Testimoni del nostre company de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, Antonio Silva Pérez. Antonio el 1973 militava al PCE(m-l).
El 6 de julio de 1973 cuando me hallaba en las oficinas de una inmobiliaria me detuvo la BPS, Brigada Político Social, trasladándome a la comisaría de Via Laietana por llevar documentación falsa. Los interrogatorios fueron dirigidos por el Comisario Jefe Roberto Conesa, que en un momento dado dejó su pistola sobre la mesa y salió de la sala esperando mi reacción. Desde mi entrada hasta mi salida de la comisaría para los juzgados me aplicaron todo tipo de torturas físicas y psicológicas. Me pusieron sobre una mesa boca arriba con medio cuerpo fuera y con una goma de bombona de butano me pegaron hasta que los pies se me pusieron negros. Continuaron aplicándome corrientes eléctricas en los testículos y en los pies. Me azotaron por todo el cuerpo con una toalla mojada y me dieron patadas de la cabeza a los pies. Por varias veces me introdujeron una pistola en la boca provocándome heridas profundas en la lengua y en el labio. Durante los interrogatorios no dejaron de insultarme y de amenazarme a mi y a mi familia. Esa fue la tónica durante mi permanencia en esas dependencias, solo me dieron agua, ni una sola comida. El primer día me desmayé en varias ocasiones, al recobrar el conocimiento pedí un abogado y un médico a lo que me respondieron que en España no había ni abogados, ni médicos. Por la noche las torturas continuaron en la celda de castigo donde cada diez minutos venían a despertarme para evitar que pudiera descansar. Querían que delatara a todos los camaradas que conocía del comité de Cataluña y del aparato de propaganda, cosa que no hice.
El día 8 de julio me trasladaron al Juzgado de Instrucción Nº 16 de Barcelona que estaba de guardia. Allí volví a pedir un médico y un abogado. Me negaron la atención médica alegando que estaba entero y me dijeron que me buscara un abogado de oficio. El juez abre diligencias y ordena mi ingreso en prisión. A las 3 horas me trasladan de nuevo, esta vez a la prisión Modelo de Barcelona. En el centro penitenciario volví a solicitar un médico puesto que me dolía todo el cuerpo, sobretodo la espalda. Al día siguiente me visitó un doctor que tras un reconocimiento rutinario me dijo que no tenía nada, que con una aspirina ya tenía bastante, aunque me habían roto una vértebra. El día 11 se me asigna un abogado de oficio.
El día 16 de julio de 1973 salgo de la prisión tras pagar una fianza de 25.000 pesetas impuesta por el Juzgado de Orden Público, cantidad que abonan mis padres tras pedir un crédito. Mi familia fue coaccionada, insultada y tuvo vigilancia durante meses en su domicilio. Un policía hizo llorar a mi madre diciéndole “Su hijo, no sabemos donde está, igual está muerto en un barranco”.
La Comissió de la Dignitat, entitat germana que forma part de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, aquest juliol està duent a terme un seguit de concentracions davant de l’edifici de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya a Via Laietana, edifici dels horrors de la dictadura, per reivindicar que esdevingui un centre d’interpretació de la repressió i la tortura. Reivindicació compartida i exigida per moltes altres entitats. Avui som altaveu d’aquesta petició de veritat, justícia i reparació i de denúncia de les mancances democràtiques de l’estat espanyol.
Més d’una cosa fa ferum al Regne d’Espanya, una pudor que puja des de les seves clavegueres de repressió i corrupció i que procedeix també dels soterranis de molts edificis oficials on es va torturar sense pietat i fins i tot fins a la mort. Aquesta olor de podrit es pot ensumar quan passes per davant del número 43 de la Via Laietana. La sentor del sadisme dels torturadors per sobre de la flaire de la por, el dolor i la humiliació de les seves víctimes.
Aquest edifici històric, que va ser seu de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya en temps de República i des del qual el President Lluís Companys va dirigir la sufocació del cop d’estat el juliol de 1936, ha de tornar al poble de Catalunya i ha d’esdevenir lloc de memòria. El 2019 es va instal·lar un faristol amb un plafó explicatiu de la repressió a Via Laietana que va ser cremat dos dies després sense que cap policia observés res, ni cap càmera de la Prefectura enregistrés cap imatge. Això podria ser perquè per a ells l’atac era la col·locació d’aquest punt de memòria a prop del seu edifici, com va comunicar el Sindicat Unificat de Policia exigint la seva retirada. Això diu molt de la qualitat democràtica d’aquest cos si es senten interpel·lats per aquesta placa.
El 2017 es va aprovar una proposició no de llei, que com ja sabem no té cap força vinculant, per la qual en un futur sense determinar es podria contemplar la reconversió de l’edifici en un espai museístic. Una PNL és una flor que es marceix al búcar de l’estat espanyol i més si es vol posar llum a la foscor de la repressió feixista. El 2019 també l’Ajuntament de Barcelona va aprovar que Via Laietana es convertís en un espai de memòria de la repressió franquista. Però som en 2021 i ens trobem en un escenari pitjor que el del 2017. L’actual cap del Ministeri de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, abans jutge de l’Audiència Nacional, no vol cedir l’edifici. El ministre va ser jutge instructor de casos que han suposat reiterades condemnes a l’estat espanyol pel Tribunal Europeu de Drets Humans per no haver investigat les tortures denunciades per persones detingudes, algunes d’aquestes han explicat que lluny d’emparar-los mantenia una postura burleta. Aquest any el ministre va respondre a una sessió de control del Senat que no veia motius per traslladar la Prefectura de la Policia Nacional de Via Laietana i que el govern no ho contempla perquè no vol privar la societat catalana de la possibilitat que les forces de seguretat operin en les infraestructures adequades, a més de recalcar que ja hi ha altres espais de memòria a Catalunya. Cinisme.
Tothom sap que avui un edifici d’aquestes característiques no és operatiu, però per a ells el número 43 de Via Laietana és la seva pica en Flandes al ben mig de la capital de Catalunya, una mostra d’aquest orgull propi dels Tercios sota comandament reial en el seu afany de conquesta. No volen que aquest símbol esdevingui un museu del terror que mostri a tothom les salvatges tortures de la Brigada Político Social a sindicalistes, estudiants i a tot dissident del règim feixista. Es tracta d’amagar sota la catifa heretada de la dictadura de la monarquia constitucional el que va passar entre els murs d’edificis com la Direcció General de Seguretat convertida en seu del Govern de la Comunitat de Madrid. Una catifa que és una llosa per a les centenars de milers de víctimes republicanes, antimonàrquiques, antifeixistes d’ahir i d’avui. Perquè la repressió no es va aturar amb la mort del dictador al seu llit. Aquí no vam fer cap revolució amb nom de flors potser per això a Lisboa existeix el Museu do Aljube Resistência e Liberdade i aquí no. Un museu de memòria de les víctimes de la PIDE, policia política de la dictadura portuguesa, a un dels seus centres de detenció i tortura. Aquest museu forma part de les recomanacions de la pàgina oficial de turisme de la ciutat de Lisboa. En la web do Aljube es pot llegir que aquest museu vol projectar la valorització de la memòria de la lluita contra la dictadura en la construcció d’una ciutadania il·lustrada i responsable i assumint la lluita contra el silenciament que disculpa la dictadura, i moltes vegades còmplice del règim dictatorial. I acaba el seu llistat de pretensions dient que el futur es crea al present com a memòria del passat. L’estat espanyol en canvi en comptes de destapar els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició els amaga convertint camps de concentracions en Paradors Nacionals com el de San Marcos a Lleó.
En el cas de la Via Laietana esborrar el seu passat ens costarà 2.005.683,52 euros, almenys sobre el paper, segur que la xifra final no serà aquesta. El gener d’enguany es va concedir a Ferrovial Conservación S.A. l’obra de condicionament de l’edifici de Via Laietana, 43 com exposa el Ministeri en la seva licitació. Aquesta empresa pertany al Grup Ferrovial que té la seva fundació en ple franquisme l’any 1952 i va créixer a l’ombra del Règim. El 1995 va comprar Agromán, empresa que va participar en la construcció del Valle de los Caídos amb mà esclava de represaliats del franquisme, passant a denominar-se Ferrovial Agromán fins al 2020 que es va convertir en Ferrovial Construcción. Ha estat demostrat en seu judicial que aquest grup va pagar comissions a canvi de concessions d’obra pública i com sempre els ha sortit gratis.
D’aquí a uns mesos no sabem si quedarà dins de la Prefectura Provincial de Policia de Catalunya algun espai que ens parli de les tortures que allà es practicaven i el més trist és que aquesta miserable contribució a l’oblit s’haurà pagat amb els nostres impostos. Una perversió més del regne de la impunitat. I en el cas que siguin escoltades les nostres veus i per fi la Policia Nacional abandoni l’edifici, històric buc insígnia de les violacions de drets humans a Catalunya, no tenim cap garantia que els arxius de la repressió, que es van crear allà, es puguin consultar lliurement. Pot ser que ens diguin com al diputat Jon Iñarritu, quan va demanar informació sobre l’afusellament a Hoyo de Manzanares dels membres del FRAP condemnats a mort i executats el 27 de setembre de 1975, que no tenen informació. El Ministeri de Grande Marlaska li va respondre a Iñarritu que els lamentables successos pels quals demanava es van produir en un règim polític diferent de l’actual, una dictadura que disposava d’un marc normatiu i una estructura d’estat diferent, en la qual s’aplicava el codi penal militar a civils. Aclariments sospitosos i normalització de la dictadura. El Ministeri de l’Interior diu que es desconeixen el nom dels membres dels escamots d’afusellament. Indecència.
Mentre tot això passa creix el feixisme i allò que en deien franquisme sociològic i que semblava no feia molta nosa és ara franquisme desacomplexat que s’expressa amb agressivitat i sense cap cost. Les persones que han estat davant Via Laietana reclamant que l’edifici del terror esdevingui testimoni de la repressió viscuda durant dècades pels antifeixistes i fent públics els noms dels funcionaris de la dictadura, que van cometre crims contra la humanitat, han hagut de patir insults. Vianants increpant les víctimes i les seves defensores i cridant visques a la Policia Nacional. Que aquest juliol hàgim de complir 85 anys des del cop d’estat feixista patint aquestes humiliacions ens obliga a demanar-nos fins quan podrem tolerar aquestes ofenses.
I estem així perquè els colpistes van creuar l’Ebre i van passar. I tornen i tornen a passar i no podem acotar el cap com vençuts sense esperança perquè ens juguem viure en un futur que com a únic horitzó tingui la vulneració dels nostres drets a cops de repressió. Diguem prou i via fora, diguem-ho pels drets de les nostres víctimes del franquisme i la transició, que són els nostres i els de la ciutadania del demà. Per això exigim que Via Laietana sigui un espai de memòria de la repressió soferta per totes aquelles persones que van lluitar contra el franquisme, un espai d’antifeixisme. També exigim que el monument franquista de Tortosa desaparegui del mig d’un riu pel qual va córrer la sang de milers d’antifeixistes lluitadors per la llibertat, que no es mereixen aquest insult. L’any 1966 el dictador va inaugurar el monument de Tortosa per commemorar els seus cínics 25 años de Paz. Un nou homenatge a la glòria dels colpistes mentre els defensors de la República fa més de vuit dècades que no poden descansar en pau per culpa d’un Regne d’Espanya on la Veritat, la Justícia i la Reparació s’ofeguen en les seves fosques aigües d’impunitat cada dia.
La tortura va ser per tant una pràctica estructural durant el franquisme, utilitzada pels funcionaris d'ordre públic, especialment per les Brigades Regionals. Aquesta pràctica, aplicada als militants de l'oposició política i sindical, va ser habitual i va quedar impune. Les BIS comptaven amb una xarxa de delators, col·laboradors i confidents en els barris, la qual cosa va provocar contínues detencions (Babiano, Gutmaro, & Tébar, 2018: 182).
Aquestes Brigades estaven emparades i protegides per una “autonomia funcional”, la qual cosa produïa de facto una plena absència d'un control judicial. Dins de la comissaria tenia lloc una realitat paral·lela de la qual els processos judicials dictaven. Per tant, existia una completa impunitat a l'hora de torturar. Inhibició judicial i vulneració de drets eren elements presents en la fase sumarial de molts dels processos que sofrien els opositors polítics. En la pràctica això es traduïa en tortures. Els maltractaments podien produir-se en qualsevol fase del procés, però l'escenari de tortura per antonomàsia van ser les Prefectures de la Policia, com la de Via Laietana, o les casernes de la Guàrdia Civil. Les pallisses i tortures freqüents comptaven amb uns mètodes heretats de diferents cossos policials: de la GESTAPO a la CIA i l'FBI (Babiano, Gutmaro, & Tébar, 2018;190).
A partir de finals de la dècada dels cinquanta, té lloc una relaxació de la duresa de la repressió del primer franquisme. El nombre d'execucions a Catalunya va disminuir clarament, passa de 3.385 entre 1939 i 1954 a 12 entre 1963 i 1975. No obstant això, el sistema judicial del franquisme continuava emparant als torturadors en totes les seves pràctiques, per la qual cosa aquestes vexacions no van cessar. La tortura es va perfeccionar i va passar de tenir el segell de la brutalitat a l'esforç per no deixar empremta. Als elèctrodes, el «rotlle» o la «cigonya» se li van afegir càstigs com a bosses de plàstic, la «banyera» o les postures doloroses.
Font: Vía Laietana 43: La casa de la tortura de la Brigada Político-Social. Xavi Fernández Guerrero.
La tortura encara es continua practicant a l’estat espanyol amb la impunitat que el caracteritza.
Les víctimes.
Pep Martínez Barceló, dirigent de Bandera Roja, va passar moltes hores a la prefectura de la Via Laietana perquè el van agafar cinc vegades en només dos anys: el balanç és de 13 dies a comissaria. El primer cop, després de les eleccions municipals de l’octubre del 1973; el segon, en la cèlebre caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974, i l’última vegada, el 6 de maig del 1976, quan la Brigada Social estava a les acaballes, el van torturar. Tenia 28 anys.
El seu testimoni va servir per denunciar els policies i va escriure una novel·la: 'Atilano'. El nom d’un dels policies més tristament cèlebres de la Brigada Social, Atilano del Valle Oter, cap del grup anticomunista.
Em van detenir dos agents que em devien conèixer de les detencions anteriors. L’Atilano m’esperava; em coneixia perquè vivíem a prop. D’entrada no em van fer res, però a mesura que m’interrogaven m’anaven pressionant, feien veure que altres companys de la mateixa caiguda havien cantat. Em tenien un parell d’hores, em baixaven als calabossos, em tornaven a pujar...
Van caure les primeres hòsties, pessics, estirades d’orelles. Però l’Atilano no em va tocar, no em va posar les mans a sobre. Estava sempre assegut, jugava amb la pistola, m’apuntava, amenaçava, “se te va a caer el pelo”, “hueles a quemado”... El pitjor va ser quan em van penjar d’una barra de ferro, emmanillat sobre unes benes, per no deixar marques, i a la gatzoneta: passen la barra entre les cames i els braços, darrere dels genolls, l’aixequen, et van voltejant i van fent preguntes, et peguen, m’anaven picant a la panxa amb un tornavís... Però no van aconseguir que delatés ningú ni que firmés la declaració.
No ho saps ben bé, perquè desconeixes fins a quin punt el cos té capacitat de resistència. El meu sistema era molt simple: aconseguir anar al vàter amb un tros de paper, perquè quan el cos ha evacuat i funciona, et refàs. I tenint clar que allò no pot durar més de 72 hores, aguantes. Vaig patir al principi, perquè ningú no sabia que m’havien detingut i estava sol a expenses d’ells. Ara, per què resisteixes no ho acabes de saber mai.
Quan vaig arribar al jutjat vaig explicar el que m’havien fet, i el jutge va ser el que em va veure tan cascat que va activar la denúncia ell mateix: em va fer reconèixer per un forense i aleshores jo vaig declarar amb els meus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés. Quan després van ser jutjats els policies, els seus companys ens van fer un passadís i anaven pegant-nos, en Palmés i la meva dona van rebre, fins que el jutge els va fer desallotjar.
Font: Sàpiens.
Jordi Carbonell, després de fundar l’Assemblea de Montserrat el gener de 1971 va ser citat a la comissaria de policia de Via Laietana, on es va negar a declarar en castellà: “Em van dur al soterrani i em van començar a dir: ‘Usted no lo aguantará, porque esto es insalubre y usted es viejo –jo tenia 47 anys-’”. Ell no va cedir i va continuar parlant en català, i tot seguit “em van fer la cigonya (un aparell torturador que subjecte a la víctima pel coll, mans i turmells alhora), m’amenaçaven i em feien molta pressió psicològica”. Carbonell també recordava d’aquell episodi que un dels arguments dels oficials per parlar en castellà era el ‘derecho de conquista’.
D'una cel·la d'aïllament a una sala d'observació psiquiàtrica
L’episodi a Via Laietana va tenir continuïtat, perquè d’allà el van enviar a un jutjat, i del jutjat a la presó, on només entrar li van dir: “Usted se cree que esto es la Jefatura, pero esto es la cárcel. Ha caído en un pozo sin fondo y tiene la tapa encima; nadie oirá hablar más de usted”. El van posar a una cel·la d’aïllament: “No em passaven el menjar que em portaven de casa –el de la presó no me’l podia prendre-, hi feia un fred que pelava. Com que era una cel·la de càstig, no hi havia llit, la tassa del vàter i un petit lavabo, res més, ni un lloc per seure”. Ni el tracte infrahumà que va rebre, però, el van fer desistir a parlar en català, cosa que li va valer que el portessin a una sala d’observació psiquiàtrica.
El segon empresonament
Després de 18 dies de presó, Carbonell va poder-ne sortir en llibertat provisional gràcies a una gran pressió internacional, amb cartes de professors universitaris i protestes als consolats espanyols, segons va explicar ell mateix en el llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita”. Dos anys després, en el marc de l’anomenada ‘Detenció dels 113’, l’històric militant antifranquista tornava a la presó, amb “tortures, xantatge” i “duríssimes condicions” a la presó. Tot plegat, una altra temporada privat de llibertat fins el gener de 1974. Del seu recorregut empresonat en va treure una conclusió, que explicitava a l’entrevista a Llengua Nacional: “Després diuen que no hi ha hagut repressió contra la nostra llengua. A mi, aquestes mentides, no me les poden dir!”.
Font: LaRepública.cat.
Testimoni Carles García Solé.
Recordo quan l’any 1972 vam ser detingudes nou persones, un dels detinguts es deia Josep Planchart, militant i després dirigent d’Estat Català. Passats els anys m'explicava que després de mesos de presó, un dia, es trobava comprant roba en una botiga al centre de Barcelona i es va adonar que la persona que l’atenia, el sastre de l’establiment, era el Peña (David Peña Àlvarez). Aquell home que l’atenia no era sinó el torturador Peña, en hores lliures el miserable comissari Peña també feia de sastre. Impunitat total, no se sentien responsables dels seus actes repugnants.
Després de tants anys, encara avui se’m fa impossible passar per davant de la "Jefatura Superior de Policia." Sempre pujo o baixo per l'altra vorera.
Tot i això, de passar allunyat de la casa del terror, no puc evitar una angoixa freda i profunda. I no tan sols per les tortures patides en la meva persona, penso també els centenars i centenars de torturats en aquell maleït edifici. Molts d'ells els vaig conèixer a la presó Model.
Sense anar més lluny, el meu company Ramon Llorca: a ell el van destrossar. Li van provocar una lesió medul·lar molt greu i mai més es va recuperar. Aquells criminals amb placa tenen nom i cognoms. Informació que era coneguda per tots els que vam passar per aquella comissaria general de policia.
Font: Via Laietana: el museu dels horrors o un museu per a la memòria. Llibertat.cat
Miguel Jiménez Hinojosa mai va poder oblidar en vida una data en la qual tot canvi per a ell: va ser el 24 d'abril de 1971. Militant antifranquista procedent del barri sevillà del Turó de l'Àguila, Miguel comptava llavors amb tan sols 23 anys d'edat i va ser detingut i conduït a un pis a Barcelona pels funcionaris de la Sisena Brigada Regional de Recerca Social Atilano del Valle Oter i Francisco Rodríguez Álvarez. En circumstàncies mai esclarides totalment, li van disparar a boca de canó i posteriorment va ser llançat per una finestra.
A Hinojosa li van diagnosticar a l'Hospital Clínic de Barcelona "que sofria commoció cerebral amb possible fractura de la base del crani, fractura de pelvis, trencament hepàtic, contusions i ferides vàries de pronòstic molt greu”. Una sentència, d'octubre de 1976, va condemnar a Atilano del Valle i Antonio Álvarez com a responsables de dues faltes de lesions a dues penes de 12 dies d'arrest menor. Tots dos van pagar una indemnització de 7.500 pessetes. Atilano del Valle Oter, qui rebria en serveis la Creu al Mèrit Policial amb distintiu vermell, està inclòs en la causa 4591/10, l'anomenada querella argentina. Vinculat al moviment comunista en plena dictadura, Hinojosa va sofrir la seva primera detenció amb tan sols 20 anys quan estava distribuint exemplars de 'Mundo Obrero', òrgan de difusió del Partit Comunista, a la ciutat de Sevilla. Després de passar tretze dies en comissaria, seria acusat d'associació il·lícita i propaganda il·legal en el Tribunal d'Ordre Públic. Va ser condemnat a tres mesos de presó.
Després de la segona detenció de Barcelona, va ser jutjat en Consell de Guerra i condemnat a 16 anys. Hinojosa passaria per les presons franquistes de Barcelona, Sòria, Segòvia i Jaén durant 5 anys, 6 mesos i 4 dies i sortiria en llibertat a l'octubre de 1976. Segons el testimoniatge dels policies en el judici militar, Hinojosa portava una navalla aconsegueixo en el moment de la detenció, quan en realitat el jove va ser emmanillat immediatament pels dos policies (que mai van arribar a identificar-se), que immediatament van començar a colpejar-lo fortament al cap. Hinojosa recordaria l'asfíxia soferta en la sala d'estar d'aquell pis i els crits d'alerta als veïns. En ser de nou colpejat i perdre el coneixement, els dos policies van decidir llançar el seu cos des d'un tercer pis, la qual cosa li va provocar greus lesions per a tota la vida en òrgans vitals. Les seqüeles d'aquella detenció mai li van permetre tornar a ser el que era. Amb el fetge trasplantat, Hinojosa va ser declarat com a incapacitat total vint anys abans de la seva jubilació. Als 67 anys, moria a l'agost de 2015 sense poder arribar a declarar contra els seus botxins en la querella argentina.
Font: ElPlural Andalucía.
Torturadors ben pagats.
A més del servei a la pàtria, que els torturadors complien amb veritable i sàdica entrega, hi havia un incentiu econòmic que suposava un plus per a aquells torturadors lleials de sous de postguerra. Uns funcionaris que netejaven resolutius la una, grande y libre del seu colpista Caudillo d’antifeixistes indesitjables. Una croada de caràcter religiós contra tota la dissidència al Règim que si no va marxar a l’exili, va acabar detinguda, vexada, torturada i morta en dependències com aquesta de la Via Laietana, catedral del terror. Molts d’aquests policies van ser soldats al bàndol colpista, falangistes passejadors o quintacolumnistes. En una postguerra de misèria amb salaris de subsistència aquests fidels feixistes es convertien en mercenaris que trencaven cada dia les estadístiques de la repressió sense cap remordiment, molts amb un plaer obscè i salvatge, perquè estaven fent Espanya més gran encara. Un d’aquests torturadors ben pagats va ser en Polo, policia de carrera que va entrar en el cos el 1921.
El 5 de juliol de 1942, una nota de la secció de personal de la DGS recollia la felicitació a Polo i un altre agent per “aconseguir descobrir i detenir a diversos individus que pretenien reconstituir entitats de tipus extremista mitjançant aportació de fons obtinguts amb diversos subterfugis”. Les cotitzacions es recaptaven mitjançant la compra d'unes estampitas que representaven un Crist amb el peu de text “Sagrat Redemptor Il·lumina'ns”, que encobria les inicials del Socors Roig Internacional (SRI).
El brillant servei li va suposar una felicitació, una recompensa de 2.000 pessetes i un intricat duel burocràtic amb l'Advocacia de l'Estat perquè se li abonessin les despeses mèdiques i la destrossa del vestit. L'expedient va tenir un desenllaç dramàtic per a dos dels detinguts: el secretari d'organització, Luis Fernández 'Roca', atropellat per un tramvia quan intentava fugir dels agents de la BPS, i el secretari general de la JSU de Catalunya, Josep Fornells, que va morir després de ser torturat durant tres dies en Via Laietana.
Al desembre de 1950, la Direcció General de Seguretat va felicitar públicament a Polo pel seu bon fer a França i li va concedir un premi de 3.000 pessetes, a sumar a les 1.000 amb què havia estat gratificat el 2 de gener. Era la recompensa a la labor compartida amb els Renseignements Généraux francesos en la desarticulació de l'aparell del PCE en aquell país. Una rúbrica més en el seu full de serveis tachonada, com la d'altres funcionaris, de gratificacions econòmiques que emmascaraven la pallussa garreperia amb què la dictadura remunerava als seus més lleials servidors.
El comissari Polo, que actuava, com els altres, esperonat pel vivificant estímul de les recompenses, va veure reconeguda la seva contribució “al manteniment de l'ordre públic i pau social” amb la percepció, d'una tacada, d'una quantitat equivalent a la quarta part del seu sou anual com a comissari de 3a classe, 12.500 pessetes.
Miguel Núñez, membre del Comité Central del PSUC, tenia raó en aquell pols dialèctic desigual que va mantenir a l'abril de 1958 amb el seu torturador en Vía Laietana.
"Antonio Juan Creix: “Y tú, ¿cuánto ganas como policía?”. Como es lógico, Creix, sorprendido e indignado, me golpeaba gritando: “¿Qué te pasa? ¿Estás loco?” Yo, aferrado a mi postura, repetía: “Pero tú, ¿cuánto ganas?” La escena se repitió varias veces, y los golpes se multiplicaban. Al fin, adoptando un aire matón, gritó: “No entiendo a dónde quieres ir a parar. Pero esto no va a continuar así, te lo aseguro”, añadiendo: “Gano 40.000 pesetas, ¿qué pasa?” Creo que la respuesta fue mi primera victoria en Jefatura: “¿Sabes lo que ha ganado este año el Banco de Bilbao? Te pagan una miseria por lo que haces”. Ciento setenta y siete detenidos y deportados y la organización del PCE en Francia puesta fuera de combate valían, efectivamente, mucho más que eso".
Font: La vida secreta de los chacales. Farsa y ocultación de las biografías de torturadores. Fernando Hernández Sánchez. El Salto.
Pedro Polo Borreguero va ser subjefe de la Brigada Político-Social a Via Laietana, on va ordenar infinitat de detencions, tortures i morts. Al seu despatx guardava porres i cordes per infringir les tortures i li agradava fer simulacres d’afusellament als detinguts. Va ser un dels repressors més qualificats que van passar per Via Laietana. El 1952 va ser condecorat i el 1955 va ser nomenat cap del Gabinet d’Informació del Governador Civil de Barcelona càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1972.
Antonio Juan Creix va començar a actuar com a agent de la Brigada Politicosocial tot just acabada la guerra. Primer, precisament, al País Basc, i després, a Barcelona. Va estar a les ordres dels organitzadors de la terrible policia política del franquisme, que a la primera postguerra no mirava prim. Era època d’afusellaments a l’engròs i de presons de gom a gom. A les comissaries, la tortura arrencava declaracions i delacions, però l’heroisme d’uns quants va fer excel·lir la dignitat humana, com el del dirigent del PSUC Miguel Núñez.
Núñez era una de les persones més buscades d’aquell 'Far West', quan exercia de dirigent del PSUC a la clandestinitat. El 30 de març del 1958, Creix el va enxampar i els seus homes li van aplicar un ampli repertori de maltractaments: cops per tot arreu i amb diversos instruments, des de porres rígides fins a fèrules; ofegament intermitent; elèctrodes… A més, a Núñez, que els havia burlat durant anys, li van reservar un patiment especial: el van deixar 72 hores suspès per les manilles dels tubs de la calefacció del sostre d’aquella habitació de la Via Laietana. Es desmaiava de dolor, el reanimaven i tornem-hi, però Núñez no els va donar ni l’adreça de les claus d’un pis on no hi havia cap paper comprometedor.
Les denúncies de les tortures de Creix són diverses i greus. A més de Núñez, abans havia desarticulat l’aparell guerriller de Catalunya, que va acabar al Camp de la Bóta: el febrer del 1949 van ser afusellats els militants del PSUC Ángel Carrero, Numen Mestre i Pere Valverde, i també Joaquim Puig, director de 'Treball', l’òrgan clandestí del PSUC. Un altre dels detinguts en aquella ràtzia, Sebastià Piera, va relatar un calvari dirigit per Creix, amb un final amb simulacre de ruleta russa. Els també dirigents comunistes Helios Babiano i Vicente Cazcarra, detinguts el maig del 1959 i el setembre del 1961, van narrar fil per randa els mètodes de la temuda Brigada Social. Babiano va ser torturat davant la seva mare, la sindicalista Manola Rodríguez. Creix, fins i tot, va organitzar l’estratègia que va conduir a l’assassinat de l’anarquista Quico Sabaté, el 5 de gener del 1960 a Sant Celoni.
Font: Antonio Juan Creix, el gran torturador franquista. Sàpiens.
Genuino Navales García, El Muñecas. Torturador.
Segons relata l'historiador David Ballester en el llibre Corre, democràcia, corre, les víctimes de Navales el deien El Muñecas, ja que tenia “una predilecció especial” per una tortura consistent a estrènyer les esposes fins al punt que al detingut li sagnessin els canells. També practicava la cigonya, que consistia a obligar el detingut a ajupir-se, sovint nu i amb les mans emmanillades darrere dels genolls, fins que es desplomava, moment en el qual rebia cops i puntades.
En 1979 el govern d’UCD va intentar nomenar-lo cap superior de Policia de Barcelona, quan exercia aquest càrrec a Granada. Li precedia una dilatada trajectòria en la Brigada Polític - Social, també en la capital catalana, on havia estat inspector cap entre 1966 i 1976. Quan es va fer pública la notícia, sectors procedents de la lluita antifranquista –especialment de Comissions Obreres– van enviar un telegrama al ministre de l'Interior, Ibáñez Freire, en el qual li recordaven que Navales s'havia caracteritzat per la seva repressió contra la lluita per la democràcia i que havia estat “copartícip” o “responsable directe d'innombrables detencions, tortures i vexacions contra treballadors, estudiants i ciutadans en general”. Davant les protestes que va motivar el seu nomenament, finalment el policia no va tornar a la prefectura barcelonina, sinó que va ser destinat a Saragossa. Va prendre possessió del càrrec coincidint amb la signatura de la Convenció Europea de Drets Humans per part de Joan Carles I.
En setembre de 1980 va ser nomenat Comisario General de Seguridad Ciudadana, càrrec que va ocupar fins al desembre de 1982. Aquest any es va encarregar de coordinar la seguretat de la visita del Papa i els Mundials de Futbol celebrats al Regne d’Espanya.
El torturat també a Via Laietana Carles Vallejo explica que el «cap dels torturadors», el comissari Genuino Navales, durant la seva detenció li va dir: «Yo soy policía profesional con Franco, seré policía profesional con la democracia y seré policía profesional cuando gobiernen los tuyos».
El 1995 el torturador Genuino Navales amb 67 anys va apareixer mort en un pou de la seva propietat a la localitat de Lobeznos, Zamora, d’on era fill.
Fonts: Els altres "Billy el Niño". Laura Aznar amb l'assessorament de David Ballester.Crític. Justícia para hacer historia. El periódico de Catalunya. Hallado muerto en un pozo de Zamora un ex comisario general de Seguridad. El País.
Atemptats de falsa bandera, Caso Escala, terrorisme d’estat.
José María Escudero Tejeda, artífex de l'atemptat contra la sala Scala. Torturador.
En 1945 va ingressar en la Brigada Político-Social de Madrid i, juntament amb l'inspector González Pacheco (Billy el Niño), va formar part de l'equip de màxima confiança del comissari Roberto Conesa, antecessor de Manuel Ballesteros al capdavant de la lluita antiterrorista. Al començament de la dècada de 1970 va treballar en els anomenats Grups d'Acció del Nord fins que Conesa el va nomenar cap del Grup Anarquista durant la Transició, per a dur a terme actuacions contra aquest col·lectiu a Barcelona. Més tard seria ascendit a responsable de la Central d'Informació.
La trajectòria del policia no està exempta de polèmica, particularment per la seva relació amb el cas Scala. El confident policial Joaquín Gambín el va acusar d'haver-li ordenat participar com infiltrat en l'atemptat contra la sala de festes barcelonina Scala, al gener de 1978, en el qual van morir quatre treballadors. Quan es va jubilar Conesa, Escudero Tejeda va passar a dirigir el Grup Policial del Banc d'Espanya i, després, va ser nomenat cap de la Brigada Regional d'Informació a Barcelona.
Font: Els altres "Billy el Niño". Laura Aznar amb l'assessorament de David Ballester.Crític.
Les tortures.
A la Prefectura hi actuaven autèntics professionals de la tortura, com els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix, i els comissaris Polo i Eduardo Bóveda Quintela. Vázquez Montalbán els va descriure com "professionals de la humiliació". Per les seves mans van passar-hi líders polítics com Jordi Pujol o Joan Comorera, intel·lectuals com Joan Oliver o Maria del Mar Bonet, i també sacerdots, estudiants, militants de l'oposició, sindicalistes, i milers de ciutadans que, per un motiu o altre, resultaven incòmodes al règim. No va ser l'únic lloc de Barcelona on es van practicar tortures en aquest període: també es va torturar a les casernes de la Guàrdia Civil i a les comissaries, però sí que va ser el lloc més emblemàtic. Els mètodes usats eren més aviat poc sofisticats. El més habitual era el corro; tan aviat com un detingut ingressava a la Via Laietana 43, era rodejat de policies que el colpejaven amb punys, porres i tot tipus d'objectes. Era la rebuda habitual. També era freqüent que els policies apaguessin les seves cigarretes al cos del detingut. Qualsevol interrogatori solia començar amb una pallissa intimidatòria. L'acadèmic Isidre Molas explicava que, abans de ser interrogat, ja van començar "els insults, les plantofades, els cops de puny i les coces". Els insults contra els detinguts eren continus, des del moment d'entrar a l'edifici.
Les tècniques de tortura aplicades a Via Laietana eren molt diverses. En primer lloc hi havia les pallisses. Per exemple, el "vergazo"; un dels torturats el definia com "una verga dissecada coberta de filferro enrotllat i enfundada en cuir. Feia un mal terrible. Era molt flexible, s'adaptava a cada corba del teu cos i t'arrencava la pell". Molts torturats també mencionaven la pràctica del "tambor": col·locaven una galleda metàl·lica de tal forma que cobrís el cap del detingut, i la colpejaven amb porres. Al dolor dels cops, s'hi afegien els problemes de tímpans, que podien quedar afectats sense remei. També es practicaven diferents tipus d'ofegaments: amb una galleda amb aigua, o amb aigua i orina, amb una bossa... Era molt habitual també obligar als detinguts a mantenir durant molta estona postures insostenibles. Miguel Núñez, militant del PSUC, va estar penjat 24 hores de les canonades de la calefacció del sostre de la Jefatura. A Jordi Carbonell li van aplicar "la cigonya", el van obligar a posar-se a la gatzoneta i van emmanillar-li les mans per sota dels genolls. Això l'obligava a estar en una posició terriblement incòmoda. Perquè es van centrar en ell? Perquè va negar-se a deixar de parlar en català a la policia política.
En els darrers anys del franquisme es documenten, també, tortures amb piles elèctriques, més sofisticades, potser pels contactes dels torturadors franquistes amb l'FBI. Però a més a més de provocar dolor físic, la Brigada Política i Social era experta en la vexació. L'ambient de terror rodejava l'edifici de Via Laietana. Rubert de Ventós recordava que "el pitjor" era veure, mentre esperaves torn per a ser torturat, com sortia l'anterior detingut cobert de sang. Era freqüent que es despullés als presos, com una forma d'humiliació. I era habitual usar la pressió psicològica, amenaçant-los amb ser assassinats, amb empresonar les seves famílies... Durant els primers anys del franquisme, a més a més, van ser habituals els abusos sexuals amb les dones. És probable que moltes s'ho haguessin callat per sempre per no ser estigmatitzada. Alguns dels detinguts que van passar per la Jefatura no van superar mai el trauma: van quedar anorreats, fins i tot alguns se suïcidarien. Alguns dels que van acabar "cantant" després de ser torturats, van culpabilitzar-se durant anys. Fins fa alguns anys era habitual que molta gent creués la Via Laietana per no passar front la Prefectura.
El 1981 es va detenir i aplicar la llei antiterrorista a un grup de 16 independentistes encapçalats per Carles Castellanos, entre els que hi figuraven les germanes Blanca i Eva Serra. Segons un informe del seu partit, Independentistes dels Països Catalans (IPC), tots els detinguts van rebre maltractes psicològics i amenaces (fins i tot de mort) però qui va patir un tractament més vexatori va ser Carles Castellanos, que va ser interrogat durant 50 hores seguides, bona part d'elles dempeus i amb les mans emmanillades a l'esquena, molt apretades. Aquest líder independentista va rebre "cops de puny a la cara, al pit i a la panxa, cops amb el mànec d’un tornavís al cap i als genolls, i amb el mànec pla a l’estómac; cops de ferro del tornavís a les ungles i als dits (a les mans emmanillades darrere); cops de peu als testicles; cops d'altres objectes contundents (posts, guies de telèfons etc.) (...) havent caigut en Carles a terra a causa dels cops, era alçat estirant pels cabells, i ficant-li un tornavís al forat del nas feien força per esqueixar-li els narius". "Li posaren una flassada al cap, agafada amb un cordill al voltant del coll per tal de no deixar respirar. Mentrestant el colpejaven amb els punys i amb un tornavís. També amb un conjunt de barretes posades entre els dits (estrenyedits) li esclafaven els dits, amenaçant-lo amb trencar-los-hi". Els detinguts, després de ser torturats, van ser traslladats a l'Audiència Nacional de Madrid, que els va deixar en llibertat sense càrrecs... I sense mitjans per tornar a Barcelona.
Aquests torturats no van ser els darrers. Al novembre de 1982 l'independentista Francesc Magrinyà també va ser torturat a la Via Laietana i tancat a la Model per cremar una bandera espanyola davant del rei d'Espanya. Poc després van ser detinguts i torturats, a aquestes mateixes dependències, diversos membres de l'IPC, Independentistes dels Països Catalans.
Font: La Via Laietana: el cau de les tortures. Gustau Nerín. Elnacional.cat
Els arxius de la repressió, sense llum ni taquígrafs.
Tindrem accés alguna vegada a les fitxes policials de les víctimes sense censurar i als expedients dels torturadors? Passen els anys i contínua la impunitat amb la negació a les víctimes de la veritat, un dret fonamental si volem parlar d'estat democràtic.
El Gobierno de Pedro Sánchez ha respost a una petició de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH), que va sol·licitar informació a través del Portal de la Transparència de l’Administració del Estado, sobre els funcionaris de l’antiga Brigada Político Social condecorats pensionadamente abans del 15 de juny de 1977, dient que —cito de l’edició de Público— “no le pueden facilitar los datos porque 'no existe' ningún informe y porque resulta muy complicado acceder a esos datos de hace décadas. Asimismo, argumenta que carece de los medios técnicos necesarios para 'extraer y extrapolar' la información y sin tener la seguridad de obtenerla finalmente debido a la antigüedad de las condecoraciones pensionadas que se solicita”. Fin de la cita. Font:EL SALTO.
Antoni Batista i l'arxiu de Via Laietana.
Una vegada descobert el tresor de les fitxes a Via Laietana, Batista va tornar a demanar un permís, però aquesta vegada no per a aconseguir una en concret, sinó per a consultar l'arxiu complet. "Per a llavors ja les havien començat a empaquetar, sense ordre ni concert, per a portar-les a l'Arxiu Històric de la Policia, a Alcalá de Henares. Tenien llogat un magatzem al costat de la comissaria on estava tot guardat", explica el periodista. Batista, laboriosament, va estar un any treballant en aquest magatzem, recopilant centenars d'històries, dades i noms que utilitzarà després en els seus llibres sobre la repressió a Catalunya.
Amb tot, per a quan Batista va arribar, ja hi havia arxius desapareguts. Alguns dels més gruixuts, com el de Miguel Núñez, un dels dirigents més destacats del PSUC. A Núñez, conegut pel nom en clau de ‘Saltor’, li van agafar en 1958 i li van penjar amb unes esposes d'una canonada de la calefacció. La llegenda deia que Saltor mai havia 'cantat', malgrat les terribles tortures a les quals va ser sotmès. Però d'allò no queda gens escrit, perquè la seva fitxa va desaparèixer.
Si que va quedar, en canvi, rastre de detinguts tan coneguts com Vázquez Manuel Montalbán, Josep Lluís Carod-Rovira, Francesc de Carreras, Lluís Llach o Jordi Pujol. Uns altres potser menys famosos però en el seu moment destacats protagonistes de la resistència antifranquista, com els comunistes Sebastià Piera o Gregorio López Raimundo. A més estaven les fitxes dels 113 membres de la Assemblea de Catalunya, una de les primeres organitzacions transversals de l'antifranquisme català, els líders del qual van caure en una batuda a l'octubre de 1973.
Milers de detinguts van passar per la prefectura de Via Laietana, dels quals van sortir centenars de testimoniatges de la tortura que allí es practicava. Les pallisses eren el mètode més comú, però els policies utilitzaven també complexes tècniques de tortura, com el Sant Crist, en la qual col·locaven les cames del detingut sobre una taula i el tronc fos perquè la sang li pugés al capdavant mentre et pegaven; la cigonya, que consistia a emmanillar els turmells amb els canells amb les mans per darrere de l'esquena; o la banyera, en la qual submergien als torturats per a generar sensació d'ofegament.
Font: Barcelona revive sus pesadillas en la comisaría de Via Laietana, epicentro de la represión franquista. Arturo Puente/Pau Domínguez. elDiario.es.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada