Malgrat la pluja les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya no van dubtar en ser-hi presents un mes més, després de 13 anys d'exigir Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, per retre homenatge a les dones del TOP. Gràcies per la vostra fermesa i resistència, sou un exemple de lluita i compromís de defensa dels drets humans.
En Raimon cantava jo vinc d’un silenci antic i molt llarg, nosaltres, les dones, podríem cantar que venim del més antic i llarg dels silencis, el que van patir les mares de les nostres mares i les mares de les seves mares. Un fil lila que es perd en la història de les oblidades entre els oblidats i de les reprimides entre els reprimits.
Silencis clamorosos, des dels crits muts de les dones sàvies cremades a les fogueres de la inquisició, als muts crits de les dones que encara avui lluiten per la seva emancipació. Dones silencioses i dones silenciades, que es mereixen viure lliures d’imposicions de rols de societats masclistes, feixistes i capitalistes cosificadores.
Ens emmirallem en les dones que van titllar de bruixes. En les escriptores i científiques que havien de publicar sota pseudònim masculí. En les sufragistes que van lluitar pels seus drets polítics malgrat la repressió. En les vaguistes de tantes lluites sindicals, que van voler el pa i les roses. En les antifeixistes de la República que van conquerir drets. En les Dones Lliures, llibertàries que van posar la dona al centre de la revolució. En les brigadistes internacionals que van deixar les seves llars per a defensar les nostres. En les dones de trinxera i rereguarda. En les dones torturades, empresonades i assassinades, que no van poder ser vençudes pels colpistes. En les fermes dones, que entre llàgrimes, van ser petris pilars d’una postguerra de fam, malaltia i vides esquerdades. En les dones de l’exili i de la resistència, que van lluitar amb les seves mans sense rendir-se. En les dones de la clandestinitat: guerrilleres, enllaços de la guerrilla, militants de partits i associacions prohibides. En les dones que en silenci lluitaven contra el nacionalcatolicisme rebel·lant-se amb petits gestos d’amor anònims vers les persones estigmatitzades, vers la cultura, vers la llengua malgrat els seus exilis interiors. En les dones que mort el dictador, però no la dictadura, van lluitar pel que havien conquerit les seves mares i àvies. En les dones que no es van creure el conte de la Transició i van ser vexades i colpejades en comissaries i casernes. Ens emmirallem en totes elles. Un bon mirall per a uns temps de repressió i retallades de llibertats, de crisi i precarietat i d’avanç d’un feixisme, que mai va marxar, i que és per definició masclista.
Cada març recordem que hi ha un referent de l’eclosió de la dona com a subjecte amb drets polítics i jurídics, aquesta conquesta es diu República. Gràcies a totes les dones pioneres que van lluitar contra els convencionalismes socials, familiars i religiosos, contra l’analfabetisme i la incultura, ocupant llocs que fins llavors eren propietat exclusiva dels homes. Des del camp, les fàbriques, les administracions de l’estat. Dones que van obrir la porta a importants canvis per a alliberar a tota la resta de la seva minoria d’edat perpetua.
I al mateix ritme que les dones assolien drets, creixia la conspiració de l’oligarquia, dels militars i de l’Església contra una República que posava en perill segles de privilegis basats en l’espoli i l’explotació del poble. I de la il·luminació republicana es va passar a la negror tenyida de sang del franquisme, dels reaccionaris il·luminats colpistes contra la legalitat republicana. La creu i el fusell van posar punt final a un somni de violetes i liles amb flaire de llibertat. S’ensorrava un món obert de sororitat i naixia un món tancat de solidaritat clandestina. De nou tocava, per imperatiu legal i letal, arrossegar el pesant llast de l’antic i llarg silenci.
És un miracle que dones educades en missatges opressius, denigrants i repressius es tornessin rebels i insubmises contra el feixisme i militessin en la clandestinitat, lluitant contra la dictadura, i moltes vegades també contra el masclisme dels seus companys d’organitzacions polítiques i sindicals. Dones que van omplir carrers a la mort del dictador demanant llibertat i exigint el dret al divorci, a l’avortament i l’amnistia per a les dones. Digna lluita feminista, sempre lluita antifeixista. Aquestes van ser les dones del TOP, Tribunal de Orden Público, dones que des de les seves ideologies i sigles van arriscar tot el que tenien aixecant-se contra el dictador per enderrocar el seu corrupte i assassí Règim. Més de 200 dones catalanes, nascudes arreu, van passar per aquest tribunal acusades d’associacions il·lícites, informacions perilloses, insults als herois del Movimiento nacional, reunions o manifestacions no pacífiques, desordres públics, entrada clandestina a l'estat, documentació falsa, atemptat a l’autoritat, propaganda il·legal, armes, explosius o terrorisme, sedició.... Però van ser moltes més les dones detingudes que mai oblidaran el seu pas per les mans torturadores i les boques vexadores de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Situacions de terror, fàstic, ultratge i impotència dins de casernes i comissaries com la de Via Laietana, que ha d’esdevenir centre de memòria de la repressió. Fosques sales plenes de masclisme i misogínia, que feien bones les presons.
A totes aquestes dones tan desconegudes com valuoses retem el nostre homenatge exigint veritat, justícia i reparació. Un reconeixement i un deute donar-les a conèixer.Dones van dir no. Dones que van saber que allò que ens va trencar i robar el feixisme, el que ens trenquen i roben cada dia, només des d’una xarxa solidària teixida per les lluites portadores de la bandera dels drets humans, i amb ulls de dona, podria ser reconstruït. D'aquesta manera podrem avançar en la nostra obligada conquesta dels drets que històricament ens deuen.
Les dones trencarem silencis antics i llargs amb el nostre crit fet de tots aquells que es van congelar en tantes gorges oprimides, un crit que envoltarà el món i que farà esclatar l’imposat sostre de vidre blindat en milions de bocins de cristalls de llibertat.
Les dones del TOP es van rebel·lar, en primer lloc, per enderrocar el franquisme, el primer pas per acabar amb el masclisme. El feminisme era la trinxera des d’on lluitar contra la tornada a la submissió al mascle, a la resignació, al paper de reproductora i cuidadora de família i malalts, al petit món de la llar, a què quan sortien a treballar amb permís de pare o marit, aquests cobressin els seus salaris. Lluitar contra una existència només en clau de filla, esposa o mare. Contra l’obligació a viure un infern de vexacions, alienacions i fins i tot violacions dins i fora del matrimoni amb la boca closa i el cap cot. Contra la prohibició de gaudir, de pensar, d’expressar-se, de posseir i molt menys manar, ni tan sols en el seu propi destí, aquest era privilegi de l’home. La dona necessitava permís per obrir un compte bancari, per obtenir un passaport, per viatjar a l’estranger, per administrar el seu patrimoni, si no era soltera major d’edat o vídua. No tenia ni dret a la vida perquè els crims d’honor van ser legals fins al 1961.
Les humiliacions, els abusos i els crims que patien les dones no tenien visibilitat, eren considerats fets de l’àmbit domèstic i no eren punibles, la indefensió de la dona era infinita. El matrimoni es convertia en un etern contracte eclesiàstic on el marit podia esdevenir un bon company o un botxí d’aquells de la maté porque era mía tras atarla a la pata de la cama. Era l’hora del masclisme, l’heteropatriarcat i el nacionalcatolicisme. Era l’hora de la impunitat. Un temps on la Secció Femenina de Falange de Pilar Primo de Rivera volia formar bones patriotes adeptes al Règim amb discursos com aquests:
Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho.
Todos los días deberíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas.
Contra tot això van lluitar les dones del TOP, subjectes polítics, que volien tenir veu i vot en una societat que les volia devotes del patriarcat i de Déu, decents complidores als fogons i als llits, mares i filles sacrificades, sotmeses i guaridores. Dones del TOP que van voler lluitar en peu d’igualtat amb els seus companys assolint els mateixos riscos amb doble entrega i coratge, perquè si eren detingudes s’enfrontaven a una tortura en clau de gènere per la seva condició de dona, tocaments, vexacions, violacions, que les marcarien més profundament que els talls i els cops.
Estimades companyes que vau passar pel TOP, que vau ser companyes de les dones que van passar per aquest tribunal feixista, que vau militar o compartir lluites amb detingudes, torturades, empresonades, exiliades, tot el nostre reconeixement pel vostre exemple en temps tan foscos.
Entre les dones del TOP hi va haver adolescents plenes de força i il·lusió, però també dones fermes que van poder compartir la joia de l’esclat de drets de les dones en temps de República, reincidents antifeixistes, que no van poder oblidar la llum republicana i tornaven a lluitar contra l’obscuritat del feixisme.
Dones que van poder contemplar en temps republicans com s’obria una escletxa als murs dels poders legislatiu, executiu i judicial i la dona entrava de ple dret en un món d’homes. L’excepcionalitat de dones ocupant càrrecs electes, dones al món de la política, de la universitat, de la judicatura, de l’administració, de la premsa, dels esports, de les empreses, de la ciència i la cultura esdevenia normalitat sobre el paper, i a poc a poc a la vida real.
Conquestes com el matrimoni civil, el divorci de mutu acord, la supressió del delicte d’adulteri, la regulació del treball femení amb la protecció de la maternitat, la prohibició de comiats per embaràs i casaments, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills, les cases de solidaritat per ajudar a sortir de la prostitució a les víctimes de la misèria. Les escoles mixtes, l’abolició de les assignatures domèstiques i religioses i la creació d’escoles nocturnes per a treballadores. La Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius, va despenalitzar i legalitzar l’avortament.
Dones actives i organitzades que teixint xarxa lluitaven per a millorar les condicions de vida de les seves companyes i per la seva independència com a pas previ per enderrocar les cadenes de tots els oprimits.
Dones que van passar pel TOP com la María Pilar Gómez y Romero, nascuda a Burgos i amb domicili a Barcelona. Tenia 60 anys quan va ser jutjada per aquest tribunal l’any 1964. La María Pilar va ser sentenciada a 2 anys de presó i a pagar una multa de 4000 pessetes per insults als herois del Movimiento Nacional. Va estar en presó preventiva 52 dies. Tot per escriure una carta interceptada a José Rodolfo de Otero Portuguez on nomenava “canalla y sapo asqueroso” al General Moscardó i “vil Canalla” al Movimiento Nacional. Avui les Maria Pilars de l’estat espanyol anirien a la presó per insultar al rei, fill de l’emèrit successor del dictador.
La Magdalena Condeminas Francàs amb 62 anys va ser la dona catalana de més edat que va passar pel TOP, ho va fer l’any 1970 i va ser absolta.
Entre les 233 sentències del TOP de dones filles o veïnes de Catalunya, 19 pertanyien a joves de 18 anys o de menor edat. Tenint en compte la seva minoria d’edat, la majoria, eren condemnades a pagar multes en comptes d’anar presó. La ironia és que abans de ser jutjades algunes havien estat fins a 4 mesos en presó preventiva, llavors no es tenia en compte la seva minoria d’edat. Les multes que les van imposar anaven des de les 5.000 a les 10.000 pessetes. Hem de pensar que el salari mínim, qui el tenia, l’any 1970 era de 3.600 pessetes mensuals. Aquestes multes eren un daltabaix per a les famílies. Avui, la llei mordassa d’una multa s’endú, com a mínim, un mes de la pensió d’una jubilada o el salari d’una jove precaritzada. Eines repressives similars per reprimir la protesta.
La dona més jove jutjada va ser la Teresa Arribas Heredia, de 16 anys el 1966 i la darrera en ser jutjada va ser l’Eva Clusa Lagunas de 18 anys el 1976.
La jove que es va enfrontar a major pena va ser l’administrativa Maria Teresa Castellà Solanes, 4 mesos de presó i 5.000 pessetes de multa, per ciclostilar la publicació Lluita Obrera el 1969 i pertànyer al Partit Obrer Revolucionari.
Joves que van aixecar la seva veu contra la dictadura i que van conèixer la repressió policial i judicial massa d’hora, marcades just quan començaven a viure.
Les militàncies de les dones del TOP van ser diverses. Militants de partits, membres de sindicats i activistes contra el franquisme, adoptant diferents armes per a lluitar contra l’assassina dictadura en legítima defensa dels drets i les llibertats segrestades pels colpistes.
Dones del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del sindicat Comissions Obreres, del Partit Comunista d’Espanya marxista-leninista, de l’organització Front Revolucionari Antifeixista i Patriota, del Partit Comunista d’Espanya, del sindicat Oposició Sindical Obrera, del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberació), del Partit Comunista d’Espanya internacional, del LNR (Alliberació Nacional Republicana), de l’Organització de Lluita Armada, del Partit Obrer Revolucionari IV Internacional, de la Lliga Comunista Revolucionària, del Moviment Llibertari Nacional, de diferent sindicats estudiantils de diferents facultats de la Universitat de Barcelona, de la Federació Universitària Democràtica Espanyola, d’associacions de barris.
Acusades d’associació il·lícita per pertànyer a partits i sindicats, de reunió per fer assemblees de treballadores o d’estudiants, d’armes, explosius o terrorisme per tenir els ingredients per fabricar un còctel molotov, d’entrada clandestina a l’estat, de documentació falsificada, d’atemptat contra agent de l’autoritat per voler evitar que la detinguin, de desordres públics per llençar fulls volants a la via pública, de danys per llençar una pedra a un edifici. Acusades de manifestació no pacífica per sortir al carrer cridant consignes contra la dictadura, de premsa per escriure un article, de propaganda il·legal per repartir fulls a mercats, fàbriques o bústies o per pintar a una paret “abajo la dictadura” i fins i tot per sedició per impedir una reunió oficial. Acusades d’impressió clandestina per ciclostilar publicacions com Vanguardia Obrera, Mundo Obrero, Treball, Lucha Obrera, Flecha Roja o Bandera Roja on escrivien majoritàriament els seus companys de lluita.
Aquestes dones van ser sentenciades a un total de 1.455 mesos i un dia de presó. Les condemnes més repressives les van patir les militants del PCE(m-l), les dels moviments llibertaris i les del POR. La pitjor de totes va ser per a la Berta Jiménez Huertas, de 27 anys, militant del Partit Obrer Revolucionari que va ser condemnada per associació il·lícita, propaganda il·legal i documentació falsa a 12 anys de presó i a 30.000 pessetes de multa. Era el maig de l’any que va morir el dictador.
També va haver-hi dones que van ser sentenciades, però que no van passar per la sala del Tribunal d’Ordre Públic, van ser 14 dones les jutjades en rebel·lia, dones que eren a la clandestinitat, dins i fora de l’estat espanyol. Una d'aquestes dones la companya Francesca García Lorite, militant del PCE(m-l) a la ciutat de Sabadell, que va ser jutjada l'any 1972, quan només tenia 21 anys, per associació il·lícita, sent condemnada a 3 mesos de presó.
El Tribunal d’Ordre Públic es va crear el 2 de desembre de 1963 com a continuació del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme i es va suprimir el 4 de gener de 1977 per donar pas a l’Audiència Nacional, que assumiria la seva tasca i la seva jurisdicció estatal.
Segons Juan José del Águila cap de les 3891 sentències dictades pel TOP, dels 22.260 procediments incoats amb 50.609 ciutadans afectats, cap, cap va recollir l’existència de tortures i maltractaments.
Volem compartir els noms dels repressors judicials del TOP perquè no s’esborrin de la història de victimaris del Regne d’Espanya.
Els Presidents del TOP.
Repressor Enrique Amat Casado va ingressar a la carrera judicial el 1931. El 1936 es va sumar als colpistes i va ser jutge instructor en processos militars. El 1947 va ser promogut a magistrat d’entrada i destinat al jutjat núm. 12 de Barcelona. El 1958 se li va concedir una medalla al mèrit jurídic i el juny fou nomenat jutge especial de Vagos y Maleantes de Madrid. El gener de 1964 fou nomenat president del TOP, càrrec que exercí fins a desembre de 1965. El 1970 ingressà al Tribunal Suprem on restarà fins al 1980, any de la seva jubilació.
Repressor José de Hijas Palacios, ex mimbre d’una Comisión Incautadora en la postguerra, va ingressar a la carrera judicial el 1942. El gener de 1966 fou nomenat president del TOP, càrrec que exercí fins a octubre de 1967. El 1968 fou nomenat president de l’Audiència Territorial de Saragossa i el 1971 fou designat magistrat del Tribunal Suprem on va presidir la Sala Segona. Estudiós del dret i fervent catòlic va escriure La justicia y los jueces en la sagrada escritura. (Construcción cristiana sobre la justicia). Com a president del TOP va declarar: "para mí es exactamente igual un ladrón que un comunista que un violador"
Repressor José Francisco Mateu Cánoves, membre d'una família conservadora i catòlica, el seu pare va ser assassinat el 1936. Mateu Cánoves va participar en la cinquena columna valenciana. Acabada la guerra inicia la carrera de dret, milita al SEU i marxa voluntari a la División Azul. A la seva tornada acaba els estudis i ingressa a la carrera judicial el 1948. El 1957 va passar al cos de magistrats de treball. El 1959 va ascendir a magistrat i el 1962 fou destinat a l’Audiència Provincial de Lleida. Exercí de magistrat del TOP des de febrer de 1964. El novembre de 1967 fou nomenat president d’aquest tribunal, fins a la seva dissolució, el gener de 1977. Fou el magistrat que durant més anys va servir al TOP. Després fou adscrit com a magistrat suplent a la Sala Sisena del Tribunal Suprem encarregat de temes laborals i socials. El novembre de 1978 fou assassinat per ETA militar.
https://sites.google.com/a/ccoo.cat/copia-topcat/protagonistes/magistrats-del-top
Els Magistrats del TOP.
Repressor Fernando Cid Fontán va ingressar a la judicatura el 1960 i nomenat jutge de primera instància el 1963, va passar per diferents destinacions abans de ser promogut al TOP el setembre de 1972. Després de la dissolució del TOP va arribar a magistrat de la Sala Tercera del Tribunal Suprem. Jubilat el 1999 va continuar com a magistrat emèrit fins al 2004.
Repressor Carlos María Entrena Klett va ingressar en la carrera judicial el 1948. Va ser jutge de Primera Instància a Palma de Mallorca fins al 1964 on també va exercir d'inspector provincial de la Justícia Municipal de Balears. Nomenat magistrat del TOP el desembre de 1967 fins a la seva desaparició. El 1986 va passar a presidir la Secció Primera de la Audiencia Provincial de Madrid, va ser polèmica la seva actuació a la causa per les tortures i mort a la presó de Carabanchel del pres anarquista Agustín Rueda el 1978. Va acabar la seva carrera de magistrat al Tribunal Superior de Justícia de Madrid al 1989. Poc abans de la seva mort, com expert en dret matrimonial, va expressar la seva oposició al matrimoni entre homosexuals.
Repressor Gabriel Gonzálvez Aguado va ingressar en la judicatura el 1952. El febrer de 1972 és nomenat magistrat del TOP càrrec que ocuparà fins a la seva dissolució. Més endavant va ser jutge de primera instància a Madrid fins el 1989.
Repressor Antonio Martínez Carrera va ingressar en la carrera judicial el 1950. El 1972 és nomenat magistrat del TOP i restarà allà fins a la seva dissolució.
Repressor José Redondo Salinas va ingressar a la carrera judicial el 1953. Va passar pel jutjat d'instància número 15 de Barcelona. Nomenat magistrat del TOP el setembre de 1972 on restarà fins a la seva desaparició.
Repressor Antonio Torres-Dulce Ruiz va ingressar a la carrera judicial el 1953. Fou magistrat del TOP entre febrer de 1964 i octubre de 1967. El 1974 fou nomenat president de l'Audiència Provincial de Madrid, càrrec que va ocupar fins al 1985.
Repressor Fernando Méndez Rodríguez va ingressar a la carrera judicial el 1956. El 1963 és ascendit a jutge de primera instància passant per Berga i per la Província del Sàhara. El 1972 va ser nomenat magistrat del TOP, on va exercir fins a la seva dissolució el 1977. Va ser president de l'Audiència Provincial de Terol i el 1986 és nomenat magistrat de la Sala del Penal de l'Audiència Nacional, el nou TOP.
Repressor Saturnino Gutiérrez de Juana va ser magistrat suplent del TOP i va acabar la seva carrera com a President de la Secció Segona de la Sala de lo Contenciós-Administratiu de l’Audiència Nacional.
Repressor Tomás Marcos Garmendia va ser secretari del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que va funcionar fins el 1963. Magistrat suplent del TOP.
Repressor Tomás Pereda Iturriaga va ser magistrat suplent del TOP i magistrat del Tribunal Suprem fins a la seva jubilació el 1976.
Repressor Víctor Serván Mur jutge d’instrucció durant la República, sotmès a consell de guerra i absolt. Va ser magistrat suplent del TOP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada