diumenge, 25 de setembre del 2022

CENT QUARANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA MERCÈ DE LES PRESES I PRESOS DEL FRANQUISME.




Aquest dissabte 24 de setembre vam canviar la ubicació de la nostra concentració per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Aquesta vegada no vam ser a la plaça Sant Jaume, hem traslladat les nostres exigències de justícia a les portes de l’antiga presó d’homes de La Model, a la porta del carrer Rosselló cantonada amb carrer Nicaragua. Per La Model van passar milers i milers d’antifeixistes que van romandre atrapats sota la bota de ferro de la dictadura. És aquest un lloc emblemàtic de la repressió a la ciutat de Barcelona, testimoni d’uns temps tenyits de sang, terror i dolor, però per desgràcia no va ser l’únic. També van ser establiments de l’horror la presó de dones de Les Corts i la presó de dones de la Trinitat, caus foscos d’opressió nacionalcatòlica, masclista, de crucifix i càstig diví a la glòria del Deu del Caudillo. Presons custodiades per monges carcelleres, marca del feixisme espanyol, que tenia un sentit obscè i cínic de la caritat. 

El 24 de setembre Barcelona celebra la seva festa, la Mercè, nosaltres aquest dia volem celebrar les vides de compromís antifeixista de totes les persones que van patir presó per defensar les seves idees  i per a les quals els 24 de setembre no era un dia més en les garjoles del franquisme. 

El 27 d’abril de 1939 el Règim va declarar a la Mare de Déu de la Mercè patrona de les seves presons, convertint la data del 24 de setembre en una jornada de celebració de la magnanimitat dels vencedors, que amb el seu sentit aberrant de la pietat mostrava en aquesta jornada el seu poder, sempre despietat. Aquest dia Franco premiava a les dones i homes que havia detingut, torturat i empresonat en condicions inhumanes d’amuntegament, fam, fred, brutícia i paràsits, causes de malaltia i mort. El dia de la Mercè el franquisme obria les portes de la presó a les famílies de les persones que deixaven allà dies i dies perduts entre pors, tristesa i ràbia, dies que mai més podrien recuperar.  Aquella jornada dins dels murs de les presons es podien sentir els plors i els riures de les filles i fills de les roges i rojos, pares i mares podien abraçar sense barreres a la seva canalla. Era una gràcia que es clavava al cor com ganivet de doble fil, una ferida que recordava que durant els 364 dies següents aquell moment de goig no es tornaria a repetir. Era una mel als llavis molt amarga. A més no tothom podia rebre visita, perquè la família era lluny i/o no tenia mitjans per poder retrobar-se amb els seus entre aquells feixistes murs. Un dia molt trist, perquè per molt companyonia que hi havia entre les persones forçades a viure entre reixes, veure les abraçades de companyes i companys als seus éssers estimats era una onada de melangia colpidora. També hi havia qui per raons de militància no volien participar d’aquests i altres esdeveniments perquè trobaven que era una manera de fer bo un règim que era pura maldat. 

Per un dia la presó es convertia en un gran escenari guarnit per a l’ocasió, establiments i personal lluïen de festa, hi havia música, fotografies, desfilades, misses, personalitats, matrimonis de falangistes que s’admiraven dels seus centres modèlics, congratulant-se de veure sotmesos a aquelles i aquells, que als seus ulls no mereixien continuar respirant perquè eren l’antiespanya. Era, per tant, una festa perversa i ho demostra la seva propaganda que deia així: 

“Y he aquí que la España de Franco les ofrece a estos hombres la revalidación, la dignidad que tenían perdida. Si volaron un puente, ahora lo reconstruyen; si derribaron una casa, la levantan ahora. Sus días de prisioneros están consagrados al aprendizaje de unas labores que les convierten en seres útiles redimiéndoles de su existencia de parias, y los despojos humanos deberán a España su regeneración. De las masas proletarias hicimos orden y concierto, desvanecemos el rencor y como un tullido que desentumece su mano cerrada, estos hombres abrieron el puño y la hermandad de la mano abierta y el brazo extendido los recibió con la generosidad que el imperio español de otro tiempo tuvo siempre con el vencido. Esta es nuestra justicia. L’únic cert és que aquella era la seva justícia, millor dit, la seva venjança sobre vençudes i vençuts, la mort i la presó.“

La Mercè va donar nom també al Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la Redención de Penas por el Trabajo pel qual l’Espanya triomfal convertia el treball esclau en una eina modèlica de reinserció per als antifeixistes. No era obligatori redimir pena, però l’anhel de llibertat era molt gran, tota la llibertat que es podia gaudir en aquella asfixiant dictadura, una cel·la dins d’una molt més gran en forma de pell de brau lligada i ben lligada. 

