Una concentració més tornem a insistir en la importància de la veritat en un moment cabdal de la nostra lluita, un moment en què preval la mentida, que malauradament guanya terreny dia a dia com un conqueridor famèlic i insaciable. Mentre nosaltres avancem molt lentament, treballant com formiguetes, polsada a polsada, els generadors de mentides ho fan a la velocitat de la llum escampant el seu odi. El seu objectiu és eliminar tot allò per què tant hem treballat contra corrent i sense descans, i això, per desgràcia, no només passa en el camp dels drets humans, volen matar qualsevol idea que representi la lluita que van dur a terme les víctimes del feixisme.
La mentida i els seus proveïdors són un perill per a totes nosaltres, que hauria de crear gran alarma social. Les persones defensores dels drets de les víctimes del franquisme i la transició patim les seves conseqüències. Vivim en perill d’involució.
A mesura que van passant els anys i els fets constitutius de crims de lesa humanitat s’allunyen en el temps, però no el dolor, la ràbia i la impotència que van provocar, volen que el procés de dissolució de la memòria s’acceleri en nom del futur fins a fer desaparèixer les nostres exigències, diuen que per caduques i alienes a les necessitats de la societat actual. Una societat que volen interessadament desconeixedora de la seva pròpia història per poder manipular-la amb facilitat. Aquest desig ho poden complir amb amabilitat i traïdoria per part de partits que es consideren d’esquerres o descarnadament i frontalment pels que es consideren partits de dretes i que són la ultradreta.
Per a lluites com la nostra el relleu generacional és indispensable, és imprescindible que el jovent agafi el testimoni dels seus avis i besavis, perquè no desaparegui el seu dret a rebre justícia. Uns joves que s’informen per les xarxes socials, allà on la mentida i la tergiversació són la corona del femer amb titulars fàcils i grollers que es fixen en els cervells i que van a missa. El feixisme controla eficientment els mecanismes i creix entre el jovent de la mà del masclisme i el racisme, dada contrastada, gràcies als altaveus mediàtics d’influenciadors, tuitaires, instagramers, que de manera simplista i barroera ataquen els drets humans i la justícia social.
El temps juga en camp contrari als nostres interessos per llei de vida, passen els anys i lluny de millorar la situació va empitjorant, malgrat lleis i departaments de memòria, ja que el seu relat oficial fuig de les sales de justícia, que és on nosaltres volem posar la vergonyosa pilota de la impunitat. Justícia que passant per sobre de la llei és notòriament contrària als drets humans en un estat on la línia editorial la continuen escrivint qui només va propiciar canvis estètics, però no profundament democràtics, sense separació de poders real i amb una judicatura polititzada que vol ser actor polític. I el panorama no millorarà perquè les noves generacions d’estudiants de dret són majoritàriament i marcadament conservadores a l’estil del Reino de España.
Als governs que es mostren públicament sensibles a la nostra causa, els interessa la memòria en l’àmbit dels homenatges i moltes vegades buscant una foto rendible. Encara que sembli mentida aquesta política de flors i fotos, si només es queda aquí, ens perjudica perquè socialment dona a entendre que es prenen les nostres reivindicacions seriosament, però això només és una percepció. Fins i tot por existir la percepció social de que es parla massa del tema i que som molt pesats amb el passat, quan el que nosaltres fem és parlar de futur. Quin futur ens espera si no es respecten els drets humans, quina democràcia, quina llibertat?.
Mentrestant creix l’extrema dreta de manera desacomplexada permetent-se des dels faristols de les nostres institucions escopir el seu verí sense cap cost, malgrat lleis estatals i autonòmiques de memòria, allà on no han estat derogades. Recordem com el president del Parlament Balear membre de VOX va estripar la foto de la miliciana Aurora Picornell assassinada pels feixistes, sense que de moment hagi tingut cap conseqüència política. La conclusió és que la veritat ni tan sols existeix quan es legisla, si les lleis després no es fan efectives per obstrucció o per deixadesa, aquí no es respecta ni l’esperit de la lletra, es tracta d’una mentida enverinada disfressada de defensa de la veritat. La deficient llei de memòria de l’estat, no ha impedit, ni ha sancionat allò que col·lisiona amb el seu articulat i per desgràcia tenim exemples cada dia.
Nosaltres no podem competir amb igualtat amb l’aparell de la mentida, però si podem no defallir en la nostra lluita que és dur sempre la veritat allà on ens trobem. Aquest mes ho fem a la plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar i recordarem a les seves veïnes i veïns antifeixistes. No tenim altre camí que esforçar-nos perquè el relat que volen imposar aquells que diuen defensar les víctimes del franquisme surti dels homenatges i dels llibres, sigui fidel a la veritat i cridi reivindicatiu als carrers. Avui oblidar el passat seria un error tan greu que ens deixaria totalment fora de context i en mans de nous botxins. Per això discrepem de les paraules de l’anterior director general de memòria que va compartir aquestes paraules de Margalida Capellà: “No ayuda mucho referirse al PP como los herederos del franquismo”, director que va dir textualment: “L’ús de la memòria com arma de combat va ser útil en el passat. Ara és contraproduent. Entre les noves generacions creix cert rebuig al món de la memòria. Hem de buscar fórmules que ho evitin i que incorporin a nous sectors polítics a la memòria democràtica.” Esperem que el nou director no segueixi el mateix model de pensament i actuació del seu predecessor i que aquesta legislatura tinguem d’una vegada una llei de memòria catalana valenta, que honori les víctimes, els seus familiars, les entitats i els drets humans.
A tothom que pensa que tot està ja fet en el camp de la memòria els hi diem que ni pensar-ho. Tenim ben bé totes les fosses de Catalunya per obrir amb un pronòstic de segles de treball per endavant. Tenim Via Laietana, 43, casa de la tortura i la repressió, segrestada per la Policia Nacional orgullosa del seu passat i rient-se de les víctimes d’aquest cos policial. Tenim les demandes de justícia desestimades, la darrera aquest mateix mes. Tenim els medallers, els carrers i les condecoracions a feixistes atorgades en dictadura i en la seva democràcia vigents, amb rentades de cara que fan molta pudor. Tenim victimaris passejant pels nostres carrers, que encara saben seus, sense pagar pels seus crims. Tenim querellants i denunciants a la República Argentina a qui l’estat espanyol els ha tancat totes les portes posant obstacles a la justícia universal perquè personatges com el cínic Martín Villa pugui viure privilegiadament sense una sentència de culpabilitat. Tenim molta feina per fer en un escenari cada vegada més inhòspit i irrespirable.
I acabem dient al nou govern que des de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes restarem ferms en les nostres reivindicacions i no acotarem el cap, plantarem cara per la veritat, la justícia i la reparació com ho van fer els nostres defensats lluitant contra el feixisme, en vida i mort del dictador, amb fermesa, ideals i valors.
Elisa García Sáez
Si la mentida és la gran enemiga a batre per l’antifeixisme, quan parlem de dones és més evident encara que és indispensable lluitar contra aquesta xacra. Mentides i silencis han acompanyat a les dones secularment i més encara quan es tracta de dones antifeixistes. Avui volem retre homenatge a una dona d’aquest barri, a la miliciana andreuenca Elisa García Sáez.
L’historiador Jordi Rabassa en el seu bloc “Perquè vull” ens comenta:
“…per primera vegada ‒constava‒ entre els historiadors locals, l’existència d’una cooperativista andreuenca que va agafar les armes per anar al front. La meva àvia m’havia explicat que havia vist aquestes “milicianes” passejar per Sant Andreu durant la guerra. Eren dones joves, entusiastes antifeixistes que s’atreviren a subvertir el rol dels gèneres, vestir-se com no es vestien les dones i dirigir-se al camp de batalla com a soldades, un paper que mai no els havia estat reservat. Normalment les dones anaven al front a fer d’infermeres o a realitzar tasques d’intendència, però aquest juliol de 1936 l’ordre de les coses canvià, els carrers passaren a ser propietat de les classes populars i algunes dones s’atreviren a trencar les normes imperants. Les columnes que primer partiren cap al front tenien molta més passió a les seves venes que preparació militar, i s’hi pogueren enquadrar algunes dones. Habitualment, però, en arribar al front els companys els feien preparar els àpats i atendre la infermeria. Tanmateix sembla que l’Elissa es resistí al masclisme propi, també, de les tropes revolucionàries”.
Des del front l’Elisa escriu a la seva mare. El diari anarquista Solidaridad Obrera (3 de setembre de 1936), així com altres diaris de l’època, es fa ressò de la darrera carta enviada, talment com si fos un testament: “Por fin se han visto colmadas mis esperanzas. Parto con buenos camaradas y con un estado de ánimo elevadísimo. Quiero luchar contra esta gentuza maldita. Quiero saber lo que es sufrir y quiero compartir el dolor de los camaradas que combaten en el frente. Tengo un corazón que no puede permanecer impasible ante la lucha que sostienen nuestros hermanos”.
En la necrològica apareguda en el diari ABC ‒del bàndol republicà‒ (4 de setembre de 1936) també es feia ressò de la carta enviada per Elisa a la seva mare dies abans de la seva mort: “No paséis pena por mí; procuraré que no me pase nada; pero si por casualidad me sucediera algo, pensad que otros como yo también habrán caído. Si yo supiera que dando mi vida se podría terminar con los asesinos de la clase trabajadora, gustosa la daría. Si os dijeran que la lucha no es propia de las mujeres, decid que el cumplimiento del deber revolucionario corresponde a toda persona que no sea cobarde”.
Elisa García fou ferida de gravetat durant el bombardeig que patí la localitat de Tardienta (Osca) l’estiu de 1936, i immediatament fou trasllada a l’hospital republicà de Sarinyena (Osca), on va morir el 24 d’agost per “heridas sufridas en acciones de guerra”, segons consta en el certificat de defunció. Solidaridad Obrera esmentava: “Los cascos de unas bombas lanzadas por los aviones fascistas destrozaron el cuerpo de la joven y desmindaron [sic] por una eternidad el bello rostro de la solícita enfermera de la Cruz Roja”.
Les primeres referències actuals sobre la miliciana d’origen andreuenc provenen d’Ivan Miró, historiador del cooperativisme i membre de la Ciutat Invisible de Sants, el qual localitzà a la revista Acción Cooperativista (núm. 696, del 4 de setembre de 1936) la notícia següent sota el títol d’“Elissa Garcia”:
“Les Joventuts Cooperativistes de Barcelona han hagut de lamentar aquesta darrera setmana una baixa sensible a les seves fileres. Es tracta de la simpàtica i valerosa companya de l’ex-secció de Joventut de «L’Andreuenca» Elissa Garcia, de dinou anys d’edat.
En esclatar la revolta militar-feixista el mes passat, Garcia ocupà immediatament un lloc en la lluita empresa. La vegérem [sic] amb les armes a les mans, la vegérem [sic] prestant servei als hospitals, la vegérem [sic] treballant als menjadors col·lectius. Allí on ella creia que podia ser útil, allí s’enrolava.
Més tard, quan a Barcelona l’ambient s’anava normalitzant, l’esperit inquiet de la nostra companya es trobava cohibit en el marc de la nostra ciutat, i optà per allistar-se a les columnes que sortien a combatre al front d’Aragó. I s’enrolà a l’exèrcit de la Llibertat com una simple miliciana, fusell al coll i amb el corresponent corretjam amb municions. Així ha trobat la mort la nostra companya, lluitant com una veritable heroïna, lluitant per consolidar amb les armes la nova humanitat que s’albira, la nova ordenació econòmica de les coses en sentit col·lectiu, que ja no és una hipòtesi sinó una realitat efectiva, gràcies a la sang que com la de la nostra companya, s’ha vessat i es vessa.
Companya Elissa Garcia: el teu nom restarà gravat per sempre en la nostra memòria; el teu exemple i el teu heroisme serà l’impuls que donarà força als braços armats dels joves cooperativistes per tal de venjar-te, i a aquells que treballen a les secretaries, en l’ordre econòmic i d’organització en els moments de defalliment i de cansanci [sic] produïts pel treball, el teu record els dirà que deuen continuar en el seu lloc per fer triomfar, per ordenar la causa per la qual tu donares la vida.
Companya Elissa Garcia, descansa en pau, el teu record estarà sempre en nosaltres.”
Inauguració carrer Elisa García Sáez. 1937.
Carrer Elisa García. La cerimònia d’inauguració de la placa del nomenclàtor dedicada a Elisa García es realitzà el diumenge 3 de gener de 1937. Fins fa poc es creia que l’acte fou a iniciativa de la secció local de la UTG de la Delegació Mercantil Sant Andreu de Palomar, però la descoberta de noves dades d’hemeroteca ens remeten al POUM. Segons el diari El Diluvio, amb data del 3 de gener de 1937: “Hoy, a las diez de la mañana, en el cine Odeón, el Partido Obrero de Unificación Marxista, celebrará un gran mitin en el que tomarán parte los camaradas Pilar Santiago, Comabella, Arquer y Nin. Este acto irá precedido del descubrimiento de una lápida dando el nombre de nuestra querida compañera Elisa García a la antigua calle de las Monjas”. De nuestra querida compañera, amb aquesta expressió es referien a una de les companyes del POUM. I per si no fos poc, El Día Gráfico publicava una fotografia, la qual reproduïm en aquest article, amb aquest text: "Descubrimiento de la lápida que da el nombre de Elisa García, afiliada al P.O.U.M, a la antigua calle de las Monjas”. En l’esmentat homenatge es recordaven tots els milicians caiguts durant els primers mesos de la guerra i es feia ferma demostració de l’esperit antifeixista andreuenc. Per al sindicat calia esperonar: “La gesta sublim d’aquesta companya (…) que cal immortalitzar-la com a exemple per a les generacions futures”.
L’Elisa té un jardí amb el seu nom en aquest barri, però per dret, el carrer que els seus companys i companyes van batejar amb el seu nom el 1937 hauria de tornar a lluir el nom d’aquesta miliciana. Honor i glòria.
A ELISSA GARCÍA
En la contemplació del seu retrat
Quantes i quantes vegades
passant de nit la secció
m’he parat a contemplar-la
extasiat d’admiració.
La serenor de sos ulls
el somriurer de sos llavis,
i la gràcia de sos rulls,
m’ha donat la sensació
que vivia, sense agravis
prodigant sa abnegació.
!Que depressa passa’l temps!
Sembla ahir que falaguera
sortia del seu treball
joiosa, humil, com era.
I ara parat davant d’ella
quanta pena sento al cor.
!Guerra sempre maleïda
que’n segues vides en flor!
!Quanta sang arreu vessada
sens pietat i sense amor!
!Quanta amargura i tristesa
per no viure en Germanor!
!Quanta vilesa en els cors
per egoisme insensàt,
volguent més esclavitzar
dels pobles la Llibertat!
I devant d’aquest retrat
de la Elissa riallera,
em pregunto cap-ficàt,
si tota la massa obrera
procedeix com es degut,
i es digne dels seus caiguts.
J.Salas
Publicat a la revista Ideas l’agost de 1937. Publicació editada pels treballadors de les Filatures Fabra i Coats, de Sant Andreu de Palomar (Barcelona)
Font: https://opinioandreuenca.blogspot.com/2020/05/elisa-garcia-cooperativista-i-miliciana.html
Font: Wikipedia.
A Sarinyena tampoc obliden l’Elisa.
Fa l'efecte que simplement és només una vella tomba més, com moltes altres del cementiri, que sembla romandre indiferent, freda i abandonada, esperant que el temps acabi d'esborrar el seu record. Però aviat es descobreix que no ha succeït així, sorprenentment ha anat escapant de l'oblit i ha format part de la memòria col·lectiva del poble alt aragonès de Sarinyena. “Estás muerta y no lo estás/ dentro de esta tumba fría/ descansa en paz hija mía/ que en tus padres vivirás”, els bonics versos escrits en la seva làpida han estat cantats en jocs infantils i encara avui dia, amb afecte i enyorança, són recordats per les persones més grans de la població. Els versos apareixen en una làpida, compartint espai amb altres enigmàtiques línies, una llegenda tallada que brutalment va ser esborrada. A cop de martell i cisell va ser picada part de la inscripció esculpida en la làpida de "La Miliciana" Elisa García Sáez. Segons expliquen, va succeir a l'entrada de les tropes colpistes franquistes, succés que va donar pas al nou govern local. Les paraules de la memòria van ser esborrades de la pedra, l'odi va destrossar el record i la ràbia va arrabassar la dignitat i la llibertat. El martell, el cisell i també el temps i qui sap què més, van situar a les diferents generacions davant uns versos ocults. Ignoràvem a què podien referir-se, ningú aconseguia desentranyar-los. A principis d'abril del 2013 es va acabar de llegir la quarta i última frase. (...) La llegenda esborrada són els quatre versos següents “Muerta heroicamente luchando contra el fascismo en el frente de Aragón sector Tardienta”.
Font: https://osmonegros.com/2015/06/18/elisa-garcia-saez-%C2%93la-miliciana%C2%94/
Foto: Pilar Aymeric.
Si parlem de dones i d’oblit, de mentides i feixisme, hem de parlar de la presó de dones de la Trinitat. No es pot parlar de repressió, ni del dret a la veritat, la justícia i la reparació, al districte de Sant Andreu sense parlar d’aquesta presó, que no pot ser enderrocada complement, no podem permetre que amb la seva desaparició es sepulti la memòria de patiment de centenars i centenars de dones militants antifeixistes.
Les antifeixistes de la Trinitat.
Els deutes de memòria són sempre imperdonables, però encara més quan es tracta de l’oblit del patiment de les dones represaliades pel franquisme i la transició. És tan invisible la marca del seu sofriment com profunda la seva petjada. Una marca que es dilueix en una societat estructuralment masclista on la història l’escriuen encara els homes amb una visió androcèntrica del món. Poques dones han compartit i/o han fet públiques les seves aterridores experiències de repressió en dictadura i menys encara en transició. És trist que les dones antifeixistes, que en guerra i postguerra van plantar cara als colpistes, no tinguin prou reconeixement. I és tràgic, per a la construcció inacabada de la nostra veritat històrica, la quasi inexistència de relats de la repressió policial, judicial i penitenciària dels anys 60, 70 i 80.
L’horror i el dolor de les tortures i la repressió sofert per les dones moltes vegades no s’ha expressat en tota la seva cruesa perquè en aquests crims de lesa humanitat hi havia un component d’humiliació, de vexació inherent a la seva condició de dona. Històries que tristament van restar silenciades pel llast del masclismecatolicisme espanyol.
A les dones a més de patir les mateixes tortures que els homes, les violaven o les amenaçaven de fer-ho, les violentaven sexualment, les tocaven en llocs que no es pronunciaven en públic, les insultaven a cau d’orella amb procacitats que ferien profundament la seva dignitat, les robaven i envaïen la seva intimitat impotents davant la impunitat dels botxins. Si ara tot això ens sembla terrible i insuportable imagineu-vos com seria d’insofrible en un temps on els tabús i la insignificança social de la dona faria increïbles els seus relats. Aquestes dones no van tenir ajuda per poder superar uns traumes amagats per continuar amb les seves vides i les seves lluites d'emancipacions. I fins i tot arribada la suposada democràcia aquestes dones havien de tenir una gran fortalesa i valentia per a verbalitzar més enllà del seu entorn què passava dins de les comissaries i les casernes.
En dictadura la violació i la vexació sexual a les dones eren concebudes com un atac a l’honor dels homes. L’ombra de la vergonya sempre perseguia a la dona en el regne del nacionalcatolicisme i encara més si era portadora de l’imperdonable pecat de ser roja. I en transició no van millorar les coses, les tortures i violències policials contra les dones compromeses amb l’activisme social, polític i pels drets dels seus col·lectius, estava encara impregnat d’un masclisme salvatge i sàdic.
Una prova de què les preses antifeixistes eren considerades unes perdudes que havien de ser reeducades era que les carcelleres de les presons eren monges. Cal dir que sense rastre de caritat cristiana, ans el contrari. Les monges, rosari en una mà i ressentiment a l’altra, tenien la missió de fer d’aquelles dones privades de tota llibertat unes bones catòliques, bones mestresses de casa per servir als homes que Déu les enviava, filles exemplars, amantíssimes esposes, mares de família i cuidadores abnegades. Dones submises i sacrificades com manava la Santa Madrastra Església. La presó de dones de la Trinitat no va ser una excepció i allà la repressió va ser aplicada per l’ordre de les Cruzadas Evangélicas. Una presó que es va inaugurar el 1963 per acollir les preses antifeixistes de la presó de Les Corts, governada per l’ordre de les Hijas de la Caridad de Sant Vicenç de Paül. Las Cruzadas no van abandonar la Trinitat fins al 1978.
Les preses polítiques que van passar per la Trinitat abans ho van fer per Via Laietana o altres llocs d’horror i terror. Tornem a exigir que Via Laietana esdevingui un lloc de memòria de la tortura i la repressió. A totes aquestes dones anònimes i valuoses volem dedicar la nostra concentració i esperem que les seves veus acabin trencant l’oblit.
Font: https://mesadecatalunyanoticies.blogspot.com/search?q=Trinitat
Compartim el testimoni de la Mercè Garriga Simó:
De l’entrada a presó només recordo que vaig estar registrada la roba i les parts íntimes per una noia que era una presa comuna, però que tenia la confiança de les Cruzadas de Cristo Rey.
La roba que et portava la família era censurada, si les monges consideraven que no eren prou decoroses les tiraven cap enrere, la tornaven a la família.
En un dels extrems de la presó hi havia vàters i rentamans i era el lloc on nosaltres havíem de netejar el que volguéssim i rentar-nos, perquè les dutxes només estaven permeses un cop a la setmana, a l’estiu no hi havia cap problema, el problema era a l’hivern amb l’aigua freda, perquè de calenta no hi havia.
El pati era de 15 per 20 metres, de ciment amb les parets molt altes i un banc adossat a una de les parets que et permetia veure el cel, però no veies res més. Als matins i al migdia sorties una estoneta.
La comunicació amb l’exterior només podia ser amb familiars amb consanguinitat. Jo tenia un company en aquell moment i per poder venir a veure’m, a través d’un capellà conegut, vam fer vots de compromís de matrimoni.
La meva àvia, que era una dona ja molt gran, em va venir a veure i en el moment que ens van dir “hablen en castellano” vam començar a plorar les dues, primer perquè la meva àvia no sabia parlar quasi el castellà i després perquè era un castic més. Veies que era un castic que no te’l feien només a tu sinó també a la família i una humiliació.
Hi havia una companya del PSUC, altra em sembla que del PT, una d’elles tenia una nena petita que no tenia ni dos anyets i que podia estar amb ella, però les monges se l’emportaven al matí i no la portaven fins a la tarda nit.
Carme Riera i Jordi Martínez de Foix
Per aquesta presó també va passar a finals de 1978 la Carme Riera Jordà, companya d’en Jordi Martínez de Foix Llorenç, tots dos membres del Partit Comunista Espanyol (Internacional). En una carta enviada a la mare del Jordi des de la presó descriu la seva estada. Només sortia mitja hora al pati, la resta de la jornada a la cel·la estava tota sola, una cel·la petita amb un llit, un vàter, un rentamans, una aixeta i una petita tauleta de nit i res més. Tot l’amor que sentia per en Jordi i el seu exemple i ganes de lluitar i el seu record li empenyien en aquell moment a continuar endavant com ell hagués volgut, diu la Carme.
Jordi Martínez de Foix va morir el 14 d’octubre de 1978. El 2 de desembre de 1977 havia estat tirotejat per la Policia Nacional en el decurs d’una manifestació, les ferides de bala li van provocar 10 perforacions de l’intestí que el van obligar a restar a l’Hospital Clínic fins a l’abril de 1978. Va restar detingut, emmanillat al seu llit i patint tortures psicològiques, fins i tot li van posar una pistola al cap simulant la ruleta rusa.
El dia 30 d'octubre es vol organitzar un acte d'homenatge a en Jordi que es fa públic, però el Governador Civil de Barcelona, José María Belloch Puig, el prohibeix. La gent hi acut a centenars a la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, però la policia té ocupada tota la plaça d'Orfila i els seus voltants. Els pares havien preparat tres coixins de clavells vermells, 1500 flors, per oferir-ne un a cada persona present, i se'ls hauran d'entornar, perquè encara que el rector mossèn Camps no es nega pas a tirar endavant l'acte, malgrat la prohibició, els seus pares hi renuncien per evitar, sobretot, els enfrontaments causants de possibles noves víctimes.
El mes de novembre de 1978 en Jordi s'hauria casat amb la Carme, abans d'emprendre el servei militar, amb destí a Madrid el gener de l'any 1979.
El 8 de novembre, 25 dies després de la seva mort, la seva companya és detinguda una matinada a casa seva. És la segona vegada i no tenen altra acusació a fer-li que la d'ésser la seva promesa.
El diumenge 9 de setembre del 79, es celebra la Diada Nacional al “Fossar de les Moreres”, amb autorització governativa. Hi ha hagut amenaça ultradretana, i al cap de mitja hora d'haver començat els parlaments, la policia anti-avalots que és present des de primera hora, desconvoca la gentada, forçant el públic a evacuar el Passeig del Born, mentre pel Fossar ja actuen els ecamots ultra-dretans. La manifestació es desplega i replega de nou en altres punts. El de la Plaça d'Urquinaona, és perseguida per la policia. Una noia esglaiada, que corre, passa el carrer per Pau Claris i Gran Via, sense fixar -se en el trànsit rodat i un cotxe l'arreplega, ferint-la greument. És la companya del Jordi.
El cas d’en Jordi Martínez de Foix es troba en forma de querella als jutjats de la República Argentina tot esperant la justícia que el Regne d’Espanya li nega a totes les víctimes del franquisme i la transició. Encara més a les víctimes incòmodes com és el cas d’en Jordi. També espera justícia Gustau Muñoz, company de militància d’en Jordi assassinat l’11 de setembre de 1978.
“Que cap oratge destorbi el son dels qui han mort sense acotar el cap”.
Font: Josi Llorenç, mare d'en Jordi.
Tots els setembres recordem Gustau Muñoz, avui llegirem la carta que el 2020 li va escriure la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina.
Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció.
Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia.
La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco.
La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977, i aquesta victòria és teva.
Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus.
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.
Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.
Salut company.
Poema de Mercè Romance.
Sents comentaris odiosos,
et disparen,
agafen i maltracten els companys
formulen lleis i creen
cossos perfectament especials
RÀBIA
Cada dia fas el mateix
camines sense cap sentit
somnies, et diverteixes,
pateixes, plores sempre
i penses que un dia s'acabarà
que no pot ser que duri
tant i tant de temps...
IMPOTÈNCIA
i lluny enllà, a l'ombra del passadís
EL TEU GEST ENS DIU
AVANCEU!
Tant en el cas d’en Jordi Martínez de Foix com en el de Gustau Muñoz els familiars en les seves querelles assenyalen a Rodolfo Martín Villa com responsable de les vulneracions de drets humans, dels crims de lesa humanitat imprescriptibles dels quals van ser víctimes a mans de l’estat espanyol. Martín Villa va ser Ministre de Governació de juliol de 1976 a juliol de 1977, en aquesta data el ministeri de Governació canvia de denominació per a convertir-se en Ministeri d'Interior i Martín Villa passa a ser ministre d'aquesta cartera i màxim responsable de les Forces i Cossos de Seguretat de l'estat fins a l’abril de 1979.
El passat 12 de juliol, Rodolfo Martín Villa va sol·licitar l'arxivament de la querella que investiga a l'Argentina els crims contra la humanitat comesos durant el franquisme, al·legant prescripció dels delictes i no haver estat jutjat en un termini raonable. En la causa que aglutina més de 2.000 querelles i denúncies, Martín Villa està imputat per dotze homicidis agreujats en un context de crims contra la humanitat. El Jutjat Criminal i Correccional Federal 1 de la República Argentina, a càrrec de la jutgessa María Servini, que tramita la coneguda com a "querella argentina", ha dictat resolució amb data 13 de setembre de 2024, rebutjant la petició de la defensa de Martín Villa, ja que els fets que se li imputen poden constituir crims contra la humanitat i, per tant, són imprescriptibles. A més Servini assenyala en la seva decisió que en cap moment s'ha violat el dret que assisteix a Martín Villa a ser jutjat en un termini raonable, atesa la complexitat de l'assumpte, la quantitat de parts processals, l'activitat processal i judicial pròpiament dita que continua en fase de recerca amb multitud de proves practicades i pendents de practicar-se.
Malgrat les pressions i el blanqueig de la fosca figura de Martín Villa per part del Regne d’Espanya, la justícia argentina és l’única porta oberta a la justícia per a les víctimes de la transició.
Els setembres també recordem Cipriano Martos assassinat el 1973 per la Guardia Civil. Llegirem el text d’homenatge que els seus camarades i les Bruixes del Nord li van fer en la plaça que du el seu nom a Sabadell i per la qual tant van lluitar.
Un altre any més ens reunim per a recordar al company i camarada Cipriano Martos Jiménez en el 51 aniversari de la seva terrible mort a mans de la Guàrdia Civil, després de ser salvatgement torturat a la casa caserna de Reus. Alguns es poden preguntar que per què no girem full després d'haver estat exhumat de la fossa de beneficència del cementiri de Reus a principis de l'any passat; fossa on va ser enterrat sense consentiment, ni coneixement de la seva família un 18 de setembre de 1973. Alguns poden preguntar-nos per què continuem reivindicant la seva memòria després del retorn a Granada i l'emotiva i concorreguda inhumació al seu poble d'Huétor Tájar, el 3 de juny de 2023. La resposta és que no girem full, ni abaixem la guàrdia en la seva reivindicació perquè ni Cipriano, ni la seva família han rebut justícia, perquè alguns dels seus botxins continuen vius i no han estat jutjats pels crims de lesa humanitat que van perpetrar, que no tenen prescripció i que han estat denunciats davant la Justícia Universal en la República Argentina.
Què el recordem és una victòria de Cipriano sobre els seus botxins. Què ens trobem aquí per a homenatjar la vida de compromís i solidaritat personal, sindical i política d'aquest gran ésser humà, militant del PCE-ML i del FRAP, és una necessitat col·lectiva, que ens empeny des del passat a continuar lluitant pel futur. La història de Cipriano és un recordatori de què alçar la veu i oposar-se al sistema no és un acte gratuït, ni surt gratis, que cal pagar un alt preu per lluitar contra vent i marea contra el devorador capitalisme. Un sistema que ens continua esclafant tant en dictadura, com en la democràcia d'aquells que volen imposar un oblit dolç, adornat de flors i commemoracions, però sense passar pels tribunals de justícia.
Recordar no és un acte d'homenatge més, no és una ofrena floral a l'ús, és una reivindicació antifeixista en favor dels drets humans, és mantenir viu els ideals de justícia social i l'antifeixisme que va defensar Cipriano, en un món cada vegada més destructiu i individualista, on la veritat és mentida i la mentida propaganda per a mantenir-nos dividits i servils. Aquest no és el món pel qual va lluitar el company Cipriano, si ell estigués avui aquí no voldria el seu nom en una placa, ni reconeixements, estaria lluitant contra l'opressió i la censura, per la sanitat i l'educació públiques, per unes dignes condicions laborals, per l'accés a l'habitatge, pel benestar animal, pel planeta, per totes les persones que sofreixen rebuig, menyspreu i violència per ser dona, ser LGTBIQ+, pel seu color de pell o simplement per ser pobres; estaria lluitant contra els desnonaments, la violència policial i la judicial. Segur que cridaria enarborant la bandera Palestina: "des del riu fins a la mar Palestina vencerà" i estaria en contra de les guerres colonialistes que ens assolen i contra l'espoli i el genocidi dels pobles del món, com a bon antiimperialista, en pro de la llibertat i l'emancipació. Estaria lluitant contra tot allò que atenta a la nostra dignitat i que ens enfonsa en la precarietat no sols econòmica, també l'ètica. Això faria el Cipriano de 27 anys, que va entrar detingut en una caserna un 25 d'agost de 1973 i va sortir amb les entranyes calcinades per a agonitzar durant setmanes, incomunicat i en solitud, a l'hospital de Sant Joan de Reus, vigilat per una parella de negres tricornis.
Avui som aquí perquè no oblidarem, perquè no perdonarem, perquè Cipriano mereix veritat, justícia i reparació, com la mereixen altres víctimes de setembre, com Gustau Muñoz o els últims afusellats del franquisme, alguns d'ells companys de militància de Cipriano i que segurament van plorar aquell altre setembre per ell. Unes víctimes injuriades, incòmodes i qüestionades per un estat, que quan no pot imposar l'amnèsia, imposa el relat, moltes vegades tergiversant o ocultant la veritat. Cipriano, no tenim dubte, militaria pels drets de les víctimes del franquisme i la transició. Oblidar a Cipriano seria oblidar, aquelles que continuem lluitant, el que hem estat, aquelles qui som i aquelles que volem continuar sent, per a poder continuar mirant-nos en el mirall. Per això, avui i aquí ens erigim en guardianes i difusores de la seva memòria com una eina més de la nostra lluita pels drets humans i per la humanitat. Honor i glòria, company, honor i glòria, camarada Cipriano.
El company Antonio Martos Jiménez, germà d'en Cipriano va compartir unes paraules d'agraïment a tothom que ha donat suport a la seva petició de veritat, justícia i reparació, no només pel seu germà sinó també per a totes les víctimes del franquisme.
Setembre hem de recordar els últims afusellats del franquisme, el 27 de Setembre és una data imborrable del calendari de la repressió del feixisme espanyol i un fet que desmenteix que els darrers anys de la dictadura va ser menys dura, qualitativament és totalment incert.
"El 10 d’octubre de 1975, la plaça Sant Jaume de Barcelona acollia una manifestació patriòtica de suport al règim franquista, en resposta a l’onada de protestes internacionals contra els afusellaments de cinc antifranquistes el 27 de setembre anterior. En contrast amb la imatge que havia ofert la concentració del dia 1 d’octubre a la plaça Oriente de Madrid, plena a vessar, la convocatòria de Barcelona no va concitar el suport esperat. Tres dies després, en una reunió amb alts comandaments policials, el governador civil de la província, Rodolfo Martín Villa, reconeixia el fracàs de la manifestació i plantejava que hauria estat més convenient no organitzar-la, atès que en ocasions anteriors aquest tipus de convocatòries ja s’havien hagut de nodrir “en gran part” de l’assistència de policies de paisà."
Font: https://directa.cat/les-ultimes-urpades-de-franco/
La matinada del 27 de setembre era assassinat per un escamot de guàrdies civils voluntaris Jon Paredes Manot “Txiki” a Collserola, tenia només 19 anys. L’any anterior Salvador Puig Antich era assassinat a la Model amb el garrot vil. Franco moria matant.
Recentment va traspassar la mare de Txiki, Antonia María Manot, volem recollir les seves paraules extretes d’una entrevista del 2014 del diari Noticias de Navarra. Serveixi com record i homenatge també a Angel Otaegi, José Luis Sánchez Bravo Solla, Ramón García Sanz, Xosé Humberto Baena i a les seves mares i les seves famílies.
Ella recuerda como si fuera hoy el momento en el que se lo advirtió su Jon -siempre se refiere a él como “mi Jon”- apenas una semana antes de que aquel pelotón de voluntarios de la Guardia Civil le acribillara, atado de pies y manos mientras cantaba el Eusko Gudariak y gritaba Aberria ala hil.
-Ama, vas a perder a un hijo.
-Ya lo sé, maitia.
-Pero vas a ganar muchos hijos en Euskadi. “Fueron las últimas palabras que me dijo. Pero es verdad. Después de que él murió, yo iba por la calle a trabajar, o donde sea, y los chicos jóvenes me decían ‘adiós, ama’, ‘¿quieres tomar un café?’ Y yo me decía ¿cómo sabría mi Jon que los chicos se acordarían de mí? Así me dijo, que iba a perder a un hijo, pero iba a ganar muchos. Y los gané. Pero él se fue. Él se fue. Como tantos. Es que han hecho unas calamidades que...”
Ahora, se siente “más vasca que extremeña”. “No tengo muchos recuerdos de allí. Era otra vida, la vida del campo, no había nada. Me vine con el marido y cinco hijos, y luego nacieron otros dos aquí”. Sigue viviendo en el piso que, con tanto esfuerzo y “trabajando como una burra”, lograron comprar tras ocho años de alquiler en una buhardilla. Es una vivienda pequeña, modesta, acogedora, en un bloque de construcción típica de los 60, donde se hace difícil imaginar espacio para siete hijos. Para colmo, el marido murió tan solo un mes después de entrar a vivir en el piso. Lo encontró en la cama el propio Jon.
No le resultó duro abandonar Extremadura. “Allí no había vida. Aquí, aunque fue muy duro al principio, la vida era distinta. A mi me ayudó mucho la gente, desde que puse los pies aquí. Puedo contar muy buenas cosas, pero de allí no”.
Antonia dice: “¡Todo lo bueno que era!, y no es porque haya faltado. Nunca pedía nada. Me decía ‘tú apáñate, ama, con un pantalón tengo bastante’. No pedía ni la paga. Nunca te daba una mala razón. Por eso dicen que los buenos se van. O se los llevan, ese no se fue. Lo que le hicieron no tiene perdón”.
“Quiso cambiarse, no quería que le llamasen Juan. ‘A ver ama, si Jon te cuesta menos, es más corto’, me decía. No sé qué tenía aquel chico con Euskadi”, dice su madre. Quizá no lo sabía porque Txiki era muy reservado. “No era hablador, no le gustaba mucho hablar”. Ni siquiera supo nada cuando tuvo que escapar y pasar a la clandestinidad al verse perseguido por la Policía. (…)Luego, llegó su detención en Barcelona, el 30 de julio de 1975 (…). En 58 días es arrestado, salvajemente torturado, enjuiciado, sentenciado y fusilado. Durante todo este tiempo, a Antonia María no le permiten ver siquiera a su hijo, salvo en el juicio.
Solo tras el consejo de guerra sumarísimo al que se le sometió a Jon -un simulacro de juicio, sin garantía alguna, sin atención a las pruebas y a los testigos y con la sentencia de muerte ya dictada-, celebrado el 19 de septiembre, pudo darle el último beso. “Había ocho o nueve guardias y él, tan pequeñito, en el medio... No podíamos ni hablar con él. Ya cuando se lo iban a llevar les pedí: ¿no me van a dejar darle un beso a mi hijo? No me escuchaban, como si no estuviera. Luego, alguien dijo ‘dejadle aunque sea que se despida’. Y entonces salté y me dejaron darle un beso”.
Casi sin respiro, de carrerilla, Antonia María tira de recuerdo y de dolor. “Le miro y le veo el cuerpo negro. Tenía un cuerpecito..., no valía nada, consumidito, pequeñito... de todo lo que le habían jarreao. No parecía ni él.
-Huy, Jon, ¿cómo tienes el cuerpo, mi niño, qué te han hecho?
Y delante de todo el mundo, dice:
-Ama, venía uno a torturarme y ¿sabes lo que me decía?
-¿Qué, maitia?
-“Vasco extremeño, qué duro eres, que no has dicho ni un nombre”. ¿Yo como iba a dar un nombre, ama? Por mí no cayó ni uno. Pero no te apures porque tenga el cuerpo negro. Vas a perder un hijo, pero vas a ganar muchos en Euskadi”.
Font: https://www.noticiasdenavarra.com/politica/2014/09/27/perdi-hijo-gane-euskadi-2962441.html
Galeria fotogràfica:
