Diuen que tot és opinable i que tot pot tenir més d’una lectura.
Pels feixistes juliol és una data de victòria, l’inici colpista de la seva croada contra tots els grups, que sota el nom de rojos van lligar al mateix sac, contra sodomites, contra tothom sense deu, contra les dones emancipades. Una guerra continuada contra tot allò que els empenyia a les eternes cavernes on habiten les xacres de la humanitat i d’on mai haurien d’haver sortit. Les fosques i profundes cavernes de la desigualtat, la injustícia, la cobdícia, la mentida, la corrupció, la discriminació, la censura, el racisme, la tortura, la mort, la vexació… Una llista interminable com ho és la capacitat del feixisme per destruir drets, llibertats, terres i terra. Una maldita santa croada que va obtenir la seva victòria l’abril de 1939 amb allò del “cautivos y desarmados”. Ells van aconseguir els seus darrers objectius sobre el seu nacionalcatòlic mapa, però no sobre els pensaments de la dissidència. Sempre va haver-hi resistència i persistència d’aquelles i aquells, que van donar per vençuts, però que mai es van rendir malgrat la repressió.
Al contrari, l’abril pels antifeixistes republicans representava i representa una victòria molt diferent, el triomf sobre el règim monàrquic borbònic i el seu sistema podrit i opressor, sostingut per una oligarquia de munteria i fatxenderia, que imposava al poble la ignorància per mantenir-lo esclau. I tristament va arribar aquell juliol on a cop de fusell van voler esmicolar el bonic somni que esdevenia realitat, l’empoderament d’un poble que cullera en mà fotia cullerada en tot allò que li havia estat vedat. El somni humit feixista de vèncer amb un passeig triomfal en un tres i no res es va desfer davant el “No passaran” dels defensors de la República. Els antifeixistes van plantar cara fins i tot amb les mans nues, per això, per a totes i tots que defensem el llegat d’aquestes fermes persones, juliol és un mes de lluita i resistència, perquè sense aquestes mai guanyarem res i la derrota està garantida.
Des de les nostres diferents trinxeres, mai equiparables, per molt que aquells que transiten per la senda de la constitució continuïn fent-ho, donem diferent significat a aquests mesos, però hi ha una veritat profunda i inqüestionable, no interpretable, el feixisme mai té raó. El feixisme s’ha d’erradicar sempre i no té disculpa, ni interpretació, ni dret a formar part de cap societat i menys de tenir cap paper al joc de la democràcia, un joc cada dia més brut.
Totes les persones activistes, que fa anys i panys que lluitem contra l’oblit i pel dret de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació com a eina de regeneració democràtica, per avançar en drets i llibertats individuals i col·lectius sota la bandera dels drets humans; totes sabem que això no és possible si banalitzem i permetem que el feixisme broti i creixi. Una societat que conviu sense vergonya amb el feixisme a les institucions sota diferents sigles és una societat malalta i si es continua permetent serà una societat irrecuperable. Una societat on no sols no hi haurà lloc per a tothom que vulgui exercir la seva llibertat i el seu dret a decidir i a ser, on el lliurepensament no tingui cabuda; serà un marc social on s’haurà d’escollir entre el silenci o la repressió, on no hi haurà més futur que el que serà imposat. Un horitzó que ens condemna a l’ostracisme i a ser assenyalats sempre com culpables mentre som víctimes dels seus crims i del seu odi. Per això aquest juliol hem de ser milicianes i milicians amb el cor ple de dignitat, bategant pel combat i la victòria.
No hi ha més color de vidre per veure i viure una vida digna que el de l’antifeixisme, un color compost per tants pigments com antifeixistes som, tan sòlid com la nostra voluntat que el feixisme no tingui cap espai als nostres carrers i a les nostres vides. I això no és opinable.
A totes les persones que aquell colpista juliol a Barcelona o arreu de Catalunya o de l'estat espanyol van agafar el fusell, l'instrumental mèdic o van dur a terme altres tasques vitals a primera línia o a la rereguarda; a tothom que es va organitzar per derrotar el feixisme tot el nostre reconeixement i gratitud per la lliçó magistral de valors que es van donar i que hauria de ser la nostra brúixola en el laberint que el capitalisme i el feixisme ens té sotmesos.
Persones generoses disposades a deixar-se la vida per defensar la República, fins i tot sense ser republicanes, que en el seu periple durant la guerra van acabar lluitant a la Batalla de l'Ebre. Una lluita desigual amb un enemic en millors condicions logístiques bèl·liques i amb millors equipacions, però que no els superava en convenciment i coratge. En les terres de l'Ebre van deixar la vida milers i milers de soldats de la República, segons alguns historiadors fins a 30.000. Els seus cossos van quedar escampats per les diferents cotes que van defensar, un cementeri a cel obert que la victòria feixista i la desídia de la transició, que arriba fins a juliol de 2023, van fer impossible un enterrament digne per qui ho va donar tot per salvar-nos del feixisme d'ahir i el d'avui, hereu del primer. Durant més de 80 anys han estat trepitjats per passejants, han estat souvenirs macabres d'estades per aquelles contrades o han estat rosegats pels gossos davant la inacció de les institucions, que haurien d'haver honorat el sacrifici dels lluitadors antifeixistes.
Ossos que es mostren a vitrines en homenatges de pedra que la mateixa Generalitat té senyalitzats com llocs de memòria dins del tour turístic en què volen convertir el compromís i el dolor dels caiguts per la República a l'Ebre. Un exemple seria el Mirador de la Serra de Pàndols i el seu Cub de la Pau on hi ha esculpit un poema que fa palesa una equidistància perversa fent servir la paraula germà per equiparar bàndols, com si allò per què lluitaven fos per cap concepte equiparable. Una Generalitat i ajuntaments que fan possible que s'instal·lin sobre aquestes tombes al ras molins de vent que s'enduen les restes òssies i amb elles la memòria i el dret a la veritat, la justícia i la reparació. Entre els aspectes previstos per qualificar la zona com no compatible amb la instal·lació d’aquests molins estan la protecció de la fauna i dels paisatges de rellevància social, però les restes d'aquells soldats no tenen cap protecció.
El nostre company Marc Antoni Malagarriga va recollir, després de senyalitzar degudament la seva ubicació, uns d’aquests ossos, que esperen ser identificats, entregats a les seves famílies i inhumats dignament. El setembre de 2022 va deixar aquells ossos sobre la taula d’una compareixença de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya. Això va provocar que s’obrissin unes diligències per part de Mossos d’Esquadra i una instrucció al jutjat de Gandesa que ha estat arxivada provisionalment.
I així el temps passa i els ossos continuen escampats per les serralades i any rere any acaben desapareixent sota les flames dels incendis forestals o les pluges torrencials. Ossos que són recollits i deixats en llocs com la Cova de Betlem a Corbera d’Ebre, encara que amb bona intenció, provocant que no quedi cap constància de la seva ubicació original.
Aquesta situació tan terrible de deixadesa ens retrata com a una societat que no ha fet els seus deures democràtics, irrespectuosa amb la seva història i sense humanitat. Una societat que no està a l’altura dels antifeixistes que van lluitar per alliberar-nos de la xacra del feixisme, aquells que un juliol van creuar l’Ebre.
Juliol 2022
Així com cada desembre tanquem l’any, cada juliol finalitzem el curs de veritat, justícia i reparació, enguany el catorzè, a les places del país. El curs passat vam acabar exigint que li siguin retirats tots els honors a Juan Antonio Samaranch i que el Museu Olímpic de la ciutat de Barcelona deixi de dur el seu nom. Eren molts motius els que exposàvem per fer aquesta demanda més enllà del seu passat falangista d’uniforme, braç aixecat i mà estesa a la corrupció.
El juliol de 1936 una Barcelona antifeixista anava a celebrar unes olimpíades alternatives a les nacionalsocialistes de Berlín, la ciutat estava inundada de cartells que publicitaven un esdeveniment on participarien centenars d’esportistes vinguts d’arreu del món per posar en evidència el perill del nazisme. Cadascun disposat a combatre el feixisme des de la solidaritat, armats de les seves disciplines esportives. Poc imaginaven que acabarien duent la seva generositat internacionalista fins a les trinxeres a molts fronts de guerra i deixant-se la vida molt lluny de casa seva. Les olimpíades no van poder ser, un cop d’estat les va malmetre, però el seu esperit va perviure i va ser l’embrió de les Brigades Internacionals, que van lluitar en defensa de la República i que mai seran prou honorades.
Mentre persones de tota edat i condició aixecaven barricades i prenien la responsabilitat de lluitar contra el feixisme, mentre aquests esportistes es sumaven a la defensa antifeixista, mentre tot això passava, un jove Samaranch ja pensava en com fugir de zona republicana per passar a la zona colpista. Ho va aconseguir el 1938 i en aquest punt començaria la seva carrera dins del règim assassí franquista, una carrera que va continuar fulgurant i meteòrica també en transició sense que el seu passat fos cap impediment, pura marca España. A la seva mort va ser acomiadat entre lloances i la seva figura malgrat que el seu historial feixista i corrupte continua gaudint de prestigi social. Brigadistes, milicianes i milicians no van lluitar perquè aquesta vergonya no sigui reparada.
Aquest mes de juliol ha vist la llum la notícia que l’insigne Samaranch, aquell patriota de camisa blava lloat pel Generalísimo genocida, hauria ocultat durant vint-i-un anys a l’Agencia Tributaria un patrimoni valorat en més de dotze milions d’euros, un patrimoni que incloïa tres comptes milionaris en França i Suïssa i una col·lecció d’art de 1.600 obres.
Exigim una vegada més que Samaranch en honor a la veritat, per justícia i com reparació a la ciutat de Barcelona ocupi el lloc que li pertoca a la història i que no és altre que el de persona non grata. Demanem que le siguin retirat tots els mèrits atorgats i que el seu nom s’esborri per sempre del Museu Olímpic i que sigui el de l’Olimpíada del 36, el primer a portar l’olimpisme a aquesta terra, qui rebi aquest honor. S’ha de fer en record de totes i tots els medallistes de cor d’or, que van plantar cara al feixisme amb el seu compromís sense fronteres, això és l’antifeixisme.
Novembre 2022
Aquelles i aquells antifeixistes que el juliol de 1939 no van dubtar un segon a defensar la República contra els colpistes, van lluitar al front i a la rereguarda, van sobreviure al foc enemic, van tornar a casa seva per acabar patint repressió i sent assassinats amb les bales feixistes, que tantes vegades van esquivar a les trinxeres. Van caure abatuts davant dels escamots franquistes als cementiris de Catalunya i al Camp de la Bota i llençats a fosses comunes.
A Barcelona la repressió tenia un nom, que encara ens recorda que la tortura és present, aquest nom és Via Laietana, 43.
Els darrers dos anys davant de les seves portes cada primer i tercer dimarts de cada mes s’han sentit testimonis de detingudes i detinguts pel règim franquista, dissidència, que entre els seus murs va patir les més terribles tortures i vexacions. Testimonis esgarrifosos, que lluny de colpejar les consciències de qui té a les seves mans que aquesta casa dels horrors esdevingui un lloc de memòria de la repressió i la tortura, els hi fan reafirmar-se en què aquesta comissaria continuï sent un monument al terrorisme d’estat. Sota diferents sigles el govern de l’estat espanyol ha negat la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes de la dictadura i la transició permetent que aquest insult a la memòria antifeixista en la capital de Catalunya segueixi en mans de la Policía Nacional.
Les concentracions que la Comissió de la Dignitat convoca per donar la paraula a les víctimes de la brutalitat policial de l’estat en dictadura i després de mort el dictador, cada vegada reben més suports i són més concorregudes. Volem donar rellevància a què moltes d’aquestes víctimes explicaven per primera vegada en públic el seu patiment amb un valor encomiable. Concentracions de solidaritat que tenen tot el nostre suport, així com les companyes i companys de la Comissió de la Dignitat per la seva encomiable tasca.
La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes és una de les moltes plataformes i entitats que treballen perquè Via Laietana, 43, sigui un lloc de memòria de la repressió patida per militants de partits, entitats i sindicats, per activistes socials i per tothom que ha passat per les seves dependències sota criteri de discriminació social, racisme, o LGTBIQ+fòbia.
Un faristol, que ha estat vandalitzat en diverses ocasions davant els ulls de la Policía Nacional, serà l’única cosa que indicarà que allà es va torturar. Ni tan sols en el projecte que va aprovar l’Ajuntament de Barcelona per posar davant de la comissaria sobre el terra les paraules veritat, justícia, reparació i memòria, no van tenir cabuda les paraules tortura i repressió, com reivindiquem les associacions que lluitem perquè Via Laietana, 43 sigui un lloc de memòria. S’ha d’assenyalar la veritable naturalesa d’un edifici on ressonen muts els crits de dolor i els plors de les persones que van ser represaliades en les seves instal·lacions.
Aquesta digna lluita continuarà fins a aconseguir que el deute que tenim amb les persones torturades sigui saldat. Passi el que passi no ens aturarem, no ens aturaran.
Juny 2023
Una de les grans fites d’aquest curs ha estat l’exhumació i la inhumació del militant antifranquista Cipriano Martos Jiménez a la seva terra natal. Cipriano era membre del PCE (m-l), del FRAP i sindicalista de l’OSO, torturat sense pietat per la Guardia Civil a la caserna de Reus el 1973. Entre cops i insults va ser obligat a veure un producte abrasiu que el va cremar per dins provocant-li una agonia de tres setmanes a un hospital sense més companyia que la dels seus torturadors. Va morir sense cap afecte, sense els seus éssers estimats. Va ser enterrat il·legalment al cementiri de Reus d’on van ser recuperats els seus ossos després de molts anys de lluita de la família i dels companys i companyes de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i de la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes.
Reproduïm part de la crònica de l’homenatge a Cipriano Martos i de la seva inhumació a Huétor Tájar, Granada.
Si hem de descriure la jornada del 3 de juny de 2023 amb tres paraules aquestes serien emoció, dignitat i reparació. Caldria afegir a aquestes tres paraules, una quarta, gratitud. Emoció la que va envair la Casa de Cultura de Huétor Tájar durant l'acte que va precedir la cerimònia d'inhumació de les restes de Cipriano Martos Jiménez. Unes restes que van arribar el dia anterior a aquesta localitat de Granada i que van ser rebudes pel seu germà Juan José i els seus companys de militància, així com per representants de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, sense la qual tot aquest llarg, penós i costós procés no hagués culminat en la reparació que es mereixia la família de Cipriano. Gràcies a Felipe Moreno i a totes i tots els companys que cada dia lluiten per la veritat, la justícia i la reparació.
Al costat de les restes d'aquest militant antifranquista es va fer lliurament de la camisa que portava quan va ser enterrat clandestinament en una fossa de beneficència del cementiri de Reus. L'única cosa, al costat de la seva memòria i els seus ossos, que va sobreviure al pas del temps i que la família va mostrar interès a lliurar a un museu de la repressió, al de Via Laietana, 43, quan aquest sigui una realitat, així li van comunicar a la consellera de Justícia.
La música de l'àlbum Manifest de Pedro Faura acompanyava als assistents mentre omplien la sala de la Casa de la Cultura de Huétor Tájar "Puny enlaire company, puny enlaire que ja vinc...". Un acte inoblidable per a totes i tots els assistents a l'homenatge que Cipriano mereixia rebre en la seva terra.
L’Ajuntament de Huétor Tájar va oferir total disposició i col·laboració per al desenvolupament de l'acte i la posterior inhumació, posant a la disposició de la família instal·lacions i mitjans municipals.
L'emoció es va desbordar quan va pujar Antonio Martos a l'escenari i va parlar en nom de les seves germanes Carmen i Paqui i dels seus germans Juan José i Manuel. Antonio com a home d'un profund sentit comú arrelat a la terra, tan profunds com els seus sentiments i la seva generositat, va parlar amb la senzillesa, la humilitat i la contundència que li caracteritzen dient que al seu germà li van llevar cinquanta anys de vida, els que ell i els seus germans han pogut complir sense oblidar-lo un segon.
L'acte va arribar a la seva fi amb tota la família en l'escenari i el cant de Juan Pinilla que va enllaçar diversos fragments de cançons, entre les quals Campanades a morts i que va finalitzar amb la Internacional cantada a l'uníson i amb els punys enlaire de tots els assistents. El comiat va ser un Visca Andalusia Lliure!, Visca Catalunya Lliure!, que va ser acompanyat dels visques del públic, també a la Reública, al socialisme i al comunisme.
Després de l'acte una comitiva de més de 200 persones precedida pels germans de Cipriano, portant la caixa amb les seves restes, una caixa folrada amb tela vermella com la bandera que va onejar en la seva lluita contra la dictadura i sobre aquesta, la bandera republicana, es va dirigir pels carrers de Huétor Tájar fins al cementiri. Aquesta vegada no seria un enterrament clandestí. Dignitat és la paraula per a definir el seguici.
La comitiva va continuar el seu camí fins al panteó 65 on descansen els pares de Cipriano, que van morir amb la profunda pena de la perduda que els va inflingir el feixisme sense haver pogut acomiadar-se del cos torturat del seu fill. Avui reposen junts. Cipriano Martos va ser inhumat entre càntics, aplaudiments, consignes de memòria, visques a Cipriano i paraules de comiat. Antonio va recitar de memòria un poema que ell mateix va escriure per al seu germà, interromput en diverses ocasions pels aplaudiments dels assistents.
Sobre la làpida es pot llegir:
“Cipriano Martos Jiménez
1942 – 17/9/1973
Assassinat pels feixistes a Reus.
Per sempre memòria viva de la lluita antifranquista”.
Al final de la cerimònia van ser tantes les flors dipositades en el panteó, que a penes podia veure's la foto favorita d'Antonio del seu germà Cipriano, entre coloms al vol, com a símbol de la llibertat per la qual va lluitar. Arribava per fi la reparació que la família tant havia reclamat.
A Álvaro Fernández, Milagros Riera i Joan Aguirrezabal.
Octubre 2022
El 2022 vam estrenar una nova llei de memòria estatal que tornava, una vegada més, a ser insuficient. Una llei que no tocava el moll de l’os de la impunitat del Regne d’Espanya, que continua aixoplugant el franquisme arrelat al seu ADN.
L’estat espanyol és el rei del maquillatge, des de la Transició a certes lleis progressistes de certs governs, vol vendre que són els campions de la democràcia i dels drets humans, mentre aquests es continuen vulnerant cada dia per les forces i cossos de seguretat de l’estat i per l’estament judicial. Aquest és un indicatiu del deficitari grau de democràcia de l’estat i del posicionament del govern que va crear una llei tan perillosa per a l’estat de dret com la llei mordassa i del govern que tenint en les seves mans la seva derogació no ho va fer. Una llei que vulnera drets tan inviolables com la llibertat d’expressió i de manifestació, criminalitzant el dret a la protesta. És aquest un estat on el delicte d’odi s’aplica amb els criteris d’una dictadura perquè en comptes d’emparar les persones i col·lectius vulnerables és utilitzat per protegir qui exerceix la repressió.
Aquest juliol torna el corrupte rei emèrit a les regates mentre ens assabentem que Pablo Hassel romandrà a presó fins al 14 d’abril de 2027 per dir veritats com punys sobre Juan Carlos. L’home d’una senyora del Règim, que es creu periodista, és condemnat a tres mesos per un delicte molt greu, mentre que nois de casa nostra s’enfronten a penes de fins a catorze anys sense més prova que la paraula d’un agent, i Dani Gallardo ha d’entrar a presó. Mentre el periodista Pablo González continua empresonat després de cinc-cents dies en condicions extremes a Polònia sense cap garantia d’un futur judici just davant la inacció del Regne d’Espanya i José Miguel Arenas, conegut com a Valtònyc, continua a l’exili.
L’estat espanyol és el campió de fer passar bou per bèstia grossa, es ven com un estat de dret defensor dels drets humans i de portes endins arrossega tots els tics d’una dictadura, que no van voler deslligar de les estructures d’estat una vegada mort el dictador. Només van patir un canvi de nom mentre els seus membres no eren depurats i molt menys jutjats pels seus crims de lesa humanitat o la seva complicitat. Recordem que encara cap botxí ha estat jutjat i condemnat per la justícia espanyola i que això va provocar que el 2010 s’obrís una macrocausa contra el franquisme i la transició a la República Argentina, que es va iniciar amb quatre querelles i que ara ja són centenars les persones querellants que esperen veritat, justícia i reparació, entre aquestes, moltes i molts dels nostres companys.
La memòria antifeixista necessita lleis més valentes, clares i contundents, i no només això, necessita que les lleis aprovades es compleixin, que no puguin ser obviades impunement per institucions públiques i privades, pels feixistes, sense que passi res, mentre nosaltres ens trobem en total indefensió davant les acusacions del feixisme i les seves agressions verbals, físiques i als espais de memòria.
Tenim memòria, i més important encara, tindrem memòria. La nostra lluita continuarà mentre ens acompanyin les forces per totes aquelles persones que un juliol no van acotar el cap i van plantar cara al feixisme, per totes nosaltres i per les generacions que hauran d’agafar el relleu de les nostres reivindicacions, que vetllen per un futur digne.
Els antifeixistes que aquell juliol van defensar les institucions republicanes, es van enfrontar als fusells colpistes per defensar el resultat de les urnes i la victòria del Front Popular, per defensar els drets conquerits i aquells que estaven per arribar. Van aixecar barricades a places i carrers, van demanar armes per defensar els ajuntaments, Parlament i altres institucions, es van organitzar i després d’aturar el cop d’estat es van presentar voluntaris a defensar la República per alliberar les terres on el cop si havia triomfat. Ho van fer pels seus ideals i amb generositat extrema sense saber els horrors que haurien de veure i viure.
Per allà on passava triomfant l’exèrcit del genocida la repressió i l’assassinat era la seva targeta de presentació. Sense testimonis o amb farses de consells de guerra de sentències escrites abans de començar les funcions de l’obra de teatre dels tribunals franquistes. També amb els coneguts paseos falangistes que mantenien els bassals de sang antifeixista sempre frescos als vorals dels camins i als peus de les tàpies dels cementiris. Els assassinats eren llançats a fosses comunes, algunes amb centenars i centenars de morts, grans fosses que a Catalunya resten sense obrir.
Pel curs que començarem una de les nostres demandes serà que les famílies dels antifeixistes, dones i homes, que resten a les grans fosses de la repressió a casa nostra, tinguin dret a la veritat, la justícia i la reparació. Que siguin exhumades les restes d’aquelles i aquells que han de ser el nostre referent, que siguin aplicats els protocols de Nacions Unides, que siguin identificats i entregats a les persones que tant de temps porten esperant aquest moment, que ens honorarà com a societat. Si no som capaços ni de fer aquest esforç de dignitat com podem parlar sense vergonya d’antifeixisme i drets humans. Un poble que oblida a qui li van prendre la vida per defensar allò per què encara lluitem no es mereix dir-se poble.
No és moment de postmemòries, la memòria és viva i ens interpel·la clarament i el més urgent per motius biològics i ètics és dur a terme aquestes exhumacions, que els pares i avis de les nostres companyes i companys puguin ser inhumats i honorats a casa seva.
Poema "Comiat" de Josep M. Murià, que prengué part en la batalla de l'Ebre com a voluntari.
Pare, me’n vaig. Teniu la meva aixada
que em cal prendre el fusell.
Quedeu-se vós amb dones i mainada,
perquè sou massa vell.
Me’n vaig a guerrejar per ésser lliure
i aconseguir la pau.
Més val morir cent cops que no pas viure
tractat com un esclau.
Ens ve la gent innoble i maleïda
per terres de ponent;
aixequen l’estendard de la mentida,
que amaga un baix intent.
¿Desconeixeu què els porta a la baralla
amb uns soldats a sou?
L’explotació del poble que treballa
i que ara els ha dit prou!
Pare, me’n vaig. Si no us tornés a veure
quedeu-ne resignat;
el vostre fill haurà complert el deure
i el deure li és sagrat.
Si tinc més sort i abasto de la guerra
la desitjada fi
i torno per cavar la meva terra,
us portaré amb mi,
com a trofeu guerrer, la garantia,
per temps il·limitat
de viure en el treball de cada dia
la plena llibertat.
Llibertat, llibertat tan estimada,
per l’home i per l’ocell!
Pare, me’n vaig: teniu la meva aixada
que em cal prendre el fusell!
Escriptors de la revolució (1937), p. 80-81;
reproduït a Poesia de guerra (1938), p. 95-96.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada