diumenge, 27 de setembre del 2020

CENT DINOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES VÍCTIMES INCÒMODES



Fa més d’onze anys que nostra Mesa de Catalunya va començar el seu camí de veritat, justícia i reparació i ho va fer amb la ferma determinació de defensar els drets de totes les víctimes del franquisme i la transició. Fer-ho sense discriminació en funció de les seves militàncies polítiques, sense classificar-les en categories on unes fossin més que d’altres, sense distincions i sense jutjar les seves lluites. L’esperit transversal antifeixista de la nostra Mesa ha estat una exigència durant aquests anys de reivindicació a les places de Catalunya. Víctimes, familiars i entitats més enllà de les seves idees han demanat justícia plegades agafades a la mateixa pancarta i amb la determinació de no oblidar mai tant de dolor i patiment.

Des del primer minut hem fugit de barricades i trinxeres monocolors perquè no som cap partit, ni ens devem a cap d’ells. Hem estat plurals com a símptoma de fortalesa i no combatem sota una única bandera, en tenim moltes, tantes com víctimes representades en aquests estendards tan plens de significat per a elles, tant que van sacrificar-ho tot amb els seus colors al seu cor. Aquestes banderes ens acompanyen en les nostres concentracions i per a nosaltres esdevenen una sola, que ens encoratja a continuar batallant per les seves memòries trepitjades. 

Fa anys vam constatar que fins i tot dins d’aquest món que denominen com recuperació de la memòria hi havia unes víctimes de les quals no es parlava, ni es reivindicaven perquè no resultaven políticament correctes per les seves militàncies. També es parlava molt poc de la repressió patida per la dona o pels col·lectius LGTBI, però això era perquè es considerava irrellevant i perquè l’oblit, que s’ho menja tot és més voraç amb les invisibles que no escriuen la història. Nosaltres sempre les van tenir presents i no perquè siguem millors sinó perquè el nostre caràcter inclusiu va fer possible sumar-se a les nostres exigències públiques de justícia a persones i entitats que ens van ajudar a tenir una perspectiva més global de l’horror del feixisme en dictadura i transició. Ens van mostrar que hi havia moltes més víctimes que no ens pensàvem i tot el vast ventall del terror repressiu que van patir tant dins com fora de l’estat espanyol. 

Moltes d’aquestes víctimes ara ja són conegudes, reconegudes i reivindicades amb normalitat encara que quedi camí per recórrer, però queden col·lectius de víctimes que continuen patint discriminació fruit del desconeixement i l’estigmatització com els guerrillers antifranquistes que no van voler rendir-se i van ser titllats de delinqüents després d’haver estat assassinats en batudes de cacera organitzades per la Guàrdia Civil, que moltes vegades es fotografiava amb les seves peces humanes sense vida.  Però encara hi han víctimes més incòmodes i marginades com les que reivindiquem aquest setembre, com és el cas dels afusellats del 27 de setembre de 1975, Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo Solla i Ramón García Sanz militants del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) i de Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria militants d’ETA (Euskadi ta Askatasuna). Els últims en morir davant d’un escamot d’afusellament, però no els últims morts del franquisme perquè aquest va sobreviure al dictador Franco i va continuar matant. Una mostra és el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego assassinat l’11 de setembre de 1978 per l’esquena per una bala de la Policia Nacional en el decurs d’una manifestació quan només tenia 16 anys i somiava amb canviar el món des de la seva militància al PCE (internacional), una víctima incòmoda perquè posa en qüestió la sagrada transició. I no volem oblidar el cas d’en Cipriano Martos Jiménez, militant del PCE (m-l) i del FRAP que va morir després d’agonitzar durant tres setmanes cremat per dins després d’haver estat torturat salvatgement a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus on li van fer beure el contingut d’un còctel Molotov. Continuem treballant per les seves memòries i els seus drets com deute i com deure, perquè més enllà de les sigles sota les quals van patir repressió i mort, són tristament víctimes del franquisme i la transició. Nosaltres no podem caure en el parany de l’autocensura i contribuir a compartimentar-les en categories de més i menys dignes, totes són víctimes de crims d’estat per acció, col·laboració u omissió, de crims catalogats com imprescriptibles i totes tenen drets pels quals hem de vetllar. 

Per això aquest mes dediquem la nostra concentració a totes les víctimes antifeixistes incòmodes, aquelles que van patir persecució, detencions, tortures, presó, mort, exili, per lluitar amb totes les eines al seu abast contra la dictadura. Des dels guerrillers a les serres o a les ciutats, als grups armats que van plantar cara al franquisme sota diferents sigles comunistes, anarquistes, independentistes, als partits, sindicats i entitats que no van acotar el cap davant la transició monàrquica de la llei a la llei de l’embut i van reivindicar la ruptura democràtica que ens devíem. Per totes aquestes víctimes continuarem treballant, perquè siguin reconegudes com a tals, perquè com a Mesa defensora dels drets humans aquesta és la nostra tasca. I perquè amb aquest present de repressió i llei mordasses on demà et pot tocar a tu que siguin vulnerats els teus drets, tenim l’obligació de no defallir en la nostra feina,  per un futur on democràcia i feixisme no convisquin amb total normalitat com ens està passant, perquè d’això se’n diu mentida institucional, injustícia del regne i trencadissa de l’estat de dret. 

No volem acabar sense dirigir-nos a la senyora Calvo, que tan ufana ha sortit als mitjans per presumir de l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica aprovada pel Consell de Ministres com si fos una Llei ja aprovada pel Congrés dels Diputats, refrendada pel Senat i dotada de pressupost. Encara queda molt camí. Li volem dir a la Vicepresidenta que els Consells de Guerra de Jon Paredes Manot “Txiki” afusellat a Collserola quan tenia 21 anys, el del President Lluís Companys i Jover, l’únic president d’Europa assassinat pels feixistes, també el de Salvador Puig Antich, ja van ser anul·lats per llei pel Parlament de Catalunya el 2017 i per unanimitat, un dia que víctimes, familiars i entitats no oblidarem mai per l’emoció de l’aprovació d’una llei de reparació jurídica tan reivindicada. I no oblidem tampoc que va ser possible gràcies al gran treball del nostre company Pep Cruanyes. També li volem fer saber que la creació d’una nova fiscalia per investigar els crims del franquisme i la transició, què no per poder jutjar-los, és una broma de mal gust, ja que vostè va declarar que la llei d’amnistia era el pilar de la nostra democràcia i que aquesta era intocable, punt i final. I podríem dir moltes més coses però acabarem denunciant que no es pot posar com a dia d’homenatge a les víctimes del franquisme el mateix dia que s’aprova la constitució monàrquica per les Corts, perquè aquestes víctimes eren republicanes o anarquistes, no tenien rei, a més eren antifeixistes i no poden veure’s representades per un dia on el atado y bien atado acabó de atarse, el 31 d’octubre de 1978. Esperem que el text definitiu que arribi a ser aprovat i publicat al BOE respongui a totes les demandes de les entitats de memòria i drets humans que lluitem per les víctimes del franquisme i la transició, no volem altra 52/2007. 

La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes continuarà sent constructivament incòmoda. 


Vam continuar llegint les cartes contra l'oblit i la injustícia.




CARTA DE LES COMPANYES I COMPANYS DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA A GUSTAU ADOLF MUÑOZ DE BUSTILLO GALLEGO.

Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció. 

Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia. 

La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco. 

La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977,  i aquesta victòria és teva. 

El dia 3 de setembre de 2020 estarà citat a declarar Rodolfo Martín Villa responsable com ja sabràs de les morts dels obrers de Vitòria i de la mort d’en Germán Rodríguez fa dos mesos per a tu, de les ferides del teu company de militància Jordi Martínez de Foix, que morirà un mes després que tu a les portes de l’aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys. Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus. 

La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau, en el nom d’en Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi i de tantes i tants més sense justícia. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.  

Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.

Salut company.



El company Marc, germà d'en Gustau.





CARTA DE LA XARXA CATALANA I BALEAR DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA A CIPRIANO MARTOS JIMÉNEZ MORT EL 17 DE SETEMBRE DE 1973 DESPRÉS DE PATIR SALVATGES TORTURES.

Querido compañero Cipriano, sabemos que en este momento te sentirás terriblemente solo, sufriendo lo inimaginable y que tendrás miedo por ti y por tus camaradas. Seguro que en esa cama de hospital donde ahora estás postrado te asaltarán mil pensamientos dolorosos bajo la atenta mirada de los guardias civiles que te custodian día y noche, como si estuvieras en condiciones de huir. Quizá los mismos guardias que te torturaron sin tregua desde el día que te detuvieron, ese 25 de agosto de 1973 que no podrás olvidar. Ese momento fue el principio de tu trágico final, porque nos duele en lo más profundo decirte que no sobrevivirás a las quemaduras del ácido que te hicieron ingerir, dirán que por voluntad propia, los muy cobardes. Es muy duro decirte esto cuando ni tan siquiera puedes alzar tu abrasada voz contra tanto sadismo. Se te escapará la vida sin poder ver por última vez los rostros de tus amados padres y tus queridos hermanos. Tres semanas de agonía ocultándoles tu paradero y sin poder acompañarte en el trago más amargo de tus 30 años. 

Esta vez el crimen no será en Granada donde te dieron a luz hace 27 años, será en Reus y serán los que tienen la calavera de plomo, como escribió Lorca, quienes te robarán el último aliento. Y el día que eso ocurra vivirás por siempre en la memoria de tus camaradas del PCE (m-l), del FRAP y del sindicato OSO. Te convertirás en un mártir involuntario de la causa antifascista y republicana y al mismo tiempo formarás parte de la legión de víctimas anónimas para una sociedad amnésica, ajena a tanto nombre y apellido de represaliados por la dictadura y en transición. Y te preguntarás que qué es eso de la transición, será lo que tú te temías cuando escribisteis sobre un muro de Reus: “Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos”, un pelele que resultará ser muy espabilado y que se largará siendo rey emérito a los Emiratos Árabes riéndose de sus súbditos y con el dinero conseguido gracias a los negocios a la sombra del trono que le regalará Franco. Se irá él y dejará al hijo que ya ha procreado una futura reina, o eso cree. Así el invento de la transición se llevará por delante tu anhelada república popular y federativa, será una traición a antifascistas, republicanas y republicanos, una legitimación de los verdugos, ideólogos y ejecutores, que serán vergonzosamente amnistiados por aquello de la reconciliación nacional, que si te sonará, será la dormidera de las luchas legítimas y necesarias de quienes con su entrega y compromiso dais lo mejor de vosotros. 


Te escribimos para decirte que puedes estar tranquilo porque aunque con cuatro décadas de retraso, gracias a la lucha de tu hermano Antonio, todo humanidad, de tus camaradas de lucha y de los que te conocerán a través de sus testimonios, tu nombre no será borrado ya de la historia. Conociendo tu forma de ser quizá eso no te importe, pero para nosotras y nosotros es fundamental que todo el mundo sepa de tu predisposición a ayudar compartiendo lo poco que tienes, de tu empatía con el que sufre la humillación, la explotación, la pobreza, de tu amor por los animales y de tus ganas de aprender y mejorar para cambiar el mundo arriesgándolo todo. Y eso será parte de la herencia que nos dejarás y que enriquecerá nuestro patrimonio, el que sacia nuestra hambre de derechos para todas las víctimas del franquismo y la transición.

Te extrañará leer estas letras llegadas desde tan lejos en el tiempo, desde este 2020 donde la lucha antifascista sigue siendo tan necesaria como el aire que respiramos y que intentan robarnos a cada paso que da el insaciable capitalismo sin entrañas. Y seguro que te preguntas que quiénes somos, pues somos la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, una red de querellantes que busca justicia en una República que supo cumplir con sus deberes democráticos. En un juzgado de allí ya constan los nombres de quienes te detuvieron, te torturaron y te dejaron agonizando en esa sala inhóspita del hospital de Sant Joan de Reus. Tu hermano se querellará por ti, declarará en un juzgado de Sabadell donde todavía vive y la Xarxa le acompañará en todo momento. Tu familia, tus compañeras y compañeros, que no te olvidarán nunca, explicarán generosamente al periodista Roger Mateos las vivencias que compartiste con ellos. Roger escribirá un gran libro sobre ti lleno de verdad y honestidad, relatará tu vida de Maldonadillo al cementerio de Reus donde te enterrarán con nocturnidad e ilegalidad falsificando la firma de tu padre, en una fosa de beneficencia. No verás como tu madre será maltratada por los tricornios que entre amenazas y empujones le negarán ver tu cuerpo impermeables a las amargas lágrimas de quien te amamantó y no podrá amortajarte, ni velarte. 

Tu historia Cipriano será conocida y tu nombre aparecerá en diarios, radios y televisiones y seguramente en tu modestia eso no te consuele, pero creemos que si lo hará el saber que lo que viviste y lo que sacrificaste abrirá los ojos de muchas personas ajenas a tantas heridas abiertas a causa de la represión, esa que comenzó un 17 de julio de 1936 y que no paró después de la muerte del dictador en 1975. Tú que renunciaste a tanto para militar en la clandestinidad tuviste una muerte también clandestina, que romperá más de 40 años después el silencio impuesto por quienes quisieron ocultar el execrable crimen que cometieron contigo. 




En diciembre de 2019 una plaza en el barrio de Sabadell donde comenzaste tu formación política y combativa llevará tu nombre y decenas de personas entre ellas tus camaradas te rendirán homenaje entre flores, poemas y cantos. El camino no ha llegado a su fin, todavía peleamos para que tus restos sean exhumados y puedas descansar en paz junto a tu madre y tu padre en Granada, para que tus represores sean juzgados y recibas la justicia que te mereces. 

Gracias Cipriano por tu ejemplo de sencillez, humildad y firmes convicciones. Te querrán y respetarán los que no podrán conocerte, te amarán los que te conocieron y estarás siempre presente en la memoria de tus compañeras y compañeros, como en la de Pascual Carrilero que te sostuvo en sus brazos cuando destrozado y casi inconsciente le obligaron a cargar contigo. Él superará las torturas físicas pero no las psicológicas y te llevará clavado como un alfiler de infinita pena en su alma. 

Honor y gloria Cipriano porque tú, paria de la tierra, serás la sal de los derechos que nos quedan por conquistar y reconquistar.














CARTA DE LA NOSTRA MESA DE CATALUNYA D'ENTITATS MEMORIALISTES ALS ÚLTIMS AFUSELLATS DEL FRANQUISME.


Pronto llegará el alba y moriréis delante de un pelotón de fusilamiento, seréis asesinados a manos de un piquete de bestias sin alma y una bellísima canción de Luis Eduardo Aute será cantada por toda una generación de antifranquistas teniendo presente vuestra muerte. Más tarde, cuando ya os hayan sepultado en olvido los mismos que os cantaron, hijas e hijos de la transición tararearán Al alba como una trágica sonata de amor desvinculada de vuestro último aliento. Y en el fondo esta despedida entre notas y versos no fue escrita para vosotros aunque siempre será vuestra y será un canto de amor a los que se sacrifican por la libertad, una denuncia de la barbarie y un poema a la memoria de vuestras dignas vidas. 

Seguro que en estas últimas horas albergáis la esperanza de un indulto de una dictadura que agoniza junto a su dictador, pero que no muere con sus últimos estertores, seguro que anheláis que en un gesto de esa piedad cristiana que ellos pontifican para los suyos, la pena de muerte quede sin efecto. Ni al Papa de Roma escucharán esos católicos, apostólicos y romanos, porque esa ansia de venganza que llevan en las tripas les ciega de tal manera que ahoga el perdón en un mar de odio al disidente de su nacionalcatolicismo. Seguramente vosotros no queréis ser perdonados porque eso implicaría que hay culpa y vosotros sois inocentes. Pero sí queréis vivir, cómo no va a ser así, tan jóvenes, tan queridos por los vuestros, ansiáis vivir con generosidad y entrega y seguir luchando por aquello en lo que creéis. La clemencia no llegará para vosotros, si para vuestras compañeras y compañeros José Antonio Garmendia Artola, Manuel Blanco Chivite, Vladimiro Fernández Tovar, Concepción Tristán López, María Jesús Dasca Penelas y Manuel Cañaveras de Gracia. Segarán vuestras vidas con ráfagas de fuego enemigo y vuestros nombres serán recordados, no siempre como héroes del pueblo al que queríais salvar del genocida, sino como villanos terroristas y delincuentes. Solo unos pocos reivindicarán vuestras vidas y exigirán justicia por vuestras muertes en los años que seguirán. Vosotros, los últimos fusilados del franquismo, seréis víctimas incómodas, las últimas víctimas entre las víctimas de un consejo de ministros encabezado por Franco de quien el rey, ahora emérito y fugado, dirá el día de su coronación:

Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Francisco Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Con respeto y gratitud quiero recordar la figura de quien durante tantos años asumió la pesada responsabilidad de conducir la gobernación del Estado. Su recuerdo constituirá para mí una exigencia de comportamiento y de lealtad para con las funciones que asumo al servicio de la Patria. Es de pueblos grandes y nobles el saber recordar a quienes dedicaron su vida al servicio de un ideal. España nunca podrá olvidar a quien, como soldado y estadista, ha consagrado toda la existencia a su servicio.

Pero vosotros ya sabíais lo que iba a pasar si no se peleaba por la República, para unos federativa y popular, para otros las de sus naciones sin estado, por eso estáis a punto de dar vida a vuestros últimos pensamientos. Por eso sois víctimas arrinconadas por una democracia de saldo, asustada por lo que representáis. Una democracia que nacerá del útero de la dictadura y se parirá en una transición basada en la reconciliación nacional por decreto, impuesta a golpe de un perverso referéndum que dará viso de legalidad a la restauración, una vez más, de la decadente y corrupta dinastía de los Borbones. Un engaño a una sociedad a la que vendieron que ya era hora de pasar página y mirar adelante de la mano de los verdugos, que serán exonerados de toda culpa por sus execrables crímenes, por ley. Caminarán sobre los huesos de los nuestros sepultados en hormigón, asfalto o basura cantando libertad y pasarán de extender la mano a cerrar el puño cuando a dictador muerto el rey fue puesto. Vendrá el destape y la muerte de la canción protesta y nos dirán que ya no hay nada por lo que luchar que para eso están las urnas. Morirá el perro pero seguirá su rabia hasta hoy, hasta el 2020 desde donde os recordamos mientras exigimos verdad, justicia y reparación para vosotros, para todas las víctimas del franquismo y la transición. 

Este año reivindicaremos vuestra memoria a pesar de la pandemia que nos asola, bajo leyes mordazas que abocan a activistas, políticos, cantantes, tuiteros a visitar vuestro TOP, nuestra Audiencia Nacional, convertidos en terroristas por arte de la vulneración de nuestros derechos fundamentales,  por delitos que pensaréis que a estas alturas ya no deberían de existir y que implican la censura, la limitación de la libertad de expresión y el castigo por defender pacíficamente tus ideas. Así estamos por el olvido de vuestras muertes y vuestras vidas y las de tantas y tantos luchadores antifascistas. Así nos hayamos por pensar que lo que reclamabais ya era cosa del pasado y no una lucha de futuro. 

Más allá de vuestras creencias políticas, más allá de lo concreto está lo universal, no aquello de la unidad de destino que combatís, sino el universo multicolor de la sangre derramada de las y los antifascistas en defensa de la legalidad republicana. Una parte de la historia del estado español que había que hacer desaparecer como un sacrificio más en el altar de la transición, todo un sacrilegio. Quedamos cegados de tanto mirar la hiriente luz del sol que traerá un amanecer de amnesia, corona y de chaquetas reversibles, como los de los principios del movimiento, que seguirán su camino por las autopistas construidas sobre las nacionales de la corrupción secular de su patria imperial, amén. 

Y una vez más volverá a ser vuestro triste aniversario, el de vuestra despedida forzosa y aquellas personas que resultamos ser tan incómodas como vosotros volveremos a recordaros, a homenajear vuestro compromiso antifranquista.

Te recordaremos Xosé Humberto Baena Alonso, te recordaremos Ramón García Sanz, te recordaremos Ramón García Sanz. te recordaremos José Luis Sánchez Bravo Solla, asesinados en Hoyos de Manzanares, Madrid, ante una Europa muda después de tanto gritar por vuestro derecho a la vida, te recordamos Angel Otaegi Etxeberria fusilado en un patio de la prisión de Burgos, te recordaremos Jon Paredes Manot “Txiqui” fusilado en Collserola ante los ojos de tu hermano. Todos seréis viento de libertad, viento del pueblo, viento contra la impunidad del estado español. Os recordaremos pese a quien pese como deber de memoria antifascista.




 





Carta de despedida de Ramón García Sanz a su hermano Santiago. 

Querido hermano, me han dicho que has vuelto otra vez al hospital. Yo espero que no sea nada grave y que te repongas pronto. Ya sabrás en qué situación estoy, pero espero que esto no te perjudique, y procura cuidarte. No sé si habrás recibido un dinero, o como digo yo, tela marinera. Si lo has recibido procura gastarlo con moderación e invitar a tus compañeros del colegio, y le das un saludo afectuoso para todos. No sé si te visita la familia, si en caso no lo hiciera así vas tú y les das a todos un abrazo de mi parte. Ya sabes que no me gusta escribir mucho, sin embargo, me gustaría escribir toda la noche, pero no sé que decirte. Un abrazo muy fuerte de tu hermano. 

Unas líneas más abajo enumeraba sus pertenencias y su voluntad de que le fueran entregadas a Santiago. 

Valor o pertenencias en mi casa en la calle Iriarte nª 6-4-A: Un casete Philips y varios casetes, un transistor, una maleta con ropa y otra vacía, un monedero con 5.400 pesetas, un reloj y varios objetos personales, varios dibujos en carboncillo, una maleta con pintura y pinceles, y un caballete. Todo es para mi hermano Santiago García Sanz.

Extraída del libro Mañana cuando me maten de Carlos Fonseca.






Me ejecutarán mañana de mañana.

Quiero daros ánimos. Pensad que yo muero pero que la vida sigue.

Recuerdo que en tu última visita, papá, me habías dicho que fuese valiente, como un buen gallego. Lo he sido, te lo aseguro. Cuando me fusilen mañana pediré que no me tapen los ojos, para ver la muerte de frente.

Siento tener que dejaros. Lo siento por vosotros que sois viejos y sé que me queréis mucho, como yo os quiero. No por mí. Pero tenéis que consolaros pensando que tenéis muchos hijos, que todo el pueblo es vuestro hijo, al menos yo así os lo pido.

¿Recordáis lo que dije en el juicio? Que mi muerte sea la última que dicte un tribunal militar. Ese era mi deseo. Pero tengo la seguridad de que habrá muchos más. ¡Mala suerte!

¡Cuánto siento morir sin poder daros ni siquiera mi último abrazo! Pero no os preocupéis, cada vez que abracéis a Fernando, el niño de Mari, o a Manolo haceros a la idea de que yo continúo en ellos.

Además, yo estaré siempre con vosotros, os lo aseguro.

Una semana más y cumpliría 25 años. Muero joven pero estoy contento y convencido.

Haced todo lo posible para llevarme a Vigo. Como los nichos de la familia están ocupados, enterradme, si podéis, en el cementerio civil, al lado de la tumba de Ricardo Mella. Nada más. Un abrazo muy fuerte, el último.

Adiós papá, adiós mamá.

Vuestro hijo:

José Humberto






Carta de Luis Sánchez Bravo Solla a la seva germana Victoria recollida al llibre de Carlos Fonseca, Mañana cuando me maten, on es mostra preocupat per la seva dona Silvia que estava embarassada i que també va ser torturada i empresonada.



 




Testamento de Jon Paredes Manot, Txiki, dictado al notario de Zabalaga la vispera de su muerte, ya entrado en capilla.


Al Pueblo Vasco:

Una vez más el fascismo de Franco va a derramar la sangre del pueblo vasco. Problablemente cuando llegue este comunicado al pueblo, yo ya habré caído bajo el pelotón de ejecución. Mi intención al escribir este comunicado es poner una vez más de relieve la represión que sufre el pueblo vasco y todos los pueblos de España. No debemos olvidar nuestro objetivo: la creación de un Estado Socialista Vasco, objetivo por el cual han caído y han dado la vida muchos militantes revolucionarios, entre ellos los últimos caídos en el Estado español, Kepa, Nicia, Montxo, Andoni, y no serán los últimos. Sois vosotros, la clase trabajadora y el pueblo en general, quienes lleven a cabo la lucha hasta derrocar al régimen franquista; entonces se habrá cumplido nuestro objetivo y podréis construir una sociedad nueva, sin clases, donde no exista la explotación del hombre por el hombre. Hoy me van a asesinar a mí por el simple hecho de luchar por mi pueblo. eso para el régimen de Franco es un crimen, no es un crimen asesinar a los militantes de ETA antes de cogerlos, tampoco es un crimen matar a la gente en manifestaciones, controles, etc. Hoy somos nosotros los que estamos en el banquillo, pero mañana estarán ellos, o sea, Franco y toda su camarilla y seréis vosotros quienes nos hagáis justicia: no lo olvidéis, puesto que mis compañeros y yo ya no podremos. Confiamos en vosotros. Por último, quiero hacer saber a mis compañeros de organización y a nuestro pueblo que mientras he estado libre he cumplido como militante y como hijo del pueblo y puesto que no he caído asesinado "legalmente" como mis compañeros, he pedido como última y única petición que sea fusilado ante un pelotón de fusilamiento como un Gudari más, recordando a todos los que han muerto por Euskadi, llevando en la mente nuestra Ikurriña, puesto que voy a morir lejos de ella...Os toca a vosotros hacer justicia.

¡ VIVA LA SOLIDARIDAD DE LOS PUEBLOS !
¡ GORA EUZKADI ASKATUTA !
¡ ABERRIA ALA HIL EUZKADI ZUTIK !

"Txiki"


 

Foto de Marc Palmés, advocat d'en Txiki, minuts després de l'afusellament per un escamot de guàrdies civils voluntaris. Marc va poder treure el rodet d'amagat amb la complicitat del seu company advocat Jordi Oliveras, que el va revelar. Aquesta terrible foto és el testimoni d'una dictadura que moria matant i es conserva al Museu d'Història de Catalunya.


Diego Paredes Manot, germà d'en Txiki, va passar pel nostre acte per solidaritzar-se amb totes les víctimes de la repressió franquista i de la transició i per donar-nos les gràcies per la nostra tasca. Eskerrik asko Diego.







En el Consell de Ministres del dia 26 de setembre es ratifica. Es demana l'indult, que és denegat. Així li ho comuniquen a les 9 de la nit d'aquest mateix dia al seu advocat.

La mare de Otaegi va arribar a la presó a les dues de la matinada, es va acomiadar del seu fill davant dels guàrdies. Ángel Otaegui va quedar acompanyat per dos capellans, un de la Creu Roja i un altre de la presó. Va parlar amb ells i els va dir que no volia funerals catòlics perquè considerava que l'Església catòlica a Espanya era feixista.

Al matí, Otaegui va ser conduït fins a l'horta del centre penitenciari. A les vuit del matí li van metrallar. Van portar el cos al garatge, on va romandre fins a ser ficat en el taüt.

La família d'Ángel Otaegi va romandre en la rodalia de la presó fins que a dos quarts de nou se'ls va deixar passar i els van informar de l'execució. El forense els informa que té 6 impactes de bala i han d'anar a una funerària perquè es fes càrrec del trasllat fins a Azpeitia.

Els indiquen que mantinguin la major discreció possible. La funerària es retarda en les gestions fins que a les quatre de la tarda van poder sortir cap a Nuarbe. La família va seguir al furgó fúnebre, però tres cotxes policials es van ficar entre aquest i els de la comitiva, separant la mateixa. El cotxe fúnebre va seguir camí, però va donar una gran volta per Navarra arribant molt més tard que els familiars al cementiri. La família va arribar a tres quarts de set mentre que el cotxe fúnebre va arribar a les deu de la nit. El cadàver va ser enterrat en la foscor.​





27 de setembre de 2020, la nostra Mesa de Catalunya també a l'homenatge a Jon Paredes Manot, Txiki, a Collserola davant de l'arbre on va ser afusellat per un escamot de guàrdies civils voluntaris. Txiki va morir cantant l'Eusko Gudariak.