Volem començar aquest acte llegint el text de commemoració dels nostres 15 anys de lluita pels drets humans al carrer, un aniversari que hem celebrat aquest any. Som la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i volem celebrar amb totes i tots vosaltres el nostre aniversari avui, dia dels innocents del 2024 on continuen lliures i impunes els culpables botxins. Per qui no ens conegui ens presentem. Després del desencís de la primera llei de memòria, llei d’impunitat de 2007, un conjunt d’associacions i particulars vam decidir unir-nos el 2008 per a continuar lluitant contra l’oblit i la injustícia institucionalitzada. Així naixia la nostra Mesa de Catalunya, amb esperit indomable disposada a demostrar que sense determinar-nos al carrer no assoliríem les nostres fites. Érem i som una plataforma oberta, transversal i horitzontal amb un objectiu, exigir i defensar els drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. Aquest concepte, drets humans, ens feia més fortes, ens carregava de raons, ens diferenciava i ens situava en el camp de la justícia, just allò que ens negaven. El 9 de febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vam fer la nostra primera concentració al carrer per demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme, ens deien que era impossible, però ja és una realitat. Des de llavors cada darrer dissabte de cada mes hem estat a diferents places i carrers sense defallir, amb sol, amb pluja, fred i calorada de lipotímia, podem donar fe del canvi climàtic. Voldríem demanar un altre aplaudiment d’infinita gratitud per a totes les persones i les entitats que ens han acompanyat en tan llarg camí de manera solidària i combativa, encara que hagi estat puntualment. Un orgull i un honor compartir lluita amb tantes antifeixistes.
Una senya d’identitat de la nostra Mesa de Catalunya, de la qual estem molt orgulloses, ha estat defensar i estar al costat de totes les víctimes que van patir la repressió feixista, sense distincions, en dictadura i transició i més enllà. Ara pot semblar fins i tot una obvietat, però fa quinze anys qüestionar la transició era un fet força insòlit i gaire ben vist, així com defensar la branca anarquista de la lluita contra el feixisme, posar la dona al centre de les reivindicacions i vindicar el feminisme, parlar amb orgull de les víctimes LGTBIQ+, del poble gitano antifeixista i de tantes memòries oblidades. També ha estat molt important per a nosaltres vincular les lluites d’avui amb les d’ahir, fer ben palès que la nostra no és una reivindicació del passat, que és present i futur. Per això hem estat al costat de moltes causes i hem denunciat moltes injustícies bastint un pont entre les víctimes de la injustícia d’avui i d’ahir, perquè no ens podem permetre perdre més drets i llibertats.
Quan la Mesa va començar a caminar el feixisme espanyol era viu i treballava pel atado y bien atado amagat en sigles beneïdes per la constitució monàrquica. Aquells que havien format part del Règim, sense haver pagat cap peatge i sense condemnar la dictadura, de sobte ocupaven escons als parlaments democràtics. Però fa quinze anys el feixisme no s’exhibia als carrers massivament amb orgull i impúdicament. La paraula feixista encara no havia vist desvirtuat el seu significat i el feixisme no havia estat blanquejat fins a esdevenir un fet democràtic. Un fet que ha normalitzat la repressió fins a vulnerar drets fonamentals i atacar col·lectius vulnerables. Un monstre que no deixa de créixer.
Hem fet costat a la nomenada querella argentina, moltes i molts som querellants, denunciants a la República Argentina o hem donat suport a les companyes i companys que han fet aquest pas, davant les negatives de l’estat espanyol a jutjar els crims del franquisme i la transició. Vam recollir milers de signatures de suport a la querella en les nostres concentracions que vam entregar a la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i que van ser enviades al jutjat que instrueix aquesta macrocausa.
Tot el que us expliquem no és un exercici de vanitat perquè ho fem humilment i amb l’esperit de compartir amb totes i tots vosaltres la nostra tasca.
Després de parlar amb molta gent en les nostres concentracions ens vam adonar que no es coneixia l’abast de la repressió i totes les seves cares aterridores i injustes, ni tan sols nosaltres mateixos. Llavors ens vam plantejar que havíem de tenir un ànim més divulgatiu, fer més treball d’investigació i compartir-ho. També anant als centres educatius per construir memòria i respecte pels drets humans. Hem ajudat en els seus projectes i treballs de recerca a moltes i molts alumnes de batxillerat i universitat. També hem estat mecenes de documentals com el de “Gustau, la transició al descobert” o “Via Laietana, 43. El cau de la Bèstia”. Fins i tot tenim el nostres propis mots encreuats, llibres i poemaris que us podeu descarregar a la nostra pàgina web.
Per a nosaltres ha estat importantíssim, un honor i un deure visibilitzar les històries de dones antifeixistes, milicianes, dones de la rereguarda, membres de la resistència, poetesses, escriptores, periodistes, esportistes, camperoles, infermeres, pioneres a ocupar càrrecs fins llavors vetats per a elles. Dones detingudes, torturades, empresonades en condicions infrahumanes, violades, vexades, assassinades, exiliades, dones als camps de concentració francesos, nazis i franquistes, dones a les quals van robar els seus fills. Tantes dones admirables, moltes anònimes, silenciades per la dictadura i moltes vegades marginades pels seus companys de lluita antifranquista. Tot un exemple a seguir aquestes magnífiques dones.
Hem dedicat concentracions i hem parlat extensament dels brigadistes internacionals, de l’Olimpíada Popular del 36, dels milicians; de la guerrilla estigmatitzada amb l’etiqueta de delinqüent; de la repressió als ferroviaris, dels esclaus del franquisme, dels nens que van viure l’horror dels preventoris, dels mestres represaliats; dels llibres cremats i dels prohibits, de les biblioteques tancades pel feixisme, dels Papers de Salamanca botí de guerra per a la repressió; de l’espoli de béns dels antifeixistes; dels camps espanyols de repressió i mort, dels antifeixistes als camps nazis, dels lluitadors de La Nueve entrant a París; dels darrers afusellats del franquisme considerats terroristes i no lluitadors antifranquistes; dels morts de la transició com Gustau Muñoz o Jordi Martínez de Foix; de les fosses que en el cas de Catalunya, vergonyosament, encara resten per obrir més de 800, del Banc d’ADN i dels protocols internacionals que no es respecten; de les cartes de comiat de les afusellades i afusellats; de Cipriano Martos Jiménez que ha estat exhumat a Reus i enterrat a Loja, Granada, gràcies a la perseverança del seu germà, el nostre company Antonio, i del nostre esforç; del Camp de la Bota, de l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya pel Parlament el 2017 gràcies al ferm treball del nostre company Josep Cruanyes; de la destrucció de plaques, monòlits i escultures en record de les víctimes antifeixistes, dels nomenclators feixistes; dels molts crims de l’Església; de les condecoracions a franquistes com Samaranch que han de ser retirades, de l’execució del president Companys, dels poetes represaliats i exiliats; del 20N, del 23F; dels judicis del TOP; de les tortures a comissaries i presons; dels bombardejos de Barcelona; de les mans tacades de sang de Martín Villa; dels consells de guerra. Hem commemorat els catorzes d’abril i la victòria del Front Popular, hem parlat de la llum de la República. Hem denunciat que les nostres víctimes, víctimes del terrorisme d’estat, no han tingut mai la consideració d’altres víctimes, més aviat hem rebut menyspreu. Hem parlat de la repressió a les idees, als cantants i hem demanat la derogació de la llei mordassa que lliga de mans i peus la protesta. Vam fer el primer referèndum “monarquia o república” el 2012 a la plaça Sant Jaume i va guanyar per centenars de vots contra menys de 10 la República, hem defensat el dret a decidir-ho tot i la llibertat d’expressió. Hem parlat de moltes coses més.
Hem parlat amb noms i cognoms de les víctimes i també dels botxins, policies, jutges, càrrecs públics, encara protegits per l’estat. Per això no deixem d’exigir l’anul·lació de la Llei d’Amnistia del 77, llei d’amnèsia induïda i impunitat, darrere de la qual es parapeten assassins, col·laboradors, encobridors, on s’atrinxera la injustícia.
I continuarem parlant perquè la repressió va ser inabastable i després de més de 150 concentracions no ens hem quedat sense aspectes de la repressió per denunciar. Aquest aniversari té un vessant ben agre, que és el fet de reunir-nos aquí després de quinze anys per haver de continuar lluitant per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.
Gràcies per ser-hi avui aquí. Seguim.
Mentre els poders polítics juguen malintencionadament a la confusió deixant córrer el temps en contra de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Mentre aquestes víctimes de vulneració de drets humans, de crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció, són menystingudes. Mentre els parlaments legislin i la justícia no respecti la llei i aquestes víctimes restin sota la llosa de la impunitat del regne d’Espanya. Mentre això sigui així, per elles, abandonades i ignorades, no tenim cap més opció que continuar lluitant. Ho fem de vegades amb manca d’esperança, però amb total entrega com a eina de regeneració democràtica per a les generacions, que amb total ceguesa induïda pel sistema, es pensen que això no va amb elles perquè els hi queda molt lluny. No som nostàlgics de lluites perdudes o conquerides i usurpades, donem viu testimoni del dèficit de drets i llibertats, que ens retallen cada dia. Un dèficit, que sense organització i clams arreu, en tots els espais d’injustícia, ens deixaran lligats de mans i peus, sense sostre, sense sanitat, sense educació lliure pensant, sense pa, sense independència, sense veu en el calaix dels invisibles.
Després de 15 anys de lluita al carrer podem dir que han estat moltes més les decepcions que les victòries, però això no ens ha de desencoratjar, perquè som conscients que som a una marató de llarg recorregut amb el vent dels poders fàctics en contra. Encara que decebudes marxem amb determinació, caminant pas a pas per molt feixuc que es torni el camí. En aquests anys hem vist créixer i desacomplexar-se el monstre del feixisme, de l’extrema dreta, del neoliberalisme salvatge, del nacionalcatolicisme espanyol com mai hauríem imaginat, mentre el dret a la protesta era retallat a cop de sanció i la censura s’estenia com taca d’oli, esdevenint la Justícia un mur d’impunitat com mai.
I mentre el pas del temps s’endú companyes i companys de lluita ens obliguen a jugar al tauler de la confusió, a un joc trampós ple de mentides, veritats a mitges o tergiversació a tort i dret, mentre els seus artífex no renuncien a treure rèdit polític de la nostra causa de justícia cada vegada que els hi convé.
La confusió induïda per Salvador Illa que diu que Via Laietana, 43, farà honor a les víctimes parlant de ressignificació, una paraula que, per cert, no té una entrada al diccionari, ni al català, ni al castellà de la RAE, i que per a ells pot significar posar una plaqueta en algun lloc de l’edifici per girar full de puntetes. Tot això sense fer fora a la Policia Nacional de l’edifici perquè diuen que és democràtica, un cos jeràrquic no encaixa en aquesta definició, quan es deu a un estat que reprimeix amb lleis com la dita mordassa. Mentre el ministre Marlaska, campió d’Europa de la lliga dels que ignoren i neguen la tortura i la repressió, diu que la Policia Nacional no marxarà pas de Via Laietana. Aquest representant d’un ministeri i d’un govern que no respecta els drets humans, protegint els desitjos de les cúpules del poder policial, ens maltracta amb cinisme amb les seves declaracions. Parla d’una policia exemplar, que se’n va anar a dormir en dictadura i es va aixecar en suposada democràcia, que només va canviar d’uniforme continuant amb la seva carrera de vulneració de drets humans, vexacions, tortures i morts. Uns policies que a la porta de la comissaria de Via Laietana fan befa i mofa de les víctimes amb supèrbia, fent fotos i prenen notes de les persones que es concentren exigint que aquell edifici del terror esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió.
La confusió induïda pel govern de Pedro Sánchez quan crea a través d’una llei deficient una fiscalia de memòria, pura estètica, que té les mans lligades per a fer justícia. Que crea fiscalies de memòria territorials que s’entrevisten, podria ser amb les millors intencions, amb les entitats per acabar el seu discurs reconeixent la seva manca de recorregut en el camp de la justícia per culpa d’una llei escut del franquisme i el bipartidisme, una llei d’amnistia, que no ha volgut derogar el govern més progressista de la història, com sí que ho van fer països com la República Argentina. Com diu la cançó només són paraules, paraules i més paraules i cap acció. Mentre la justícia Argentina demana a través de la seva jutgessa María Servini, per activa i per passiva, en infinitat d’ocasions, col·laboració a l’estat espanyol per a investigar els crims del franquisme i la transició, aquest ni tan sols dona resposta a les seves reiterades peticions, quan no saboteja la seva tasca a favor de personatges com l’inefable Rodolfo Martín Villa, responsable de crims de lesa humanitat.
Confusió com quan l’anterior govern de la Generalitat diu que està molt d’acord en l’exposició documentada que va fer la Mesa de Catalunya per tal que sigui derogada la medalla d’or de la Generalitat a l’insigne i olímpic falangista Joan Antoni Samaranch, però respon que hem de posar en marxa una ILP per aconseguir tan justa fita, o sigui, recollir 50.000 signatures, per a complir amb la lletra del paper mullat que és la llei de memòria estatal. Aquí la lletra és només esperit perdut en el llimb del nacionalcatolicisme.
Confusió com quan diuen que hi haurà accés als arxius de la repressió sense censura per part de les víctimes i els seus familiars, com recull la llei de memòria, i resulta ser incert perquè continuen posant bastons a les rodes agafant-se a lleis de protecció de dades, barrant el pas a la veritat, un dret humà inalienable, negant en moltes ocasions el nom dels executors, dels inductors, dels sentenciadors a les víctimes i les seves famílies. No poden demanar a la víctima que demani permís al botxí per poder tenir accés al seu expedient, és miserable.
Confusió com quan tens una llei de fosses fossilitzada des de la seva aprovació, amb compromís d’obrir fosses, i responsables tècnics i polítics de memòria et diuen que no cal obrir les grans fosses de la repressió, perquè ja se sap qui està allà, abandonant totalment els seus deures vers les víctimes de crims de lesa humanitat. O quan es recullen mostres d’ADN de familiars de víctimes de desaparició forçada i desaparició involuntària i les fiquen a un banc mèdic vulnerant la legislació universal sobre una qüestió tan seriosa i cabdal i a la que aquí no se li dona gens d’importància. Mostres que no es tracten amb respecte, ja que no es fan els encreuaments d’ADN de vius i morts degudament quan es duen a terme les exhumacions, quan les fan.
I la confusió segueix com quan veus que la presó d’homes de la Model s’ha recuperat per a la ciutat de Barcelona com espai de memòria, com havia de ser, i, en canvi, a la presó de dones de la Trinitat no passarà el mateix, es deixarà una façana i una plaqueta, la resta anirà a terra per construir blocs. Amb la perversitat afegida de posar en contra als veïns dient-los que si es respecta la memòria de les dones restaran sense pisos pel barri, una manera molt barroera d’actuar, que deixa a les persones que estan a favor de preservar una memòria combativa feminista i represaliada com egoistes i insolidàries. Sempre la dona perdedora i objecte de totes les crítiques ha de renunciar a reivindicar-se amb una generositat imperdonablement exigida.
De vegades pot semblar gràcies a aquesta confusió, que es va escampant per xarxes i mitjans, que ja està tot fet, que ja estan les nostres exigències satisfetes, amb titulars tendenciosos de premsa i fotos de càrrecs públics somrients, deixant a l’opinió pública enganyada i a nosaltres com uns malalts d’insatisfacció. És molt decebedor i molt cansat. És com quan Pedro Sánchez anuncia a bombo i plateret la celebració del dia dels 50 anys de llibertat després de la mort d’en Franco, i no és un acudit, ens recorda l’eufemisme a la commemoració dels 25 anys de pau del dictador, esdeveniments a la glòria dels règims, la dictadura i la monarquia. Utilitzen sense respecte meravelloses paraules, que han quedat desgastades i buides, sense cap significat de tant usar-les banalment. Moltes vegades directament ens les han robades o ha estat profanada la seva essència. Paraules que s’han ofegat en el mar de la confusió que prediquen amb cinisme, boniques i fermes paraules per les quals van morir o van patir repressió tantes i tants lluitadors antifeixistes. Per això els hi diem, que no es confonguin, que nosaltres no ens perdrem en la propaganda de la confusió, que tenim molt clar qui som, que volem i cap a on anem. Per això no deixarem de reivindicar, d’exigir i de lluitar l’any 2025.
I arriba un nou desembre i com cada any volem menjar-nos el raïm a aquesta plaça entre l’ajuntament de la primera ciutat de Catalunya i la seu del Govern de Catalunya, seus d’un poder que té en la seva mà complir amb les exigències de les nostres campanades de justícia i dignitat, fins ara intencionadament ignorades.
4- Exigim que es segueixen els protocols internacionals sobre el tractament de dades d’ADN de morts i vius en relació amb crims de lesa humanitat.
5- Exigim un pla actiu, immediat i amb assignació pressupostària d’obertura de totes les fosses de Catalunya, començant per les del cementiri de Tarragona.
6- Exigim la retirada de la medalla d’or de la Generalitat a l’insigne olímpic franquista Joan Antoni Samaranch.
7- Exigim que es conservi l’edifici de la presó de dones de la Trinitat com testimoni de la repressió en clau de gènere, sempre oblidada, com sí que s’ha fet amb la presó Model d’homes.
8- Exigim la plena col·laboració de l’estat espanyol amb la jutgessa María Servini i el seu jutjat, l’únic que investiga els crims del franquisme i la transició al món. També la dedicarem a la memòria de la nostra estimada companya Ana Messuti que ens ha deixat aquest any.
9- Exigim que siguin esborrats tots els noms lligats a la repressió franquista dels nomenclàtors dels municipis de Catalunya i que tornin els noms de Joan Salvat Papasseit i Elisa Garcia, entre d’altres, als carrers i places que van dur els seus dignes noms.
10- Exigim que l’Església catòlica respongui pels seus crims de lesa humanitat en dictadura i democràcia davant la justícia, es trenqui el concordat en pro d’una democràcia laica i retornin tot el que van espoliar.
11- Exigim d’una vegada per totes una llei de memòria catalana valenta i justa que faci honor a totes les víctimes del franquisme i la transició, als seus familiars i als seus ideals.
12- Exigim que es compleixi la llei, sense consultes i sense opció a interposar denúncia als jutjats perquè monstres de ferro i pedra com el monument de Tortosa o Sa Feixina a Palma siguin enderrocats d’una vegada.
Exigim i exigirem veritat, justícia i reparació d’una llarga llista de campanades de dignitat contra la confusió per a totes nosaltres, per a totes vosaltres, per elles i per les que vindran.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada