Mesa de Catalunya Notícies: CENT CINQUANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO TIRAR LA TOVALLOLA DE LA RESISTÈNCIA.

Tothom, en algun moment, cansat de lluitar sense obtenir els fruits desitjats, farts d’ensopegar amb la mateixa pedra de la decepció, de veure malbaratats esforços i il·lusions per confiances mal dipositades, tothom ha tingut la temptació de tirar la tovallola. Quantes vegades ens hem demanat de què serveix resistir a un cost tan elevat per a moltes persones, de què ens val plantar cara a tot allò que esguerra la nostra llibertat i el nostre dret a la justícia social, quin sentit té exigir sense treva els nostres drets si les nostres victòries són tan febles i fàcils de revertir com fort i despietat és el sistema que ens controla.

La nostra Mesa de Catalunya es podria qüestionar la seva perseverança després de més de catorze anys als carrers defensant el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició; una lluita per uns drets que equival a la defensa dels drets humans per a totes i tots nosaltres avui, i també demà. Potser som com moltes de les persones treballadores incansables per totes les causes justes que van defensar les lluitadores i lluitadors antifeixistes, fins i tot en els escenaris més desoladors. Portem al nostre ADN activista la resistència, que ens van transmetre amb el seu exemple aquelles que mai no van acotar el cap.

Resistir i rebel·lar-se no és principi, ni final, és una posició de vigilància constant perquè sempre hem d’estar alerta per conquerir o per defensar drets que ens van ser llegats. La vida és una batalla constant on res es guanya per sempre i necessita el compromís i constància de totes nosaltres per continuar endavant amb l’horitzó d’un futur millor de solidaritat, empatia i justícia per a tothom.

No ens agrada tenir enemics, ni estar a les trinxeres ull viu i veure amb esgotament com el monstre del feixisme crema amb la seva propaganda la convivència dels nostres barris. Com amb el seu foc al servei de les oligarquies d’abans i dels capitals d’avui enfonsen les dignitats dels més desfavorits, fins i tot d’aquells que els aplaudeixen.

Aquest agost el periodista Jordi Panyella escrivia un article sobre la repressió de l’estat espanyol com una constant més enllà de la dictadura, pura marca Espanya. Explicava com el joc brut del cas Scala havia posat la diana sobre l’anarquisme fent-li molt de mal, esmentant la figura dels infiltrats, que avui en dia es prostitueixen ficant-se als llits d’activistes tot servint a un estat proxeneta. La Brigada Político Social perviu aliena al pas del temps, només canvia el nom, també la infiltració que tant mal va fer als partits que no van acceptar els termes de rendició de la transició com el PCE (i) de Gustau Muñoz, assassinat l’11 de Setembre de 1978. Setembre de resistències, de tristes efemèrides com el 50 aniversari de la mort de Cipriano Martos després de ser torturat salvatgement o la dels afusellats del 27 de Setembre: Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez, Ramón García, Jon Paredes “Txiki” i Angel Otaegi.

I per què continuem? Ho fem amb orgull seguint les passes de qui va lluitar contra els colpistes per defensar la legalitat republicana, contra el nazisme al costat de qui no els va rebre amb els braços oberts, contra l’assassina dictadura feixista espanyola des de la clandestinitat i la guerrilla, contra el seu lligat i ben lligat a la transició, contra el seu de la llei a la llei sense tocar les estructures que han estat una constant repressora. Unes estructures arrelades als vicis franquistes que malbaraten tot intent de fer ús del dret a decidir-ho tot amb les eines de la democràcia, perquè l’estat espanyol ha suspès aquesta assignatura massa vegades.

I malgrat tota desesperança ens aixequem en mig del desencís perquè qualsevol dia una petita espurna ens escalfarà el cor i ens donarà embranzida; un bri de vent omplirà les veles, que mai hem plegat, i amb els nostres alés seran tramuntana de llibertat empenyent cap a la merescuda victòria, i aquesta vegada vetllarem perquè mai ens sigui arrabassada.

Per totes les persones resistents i referents, mapa i brúixola per navegar en l’immens oceà de les causes justes.

Marc Muñoz, germà d'en Gustau, en l'homenatge que cada Diada recorda la seva militància i el seu assassinat. 2023.

L’11 de Setembre de Gustau Muñoz.

Cada any quan arriba l’11 de Setembre s’escriuen articles sobre els esdeveniments que van tenir lloc en aquesta data tan assenyalada per a Catalunya i les seves conseqüències locals i universals. Entre aquests terribles successos està l’assassinat del militant antifeixista Gustau Muñoz, una mort encoberta per l’estat espanyol des d’aquella Diada de 1978.

Ens colpeix l’ànima que un jove de 16 anys tant ple de vida i compromís fos abatut per l’esquena per una bala de la Policia Nacional, disparada per una pistola de l’estat. Sentim un profund enuig de veure com van caient els 11 de setembre del calendari sense que es faci justícia a aquest crim d’estat. I ens indigna infinitament que a hores d’ara la família d’en Gustau, les companyes i companys de militància i totes les persones que no han oblidat aquest assassinat no hagin rebut justícia.

El cas d’en Gustau no és un fet aïllat en una transició, que lluny de la propaganda patrocinada pels poders fàctics de l’estat, va ser una etapa plena de sang antifeixista. Deslligar els crims comesos pels funcionaris de l’estat o per terroristes d’ultradreta, amb una impunitat garantida per unes estructures policials i judicials franquistes, és un atemptat contra la veritat, la justícia i la reparació, que els hi deuen a les víctimes i les seves famílies. Aquesta tàctica exculpatòria és insultant i molt greu.

Si les desenes de morts de la denominada transició, que sobrepassen la centena, es treuen del context històric i polític, que la història oficial ha acotat en un període de temps tant pactat com irreal, aquestes víctimes no tenen dret a res. Si l’estat espanyol no els cataloga com a crims de lesa humanitat, per considerar-los fets sense cap connexió amb la perpetuació de funcionaris franquistes dels diferents estaments en els seus càrrecs, no hi ha justícia possible perquè aquests crims ja serien prescrits. Si consideren que amb la llei d’Amnistia del 77 ja queda tothom exculpat i es parteix de zero amb el mateix personal, només canviant les paraules per nomenar-los, i passant-se els drets humans per l’arc de la seva impunitat, ens humilien. Si a més a més els victimaris rebien honors era com ballar sobre les tombes de les víctimes.

Aquest 2023 el seu germà Marc ha donat el seu testimoni a Buenos Aires en seu judicial argentina en el marc de la Justícia Universal. Ell ha defensat que el crim d’estat comès amb el seu germà no va ser ni un fet aïllat, ni un accident. Va ser un assassinat polític que tenia com a objectiu desarticular tota oposició a un invent denominat cínicament com transició. Una etapa que va permetre continuar amb la corrupció i la repressió de la dictadura enterrant en oblit els milers i milers de víctimes que aquesta va deixar al seu pas.

Si els crims dels darrers anys del franquisme perpetrats per funcionaris de l’estat sense ordre expressa de la cúpula de l’organigrama policial, judicial i polític són considerats crims de lesa humanitat, també han de ser els de després de la mort del dictador. Van ser comesos pel mateix planter amb el mateix sistema i la mateixa impunitat, utilitzar foc real per reprimir estava autoritzat. Ni els uns ni els altres han rebut justícia al Regne d’Espanya. L’única diferència és la substitució d’un dictador per un cap d’estat, cap dels exèrcits, escollit pel dictador. Subtil diferència. I una constitució impostada que ni tan sols ha estat respectada per aquells que la van posar en marxa. Amb l’agreujant que la vulneració de drets humans és infinitament més greu si es comet per estats autodenominats democràtics.

Per això commemorar una vida tan valuosa com la de Gustau és una obligació. Ell va comprendre el parany que eren els pactes d’un sistema que es perpetuava en forma de monarquia constitucional i que ens relligava a una estaca que no estava tan corcada. És essencial per a tothom que s’estimi la llibertat i la justícia social; per a tothom que s’estimi el país i el seu dret d’emancipació; per a tothom que comprengui que fer justícia a Gustau i a tantes altres víctimes d’aquell període es continuar lluitant pels nostres drets i no afegir a la impunitat l’oblit. El llegat de lluita que ens va deixar ens cal més que mai enarborar-lo.

Gustau va extreure del seu diccionari la paraula rendició, anant contra corrent del discurs imposat i pagant un preu que ningú mai hauria de pagar per les seves idees. Ell no va plegar veles, nosaltres tampoc, perquè tants vents de llibertat exhalats per tantes vides robades ens han d’empènyer ben fort fins a obtenir justícia per a totes elles.

Aquesta Diada hem reivindicat veritat, justícia i reparació per Gustau, per totes les víctimes del franquisme i la transició i per una Catalunya sempre lliure.

Gustau Muñoz, honor i glòria. Ni oblit, ni perdó.

GUSTAVO, HERMANO, COMPAÑERO…

Hoy mi pluma se tiñe de amargura

y se vuelve afilada y vengativa

hoy no puedo cantar a la dulzura

ante la llaga inmensa de esta herida.

Gustavo, hermano, caíste asesinado

bajo las sucias balas de los sin razón

tu joven corazón ha sido destrozado

cuando luchaba contra la opresión.

Luchabas por un mundo de flores y de brisas

de manos hermanadas, de gritos, de futuro,

por un mundo de jóvenes sonrisas

que intenta ahogar en sangre el fascio oscuro.

Luchaba por un grito que viene del pasado

que reclama derechos y es negado

por el grito de un pueblo masacrado

por eso luchabas, Gustavo

¡POR ESO TE HAN MATADO!

El “orden” del tirano ya está restablecido

las calles solitarias y hostiles

sólo queda tu gesto bello y atrevido

y una “paz” que imponen los fusiles.

Pero aunque tú ya no sepas, nosotros sí sabemos

pues de tu muerte somos hoy testigos

que al final de la andanada venceremos

¡Y seremos implacables con nuestros enemigos!

Gustavo, hermano, compañero…

Rosas rojas para ti,

Rosas rojas para ti, ¡NO DESESPERO!

Xosen.

50 anys sense justícia per a Cipriano Martos.

Hi ha aniversaris que tenen més rellevància social que altres, és un fet convencional, el desè, el vint-i-cinquè, el cinquantè, però tanta importància ha tingut el dolor i el pes de la injustícia en la família Martos tots els tràgics aniversaris com cada dia passat des de la mort de Cipriano. Hora rere hora, des d'aquell 17 de setembre, recorden que al seu germà li van arrabassar la vida mitjançant una tortura despietada entre les parets de la fosca caserna de la Guardia Civil a Reus.

El company Antonio sempre ens recorda que tots els germans Martos Jiménez són vius i que, per tant, Cipriano ara podria viure, remarcant que li van robar molts anys de vida, cinquanta ni més ni menys en farà aquest setembre. Anys de compartir esdeveniments familiars i de gaudir els uns dels altres.

No només li van llevar la vida a Cipriano robant-li molts aniversaris, esmicolant el cor dels seus pares i fent patir als seus germans. Ens van robar a totes i tots cinquanta anys d'una persona recordada per tothom com un ésser valuós, noble, solidari, entregat a la causa de la justícia social, empàtic i un gran camarada. Una persona bona i necessària que ens ha mancat tot aquest temps. Un company que avui seria un activista antifeixista i combatiu lluitant per tantes causes imperatives, que hauríem de defensar amb l'exemple del seu compromís sense fissures. Ho faria sens dubte, com ho continuen fent companys seus de militància com els nostres companys Antonio, Felipe, Pablo i Francesca.

Tothom recordarà aquest aniversari com el de l'any que es va dur a terme la seva inhumació al seu poble de Granada. Un comiat inoblidable, emotiu, emocionant i reivindicatiu. Una fita després de molts anys de lluita per aconseguir que la Generalitat de Catalunya exhumés Cipriano Martos al cementiri de Reus. Allà va ser enterrat el 18 de setembre de 1973 en una fossa comuna de beneficència de manera clandestina i il·legal, sense l'autorització de la família i amb falsedat documental, silenciant així un execrable crim que roman encara impune.

Tothom que s'ha solidaritzat amb la causa de la veritat, la justícia i la reparació per a Cipriano, posant el seu granet de sorra, ha ajudat a salvar obstacles en la cursa de la defensa dels seus drets. Hem arribat a través de la investigació a la veritat visibilitzant la figura d'aquest lluitador antifranquista, que havia restat a l'anonimat i que ara és bandera de la defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme. A través de la lluita i la perseverança hem fet possible, entre totes i tots, l'exhumació de Cipriano, s'han recuperat les seves restes i s'ha dut a terme un complet informe, que ja forma part de la querella que l'Antonio Martos va interposar a la justícia argentina en el marc de la Justícia Universal. I amb la inhumació de Cipriano a Huétor Tájar va arribar una reparació, que no van poder rebre els seus pares, que van morir amb la profunda pena de la seva pèrdua.

Però què passa amb la justícia? Doncs passa que no ha arribat. Per això el cas de Cipriano continua sent una causa oberta a la República Argentina i un cas sepultat al Regne d'Espanya, on fins aleshores ha estat impossible fer justícia a les víctimes del franquisme i la transició, perquè és un estat on regna la impunitat malgrat les porugues lleis de memòria aprovades fins ara.

Per tot això, demanem a tothom que ha ajudat en aquesta cursa de drets humans un darrer esprint per arribar a la meta de la justícia i poder encausar als victimaris d'aquest terrible cas, que encara gaudeixen d'una vida tacada de la sang de Cipriano. En aquesta carrera per fer justícia als crims de lesa humanitat de l'estat espanyol, que recordem una vegada més, són imprescriptibles, necessitarem la vostra empenta, que estem segures i segurs que no ens mancarà, i per això us donem les gràcies.

Enguany commemorem el cinquantè aniversari de l'assassinat de Cipriano Martos amb el cor dividit, una part de joia per tot el que s'ha assolit fins ara i una part de tristesa per la manca de justícia. Una mancança que volem revertir combativament continuant lluitant sense tirar mai la tovallola. Per això tornarem a demanar els expedients dels guàrdies civils implicats en la detenció, tortures i mort de Cipriano, que fins ara ens han estat negats emparant-se en una llei, que al cap de cinquanta anys dels fets ha quedat sense efecte. Ja no tenen excusa per a justificar allò que des de cap punt de vista té justificació, la vulneració dels drets humans.

Cipriano Martos Jiménez, honor i glòria.

Immaculada Martos

Paraules d'agraïment de la neboda de Cipriano Martos en l'acte d'homenatge i inhumació de Cipriano Martos a Granada.

Que avui puguem inhumar al meu oncle Cipriano al costat dels seus pares ha estat un triomf col·lectiu i volem agrair tanta solidaritat. Volem donar les gràcies, en primer lloc, a les companyesi companys de militància de Cipriano, que van mantenir la seva memòria viva.

Gràcies a les companyes i companys querellants de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la QuerellaArgentina, que han acompanyat en tot aquest procés al meu pare amb tot l'afecte, inassequibles al desànim. Moltes gràcies als advocats de la querella argentina Ana Messuti i Máximo Castex.

Gràcies a René Pacheco i a l'ARMH per fer el primer informe d'exhumació positiu, queva acompanyar la querella del meu pare. Gràcies a l'historiador Salvador Palomera per la seva valuosíssima aportació a la querella. Gràcies a David Ballester pel seu llibre Vide truncades per incloure la història de Cipriano. Gràcies a l'artista Lola Lasurt per la seva generosa col·laboració en la recuperació de la seva memòria. Gràcies a Roger Mateos pel seu magnífic lliuro Caso Cipriano Martos: Vida y muerte de un militante antifranquista, per donar a conèixer la història del meu oncle. Gràcies a Nan Valentí i David Pintó per la seva meravellosa obra de teatre Molotov.

Gràcies a les combatives Bruixes del Nord de Sabadell per aconseguir que una plaça d'aquesta localitat porti el nom d'aquest lluitador antifranquista.

Gràcies als centenars de signants, entitats, sindicats, partits i particulars, del manifest per a l'exhumació de Cipriano, col·laboradors més que necessaris, especialment al Fòrum de Tarragona per la Memòria i a l'associació Lo Riu. Gràcies al Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya per complir amb el seu compromís amb l'Antonio. Gràcies a l'Ajuntament de Reus per facilitar els treballs d'exhumació. Gràcies a l'empresa ATICS per encarregar-se d'aquests treballs amb professionalitat i respecte.

Gràcies a les companyes i companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes per haver caminat al costat d'Antonio per la pedregosa senda de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.

Gràcies a l'Ajuntament de Huétor Tájar per la seva total col·laboració. Gràcies a totes les persones que van fer possible l'homenatge i la cerimònia d'inhumació del meu oncle. Gràcies a la meva família. I les gràcies més rotundes al meu pare, Antonio Martos Jiménez, per la seva tenacitat i per l'amor que ha professat al seu germà Cipriano, un amor que ha vençut a l'oblit i que continuarà buscant justícia.

Poema dedicat a Cipriano Martos escrit pel poeta Jesús Muñoz Llamas.

Jesús Muñoz Llamas

Balas o lágrimas

Amigo no me digas

que todo esto que pasa

son cosas de la vida.

Yo no quiero una vida

mezclada con tanta lágrima.

Hoy mismo creo

que las mías se han acabado

junto a un obrero

muerto dentro del hospital.

Allí se fue mi último llanto.

Sacado de un cuartel de Reus,

a los diez días muere

un obrero en un hospital.

¡No! No fue muerte natural.

Antes ya pasó

por manos de sus verdugos

para después morir solo.

Para morir en silencio, solo

en una habitación cualquiera

sin dejar que nadie lo viera.

Obrero revolucionario,

trabajador de la construcción.

Me parece, amigos,

que aquellos días

a muchos hombres

se le acabaron las lágrimas,

para que pudieran elegir

entre las balas o las lágrimas.

Son tantas veces que matan obreros

que se termina por tener que elegir

entre balas o lágrimas.

Lágrimas o balas,

¿con cuál me quedo?

¡es ya tan tarde!

En el hospital solo, sin recibir a nadie

ha muerto un obrero.

Sin nadie que le diga

nada, nada,

¡entendéis!

Balas o lágrimas

ya no puedo elegir,

es demasiado tarde

¡casi no quedan lágrimas!

Setembre s’ha convertit pels antifeixistes en un seguit de terribles aniversaris de crims de lesa humanitat. En aquesta resistència a acceptar la impunitat que ens envolta fem el cor fort i per sobre de la indignació del temps transcorregut sense justícia, celebrem les vides antifeixistes robades per reivindicar el seu compromís amb les llibertats.

Entre els milers i milers de víctimes del franquisme assassinades en tants setembres que no volem oblidar, recordem aquelles que van ser afusellades després de ser sotmeses a la injustícia de la dictadura després del seu cop d’estat contra la legalitat republicana. A les víctimes que van ser assassinades als vorals i als murs dels cementiris en “sacas” i “paseos”. A les víctimes que van ser assetjades fins a la mort a les serralades i les ciutats perquè es resistien a la claudicació i a la derrota.

En representació de tots i totes les assassinades pel feixisme espanyol honorarem aquests antifeixistes anònims morts en setembres no tan llunyans com ens volen fer veure.

Fulgencio Rosauro Martínez afusellat el 12 de setembre de 1939 i enterrat al Fossar de la Pedrera. Tenia 24 anys, fill de Múrcia i veí de Barcelona, solter, manyà i militant de la CNT.

Ramon Gomis Martí afusellat el 27 de setembre de 1940 i enterrat al Fossar de la Pedrera. Tenia 22 anys, fill i veí de Juncosa, Lleida, solter, pagès, militant del PSUC i milicià voluntari de la Columna Llibertat.

Enric Esturgó Roura afusellat el 29 de setembre de 1941 i enterrat al Fossar de la Pedrera. Tenia 52 anys, fill i veí de Sant Feliu de Codines, casat, d’ofici maquinista i militant del Partido Radical-CNT.

Els germans Cardona Valls afusellats l’11 de setembre de 1942 i enterrats al cementiri de Montjuïc. En Jordi tenia 19 anys i era treballador de comerç. En Ramon tenia 17 anys i era estudiant. Tots dos eren nascuts a Barcelona i veïns de Montcada i Reixac. Van ser acusats sota la llei de seguretat de l’estat de 1941 i assassinats quan encara no havien començat a viure.

El 7 de setembre de 1947 dos maquis anarquistes van ser detinguts a Sant Llorenç de Morunys, ni tan sols coneixem els seus noms. Van ser conduïts per la Guàrdia Civil sense manilles a mostrar les armes que tenien amagades, segons els guàrdies que els custodiaven van intentar fugir i els van disparar aniquilant-los a prop del Roc Foradat. L’endemà van transportar els seus cadàvers sobre un ruc i després llençats sobre un carro amb el qual van travessar el poble fins al cementiri per, segons descriu el llibre “El maquis anarquista” de Ferran Sánchez Agustí, descansessin al costat d’heretges, suïcides i apòstates.

Veritat, justícia i reparació.

Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez-Bravo Solla, Ramón García Sanz, Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria van ser assassinats el 1975, dos mesos abans de la mort del cap dels executors. Aquestes víctimes de crims de lesa humanitat, víctimes de crims d’estat conegudes com els últims afusellats del franquisme o les del 27 de setembre no van ser els darrers morts d’una dictadura, que va continuar matant després de la seva transmutació en monarquia. Aquell 27 de setembre també havien de ser assassinats Manuel Blanco Chivite i Vladimiro Fernández Tovar que in extremis van veure commutada la seva pena per la de cadena perpètua, així com Manuel Cañaveras de Gracia, Concepción Tristán López, María Jesús Dasca Pénelas y José Antonio Garmendia Artola.

És trist que aquestes víctimes de crim d’estat continuïn patint l’estigma de terroristes, quan lluitaven contra una dictadura que exercia el seu terror als carrers, als centres de tortura i als palaus de justícia.

Ja a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà a l’Article 35 recollia que “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció és, per al poble i per a cadascuna de les seves porcions, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.” Un esperit que també queda palès al preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Considerant essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de Dret, a fi que l'home no es vegi compel·lit al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l'opressió”.

La dictadura va titllar de delinqüents els guerrillers antifeixistes i va qualificar de terroristes els grups armats que van intentar derrocar-la. Un estigma que encara els acompanya. Però tant els uns com els altres van ser combatents contra la tirania i l’opressió i els assistia el dret de rebel·lar-se. Malgrat la repressió i sabent que s’hi jugaven la vida no van llençar la tovallola i van plantar cara per tots els mitjans a una dictadura despietada que torturava i matava sistemàticament sense cap límit. Un any abans assassinava a Salvador Puig Antich pel mètode del garrot vil, encara que resulti terrible dir-ho, ni tan sols va tenir dret a un escamot d’afusellament.

Totes les víctimes que van agafar el fusell per plantar cara als colpistes i al seu sagnant Règim o aquelles que van ser catalogades per aquest com desafectes, més enllà de les seves idees, de les seves militàncies i els seus motius, tenien un honorable punt en comú: l’antifeixisme. Però també un trist punt els agermana i no és altre que la manca de justícia que caracteritza la impunitat del Regne d’Espanya.

Per això volem homenatjar a unes víctimes que avui en dia encara resulten incòmodes per l’estat espanyol i que voldrien oblidades, les dels darrers anys de la dictadura i les de la transició. És de justícia reivindicar-les si volem una societat democràtica on la defensa dels drets humans esdevingui el seu pilar més sòlid contra la barbàrie del feixisme i la seva corrupció.

Xosé Humberto Baena

Mi palabra,

el eco de mi voz que, tras la muerte,

arengará a los míos,

¿se callará algún día?

Mi palabra,

justicia combativa, grita fuerte

al pueblo que el 36 vencido

tendrá para siempre vida.

Xosé Humberto Baena Alonso

Carabanchel, 7 de septiembre de 1975, 20 días antes de su fusilamiento.

Esperas del fusilamiento poema de Manuel Blanco Chivite

(escrito en la noche del 26 al 27 de septiembre de 1975)

Manuel Blanco Chivite

Hoy velaré toda la noche solo y en silencio.

Hoy velaré toda la noche. Mañana, matarán a Daniel,

mi camarada.

Por eso quiero

que mis ojos no se cierren

que mis oídos estén alerta

que mi cuerpo esté despierto.

Acompañándote en silencio, camarada,

respirando contigo estas últimas horas

Adivinándote sereno,

seguro y dispuesto.

Mis ojos, Daniel, están secos,

sé que no quieres lágrimas.

Mis puños están cerrados

tú ya sabes porqué.

Tu ejemplo es mi bandera de lucha

y tus motivos, los míos.

En mi mano

hay una pistola cargada de odio para tus asesinos,

Daniel, mi camarada.

Daniel, era el nombre que en la organización tenía Xosé Humberto Baena.

Els que van voler matar a Franco.

Abans del cop d'estat del sanguinari general, lluitadors per la llibertat van voler atemptar contra la seva vida, sabedors del perill que suposaria el seu aixecament, com així va ser. Però cap va assolir el seu final, Franco va morir al llit d'un hospital després d'una llarga vida matant, torturant i empresonant centenars de milers d'antifeixistes.

El primer atemptat es va produir el 14 de juliol, en la mateixa Comandància Militar de Canàries, (avui Capitania General), en la Plaça Weyler de Santa Cruz de Tenerife. La decisió de matar-ho, va ser presa per uns catalans residents a Tenerife, en una reunió del Comitè Confederal de Canàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El cervell de la conspiració va ser Antoni Vidal Arabí, un intel·lectual català que vivia en Santa Cruz i tres anarquistes van ser els encarregats d'executar un astut pla per a matar a Franco.

Comptaven amb l'ajuda d'una altra catalana, María Culi Palou, enllaç amb els "extremistes", propietària del Restaurant Odèon i que també regentava una cantina de soldats, situada en un dels laterals de la Comandància General. Durant la nit dels fets, els tres anarquistes armats, es van colar per una trapa des de la cantina, al terrat i d'allí al corredor que conduïa a l'habitació del Comandant General Francisco Franco, pensant que per la calor la porta podria, (com altres vegades), estar oberta, però Franco sempre molt previngut l'havia tancat, per la qual cosa no sols no la van poder forçar , sinó que amb el soroll el van despertar, i est per una finestra va donar l'alarma a la guàrdia, que a tirs va posar en fugida als pistolers.

Un segon atemptat va succeir a les illes el 18 juliol que d’haver tingut éxit pot ser hauria canviat la història. Després vindrien més intents de matar l’assassí Franco, no s’havia de tirar la tovallola.

Font: https://www.laprovincia.es/opinion/2020/09/13/breve-historia-atentados-franco-canarias-10284417.html

Qui era Antoni Vidal Arabí? L’Antoni havia crescut a Barcelona, treballador del marbre, anarquista, casat amb la filla del seu mestre. El 1923 el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera el va obligar a fugir a Tenerife. El 1932 va estar a la presó per primera vegada durant sis mesos per les seves activitats polítiques. En 1935, va fundar la FAI a Canàries.

Setmanes abans d'esclatar la guerra, va visitar al governador civil de Santa Cruz de Tenerife, Manuel Vázquez Moro, d'Esquerra Republicana, per a demanar-li armes amb les quals fer front al cop militar que sabia que s'estava forjant. Aquest es va negar i Vidal va passar al pla b: assassinar directament a Franco, comandant militar de Canàries. No va poder ser.

Antoni Vidal Arabí va ser reclutat com a agent del Servei d'Informació de l'Exèrcit de Terra republicà. Va haver de realitzar nombrosos viatges a Tànger, Madrid i Londres, en els quals va conèixer a Emma Goldman. Va ser en aquesta època quan es creu que va adoptar la seva nova personalitat de Martín Herrera Mendoza: l'agent M.H. 16. Perduda la guerra va haver de fugir a Anglaterra amb l'esperança de portar-se a la seva família allà, la seva dona i els seus fills. Per a enterrar la seva identitat, va demanar als seus amics que gestionessin davant les autoritats espanyoles la mort d'Antonio Vidal en el front de Majadahonda, el dia 4 de gener de 1937, com a víctima d'un bombardeig. «El setembre de 1939, aconsegueix portar als seus fills i a la seva dona a França, però quan els nazis comencen a envair el país, a aquesta li entra por i torna a casa dels seus pares a Barcelona. Sempre deia que, si hagués tingut dos fills, s'hauria anat amb un en cada mà a Mèxic, que era el que tots dos volien, però sis eren molts. L’Antonio veient que estava condemnat i que no podia tornar a Espanya amb la seva família es va embarcar cap als Estats Units en 1941».

Es va instal·lar a Nova York i, un any després, va conèixer a la seva segona esposa, en una associació d'ajuda als refugiats de la Guerra Civil. Aviat es van casar i es van traslladar a Filadèlfia, on va muntar una empresa de marbre, va tenir quatre fills més i va viure ocultant la seva veritable identitat. Tot es va descobrir amb una recerca d’un familiar americà a google on sortia el llibre “Fraternalmente, Emma”, que recollia la correspondència entre la famosa militant anarquista i feminista russa Emma Goldman i un membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat Antonio Vidal Arabí, però la foto era la d’un home que era conegut amb altre nom. La seva filla americana, Angela, diu que «La família espanyola sí que sabia que estava als Estats Units, perquè els meus germanastres diuen que va enviar diverses cartes a la seva primera dona d'amagat de la meva mare. L'última, en 1958. Pel que sembla, va deixar d'escriure quan es va assabentar que el seu fill Jordi havia mort de tuberculosi. Es va quedar impactat, però va continuar enviant-los diners, medicaments, roba i tot el que podia. D'això nosaltres mai ens assabentem, encara que els meus germanastres em van donar còpies d'aquestes cartes quan ens vam conèixer en 2011. Van ser molt afectuosos. Ara som com una sola família».

Font: https://www.abc.es/historia/abci-vidas-anarquista-punto-estuvo-matar-franco-cuatro-dias-antes-guerra-civil-202012031859_noticia.html

Domènec Ibars Joanies

Altres catalans van intentar també matar a Franco com és el cas del "Rosset". Domènec Ibars Joanies era nascut al barri de la Barceloneta. Va estudiar a l'Escola Moderna i des de molt jove va treballar de mecànic ajustador. Era membre de les Joventuts Llibertàries i estava afiliat a la CNT. Amb només quinze anys va participar en les barricades contra el cop d’estat. El 1938, Ibars va ser detingut i empresonat a la Model, més tard traslladat a un camp de treball i en sortí va ser enviat al front de guerra fins a la retirada a França. Va formar part de la resistència contra els nazis.

Va tornar a Espanya per reprendre la lluita clandestina. A Tolosa, van rebre armes i es van dirigir en tren a Hendaia. El viatge, ple de retards i incidents, va coincidir amb l'arribada del tren de Hitler, que anava a la reunió amb el General Franco. Ibars va poder baixar i dirigir-se a casa d'uns contactes. Armat i proveït d'explosius, el Rosset, creia que podria atemptar contra els dos líders. Va poder eludir fins a tres controls i avançar entre les vies, però davant la impossibilitat d'acostar-se més als objectius, va optar per desfer-se de la dinamita llançant-la al riu Bidasoa.

A partir de 1946 va tornar a Tolosa per posar-se al servei de la CNT, integrat en un grup d'acció que va dur a terme sabotatges, atracaments (expropiacions) a entitats bancàries, joieries i meublés, a més de tasques de vigilància en reunions clandestines i protecció de persones. Eren experts coneixedors de les rutes de muntanya i dels passos fronterers. L'abril de 1947, van assabentar-se que Franco preparava un viatge a Catalunya que incloïa una visita a les mines de Sallent. Immediatament van ordir un pla per acabar amb el dictador. Havien de transitar de nit, amb molta precaució, sense fer soroll, fet que va provocar que alguns es quedessin enrere, desorientats per la boira. Ibars, en sentir remor, els va confondre amb guàrdies fronterers i va començar a disparar. Aquest incident va alertar la Guardia Civil i l'acció va quedar definitivament avortada.

El 17 de maig, estava previst que Franco arribés a Barcelona per mar, a bord del creuer Miguel de Cervantes, procedent de Palma, Domènec Ibars va contactar amb membres del grup Los Anónimos, que armats amb pistoles, metralletes i dues bombes de trilita, es van col·locar estratègicament a la plataforma del monument a Colom, tot esperant el pas de la desfilada. La concentració massiva de públic i la visió de dues fileres de nens amb banderetes nacionals, col·locats en primer terme, els va fer desistir de causar una massacre.

Tampoc van tenir èxit els atemptats projectats contra l'inspector Eduardo Quintela i la comissaria de la Via Laietana, on recentment sobre el paviment a les seves portes es poden llegir les paraules Veritat, Justícia, Reparació i Memòria, però curiosament no les de Tortura i Repressió, que són les que descriuen a la perfecció aquella casa dels horrors. Paraules que esperem poder veure ben aviat sobre aquell terra al mateix temps que l’Estat Espanyol treu a la Policia Nacional d’aquell l’indret, que ha d’esdevenir un museu que reconegui i honori totes les víctimes de les terribles vexacions i cops a mans dels botxins dels règims en aquelles fosques dependències.

El novembre de 1949 Ibars va ser detingut pel mateix Quintela i un aparatós aparell policial. Només va tenir temps de destruir alguns documents comprometedors. Traslladat a la presó Model i sotmès a un judici ordinari, que va durar tres anys, va ser condemnat a la pena capital, que finalment li va ser commutada per trenta anys de reclusió. En va complir vint entre la Presó de càstig d'Ocaña i la de Burgos, d'on va sortir indultat a finals de 1969 amb la salut física i psíquica força deteriorada. Va treballar d'operador de cabina i acomodador al cine Padró i va estar afiliat a la CNT clandestina del Sindicat d'Espectacles Públics, on entre el 1971 i el 1973 va arribar a ocupar la Secretaria de Cultura i Propaganda al Comitè Regional Català. Va morir a Barcelona el 1997.

Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Ibars_Joanies

María Jesús Dasca Pénelas i Concepción Tristán López a la seva sortida de la presó d'Alcalá de Henares, el 16 de juliol de 1977.

Cada setembre recordem els darrers condemnats a mort de la dictadura, que no van ser els darrers morts del franquisme, ja que aquest es va perllongar més enllà del dictador. Parlem dels afusellats, i de vegades oblidem que van ser molts més els condemnats a la pena capital, i entre els oblidats d'aquell 1975, les oblidades. Van ser dues les dones que van conèixer la terrible experiència de veure la seva vida en mans dels botxins, aquells contra els quals lluitaven per erradicar el seu sanguinari Règim. Dones que van veure commutada la seva pensa de mort in extremis, però que van patir les mateixes tortures que els seus companys i a més a més les vexacions i el maltractament que van rebre per la seva condició de dones. El biaix de gènere de la tortura, els cops invisibles, però inesborrables, de la humiliació.

Concepción, Concha, era infermera, havia nascut a Ciudad Real i treballava en la sanitat pública a Madrid. En la seva militància en el FRAP i el PCE (m-l) havia participat en els piquets sanitaris que acompanyaven als manifestants en previsió que hi hagués ferits –una cosa bastant freqüent perquè les forces repressives disparaven davant la menor sospita–, i també havia exercit altres tasques organitzatives. En el moment de la seva detenció, a la fi d'agost de 1975, tenia 21 anys i estava embarassada, la qual cosa no va ser cap obstacle per a sofrir maltractaments i tortures. Anys després, contava que ja entrant pels passadissos de la DGS diversos policies s'havien abalançat sobre ella propinant-li cops de puny i puntades: "Cap part del meu cos va quedar lliure dels cops". Li van amenaçar que no anava a sortir viva d'allí. Va comptar també que Conesa va intentar fer de poli bó, però no es va deslliurar de les seves estirades de pèl, cops i cops de puny, deixant-li la marca del seu anell en la cara, com testifica la fotografia d'ella que va publicar la premsa. A primers de setembre va ser conduïda a la presó de dones de Yeserías on va romandre en cel·les d'aïllament gairebé tot el temps. A penes va poder compartir uns pocs dies amb la resta de les preses polítiques. Concha estava tranquil·la, molt serena i, com la resta, esperançada amb el resultat de les mobilitzacions contra les penes de mort. La seva advocada defensora, Francisca Sauquillo, va fer constar el seu embaràs per a intentar aconseguir una condemna menor. No va haver-hi tal. Els franquistes ja havien assassinat a dones embarassades i no els anava a tremolar el pols. El 26 de setembre va saber que la seva condemna havia estat commutada per pena de presó, però que tres dels seus camarades anaven a ser executats l'endemà. En la solitud de la seva cel·la va passar aquesta llarga i angoixant nit. Després, va ser traslladada a la presó d'Alcalá de Henares. Va donar a llum a la seva filla, en 1976, en la presó de Yeserías que era on hi havia paritori i secció de mares, i a l'agost d'aquest mateix any va tornar a passar 72 dies en cel·les de càstig per haver pujat a la teulada de la presó amb una pancarta en la qual es demanava amnistia total. Va sortir de presó en 1977, precisament amb la llei d'Amnistia. Va continuar exercint la seva professió i lluitant contra les injustícies. Va morir el febrer de 2009, als 54 anys.

María Jesús, Xussa, va néixer a Almenara (Castelló) i des de molt jove va entendre la necessitat de lluitar contra la dictadura que oprimia feroçment a tot el poble. Es va organitzar en la Unió Popular del Camp, participant en moltes accions contra les dures condicions de treball d'homes i dones en els magatzems de taronges. A causa de la persecució policial va haver de marxar del seu poble i passar a la clandestinitat. Va arribar a Madrid en 1972 i va continuar la seva militància en el FRAP i el PCE (m-l). Quan va ser detinguda, el 25 d'agost de 1975, tenia 20 anys. Va passar nou dies en la DGS sent torturada per Billy el Niño. Traslladada a la presó de dones de Yeserías, va ser conduïda a les cel·les d'aïllament i, igual que Concha, a penes va poder estar uns dies amb la resta de les preses polítiques. Xussa era extravertida, decidida i alegre, i confiava que el dictador no s'atreviria a matar a ningú més. Es va equivocar. Ens equivoquem. El seu advocat, Juan Lozano Villaplana, comentava que, encara que en el judici havien demanat proves de tota mena, totes elles havien estat rebutjades. Va ser condemnada a mort i, igual que Concha, va rebre la notícia de la commutació de la seva condemna i la confirmació de la dels seus camarades, aïllada en la seva cel·la. Va ser traslladada a la presó d'Alcalá de Henares, fins que va ser amnistiada en 1977. Va tornar a la seva terra i va estudiar Periodisme. Va morir el gener de 2007, amb 52 anys.

Cap de les dues dones va poder veure anul·lades les seves infames condemnes ni empresonats els seus torturadors i jutges perquè la Llei d'Amnistia, que els va permetre sortir de la presó, portava un artefacte amagat: un article que també concedia l'amnistia per a tots els responsables de la repressió franquista. I va explotar com una llei de punt final davant tots els que havien arriscat la seva vida i les dels seus per lluitar contra la dictadura, per la República, la democràcia i la llibertat. (...)Per aquestes i tantes altres dones valentes que no es van resignar al paper que els havien volgut imposar –callades, resignades, absents– i van lluitar amb totes les seves forces contra tota opressió és pel que val la pena tenir memòria i aconseguir justícia i reparació. Recordar-les i reconèixer-les. Queda molt per assolir i queden molts noms per rescatar de l'oblit. En això estem. Per elles i ells seguim.

Rosa García, miembro de La Comuna. https://blogs.publico.es/verdad-justicia-reparacion/2019/09/28/septiembre-de-1975-las-ultimas-mujeres-condenadas-a-muerte-por-franco/?doing_wp_cron=1695845044.3120110034942626953125

Revolución y vida

La vida es hermosa

es hermoso, sí, vivir a puñetazos,

vivir, sí, en la tempestad.

Es hermoso, sí, cuando

el puño en alto

la vida significa revolución.

Es hermoso, sí, cuando

amor significa pueblo.

Es hermoso, sí, cuando

vivir es

salir a la calle

lleno el corazón

encendida la mirada

y apretado el fusil,

atrás dejamos

muerta a la muerte,

que la revolución es hermosa y es vida.

Manuel Blanco Chivite.

Noviembre 1975.

No oblidem a Jon Paredes Manot, Txiki, afusellat per un escamot de guàrdies civils voluntaris a Collserola. No oblidem com va ser abatut per les bales franquistes mentre cantava l’Euskadi Gudariak. No oblidem com va ser estigmatitzat, com si li va negar el seu estatus de víctima de crim de lesa humanitat, com es van prohibir els homenatges a la seva jove vida compromesa i com espera encara veritat, justícia i reparació. Només tenia 21 anys quan es va convertir en vent de llibertat i aquest setembre va ser honorat com cada any perquè moltes i molts no oblidem.