Mesa de Catalunya Notícies: CENT TRENTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL DRET A SABER LA VERITAT.

Aquest mes assistim a un nou aniversari de l’entrada de les tropes colpistes a Barcelona, aniversari de la repressió assassina que es va estendre com a insaciable taca de mort, que ja havia assolat Lleida i Tarragona, i que estava a pocs dies d’engolir Girona. La bruta bota feixista acabaria trepitjant tota Catalunya.

La desfeta republicana va ser devastadora i una munió de persones que portaven a les seves maletes tots el somnis esmicolats de justícia social, d’educació i progrés, de laïcitat i democràcia, i també de revolucions en roig i negre, van caminar amb un terrible pes invisible als seus cors. Camí de l’exili deixaven mitja vida a les seves contrades, com va escriure el poeta, cap a la incertesa de destins imposats. Altres van deixar literalment tota la seva vida aquí, a una llar que ja no van reconèixer com a seva, paisatges de presons, de jutjats plens d’injustícia, d’escamots franquistes disparant a antifeixistes, dianes del seu odi.

S’instaurava el joc macabre de la dictadura, que ja es va iniciar el 1936 a altres territoris, ho feia a cop de brutal repressió a una Catalunya on tots els camins estaven barrats a la llibertat. El casino del nacionalcatolicisme on sempre ens toca perdre va arrelar amb tanta solidesa, que encara juga amb nosaltres. Un negoci brut, corrupte, fosc i pudent, que continua trencant vides. En les seves ruletes la mentida sempre guanya i la veritat perd. Ningú tanca les seves portes, ni fa una auditoria pública amb llum i taquígrafs, perquè els governs són els crupiers a sou de les clavegueres de l’estat. Per això no en sabem més d’allò que sura a la superfície del seu mar de merda, ens deneguen el dret a saber la veritat, perquè aquesta és l’enemiga dels nostres enemics i, per tant, la nostra gran aliada per guanyar la partida. Amb la veritat no es juga.

I aquí estem un any més sense saber el nom de tots els victimaris, sense un cens de víctimes complet i consultable, sense un accés totalment lliure i efectiu als arxius, sense l’obligació ineludible de preservar, organitzar i digitalitzar tota la documentació relacionada amb la repressió. L’accés a la veritat és una cursa d’obstacles que manté dempeus el Règim del dictador reinventat en Règim del 78 amb Corona del Movimiento, que viu dels rèdits de la mentida. El Regne d’Espanya ens obliga a mantenir un rei fill d’emèrit corrupte, tant lladre, que fins i tot li va robar la corona al seu pare, besnét de luxuriós feixista i descendent d’un llinatge paràsit.

Per descobrir part de la veritat ens remeten als llibres d’història, a fer pelegrinatge pels diferents arxius, pidolar a la porta de les administracions, que moltes vegades demana informació a víctimes i familiars de víctimes per a després amagar-la sota el comodí de la protecció de dades. L’única protecció que ha de comptar és la que es deu a les víctimes de crims de lesa humanitat. Els estats veritablement democràtics, on els preceptes de veritat, justícia i reparació formen part dels seus pilars, han de vetllar per les víctimes dels seus crims i els dels seus protegits. Crims sense data de caducitat, que és justament el que l’estat espanyol ens nega.

És imperdonable que la veritat sigui vexada, violada i assassinada cada dia al Regne d’Espanya. Les veritats més petites, les veritats ben amagades, les veritats transcendentals, les veritats sabudes però negades. Aquesta dinàmica perversa s’imposa a un estat que ha fet de la mentida un art sinistre i repugnant amb la complicitat d’una premsa venuda i servil, altaveu de l’engany. Rebem la seva contaminació diària per fer-nos voltar pel seu laberint de tergiversacions i falsedats. I mentre donem voltes i més voltes, observats pel capitalisme Mengele, les veritats es podreixen al clavegueram de l’estat, algunes ja tan malmeses que potser no les podrem recuperar mai.

Crim rere crim les víctimes ens criden a desterrar els argumentaris manipuladors de l’estat, ho hem de fer amb la força dels oprimits que històricament s’han rebel·lat contra les mentides de les oligarquies. Hem de treure la bena dels ulls d’aquelles persones que creuen superat el franquisme i que banalitzen el feixisme.

El dret a saber tot el que els hi va passar a qui ens va precedir en la vida i en la lluita, a saber el que ens està passant, hauria de ser un dret inalienable. El dret a la veritat hauria de ser un deure intrínsec a la mateixa existència dels estats, perquè sense coneixement no podem ser lliures. No podem arrossegar per més temps el llast dels secrets oficials i oficiosos protegits per la força. S’ha de desclassificar tot, poder tenir accés als arxius policials, judicials, i de totes les instàncies opaques que protegeixen el franquisme i els franquistes, d’ahir i d’avui.

Sabem que les veritats poden ser de vegades terribles i no necessitem que tutelin la nostra ignorància forçada. Nosaltres no tenim por de saber, però l’estat si té por que nosaltres arribem a la veritat. Lluitar contra l’ocultació de la veritat i contra la mentida negacionista és esgotador, així i tot, no podem renunciar a guanyar aquesta batalla. Sobre la mentida repta el feixisme i creix el capitalisme més salvatge, que ens explota i aliena, sobre la veritat, encara que esquerdi les nostres realitats, es pot construir un futur d’esperança.

L’estat ens tracta com a menors d’edat incapaços de pair la veritat quan ens diu que el millor per a tothom és girar full i mirar cap endavant. Aquest argument paternalista, fals i cínic, els reafirma en el seu dret a mentir i negar la veritat i els fa amos de la clau del cadenat que perpetua el seu Règim d’impunitat.

Volem recordar a les companyes que ens van deixar l’any passat però que sempre restaren amb nosaltres, la Francisca i la Joana.

Francisca Cruz Puntero

El 15 de desembre ens va deixar la nostra estimada companya Paquita Cruz, la nostra Paquita dinamitera, nena de la presó com ella mateixa es definia, perquè allà va estar amb la seva mare, que el feixisme li va robar per sempre més, i amb ella un bocí del seu cor. Paquita va ser la nostra veu feta cançó, ànima combativa, sempre fidel a les seves idees i militant de pedra picada, també de la Memòria, la de la seva família marcada profundament per la repressió, i la de totes les víctimes del franquisme.

La malaltia li va deixar sense els seus records més estimats, però nosaltres vetllarem perquè siguin ben vius lluitant contra l'amnèsia i la injustícia. El nostre condol al seu company de vida Juan Martínez, també el nostre estimat company de camí per la veritat, la justícia i la reparació, a la seva família i a tothom que va tenir la sort de conéixer-la.

T'estimarem sempre, tan dolça i tan forta, tan solidària, gran companya, i et recordarem cantant i recitant al teu meravellós Miguel Hernández.

Paquita dinamitera,

digna como una bandera

de triunfos y resplandores,

dinamiteros pastores,

vedla agitando su aliento

y dad las bombas al viento

del alma de los traidores.

Les companyes i companys de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina no t'oblidarem mai.

Joana Giné, una nena víctima de la repressió franquist

El 25 de desembre ens va deixar la mare de la nostra companya Montse, la Joana Giné, dona encomiable i ferma com la seva lluitadora filla. A la Joana li van afusellar el pare els feixistes quan tenia només onze anys i amb aquelles bales ens van endur a la seva mare que va morir al cap de cinc dies i una germaneta petita dos mesos després. Va quedar òrfena amb quatre germans més, una supervivent de la repressió franquista. Una tragèdia provocada pels colpistes que van voler assassinar un republicà compromés amb el poble de Catalunya i la justícia social com va ser Josep Giné Estivill. Avui enyorem la Joana, honorem al Josep i abracem la Montse. Continuarem treballant per les seves memòries i seguint l'exemple de tanta dignitat.

Sempre recordarem a la Joana al Parlament de Catalunya en l'homenatge en què es va convertir el dia que es va anul·lar el judici del seu pare i els més de 69.000 judicis de la infàmia, que es van perpetrar a Catalunya.

No oblidem.

Per a la Paquita i per a la Joana llegim aquest fragment de la cançó Núvol blanc d’en Lluís Llach.

Només així, em deixo que tu em deixis;

així només, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.

Molt blanc...

20è aniversari de la Comissió de la Dignitat.

Volem desitjar un molt bon vinté aniversari a les nostres companyes i companys de la Comissió de la Dignitat que tant i tan bé han treballat per la veritat, la justícia i la reparació. Des de la seva lluita pel retorn dels denominats Papers de Salamanca a l’anul·lació dels judicis del franquisme, que es van dur a terme a Catalunya.

La seva generosa tasca està plena de fites que ja formen part de la història i de la memòria del nostre país. I esperem que entre totes i tots els que continuem dempeus plantant cara al feixisme, que creix als carrers i a les institucions de l’estat, continuem conquerint el que ens han espoliat. Ho hem de fer en nom de les antifeixistes que van lluitar per les llibertats pagant un preu amb tants alts interessos, que el deute encara l’arrosseguem les seves hereves i hereus.

Ara la Comissió tota Dignitat, amb tot el nostre suport i compromís, exigeix amb les seves concentracions davant la comissaria de Via Laietana, el primer i el tercer dimarts de cada mes a les 19 hores, que aquest edifici de la tortura i la vexació esdevingui espai de memòria per no oblidar l’horror que va patir i pateix la dissidència.

Totes les iniciatives d’aquesta entitat, que forma part de la nostra Mesa de Catalunya, es poden resumir en la reivindicació amb fermesa i determinació de la veritat com a premissa indispensable per a la justícia i la reparació. Per això l’hem d’agrair, i molt, el dur i impagable treball de la Comissió de la Dignitat, i en especial al nostre company Pep Cruanyes, que va fructificar en unes jornades històriques al Parlament de Catalunya. Les jornades de la llei 11/2017, que va ser aprovada per unanimitat per anul·lar les farses de judicis franquistes. Les víctimes i els seus familiars van viure aquesta reparació amb molta emoció. I encara hem d’agrair més encara l’esforç titànic que va suposar lluitar contra la reticència a publicar el llistat complet amb noms i cognoms de totes i tots els que van patir aquests judicis infames al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La Comissió ho va fer possible i per això nosaltres avui podem exposar aquesta pancarta que és un homenatge a la veritat i a les víctimes de les mentides de la dictadura i de la inacabada transició.

Per molts anys de victòries que puguem celebrar plegades!

Direm la veritat de Salvador Espriu.

Direm la veritat, sense repòs,

per l’honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,

la indecent parenceria de l’or,

les cartes mal donades de la sort,

el fum espès d’encens al poderós.

És ara vil el poble de senyors,

s’ajup en el seu odi com un gos,

lladra de lluny, de prop admet bastó,

enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor

altres parets de somni, a recer d’aquest torb.

Ve per la nit remor de moltes fonts:

anem tancant les portes a la por.

L’inefable Martín Villa.

Un exponent de la mentida i la tergiversació de l’estat espanyol és Martín Villa i el que representa. Aquest fosc personatge és la mostra indubtable que la gran farsa dita transició és sinònim fidel d’impunitat. Martín Villa és transició en estat pur i no ha deixat d’obtenir alts rendiments a l’ombra de tots els poders fàctics des de la dictadura. Ell és la prova fefaent de que més enllà de l’operació de maquillatge del 78, la podrida essència de l’Espanya més reaccionaria escampa la seva flaire decadent, opressora i patètica. D’això diuen normalitat democràtica, la de la reconciliació per a ells, la de la submissió per a nosaltres.

Fa una setmana ha estat notícia aquest escalador peó del tauler d’escacs del franquisme, on totes les peces estan al servei de la protecció del rei i el sistema que representa, llegat del dictador. Amb tot el seu cinisme i desvergonyiment va voler passar la mà per la cara de les víctimes i dels seus familiars querellants a la República Argentina. Va dir que ell va poder ser responsable polític i penal dels crims pels quals va ser denunciat a la justícia argentina, però que no hi havia un pla per desfer-se de la dissidència i que, per tant, no era culpable. Ho va dir perquè encara que digués que va matar a aquestes víctimes de la transició amb les seves mans no li passaria res. La justícia diria que estan prescrits els assassinats i en el cas del franquisme amnistiats per la Llei del 77. Aquesta setmana PP, Vox i PSOE han vetat la compareixença de Martín Villa al Congrés. Blindatge marca Espanya. L’antic Jefe del Movimiento i Gobernador Civil del franquisme va treure pit de Gallo negro dient que no ha perdut un minut de son amb la querella argentina, cosa que dubtem, però el que sí sabem és que segur que no ha perdut ni un segon de son pels crims dels quals és responsable.

Amb l’escut dels cortesans de la transició es va presentar davant del micro com el seu valedor cavaller amb l’argument que ell no s’ha amagat just per defensar-la. Un cercle interminable de misèria moral clientelar, tu dones la cara pel sistema i el sistema dona la cara per tu. Uno di noi. Quatre presidents de l’estat espanyol van intercedir per ell perquè havien de defensar la transició, mentida sobre la qual es sustenta la més gran de totes, que l’estat espanyol és una democràcia on es respecten els drets humans.

A aquesta alçada del torneig de la mentida tothom pot arribar a la conclusió que la transició no va ser model de res, que va estar plena de crims d’estat, que està tacada de la sang de qui no va voler jugar una partida trucada on no podria guanyar mai.

Rodolfo Martín vilà es veu morint al seu llit, com el dictador, amb totes les prebendes aconseguides d’ençà que va aixecar per primera vegada el seu falangista braç. Per això es permet fer actes humiliants per a les víctimes, mostrant-se intocable i sense remordiments. Ell, com tants altres, ha jugat molt bé al taulell de l’amnèsica transició, on totes les peces al final són del mateix color i on el premi és una gratificadora porta giratòria.

Nosaltres acusem Martín Villa, acusem la transició, acusem el Regne d’Espanya i esperem un dia poder fer escac i mat al seu podrit taulell perquè la veritat, la justícia i la reparació siguin les regles fonamentals de totes les partides que queden per jugar.

Poema Más verdad de Jorge Guillén.

Sí, más verdad,

objeto de mi gana.

Jamás, jamás engaños escogidos.

¿Yo escojo? yo recojo

la verdad impaciente,

esa verdad que espera a mi palabra.

¿Cumbre? sí, cumbre

dulcemente continua hasta los valles:

un rugoso relieve entre relieves.

Todo me asombra junto.

Y la verdad

hacia mí se abalanza, me atropella.

Más sol,

venga ese mundo soleado,

superior al deseo

del fuerte,

venga más sol feroz.

¡Más, más verdad!

La mentida policial.

L’activisme antifeixista d’ençà que es va implantar la coercitiva llei mordassa està amenaçat. Ens volem com ovelles dirigides ordenadament en una filera d’obediència deguda camí a l’escorxador de lluites. Ens deixen manifestar però amb les regles del seu joc brut. Un dret de protesta propi de dictadures disfressades de democràcia. Un dret que si és guiat i canalitzat deixa de ser un dret per convertir-se en una performance al gust del poder.

Ja no els importa que de tant en tant ens manifestem, ni que siguem centenars o milers, perquè ja no es senten pressionats per les nostres exigències, poden conviure perfectament amb la protesta ordenada i mansa. El que els treu de polleguera és que et manifestis com ho feien els que van conquerir els drets que ara ens roben descaradament. Per això es va crear una llei que et deixa totalment indefens contra el sistema, una llei vulneradora i repressora, que malgrat les promeses electorals encara continua vigent. Una llei que empara la mala praxi de qui exerceix la força en nom de l’estat.

Quan sortim a defensar les nostres causes no sabem si tornarem amb una multa, efectiva eina de repressió, identificades o si ens cridaran per seure en les seves banquetes d’injustícia. Tot per la paraula d’un agent de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Ara a més del tradicional ball de bastons quan surts al carrer estem exposats a viure situacions kafkianes que et poden destrossar la vida. És una loteria policial i no cal ni haver comprat número per sortir premiat. Si un policia diu que ets culpable ho ets i punt, fins i tot havent-hi proves del contrari, això amb el beneplàcit dels jutges parcials, que són masses. Impotència i ràbia infinita davant la mentida transformada en veritat a l’atestat policial.

La creativitat policial es dispara i tu caus en desgràcia. I si això ja és prou perillós o és més que aquesta imaginació desbordant només es desfermi contra l’antifeixisme. Retrat del Regne d’Espanya. Tothom ha pogut contemplar, complaent o atònit, segons la seva integritat, com quan els feixistes surten al carrer reben un tracte preferent per part de la policia, de vegades clarament amistós. Mentre ells reben copets a l’esquena nosaltres rebem cops al cap, mentre que els tatuats amb creus gammades són tractats amb amabilitat, qui posa el seu cos per aturar una injustícia és gratificat amb una pluja de porres.

El dret de manifestació quan s’aixeca massa la veu o trepitges la línia limitadora de drets de l’estat queda automàticament estigmatitzat, assenyalat i criminalitzat socialment, d’això ja s’encarrega la premsa pretoriana al servei del sistema. Cada dia és més difícil defensar el que és just sense pagar un preu perquè la justícia va uniformada i amb els seus cops de maça ens deixa estabornits. Si la policia assenyala qui és innocent o culpable sense cap prova que ho avali, si la seva paraula preval sobre la teva, llavors qui dicta les sentències? I quan al justícia és justa i no accepta la mentida policial qui ha mentit no és expulsat del cos, que hauria de ser el primer de no voler tenir entre els seus membres mentiders que fan créixer la desconfiança ciutadana i embruten la seva deteriorada imatge democràtica.

La llei mordassa vol a la dissidència captiva i desarmada per no cridar al vent les veritats que esquerden les seves mentides. Derogar aquesta llei és imperatiu.

Poema Resurrecció de David Jou.

Com una tomba, la mentida,

la mala llei, el jutge injust,

la presó arbitrària, la veu prohibida,

la llibertat truncada, la paraula perseguida,

l’abús de poder, el governant adust:

cal ressuscitar de tantes ignomínies!

Potser per això, molt abans de morir,

ja et preguntes sovint què deu voler dir

ressuscitar:

que decebedor seria que fos sols recuperar

el pobre cos mortal, la ment distreta i obstruïda,

i no pas guanyar –en amor, en plenitud,

en pau, en justícia, en obertura, en salut–

el cel nou i el món nou d’una nova harmonia!

I intueixes –mig per la fe, mig pel dol, mig per la ira–,

que potser ressuscitar

sigui molt més que una ingènua i humana fantasia

davant d’un cos caduc, o d’un amor malferit,

o de l’absurditat injusta d’un món sense sentit:

que sigui l’esplendor de la revolta divina

contra el dolor, la mort, el poder, la injustícia i l’oblit.

Quan la justícia no és cega.

Les militàncies perilloses per al sistema sempre coincideixen sospitosament amb les que defensen els drets fonamentals, els drets humans, la justícia social i les llibertats, les militàncies antifeixistes. Les filiacions que fan nosa són aquelles que deixen despullada la transició, la constitució monàrquica, la corona, l’IBEX, que assenyalen la continuïtat franquista a tots els estaments, que denuncia la manca de separació de poders, la unitat d’Espanya per sobre el dret d’emancipació, la no separació Església-Estat, la que despulla els vicis, les corrupcions i crims d’aquestes institucions. Les que exalten el feixisme, les que fan apologia del franquisme i nacionalcatolicisme, les que trepitgen els drets humans i a les minories, les que s’omplen les butxaques buidant les nostres per pràctiques corruptes, fent servir les seves influències als cercles de poder i deixant-se subornar, les militàncies del capitalisme més salvatge, aquestes no acostumen a estar a la diana de la justícia.

Al Regne d’Espanya assistim a un cop togat al poder soberà del poble i a la llibertat d’expressió. Quan els teus representants electes voten o expressen en els parlaments allò que no els hi agrada són citats, imputats, jutjats i empresonats, quan qualsevol paraula parlada, cantada, escrita o representada els incomoda fan el mateix amb els seus autors. La justícia es permet vetar el legislatiu i anul·lar lleis i pronunciaments de Parlaments, impugnar, corregir, imposar al dictat de grups feixistes, integristes contra les minories, de lobbys admetent les seves querelles i amb sentències que invaliden les majories democràtiques amb clar intencionalitat política. La mentida ens cau amb tot el seu pes en forma de sentència als palaus de justícia fent-nos sentir cada dia més desemparats i vulnerables.

Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat la raó a Martín Villa, que va interposar un recurs contra la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de retirar-li la Medalla d’Or que li va ser concedida l’any 1976. Una prova més d’aquesta justícia intervencionista. Ahir el propi Martín Villa va renunciar a la medalla, una mostra més de la seva supèrbia, es veu que només volia demostrar que està per sobre de les decisions democràtiques de l’Ajuntament de Barcelona.

La Justícia és el poder més intocable de l’estat, que com la resta de poders i subpoders és ple de continuisme del franquisme. La gran mentida de la transició va impedir la ruptura democràtica que calia per a fer neteja d’un sistema on els que es continuen sentint vencedors del cop d’estat de 1936 es saben impunes.

Quan la política es judicialitza i es criminalitzen les idees que qüestionen el statu quo des de l’antifeixisme, s’assenyalen les llengües i es condemnen els drets dels pobles, quan la justícia es polititza i prevarica, no es pot parlar de democràcia, això té altre nom.