Tres dies després de la celebració de la Merced de 1975 a la presó Model en Jon Paredes Manot, Txiki, sortia dels seus murs per a convertir-se en vent de llibertat, de Collserola a Zarautz. Un escamot de guàrdies civils voluntaris va ser el braç executor del darrer crim de la dictadura abans de la mort del dictador.  Els trets dels seus fusells van ressonar amb els trets de Burgos i de Hoyo de Manzanares anunciant que cinc joves antifeixistes havien estat assassinats: Txiki, Angel Otaegi, Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez-Bravo Solla i Ramón García Sanz.  

Les presons de la dictadura van donar pas a les presons de la transició, tan fosques i amb tantes mancances com les del franquisme. Avui encara les presons són com una malaltia innombrable, on la gent menja malament, no té la suficient cobertura mèdica, on es pateix molt psicològicament, on es mor en circumstàncies estranyes i on es suïciden preses i presos sense que les famílies obtinguin les respostes que necessiten. La societat continua vivint d’esquena a les històries inhumanes que encara es viuen entre els murs de les presons. Quan es tanca la porta d’una presó a la teva esquena entres en un món on a ben bé ningú l’importa que serà de tu. Però entrar a una presó és una realitat que ens poc tocar a qualsevol de nosaltres en aquests temps de repressió en forma de llei mordassa i amb un sistema, que encara amb els tics heretats del franquisme, castiga la dissidència política amb la privació de llibertat. El fil de resistència per la justícia social i per les llibertats ens lliga a un passat de lluita, però també de repressió, que ens apropa a unes generacions que van ser condemnats a restar entre barrots i que encara esperen veritat, justícia i reparació. 

Testimonis de les nostres companyes i companys de la Mesa de Catalunya i la seva relació amb la presó Model.

La Neus Vendrell Ros.


La mare em va explicar que ella havia de treballar rentant roba en els safaretjos d’Horta mentre el meu pare estava a la presó Model. Va entrar per primer cop l’1 de juliol de 1939, entrava i sortia segons les circumstàncies. El meu germà gran, que devia tenir 10 anys aproximadament anava a repartir llet de les vaqueries del Carmel-Horta per les cases. La mare va haver de deixar la filla petita a un establiment de monges per poder continuar treballant i poder donar menjar al meu germà gran i al més petit, en Floreal, que per desgràcia va morir quan tenia 5 o 6 anyets d’una malaltia del pulmó. Mentre la mare anava al safareig a rentar va tenir un abort, abans de que naixés el Floreal. El pare continuava entrant i sortint de la presó, de fet com a conseqüència d’una sortida l’octubre de 1946 vaig néixer jo el 24 de juliol de 1947. Faves comptades. Dins de tota aquesta tragèdia que va viure la meva família s’ha d’afegir la infecció al cor de la meva germana Palmira i que el Dr. Amat, especialista del cor, va dir que s’hauria produït mentre estava internada amb les monges per una infecció d’amígdales mal curada. Va morir amb 27 anys. Per mi va ser més una mare que no pas una germana, ja que ma mare em va tenir amb 42 anys, ja cansada i fatigada de tants drames, guerra i pèrdua de fills, i tota sola. Al pare li van donar la llibertat total cap als anys 52-53!!! 

El pare, l’any 48 quan de nou era a la presó va escriure una carta: Al Ilustrísimo Director de la Prisión Modelo, tinc la carta, pidiendo que intercediera para que en la fábrica en la que trabajaba su esposa pudiera cobrar los puntos de sus hijos, ya que él se encontraba en la prisión. No sé si li va ser concedit. 


Llorenç Vendrell Castells, pare de la Neus.

El pare era de la CNT, vaig sentir que portava una cèl·lula d’homes del poble, entre ells hi havia el que va ser el meu sogre, que també va estar a la presó, el pare de la dona del meu germà, i veïns del Carmel-Vallcarca.

Manuel Lázaro Casado, sogre de la Neus.

Però la tragèdia que més em va impressionar, i a tota la família, no paràvem de plorar, va ser la mort del germà petit del meu pare. El tiet Ignasi, així es deia, el van fer presoner el 31 d’agost de 1940 a València i el 8 de maig de 1948 va ingressar al penal de Santoña, Santander, i posat en llibertat el 16 de juliol de 1960. Quan va arribar a casa el pare li va dir que vingués a Barcelona amb nosaltres, estava tan i tan content que tremolava, aquest record de quan jo tenia 13 anys m’ha quedat gravat. El vam portar a veure Barcelona, el Tibidabo, els pares, la meva germana amb el marit i jo. El meu tiet li va dir al meu pare que volia treballar, no volia ser una càrrega per a nosaltres. Recordo al pare dient-li què no! què havia de descansar. Tan va insistir el tiet que el pare li va trobar un lloc en una obra, ja que ell treballava de manobre,  amb tan mala sort que el primer dia de feina li va caure un cavallet de feina i el va matar. Impossible definir el que vam sentir tota la família. 

Tinc una visió molt borrosa d’estar davant la porta de la Model amb la mare al costat. El pare cada vegada que hi havia qualsevol moviment, per exemple si Franco venia a Barcelona, la policia secreta arribava a casa mentre ell treballava a la farinera del Poble Nou i feien un escorcoll a casa. Com excusa treien una pistola de sota el matalàs i la mare els hi deia que el pare no en tenia cap de pistola, que l’havien ficat ells. Se’n reien i s’acabaven emportant el pare de nou a la Model. 

Més tard en un programa de TV3 vaig veure una parella de gent gran, com jo ara, que explicaven que una o dues cases més amunt de casa nostra, al carrer Llobregós número 220, més o menys, s’hi reunien part dels maquis que baixaven a Barcelona com en Quico Sabaté. Vaig posar-me en contacte amb ells per si ens coneixien a nosaltres, però no vam quedar al final. Llàstima, haurien pogut tenir més informació sobre si el pare també hi era en aquestes reunions i potser d’aquí que el tinguessin tan controlat. Aquesta és la història de la meva família. 

La Pilar Rebaque i Mas.




En Lluís Serra i Sancho.

Lluís Serra i Sancho.

A les cel·les dels condemnats a mort, zona col·loquialment denominada “la nevera”, suportaven amb els nervis destrossats fins al més mínim dels sorolls. Si hi havia “saca” o expedició de presos cap al Camp de la Bota, s’escoltava cap a les deu de la nit el soroll de la moto Sanglas que portava el “conforme” de Capitania. I a la cel·la estenien una manta a terra amb tabac, paper de fumar i mistos.

S’asseien al seu voltant, fumant de manera compulsiva, atents al soroll de les botes dels guàrdies i dels forrellats de les cel·les pròximes, d’on anaven traient de matinada els que serien afusellats.


Lluís Serra i Giribert

Josep Fortuny i Torrens

Pot ser aquesta situació que descriu un antifeixista privat del bé més preuat, la  llibertat, a la presó de La Model, va ser la que van compartir els pares dels nostres companys Pere Fortuny i Lluís Serra. En Josep Fortuny i Torrens i en Lluís Serra i Giribert van passar per La Model abans de ser conduïts al Camp de la Bota per a ser afusellats només per defensar la legalitat republicana des dels seus càrrecs electes com batlles de Mollet del Vallès i del Prat de Llobregat respectivament. En Josep Fortuny va ser afusellat el 16 de juliol de 1931 i en Lluís Serra va ser afusellat el 18 de novembre de 1939, tots dos van ser llançats a una fossa comuna del cementiri de Montjuïc, que va ser dignificada pels seus fills. Tots dos són presents a la querella argentina esperant la justícia que l’estat espanyol nega a les víctimes del feixisme. Tots dos tenen anul·lats els seus judicis pel Parlament de Catalunya. Tots dos tenen a les localitats on van ser batlles una llamborda de la memòria que recorda el crim que va cometre el franquisme llevant la vida de dos homes plens d’humanitat i compromís amb la justícia social i amb el seu poble. Tots dos no romandran en l’oblit, no ho permetrem, per ells i pels seus fills, que van haver d’aprendre a viure sense les abraçades d’un pare en les seves dures infàncies de postguerra.


L'Antonio Silva Pérez.




Històries de la Mercè a la Model.

Un dia de la Mercè van assistir a una solemne missa pontifical amb un bisbe i quatre capellans: “No hi mancaven les autoritats: un desplegament de guerreres blanques i camises blaves, d’uniformes caquis militars, algunes bandes i un bé de deu de medalles. Una vistosa manifestació del nacionalcatolicisme”. Després del ranxo extraordinari va haver-hi concert de la Capella Clàssica Polifònica, que dirigia el mestre Ribó, i una representació teatral.

No tots els presos comulgaven amb aquest dia de la Mercè, els anarquistes mantenien una posició distant. Així com no volien prendre part en el repartiment de “destinacions” o llocs més o menys privilegiats, que beneficiaven els presos. Els que tenien assignada una tasca, per exemple, podien passar missatges i facilitar més comunicacions de les que eren preceptives. Les “destinacions” van quedar en mans dels militants del PSUC i d’Esquerra. Aroca va ser expulsat de les files anarquistes, la seva falta, considerada una traició, va ser compondre un poema que va guanyar un premi de 100 pessetes i que va ser radiat per una emissora barcelonina durant les festes de la Mercè, patrona dels presos, que el Règim celebrava amb grans ostentacions propagandístiques.

Maria Comas entrava de nena a la presó el dia de la Mercè, patrona dels captius, a veure el seu pare. Els reclusos intentaven alegrar aquell recinte amb garlandes i globus, i alleujar la tristesa organitzant jocs. Però calia aprofitar l’ocasió. La seva mare li posava en midó durant dos o tres dies un “can-can” o enagos que la feien quedar dreta. Quan arribava a la presó el seu pare li treia i juntament amb els seus companys dissimulaven a la tela cartes o documents que denunciaven la seva situació. Les famílies lliuraven després els documents a la seu dels consolats estrangers a Barcelona. Altres vegades li treien les sabates i hi feien cabre papers plegats mil vegades. En els fons dels cistells del menjar, a l’interior de les nanses de les cassoles, o a la vora dels pantalons que s’enviaven a rentar a casa, els mètodes per passar missatges van ser infinits, i posaven a prova la perícia dels presos i dels funcionaris, cadascú a la seva feina.



El dia de la Mercè, Gabriel Gómez podia entrar a la Model, com tots els fills de presos. El seu pare el passejava a collibè i l’anava presentant a tothom mentre anava menjant les xocolatines que li donaven. A la cel·la del seu pare hi vivien vuit presos: “Dormien en matalassos de borra, bruts, els cargolaven i els posaven amb la manta al voltant. Hi havia una placa turca tapat amb una manta. Una cosa demencial”. A Helios Gómez li havien prohibit dibuixar o pintar a la Model. El seu fill recorda a penes l’esbós d’un conillet en una carta que es va perdre. Però el pare Lahoz, en la seva campanya de guanyar ànimes entre el ramat de “rojos”, li va encarregar a Helios Gómez que  pintés una cel·la per habilitar-la com a capella. L’artista va pintar una Verge de la Mercè morena de trets gitanos, que sosté a la seva falda un nen. El nen gitano sosté un molinet de vent en lloc de la preceptiva bola. Sota la Verge, Helios Gómez va pintar una esgarrifosa escena: set presos, famèlics i seminus, de barba tancada, aixequen les seves mans pregant cap a la patrona dels captius. Un dels presos és un vell de cabell i barba blancs que té les mans lligades a l’esquena. Un altre pres, que porta una banda de tela que li cenyeix el cap, és el retrat de Joan Rocabert, un militant del POUM amic de l’artista. Els presos estan embolicats o més aviat enredats en un filat espinós que simbolitza la falta de llibertat i el càstig. Dolorosíssima escena que, en una època indeterminada, va ser censurada: la franja inferior, de més càrrega política, va ser tapada amb pintura verda. Es van eliminar tres presos i del retrat de Rocabert només queda un fragment de la cara. 

El pare Lahoz va dir un dia: “Perquè la unitat d’Espanya ha costat molta sang i als qui la vulguin trencar ....tac, tac, tac”, mentre feia el gest de disparar amb una metralladora.


Helios Gómez


Poema de Helios Gómez,  pintor, cartellista i poeta antifeixista, inspirat en les matinades de la Model i els seus sinistres sons.


 Alba de fusilamientos


Avizora el orden la fe despierta

y mi analogía de condenado

con la agonía del crucificado.

Arde el odio en el ojo de mi puerta

vigila el eje de la rueda muerta,

grita el cemento con hierro cruzado.


Por las galerías de amor frustrado,

perfora el silencio un eco de alerta

que rueda y se aleja por el recinto.


Lividez homicida en mi ventana,

horror y duda del primero al quinto,

vacío al recuento de la mañana.


Es la suma al trágico laberinto,

y la rueda sigue quieta, inhumana.




L’amor i l’esperança a la presó Model.


Josep Domènech i Avellanet


El divendres 26 de juny de 1942, Natàlia Sans va sortir de la Model carregada amb un matalàs brut i vell, un farcell de roba vella i un cistell on s’ocultaven els versos que li havia confiat un jove llibertari de 23 anys. Josep Domènech i Avellanet havia estat afusellat al Camp de la Bota aquella matinada després d’estar a la presó des del setembre de 1939. Una foto el representa amb vestit i jersei de coll alt, i ulleres rodones en una cara intel·ligent ombrejada per un cabell fosc i arrissat. Domènech, militant de les Joventuts Llibertàries, va ser afusellat perquè va sortir a lluitar contra els sublevats a la columna Durruti, d’on va passar després a l’Exèrcit Popular i va obtenir el grau de sergent.

Natàlia Sans, l’amiga de 20 anys que anava a visitar-lo a la Model, es va convertir amb el temps en una il·lusió amorosa per al jove pres. “Tu m’has fet desitjar viure”, li va dir en una de les seves visites, confiat que es demostraria la falsedat de les seves acusacions i s’obriria davant seu un futur menys negre. El 1942 li dedica el seu primer poema, titulat “Tus pasos quedos”, i ja a la cel·la 448, de la cinquena galeria dels condemnats a mort, el juny n’escriu un altre sense títol:

Me da miedo la noche que llega callada que llega sin ti;
me da miedo que llega enlutada,
oírla de muerte velada
muy hondo de mí.

Me da miedo la noche tapada
sin tenerte aquí;
me da miedo vivirla, mi amada,
sentirla helada
muy dentro de mi.

Me da miedo la noche cansada
que venga sin ti,
oírla de muerte velada…

Prisión celular 1942

L’últim poema està també datat el juny, el mes de la seva execució, i conté els presagis de la seva mort, certa i pròxima:

“Con un aullar de cerrojos
la muerte rió contenta
y se fue con el sonido
en tul de pólvoras negras.
Colgó él su sonrisa al aire y florecieron sus venas 
cantares de claveles rojos a la nueva primavera”.

Desesperada per la mort de Domènech, Natàlia Sans va fer còpies dels poemes, però no va trobar a qui repartir-los: uns estaven morts, altres a la presó, altres s’allunyaven dels qui podien comprometre’ls... Els va guardar fins que es van publicar 27 poemes el 1996, complint el desig d’aquell jove de l’Hospitalet que volia ser escriptor.



L’afusellament de Jon Paredes Manot.



A finals de setembre, l’advocat Oriol Arau despatxava amb la mare de Lluís Biosca quan va rebre una trucada. Va penjar, va donar un cop de puny a la taula i va exclamar sanglotant: “Els maten! Ja me n’han matat un, referint-se a Puig Antich, i ara aquests!”. L’advocat havia rebut la notícia de la imminent execució dels membres del FRAP i d’ETA per al 27 de setembre de 1975, l’ú́ltim i més cruel cop de cua de la dictadura. A la Model va passar les seves últimes hores en vetlla Txiqui, el sobrenom amb el qual tots coneixien Juan Paredes Manot, militant d’ETA, per la seva escassa estatura, 1,52 cm. Abans de ser executat al costat del cementiri de Collserola, lligat a un trípode, Txiqui va estar a la Model acompanyat del seu germà Mikel i dels seus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés: “Es va mantenir molt tranquil tota la nit, sabent que l’anaven a afusellar. Només tenia por que l’executessin amb garrot vil. Un any i mig abans l’havien aplicat a Puig Antich, i per la Model corria el rumor que no havia funcionat a la primera”, va declarar Oranich anys després.

El 26 de setembre els presos de la Model van saber que no hi hauria indult i que executarien Txiqui, perquè no se’ls va permetre sortir al pati i els van tancar a les cel·les. El jove Biosca amb només 17 anys va decidir rebutjar el sopar i declarar-se en vaga de fam, i va ser forcat per dos guàrdies que subjectaven porres amenaçadores a menjar-se a la forca un plat de mandonguilles mig podrides: “La situació que em van descriure era la següent: ‘te matamos aquí de una paliza, nadie se entera y no pasa nada’...”. Biosca ignora si es tractava de funcionaris o de guàrdies civils de reforç, que havien estat traslladats a Barcelona amb motiu de l’afusellament de Txiqui.

Aquella mateixa nit, a la una de la matinada, un funcionari va anar a buscar Biosca, militant del PORE, Partit Obrer Revolucionari Espanyol, amb l’ordre que recollís les seves pertinences. Molt inquiet, sense saber on el portaven, mentre sortia per les cancel·les un pres comú li va dir: “Que te’n vas!”. Però fins que no va sortir al carrer no es va tranquil·litzar. El jutge havia signat la seva llibertat provisional. 

Hores més tard Txiki era afusellat a Collserola.







Txiki va demanar a través dels seus advocats que la seva pena de mort no s'executés per garrot vil, volia ser afusellat i morir com un gudari, com ho va fer, amb l'Euskadi gudariak als llavis. La resta d'assassinats aquella tràgica matinada del 27 de setembre de 1975 també van ser afusellats, no hi havia prou botxins per aplicar garrot a tots cinc. Segurament això és el que hagués volgut el règim feixista, com van fer amb Puig Antich, donar-li la mateixa mort destinada als delinqüents. 



COPEL



Davant d’aquests murs no podem oblidar als presos de la COPEL, Coordinadora de Presos en Lucha, que va sorgir el 1976 a la presó de Carabanchel. A La Model també es van revoltar contra les terribles condicions que patien, reclamaven l’abolició de les tortures, una alimentació decent, accés a educació i biblioteques i la reforma d’un  codi penal que castigava la pobresa. Amb aquesta lluita ja no eren presos comuns, eren presos socials i les seves reivindicacions esdevingueren proclames polítiques en unes presons atapeïdes de víctimes de la marginació social. Un fiscal de Burgos de l’època franquista afirmava: “Las cárceles han de ser islas donde los presos se devoren entre sí”,  i això era el que volien. 

Extracte de Presxs en lucha un poema dedicat als presos de la COPEL

Nos separan algo más que barrotes,
muros y carceleros,
Nos separan las palizas,
las torturas, las ordenes,
las celdas de castigo,
los abusos incluso
de algunos presos,
la desesperanza,
la droga y el poder,
que también aparece
entre presos que se someten.

Nos separan algo más que barrotes,
muros y carceleros,
Nos separa la fe
en este espectáculo
exageradamente macho,
piramidal y servilista,
políticos, intelectuales,
sacerdotes y diplomáticos
nos separan, la fe en tu dios,
la economía y el Estado

Nos separan algo más que barrotes,
muros y carceleros,
Nos separa la realidad social
mucho antes de estar preso,
yo ya estaba fuera y lejos
de esta sociedad perfecta,
muchos antes de estar preso
yo ya estaba en lucha
y no lo sabia, en lucha por la vida
a la que me condenó mi nacimiento.

Nos separan algo más que barrotes,
muros y carceleros.



La presó de dones de Les Corts.


Isabel Vicente García
 

Testimoni d’Isabel Vicente García, militant comunista que va passar per la presó de Les Corts.

“Rebíem notícies diàries des de la Model i altres presons, d’afusellaments en massa. Deu, vint, i fins i tot trenta,… eren les “sacas”, que per la matinada els conduïen al Camp de la Bota. Plors, crits, malediccions. Aquests foren els anys més terribles de la meva jove vida i que no oblidaré mai.”

“La presó de les dones de Les Corts estava en unes condicions pèssimes. Era un antic convent que va ser habilitat durant la guerra com a presó i que va continuar-ho essent després. Em sembla que pagaven lloguer a les monges, perquè no fos dit. Tot i que la presó d’homes de Barcelona de model no en té res, allò era glòria comparat amb la presó de Les Corts.

Hi érem amuntegades i plenes de polls, xinxes i sarna i tot el que vulgueu saber. Del menjar ja no en parlo perquè també a fora molta gent menjava només pells de fava o de patata.

Per dormir, cadascuna tenia només tres rajoles, i sempre hi havia baralles, perquè a les últimes d’estendre el petate ja no els quedava lloc on posar-lo. Els primers dies vaig ser una cel·la de classificació on érem juntes les polítiques i les comunes, i després em va tocar de dormir a la mateixa cambra on hi havia els vàters per a totes. Sempre hi havia aigua per terra i vaig agafar una artrosi a l’esquena de la qual encara em ressento. De fet, les bèsties no et deixaven dormir. Et passaves la nit matant xinxes, d’una mida que mai no havia vist. “

“Dones, milers de dones dormint a terra en brutes màrfegues, amb polls, ronyes, i xinxes per milions,  perquè era un edifici molt vell i  amb molta fusta, (…)  Moltes dones  tenien els seus fills  amb elles.  Les criatures  campaven tot el dia per allà sense cap ocupació, plenes de picades i mals a la pell, pintades d’un  desinfectant de color, que era l’única cosa que feien servir.”

“Dones i més dones arribaven gairebé diàriament procedents de diferents províncies espanyoles; a les dues o a les tres de la matinada. Anaven de pas cap a altres presons. Havíem d’aixecar-nos i fer-los lloc en els nostres reduïts espais de terra. Venien afamades i destrossades pels maltractaments i sofriments, per la pèrdua d’éssers estimats.”

“Amb els casos d’homosexualitat -que n’hi havia-, a les que enganxava (el director), les feia pelar al zero”

La Isabel quan va ser detinguda de nou el 1958 va estar tres mesos en un pavelló habilitat per a dones a  la presó de La Model, ja que Les Corts ja no funcionava com a presó i la presó de dones de la Trinitat encara no estava en funcionament. 


La Mercè a la presó de Les Corts.

Testimoni de Enriqueta Borrás Mateu, filla de Rosa Mateu Segalès, militant anarquista presa a Les Corts de l’any 1940 al 1949.

“Entre 1942 y 1943 una fiesta de la Merced, que era el día de los presos y los niños podían entrar y estar todo el día con su madre y cuando se marchaban daba un espectáculo que traían de la calle. Ese año el director trajo la orquesta de no se dónde, pero su director era La Mate de Griñón y dieron un concierto clásico cuando terminó, las políticas empezaron a aplaudir y todas siguieron con mucho entusiasmo. Luego le tocó el turno a los coros y danzas, que eran de Falange y cuando terminó las políticas no aplaudieron y las demás hicieron lo mismo, porque ellas eran las que marcaban, el director se vio en un compromiso y decía por favor aplaudan a las señoritas y nadie aplaudió, el director se enfadó tanto que dijo que no traería a nadie más y así lo hizo.” 


https://todoslosrostros.blogspot.com/2008/07/la-terrible-prisin-de-les-corts.html




“El 24 de septiembre era el día que entraban los niños en la cárcel y estaban todo el día, unos días antes vino la Gudula, la hermana de Matilde me llevó a los encantes nuevos y me compró un vestido blanco con topos rojos y aules con un volante de organdí, para el día de la Merded. Me llevaron a la cárcel, por allí me encontré con mi hermano que también había salido del asilo todo el día, estaba Etna la hija de Matilde, Juaquinet que era hijo de Gudula y era muy pequeño, también Sonia la hija de Antonia, el Sisco el hijo de la Dolça de Terrassa, el hijo pequeño de Manuela, estaba con su padre en La Modelo, el hijo de la Margarita de Torrassa, de este día también tengo una foto. Estuvimos todo el día juntos, nos dieron muy bien de comer, la compañera Avellonet, que le fusilaron a su hijo se hizo cargo todo el día del sobrino de Matilde, que tenía unos 7 meses y no paraba de llorar, lo tuvo todo el día en brazos.”

Enriqueta era una nena el 1942, tenia 8 anys i ja sabia el que era patir.



Matilde Landa


Resseguint el terrible fil de la repressió que pateixen les dones arreu del món volem recordar la Matilde Landa Vaz, que va passar per les presons franquistes sense voler doblegar-se a les seves carcelleres. Matilde Landa era una persona culta i amb estudis, un perill “rojo” per a la dictadura,  que va refusar per tots els mitjans ser batejada. El bateig de Landa es va convertir en una croada per a les Hermanas de la Santa Cruz, guardianes amb vel que en nom del seu Déu i del seu Caudillo per la gràcia del seu Déu van fer del baptisme de Matilde un objectiu, en aquest cas mortal. Matilde Landa va sofrir tota mena de pressions, com els quatre mesos que va passar en aïllament i que van ser suspesos per la festivitat de la Merced. Però les represalies que més mal li van fer van ser aquelles que van aplicar a altres dones i criatures per a fer-la claudicar de les seves idees. Un dia ja no va poder resistir més les coaccions del Bisbat de Palma, que volia fer un bateig públic el 26 de setembre de 1942, amb l’assistència del Bisbe i del Governador Civil. Aquell mateix dia Matilde es va llençar des d’una finestra de la presó de dones de Palma de Mallorca, tenia 38 anys. Matilde va ser batejada in articulo mortis mentre agonitzava, una mostra de la crueltat venjativa del nacionalcatolicisme. Una mostra colpidora de com religió i poder es donen la mà per a oprimir a les dones. D’aquí la gran importáncia de la separació Església-Estat, un còctel repressiu que sempre acaba cremant a les seves fogueres els drets i les llibertats de les dones. Nosaltres hem de cremar les seves imposicions en nom de les Matildes Landa i de les Mahsa Amini del món. 

A la seva memòria llegirem la lletra de la cançó que el grup Barricada li va dedicar.

Tatuada con aspereza de balas y cárcel,
Sentida por todas como parte importante
De anhelos cercanos, de libertad y coraje,
Has llegado más lejos que el viento
Que fugitivo te llevó con él, te llevó con él...
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas

Qué irónica es la vida,
Que por un lado seas consuelo para muchas
Y a la vez la soledad te acompaña en cada lágrima
Cuando inventas conversaciones con tu pequeña niña
Que en casa continúa esperando a que regreses... a que regreses
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho ni crucifijos ni sotanas
Matilde landa, republicana,
No pudieron colgar de tu pecho señales amargas
Matilde landa, republicana,
Nos espera en el aire tu abrazo, eres lluvia enterrada
Matilde landa, republicana,
Y las celdas sintieron el vértigo de tu salto mortal.




Amb la mort del dictador no es va acabar la repressió, ni els presos polítics, avui en dia encara es tanca a la presó la dissidència política.
 

Esculptura de José Balmón Castell. Fuente Carreteros (Córdoba)


Vam llegir el poema que José Balmón Castell va escriure al Penal de Burgos el 1978 titulat La ventana, per a tots aquells presos que han estat, que són i que seran privats de la seva llibertat per les seves idees antifeixistes. 

La ventana

Dentro de este sepulcro de la Libertad
que es mi celda, 
la enrejada ventana
es un marco de vida y de quimera…
Por ella entra la luz 
que marca el ritmo
de mi vida apresada;
me trae los mil sonidos
de la vida diaria…
Y si burlo la estrecha vigilancia, 
puedo subirme a ella
y ver en la distancia
la ciudad y la sierra…
Pasan nubes y astros
y vuelo del rincón
al infinito espacio…
Subido a la ventana
sueño la Libertad, 
mis hijo y mi amada:
yo miro siempre a ella
desde mi fría cama…
Es por eso que el vil carcelero,
sepulta en la mazmorra sin ventana
para intentar romper al prisionero…






Un setembre més volem recordar l’assassinat d’un jove de 16 anys per l’esquena, un crim covard que resta en la impunitat més sagnant. Gustau Muñoz va ser abatut per la Policia Nacional una Diada de 1978 i ningú ha pagat per aquest atroç acte criminal. 



Marc Muñoz a l'homenatge anual al seu germà al lloc on va ser assassinat. Onze de setembre 2022.

Aquest setembre també hem conegut que la justícia argentina ha confirmat l’anul·lació del processament de Rodolfo Martín Villa, màxim responsable polític de les forces repressores de l’estat esapanyol l’any de l’assassinat d’en Gustau. Martín Villa ha estat exonerat dels seus crims de lesa humanitat, segur que gràcies a les pressions del Regne d’Espanya, que continua exportant la marca de la seva impunitat més enllà de les seves fronteres. 

Nosaltres no oblidem la terrible mort d’un nen ple de somnis de justícia i llibertat, que d’haver-los vist fet realitat avui no estaríem aquí demanant veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. No caldria perquè faria més de quaranta anys que aquest capítol de denúncia de vulneració dels drets humans hauria estat tancat amb dignitat i respecte. I com hauria d’haver estat, en vida de moltes de les persones que ens han deixat amb la pena de no haver rebut justícia. Avui en dia la manca de vergonya d’administracions i governs les ha deixat abandonades i més encara a les incòmodes i acusadores víctimes de la transició, que trenquen el seu discurs de la democràcia idíl·lica de l’estat espanyol. Nosaltres sense cap mena de dubte continuarem lluitant per totes elles. 




Aquest 22 de setembre a la comissió de justícia del Parlament de Catalunya el nostre company Marc Antoni Malagarriga va posar en evidència les imperdonables deficiències i la deixadesa de funcions dels diferents governs de la Generalitat en matèria de fosses. Ridícul nombre d’exhumacions, manca d’encreuaments d’ADN de vius i desapareguts forçats, perquè sí, el terme que s’ha d’emprar és desaparicions forçades. Tot un seguit de veritats que busquen justícia i reparació a l’anomenada querella argentina. També es va posar sobre la taula l’exhumació de Cipriano Martos Jiménez mort a mans de la Guardia Civil de Reus un 17 de setembre de 1973, una mort agònica de setmanes de patiment i soledat. Sobre aquesta exhumació, que hauria de començar aquesta tardor si tot anava bé, segons la consellera Ciuró, la família no havia rebut cap mena d’informació sobre com anava tota la part tècnica d’un treball, que és un deute amb els seus germans. Sembla que s’ha adjudicat aquest treball a l’empresa ATICS, però no hi ha hagut comunicació oficial. No és l’únic que es va posar sobre la taula d’aquella sala del Parlament, també es van deixar uns ossos que el mateix company Marc Antoni va rescatar del seu vergonyós oblit a prop de La Fatarella, on aquest estiu un incendi ha cremat inquantificables restes òssies de la Batalla de l’Ebre, que  pots trobar-te a la vista donant una passejada, sense que cap autoritat, ni administració, hagi aplicat els protocols internacionals deguts per poder tornar-los a les seves famílies. Per aquests fets el nostre company ha hagut de declarar aquest matí a les dependències de Mossos d’Esquadra de Les Corts, mentre aquelles serres on es van lliurar les més dures batalles contra el feixisme i per la llibertat continuen plenes de víctimes d’una democràcia, que no assumeix la seva responsabilitat vers aquells heroics lluitadors. 


Cipriano Martos Jiménez

No oblidem, no perdonem.



Per acomiadar la nostra 142 concentració per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició vam llegir 'Fuego en las calles', un poema de Pablo Hasél escrit al Centre Penitenciari de Ponent el 19 de febrer de 2021, pocs dies després del seu empresonament. La llibertat d’expressió és un dret que no pot ser empresonat. Llibertat Pablo Hassel, llibertat Pablo González, llibertat Julian Assange, llibertat...

Arden las calles porque antes nos quemaron,
Arden soñando con reducir a cenizas
Los lujosos despachos donde arruinan tantas vidas.
Llueven piedras si impusieron un cielo negro,
Arden las barricadas iluminando un futuro,
Sin que nos roben hasta el futuro.

Arden calentando esta fría celda.

Arden las calles porque las tristes lágrimas
Se cansaron de no ser furiosa gasolina,
Porque la fiesta de su falsa democracia
Es el funeral de nuestro bienestar.

Incinerados en la hoguera de su inquisición
Por contar la verdad en el reino de la mentira.
Arden buscando la chispa que prenda todo,
Lo que atenta contra nuestra dignidad
Y se llevan las manos a la cabeza
Los hipócritas que apoyan las causas
Que provocan llamas de desesperación
Importándoles más los contenedores
Que quien come de estos y los trabajos basura.

Arden las calles quemando esta soledad
E interrumpiendo la violenta calma
De quienes nos declararon la guerra
Por pelear por la paz verdadera
Que busca en el fuego de la organización 
Que no lo apague.

Les filles i els fills de preses i presos el dia de la Mercè als centres de reclusió del nacionalcatolicisme: