "'Samaranch, fot el camp!'".
El 16 de juliol de 1980, hores després que el COI nomenés president a Samaranch, Serra anunciava a la premsa que li agradaria que Samaranch pogués presidir uns Jocs a Barcelona. L'endemà, l'alcalde rebia un telegrama des de Moscou: "Accepto el repte".
Serra i el seu successor, Pasqual Maragall, concebien els JJOO com el motor que havia de permetre a Barcelona sortir de la letargia i escometre la transformació més gran urbana en moltes dècades. Per a això, els Jocs havien de posar-se al servei de la ciutat i aquesta havia d'exercir un control ferri sobre el projecte.
La Brigada del Amanecer.
El president del COI no veia les coses de la mateixa manera. Ell hauria preferit una ciutat al servei dels Jocs, però si havia de ser d'una altra manera, almenys que els seus interessos no fossin aixafats pel camí. Els seus i els de la seva casta, aquell grup d'adinerats senyorets falangistes conegut en els 60 com la Brigada del Començar el dia, que era quan solien recollir-se després de les seves taboles Samaranch, Mariano Calviño, Francisco Godia, Jaime Castell i altres.
Sense Samaranch al capdavant del COI, Barcelona mai li hauria guanyat la mà del 92 a París. Samaranch va donar a Barcelona informació privilegiada sobre com guanyar-se el favor dels jerarcas olímpics. I sota una aparent neutralitat pública, va moure els fils a favor de la seva ciutat i va fer saber a molts membres del COI que consideraria una derrota de Barcelona com una moció de censura a la revolució estructural que ell estava impulsant en l'olimpisme.
Tot això estava molt bé i era molt d'agrair, però Maragall tenia una divisa indestructible: el control de l'operació olímpica era de la ciutat. Va haver-hi nombroses crisis pels intents del Govern, la Generalitat, els empresaris i el mateix Samaranch de delimitar el control municipal, no obstant això Maragall va saber resistir fins al final. El primer avís de com anaven a anar les coses se'l va emportar el mateix Samaranch quan l'ajuntament va vetar que la vila olímpica es projectés sobre uns terrenys del Prat en els quals 20 anys enrere havien invertit el president del COI, Godia i altres amics.
Font: elperiodico.com
Mentre la gent embadalida per l’eufòria d’uns jocs enlluernadors i també perversos, per la petjada que va suposar per a la ciutat de Barcelona a curt i llarg termini. Mentre l’orgull col·lectiu d’haver fet una gesta, que va donar la volta al món durant uns dies de juliol, rentant inconscientment la cara d’un estat ben brut. Un estat que continuava torturant, infiltran-se en moviments socials, tancant diaris o conspirava per a fer-ho amb la connivència de la justícia i la mà executora de les forces i cossos de seguretat de l’estat, un estat sense separació efectiva de poders. Mentre tot això passava, la majoria de la població era aliena a les detencions, tortures i la presó que van patir 42 persones, o aplaudien el que es va denominar com Operación Garzón, ja que sota l’epígraf terrorisme estava permès vulnerar els drets humans. Un jutge estrella rutilant aquell 1992, que va ignorar les denuncies de tortures i vexacions de 17 dels detinguts, que encara resten marcats per l’horror d’aquells dies d’estiu. Baltasar Garzón va ser el responsable de la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l’estat espanyol el 2004 por la vulneració de drets dels torturats. Garzón va continuar negant les denúncies de tortura, el 2012 va declarar el següent: “les persones que declaren davant meu, ni una sola, ni una sola denuncià tortures”, també va dir al 2007 “Puc afirmar, i no crec que això sigui dubtós avui per a ningú, que el sistema espanyol és un dels sistemes més garantistes del món”. Baltasar Garzón va ser expulsat de la carrera judicial el 2012, no per defensar els drets de les víctimes del franquisme, sinó per vulnerar el dret de confidencialitat entre processats i els seus advocats. Ara Garzón es presenta com adalil dels drets humans arreu del món.
Foto:EFE
Llegirem alguns testimonis de les persones torturades:
Testimoni de Joan Rocamora: Primer intentaren d’asfixiar-me amb el sac i m’amenaçaven de llançar-me al Llobregat. Pararen el/els cotxes i em portaren a una mena de descampat no lluny de la ciutat (per la meva orientació), allí ja començaren els cops, amenaces de mort -‘No te acuerdas de lo que le pasó a Mikel Zabalza?’, i de violació de la meva companya. Més tard feren veure que em llançaven a un precipici deixant-me enlaire i a les seves mans, i em col·locaren al clatell una (suposo) pistola. Tot això entremig de cops, amenaces i asfíxia.
Testimoni de Marcel Dalmau: Mentrestant, altres torturadors, de cinc a vuit, em colpejaven fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles…). Eren puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, amb un llibre. És a dir, mentre m’ofegaven amb la bossa de plàstic rebia una veritable pluja de cops i de crits. Entre els crits hi havia constants insults contra Catalunya i les catalanes i catalans d’un contingut racista i masclista. Durant la tortura el cap em quedava negat de suor. A vegades em tiraven fum a la bossa abans d’estrènyer-la, també cremaven amb una cigarreta l’extrem interior de la bossa per tal que aspirés el fum del plàstic cremat.
Testimoni de Xavier Ros: A Girona, a la caserna em van fer despullar, em posaren de cara a la paret i em donaren cops. Em van fer caure i a terra seguiren colpejant-me. L’endemà, de bon matí, comencen a insultar-me, em posen en una cel·la, em cobreixen amb una manta per evitar que els cops deixin senyals, em fan agenollar i em colpegen al cap, al clatell, a l’esquena, a l’estómac i a les cames molt més intensament que el dia anterior.
Testimoni de Xavier Alemany: A Madrid, a la matinada, poc després d’arribar, vaig demanar per anar al vàter, m’hi van conduir i un cop a dins no em deixaren orinar. Em feren fer flexions durant molta estona enmig dels excrements i els orins.
Testimoni de Vicent Conca: Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) tot amenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien. Igualment m’amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m’hi. Tot assegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no se n’assabentava. Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la meva persona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català i els seus símbols foren constants durant tot el període de la meva detenció. D’altra banda, se’m forçà a cridar consignes com ‘Viva España’, ‘Viva la Guàrdia Civil’
Testimoni de Teresa Mas: Vaig estar tres dies en aïllament, i el que vaig viure va ser un infern. No em van tocar físicament. Però em van posar al límit a tot nivell psicològic. Com a dona vaig ser molt utilitzada. I només ho vaig saber després. Perquè quan cridava, obrien el meu lloc d’interrogatori i deien als altres detinguts: “És la teva companya que està plorant i cridant”. Jo estava allà amb els ulls embenats i m’anaven fent comentaris sexuals: “Mira quin cul, ara estem sols, ja veuràs què farem… “. Una pressió sexual i patriarcal contínua. Van ser tres dies molt bèsties de la meva vida. Vaig signar documents que no sé encara avui ni què deien. I després em van deixar anar sense càrrecs, un dia a les vuit del vespre al mig de Madrid, i espavila’t. La meva família em va pagar el bitllet d’avió de tornada.
Font: vilaweb.cat
Després de donar-vos a conèixer aquest despropòsit democràtic el nom de Samaranch no pot lluir el seu nom a la porta de cap museu de la ciutat de Barcelona. Un falangista de primera hora fins a l’última, admirador d’en Franco i sense solució de continuïtat del seu hereu Juan Carlos, encara que alguns el disculpin dient que era pel seu profit personal, fet encara més immoral, no pot tenir aquesta distinció, ni cap altra. És increïble que una obvietat tan grossa s’hagi d’exposar a aquestes alçades del segle. Una prova evident de què el temps passat no ens ha fet avançar en valors democràtics i respecte pels drets humans, més aviat tot el contrari, vivim en una contínua i vergonyosa involució. Encara esperem que el monument al colpisme i l’assassinat al mig del riu Ebre sigui enderrocat, Tortosa lliure de feixisme. Encara esperem que la comissaria de la Via Laietana, la gran casa del terror al mig de la ciutat de Barcelona, esdevingui un museu de la tortura en dictadura, transició i més enllà. I entre tantes o més anomalies, com l’aprovació d’una nova llei de memòria poruga, que evidencien que els vencedors encara ens tenen captius i desarmats. Entre tanta defensa de què el Regne d’Espanya és un exemple de democràcia, que el Museu de les Olimpíades i l’Esport porti el nom de Joan Antoni Samaranch és la prova fefaent que no és així. És un desafiament a la decència política. Per això exigim a l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya, a l’estat espanyol i al Comitè Olímpic Espanyol, que conformen els càrrecs de govern i direcció del Patronat de la Fundació Barcelona Olímpica, que gestiona aquest museu, que tregui el nom de Joan Antoni Samaranch del Museu per dignitat democràtica.
I per concloure llegirem el poema de Vicent Andrés Estellés, les Propietats de la pena. Ho farem per a honorar a totes les persones antifeixistes, que sent poble, van caminar amb patiment pel pedregal de la història, per les mateixes persones per les quals no podem consentir que la polseguera de l’oblit esborri les seves memòries. Denunciem la menyspreable indecència dels que ens imposen el fals relat de l’estat espanyol democràtic, tapant la injustícia i la corrupció. Ja fa temps que va arribar l’hora de dir la paraula justa, en el moment just, i aquesta paraula és: Prou.
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada