divendres, 4 d’octubre de 2019

CENT SETENA CONCENTRACIÓ VERÍTAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGNIFICAR ÉS VERITAT.



Sempre han volgut soterrar el passat dels perdedors, desterrar de la història oficial, la que escriuen els vencedors, les veritats incòmodes pels seus relats de conquesta. Així a la crònica èpica del Regne d’Espanya els espoliadors són portadors de civilització, la inquisició un tribunal com qualsevol altre, l’expulsió de jueus i musulmans la reconquesta d’Espanya, l’expulsió dels gitanos la primera llei d’estrangeria, els ocupants són creadors d’igualtat solidària, el sotmetiment és reconciliació, un cop d’estat és una guerra entre germans, el dictador un cap d’estat més, la corona fruit d’una votació democràtica i els que no compren el seu discurs terroristes. Llàstima que els indígenes dels territoris conquerits amb l’espasa i la creu no pensin el mateix, o les dones insubmises cremades a la foguera, o els expulsats per interessos econòmics i territorials, o que Espanya no existís al segle XV, una pena que els gitanos inauguressin el comptador del racisme que diuen no existeix, també és una llàstima pel poder que no sigui el mateix matar per atacar que per defensar-se i que pensar diferent i expressar-se lliurement constitueixi un fet democràtic.

Mostrar la veritat és dignificar i dignificar és mostrar la veritat. Per això una cosa que hauria de ser un valor social incontestable com visibilitzar les víctimes que van ser assassinades per defensar la legalitat democràtica, hauria de ser un deure ineludible per a qualsevol estat. Visibilitzar aquestes víctimes és lluitar contra el feixisme a través de l’educació de la societat en els valors bàsics d’humanitat, empatia i respecte. Visibilitzar és treballar pels drets humans, pels drets de les víctimes del franquisme. Visibilitzar és dignificar i treure la veritat a la llum, les veritats amagades pels interessos d’una transició poruga, paraigua i suport de la impunitat  de les estructures franquistes i dels seus servidors.

A la fossa comuna dels antifeixistes a Tarragona es pot llegir:

En memòria de les persones sepultades en aquest cementiri que van perdre la vida per haver defensat la dignitat, les llibertats i els dret individuals i col·lectius, l’autogovern de Catalunya i la legalitat republicana (1939-1948).

Això i tots els noms. L’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona va haver de lluitar molt per dignificar la fossa dels assassinats per la dictadura nacionalcatòlica. Va ser un gran treball el dels familiars de les víctimes afusellades a la Muntanya de l’Oliva i llançades a unes fosses amb 771 persones de 137 poblacions diferents de les comarques de Tarragona. Un gran esforç el de la nostra companya Montse i el de tota la Junta de l'associació per poder col·locar un emotiu i figuratiu grup escultòric de nom Dignitat a l’espai de la fossa. Una escultura d'una dona alçada i dempeus, i un home mort a terra, massa explícit pels que volien una escultura abstracta, amb una simbologia difosa i poc entenedora respecte la terrible repressió del Règim. Sobre una paret tots els noms d’aquelles i aquells que sota terra només eren enyorats i plorats per les seves esposes, filles, fills, mares i pares. Recordats també per les seves nétes i néts, i que només, des de fa 9 anys, han deixat d'estar aïllats i desconeguts per als visitants del cementiri i per a la ciutadania de Tarragona.  Una suposada transició democràtica que ha trigat 35 anys a retre homenatge a les seves filles i fills assassinats a Tarragona pel règim feixista del General Franco. 



Aquest acte de dignificació va ser un acte de reivindicació de la veritat, aquestes veritats incòmodes per a certs polítics, algunes administracions i per a l’Església, que en aquest cas no va aplicar la doctrina cristiana per facilitar la tasca de veritat, justícia i reparació que ha dut a terme l’AVRFT.

Aquest mes de setembre a Tarragona volem honorar a les dignes víctimes del franquisme i la transició de la ciutat. Pronunciar els seus noms en veu alta, explicar el seu patiment, les seves històries silenciades, ho farem en nom de la democràcia republicana que van defensar, com a vacuna del feixisme que ens vol inocular el seu odi, la ràbia cega dels colpistes que creix i que vol llençar tones de la mateixa terra, que acull els ossos dels nostres morts, sobre les petites victòries de la nostra perseverant lluita. No els deixarem passar, la veritat és tossuda i nosaltres també, no farem ni un pas enrere. No callarem, ni acotarem el cap. Continuarem dignificant contra la propaganda oficial que l’estat denomina història d’Espanya i que tants diners de les nostres butxaques inverteix per netejar els episodis més negres de la seva arrogant i secular repressió davant del món. Ho fa amb mentalitat de decadent imperi on el sol es posa a la cara dels antifeixistes sotmesos. Aixecarem les nostres veus per escriure la història dels vençuts, dels herois anònims, en nom de la veritat caiguda a la tàpia del gran cementiri del Regne d’Espanya. En nom de les víctimes cridem: visca els antifeixistes i visca la república!




Text de l'AVRFT llegit pel nostre company Josep membre d'aquesta Associació, que forma part de la nostra Mesa de Catalunya.

"La República donà la ciutadania al poble, permeté la recuperació de la catalanitat i de la dignitat dels treballadors, aixafada per la dictadura de Primo de Rivera. El 14 d'abril de 1931 fou una festa i un jorn inesborrable per la gent que ho visqué, la transmissió del qual ens ha arribat fins a nosaltres com un exemple cívic i fresc del pes del poble en la conducció del seu destí". 

Aquestes paraules són del Dr. Josep Sánchez Cervelló, Degà de la Facultat de Lletres de la URV i Catedràtic d'Història Contemporània. Paraules que porten implícits uns valors i uns drets que l'oligarquia econòmica espanyola, l'exèrcit espanyol i l'església espanyola dels anys 30 del segle passat, no podien acceptar ni suportar. Consegüentment, i des del mateix moment de la proclamació de la República, aquests actors tan influents en aquella societat prioritàriament rural, inculta i tradicionalista, es van conjurar per enderrocar el règim republicà, un règim progressista, legítim i democràtic, que va sortir de les urnes per la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat. Així, es produïren multitud d'esdeveniments que van desembocar, el juliol de 1936, en la revolta militar extremadament violenta i de caire feixista del general Franco. Una rebel·lió, que tot i no triomfant en el si de l'exèrcit, motivà una confrontació entre les mateixes forces armades i, per descomptat, entre els dos sectors socials més antagònics: d'un costat els que participaven dels valors del republicanisme democràtic, i de l'altre els tradicionalistes que havien manat des de molt temps abans, encapçalats pels poders econòmics, l'aristocràcia, la burgesia, les classes benestants, els monàrquics i els eclesiàstics, amb el suport d'una important part de l'exèrcit, i també dels règims i la maquinària bèl·lica de la Itàlia feixista i de l'Alemanya nazi.


Però les dades són importants. En un context actual en què les xifres són tingudes en compte en qualsevol àmbit ja sigui el de l'administració, el social, el professional, el familiar, etc. i respectant les emocions i sentiments de les persones, cal també exposar dades per dimensionar l'espantosa repressió franquista. Així, passarem a donar una petita referència d'aquestes dades. Insistim, sense perdre de vista que eren persones amb famílies, amics, projectes de vida, il·lusions, somnis, etc. Vides i trajectòries que varen ser destrossades pel franquisme.  Després de la terrible contesa de la Guerra Civil, la repressió feixista començà immediatament a tota Espanya. A Tarragona, les tropes de Franco entraren el 15 de gener de 1939. Tan sols 44 dies després, concretament el 28 de febrer, començaren els primers afusellaments a la Muntanya de l'Oliva, darrere mateix del cementiri de la nostra ciutat. Cinc republicans són les primeres víctimes de la repressió militar disfressada de judicis sumaríssims, sense cap garantia processal, defensa efectiva, ni independència judicial. En conseqüència, no foren jutjats i ajusticiats, sinó assassinats per la maquinària repressora del règim de Franco. 

Els 5 primers afusellats a Tarragona el 28 de febrer de 1939, van ser: 

Sebastià Alabau Garcia, peó, 45 anys, casat, nat a Tarragona.
Àngel Alcoverro Berenguer, 43 anys, tintorer, casat, nat a Gandesa. 
Tadeu Lezcano Alberca, 41 anys, maquinista, casat, nat a Motilla (Conca). 
Salvador Maideu Caballé, 46 anys, sastre, casat, nat a Tarragona. 
Daniel Maura Sampere, 35 anys, xofer, nat a Tarragona. 

Un total de més de 771 víctimes de la repressió, moriren a Tarragona des del febrer de 1939 al 1948. Procedien de 137 poblacions de totes les comarques tarragonines. Però la repressió del règim franquista, es desenvolupà fins a la mort del dictador. Així, a Reus el 17 de setembre de 1973, moria a l'Hospital Sant Joan el sindicalista Cipriano Martos, a causa de les tortures rebudes en la caserna de guàrdia civil de Reus, on l'obligaren a beure "el licor de la veritat" una barreja d'àcid sulfúric i benzina, produint-li unes gravíssimes lesions en l'aparell digestiu. Sempre custodiat dia i nit per la guàrdia civil durant la seva hospitalització. Un cop mort, no deixaren a la seva mare veure al seu fill, tot i haver vingut des de Loja, una població de la província de Granada. Fou enterrat a la fossa comuna del cementiri de Reus on encara reposa. El seu germà Antonio és un dels querellants en la causa oberta en els jutjats de Buenos Aires (Argentina) contra els crims del franquisme.


Salvador Puig Antich

La darrera víctima del franquisme a Tarragona fou Heinz Chez, anomenat el polonès (en realitat era alemany). Va morir el 2 de marc de 1974 ajusticiat mitjançant el "garrote vil" un mètode de l'Edat Mitjana. D'igual manera i el mateix dia, moria a Barcelona en Salvador Puig Antich. A nivell de l’estat, els cinc darrers afusellaments del règim van ser perpetrats el 27 de setembre de 1975. Ahir va fer exactament 44 anys que Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez-Bravo Solla i Ramón García Sanz del FRAP, i Jon Paredes Manot (Txiki) i Angel Otaegi Etxeberria d'ETA politico-militar, foren afusellats. Els tres primers a Hoyo de Manzanares (Madrid), Angel a Burgos i Txiki a Cerdanyola del Vallès (Barcelona). Un record emocionat per a tots ells. El franquisme matà fins als últims dies del dictador, tan sols 53 dies abans de la seva pròpia mort.


Foto de Txiki mort feta clandestinament pel seu advocat Marc Palmés.

Lloc d'afusellament d'en Txiki. El seu consell de guerra va estar anul·lat pel Parlament de Catalunya el 2017.








Com homenatge a totes i tots els combatents per la llibertat, milicianes i milicians generosos, soldats defensors de la legalitat republicana, antifeixistes totes i tots, sense gaire equipament, armats amb la fortalesa dels seus ideals. A aquelles i aquells que van sobreviure amb la tristesa de la pèrdua i als que van morir lluny de casa seva  ignorants de la futura derrota, als que romanen en fosses de cementiris desconeguts i aquells que anònims i muts esperen sota terra. Per totes i tots llegirem aquest poema del tortosí Joan Cid i Mulet que s’exilià a Mèxic el 1939 i que va morir allà el 1982.

    Joan Cid i Mulet

Cel de Trinxera
Com a cavalls desbocats en trista cavalcada
els estels fan corua enllà del firmament;
són espurnes flotants de crinera irisada,
i quan fugen gemeguen un xiscle de turment.
La Nit és silenciosa. Només a estones
s’ou el picar amic dels nostres artiller.
Vigila l’esguard. Els ulls són com a fones
que guanyen les distàncies del no-res.
I enllà dels cims la boira és tan espessa
que tot et sembla que sigui un altre món.
I voldries, llavors, que la nit morís de pressa
de tant buit com és tot al teu entorn.
I agafes el fusell. Quan ets a la trinxera
és ton millor amic i és el millor company.
Cap aire d’enyor ni volva de quimera
et destorba la pau del teu afany.
Prou que voldries només, arrecerar-te
en l’escalf amorós del llit nupcial.
Però el llit aquí és la gleva. I en despertar-te
et trobes amb und braços de metall…
La Nit, al front, és curta de gambades,
i tot són ombres que mai no tenen son.
Venen i van i tornen ben desembrassades
del neguit que ens volta i ens confon.
És l’hora greu de dolces recordances
i dels amors llunyans marcits en nostre pit.
L’hora que ve prenyada d’esperances
en l’alba que vindrà quan mori aquesta Nit…
Alba esplendent de goig i de victòria,
feta de sang, de llàgrimes i glòria!...



Front de l’Est, setembre 1938.

Milicians desfilant el setembre de 1936 per la Rambla 14 d'Abril. Tarragona.




A Tarragona van ploure d’un cel de mort feixista 3.800 bombes en 144 atacs entre el desembre de 1936 i el 14 de gener de 1939. Un dia després entraven les  tropes franquistes a la ciutat continuant amb un vessament de sang del millor de la terra. 230 morts i 350 ferits és l’estadística produïda per aquests artefactes de destrucció caiguts des de l’aire sobre la població civil. Com a homenatge a totes aquestes víctimes, les mortes, les ferides, als seus familiars i a totes aquelles que van perdre casa seva, llegirem el llistat dels menors assassinats per l’aviació italiana i alemanya.

Tarragona bombardejada.


Víctimes menors dels bombardeigs sobre Tarragona 1937-1939:
Pilar Boronat Soler de 16 anys.
Josep Escardó Pinent de 14 anys.
Josefina Parlé de 15 anys.
Ramona Horts Serra de 19 anys.
Josepa Penadès Casaprima de 4 mesos.
Casimir Blanco Teribio de 19 anys.
Carme González Vila de 11 anys.
Mercè Godall Forcadell de 12 anys.
Francesc Teixidó Borrell de 5 anys.
Josep Samper Peris de 11 anys.
Dolors Ballestero Baixé de 14 anys.
Natàlia Hedrosa Fernández de 14 anys.
Sònia Álvarez Martínez d’un any.
Isabel Nogueira González de 14 anys.
Maria Bernat Casanovas de 19 anys.
Joan Romany Artieda de 7 anys.
Josep Maria Benach Rosell de 18 anys.
Empar Pascual Rubio de 17 anys.
Manel Guasch Llorián de 17 anys i els seus germans Oscar de 7 anys i Hug de 14 anys que van morir a la Rambla 14 d’abril amb el seu pare Manel Guasch Gavaldà.
Joan Martorell Andreu de 18 anys.
Nuri Reverter Agulló de 8 anys.
Llibertat Reverter Vicente de 10 mesos.
Jaume Roig Montguió de 14 anys.
Maria Roig Arnavet de 13 anys.
I els menors que van morir asfixiats en el bombardeig del 9 d’agost de 1937 al Túnel de la Pedrera:
Florenci Torroja Mas de 12 anys i el seu germà Ferran de 5 anys.
Josep Puerto Rovira de 3 anys i les seves germanes bessones de 2 anys, Maria Carme i Consol.
Joaquim Mañé Torroja de 7 anys i els seus germans Manel de 4 anys i Concepció de 5 mesos. 
També volem recordar els mariners anglesos del vapor Thorpeness ancorat al port de Tarragona, que van perdre la vida sota les bombes de l’aviació italiana, enterrats al cementiri anglès de la ciutat. La seva mort va ser el preludi dels morts que arribarien a les illes britàniques, bombardejades pels avions nazis durant la Segona Guerra Mundial, els mateixos que havien tingut el seu laboratori de proves a casa nostra, mentre el Regne Unit va decidir no intervenir per ajudar la República. Els noms:



W. Jones, J.S. Monga, X. Perot, X.Clert, Thomas Taylor, C. Wells, Joseph Walker, Joseph Mallholland, X. King, X. Matsen.

Font: aquí.

A un infant (que els avions feixistes assassinaren i enterraren en les runes), poema de Josep Janés i Olivé publicat el gener de 1938. Janés va treballar pels Serveis de Cultura al front, va ser detingut el 1939 quan tenia 26 anys, però gràcies als avals d’escriptors adeptes al Règim va quedar en llibertat. Més tard es convertirà en editor.

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang més que un silenci…. No serà primavera,
mai més, en ta mirada, però al cor de la nit
feta d’ull que s’apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos –que ja és llum
i ja és foc- durà l’alba d’un crit nu fet de flama
i de pètals sarnosos de martiri. Ni fum,
ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls que es glaçaren en un gest sense adéu.

De quin sommi et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves ara viu dintre teu
com es viu en el rostre i en els ulls del que es donen
a la mar… quines rutes t’esperaven infant?

Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d’un somni: el teu cel, on no hi ha
ales negres i on l’alba no duu orgies de roses
que s’esfullen enceses i sagnants. I on reposes…



Text de l'AVRFT. Foto de la nostra companya Montse, presidenta d'aquesta Associació.


Seguim amb la repressió del règim franquista a Tarragona. Fa 80 anys que començà. Aquest temps pot semblar llunyà, però a penes és un sospir en el temps de la història. Aquella repressió, tenia com a un dels elements de justificació, la farsa dels judicis sumaríssims militars. Així, la maquinària repressiva començava per la detenció de multitud de persones republicanes i d'altres no afectes al règim, segons la terminologia del moment. Totes elles eren denunciades per veïns, policies, militars i altres elements. Així, per exemple, a la presó del Castell de Falset, entre 1939 i 1940, foren empresonades 990 persones, 22 de les quals eren dones. L'Associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona (AVRFT), col·locà una placa de senyalització i homenatge, el desembre de 2012, per aquelles persones que patiren aquella repressió. Després del seu ingrés en la presó i després d'un temps de burocràcia, diguem-ne, pseudojudicial, eren traslladades a diferents llocs de Tarragona, per a ser jutjades posteriorment a l'Antiga Audiència situada a la plaça del Pallol de la nostra ciutat. Abans, però, eren internades en diferents llocs a modus de camp de concentració. 


Fossa comuna cementiri Tarragona dignificada per l'AVRFT.


Cal saber la història que no ens han explicat. En aquest sentit, moltes persones en l'actualitat, i sobretot els joves, desconeixen la magnitud d'aquella repressió franquista i les ingents quantitats de víctimes que moriren després de l'acabament de la Guerra, quasi 150.000 persones a tot l'Estat. Però també patiren aquella repressió moltes més persones, difícilment calculable el número d'elles, però molt probablement milions a tot Espanya. Només a Catalunya van ser incoats 67.000 procediments judicials militars contra persones i entitats, que implicaren a 75.000 persones. Cal tenir en compte que la població de Catalunya del 1940 era de 2.900.000 habitants. Això vol dir que el 2,6% de la població estava sent jutjada tot sent víctimes de diferents repressions. Tot plegat és com si ara, en l'actualitat, amb 7.600.000 habitants en el País, unes 200.000 persones estiguessin sent jutjades als tribunals. Una veritable bogeria de mort i repressió, únicament superada pels nazis. 


Font: La repressió franquista a Tarragona de Josep Recasens Llort. Llibre aquí.


Continuant amb la repressió franquista a Tarragona, sovint el gran públic no coneix tampoc els estaments i institucions que col·laboraren en aquella ignominiosa violència perpetrada pel règim feixista de Franco. Així, per exemple, el col·legi Mare de Déu del Carme, a l'Avinguda d'Estanislau Figueres, fou centre de detenció on passaren centenars de republicans. També el convent dels Padres Carmelitas descalzos, situat al carrer de l'Assalt i el carrer emperador August, també fou un centre de detenció molt important just després de la Guerra Civil. Així mateix, el convent de les Oblates, al carrer del Carro a la vora de l'ermita de Sant Magí, també fou una presó franquista. Com podeu veure l'església en general i la seva jerarquia en particular, foren col·laboracionistes i, encara més, partícips en la repressió del règim franquista. Com dèiem, aquesta història encara s'amaga en els nostres dies. A penes fa pocs mesos ha estat instal·lat un plafó de senyalització a la paret exterior del col·legi dels Padres Carmelitas descalzos, l'anomenat pels tarragonins "la Punxa", on està explicada la història en aquell indret i que han volgut amagar durant 80 anys. 


Presó Oblates


D'altra banda, el Convent de les Oblates, al carrer del Carro, va servir de presó franquista amb el vistiplau de l'església. Aquell lloc va ser presó de dones des del 1939 fins al 1941, on passaren més de 1.500 dones, i 20 infants d'aquelles presoneres. La majoria de dones eren de les comarques tarragonines, però alhora, més de 400 presoneres provenien d'altres províncies de l'Estat, majoritàriament des de Madrid i també des de Valladolid, Zamora i altres. Deu dones van morir a causa de les condicions carceràries. Una dona va parir una nena quan estava reclosa a les Oblates, na Maria Micola, de Tivissa, traspassada fa dos anys a l'edat de 100 anys. La seva filla viu a Barcelona. 

Així mateix, cal recordar que l'any 1941 aquelles dones presoneres de les Oblates, foren traslladades a una presó de Barcelona. La ubicació d'aquell edifici, era exactament on ara hi és el magatzem "El Corte Inglés" de l'Avinguda Diagonal. En aquell indret i després de molts esforços, es va aconseguir que col·loquessin una placa de senyalització i memòria del que havia passat en aquell entorn. La placa, molt dissimulada, en un lateral de l'edifici i a bastant alçada, ret un modest homenatge a aquelles republicanes empresonades allà. Aquí a les Oblates de Tarragona, on encara viuen una desena de monges, l'edifici és utilitzat prioritàriament per la URV i altres institucions. No obstant això, la senyalització d'aquest lloc de repressió franquista ha estat realitzada per l'impuls de l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona, el 13 d'abril de 2014. Massa temps sense poder recordar aquelles víctimes. 

Presó de Pilats. Veure documental: aquí.


Muntanya de l'Oliva, lloc d'afusellament a Tarragona,


Hem deixat pel final els dos llocs més tenebrosos i terribles de la repressió franquista a Tarragona. El primer està justament a 250 metres d'aquí mateix. Ens referim al circ romà i a l'edifici també romà del Pretori, l'anomenat "Pilats". L'altre és la Muntanya de l'Oliva, darrere del cementiri de Tarragona, a 1.100 metres en línia recta també des d'aquí. Efectivament, el subterrani del circ romà de Tarragona, va ser utilitzat pel franquisme com a presó des de 1939 a 1953. En els baixos subterranis d'aquest lloc i en cavitats fetes servir com a cel·les, s'amuntegaven centenars de persones en condicions inhumanes. En total més de 3.500 persones varen ser empresonades en aquest recinte durant aquell període. Respecte a l'edifici del Pretori, l'anomenat "Pilats", encara va ser més sinistre la seva utilització pel franquisme. Així, en l'actual sala anomenada del "sarcòfag", on hi ha a hores d'ara un magnífic sarcòfag romà trobat a les aigües del litoral tarragoní, hi havien amuntegades fins a 300 persones a l'hora, condemnades a mort, i molt sovint durant mesos. Per aquella estança, passaren més de 700 persones, que esperaven la comunicació del seu dia d'execució. Les condicions higièniques, de tracte i psicològiques, eren terribles i un cop se'ls hi notificava el dia de l'afusellament, la nit abans ingressaven a les cel·les anomenades "capelles", on passaven la darrera nit esperant a ser traslladats, a punta de dia a la Muntanya de l'Oliva, a tocar del cementiri de la ciutat, per a ser afusellats. Allà eren executats per membres de la Guàrdia Civil. Més de 665 persones foren afusellades en aquell indret. L'AVRFT col·locà el 14 d'abril de 2013, un plafó explicatiu i d'homenatge d'aquells republicans i republicana, als que se'ls arrabassà la vida. 

Rafael Battestini


Efectivament, una d'aquestes víctimes era na Elisa Cardona, única dona afusellada/assassinada a Tarragona. Amb 22 anys, veïna de Duesaigües, minyona, soltera i amb pocs estudis, deixà la vida el dia 22 d'abril de 1939 en companyia del Dr. Rafael Battestini Galup, també assassinat. Metge, veí de Tarragona, de 52 anys, treballà en diferents viles tarragonines i des de 1924 fou director de l'Hospital Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. De res li varen servir les peticions d'indult vers la seva persona. Culte i de confessió molt religiosa, tot i no haver-se significat en res durant la Guerra, la seva condició de catalanista li portà a la mort. Calia escarmentar als catalans i als catalanistes, tot donant exemple de les conseqüències que patirien si es mostraven no afectes al règim. 

Així, hem exposat un petit recull de dades d'aquell fosc i cruel període franquista, especialment des de l'entrada el 15 de gener de 1939 a la ciutat de Tarragona i fins al 1948. Una entrada precedida per 18 mesos de bombardeigs, bàsicament, de l'aviació italiana i alemanya. A conseqüència d'aquesta repressió bèl·lica contra la població civil, moriren 230 persones -166 homes i 54 dones-, 15 dels quals eren menors de 14 anys i hagueren més de 350 ferits. Al mateix temps, 74 edificis foren completament destruïts i 522 foren parcialment enderrocats, tot deixant prop de 6.000 persones sense habitatge. Aquesta repressió i altres de similars, com per exemple, la confiscació de béns, la reclusió de persones en camps de concentració, el trasllat a batallons de treballs forçosos, la depuració de 230 treballadors expedientats de l'Ajuntament de Tarragona, on el 64% varen ser sancionats, etc., etc., fou la targeta de presentació del feixisme franquista a Tarragona. Una repressió de les més dures i extenses de tot el segle XX. 

Ajuntament franquista de Tarragona.

Cal conèixer, cal no oblidar i probablement cal no perdonar aquesta repressió franquista.






119 consells de guerra, 118 dones sotmeses a la injustícia feixista espanyola a les comarques de Tarragona. Moltes d’aquestes dones van passar per la presó de Pilats o pel convent de les Oblates quan ja no cabien més a la primera. El trasllat de preses de Pilats a les Oblates el 6 de juny de 1939 es coneix com la nit negra tarragonina, les preses custodiades per les monges van caminar en processó a la seva nova gàbia franquista. Tant la presó de Pilats com la d’Oblates estan plenes d’històries esgarrifoses i molt tristes com la de l’Asunción Larrú Cortada de 24 anys, filla de Bellver de Cinca, Osca, i veïna de Tarragona. Ella va conèixer mentre era a presó a un soldat republicà de Guadalajara que també estava pres, l’Ángel Bueno, amb qui es passava notes d’amagat de consol i estima. Ell va ser condemnat a mort i ella no s’ho podia creure fins que 15 dies després va ser afusellat. Quan estava a capella va escriure una carta de comiat pels seus pares i una de tot cor per l’Asunción, que va escalfar l’ànim de l’Ángel els seus darrers dies. Ella va demanar veure a l’Ángel abans de ser afusellat, però no la van autoritzar. L’Asunción va salvar la vida, però va ser condemnada a 15 anys.
Les més joves sotmeses als tribunals franquistes eren molt petites, només 14 anys, l’Enriqueta Batista Motos de Tarragona i la Juana Escribano Gil de Madrid, totes dues veïnes de Tarragona, totes dues van quedar lliures més tard.
Altres menors van ser:
Julia Romero Sentís de 16 anys, filla i veïna de Tarragona.
Maria del Carmen Altés Garriga de 17 anys, filla de Barcelona i veïna de Tarragona.
Josefa Balsells Dols de 17 anys, filla i veïna de Tarragona.
Maria Melich Rivas de 17 anys, filla i veïna de Tarragona.
Concepción Vallvé Ventura de 17 anys, filla i veïna de Tarragona.
Les dones amb la condemna més alta després de la pena de mort, van ser les dones condemnades a reclusió perpètua:
Mercedes Elias Vilà de 34 anys, filla i veïna de Tarragona.
Amparo Pons López de 38 anys, filla i veïna de Tarragona.
Rosalía Ramon Pedrol de 30 anys, filla d’Altafulla i veïna de Tarragona.
Les dones condemnades a 20 anys de reclusió temporal:
Teresa Mas Ventura de 40 anys, filla i veïna de Tarragona.
Sagrario Quevedo López de 38 anys, filla i veïna de Tarragona.
Josefa Isabel del Carmen de 68 anys de Vallobar, Osca, i veïna de Tarragona.
Rosa Brió Cosidó de 45 anys, filla i veïna de Tarragona.
Les dones condemnades a 15 anys de reclusió temporal:
Teresa Serra Montagut de 45 anys, filla i veïna de Tarragona.
Julia Príncep Aubí de 20 anys, filla i veïna de Tarragona.
Rosa Barceló Grua de 23 anys, filla de Cambrils i veïna de Tarragona.
María Rondán Garrido de 23 anys, filla de Màlaga i veïna de Tarragona.
Victoria Vallespí Vallabriga de 29 anys, filla de Massalió, Terol, i veïna de Tarragona.
Rosalía Forné Fuguet de 45 anys, filla del Morell, Tarragona, i veïna de Tarragona.
Tomasa Coste Jimeno de 52 anys, filla de Villanueva de Rebollar de la Sierra, Terol, i veïna de Tarragona.
Les dones més grans que van passar pels tribunals militars franquistes van ser la Mercedes Serrat Viñas de 68 anys, filla de Poboleda, Tarragona, i la Francisca Ortega Mercader de 78 anys, filla i veïna de Tarragona. Totes dues van quedar absoltes.
Les germanes que van passar pels tribunals feixistes:
Les germanes Lleixa Franch filles de l’Ampolla i veïnes de Tarragona, van passar per les presons franquistes, Pascuala de 31 anys i Teresa de 32 anys van ser condemnades a 6 anys i un dia de presó major, la Ramona de 34 va tenir millor sort i va ser absolta.
A les germanes Cebrián Pàmias, filles i veïnes de Tarragona, se’ls hi va obrir diligències prèvies que van ser arxivades, però tant l’Andrea de 18 anys com la Mercè de 26 anys van passar la por de la incertesa. Com les germanes Melich Rivas, també filles i veïnes de Tarragona, la Maria de 17 anys i la Rosa de 29 sotmeses a consell de guerra, que va ser sobresegut més tard.
Aquests consells de guerra van ser anul·lats per llei pel Parlament de Catalunya el 2017, en una jornada històrica que totes i tots recordarem i que hem d’agrair també a les associacions que formen part de la nostra Mesa de Catalunya, que estem lluitant des de la nostra primera concentració per l’anul·lació dels judicis del franquisme. Una tasca imponent del nostre company Pep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat, que va fer possible aquesta fita. Nosaltres continuem demanant que els consells de guerra perpetrats als catalans a l’estat espanyol i a totes les víctimes del feixisme espanyol, siguin d’on siguin, s’anul·lin, també els del Tribunal d’Ordre Públic. La nostra lluita segueix.
  
Carme Claramunt


A la pena de mort a Tarragona li deien la cantimplora  i 10 dones, filles o veïnes de les comarques de Tarragona, van ser condemnades a la pena màxima amb diferents sorts.
“Estimada tieta, ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar, tú ya sabes que matan a una inocente”. Aquesta és la carta de comiat de Carme Claramunt Barot de 41 anys, filla de Roda de Berà i veïna de Badalona, soltera, mestressa de casa, afusellada al Camp de la Bota  el 18 d’abril de 1939, la primera dona en ser executada a Barcelona. Va ser enterrada al Fossar de la Pedrera.


Magdalena Nolla Montseny de 34 anys, filla d’Alforja i veïna de Barcelona, casada, mestressa de casa, afiliada a Esquerra Republicana de Catalunya i la UGT, executada el 21 de juny de 1939 al Camp de la Bota i enterrada al Fossar de la Pedrera.
Leonor Malich Salvador de 60 anys, filla del Molar i veïna de Barcelona, vídua, portera, executada el 8 d’agost de 1939 al Camp de la Bota i enterrada al Fossar de la Pedrera.

Virginia Amposta Amposta

Virginia Amposta Amposta de 36 anys, filla de Pinell de Brai i veïna de Viladecans, casada, mestressa de casa, Presidenta de la Secció Local d’Oficis Varis de la UGT, executada el 8 d’agost de 1939 al Camp de la Bota conjuntament amb la Leonor. Enterrada al Fossar de la Pedrera.

Matilde Sabaté Griso

Matilde Sabaté Griso de 36 anys, filla de Reus i veïna de Sils, afiliada a la CNT, miliciana, mestre de pàrvuls de la Generalitat. Detinguda el febrer de 1939, jutjada el febrer de 1940 mentre restava a la Presó Seminari de Girona,  executada el 28 de juny de 1940 al Cementiri Vell de Girona i enterrada en una fossa comuna.
Les dones amb penes de morts conmutades:
Trinidad Pradells Aubà de 68 anys, filla i veïna de Gandesa condemnada a mort, pena commutada per la de 30 anys de reclusió major.
 Joaquina Serres Rins de 63 anys, filla i veïna de Gandesa, condemnada a mort, pena commutada per la de reclusió perpètua.
Cinta Bel Moragrega de 35 anys,  filla i veïna de Tortosa, condemnada a mort, pena commutada per la de reclusió perpètua.
Adela Trilles Salvador de 33 anys, filla de Lleida i veïna de Tortosa, condemnada a mort, pena commutada per la de reclusió perpètua.


Només una dona, l’Elisa Cardona Ollé, filla de Pradell de la Teixeta i veïna de Duesaigües, Tarragona, va ser executada a la ciutat de Tarragona. L’Elisa tenia tan sols 21 anys quan va ser condemnada a mort el març de 1939. Ella treballava a l’Hotel Nacional de Tarragona l’estiu de 1936 quan van ser assassinats uns clients de dretes. El nou amo de l’hotel, nebot de l’anterior, quan van entrar les tropes franquistes va voler acomiadar l’Elisa i la va acusar d’haver denunciat als hostes morts. L’11 de febrer va ser detinguda i ingressada a la presó de Reus i d’aquí a la de Pilats. El 20 de març és jutjada al teatre de la mentida de la dictadura i el Fiscal demana la pena de mort. Les companyes van quedar esgarrifades i intentaven donar-li esperances, però l’Elisa va ser afusellada a la Muntanya de l'Oliva el dia 22 d'abril de 1939, a dos quarts de sis del matí, amb 22 persones més. La família es va assabentar del seu assassinat per uns veïns que van llegir la notícia al Diario Español de Tarragona. L’Elisa sempre es va declarar innocent.
Altres dones no van ser afusellades però van trobar la mort a la presó per les indecents condicions de fam, paràsits, fred i brutícia que van patir. Els seus noms són:
Dolores Díaz Vale de 57 anys, filla de Madrid.
Ana Gómez Pérez de 23 anys, filla de Saragossa.
Maria Grau Mondet de 40 anys, filla de Madrid.
Carmen Lucas Rangel de 40 anys, filla de Madrid.
Francisca del Pilar Polo de 50 anys, filla de Cáceres.
Teodora Prieto Gutiérrez de 58 anys, filla de Zamora.
Ernestina Sobredo Archel de 40 anys, filla de Madrid.
Mercedes Velasco Cabezas de 40 anys, filla de Valladolid.

Josep Giné i Estivill, assassinat, i la seva dona.

Josep Giné i Estivill, fill d'Els Guiamets on va tornar acabada la guerra, va ser denunciat, detingut, torturat i finalment empresonat a l’antiga fortalesa romana, per on ara passeja la gent aliena a tot el patiment que van sofrir en Josep i els seus companys. La farsa de judici va durar una hora i en aquest temps es van dictar cinc condemnes de mort. Va ser afusellat el 19 d’octubre de 1939 a la Muntanya de l’Oliva amb 44 companys més. La seva dona va morir cinc dies després i la seva filleta que ho va fer al cap de dos mesos. Cinc criatures petites van quedar orfes entre aquestes la mare de la nostra companya Montse. El judici d'en Josep va ser anul·lat el 2017 pel Parlament de Catalunya i la seva fossa dignificada per la seva néta i les seves companyes i companys d'associació. Nosaltres no oblidem, no perdonem, per en Josep i per totes les víctimes del franquisme. 


El dia 28 de febrer es produïren les primeres execucions. Res d’indults. Havien passat pocs dies entre els dels consells de guerra i els dels afusellaments. El macabre procediment sumaríssim i d’urgència s’havia posat a funcionar. En un no res s’obtenia l’«Enterado» de Franco, que ordenava aquells assassinats. Els condemnats a mort eren a la sala primera, juntament amb els oficials republicans detinguts. Més endavant, a la sala primera només hi va haver presos amb petició fiscal de pena de mort. L’enrenou tràgic de la nit del 27 al 28 a Pilats, en posar en capella els cinc dissortats a executar, arribà també a la sala de les dones. Elles eren encara poques i, esgarrifades, no s’ho acabaven de creure. En apuntar el dia, sentiren el soroll del camió que venia a cercar els condemnats, el grinyolar dels forrellats de les portes, els crits dels presos de «criminals» i de «Visca la República»… i l’arrancada del camió que se’ls emportava a la muntanya de l’Oliva, lloc de l’afusellament. (…)
Les primeres execucions foren públiques i «es permetia que els curiosos —de la mort— poguessin presenciar el macabre espectacle». Fragment del llibre Les Oblates 1939-1941.


Lluís Martí i Vernet.

Les cartes de comiat d'en Lluís a la seva família. 








Aquestes cartes van ser llegides per la seva néta l'Àngels Martí, vicepresidenta de l'AVRFT. En Lluís Martí i Vernet va ser alcalde de Falset del 10 d'abril de 1938 al 11 d'agost de 1938. 

Al llarg de la guerra civil (1936-1939), hi ha empresonats dalt del Castell. És difícil, però, precisar-ne les dates i a partir de quin moment es produeix aquest fet. Les referències existents, d’aquest període, són ben difoses. És el cas, per exemple, d’una declaració que, el 1939, signen l’alcalde franquista i secretari de l’Ajuntament en defensa de Lluís Martí, destacat militant de la UGT i alcalde uns mesos durant el conflicte bèl·lic. Tots dos declaren que els consta que Lluís Martí –al llarg de la guerra i sense poder precisar-ne cap data– va defensar davant dels seus companys del Front Popular el següent:

“que los presos de la cárcel de esta villa vecinos de la misma, considera indebida su detención por tratarse de personas que durante el movimiento revolucionario no han hecho ninguna manifestación en contra y mejor que hallarse prisioneros sería ponerles en libertad para con ello poderse dedicar al trabajo”.

Lluís Martí Vernet amb Terradellas visitant l'ajuntament de Falset.

Paradoxalment, Lluís Martí (que mentre va tenir responsabilitats públiques havia intervingut per a què sortissin de la presó local alguns dels seus conveïns) va acabar detingut al mateix Castell tan aviat com les tropes franquistes van entrar a Falset a mitjans de gener del 1939. No va ser l’únic. Al juliol de 1939, ja eren 309 els presoners a la presó del Castell, que en aquella època, segons la terminologia franquista, era un “depósito de detenidos". Font: aquí.

En Lluís Martí i Vernet va ser executat a la Muntanya de l'Oliva el 6 de maig de 1939. Tenia 41 anys.



Isidre García Ballester

Vam llegir la meravellosa carta d'en Isidre a la seva única petita filla.




L’Isidre Garcia Ballester era el petit de tres germans, treballava de cuiner a la fonda que tenien a Valls, la Fonda Fèlix. Va ser militant d’ERC i va fugir a Castelló de la Plana (València) amb el seu germà mitjà, on tenien família, per amagar-se dels militars franquistes. Quan era a Castelló va néixer la seva filla Herminia. Quan Isidre va voler tornar a Valls per conèixer-la va ser capturat durant el trajecte per les tropes franquistes. Els militars se’l van endur emmanillat, el van estomacar, i el van afusellar el 15 de juliol de 1939, amb  només 27 anys. L’Herminia tenia 15 mesos. Font: aquí.



A la filla d'en Isidre li van haver de canviar el nom d'Harmonia, per les seves connotacions republicanes, pel d'Herminia.


A continuació es va llegir el llistat dels fills de Tarragona condemnats a mort, executats al Camp de la Bota de Barcelona i enterrats al Fossar de la Pedrera.
José María Aymamí Margalef de 33 anys, casat, guàrdia urbà, veí de Barcelona, afiliat a ERC. Executat el 25 de maig de 1939.
Sebastián Campos Terré de 28 anys, casat, periodista director de “El Pueblo”, veí de Barcelona, afiliat a IRS (Izquierda Radical Socialista). Executat el 5 de juliol de 1939.
Salvador Jordana Pérez de 52 anys, casat, calderero, veí de Barcelona, afiliat a la CNT. Executat el 12 de juliol de 1939.
José Muntaner González de 50 anys, casat, paleta, veí de Vilanova i la Geltrú, afiliat a la CNT. Executat el 22 de novembre de 1939.
Francisco Salas Farnés de 38 anys, casat, obrer, veí de Terrassa, afiliat al POUM. Executat el 7 de maig de 1939.
Fossar de la Pedrera dignificat pels nostres companys de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya. Aquest 13 d'octubre a les 12 del migdia es farà l'homenatge anual a les més de 1700 persones afusellades al Camp de la Bota

Fills de les comarques de Tarragona, veïns de la ciutat de Tarragona i executats al cementiri de la ciutat.
Francisco Cañagueral Segarra de 53 anys, fill de l’Ametlla de Mar.
Joan Miralles Mateu de 48 anys, fill de Rocafort de Queralt.
Ángel Alcoverro Berenguer de 53 anys, fill de Vilalba dels Arcs.
Enrique Bricat Roig de 50 anys, fill de Tortosa.
Joaquín Bigorra Vall de 44 anys, fill de Riudecols.
Pedro Maydeu Caballé de 55 anys, fill de l’Albiol.
Valero Ordóñez Capdevila de 46 anys, fill de Vimbodí i Poblet.
José Mestres Ferrán de 38 anys, fill de l’Espluga de Francolí.
Pablo Aloma Sanabras de 37 anys, fill del Catllar.
Jaume Domènech Solé de 60 anys, fill de Tivissa.
José Solé Boronat de 38 anys, fill de La Nou de Gaià.
José Vernet Vallverdú de 36 anys, fill de Mont-ral.
Miguel Nuet Rovira de 59 anys, fill de Mont-roig del Camp.
Fills i veïns de Tarragona executats al cementiri de la ciutat:
Els germans Ferré Plà, Ramón de 34 anys i José de 38 anys.
Ramón Segarra Ferré de 26 anys.
Juan Cusidó Lisbona de 41 anys.
Daniel Maura Sampedro de 35 anys.
Antonio Montañola Llorens de 37 anys.
José Negrie Gertrudis de 51 anys.
Sebastián Alabau García de 45 anys.
Jaime Torres Ripoll de 28 anys.
Juan Roch Carles de 28 anys.
Antonio Mas Alabau de 22 anys.
Washington Valls Cabré de 52 anys.
Rafael Solé Martorell de 38 anys.
Juan Tolos Bartomeu de 31 anys.
Juan Granada Costa.
Agustí Fàbregas Sans, de 52 anys.
Jaime Fernández Pascual de 41 anys.
José Floresví Garreta de 63 anys.
Ramón Alujas Llagostera de 36 anys.
José Vicente Mestres de 25 anys.
Miguel Rión Rodríguez de 23 anys.
Salvador Maideu Caballé de 46 anys.

Fills de la ciutat de Tarragona i veïns  de les comarques de Tarragona executats:
Vicente Gimeno Vernet de 38 anys, veí de Reus.
Antonio Gatell Llaveria de 42 anys, veí de Selva del Camp.
Jaime García Solanes de 40 anys, veí de Riudecols.




Per recordar les víctimes de l’exili llegirem aquest fragment del llibre Avi,et trauré d’aquí! de l’escriptor Joan Pinyol, querellant a la República Argentina, després d’una llarga lluita de més de 10 anys a l’estat espanyol sense èxit, per recuperar els ossos del seu avi, Joan Colom Solé, segrestats al Valle de los Caídos.


Joan Pinyol

Entre els que enfilen el coll d’Ares, camí de França, corre la veu que a la frontera es confisquen tots els objectes de valor, i molts enterren joies al peu d’arbres que queden assenyalats en la seva memòria. A banda i banda de la carretera també s’abandonen diversos vehicles militars. Són milers les persones que, un cop superat el coll d’Ares, davallen cap a Prats de Molló. Entre ells, l’escriptor barceloní Pere Calders immortalitza la trista peripècia que estan vivint amb aquestes paraules:
Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrere nostre. […] Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per seguir caminant.
Entre finals de gener i el 10 de febrer creuen la frontera tres-centes cinquanta-tres mil persones, entre les quals hi ha vora dos-cents mil soldats, seixanta-vuit mil nens i nenes, seixanta-quatre mil dones, nou mil avis i àvies, onze mil homes adults i onze mil persones més no registrades. El 9 de febrer les tropes franquistes arriben al coll del Pertús, que connecta l’Alt Empordà i la comarca del Vallespir. L’endemà entren a Portbou i Puigcerdà i el dia 11 prenen Llívia. Tot i que el comunicat oficial de guerra del dia 10 anuncia «que nuestras fuerzas han alcanzado victoriosamente en el día de hoy todos los pasos de la frontera francesa, desde Puigcerdá hasta Portbou. La guerra en Cataluña ha terminado», no és fins al dia 13 de febrer que els franquistes entren a Molló i arriben al coll d’Ares. El Cuartel General del Generalísimo reconeix que ha capturat cent deu mil dues-centes trenta-sis persones durant l’ofensiva sobre Catalunya.
Aquests van ser els alcaldes republicans de Tarragona que van marxar a l’exili.

Pere Lloret i Ordeix, militant d’Acció Republicana i alcalde de Tarragona del 1931 al 1934, i del febrer al maig de 1936. Va dirigir diaris catalanistes i fou conseller de la Mancomunitat, diputat provincial per Falset i Gandesa, president Diputació Tarragona i diputat al Parlament de Catalunya. Exiliat a França el 1939, retornà el 1945.
Font: Revolució i Guerra Civil a Tarragona
en imatges d’Hermenegild Vallvé. Descarregar aquí.



Joaquim Fort i Gibert, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, alcalde de Tarragona del maig de 1936 fins al gener de 1937. Durant el seu mandat es va aprovar la Carta Econòmica Municipal, que va generar més autonomia pel municipi, va acabar les obres d'urbanització de la plaça de la font, va municipalitzar els serveis públics i va fomentar el "pont de Marsella" per tal d'augmentar els intercanvis comercials amb aquesta ciutat. En gener de 1937 fou nomenat novament Comissari Delegat de la Generalitat a Tarragona i es va fer càrrec dels refugiats de guerra. El 1939 va marxar a l'exili, primer a França, després a l’Argentina i al Perú, i finalment a Xile, on va morir.

Dolors Martí Domènech

Una altra exiliada va ser la Dolors Martí Domènech, filla de Tivissa,  l’única dona que va ocupar un càrrec públic a Tarragona. El 1934 va crear l’Agrupació Femenina del PSOE a Salomó i també una secció de la UGT a l’empresa tèxtil de l’empresari Joan Creus. Va ser secretària femenina del PSUC del qual seria expulsada el 1946 per crítica. El 4 de novembre de 1937 Dolors Martí serà nomenada delegada del Departament d’Economia de la Generalitat de la Regió III, amb capital a Tarragona i que comprenia 5 comarques amb una població de gairebé 175.000 habitants. Tenia 36 anys, estava casada i tenia fills, era una dona política i compromesa. Dos dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Tarragona va marxar cap a l’exili amb la intenció de partir rumb a Mèxic, sense poder aconseguir-ho. Va ser detinguda per la policia francesa per amagar republicans espanyols.
Llegirem aquests versos de Josep Carner, que Dolors Martí guardava, i que resumeix l’enyorança que va marcar el seu llarg exili a França, on va morir l’any 1970, a Bordeus, pensant en la seva terra.

Josep Carner


“Si n’hem vist de terres i més terres
i hem vist mars i ciutats i camps i serres,
i cap país no ens ha guanyat el cor!
Tots enyorem la pàtria amb rostre d’or,
Car tot el volt del mar que ens allunya
no hi ha pàtria millor que Catalunya”



Un altre fill de les comarques de Tarragona exiliat va ser en Bonaventura Gassol, diputat i Conseller de Cultura de la Generalitat que va escriure aquest sentit poema al President Companys, detingut pel nazisme i assassinat pel franquisme, l'únic president europeu mort pel feixisme.

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…


Ofrena floral de l'AVRFT a Lluís Companys a Tarragona.



Aquesta va ser la benvinguda a Mauthausen relatada per Joaquim Amat-Piniella, escriptor manresà, supervivent d’aquest camp de treballs forçats i extermini. Mauthausen va rebre el sobrenom de camp dels espanyols. Per les seves portes cap a l’infern van passar 7.532 antifeixistes de la República dels quals van morir 4.816, la majoria catalans.

La primera impressió de Mauthausen va ser la d’entrar en una mena de castell fortificat, estava tot fet amb pedra picada de la pedrera de Mauthausen. Era un castell amb unes galeries, uns merlets, una fortificació amb unes parets de pedra de carreus, d’aquests de granit. Allò no hi havia manera d’ensorrar-ho. La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos, els quals eren veritables esquelets. Feien molta pena. Ens dèiem: “això serem nosaltres d’aquí un temps”. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven. En fi, no vulguis saber com estaven... Vestits de qualsevol manera, amb draps, i amb el fred que feia! Érem al mes de gener i aquell any no ho sé, però l’any següent vam arribar a 37 graus sota zero. Els companys ens vanrebre donant-nos “bones notícies”. Ens deien:
-       “¡Habéis caído en la trampa, estáis listos!”.
I aleshores va venir el canvi de roba. Ens van fer passar a les dutxes de desinfecció i ens van fer treure tot el que portàvem, tot, tot. I ens van dur una mena de pijames fets amb roba ratllada de cotó. Estaven foradats i recosits per tot arreu. En molts d’ells encara es veia la sang, perquè els havia duts gent que havia estat afusellada, assassinada. Encara s’hi veien els forats dels trets. Després ens van prendre la filiació i ens van repartir per les barraques. Eren uns barracons grans dividits en dues sales, l’una era el menjador i l’altra el dormitori. Normalment hi havia lloc per un centenar d’homes i hi van arribar a ficar set-cents. Hi dormíem capiculats, a terra.
Fills de Tarragona morts al camp de Mauthausen:
Deportats el 25 de gener de 1941:
Pablo Alujes Llagostera, nascut el 9 d’abril de 1898. Mort el 5 de setembre de 1941 als 43 anys. Va resistir 9 mesos.
Sixto Español Albella, nascut el 21 d’octubre de 1893. Mort el 14 de setembre de 1941 als 47 anys. Va resistir 9 mesos.
Deportats el 27 de gener de 1941:
José Alsina Amorós, nascut el 17 de maig de 1909. Mort el 31 de juliol de 1942 als 33 anys. Va resistir 1 any i 6 mesos.
José Barba Roca, nascut el 18 de juliol de 1907. Mort el 23 de setembre de 1941 als 34 anys. Va resistir 8 mesos.
Luis Bonifás Gotarda, nascut l’onze de setembre de 1913. Mort el 3 de gener de 1942. Va resistir 11 mesos.
Antonio García Gómiz, nascut el 27 de gener de 1919. Mort el 3 de desembre de 1941 als 22 anys. Va resistir 10 mesos.
Jorge Gras Ferré, nascut el 12 de juny de 1912. Mort el 9 de desembre de 1941 als 29 anys. Va resistir 10 mesos.
Deportats en altres dates:
José Alujes Bericat, nascut el 6 de gener de 1921. Deportat el 3 d’abril de 1941. Mort el 7 de desembre de 1942 als 21 anys. Va resistir 1 any i 7 mesos.
José María Llavería Saune, nascut el 8 de març de 1881. Deportat el 24 d’agost de 1940. Mort el 12 d’abril de 1941 als 60 anys. Va resistir 8 mesos.
José Madarro Rodríguez, nascut el 20 de setembre de 1915. Deportat el 25 de novembre de 1940. Mort el 25 de desembre de 1941 als 26 anys. Va resistir 1 any i 1 mes.
José Martí Roige, nascut el 17 de febrer de 1914. Deportat el 26 d’abril de 1941. Mort el 9 de setembre de 1941 als 27 anys. Va resistir 4 mesos i mig.
Salvador Olivé Saperas, nascut el 10 d’abril de 1902. Deportat el 22 de juliol de 1941. Mort el 10 de gener de 1943 als 40 anys. Va resistir 1 any i 4 mesos.


Fills de Tarragona alliberats del camp de concentració de Mauthausen el 5 de maig de 1945.
Jaime Badía Garín, nascut el 17 d’octubre de 1910. Deportat el 3 d’abril de 1941. Alliberat. Tenia 34 anys.
José Ayxendri Soliano, nascut el 21 de juliol de 1919. Deportat el 22 de juliol de 1941. Alliberat. Tenia 25 anys.
Luis Barceló Aguilar, nascut el 16 d’octubre de 1916. Deportat el 19 de desembre de 1941. Alliberat. Tenia 28 anys.
Ángel Barceló Vallve, nascut el 2 d’octubre de 1922. Deportat el 8 d’abril de 1944. Alliberat. Tenia 21 anys.
Buenaventura Duart Escute, nascut el 27 de juliol de 1916. Deportat el 26 d’abril de 1941. Alliberat. Tenia 28 anys.
Eusebio Elías Piñol, nascut l’1 de novembre de 1919. Deportat el 27 de gener de 1941. Alliberat. Tenia 25 anys.
Rafael Fosch Pie, nascut el 6 de gener de 1899. Deportat el 6 d’agost de 1940. Alliberat. Tenia 46 anys.
Juan Llagostera Gabalda, nascut el 26 de gener de 1912. Deportat el 7 de juny de 1941. Alliberat. Tenia 33 anys.
Juan Maura Sampedro, nascut el 24 de juny de 1902. Deportat el 3 d’abril de 1941. Alliberat. Tenia 42 anys.
Francisco Pallarés Margaroles, nascut el 8 de juliol de 1916. Deportat el 26 d’abril de 1941. Alliberat. Tenia 28 anys.
José Pla Soliano, nascut el 6 de març de 1919. Deportat el 27 de gener de 1941. Alliberat. Tenia 26 anys.
Enrique Roig Brull, nascut el 7 de març de 1889. Deportat el 28 d’agost de 1944. Alliberat. Tenia 56 anys.
Isaac Roig Trillas, nascut el 19 de novembre de 1895. Deportat el juliol-agost de 1942. Alliberat. Tenia 49 anys.
Félix Serra Badía, nascut el 2 de febrer de 1911. Deportat el 27 de gener de 1941. Alliberat. Tenia 34 anys.
Fills de Tarragona deportats al camp de Buchenwald el 19 de gener de 1944.
Miguel Castet, nascut el 18 de febrer de 1927. Tenia 16 anys quan va ingresar al camp.
Ramón Recasens Marsal, nascut el 17 de juliol de 1903. Tenia 40 anys quan va ingresar al camp.

   Els nostres companys Antonio Silva i Felipe Moreno van ser jutjats pel TOP

El Tribunal d’Ordre Públic va ser el predecessor dels tribunals militars franquistes i l’antecessor de l’Audiència Nacional que va néixer just quan va ser abolit el TOP, tots ells tribunals d’excepció pels quals acaba passant la dissidència. Els fills i veïns de Tarragona no es van deslliurar de les detencions i de ser jutjats per sindicalistes, per portar un full volant a la butxaca, per reunir-se o manifestar-se, fins i tot els sacerdots, encara que el tracte rebut no era el mateix com demostra aquesta notícia de l’ABC del 19 de juliol de 1967, que fa servir un to molt diferent que per altres detinguts i jutjats al TOP, als quals no consideraven don.
Auto de procesamiento contra tres sacerdotes.
El Tribunal de Orden Público de Madrid ha dictado auto de procesamiento contra los sacerdotes barceloneses don Eduardo Fornes Gili, don Andrés María Vila Tintore y don José María Garrido Cunill por el supuesto delito de participación en la reunión no autorizada e intento de manifestación en el bosque de San Julián, de Alturas, y en la barriada de Can Oriach, de Sabadell, el pasado 1 de mayo. Asimismo les ha sido notificada su libertad provisional mediante el pago de una fianza de 5.000 pesetas a cada uno de los encartados.

Els homes del TOP fills de Tarragona acusats de reunions o manifestacions no pacífiques:
Juan Eusebio Moran Sabaté de 30 anys el 1969, veí de Barcelona, sacerdot. Segons la seva fitxa franquista de seguiment: Progresista, catalano-separatista.
Andrés María Vila Tintore de 39 anys el 1969, veí de Sabadell, sacerdot. Segons la seva fitxa franquista de seguiment: Progresista, catalano-separatista.
Antonio María Mateu Álvarez de 27 anys el 1969, veí de Barcelona, administratiu.
Fills de Tarragona acusats de propaganda il·legal:
Antonio Farran Puigibet de 20 anys el 1970, veí de Barcelona, administratiu.
José Antonio Feria Luna de 20 anys el 1970, veí de Cornellà de Llobregat, electricista.
Jesús Marín Ausín de 20 anys el 1975, veí de Tarragona, estudiant.
Altres acusacions:
Enrique José Knorr Borràs de 25 anys el 1973, veí de Vitòria, llicenciat, acusat d’associacions il·lícites.
Fills d’altres pobles i veïns de Tarragona acusats de propaganda il·legal:
Luis Miguel Rodríguez Condal de 23 anys el 1971, nascut a Lleida. Estudiant.
Ángel Ariño Quilez de 42 anys el 1971, nascut a Montalbán, Terol. Pintor. Va ser el primer president de l’Associació de veïns de Bonavista.
Andrés Cobo Aranda de 22 anys el 1971, nascut a Tortosa.
Fills d’altres pobles i veïns de Tarragona acusats d’associació il·lícita:
Maximiano García Munua de 33 anys el 1971, nascut a Bolmir, Cantàbria. Electricista. Comissions Obreres.
Ricardo Gil Gómez de 27 anys el 1975, nascut a Puertollano, Ciudad Real. Ajustador.
Carlos Ginés Pascual Jiménez de 26 anys el 1975, nascut a Santa Eufèmia, Còrdova. Ajustador.
Les dones també van passar pel TOP com aquestes de les comarques de Tarragona acusades de reunions o manifestacions no pacífiques:
Teresa Maria Ferran Balta de 18 anys el 1969. Nascuda a Tarragona i veïna de Barcelona. Administrativa. El 1970 va ser acusada d’associació ilícita.
Maria Teresa Massagué Arasa de 20 anys el 1970. Nascuda i veïna de Tortosa. Estudiant.
Maria Teresa Vallespí Florensa de 19 anys el 1970. Nascuda a Arnes i veïna de Barcelona. Estudiant.
Andrea Avelina Costa-Jussà Relat de 22 anys el 1970. Nascuda a Riudoms i veïna de Sabadell. Llicenciada.
Montserrat Esther Vea Borràs de 22 anys el 1975. Nascuda a la Torre del Español i veïna de Barcelona.
I la Maria Fèlix Fàtima González Izarra de 20 anys el 1975. Nascuda a Ermua Biscaia i veïna de Tarragona. Estudiant. Acusada de propaganda il·legal.

Veïns Bonavista, Tarragona. La lluita veïnal també va ser una lluita contra el franquisme.


Antonio Martos amb la foto del seu germà Cipriano davant de la caserna on va ser torturat sense pietat.



Les tortures després de la detenció estaven a l’ordre del dia, com les que van patir Pascual Carrilero Carrilero, veí de Reus jutjat pel TOP, i Cipriano Martos Jiménez, a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus.  Així ho relata Roger Mateos en el seu llibre El caso Cipriano Martos Vida y muerte de un militante antifranquista.
Fue una experiencia traumática que, años después, solo la expondría a los suyos con cuentagotas. Explicaba (Pascual) que le dejaron los huesos hechos papilla. Le habían castigado la espalda con una vara de madera. Envolvieron una naranja con una toalla húmeda, un vieja táctica para sacudir durante horas al detenido sin provocarle ni un rasguño en la piel. La lluvia de golpes que encajó fue de tal magnitud que quienes lo vieron en la cárcel de Tarragona semanas después aseguran que estaba irreconocible, con la cara hinchada, untada de mercromina, con calvas aberrantes en el cuero cabelludo como consecuencia de haberle arrancado de cuajo varios mechones de pelo.

Pascual Carrilero Carrilero

Pascual Carrilero Carrilero va viure un calvari que el va marcar físicament i anímicament. Ell va ser l’últim que va veure amb vida a Cipriano Martos després de beure a la caserna de Reus el líquid corrosiu que el va matar, després d’agonitzar durant quasi tres setmanes a un llit d’hospital tot sol, custodiat per la Guàrdia Civil i amb les visites prohibides. La seva família no va ser informada. Ara lluitem per treure de la fossa de Reus, on va ser enterrat clandestinament, les seves restes per portar-les a Granada. Cipriano, sindicalista i membre del FRAP, va morir el 17 de setembre de 1973, fa 46 anys d’injustícia al Regne d’Espanya. Pascual i Cipriano esperen que la justícia arribi des de la República Argentina.


Los dos estaban encerrados en celdas separadas. De repente un agente entró en la de mi padre (Pascual) y le espetó: “Tienes que venir a ayudar a tu compañero, que no se puede ni levantar y debe verlo el juez”. Condujeron a mi padre hasta la estancia donde se encontraba Cipriano. Estaba hecho una piltrafa, desparramado en una silla, sin fuerzas para levantarse. Mi padre tuvo que echárselo a la espalda como un saco de patatas y cargar con él hasta una sala. 

Ester Carrilero Baiget, filla de Pascual Carrilero Carrilero.

L'Ester i el seu germà Jordi són querellants a la República Argentina.


Aquest és el sentit poema que Pascual Carrilero va dedicar al seu company Cipriano Martos i que va llegir la seva filla Ester. 

Me despierto
a medianoche,
muchas noches
pienso en ti.
No duermo, no puedo
descansar en paz,
no puedo.
Tus asesinos
pasan delante de mi,
me desafían orgullosos,
me humillan.
Te mataron Cipriano
la Guardia Civil,
si pudiera dormir,
pero no puedo,
pensando en ti.



Amb la mort del dictador al seu llit no van acabar les morts als carrers. Els centenars de morts oblidats de la transició són les víctimes més desconegudes, la prova fefaent que la dictadura no s’havia enterrat amb el seu cabdill i que les estructures policials i judicials continuaven en les mateixes mans.
A Tarragona l’any 1976, com a resposta als terribles fets del 3 de març a Vitòria, es va convocar una manifestació el 5 de març. Una marxa des del Complex Petroquímic del Morell-La Pobla fins a Tarragona per mostrar la seva solidaritat amb els obrers abatuts a trets a la ciutat basca. Aquests treballadors van ser obligats a sortir d’una església amb gasos quan feien una assemblea, el resultat: 5 morts i 150 ferits.


En arribar la manifestació des de la Refineria a la Rambla d’aquesta ciutat, es va desfermar la violència policial amb brutals càrregues per dispersar els manifestants. El jove de 19 anys, Juan Gabriel Knafo, era un d’aquests, que sota el lema: Vitoria, hermanos, nosotros no olvidamos volien justícia. Ell va ser una víctima més de la transició. Perseguit per dos policies nacionals va buscar refugi en un portal i va pujar per les escales fins al terrat fugint dels repressors, que el van empaitar fins a abocar-lo a la mort. Juan Gabriel va caure al buit i va morir com aquells obrers pels quals es va manifestar. La familia Knafo espera també rebre veritat, justícia i reparació des de la República Argentina, la que no han obtingut a l’estat espanyol. Nosaltres diem: Tarragona, germans, nosaltres no oblidem.
Com homenatge a Juan Gabriel i a tots els morts de la transició llegirem aquests versos de Campanades a morts de Lluís Llach.

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.



Luis Rivero, preso de El Lazareto de Gran Canarias, después de la guerra, escribió este poema el 27 de septiembre de 1975. Con su lectura queremos recordar a Pedro, José Luis, Xosé Humberto, Jon y Angel, ellos fueron los últimos fusilados del franquismo. No olvidamos.




Galeria fotogràfica:











































També van estar presents els mitjans de comunicació







Enllaç: https://www.tac12.tv/tarragona/arxiu-tarragona/item/10029-tarragona-acull-la-trobada-en-memoria-de-les-victimes-de-la-repressio-franquista








I per tancar aquesta jornada de memòria, de lluita i de compromís antifeixista van compartir un dinar de germanor amb les companyes i companys que van fer possible la 107 concentració de la nostra Mesa de Catalunya. Com sempre gràcies per tanta perseverança.