Com cada any per aquestes dates commemorem l’aniversari de la República. Ho fem com un triomf d’un poble oprimit i com la derrota de dictadures i monarquies opressores. El rei paràsit marxava a l’exili pel seu peu i amb el cap sobre les seves espatlles, no com alguns dels seus familiars guillotinats a la veïna república. S’imposava un treball immens d’educació i d’implementació de drets en una terra fins ara erma de justícia social. La llavor de la primera República germinava en una segona amb un futur tan il·lusionant com breu. Un futur sense corones que es tenyiria de la sang, que el 14 d’abril de 1931 va bullir de joia a les venes de totes les republicanes i republicans.
Com cada any rememorem que va suposar la República per a una societat sospesa des de temps immemorials en rols de vassallatge, de sotmetiment al senyor de torn, al noble, el terratinent o el cacic, o tot alhora. Queia un regne colonial, ja ben bé sense colònies, que havia perdut una guerra rere altra, però que encara vivia en el seu passat de glòria de conqueridor i amb el seu fastigós honor de colonitzador.
Com cada any recordem els avenços de la República, alguns pioners a Europa, tan alliberadors, sobretot per a les dones. Semblava que el sol d’abril havia inundat la caverna espanyola i la seva llum bactericida hagués intentat desinfectar la immundícia d’un sistema decadent i corrupte. Una calor de justícia i drets capaç de fondre les cadenes de l’analfabetisme i l’opressió imposada per rang de sang. Una llum que va voler deslliurar-nos dels amos de la caverna, que durant segles van mantenir al poble en l’obscuritat de la superstició i l’obediència deguda a una creu feta de por i injustícia, tot en el seu benefici.
Com cada any enumerem les grans fites de la República com el vot de la dona, la separació de poders, el reconeixement de la igualtat, el divorci, l’avortament, l’educació, la incipient reforma agrària i moltes més, algunes que encara no gaudim avui com és l’estat laic. Mentre el poble emancipat vivia aquest meravellós somni, les oligarquies, l’exèrcit i l’Església vivien el malson de veure en perill els seus heretats privilegis. El poder fàctic en l’ombra després de molt conspirar es va revoltar colpejant la República fins a la seva mort. Un assassinat que encara resta impune. Una República que jeu en la gran fosa comuna que és l’actual Regne d’Espanya, reinstaurat pels colpistes.
Com cada any parlen en abstracte de la República els representants polítics, que haurien, en nom de la veritat, la justícia i la reparació i de la democràcia, de sotmetre a la voluntat popular una nova república o repúbliques, donant compliment al mandat de les urnes. Per a ells el dia 14 d’abril és una jornada només de discursos i fotos perquè tenen massa por a perdre allò que no els pertany, obliden que els seus escons són nostres. Tenen por d’honorar les vides i les morts d’aquells que els van precedir fent realitat allò per què van lluitar. Tenen por a veure’s desbancats per qui encara avui dia odia tant el significat de la República, que nosaltres estimem, que la tornarien a matar.
Com cada any ens encoratgem tot dient-nos que aquesta República, per la qual tants antifeixistes van donar les seves vides, no pot ser més que la llavor de les repúbliques que han de venir, repúbliques de respecte als drets humans que ens facin lliures.
Com cada any ens diem que hem de reivindicar aquell vent d’abril amb flaire de llibertat, que haurem de transformar en una tempesta perfecta de drets, que s’endugui la ferum de feixisme que ens envaeix. Una pudor tan irrespirable que ens ofega amb el seu aire mentider de pensament únic i repressiu. Tempesta d’abril, que descarregui els milions de metres cúbics de llàgrimes de dolor i de ràbia de tantes i tants antifeixistes, aigües que arrosseguin tot el fang feixista i que facin germinar pans, flors i llibres.
Com cada any cridem que ja no podem esperar més per tombar el franquisme, atrinxerat en la monarquia constitucional, parapetat rere els seus estaments podrits de nacionalcatolicisme i corrupció, que exerceixen la seva repressió en nom d’un sistema, que no sap el que és la democràcia. Un sistema que vulnera drets tan bàsics com el de la intimitat, el de la no violació de les comunicacions privades, sense donar explicacions emparant-se en una llei de secrets oficials franquista. Cercle tancat de cinisme i d’impunitat. Drets corcats, com la llibertat d’expressió i de manifestació, per lleis com la dita mordassa, que ens vol atemorits i tancats a casa o a les seves presons.
Com cada any constatem que anem a pitjor. Ens trobem l’abril de 2022 en un vertical escenari general de resignació, entre frases fetes, rams de colors, banderes que tornaran als armaris, homenatges d’inèrcia i compromís, que no poden ventar el desànim del cranc. Repúbliques i revolucions als llavis, l’anhel antifeixista al cor i una por induïda pel sistema repressiu a la ment. La por a que ens treguin allò que ens aniran robant de totes totes, aniversari rere aniversari, si no en diem prou. Una por al llop feixista, que ja està a les institucions, i que els governs de torn disfressen de seny i concòrdia democràtica. Una por que viurà en nosaltres fins que només tinguem la convicció que no tenim res més a perdre.
Com cada any us demanem que us aixequeu i poseu, algunes, la vostra primera pedra, altres, ja han perdut el compte de quantes han posat, tant se val si és petitat o gran, totes sumen. Hem de constuir els fonaments de les repúbliques antifeixistes de totes les persones que volen viure amb justícia. Ho fem ja o continuem enyorant-nos del passat cada dia més captius i més desarmats?
I com cada any i com cada mes, retem homenatge a aquelles persones que no s’ho van repensar ni un segon per defensar amb coratge un món sense oligarquies sangoneres i sense feixisme assassí. Un món amb un destí que aquestes persones lluitadores per fi creien a les seves mans. Un món de drets humans i de justícia social que mai serà nostre si no estem disposats a fer foc nou i república.
L’abril és també data de llibres, llibres d’història, llibres d’història ficció. Per això avui ens permetem una petita llicència somiadora en aquesta concentració. Per uns minuts pensarem que una història diferent hauria estat possible. Una història on no ens hagués calgut haver estat durant més de 13 anys cada darrer dissabte de cada mes en aquesta plaça demanant veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.
Comencem amb la crònica d’allò que no va ser.
El 20 de novembre de 1975 restarà per sempre més en la nostra memòria com el dia que va tornar a la vida pública la República. Moria el dictador en el seu llit i la gent desfermada va sortir als carrers i places amb totes les seves banderes amagades fins aquell dia. Quin espectacle! Un mar multicolor de Front Popular onejava per sobre dels centenars de milers de valents antifeixistes que cridaven, fins a deixar-se la veu, que havia mort l’assassí dictador. El Règim va quedar tan perplex que no va saber reaccionar a temps, desbordat per tanta dissidència, demanant-se d’on havia sortit aquella gentada, pensaven que ho tenien tot atado y bien atado i que allò de l’antifranquisme eren quatre boixos clandestins i quatre més fent volar paperets a les fàbriques i les universitats. De sobte van recordar el que havia passat a Portugal un any abans. Van començar a suar perquè la gent, que aixecant els seus puny. clamaven justícia i república, no portaven clavells a les mans sinó els pals de les seves senyeres. Feia dos mesos dels darrers assassinats per la dictadura feixista i el poble reprimit ho tenia molt present.
Enfervorits els manifestants van arribar fins a les presons i van alliberar tots els presos polítics. Quantes llàgrimes d’alegria es van veure aquell dia i tots plegats van anar a ocupar ajuntaments, governacions i el Congrés, fent fora a tots els feixistes. Els taps a les fronteres eren enormes, exiliats i milers de nous brigadistes internacionals van desbordar les duanes trencant totes les barreres. Venien a afegir-se a un clam, que s’havia estès per Europa amb milers de manifestacions a favor dels antifeixistes que havien pres els carrers de ciutats i pobles.
Les ordres d’atacar a la població civil no arribaven des del Govern franquista a casernes i comissaries, perquè estava molt ocupat agafant totes les trucades que venien de l’exterior. Aquesta vegada els països que no ens van alliberar el 1945 no van voler mirar cap altra cantó.
Els falangistes i tota la caterva d’ultres de tota mena no van gosar a sortir al carrer per estendre el terror, com era el seu costum, ara la por havia canviat de bàndol, i els pocs boixos que s’havien atrevit a sortir al carrer al crit de Arriba España i Viva Cristo Rey van ser desarmats pel poble, que ni es va molestar en tornar-los el que havien rebut d’ells. Era massa l’alegria que portaven dins del cos per pensar en venjances, ja vindria la justícia després i ja pagarien per tants crims comesos.
Flamejava el foc nou i venia una república, aquesta vegada amb la lliçó apresa seria una república on decidir-ho tot. Visca la República!
El company Felipe Moreno i la companya Pilar Rebaque.
Continuem somiant un passat de foc nou i república, que no va passar.
A Barcelona totes aquelles persones militants, que havien estat torturades, vexades i insultades en la comissaria de Via Laietana, es van presentar davant de les seves portes i es van sorprendre de la quantitat d’antifeixistes que havien patit repressió en aquell edifici de l’horror. Quina munió de torturats de tantes sigles i causes diferents, però això sí, totes i tots antifeixistes de soca-rel. Era un espectacle veure el carrer ple de gent de gom a gom amb torxes il·luminant la nit. Ara eren els policies torturadors els que tenien por. De seguida aquells maleïts funcionaris armats es van atrinxerar traient les seves armes per les finestres sense rebre l’ordre de disparar. Els comandaments allà reunits van fer un càlcul de forces i després d’un parell de trucades, que li van denegar reforços, van optar per fugir saltant d’edifici en edifici com rates. No van perdre temps ni en desfer-se de les proves dels seus crims. Correu, correu assassins!, cridava la gent allà congregada, i el seu eco va recórrer una ciutat, que va posar la percussió des de balcons i terrasses amb el seu repic d’atuells.
Entre els concentrats hi havia gent que volia calar-li foc directament a l’edifici, era tant de dolor el que representava…, però en una assemblea improvisada es va acordar custodiar-lo, perquè aquells murs i el seu contingut eren la prova de tot el que havien patit i serviria per jutjar a aquells criminals. El que no sabien en aquells moments és que un lloc tan terrorífic esdevindria un museu per recordar la barbàrie del franquisme i fer pedagogia per evitar que tota aquella repressió es tornés a desfermar.
El primer dia que va obrir les seves portes al públic, l’edifici més fosc de Barcelona, la cua per visitar-lo no tenia fi. Ara les víctimes podrien consultar els seus expedients, proves judicials per a les querelles que vindrien i la justícia que es faria. Les víctimes, les seves famílies, amics i camarades, entre llàgrimes de dolor i d’alegria, superant traumes molt profunds, tindrien la satisfacció de saber-se guanyadors per ells i per tota la gent, que ens va marcar el camí, deixant-se la salut i la vida.
I com això tristament és una ficció, ara, cada primer i tercer dimarts de cada mes la Comissió de la Dignitat ens convoca a concentrar-nos davant de la comissaria de Via Laietana per exigir que esdevingui un centre de memòria de la tortura, la del franquisme, la de la transició i més enllà. Aquesta concentració té el suport de la nostra Mesa de Catalunya. Us animem a participar-hi a la següent que serà el dia 3 de maig a les 19 hores.
Com va ser la proclamació d’aquesta república ficció?
El 21 de novembre es va proclamar oficialment la nova república, l’eufòria regnant va conjurar la por i tot va anar a millor cada dia, contra tot pronòstic. El príncep del Movimiento, que el dictador volia rei, va marxar a l’exili portuguès amb el seu pare. Dies més tard Juan Carlos va haver d’abandonar Estoril perquè els retrets per la mort del seu germà per una bala sortida de la seva pistola, feien la convivència impossible. Aquest va ser també un dels motius de la seva fugida nocturna, no volia ser jutjat pel seu fratricidi. El seu destí final va ser Miami on molts dels seus corruptes amics van exiliar-se i el van acollir. Treballa de relacions públiques tan campechanamente en clubs nocturns i diuen que reclama la titularitat de Cuba i que vol ser rei del Carib.
La República demana la seva extradició per haver presidit consells de ministres franquistes. El 1974, mentre Franco estava ingressat a l’hospital, durant 43 dies Juan Carlos va ser el cap d’estat d’una dictadura, que encara torturava i matava.
Mort el gos dictador, va morir la ràbia que li va portar a matar fins al seu darrer alè. Amb ell va morir també el seu desig imperatiu de lligar-nos a la decadent dinastia borbònica.
Visca la República!
I com van ser les primeres eleccions d’aquesta república de ficció?
El model de la jove República era al centre de tots els debats, de moment s’implementaria la constitució del 1931 que encara feia patxoca, es legalitzarien tots els partits i sindicats fins ara prohibits i s’il·legalitzarien tots els partits feixistes i col·laboradors de la dictadura i també el sindicat vertical. Es farien eleccions lliures on cap candidatura que no fos antifeixista fins al moll de l’os no es podria presentar.
També va haver-hi una revolució dins dels partits que fins ara havien restat a la clandestinitat. El jovent d’aquestes formacions va tenir clar que qui havia de capitanejar aquesta nova etapa no eren ni les patums, ni els líders actuals, ni les persones que més havien sofert. Moltes d’aquestes persones sempre serien referents honorats, però havien de fer un pas al costat per no portar les dissensions del passat a un futur que havia de ser de progrés. Un futur de veritat, de justícia i de reparació, no pas de reconciliacions bastardes i de tornada a allò, que tant de mal ens havia fet. Si no es decapitava el monstre del feixisme aquest tornaria a treure la poteta i aquesta errada seria imperdonable. Així les llistes es van omplir de noms de militants de base, que havien picat molta pedra i se l’havien jugada de valent, dones i homes plens d’il·lusió i d’una integritat a prova de bombes.
Al si de les organitzacions anarquistes, després de molt debat i per una majoria molt ajustada, es va optar per entrar al joc democràtic. Aquesta decisió va ser presa després d’obtenir el compromís de la resta de forces electorals que es sotmetria a referèndum l’existència de l’estat. També va haver-hi un compromís per respectar que en les eleccions municipals els ajuntaments partidaris del model de col·lectivització serien lliures d’aplicar-lo.
Al si dels partits i moviments independentistes el debat va ser viu i també van optar a presentar-se amb la condició de sotmetre a les urnes la seva independència. Van recordar als partits de la clandestinitat, com el PSOE i el PCE, que ells havien estat defensors del dret d’autodeterminació i que per coherència havien d’avenir-se a la voluntat del poble.
El govern provisional de concentració popular va convocar les eleccions pel 16 de febrer de 1976, en commemoració de la victòria del Front Popular el 1936.
El foc nou d’aquesta República, que no va ser, va obrir moltes portes tancades.
El desembre de 1975 va ser restablerta la Generalitat de Catalunya, es reobria el Saló de Sessions del Parlament després de 36 anys tancat. Es va posar fi a la prohibició a entrar-hi amb una setmana de portes obertes a tota la ciutadania, que van haver de perllongar més temps, perquè gent arribada de tota Catalunya volia viure aquell moment històric tan anhelat, fins i tot es va permetre acampar al Parc de la Ciutadella.
Aquell mateix mes també es feien efectius els estatuts que País Basc i Galícia havien votat el 1936. El primer govern gallec es va conformar al Pazo de Meirás i la seva primera llei va ser per a expropiar totes les possessions de la família del dictador al seu territori i retornar-les a un poble, que no va patir una guerra, però si una repressió ferotge de sàdica mort.
Amb molta pedagogia el nou govern de la República va sotmetre el model d’estat a votació. Cada partit havia dit la seva a la premsa, la ràdio i la televisió en igualtat de condicions, per molt petits que fossin.
Per fi va arribar el dia del referèndum, amb gran rebombori i amb una molt alta participació. A les cues de votants d’homes i de dones les converses eren animades, que si una República com la francesa, que si una de federal, que si la millor opció era la confederal, que si estats lliures associats, que si cap estat i visca la revolució, fins i tot un despistat que volia votar per la monarquia i tota la cua va esclatar en un riure sorollós.
Aquell mateix dia a Catalunya s’afegia una pregunta més en aquella consulta. Era la primera vegada que el país tenia el dret a la seva independència en les seves mans i que seria respectada la seva decisió.
Continuem recordant allò que no va ser perquè no es va fer foc nou i república quan tocava.
Aquella nova república ho tenia molt clar, havien de tornar, de totes totes, totes aquelles persones valuoses que havien marxat a l’exili, eren imprescindibles per construir un futur a l’alçada de les expectatives que s’havien creat al carrer. Però sobretot la gent de l’acadèmia, de la cultura i de les ciències, ja que s’havia de recuperar tot el temps perdut en la foscor de la dictadura. Cada dia hi havia homenatges per rebre a poetes, escriptors, pensadors, filòsofs, periodistes, metges, científics, pintors, arquitectes, advocats, que havien hagut de desenvolupar les seves brillants carreres en els exilis més diversos, tots tristos.
Floreixia així la cultura, l’educació, la ciència, allò sí que era I+D, un pressupost mai somiat, una inversió per a un futur de prosperitat i justícia social. La millor sanitat pública, habitatge digne per a tothom, escola pública d’una qualitat aclaparadora, ningú es plantejava ja anar a la privada i aquesta va acabar desapareixent. Una educació que donaria generacions d’estudiants lliure pensants, obrint la porta a l’etapa de més progrés de la nostra història. Cap millor manera de pagar el deute amb aquest exili que fer d’aquest la pedra sobre la qual construir el més enyorat dels seus somnis.
Hi ha una escola que és tan gran com el món.
Hi ensenyen, mestres , professors,
advocats, paletes,
televisors, diaris,
senyals de circulació,
el sol, les tempestes, les estrelles.
Hi ha lliçons fàcils
i lliçons difícils,
lleixes, boniques i així així...
S'hi aprèn a parlar, a jugar,
a dormir, a llevar-se,
a estimar i fins i tot
a enfadar-se.
Hi ha exàmens a cada moment,
però no hi ha repetidors:
ningú pot aturar-se als deu anys,
als quinze, als vint,
i descansar una mica.
D’aprendre no se n’acaba mai,
i allò que no sap
sempre és més important
que allò que ja sap.
Aquesta escola és el món sencer
tant gran com és:
obre els ulls i tu també aprovaràs!
El foc nou, que no es va plantar, va incinerar un exèrcit colpista i feixista i va enterrar per sempre més la seva destral assassina.
El primer que s’havia de fer era tallar el cap a la serp i per això calia fotre a la presó a tots els comandaments i a tot el medaller feixista de l’exèrcit i de les forces i cossos de l’estat, plens de sanguinaris torturadors. Eliminar totes les unitats repressores com la Brigada Político Social, per democratitzar l’estament militar i policial. Era imperatiu i així es va fer. Si els repressors continuaven en els seus càrrecs el poble continuaria tenint por i un poble poruc no podria ajudar a construir una democràcia, aquesta vegada amb uns fonaments forts capaç de resistir qualsevol envestida armada. El poble havia de seguir ferm al carrer, vigilant i exigint drets amb determinació i això era impossible amb persones d’uniforme, armades i de gallet fàcil, que no estaven disposades a avenir-se de bones a renunciar al seu regne de terror.
S’havia de modernitzar l’exèrcit, donar entrada a les dones, disminuir el número de Generals i alts càrrecs que resultava ofensiu i grotesc, fer-lo més efectiu i totalment fidel a la nova democràcia i respectuós amb els drets humans. Els nous comandaments serien de la Unió Militar Democràtica i membres de l’exèrcit republicà que va combatre el feixisme.
Va haver-hi manifestacions de jovent contra el servei militar obligatori i des del govern es va atendre aquesta demanda. Una generació que havia cridat llibertat no podia ser sotmesa a aixecar-se a toc de corneta. Així el servei militar seria voluntari i inclusiu.
Tots els uniformes militars i policials es van canviar. Va haver-hi un concurs públic on es van presentar models molt creatius com un de zebra per regular el trànsit, un de camuflatge ple de flors, un de barquetes de pescadors pels marins…. Al final el gris, el blau marí i el verd militar van quedar desterrats i van donar pas al blau cel, al lila i al verd esperança.
I a poc a poc la gent va començar a confiar en uns estaments fins ara sinònims de rebel·lió i repressió.
La torxa del foc nou de la República, que no va ser, va il·luminar la justícia.
Per a fer justícia s’havia de refer tot el sistema judicial. El primer tribunal a ser eliminat va ser el Tribunal d’Ordre Públic. La república no havia de tenir cap més tribunal polític i d’excepció. Cada dia s’eliminaven lleis repressives i discriminatòries. Calia una nova legislació respectuosa amb els drets humans i subscriure tots els tractats internacionals de defensa d’aquests inalienables drets. La llibertat d’expressió havia de ser salvaguardada, els delictes d’odi a minories per motius d’étnia, lloc de procedència, de gènere, d’orientació sexual, de creences havien de ser penats. I així es va fer. Lleis com la de la Reforma Agrària obria les portes al segle XX a un estat de terratinents improductius, sangoneres i amb poder medieval i treia Andalusia i Extremadura de la seva pobresa.
En poc temps amb la nova constitució i el nou codi penal, la república era al capdavant de tota Europa en garanties per a la ciutadania, com ja ho va ser en molts aspectes el 1936.
Fiscals i jutges del franquisme van ser expulsats de la carrera judicial, alguns van ser jutjats en les mateixes sales de justícia que havien presidit. Van ser substituïts per la nova fornada d’advocats laboralistes i penalistes, portadors de democràcia, que havien defensat a milers de represaliats pel franquisme, que també van conèixer la repressió en primera persona. Desapareixien els tribunals militars i el seu poder per jutjar civils, i a partir de llavors tampoc jutjarien militars, que serien jutjats per tribunals civils. També van ser anul·lats per il·legals els consells de guerra que van perpetrar contra els antifeixistes defensors de la legalitat republicana.
I què va ser de Franco i el seu Valle de los Caídos en aquest somiar desperts de foc nou i república?
No va haver-hi cap enterrament d’estat pel dictador, va ser incinerat i les seves cendres van ser portades en l’Azor, rebatejat amb el nom de “Poble” i llençades al mar. La família de José Antonio Primo de Rivera, davant la por que la seva tomba fos profanada, va endur-se les restes del fundador de la Falange en el silenci de la nit amb el compromís de no fer cap cerimònia d’exaltació feixista.
Va córrer la veu per tot arreu d’allò què s’amagava dins d’aquell monstre de pedra que era el Valle de los Caídos. Es van escampar llistats de noms de republicans assassinats i morts víctimes de la repressió, que havien estat enterrats contra la voluntat o el desconeixement de les seves famílies en aquell terrorífic mausoleu. Les cues de cotxes fúnebres per recollir les despulles dels antifeixistes arribaven fins a on es perdia la vista, les famílies sense recursos, gràcies a les aportacions arribades des de tot el món, van poder recollir el que quedava dels seus éssers estimats i fins i tot posar boniques làpides i erigir monuments commemoratius a aquests antifeixistes en tots els cementiris.
Una vegada acabada aquesta tasca es van reproduir les cues, aquesta vegada eren els familiars dels feixistes i inclús de famílies d’esquerres, que havien perdut a fills i germans obligats a lluitar amb els colpistes, sota amenaça de mort, els que recollien els seus ossos.
Quan no va quedar cap os, els sobrevivents esclaus del franquisme, que van ser obligats a erigir aquell horror a la glòria del genocida, davant la por que es convertís aquella vall de llàgrimes en lloc de peregrinació, van ser convidats per la nova república a llençar a terra aquell símbol del nacionalcatolicisme. La creu va ser volada amb dinamita i el seu esfondrament es va veure a molts kilòmetres. Fins i tot el monestir on van ser adoctrinats tants nens durant la fosca dictadura va ser demolit, després de la fugida dels monjos, que a dios rogando y con el mazo dando, van sortir d’allà a correcuita com ànima que porta el diable.
I l’Església a la llum del foc nou de la nova república?
La jerarquia de l’Església catòlica va ser desallotjada del poder per aquells mossens rojos i obrers de les perifèries de les ciutats, que tenien fe, però que no la volien imposar com conqueridors. Aquests van obrir les finestres dels palaus episcopals per endur-se la pudor d’hipocresia i cinisme, la del sotmetiment i els confessionaris de delacions.
Els diaris anaven plens de noms i cognoms de mossens pederastes, de monges torturadores de dones en les presons i de criatures en els preventoris, de mossens i monges que es van vendre les filles i fills dels antifeixistes. Es va crear una comissió per tal de poder retornar aquestes criatures a les seves mares i per poder informar a aquells nadons robats, que ja eren persones adultes, i que van ser separats dels seus pares defensors de la legalitat republicana.
La justícia no donava l’abast a jutjar i condemnar tanta sotana i tanta cofia, per cert, vestimentes que de la nit al dia havien desaparegut dels armaris dels capellans i de les monges. Nous aires. Algunes monges joves havien conformat un grup de pressió perquè també volien fer missa, mentre no pocs clergues exigien la fi del celibat.
En pocs dies van desaparèixer de totes les façanes de les esglésies les creus als caiguts feixistes i els seus feixistes noms.
Hospitals, col·legis i universitats en mans de congregacions de l’Església passaven a ser institucions públiques i laiques. La divisió de poders deixava el nacionalcatolicisme enrere, fora crucifixos i capelles de l’educació i de la sanitat. La religió seria una qüestió privada, respectada, no imposada. Els funerals d’estat serien laics i les institucions també.
Aquest va ser el final de les sectes catòliques com els Legionarios de Cristo Rey o l’Opus, que van ser il·legalitzades i expropiat tot el seu patrimoni per ser dedicat a l’obra, aquesta vegada a l’obra social.
Les esglésies van ser donades als pobles que les hi havien construït i es van convertir en centres multifunció de caràcter social i de servei al veïnatge amb horaris per a les litúrgies de totes les confessions. I la veritat és que els creients de cor, no tant els colpistes de cops al pit, estaven contents amb la nova república.
I que va ser de les centenars de foses gràcies al foc nou de la nova república?
A vol d’ocell tot l’estat espanyol era com un formatge gruyère. Forats per tot arreu per poder treure de les foses els milers i milers d’assassinats pels feixistes colpistes. Homes i dones de totes les edats, fins i tot criatures.
Cada una de les foses que s’obria deixava al descobert l’horror del genocidi franquista. Familiars, amics, camarades d’ideals a peu de fosa amb banderes, càntics i entre llàgrimes esperaven recuperar aquella part dels seus éssers estimats, que havia jagut durant tant de temps sota terra. Les autoritats de la nova república i els jutges eren presents en totes aquelles exhumacions per depurar responsabilitats i poder jutjar als responsables d’aquells crims, que encara molts eren més que vius.
Molts diaris havien duplicat les seves pàgines per poder donar cabuda a tots els obituaris que omplien les seves fulles. Comiats públics després de tant silenci imposat com aquests del nou diari La veu de la República:
“Oleguer Ramis Pérez, estimat pare i company, assassinat pels feixistes després de ser torturat salvatgement i de ser llençat com un gos a un forat negre. Lleida no oblidarà mai els trets que l’11 de setembre de 1938 es van endur la teva vida i la dels teus camarades. Honor i glòria.”
“A Enriqueta Garcia Suris, estimada companya de vida i d’ideals. Avui recordem amb dolor el 8 de març de 1939, quan vas ser vilment assassinada pels feixistes per aixecar la teva veu contra la injustícia que patim les dones. El teu cos ultratjat va ser ocultat a una fosa, però la teva lluita serà el nostre estendard. Amb amor, Cèlia Font Canals. Tarragona desembre de 1975.”
Era obrir el diari i començar a plorar fins a la darrera fulla, ara ja ningú podria dir que no en sabia res del que havia passat des d’aquell 17 de juliol de 1936.
Llàstima que això no es va produir mai i que encara resten tants Oleguers i tantes Enriquetes de veritat sense justícia i sense reparació.
I com van quedar els carrers després del foc nou de la República? Doncs nets i polits.
No hi havia escales suficients per pujar a treure les plaques amb noms de colpistes, torturadors, assassins i ideòlegs del feixisme. Als consistoris de totes les viles, petites i grans, les comissions de nomenclàtor no donaven l’abast. Les associacions veïnals, els partits i els sindicats inundaven els despatxos de noms que volien lluïssin a les cantonades dels carrers. Fora els Generalísimos, els José Antonios, els Caídos, les Divisiones Azules i tots els militars colpistes i càciqs de l’Espanya feixista.
S’havia discutit molt sobre les propostes, que no paraven d’arribar, per anomenar de nou els carrers, que si Durruti, que si Pasionaria, Lenin, Marx, Bakunin, Marsellesa, Revolució, Confederació…. Al final es va arribar a un consens, els carrers del Generalísimo serien ara els de la República, els de José Antonio serien els de la Llibertat i la resta portarien el nom dels càrrecs electes de les diferents poblacions assassinats pels feixistes. En cas de necessitar més noms es va crear un llistat amb opcions com Justícia social, Educació, Cultura, … Pel nom de les places cada vila va recollir les propostes del veïnatge i es va fer una votació per tal que el poble tingués la decisió. En un petit poble de l’interior, on havien estat vexades i assassinades més d’una dotzena de dones llibertàries es va rebatejar la plaça de l’Església amb el nom de Mujeres Libres.
Ara donava gust enviar i rebre cartes, origen i destí la república i els seus màrtirs, la llibertat, noms de poetes antifeixistes, dones lliures, reforma agrària o col·lectivització. I no hi havia cartera més orgullosa que la filla del Tomàs, que per defensar la legalitat republicana va ser afusellat a les tàpies del cementiri del seu poble i que ara lluïa el seu nom immortal a la façana de Correus. Tomàs Rebaque Sort, carter de la república afusellat pels feixistes. 14 d’abril de 1915 – 17 de juliol de 1939.
Aquella neteja de simbologia feixista va continuar fins a ser destruït tot vestigi del franquisme. Els monuments feixistes, marca indeleble d’opressió i repressió, van anar desapareixent un rere altre. Quin goig el dia que es va desmuntar l’insultant monument franquista de Tortosa, l’Ebre es va omplir de barquetes guarnides de festa. Amb el metall d’aquella monstruosa escultura es va crear una de nova en memòria dels caiguts per la llibertat en aquell riu, que mai haurien d’haver creuat els feixistes.
Avui, al 2022 l'Ajuntament de Barcelona nega un acte de reparació a les famílies de les milicianes violades i assassinades a Manacor per defensar la República. Nega la possibilitat de col·locar les llambordes que en el seu honor ha creat Gunter Demnig, gràcies al treball i la perseverança de les companyes de Memòria de Mallorca, que han aconseguit que Demnig obri una línia de stolpersteiner per a les víctimes del franquisme. No existeix argument vàlid per impedir que aquestes llambordes siguin col·locades a les portes d'on van viure aquestes dones exemplars.
Aquesta és la lectura de l'article del nostre company Josep Cruanyes i de l'associació Memòria de Mallorca en la veu de la companya Maite, membre d'aquesta entitat.
El foc nou de la República, que no va ser, va ser de flames liles i violetes.
El millor de la nova república va ser la revolució de la dona, que si la paritat als governs, la justícia, als mitjans, als esports, a les universitats, a la sanitat i a l’empresa privada, que si viatjar lliurement, que si la discriminació positiva, que si l’entrada al món laboral sense cap trava, que si igualtat de salaris, que si la conciliació familiar, que si el divorci, que si els anticonceptius gratuïts, que si la planificació familiar, que si l’avortament lliure i gratuït, que si la condemna ferma de la violència i els abusos masclistes, que si la pàtria potestat dels fills. Mare meva, quin daltabaix pels mascles ibèrics, que ja haurien d’estar tan extingits com el linx.
Molts es reien per sota del bigoti d’aquestes dones, les seves consignes, els seus mocadors liles i les seves mans formant triangles, fins i tot els seus esquerrans companys de lluita, però al final aquell riure es va tornar admiració.
Les dones no van fer ni un pas enrere, era de justícia i de seny tot el que es demanava, i una república que pregonava igualtat no podia menystenir a la meitat de la seva població. Des del primer minut va desaparèixer la Secció Femenina i totes aquelles falangistes van veure com el seu món s’ensorrava, la mantilla i la peineta passaven a la història i les dones s’alliberaven de l’estigma del pecat original.
Els contraris a adoptar el feminisme com a pedra fonamental del progrés social deien com excusa que no es trobarien tantes dones per fer possible la paritat. Però es van trobar amb la sorpresa de la quantitat de dones que van fer un pas endavant. Sorpresos de la validesa i determinació d’aquelles companyes de vida, de lluita, de mares, germanes i fins i tot àvies, que van agafar resolutives aquelles responsabilitats i les van desenvolupar amb matrícula d’honor. Amb empenta, plenes d’idees, d’il·lusió engendrant un futur d’igualtat d’oportunitats.
Quin goig! Visca la lluita feminista!
El primer Primer de Maig de la nova República va ser espectacular.
Tota la classe treballadora va sortir al carrer per celebrar una nova etapa de drets laborals, que acabarien amb una explotació d’una patronal esclavista. El respecte a les treballadores i treballadors, salaris dignes, conciliació familiar, plena incorporació de la dona al món del treball amb igual remuneració. Ni abusos, ni assetjament sexual, ni discriminació de cap mena. Una marxa conjunta va ocupar tota la Diagonal, la gent va desfilar amb un mar de banderes, també aquelles que van ser trepitjades el 26 de febrer de 1939, quan aquesta via va ser profanada per les botes feixistes. Les consignes es succeïen amb crits i cançons amb lletres com la de Nicolás Guillén:
Me matan si no trabajo,
Y si trabajo me matan.
Siempre me matan, me matan, ay,
Siempre me matan.
Ayer vi a un hombre mirando,
Mirando el sol que salía.
El hombre estaba muy serio
Porque el hombre no veía.
Ay, los ciegos viven sin ver
Cuando sale el sol.
Ayer vi a un niño jugando
A que mataba a otro niño.
Hay niños que se parecen
A los hombres trabajando.
Ay, quién le dirá cuando crezcan
Que los hombres no son niños,
Que no lo son.
Després de la manifestació a cada barri de la ciutat els sindicats havien organitzat conjuntament amb les associacions de veïns grans festes populars amb dolços i música. Dels balcons penjaven llençols reclamant habitatges dignes per a tothom, serveis pels barris i zones verdes. Tot va acabar arribant.
Quina joia aquell Primer de Maig sense repressió i amb esperança.
Tot aquest foc nou de ficció, que va cremar la dictadura i la monarquia hereva del franquisme, va poder ser possible perquè tota aquella gent, que se l’havia jugada en tantes ocasions per la llibertat i la democràcia, una vegada més, valerosa, va donar un pas endavant cap a la República. I aquesta és la lliçó d’aquesta història que no va ser, i que avui no ens tindria concentrats en aquesta plaça exigint veritat, justícia i reparació. Ens haguessin estalviat una transició sagnant i un desencís terrible.
I d’aquest relat hem d’aprendre que mentre tinguem por a perdre, por a no guanyar, por a la repressió econòmica, física i judicial, que mentre ens mostrem aliens a totes les vulneracions de drets que es produeixen dia a dia en aquest pais, anirem sense remei cap a una dictadura i no podrem badar boca. No està tan lluny. Llavors serà imperatiu utilitzar totes les eines al nostre abast per no desapareixer diluits en un estat espanyol que és àcid sulfúric per a la llibertat i els drets.
Demà és Primer de maig i volem recordar els versos de Joan Brossa que ens mostren el camí.
L'U DE MAIG
Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.
A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,
l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.
Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,
la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t'envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d'aquell juliol!
29 d'abril de 2022. Mollet del Vallès.
El company Pere Fortuny descobrint la llamborda en honor al seu pare Josep.
Al setembre serà col·locada aquesta llamborda en honor a Lluís Serra i Giribert, batlle republicà del Prat de Llobregat afusellat pel franquisme, davant del seu ajuntament. Això serà possible gràcies al bon treball de la nostra companya Maite de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i a la seva associació Memòria de Mallorca, que va aconseguir que Gunter Demnig inaugurés una línia de stolpersteiner platejades per homenatjar i recordar les víctimes del franquisme.
Maite i Lluís.
El nostre company Lluís va voler que la imatge de la llamborda del seu pare per un instant compartís espai amb la llamborda del President Lluís Companys. Van compartir nom, destí i tots dos van treballar pel seu poble defensant la legalitat republicana contra el feixisme.
FOTOTECA
.jpg)
.jpg)
I per acabar una mica d'humor, perquè s'ha de tenir molt d'humor i molta resistència per exigir veritat, justícia i reparació durant més de tretze anys veient que dia que passa és dia que ens empenyen cap a un buit de drets i llibertats, on no hi ha respecte pels drets humans i on creix el feixisme totalment desacomplexat. Per això només ens queda conjurar la por i fer foc nou i república, també amb humor, ingredient imprescindible per a no defallir en qualsevol revolució. El desànim és l'enemic a combatre. I a veure qui serà l'últim a riure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada