NORANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DIGITALITZAR ÉS MEMÒRIA.

Digitalitzar la nostra Memòria és urgent.

Digitalitzar expedients i consells de guerra no és un acte mecànic administratiu, no són tan sols papers per ser arxivats en un espai tancat amb pany custodiats per funcionaris de l’administració, dependents de Cultura, de Defensa o d’Interior.  Aquests documents contenen centenars de milers d’històries de víctimes, ens expliquen el seu dolor, la seva perplexitat, la injustícia i els greuges soferts. I de les seves línies, escrites amb la màquina de la repressió per la mà dels botxins, es pot extreure una veritat soterrada per sobre de les mentides, que atempten no només al seu honor sinó al nostre dret a conéixer tot el patiment dels nostres familiars.

És urgent posar fil a l’agulla de la història, posar mans a l’obra de la ingent feina que tenim pel davant, milions de fulls amb infinits noms de víctimes i victimaris, de números d’expedients, de condemnes, d’anys de presó, de vides segades, d’esclavatge, de malalties, de bandejament, de mort. Aquests fulls són el testimoni de les llàgrimes, de les ferides, de la por, de la vexació de les víctimes que s’obren pas sota la pols, els fongs, de pàgines que de vegades s’esmicolen entre els dits per l’efecte del pas del temps i de les males condicions de conservació durant els anys de la foscor de la dictadura i el gris impunitat de la transició. Alguns d’aquests fulls estan perduts per sempre i altres a punt de fer-ho, per això digitalitzar és una obligació ja.

Per tot això instem a la Generalitat de Catalunya a digitalitzar totes les causes custodiades a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona per a la seva lliure consulta. Aquesta feina forma part de la reparació a les famílies que tenen dret a tenir una còpia de tota la documentació que custodien les diferents administracions de l’estat espanyol, sense censura, no només a accedir a una còpia d’un parell de fulls corresponents a les sentències dels tribunals franquistes. Moltes persones no tenen ni les eines, ni les possibilitats, ni la disposició per anar als arxius a fer consultes, per edat, per la distància geogràfica, per problemes de mobilitat, econòmics… fins i tot, i més trist, per la por. Una tasca feixuga que pot ser compartida solidàriament pels ajuntaments i inclús per voluntariat disposat a digitalitzar com a deure de Memòria. Per començar només cal la ferma voluntat de posar la primera pedra, de segur que historiadors, investigadors i col·lectius de memòria que hagin fet pels seus treballs de recerca aquesta tasca posarien a disposició d’un futur arxiu de la repressió a Catalunya o de l’Arxiu Nacional els documents que ja hagin estat digitalitzats. Nosaltres ho faríem.

A l’estat espanyol existeixen precedents com és el cas del País Basc que ho va fer fa ja més de 10 anys; va digitalitzar totes les causes de basques i bascos que es custodien a l’Arxiu Intermedio Militar Noroeste ubicat a Ferrol, regió militar que corresponia a tota la zona nord, i que ara estan a disposició de les famílies de les persones que van patir a Euskal Herria la repressió del feixisme espanyol. Un altre exemple és el de la Diputació de Huelva, un territori que va patir un duríssim càstig per la seva història de lluites obreres. En aquest cas han estat 3.092 procediments que afecten a 6.254 persones, custodiats a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Segundo de Sevilla. Si el País Basc i Huelva ho han fet, Catalunya no només pot, sinó que té l’obligació de fer-ho.

Aquesta és una petició de justícia, una més, per trencar el mur de silenci, per enllumenar la veritat, per esquerdar la impunitat, perquè el coneixement i la seva difusió són armes destructives de la mentida i el revisionisme en les mans de les hereves de la lluita contra el feixisme i en defensa de la legalitat republicana. Digitalitzar els arxius de la repressió forma parta de la conservació de la nostra Memòria i per tant també és veritat, justícia i reparació.

El mes passat ens vam concentrar sota una pluja perseverant i inclement que ens va impedir llegir aquest poema per honorar el President Lluís Companys, l’únic president europeu assassinat pel feixisme. L’octubre els demòcrates honorem en Companys en l’aniversari del seu afusellament i el novembre els feixistes surten al carrer sense complexos a reivindicar la figura de l’assassí del nostre President. Companys descansa al Fossar de la Pedrera al costat dels més dels mil set-cents antifeixistes condemnats a mort pel franquisme a Barcelona, quasi tot l’any en la solitud del cementiri de Montjuïc. Franco continua enterrat al Valle de los Caídos, un monstre de pedra forjat amb sang republicana, i sobre la seva tomba cada dia es veuen flors fresques, centenars de persones diàriament passen pel seu costat i també pel del fundador de la Falange José Antonio, del qual no es contempla l’opció de ser enterrat en altre lloc. Estem en 2018 i sembla que el temps no ha passat.

Poema a Companys de Ventura Gassol, amic i company de govern, escrit des de l’exili.

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort -la mort és cosa

dels homes sense rels a l’Infinit-,

digueu només que té la boca closa

i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort -la Mort seria

perdre’s en el no-res, i aquell que un dia

acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,

no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,

-->

i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

El 20 de novembre de 1975 va morir al seu llit l’assassí Franco, ho va fer matant tal com va començar. Dos mesos abans de la seva mort va afusellar a cinc lluitadors antifeixistes. Sembla que el temps no passa, el franquisme perviu i el carrer n’és la prova: feixistes desfilant, insultant i colpejant, verges guarnides amb símbols falangistes, misses honorant el genocida Franco, la Fundació Franco volent obrir una seu a Barcelona i amb veu als grans mitjans de comunicació. Seguim amb la impunitat segellada per la transició sense dret a la veritat, la justícia i la reparació, per això continuem lluitant pels drets humans que cada dia vulnera l'estat espanyol i contra la seva injustícia, que condemna i tanca la llibertat d'opinió, d'expressió, de manifestació i les idees polítiques que trenquen la seva construcció monàrquica sobre la una, grande y libre del dictador, que ens va deixar lligats al seu llegat. Joan Brossa va escriure aquest mateix dia el seu poema Final. Uns versos per un comiat digne d’un genocida, que encara es resisteixen a condemnar partits com PP i Ciutadans, aquest que s’omplen la boca de democràcia i constitució però que actuen com franquistes.  Llegim a Brossa.

—Havies d'haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,

prou t'havia d'haver estovat la dura

fosca dels pobles, donat a tortura,

penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,

t'esqueia una altra mort amb violència,

la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,

sol i hivernat, gargall de la ciència

i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!—

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d'Europa,

Una abraçada, amor, i alcem la copa!

El juez Llarena expresó en su auto del 12 de abril de 2018 que exclamar ¡No pasarán! es de golpista, sedicioso y de culpable de rebelión. Pese a ser reivindicada esta universalizada expresión desde el pacifismo y como homenaje a todos aquellos que  resistieron al fascismo golpista y asesino. Una consigna que corearon antifascistas de todo el mundo en defensa de la legalidad republicana y que aún pervive. El juez Llarena criminaliza de esta manera a la república y a las personas que la defendieron obviando que el ¡No pasarán! era la respuesta a un golpe de estado genocida. Tan triste como vergonzoso. Seguiremos gritando ¡No pasarán!  como homenaje a las antifascistas que siguen dándolo todo en su lucha contra el fascismo y por los derechos humanos y en su honor leeremos los siguientes poemas.

NO PASARÁN de Octavio Paz.

Como pájaros ciegos, prisioneros

como temblantes alas detenidas

o cánticos sujetos,

suben amargamente

hasta la luz aguda de los ojos

y el desgarrado gesto de la boca,

los latidos febriles de la sangre,

petrificada ya, e irrevocable:

No pasarán.

Como la seca espera de un revólver

o el silencio que precede a los partos,

escuchamos el grito;

habita en las entrañas

se detiene en el pulso,

asciende de las velas a las manos:

No pasarán.

Yo veo las manos frutos

y los vientres feraces

oponiendo a las balas

su ternura caliente y su ceguera.

Yo veo los cuellos naves

y los pechos océanos

naciendo de las plazas y los campos

en reflujos de sangre respirada,

en poderosos vahos,

chocando ante las cruces y el destino

en marejadas lentas y terribles:

No pasarán.

Hay una joven mano contraída,

un latir de paloma endurecido

y labios implacables

cerrados a los besos;

un son de muerte invade toda España

y llora en toda España

un llanto interminable.

En Badajoz, los muertos, camaradas,

revueltos en las sombras en sus sollozos,

os gritan que no pasen;

de toda Extremadura,

de las plazas de toros andaluzas

la sangre encadenada,

de Irún, árbol sin brazos,

silenciosos, insepulto, calcinado;

de toda España, carne, rama y piedra,

un viento funeral, un largo grito,

os piden que no pasen.

Hay inválidos campos

y cuerpos mutilados;

vidas secas y cenizas dispersas;

cielos duros llorando

los huesos olvidados;

hay un terrible grito en toda España,

un ademán, un puño insobornable,

gritando que no pasen.

No pasarán. No, jamás podrán pasar.

De todas las orillas del planeta,

en todos los idiomas de los hombres,

un tenso cinturón de voluntades

os pide que no pasen.

En todas las ciudades,

coléricos y tiernos,

los hombres gritan, lloran por vosotros.

No pasarán.

Amigos, camaradas,

que no roce la muerte en otros labios,

que otros árboles dulces no se sequen,

que otros tiernos latidos no se apaguen,

que no pasen, hermanos.

Detened a la muerte.

A esos muros siniestros, sanguinarios,

oponed otros muros;

reconquistad la vida detenida,

el correr de los ríos paralizados,

el crecer de los campos prisioneros,

reconquistad a España de la muerte.

No pasarán.

¡Cómo llena ese grito todo el aire

y lo vuelve una eléctrica muralla!

Detened el terror y a las mazmorras,

para que crezca, joven, en España,

la vida verdadera,

la sangre jubilosa,

la ternura feroz del mundo libre.

¡Detened a la muerte, camaradas!

Apel·les Mestres, dramaturg, il·lustrador i poeta. Un dels seus poemes més coneguts és La cançó dels invadits, també anomenat No passareu, que va escriure contra la invasió de Bèlgica durant la primera guerra mundial. El poema, que al 1915 Apel·les Mestres va incloure al recull Flors de Sang, va convertir-se en pocs mesos en l'himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. De resultes d'això, Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. Font: elnacional.cat

NO PASSAREU  d’Apel·les Mestres

 

No passareu, i si passeu

serà damunt d’un clap de cendres;

les nostres vides les prendreu;

nostre esperit no l’heu de prendre.

Mes no serà per més que feu,

          no passareu.

No passareu, i si passeu,

quan tots haurem deixat de viure,

sabreu de sobres a quin preu

s’abat un poble digne i lliure.

Mes no serà per més que feu,

          no passareu.

No passareu, i si passeu,

decidirà més tard la història,

entre el saió que clava en creu

i el just que hi mor, de qui és la glòria.

Mes no serà per més que feu,

          no passareu.

A sang i foc avançareu

de fortalesa en fortalesa;

però, què hi fa! si queda en peu

quelcom més fort: nostra fermesa.

Per ço cantem: per més que feu,

-->

          no passareu.

Apel·les Mestres, retrat de Ramón Casas

Valle-Inclán va escriure Rosa de Llamas, que va ser publicat a la revista Los Aliados el 20 de juliol de 1918.  Aquest poema dedicat al sabadellenc i anarquista Mateo Morral, que el 31 de maig de 1906 va atemptar contra Alfons XIII sense èxit, no va patir censura. Avui seria impensable i impossible que una poesia d’aquestes característiques sobre la monarquia actual fos publicada, però no passa res si es fan lloes a les xarxes socials al feixista que amuntegava armes a casa seva i que va expressar la seva intenció d’atemptar contra el president del govern. Molts mitjans l’han blanquejat mentre es feia fotos en un acte amb la Guàrdia Civil. 




De Mateo Morral també va escriure Pío Baroja: “España hoy es un cuarto oscuro que huele mal; pero la pobre juventud de los rincones españoles quiere salir de su ahogo y, como no puede, de cuando en cuando se entrega a la desesperación. Ahí está Mateo Morral; rabioso, enfermo, furioso, pero joven, el único joven que ha habido en España desde hace tiempo”.  No passa el temps. Mateo Morral va ser traductor i encarregat de la biblioteca de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia a qui van voler incriminar en l’atemptat reial sense aconseguir-ho. Mateo Morral segons les autoritats de llavors es va suïcidar, avui sabem que va ser assassinat, com també ho seria més tard l’insigne pedagog lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia.

Rosa de Llamas de l’autor gallec Ramón María del Valle-Inclán

Claras lejanías... Dunas escampadas...

La luz y la sombra gladiando en el monte.

Tragedia divina de rojas espadas

Y alados mancebos, sobre el horizonte.

El camino blanco, el herrén barroso,

la sombra lejana de uno que camina,

Y en medio del yermo, el perro rabioso,

Terrible el gañido de su sed canina.

...¡No muerdan los canes de la duna ascética

La sombra sombría del que va sin bienes,

El alma en combate, la expresión frenética,

Y el ramo de venas saltante en las sienes!...

En mi senda estabas, mendigo escotero,

Con tu torbellino de acciones y ciencias:

Las rojas blasfemias por pan justiciero,

Y las utopías de nuevas conciencias.

¡Tú fuiste en mi vida una llamarada

Por tu negro verbo de Mateo Morral!

¡Por su dolor negro! ¡Por su alma enconada,

Que estalló en las ruedas del Carro Real!...

Las tres mariposas: Minerva, Patría y María Teresa Mirabal

"Si me matan, sacaré los brazos de la tumba y seré más fuerte".

Dones maltractades, dones vexades, dones violades, dones insultades, dones menyspreades, dones infravalorades, dones discriminades, dones patidores, dones esclaves del franquisme i del capitalisme, dones marginades, dones sotmeses per la religió, dones amb rol de reproductores, dones cuidadores, dones estereotipades, dones etiquetades, dones objectes, dones colpejades, dones assassinades. Dones sense veu i sense justícia. El fil del franquisme només canvia de color a la transició i continua sent el mateix, ho comprobem amb les darreres sentències judicials, amb la llista de morts per violència masclista que no deixa de créixer, pel retrat que la societat fa de la dona com a consumidores consumibles i de la seva imatge, dones fortes però submises. Però també dones lluitadores, rebels, empoderades, lliures, dones que segueixen el fil de les dones republicanes, de les dones llibertàries, de les dones antifeixistes que van seguir el camí de les pioneres, dones que van plantar cara al feixisme i van patir la repressió franquista, dones amb fam de cultura, de drets, de llibertat, dones que estimen a qui volen, que s’estimen, que amb sororitat construeixen cada dia el món que necessitem. La rebel·lió és un deure per a totes nosaltres i la llibertat una fita ineludible. Cap dona en l’oblit.

Llegirem un informe inclòs en un dels consells de guerra que hem digitalitzat, el de Teresa com a una mostra de la disbauxa franquista.

Els consells de guerra del franquisme eren farses representades per tribunals moltes vegades sense cap formació legal militar, amb un advocat defensor escollit a dit pels botxins i que podia ser fins i tot un soldat ras. Molts es celebraven en poc més d’una hora sentenciant de vegades en aquest temps no només a una persona sinó a grups nombrosos. Els acusats pel franquisme seien a la banqueta sense cap garantia de cap mena, com si es tractés d’una loteria macabra, només podien escoltar el veredicte, que en tants casos va ser pena de mort o reclusió perpètua, condemnats cínicament i irònicament de Rebel·lió o Auxili a la Rebel·lió. Llavors les famílies ens poden demanar que quina utilitat té ser coneixedors dels continguts d’aquests sumaríssims, si només els pot portar patiment si reconeixen les mentides o més greu encara, corre el risc de creure-les. La resposta és que és de gran utilitat perquè entre aquestes mentides es troben fets i dades verídiques. Pots saber qui els va condemnar, qui els va acusar amb les seves declaracions d’odi, qui va ser valent per dir les veritats a favor, on va estar en cada moment del seu procés, ja sigui en camps de concentració espanyols o en presons, també on van morir, com i quin dia i hora. Si va defensar la república al front on va estar, la seva graduació. La seva descripció física, el seu ofici, els noms dels pares. Pots trobar la seva signatura o la seva empremta digital, de vegades fins i tot una fotografia, una carta, un document com un passaport i moltes més coses. Pels familiars que no van arribar a conèixer personalment a aquestes víctimes del feixisme espanyol, que no tenien cap dada sobre aquestes, ni tan sols una foto, que desconeixia la seva biografia vital i política, sobretot per les nétes i néqts és una troballa molt emotiva. Només per això ja paga la pena. Digitalitzar és donar veu a aquestes persones que van ser durament represaliades per defensar la llibertat, les llibertats, els drets, la legalitat republicana amb molt sacrifici. Digitalitzar és un deure democràtic.

Signant la querella argentina.