diumenge, 29 d’agost del 2021

CENT TRENTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LLEI DE MEMÒRIA, PROU PEL·LÍCULES.



14 anys després de l’estrepitós fracàs de taquilla i públic de la Llei 52/2007, des de la seva estrena a bombo i platerets, arriba la seqüela encara pendent de títol. Aquests dies ha transcendit el guió que fa bona la dita: mai segones parts van ser bones. Un guió ple d’errates greus que demostren la ignorància en drets humans i la indigència moral dels seus autors, garrafals faltes d’impunitat sense vergonya. Una pel·lícula d’encàrrec polític que deixarà als espectadors sense les respostes a les preguntes que va provocar la primera part, sense cap satisfacció.

Aquest nou film s’ha fet sense gaire pressupost, com el primer, i està en la línia de les cintes dels grans directors de la transició, molts efectes especials de saldo alabats per una crítica agraïda al servei del continuisme disfressat de progressisme. Ben segur que no ens deixarem enlluernar per quatre focs d’artifici, un truc ja molt vell. El temps ha posat en evidència que no hi ha pólvora suficient per a amagar les trampes de la Transició: corona corrupta imposada per una dictadura, Constitució de la llei a la llei canviant només el llibre d’estil i els mateixos gossos amb diferent collaret. 

Hem de parar molta atenció als pobres i gastats diàlegs i saber llegir entre línies allà on la lletra petita ens constata que es tracta d’un producte indigne i pervers que només honora la impunitat. Hem de saber que sortirem de la sala de projecció amb la mateixa i vella sensació que ens prenen el pèl després de pagar una entrada amb regust d’espoli.

L’estrena de la primera part l’any 2007 va ser esperada en candeletes més de tres dècades i el públic més entregat amb tota la il·lusió del món va esperar plorar d’emoció a la sortida del cinema, però els plors van ser de decepció. Que es podia esperar d’un director a sou de la Productora Transició, actors impostats, un storyboard dibuixat amb la tinta negra de la dictadura, muntatge clàssic de retallada amb la tisora censora de drets. Els mesos previs al desembre de 2007 es van omplir moltes portades a tot color a la premsa amiga, publireportatges, molta catifa vermella, molt Photocall amb vestits de fosca nit marca Regne d’Espanya. I quan es van tancar els llums de la sala i va començar la projecció un silenci pitjor que el que s’arrossegava des del 1939 ens va envair, en l’època del cinema en Dolby Stereo la veu de les víctimes no arribava al públic, els crits d’indignació d’aquelles que van patir imprescriptibles crims de lesa humanitat no se sentien.

Les persones conscienciades que vam veure la primera part no caurem de quatre grapes i no pagarem per visionar un film que es podria catalogar de Sèrie B, de Borbó. Ens farem amb una còpia pirata i posarem subtítols en la llengua de la veritat, la justícia i la reparació per deixar en evidència les gruixudes mancances d’aquest film de molt soroll i poques nous. Una cinta de propaganda per maquillar la manca de voluntat pròpia o induïda de l’equip de direcció més progre de la història a fi de rodar un treball de qualitat; per a dur a terme una feina honorable i satisfer a un públic que encara espera la pel·lícula definitiva sobre la reparació pels que han patit tanta repressió desfermada. És un deute històric d’una indústria cinematogràfica inaugurada com un pantà més per un dictador assassí. 



Aquesta producció beu de moltes fonts, contaminades, com hem pogut apreciar en el seu tràiler. En la seva promoció podem veure ballar sota una pluja de concòrdia enverinada al compàs d’una banda sonora ratllada al somrient protagonista Règim del 78 donant voltes i més voltes amb una pobra miliciana antifeixista amb els ulls embenats abans de la seva desaparició forçada de l’escena democràtica espanyola. Aquesta extra va declarar que va participar enganyada en una pel·lícula que es congratula de comptar amb un repartiment estel·lar propi de galàxies amnèsiques com la Constitució Monàrquica, la Llei d’Amnistia i Punt Final, la Corona Borbònica, sempre  protegides pel millor equip d’escortes i comparses de la firma PSOE. La miliciana ha reconegut fora de càmera que allò que regalimava per les seves galtes no era pluja sinó les seves llàgrimes de ràbia i dolor insuportable per la vexació que va haver d’interpretar.

Aquesta pel·lícula no serà més que un déjà vu d’insatisfacció. Ni el Valle de los Caídos serà el que cal en un estat democràtic ja que pretenen deslligar-lo del seu veritable significat. La Llei d’Amnistia del 77 clau de volta de l’arquitectura de la impunitat del franquisme i la transició no serà anul·lada. Els judicis de la dictadura diuen que seran anul·lats, tornem a la mentida i la tergiversació fent passar el bou de la il·legitimitat per la bèstia grossa de la il·legalitat, volen fer veure que alguns tribunals van ser dolents, però no es condemna tota l’estructura judicial repressora de la dictadura, tancant la porta a les reparacions econòmiques i exonerant a l’actual estat espanyol de les seves responsabilitats (encara que els diners no és el que mou a les víctimes en les seves reclamacions de justícia). La creació d’una fiscalia especial per a les víctimes del franquisme serà paper mullat com ja ha advertit el Consell General del Poder Judicial amb les taules de la llei del 77 a la mà. Les exhumacions no es faran conforme al protocols de Nacions Unides ja què l’estat tornarà a delegar indecentment la seva obligatòria tasca d’exhumar en familiars i associacions de víctimes obligant-los a entrar en el lamentable joc dels concursos de subvencions amb vencedors i perdedors. Es crearà un Banc d’ADN que sense exhumacions i sense coteigs serà un aparador on emmagatzemar ad eternum les mostres dels familiars que esperen poder inhumar dignament els seus parents. Els botxins continuaran blindats i els seus expedients amagats. L’Església seguirà sense ser assenyalada com corresponsable i coautora de la repressió i continuarà impune. Ni les famílies de Cipriano Martos Jiménez, Salvador Puig Antich o Gustau Muñoz Bustillo, entre moltes víctimes de terrorisme d’estat, no seran indemnitzades pels seus assassinats, mentre sí ho van ser generosament les del torturador Melitón Manzanas o Carrero Blanco. Ni les sancions previstes seran efectives com ha passat fins ara, ni tampoc les il·legalitzacions de fundacions, continuarà l’exaltació del franquisme a la via pública, noms de carrer, plaques commemoratives, i es continuaran revertint els canvis que s’han fet en nom la llei del 2007 i que la mateixa justícia es passa per l’arc del seu triomf per sobre dels nostres Parlaments. I ja no estem per a més pel·lícules.

Aquest film pot obrir la porta a un tercer, que si ha de ser tan indigne com els precedents ja s’ho poden estalviar. Segurament d’aquí a 14 anys no hi haurà gaires espectadors vius i l’argument no interessarà ben bé a ningú malgrat ser tan cabdal perquè l’objectiu de desmemòria ja haurà estat assolit i tristament venut com memòria democràtica. Una tercera part d’aquesta poruga saga tornaria a posar blanc sobre negre, No-Do etern, el cinisme sense límits de l’estat espanyol per subvencionar tant de despropòsit. Diners per repintar els estudis, posar nous decorats per explicar-nos la mateixa història sense veritat, ni justícia, ni reparació a través de la lent revisionista de la càmera de la falsa reconciliació auguraria un nou clamorós fracàs. Aquests productes són tòxics per a qualsevol democràcia fonamentada en el respecte als drets humans, un enemic a les portes que hem de combatre per supervivència i dignitat. 

Com hem fet sempre continuarem contraprogramant al carrer amb bona filmografia de lluita contra la impunitat. Com sempre totes les antifeixistes sereu benvingudes.




Dedicat a La Nueve en l’aniversari de l’alliberament de París llegirem el poema Llibertat de Paul Éluard en la traducció de Marc Granell. Aquest poema va ser editat pel maquis i repartit amb valor entre la població francesa. La Nueve estava formada per ferms antifeixistes de soca-rel, molts anarquistes que van defensar la República sense rendir-se lluitant contra el nazisme fins a derrotar-ho. La seva esperança era que aquesta victòria seria el pas definitiu per tombar el feixisme espanyol, esperança truncada per la traïció d’uns aliats que van aturar-se als Pirineus amb els seus interessats càlculs geopolítics. La guerra contra els colpistes del 17 de juliol del 36 no la van guanyar aquests combatents, però per sempre més seran els herois que van portar la llibertat a París un 24 d’agost de 1944. Honor i Glòria. La seva lluita és la nostra. Antifeixisme i República.


Paul Éluard


En els meus quaderns de classe

En el meu pupitre i els arbres

En l’arena en la neu

Escric el teu nom.

En totes les pàgines llegides

En totes les pàgines blanques

Pedra sang paper o cendra

Escric el teu nom.

En les estampes daurades

En les armes dels guerrers

En la corona dels reis

Escric el teu nom.

En la jungla i el desert

En els nius en les ginestes

En l’eco de la meua infantesa

Escric el teu nom.

En les meravelles de les nits

En el pa blanc de les jornades

En les estacions núvies

Escric el teu nom.

En tots els meus bocins de cel

En l’estany sol florit

En el llac lluna viva

Escric el teu nom.

En els camps en l’horitzó

En les ales dels ocells

I en el molí de les ombres

Escric el teu nom.

En cada glop d’aurora

En el mar en els vaixells

En la muntanya enfollida

Escric el teu nom.

En la molsa dels núvols

En les suors de la tempesta

En la pluja espessa i fada

Escric el teu nom.

En les formes fulgurants

En les campanes dels colors

En la veritat física

Escric el teu nom.

En les senderes despertes

En les carreteres obertes

En les places que desborden

Escric el teu nom.

En el llum que s’encén

En el llum que s’apaga

En les meues cases reunides

Escric el teu nom.

En el fruit trencat en dos

De l’espill i de la meua cambra

En el meu llit conquilla lliure

Escric el teu nom.

En el meu gos llépol i tendre

En les seues orelles alçades

En la seua pota desmanyotada

Escric el teu nom.

En el trampolí de la meua porta

En els objectes familiars

En el foc glorificat

Escric el teu nom.

En tota carn que es brinda

En el front dels meus amics

En cada mà que s’allarga

Escric el teu nom.

En el vidre de les sorpreses

En els llavis atents

Per damunt del silenci

Escric el teu nom.

En els meus refugis caiguts

En els meus fars enderrocats

En els murs del meu tedi

Escric el teu nom.

En l’absència sense desig

En la soledat nua

En els marges de la mort

Escric el teu nom.

En la salut recobrada

En el perill esfumat

En l’espera sense memòria

Escric el teu nom.

I pel poder d’una paraula

Torne a començar la meua vida

Només he nascut per conéixer-te

Per anomenar-te

Llibertat.





El 5 d’agost de 1939 van ser assassinades 13 dones a Madrid víctimes del ritual de l’orgia de sang del feixisme espanyol, que durant anys va tenyir de repressió mortal cada matinada d’un poble vençut, vexat i espoliat. Aquestes dones, les més joves tenien 18 anys i la més gran 29 anys, han quedat per a la història com las 13 Rosas, però en realitat van ser 14. Els colpistes van matar sense compassió criatures petites, dones, homes, persones grans i no només davant dels escamots d’afusellament després de farses de consells de guerra il·legals, també van ser passejades, torturades fins a la mort, deixant les seves vides a les presons i camps de concentració entre brutícia, malaltia i fam. Julia, una de les roses va demanar que el seu nom no s’esborrés de la història i nosaltres recordarem avui tots els seus noms de dones compromeses amb els seus ideals, militants del PCE i de les Joventuts Socialistes Unificades. 

Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Adelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García, Luisa Rodríguez de la Fuente i Blanca Brisac Vázquez, que no tenia cap militància política. La rosa 14, Antonia Torre Yela, va ser executada el 19 de febrer de 1940. 




Per totes elles i per totes les roses antifeixistes vam llegir el poema de Ramón Merino “Las Trece Rosas”.


Madre ahí van las trece rosas

camino del camposanto,

llevan las palabras presas

y el corazón secuestrado,

les van a arrancar la vida,

les van a cortar los pétalos

solo porque a un mala sangre

no le gustaba su aroma,

no le gustaba su canto.

Madre ahí va la inocencia

camino del cadalso,

van a matar la dulzura

la van a dejar sin brazos,

trece vidas en silencio

calladas por trece balazos,

yo quiero irme con ellas

para morir a su lado

y antes de caer gritar ¡libertad!

con lágrimas en los ojos

y con el puño en alto.





Federico García Lorca és un poeta universal però no pertany a tothom. El seu nom no pot ser tacat pels hereus d’aquells que el van treure de casa seva per assassinar la seva vida de compositor de versos de pell, amb olors i sabors, de llums enlluernadores i d’ombres punyents com la dels seus assassins. 

Una de les més fastigoses estratègies del feixisme és l’apropiació dels símbols antifeixistes per buidar-los de contingut i deixar-nos sense banderes, ni consignes. Això han fet segrestant la paraula llibertat i denominant-nos feixistes a qui la defensem com filla de la nostra mateixa mare. Això han volgut fer aquest agost gentola cínica que mentre escup el seu odi masclista, racista, classista, feixista sobre les cunetes on tantes i tants Lorcas resten amagats i oblidats, lloen a Federico amb la seva boca bruta per pervertir l’esperit de la cultura que va impulsar la República.

García Lorca va pronunciar el setembre del 1931 aquestes paraules del seu discurs “Medio pan y un libro”.

“Yo he visto a muchos hombres de otros campos volver del trabajo a sus hogares, y llenos de cansancio, se han sentado quietos, como estatuas, a esperar otro día y otro y otro, con el mismo ritmo, sin que por su alma cruce un anhelo de saber. Hombres esclavos de la muerte sin haber vislumbrado siquiera las luces y la hermosura a que llega el espíritu humano. Porque en el mundo no hay más que vida y muerte y existen millones de hombres que hablan, viven, miran, comen, pero están muertos. Más muertos que las piedras y más muertos que los verdaderos muertos que duermen su sueño bajo la tierra, porque tienen el alma muerta. Muerta como un molino que no muele, muerta porque no tiene amor, ni un germen de idea, ni una fe, ni un ansia de liberación, imprescindible en todos los hombres para poderse llamar así.”

Hem de combatre a aquests vius homes morts que volen escampar la misèria del desconeixement, la mentida, la indiferència i la perversió del llenguatge com una plaga que els hi dona poder per continuar escampant la ignorància a través de la por a la diferència com la que representava el poeta. Hem de véncer el feixisme per les persones mortes vives que van lluitar amb un fusell perquè les seves filles i fills ho fessin amb un llapis i un llibre a la mà.

República i cultura van ser sinònims i Federico García Lorca va ser un sembrador incansable d’aquesta llavor revolucionària de llibertat, pa per avui però sobretot pa per a demà. El seu discurs va ser llarg i preciós i volem concloure amb les seves paraules.

“Porque es necesario que sepáis todos que los hombres no trabajamos para nosotros sino para los que vienen detrás, y que éste es el sentido moral de todas las revoluciones, y en último caso, el verdadero sentido de la vida.”



BERNARDA.-  Pues busca otro, que te hará falta. En ocho años que dure el luto no ha de entrar en esta casa el viento de la calle. Hacemos cuenta que hemos tapiado con ladrillos puertas y ventanas. Así pasó en casa de mi padre y en casa de mi abuelo. 

Aquest és un fragment de l’obra “La casa de Bernarda Alba” de Federico García Lorca, que segons els feixistes de VOX si visqués avui els votaria perquè estimava España. Es veu que no se l’estimava el suficient per a tenir dret a viure. Pot ser el que volia dir la diputada de VOX és que els feixistes assassins de Lorca, no només votarien VOX, en serien militants d’aquesta formació que insulta la memòria de les víctimes del feixisme espanyol. Segurament la diputada Mireia desconeix aquesta anècdota del poeta a Catalunya: Lorca va dinar al restaurant El Canario de la Garriga i va signar el seu llibre de visites amb un "Presidiario potencia. Viva Catalunya libre"!.

Federico a Cadaqués

Tornant a Bernarda Alba, aquesta en un moment de l’obra diu: “Hilo y aguja para las hembras. Látigo y mula para el varón.” Aquest era un retrat de l’Espanya que va voler erradicar la República i que va reinstaurar el franquisme. Les dones sempre vençudes entre els vençuts, les veritables pàries de la terra que entre llàgrimes de dol van treure fruits de les seves entranyes d’amor i resistència i van alletar l’esperança.

Volem tenir un record per les dones afganes tancades a casa seva o en el seu burca. Dones que tantes vegades han somiat llibertat i que quan la podien tocar l’han perduda a mans del totalitarisme religiós i masclista. Elles també són les nostres víctimes i ho són perquè així les sentim i perquè formem part d’un sistema capitalista sense pietat creador d’inferns a la terra per alimentar a la bèstia d’or de la guerra al servei de la geopolítica del benefici i l’estratègia de l’enderrocament. 


Shamsia Hassani


Els Landays són micropoemes en llengua pashtun de dues línies, 22 síl·labes en total, 9 el primer vers i 13 el segon. Les dones afganes els componen i arrisquen la seva vida fent-ho, ja que poden ser assassinades  pel seu pare o el seu marit.

Van llegir alguns en el seu nom.


Alá destrueixi als talibans i finalitzi les seves guerres

han fet de les afganes, vídues i putes.   

                                          

Quan les germanes es reuneixen, elogien els seus germans

quan els germans es reuneixen, venen les seves germanes a altres.  

                                

Pare, em vas vendre a un vell

Alá destrueixi casa teva,  jo era la teva filla.    

                                                                        

Els meus dolors creixen mentre la meva vida s’exhaureix

moriré amb el cor ple d’esperança.

                                      

L’esperança d’un món de dones lliures que només coneguin les llàgrimes d’alegria.




“Soy el primer periodista portugués que entra en Badajoz tras la caída de la ciudad en poder de los rebeldes. Acabo de presenciar tal espectáculo de desolación y de pavor que tardará en borrarse de mis ojos…”. Màrio Neves, periodista. Agosto de 1936.

Las crónicas de Neves en el diario luso tuvieron repercusión internacional. En ellas un joven de apenas 24 años mostraba una represión ‘atroz’ bajo las órdenes del teniente general Yagüe, conocido como ‘El carnicero de Badajoz’, contra todo aquél sospechoso de ser simpatizante de la República. Contó por ejemplo cómo se presentó como corresponsal ante un sacerdote para preguntarle por los cadáveres en las calles y la columna de humo que envolvía la ciudad. El cura le explicó que era obra de las tropas rebeldes, como medida sanitaria. También que las personas ajusticiadas “se lo merecían”. Relata en otra de sus crónicas una entrevista con el propio general Yagüe, en la que le pregunta si habían sido ajusticiadas 2.000 personas. La respuesta del franquista, bajo ironía, fue que “no será para tanto”. Es una respuesta en la que el 'carnicero de Badajoz' no niega los hechos y les resta importancia.  Article:ElDiario.es



Los prisioneros eran reunidos en la arena de la plaza, allí eran ametrallados con saña por las ametralladoras instaladas en las contrabarreras del toril. No contentos con esto, en ocasiones los regulares y legionarios bajaban al ruedo y allí asesinaban a los indefensos presos a bayonetazos. En una de estas ocasiones el miliciano Juan Gallardo Bermejo logró arrebatar la bayoneta a uno de los legionarios-toreros y lo mató con su propia arma. En ese momento se retiraron de la arena moros y legionarios y comenzó el ametrallamiento de las personas allí congregadas. Uno de los que con más saña realizaba estas prácticas era un moro llamado Muley, según testimonio de un superviviente de la matanza, Juan Adriano Albarrán. Entre los asesinados había milicianos, obreros, campesinos, tanto hombres como mujeres; nadie se salvaba del salvaje furor vengativo de las tropas franquistas.

Es difícil hacerse una idea del terror que se cernió sobre la plaza de toros. El testimonio de algunas de las personas que vivieron los horrores solamente sirve para hacernos una pálida imagen de lo que allí sucedió. Las ejecuciones se llevaron a cabo en la plaza de toros, habiéndose distribuido invitaciones para el espectáculo […] Grupos de hombres eran ametrallados como perros de caza eran empujados al ruedo para blanco de las ametralladoras […] En los tendidos los invitados registraban con comodidad las angustias y las muecas de la inválida masa humana que, saliendo de su espanto intentaba escapar a la condena (ZUGAZAGOITIA: 124-125). En Badajoz, los facciosos han cometido el crimen más enorme y espantoso registrado en la historia de España. Más de tres mil antifascistas fueron concentrados en la plaza de toros. Y después de haber ocupado las gradas de las plaza, los elementos oficiales, los falangistas, los militares, requetés, incluso “señoritas”, empezó el espectáculo […] (SANZ: 101-102). Font: Asamblea digital.

En 2002 el ayuntamiento socialista de Badajoz demolió la plaza de toros, en lugar de convertirla en lugar emblemático de la memoria histórica.




Allò que el miratge de la llei de memòria et dona la justícia de l’estat espanyol t’ho treu. Així assistim dia sí i dia també a la tornada als nomenclàtors dels noms feixistes. L’últim cas a Madrid on una dona ha estat esborrada una vegada més pel franquisme, el de la punyeta i els dels feixistes fans de Millán Astray. El General amic personal de Franco va ser el fundador de la Legió, la núvia de la mort, que va escampar amb generositat el seu assassí amor per l’Espanya més negra contra els amants de la justícia social.

No parlarem de Millán Astray, no s’ho mereix, avui parlarem de la Justa Freire. Una mestra que ha patit de nou la injustícia sent substituida pel que diuen va cridar mori la intel·ligència al paranimf de la Universitat de Salamanca. Es veu que en realitat va cridar morin els intel·lectuals i visca la mort, encara pitjor.

La mestra Justa Freire va ser represaliada pel franquisme per la seva tasca educativa, considerada pels colpistes com la més perillosa pel seu Règim. Dona i mestra, doblement perillosa. Justa va participar a les missions pedagògiques un treball voluntari encomiable de docents, artistes i intel·lectuals que van portar la cultura pels pobles de l’estat espanyol durant tot el període republicà. Van participar moltes figures com Carmen Conde, María Moliner, María Zambrano i com Federico García Lorca amb La Barraca. Altres tenien com a missió portar foc, creus, sang i mort. 

Justa va ser detinguda el 1939, sotmesa a una farsa de consell de guerra i condemnada a sis anys de presó dels quals va complir dos a la Presó de dones de Ventas on va continuar sent mestra ensenyant a altres preses amb les quals va compartir l’horror d’un cautiveri d’amuntegament, fam, brutícia, dolor, malaltia, mort i assassinats. Quan va sortir de la presó no va ser lliure com cap dona de la postguerra. Va ser depurada i no va poder exercir de mestra fins al 1953, però lluny de Madrid, va ser bandejada a Manresa, al Grup Escolar Padre Algué, on va restar fins al 1958. Va morir a Madrid als 69 anys. 


“Magnifica noche de luna. ¡Qué lástima que haya guerra!

Yo que necesito tan poco para ser feliz: trabajo y paz!

Justa Freire.



En el medaller de la impunitat l’estat espanyol ostenta la medalla mundial de plata en desaparicions forçades i la d'or d’Europa. Aquestes medalles pengen vergonyosament de l'ample coll del Regne d’Espanya mentre es vana de la seva modèlica transició, la seva meravellosa democràcia i la seva defensa dels drets humans. El dia 30 d’agost, dia internacional de les desaparicions forçades, tornarem a viure amb tristesa i ràbia una jornada que hauria de treure els colors a les administracions que han fet el seu camí sobre la gran fossa que és Espanya. De Federico García Lorca a Cipriano Martos Jiménez, tots dos granadins assassinats pel franquisme que encara no han estat exhumats, als milers i milers de víctimes anònimes de la dictadura que resten a les cunetes, totes esperen poder ser inhumades un dia amb les seves persones estimades als pobles que portaven al cor i el seu dret és el deure de l’estat espanyol. 

Llegirem el poema de l’escriptor argentí Dardo Sebastián Dorronzoro desaparegut per la dictadura Argentina el 25 de juny de 1976.


Dardo Sebastián Dorronzoro


Me declaro culpable


Me declaro culpable, muy bien, pero

debo advertirles

que ya ustedes me mataron, me enterraron,

me borraron todas las arrugas y las lágrimas de mis hermanos,

y me dijeron

que te diviertas con los gusanos, pero olvidaron

de borrar

las huellas

que mis pasos marcaron

en tantas calles y caminos del mundo.




El dia 30 d'agost de 1957 va ser assassinat Josep Lluís Facerias per la policia franquista a Barcelona. Tenia 37 anys. Milicià, militant i guerriller anarquista va passar per les presons franquistes d'on va sortir el 1945. La seva companya i la seva filla de mesos van morir camí cap a França el 1939. Facerias no va abandonar la lluita antifeixista contra la dictadura ni des de l'exili ni des de Catalunya. Va ser tirotejat en caure en una emboscada. Al lloc on va caure una placa recorda el seu nom i la seva militància. No oblidem. 





La família del mestre desaparegut amb Federico García Lorca després de la negativa de l'Audiencia de Granada i del Constitucional porta el seu cas a Estrasburgo. La néta de Dióscoro Galindo demana justícia al Tribunal Europeu de Drets Humans, una vergonya més per l'estat espanyol. Per notícies com aquesta o com que continuïn dempeus Sa Feixina i el monument franquista de Tortosa gràcies a la injustícia del Regne d'Espanya o com que un petit poble de Lleó porti a votació si s'han d'exhumar 70 víctimes assassinades pels feixistes i guanyi el no o que restin els noms franquistes al carrer o que tornin després d'haver ser trets, per coses com aquestes sabem que una llei de la memòria a l'Espanya de la impunitat no serveix ben bé de res. Menys encara si aquesta és intencionadament poruga i vergonyosament insuficient. Per això li volem dedicar aquest poema.




Ley de la Memoria naciste muerta,

no muerta como los muertos que no representas,

muerta de la vergüenza que no sientes.

Hija de la cobardía,

de la indignidad 

y de la indecencia de tus progenitores

custodios de verdugos.

Envuelta en sudario de moralina sin moral, ni ética,

bautizada en rigor mortis en la pila de la impunidad.

La letra de tu testamento enturbia la justicia

no repara tu impostura

ni da crédito a la verdad.

No lloraremos por ti

porque a pesar de carecer de vida

caminarás cual muerta viviente por el BOE 

como hiciera tu hermana

ajena a su insultante sombra.

Solo albergamos un deseo

verte incinerada en la pira de la República

y que tus cenizas reposen en la más lóbrega fosa.

No te merecemos ni las nietas, ni las hijas

ni las madres, ni las abuelas,

ni las vivas, 

ni las muertas que vivirán cegadoramente eternas,

no como tú, 

muerta y ciega.


Galeria fotogràfica: