El fosc cau del Patronato de Protección a la Mujer.
Sota el cínic nom de Patronato de Protección a la Mujer, aquesta institució lluny de donar protecció a la dona la vexava, la humiliava, l’empresonava, la torturava físicament i psicològicament. Ho feia amb tanta crueltat que algunes joves que van passar per aquest infern van acabar suïcidant-se, unes morts que han de formar part de l’estadística dels assassinats de la dictadura. I no només en temps de dictadura va funcionar aquest mecanisme de repressió contra la dona, una presó on no es castigava cap delicte, es punien els pecats, que segons el nacionalcatolicisme havien de ser expiats amb estricta disciplina i càstigs per a la reeducació de les dones que ells denominaven caigudes. Aquest pervers sistema era el camí de reconducció a les normes que el Règim havia assentat per a la bona dona, aquella que arribava verge al matrimoni per complir tots els desitjos del seu marit, donar-li fills i cuidar-los, restant a casa dedicada a la vida domèstica i renunciant a la seva emancipació. Encara que moltes d’aquelles noies, fins i tot les que van ser col·laboradores, submises i sotmeses, mai serien les dones perfectes a ulls d’una societat franquista que assenyalava i estigmatitzava qui no complia amb el seu doctrinari.
Des de la creació del Patronato, el 1941, al seu tancament, el 1984, aquesta barreja de caserna militar, monestir de clausura forçosa, presó i manicomi va robar la seva llibertat a milers de dones. En un principi es va crear per tancar les prostitutes, moltes dones pobres que s’havien vist abocades a la prostitució en una postguerra de perdedores envoltades de fam i malaltia, dones que eren l’única oportunitat de supervivència de les seves famílies amb homes a la presó, assassinats a les cunetes o davant dels escamots d’afusellament. La sífilis causava estralls i el Règim va utilitzar el Patronato com a vacuna i, com sempre, va haver de pagar el preu la dona, receptora de tota la violència del patriarcat. Amb el temps aquesta institució va ampliar els seus tentacles per empresonar totes aquelles dones que amb les seves conductes es rebel·laven contra la dictadura de la moral, convertint-se en dissidència, moltes vegades sense consciència que els seus actes eren un perill polític. Noies dels 16 als 21 anys, algunes, una vegada atrapades en aquest sistema, podien restar allà fins als 25 anys.
Tot invent de la dictadura acabava sent un cau de corrupció i una oportunitat de negoci per als corruptes. Part de les joves que acabaven tancades en els edificis d’aquesta institució eren noies que es quedaven embarassades fora del matrimoni. Repudiades socialment, o per les seves famílies, donaven a llum en maternitats del Patronato sense les condicions mèdiques i higièniques mínimes, que incidien en l’elevat índex de mortalitat dels nadons en el part. No sempre les morts eren reals, a les joves que no podien convèncer amb la coacció per donar els seus fills en adopció, els deien que els seus fills havien mort, però la realitat era que eren venuts a famílies que podien pagar el preu que posaven a la criatura, segons testimonis, 200.000 pessetes per un nen i 160.000 per una nena.
Malgrat l’existència d’aquest Patronato, que forma part sense cap mena de dubte de l’aparell de repressió franquista, en transició i més enllà, la seva invisibilitat és evident. Ens hauria de preocupar com a societat, i molt, ser aliens al patiment que va marcar a dones, que en molts casos resten en silenci, víctimes de la repressió, sense dret a la veritat, la justícia i la reparació. Aquest Patronato no s’esmenta a la darrera Llei de Memòria estatal, ni tampoc a l’Avantprojecte de Llei de Memòria catalana. Aquests centres van ser regentats amb extrema crueltat per entitats religioses com les Oblates, les Adoratrius, les Trinitàries, les de la Caritat o les Croades Evangèliques. Aquestes monges portaven aquests establiments com presons de les quals treien rèdit econòmic. L’explotació de les dones era una font d’ingressos per a les seves congregacions, uns beneficis gens cristians i molt immorals. Explotaven i tractaven com esclaves les dones que restaven sota la seva tutela, amb una alimentació totalment deficient, fins i tot a les embarassades fins al moment del part. Aquestes Ordres religioses també han restat impunes emparades pel silenci oficial.
L’etimologia de Patronato és clara, és el dret del patró, que deriva de pare, patriarca, qui exerceix el patriarcat, justament qui explota i propugna la vulnerabilitat de la dona i que tristament era perpetuat per dones al servei de Déu. En aquell fosc forat si les dones no mostraven total submissió a les monges, podies acabar a institucions psiquiàtriques del Patronato, sent sotmeses a electroxocs, rebent tractaments neurolèptics i fins i tot portant cadenes. Era un forat negre on podies desaparèixer i no només metafòricament.
No sempre eren els pares o les autoritats qui acabaven entregant les joves al Patronato, algunes persones s’erigien en policies de la moral i assenyalaven davant la Guardia Civil aquelles noies que només volien gaudir de la seva joventut amb llibertat. No trencaven les lleis del Codi Penal, però si aquelles que històricament han mantingut oprimida a la dona. Avui dia amb el mateix criteri la majoria de les nostres joves serien tancades a llocs tan abominables per no complir amb la moralitat de llavors, pel fet de gaudir de la seva llibertat i decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida. Aquest fet ens hauria de fer empatitzar totalment amb les dones que van passar pel Patronato de Protección a la Mujer i exigir per a elles la reparació i el reconeixement del seu patiment, i el de la seva condició de víctima de vulneració dels drets humans i de crims de lesa humanitat.
La banda sonora d'aquest necessari acte de memòria ha estat la meravellosa veu de la cantautora portuguesa Maria Joao Moreno acompanyada del nostre company de lluita pels drets humans Dani Caracola, tots dos formen part de la Brigada Intergeneracional a qui tan agraïdes estem per la seva generositat i solidaritat. Milers de gràcies antifeixistes i combatives.
La nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes es solidaritza totalment amb les dones que van haver de sofrir l’infern del Patronato de Protección a la Mujer i fem costat a les seves reivindicacions de veritat, justícia i reparació. Per això llegirem aquest text escrit per Consuelo García del Cid i Pilar Iglesias Aparicio:
Consuelo García del Cid
Pilar Iglesias Aparicio
En aquests moments, algunes organitzacions feministes estem impulsant una crida als partits polítics perquè es comprometin a impulsar un procés de veritat, justícia, reparació i no repetició respecte a les dones que van ser privades de llibertat i recloses en els centres d'aquesta institució i, si és el cas, a les i els bebès que van ser objecte de processos d'adopció il·legals, després de ser sostrets a les seves mares o forçar a aquestes per a signar la seva adopció. Un procés que hauria de comprendre la posada en marxa de comissions de recerca des dels organismes públics corresponents; la convocatòria de subvencions per a projectes de recerca i elaboració de productes educatius i divulgatius; la inclusió de continguts relatius al Patronato de Protección a la Mujer i les seves polítiques de repressió de les dones en els continguts curriculars; el foment d'activitats, campanyes, jornades, etc., que facilitin el coneixement del Patronato per part de la ciutadania; i el reconeixement per part del govern espanyol de què es va tractar d'una autèntica violació de drets humans de les dones que van sofrir aquest tipus de repressió, amb la consegüent aplicació de pública petició de perdó i deguda reparació. El perdó per part de les congregacions religioses és fonamental, no com a acte de justícia poètica, sinó com un reconeixement real del mal causat. El Patronat no té mortes en les cunetes, compta amb suïcides que es van llevar la vida tirant-se per la finestra o pel buit de les escales, perquè no van poder suportar les condicions dels reformatoris. Elles, molt especialment elles, tenen dret a descansar en pau.
Aquesta acció és un pas en el procés d'incidència política que estem disposades a dur a terme, a fi que es compleixi el que és de justícia i hauria d'haver-se fet fa dècades.
El Patronat de Protecció a la Dona ha estat la major institució dedicada al control sexual, repressió i càstig de les dones, per raons relacionades amb aspectes morals. No obstant això, continua resultant gairebé totalment desconegut, i ni tan sols s'esmenta com un dels supòsits contemplats en l'Article 3 de la Ley de Memoria Democrática, aprovada l'octubre passat.
Qualsevol menor d'edat que no se sotmetés als rigors familiars i pensés per si mateixa, rebel·lant-se, podia ser internada en un dels reformatoris afavorits pel Patronat, que assumia la tutela, estenent la majoria d'edat als 25 anys. Unes altres provenien d'orfenats dirigits per les mateixes congregacions religioses, entrant en la cadena institucional repressora. La resta, provenien de pobles sense oportunitat de progressar, venent els convents com a llocs d'estudi. Cras error. En què internat normal es passen el dia treballant, fregant o resant, per a tenir només tres hores de classe? La formació acadèmica no era una prioritat, es tractava de tenir dones esclavitzades. Menors d'edat explotades laboralment i personalment.
El Patronat de Protecció a la Dona va ser un sistema penitenciari ocult per a menors, que comptava amb la seva pròpia «comissaria», anomenada COC (Centre d'Observació i Classificació). Allí se'ls feia un examen ginecològic, constant en l'expedient com a «completa», la que era verge, i «incompleta» la que no ho era, circumstància determinant perquè la menor fos conduïda a un reformatori més o menys sever. En el COC romanien una setmana, juntament amb prostitutes adultes que eren detingudes en batudes. Les hi confinava en cel·les individuals i menjaven amb coberts de plàstic, exactament igual que en una presó.
El Patronat comptava amb la figura de les «Zeladores guardianes de la moral», exercida per funcionàries que van aprovar una oposició, sent els únics requisits «tenir una moral irreprotxable i ser afí al règim franquista». Aquestes zeladores passejaven per les anomenades «zones calentes» (balls, bars, piscines, cinemes), i podien detenir a una menor per ballar agarrat, fumar pel carrer o estar fos d'horari col·legial en qualsevol part. Tot seguit, acudia la policia, eren detingudes, emmanillades, i conduïdes al COC.
Les congregacions religioses cobraven dues mil pessetes mensuals que lliurava el Patronat per nena tutelada, i com que no era suficient per a la seva manutenció, les internes eren obligades a treballar sense sou en tallers de confecció, punt, impremta, "muñequería" i muntatge de caixes o productes comercials. Eren treballs forçats, ja que cap podia negar-se a realitzar-los.
Oblates del Santíssim Redemptor, Trinitàries, Adoratrius, Terciàries Caputxines, Germanes de la Caritat i de l'orde secular de les Croades Evangèliques, van ser les congregacions adherides a la institució.
Patronat de Protecció a la Dona en la dictadura franquista.
Tots els avanços en drets de les dones reeixits o iniciats en la II República van ser aniquilats en el règim franquista. De fet, moltes de les primeres mesures legislatives del franquisme van ser dirigides a retallar drets de les dones, i promoure el model de política de natalitat i de control de la sexualitat de les dones. En aquest marc, es reinstaura i reorganitza el Patronato de Protección a la Mujer, per Decret de 6 de novembre de 1941, publicat en el BOE de 20 de novembre. En aquest mateix BOE es va publicar paral·lelament el Decret pel qual es creaven les Prisiones Especiales para la Regeneración y Reforma de Mujeres Extraviadas (Caigudes), eufemisme referent a dones en situació de prostitució, que venien a unir-se a les presons convencionals on ja eren recloses les dones en situació de prostitució que fossin acusades d'algun delicte, polític o comú. Les funcions i poder del Patronat van augmentar amb la Llei de 20 de desembre de 1952. La seva Junta General, així com les Juntes provincials i locals, comptaven amb representants del govern, la Falange, la Sección Femenina, l'Exèrcit, la jurisprudència i l'Església Catòlica. El Patronat va disposar d'una amplíssima xarxa de centres en pràcticament totes les capitals de província i localitats grans d'Espanya, utilitzant majoritàriament convents de monges ja en funcionament. Per descomptat, les encarregades directes del control i repressió de les joves van ser religioses de diferents ordes. Per tant, el Patronat de Protecció a la Dona va constituir, des de novembre de 1941, fins a l'1 agost de 1985, en què va ser suprimida pro Reial decret, la principal institució per al control, la repressió i càstig de les dones per comportaments relacionats amb la moral que no suposaven motiu de persecució per als homes detenció i repressió de les dones.
Violació de drets humans.
Bé sabem que, en el marc de la Dictadura franquista, les dones van ser represaliades pels mateixos motius polítics que els homes. A més, van recaure sobre elles formes de repressió específica: rapat de cabells, ingesta obligada d'oli de ricí, violacions, robatoris de bebès, en moltes ocasions, com a forma de pressió als seus familiars homes; càstig i desterrament per haver-se casat amb un home divorciat durant la República; tancament i repressió en presons, centres del Patronat de Protecció a la Dona i manicomis per comportaments relacionats amb la moral sexual imposada. Milers de joves, d'entre 16 i 23 anys, van ser detingudes, privades de llibertat, aïllades, sotmeses a càstigs físics i tota mena d'humiliacions, explotades laboralment, obligades a complir les obligacions religioses imposades, sense cap mena de judici ni sentència, per actes i situacions que no constituïen delicte per als homes. Encara més, en molts casos, per haver estat víctimes de violència sexual per part d'homes, com en el cas de joves embarassades que havien estat violades pels seus pares, germans o altres familiars, o pel seu ocupador o un sacerdot, sense que en cap cas els victimaris fossin perseguits o castigats.
Cal destacar, respecte a la prostitució, que no entraven en els reformatoris per aquest motiu, però sí que moltes es van prostituir en escapolir-se, sent el sistema en si qui les va conduir a això. Exactament igual quant a petits furts delictius, van robar per a menjar durant les fugides. El mateix va succeir amb els embarassos no desitjats, creient que podrien ser lliures a través del matrimoni.
En els reformatoris, disfressats com a «cases d'acolliment, asils o col·legis de formació», la correspondència estava censurada, no existia llibertat per a realitzar trucades telefòniques ni sortir al carrer, i tampoc estava permès que les internes parlessin amb companyes d'altres pavellons. Sotmeses a un adoctrinament religiós sever, les que es rebel·laven eren conduïdes a quarts d'aïllament i cel·les de càstig. En Ntra. Sra. del Pilar, reformatori de San Fernando de Henares, era famós «el chiscón», un lloc mínim on no podien estar dempeus ni assegudes, només a la gatzoneta. També allí, es trobaven les «sales de reflexió i catarsi», que eren habitacions de parets embuatades perquè no es colpegessin amb el cap, ja que les autolesions eren diàries, així com els intents de suïcidi no atesos per les religioses.
En les anomenades «maternitats» del Patronat, entre les quals destaca la Maternitat de Nuestra Señora de la Almudena en el barri de Peña Grande de Madrid, en funcionament entre 1955 i 1984, es va practicar sistemàticament el robatori de bebès, sotmetent a pressió a les internes perquè signessin el lliurament de la seva filla o fill en adopció, o retirant-los directament a la criatura dient-los que havia nascut morta o havia mort després del part.
El tracte a les internes era absolutament vexatori, les feien fregar de genolls en el sòl en avançat estat de gestació, carregar saques de correus en camions i altres labors físicament esgotadores. «Golfa, puta, has desgraciado tu vida, firma aquí, porque nosotras tenemos familias muy bien situadas que le darán a tu hijo una vida que tú ni has soñado. Si ve verdad quieres a tu hijo y no eres egoísta, firma aquí», aquest era el mantra de l'orde secular de les Croades Evangèliques que dirigien el centre. Aquest orde ja era conegut pels maltractaments exercits en presons de dones.
Anterior a Peña Grande, va existir un lloc anomenat Vila Sacramento, situat en el Passeig de l'Havana de Madrid, per a menors embarassades. Dirigit per monges Adoratrices, el centre va quedar petit, i es va construir llavors Peña Grande.
Cal destacar que en el reformatori de les Adoratrices de Madrid, situat al carrer Padre Damián, els pocs estudis a realitzar depenien del PPO (Promoció Popular Obrera), sent la primera formació professional existent. Les classes s'impartien en centres volants, presons i reformatoris, sent el Dr. Eduardo Vela Vela –principal implicat en la trama de robatori de bebès franquista ̶ el professor d'Auxiliar de Clínica.
L'Article 3 de la Ley de Memoria Democrática, relatiu a la condició de Víctimes, no esmenta de manera específica a les dones els drets humans de les quals van ser violats en el Patronato de Protección a la Mujer sense que ningú hagi fet absolutament res per a reparar a les supervivents de la institució, que van veure vulnerats els drets humans fonamentals de manera sistemàtica fins a 1985. Quan Espanya tenia tanta pressa per legalitzar les cases de joc, el porno, el cinema eròtic i altre (cal recordar l'època del "destape"), milers de menors continuaven tancades en reformatoris sense haver comès cap delicte. Tampoc es fa esment a l'Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya.
Marta Pérez/EFE
A totes les dones que han patit i a totes les dones que lluiten arreu.
Soy mujer.
Y un entrañable calor me abriga
cuando el mundo me golpea.
Es el calor de otras mujeres,
de aquellas que hicieron de la vida
este rincón sensible, luchador,
de piel suave y corazón guerrero.
Volem donar gràcies infinites a la Mariona Roca i a la Maria Forns per la seva generositat i la seva lluita, per compartir amb totes i tots nosaltres la seva experiència en els centres de l'horror i la barbàrie del Patronato de Protección a la Mujer. Tenim com a societat un deute amb aquestes dones que hem de pagar exigint veritat, justícia i reparació per a unes víctimes de crims de lesa humanitat que resten en la més terrible de les impunitats. Trenquem silencis i escoltem-les.
Els pares de la Mariona Roca van decidir, al 1969, que la seva filla de 17 anys “no anava pel bon camí”. La van denunciar i va ser posada a disposició del Patronato de Protección a la Mujer.
Testimoni de la Mariona a BTV.
Allò era un règim carcellari sense haver passat per un jutjat perquè tu anaves a parar allà per una denúncia, en el meu cas va ser dels meus pares altres casos podia ser per algú alié o per la policia o qui fos. Figurava que era un col·legi, però nosaltres treballavem i treballavem gratis en els tallers, netejaven els terres de les monges.
Jo hi vaig estar prácticamente un nou mesos allà, el problema és que per Nadal vaig tornar a Barcelona perquè els meus pares en van venir a buscar i em vaig escapar, al final vaig haver de tornar i la tornada va ser horripilant. S’em va separar encara més de la gent, de les altres noies. Era una de les coses que feien que no puguessis comunicar amb les altres, i la meva resistència va ser anar deixant de menjar i vaig acabar bastant feta caldo. Vaig sortir del Patronato perquè la família ja va decidir que com estava tan prima ja no m’hi tornaven, però al cap d’uns mesos de tornar a Barcelona vaig anar a parar a un sanatori psiquiàtric i en allà un dels primers tractaments van ser els electroxocs, però van desistir i llavors van fer una cosa que deien xoc insulinic, que era injectarme insulina cada de matí i entrava en xoc i a partir d’aquí havia de seguir amb més medicació i tot plegat, i realment era una mena d’anul·lació total, perdre completament la memòria, no recordar-me de res, vaig quedar feta pols, molt dèbil.
Aquestes històries costa molt explicar-les. Jo sempre dic que quan he explicat, perquè de vegades he explicat petites coses, però al cap d’una estona dic canviem de tema, no puc continuar, es algo que em fa sentir que estic fent una exhibició de coses horribles, que la gent no es podrà creure i això fa que et frenis fins que arriba un moment que dius, què passa? Per què no s’en parla? A la llei de memòria històrica no es fa cap mena de referència d’això i això ha sigut una repressió per noies adolescents increïble.
El documental ‘Els buits’ recull el testimoni de la Mariona Roca. Un retrat íntim de memòria històrica que denuncia l’existència fins al 1984 en plena democràcia d’una institució fosca i silenciada, el Patronato de Protección a la Mujer. La Mariona no havia comès cap delicte, però no encaixava en el model femení de l’època. L’aliança entre l’Església i l’Estat va imposar un model de dona submisa i obedient i diferents ordres religioses es van encarregar d’imposar aquesta doctrina als centres que el Patronato tenia per tot l’estat.
Cada dia apareixen més testimonis de dones que van passar per alguns dels centres que el Patronato tenia a tot l’estat, també a Barcelona, com la Maria Forns, que també va passar per aquesta institució quan tenia 16 anys. D’un dia per l’altre la van avisar que la portaven a un reformatori i que hi havia d’anar despullada de tot el que tenia sentit per a ella aleshores: ni pantalons, ni llibres, ni adreces d’amics, ni llibretes per escriure. Era un edifici totalment aïllat de l’exterior, amb un dormitori comú i passadissos llarguíssims on tenien prohibit apropar-se a l’única finestra que donava al carrer. Feien activitats, tenien rutines de neteja, i cada dia anaven a missa matinal, a l’àngelus i al rosari. El metge li va receptar pastilles que l’adormien i de vegades no li permetien ni tan sols tenir-se dempeus, així que, seguint el consell d’altres noies internes, va decidir no empassar-se-les i simular que s’estava reformant. Un dels pitjors records que guarda és la sensació de confusió, de por al càstig i de terror a l’internament en un psiquiàtric que va viure quan la van aïllar en una cel·la subterrània per castigar-la per un intent de fuga. ‘Només’ va estar onze mesos internada i sempre havia cregut que se n’havia sortit prou bé d’aquell episodi. Però en els darrers anys s’ha adonat que d’aquella experiència no en va sortir indemne, sinó que és una ferida que encara sagna.
Testimoni de la Maria a BTV.
És no poder decidir res, ni tan sols mirar el carrer, no ja sortir sinó tans sols mirar el carrer, estàs sempre en grup i amb això potser afluixaven la vigilància i confiaven una mica si tu acceptaves que eres culpable, si tu confessaves, si feies la pràctica religiosa més enllà de la misa diària. Jo vaig intentar escapar-me, no ho vaig aconseguir i vaig estar uns dies en règim d’aïllament. Era una cel·la al semisoterrani amb una finestra alta, un espai petit amb una llitera i ja està. No recordo exactament si vaig estar tres dies o una setmana. Era las Adoratrices del carrer Casanova, encara existeix l’edifici i ara és una escola concertada.
Guillermo Rendueles, psiquiatra de les patronatas a principis dels anys 70, va exercir a Ciempozuelos. Allà s’aplicaven electroxocs, camises de força químiques a base desmesurades de neurolèptics o senzillament les cadenes.
Rendueles explica que el Patronato de Protección a la Mujer, inspirat per Vallejo Nájera, horroritzat per la dona «promíscua i dinamitera», es va crear sota Franco, temorós de les fúries femenines, reforçant el vincle de la parella assistent social-psiquiatra de manicomi mitjançant la creació de diverses unitats del Patronato en el seu interior. Una de les unitats del Patronato a Ciempozuelos em va fer percebre, com si d'un laboratori foucaultiano es tractés, tot aquest procés de domesticació i trencament d'una rebel que no segueix els itineraris de sexualització que li han marcat i que, per això, ha d'aprendre feminitat (és a dir, desig de la llar i família). Té, com l'infern de Dante, successius cercles per a aquestes joves denominades «descarriadas»; el normal és que en el primer cercle es rehabilitin. Aquí podies caure per coses nímies: arribar tard a casa sense que els teus pares poguessin fer-se obeir... Entre els cercles hi ha col·legis, i l'ultim era Ciempozuelos. A ells eren enviades des dels cercles de vigilància moral, existents en totes les províncies i formats per policies, beates, etc. La seva labor era fer un informe d'àmbit provincial identificant quantes prostitutes hi havia, cases de cites, balls, etc. A l'últim cercle, en aquest cas Ciempozuelos, arribaven les «irreformables», que incloïen de tot: noies molt pobres, o molt normals que s'havien portat malament amb les monges, lesbianes, que, aquestes sí, queien totes, perquè eren vigilades a sang i foc. A vegades estava literal en les seves històries clíniques: “Aquesta és una perduda, jo no puc amb ella, a veure si vostès me la reformen i me l'eduquen” i les faltes eren que en el ball es deixa abraçar, arriba tard a casa, i si passava una nit fora de casa per descomptat als pobles aquells de l'Espanya profunda era motiu d'acabar en el Patronat.
Les dones que acabaven en la institució psiquiatrita patien aquest doble estigma, el de la perduda i el de la boja, i per a les institucions era una confessió de fracàs que calia atribuir, no a la mateixa institució, sinó a un factor dins del cap d'aquestes noies. Algunes eren noies dures, no drogoaddictes, però si rebels de veritat, indoblegables...
Les fugides sempre eren el mateix, saltaven la tanques, que no era molt difícil, no portaven diners, feien autoestop, enxampaven camioners i el truc era evitar el sexe fins al més lluny possible perquè quan es ficaven al llit amb elles en el camió les lliuraven a la policia. Jo vaig ajudar a una d'aquestes noies, i la vaig ajudar perquè escapolir-se tenia conseqüències terrorífiques si t'agafaven. Vaig deixar una bossa de bàsquet amb dos o tres mil pessetes i un anorac, vaig veure a aquesta, es deia Sara, no sé com es dirà ara, que la va veure, la va agafar, es va escapolir i a aquesta no la van enxampar. Jo crec que això va ser la contribució més gran a aquell infern que vaig poder fer jo.
Font: https://digibuo.uniovi.es/dspace/bitstream/handle/10651/64563/30559-Texto%20del%20art%C3%ADculo-84303-1-10-20211218.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Els expedients de Ciempozuelos.
L'habitual en aquests documents és trobar adjectius que qüestionen la intel·ligència de les víctimes i, potser per això, l'expedient de B. és tan cridaner. Ella va estar presa en una presó que tenia un altre nom, el reformatori de Nuestra Señora del Pilar, en San Fernando de Henares, fins que va ser traslladada a l'Hospital Psiquiàtric de Ciempozuelos sense motiu aparent.
Les Cruzadas Evangélicas, un institut religiós de caràcter secular, eren les encarregades de la gestió del centre fins que en 1983 van ser apartades d'aquest. Comptaven llavors en El País que, després de la mort en el reformatori d'Inmaculada Valderrama en estranyes circumstàncies, Enrique Miret Magdalena, teòleg i president del Consell Superior de Protecció de Menors, "va prohibir pegar a les internes i la utilització de les cel·les de càstig, camuflades amb el nom de sales de reflexió i catarsi, embuatades amb plàstic blanc, tancades amb portes blindades". La sala de càstig també era coneguda com "El chiscón".
En l'expedient de B., que va estar presa en el centre de San Fernando de Henares en 1971, podem llegir que la interna havia estat catalogada amb una intel·ligència "superior al terme mitjà". Escriuen, a més, que té una "gran capacitat deductiva" i "una gran intuïció". Segueixen: "Existeixen en ella unes condicions artístiques i un especial gust per l'estètica". La interna admetia, "de bon grat", l'exploració encara que, pel que sembla, tractava costi el que costi de no exterioritzar els seus sentiments. "Introvertida ", "no és capaç d'admetre el món tal qual és"; tendeix "al judici sever i excessivament analític del seu entorn" pel que resultava "difícil" tenir una "discussió flexible dels seus judicis". B. tenia, en teoria, ansietat per la seva "necessitat d'estimació", pretenia l'"originalitat" i "la distinció de la resta dels humans". Alguna cosa que, per descomptat, espatllava la seva conducta fins a provocar en ella una "tensió antisocial".
En l'expedient no es fa cap al·lusió a la seva família ni al motiu que la va portar a ser tutelada pel Patronat de Protecció a la Dona, una institució amb Carmen Polo al capdavant. B. Va néixer en 1954 en una ciutat basca i va ingressar en el centre, per primera vegada, el 27 de desembre de 1971. (…). La definició que feien de B. en el centre, una definició que podria servir per a descriure pràcticament qualsevol adolescència, la va portar, aproximadament un mes després del seu ingrés en el reformatori, a ser internada a l'Hospital Psiquiàtric de Ciempozuelos. Pel que sembla, en una de les reunions havia gosat riure's, va tractar d'escapolir-se en alguna ocasió i de suïcidar-se en una altra. No és l'únic trasllat de l'estil que s'ha pogut documentar.
El centre psiquiàtric, d'origen religiós, va tenir una certa rellevància mediàtica en els anys setanta perquè, entre altres coses, es van donar situacions de tensió entre els i les professionals de la psiquiatria i les persones religioses que gestionaven l'Hospital. Segons es narra en algunes notícies, "segons el parer de gran part dels metges del centre, l'Orde té uns criteris caritatius-alienadors que contradiuen les exigències bàsiques de l'assistència psiquiàtrica actual".
Informes sobre les noies que acabaven a les ales dels centres psiquiàtrics reservades per a Las Patronatas, denominació que s’emprava per a designar a aquestes víctimes de la repressió franquista.
Transcripció literal:
La joven (…) de 18 años de edad ha estado en dos ocasiones en este Centro, fugandose en la primera ocasion. Problemas de identificacion con sus padres actitudes histeroides y “espectaculos” dirigidos a atraer la atencion. Pseudo intento de suicidio.
Durante la ultima entrevista se reia de forma inadecuada y sin estimulo previo.
En vista de la actitud consideramos oportuo su traslado al Hospital Psiquiatrico de Mujeres de Ciempozuelos.
S. Fernando de Henares a 25 de Feb. 1972.
També acabaven en aquests centres de tortura les dones lesbianes que el Règim considerava desviades i perilloses, com si fossin un virus que es podia encomanar i contaminar el model de dona nacionalcatòlic que exaltava la dictadura.
Ministerio de Justicia.
Patronato de Protección a la Mujer.
Escuela de formación Ntra. Sra. del Pilar.
INFORME PSIQUIATRICO
La joven (…) viene presentando graves trastornos de conducta con tendencias homosexuales o al menos como estimunlante deliberado para otras jóvenes. Su infancia ha transcurrido en colegios orfelinatos etc. con lo cual su integracion afectiva es muy defectuosa. Tendencia al exhibicionismo y personalida totalmente inmadura.
Consultado el Dr. (…) se decide el traslado al Hospital Psiquiatric de Mujeres de Ciempozuelos.
S. Fernando de Henares 8-X-71
No tan sols estava el centre de Ciempozuelos, també el d’Arévalo en Àvila.
La joven (…) de 17 años de edad, esta ingresada en este centro desde Noviembre del pasado año.
Presenta unos trastornos de conducta incompatibles con el orden del centro.
Aveces impresiona com si actuara bajo un estrechamiento patologica del campo de la conciencia.
Para su mejor observacion psiquiatrica estudio y tratamiento consideramos oportuno su traslado al Centro Psiquiatrico de Arevalo.
(…) a 29-IV-72
Maternidad de Ntra. Sra. de la Almudena
La Maternidad de Nuestra Señora de la Almudena de Peña Grande era un edifici immens per a les menors embarassades, dirigit amb mà de ferro per les Esclavas de la Virgen Dolorosa fins a 1972, després serien les Cruzadas Evangélicas les que es farien càrrec.
Itziar del Salto Aguilera va ingressar en Peña Grande en 1970.
Jo vaig néixer l'any 51 a l'abril i soc filla de mare soltera. Tinc una infància dels anys 50, de passar molta fam, de viure en una casa on no teníem ni servei, ni aigua, ni res, i quan li vaig dir a la meva mare que estava embarassada em va dir que no podia estar a casa seva, que a veure què feia i un dia em vaig presentar i em tenia la maleta al carrer.
El més bonic que et podien cridar allà era puta i això estiman-te molt. Sempre estaven a sobre de tot, tu estaves allà perquè evidentment eres una puta, d'altra manera no estaries embarassada, i no et mereixies viure.
El terra es fregava de genolls amb fregall d'espart i sabó de Lagarto i després a donar cera i polir cera, tot això amb la teva panxa.
Una vegada que acabava la missa ens feien posar dempeus en la paret i hi havia unes cadires i uns senyors asseguts allà i aquests senyors s'aixecaven venien, ens miraven, et feien donar la volta per a veure't com estaves, et miraven la cara, t'obrien la boca, et miraven les dents, et miraven a veure si tenies algun defecte o no, dic jo, i llavors decidien si es quedaven amb algunes noies.
La germana Mónica ens marcava en tot moment, no ens podíem permetre la més petita relliscada, perquè ens castigava amb el que més ens feia mal. Què et fa mal? No et feia mal una hòstia, no et fa mal una paraula malsonant, et fa mal no poder veure a la teva família, perquè la meva mare va començar a venir a veure'm.
A Itziar també la van coaccionar per a lliurar al seu fill en adopció. "A tu t'agrada com t'ha tractat la teva família?, si tu vols que al teu fill el tractin bé crec que ho hauries de donar en adopció.
- Però per què donaré al meu fill en adopció?
- Doncs perquè tu no li donaràs una bona vida.
María García Álvarez va ingressar en Peña Grande el 1972.
María explica: el més dur era sortir al carrer i les veïnes, jo era la prostituta, no em parlaven, les meves amigues em van abandonar totes i portar això era molt dur. Només sabia què volia fugir, marxar molt lluny, molt lluny, on ningú em conegués. Per a mi s'havia acabat la vida, jo ja no tenia vida, llavors era com fugir a la recerca de vida.
Fugint de la seva situació va ingressar voluntàriament en el Patronato.
El primer que vaig sentir va ser a una noia dir que no sabia de qui era el seu fill, a mi allò em va xocar, una altra que parlava de la prostitució també, llavors jo vaig demanar-li a la monja que em volia ficar al llit i em va dir: aquí papà no paga, no és un col·legi de pagament, aquí ets una perduda com totes i et seus. Els nostres llits eren matalassos de llana i havies de deixar-la com una caixa de morts, a mi em van desfer el llit 50 vegades el primer mes, cada dia.
Un dels homes que venien a observar a les noies es va fixar en mi, ell deia, i les monges deien, que era un vell marquès, que tenia molts diners, jo vaig dir que no, que no volia, i ell va arribar a parlar amb la meva germana i la meva germana li va dir que els meus pares per res del món em deixarien mai casar-me amb una persona tan gran, fos el que fos, que jo era una nena. Els meus pares sobre mi ja no tenien cap potestat, havien deixat la seva tutela en mans del Patronato, per això van haver de denunciar al Patronato per a recuperar la meva tutela, perquè quan van intentar exercir-la li van dir que no estava preparada moralment. Així queda reflectit en un document del Patronato:
"Respecto al informe que solicita de la joven María García Álvarez, en orden a su posible externamiento, tengo el honor de comunicarle, que la citada joven, aunque se ha superado en su comportamiento, estimamos que es demasiado pronto para enfrentarse con su problema. Vemos por otra parte, la necesidad que tiene de una mayor formación moral y social."
María relata: jo cada dia lliurava cartes i em deien que la meva família s'havia desentès de mi, que jo m'oblidés, que no em volien i que deixés d'escriure més cartes.
Va arribar el moment de donar a llum. Van ser molts dies de dolors de part, jo vaig creure que em moria, de fet la llevadora em deia: zorra, cuando estabas debajo no lo pensabas, mira cuando creas que te vas a morir no te mueres y das a luz. Sense pietat de cap classe perquè expiéssim el nostre pecat. I crec que la meva ment es va avariar en aquell moment, van ser tantes coses en tan poc temps les que vaig haver d'assumir. Jo no havia matat al meu fill, jo no l'havia abandonat perquè se'm tractava així, perquè se'ns eliminava no sols com a mare sinó com a dona, si no havíem fet gens dolent.
María Ángeles Martínez va ingressar en Peña Grande el 1975.
M'enxampà el meu germà amb el meu nuvi a casa i llavors em va pegar a mi, es va pegar amb ell, i em vaig sentir tan malament, tan malament, que me'n vaig anar a la farmàcia i em vaig comprar un pot de optalidón i me'l vaig prendre. En adonar-me que estava embarassada vaig anar a la caserna a dir-li al pare del meu fill i ell em va dir que no volia saber-ne res, que avortés. I jo li vaig dir que no, que jo no volia avortar.
Estava a casa del meu germà i em diu la meva cunyada, Mari aixeca't que et portarem a un lloc. I quan entrem per la porta i vaig veure tantes reixes vaig dir, déu meu on en volen deixar, jo venia d'estar tancada tota la vida, des dels vuit anys, per què una altra vegada em tancaran? Per què?, si jo no he fet res. El meu germà no, però la meva cunyada no volia carregar amb mi, soltera i amb un fill i no sé on aniria per a parlar amb Sor María que m'estava esperant quan vam arribar. La vaig reconèixer i sobretot quan vaig veure una foto on estaven els dos en blanc i negre, els dos junts, el doctor Vela i Sor María. El doctor Vela em va reconèixer dues vegades, una persona molt desagradable.
Per a María Ángeles la maternitat de Peña Grande va ser tot menys un lloc segur, cap metge la va atendre en el part i va parir una nena que va néixer morta, o almenys això és el que li van dir.
María Ángeles relata: la van embolicar en un llençol i va dir que pesava un quilo i mig, jo mirava molt el pes a veure si es movia, però allà no hi era la nena. Quan va venir Sor María l'endemà al matí, cosa estranya, estava jo plorant, em va dir que la nena venia malament del cor i que havia mort vuit dies abans, que li havien fet una autòpsia a la nena i feia vuit dies que estava morta. El meu germà va dir que volia veure el cos de la nena i li va dir que allò no se sap el que era, era un fetus de sis mesos i estava deformat. Sor María va dir que ja estava enterrat al jardí i després he pensat que Sor María ja el tenia donat en adopció, abans de néixer. Va pensar aquesta noia no té pares, no té ningú que la vulgui, on anirà?
María Ángeles està segura que la seva filla va néixer amb vuit mesos i no amb sis com va dir Sor María, però no té història clínica, ni lligall d'avortament, només una anotació en el registre de sortida que acredita que va deixar Peña Grande amb els seus fills, en plural, un error garrafal o una enorme mentida.
El temut "botiquín" en la zona de pediatria i puericultura, era el país d'aniràs i no tornaràs per als bebès que desapareixien de manera irregular. "Aquí pujaven als nens que estaven malaltons i a aquells que donaven en adopció, però el que sí que se sentia molt és que els nens valien dues-centes mil pessetes i les nenes cent seixanta mil, és a dir, fins i tot per a això valem menys".
Isabel de la Cruz Gallego va ingressar en Peña Grande en 1981, feia sis anys que havia mort el dictador i el Regne d'Espanya donava per clausurada la transició. Les institucions franquistes eren vives i es continuava robant nadons.
Diu la Isabel: es convencia a la mare, era assetjada, si era menor, si era feble, si estava malament, si afectivament estava deprimida, si se sentia sola, s'aprofitaven d'aquesta situació. El que passa és que s'adoptava de manera irregular i previ pagament i a això tu li pots dir venda, o el que tu vulguis. Jo vaig parlar amb pares que van adoptar nens. Jo amb tres persones més vam agafar a uns pares a la porta un dia i ens vam fer les ximples, quan ja estàvem denunciant, i els vam dir: què fan? - Venim per un nen, el quart nen que ens portem ja d'aquí.
Isabel explica: els meus primers mesos en Peña Grande van ser fins i tot agradables, vaig trobar companyes que estaven embarassades com jo, vaig fer bones amistats, jo era una dona amb un nivell de formació i consciència molt gran i, per tant, sempre vaig ser una privilegiada dins de Peña Grande. El meu part va ser la meva primera ruptura mental que jo vaig tenir amb el centre i amb les monges, el meu primer acte de rebel·lia, negar-me a acceptar que jo era un conillet d'índies, que era brossa, que no mereixia gens de respecte i que la meva vida i la de la meva filla no mereixien gens de respecte.
Isabel i la seva filla van estar a punt de morir després de 48 hores d'un part inhumà en una maternitat tan mancada de mesures higièniques, que una inspecció sanitària va acabar ordenant el seu tancament. Encara que Espanya ja havia entrat en la dècada dels vuitanta, les vexacions de les joves mares no havien acabat, ni tampoc les pressions de la monja responsable de la maternitat perquè donessin el seu fill en adopció.
Relata Isabel: em va dir que el millor que podia fer jo era regalar la meva filla a una família que tingués mitjans perquè la meva filla anava a ser més feliç amb ells que no pas amb mi i jo li vaig dir: vostè creu de veritat que l'amor que jo pugui tenir per la meva filla és substituïble per diners?, perquè per a mi no, evidentment, i em va respondre: és que si no ho fas, la teva filla estarà aquí parint quan tingui deu anys. Les monges pressionaven i a vegades tan exageradament que en feia preguntar-me què guanyaven elles, perquè la resposta és la del milió, ja que lo lògic és que vulguis que un fill es quedi amb la seva mare.
Passaven coses com obligar a una nena que ha estat violada pel seu pare, a tornar amb el seu violador i que tornés embarassada una altra vegada a Peña Grande, em semblava espantós. Érem dones pobres, carn de canó, en mans d'un sistema que a més ens menyspreava i no ens valorava.
L'orde secular de les Evangélicas feia deu anys que dirigia el centre quan les càmeres de televisió espanyola van fer un reportatge, que no va mostrar la cara d'aquest lloc on joves mares se suïcidaven i nenes vivien en la indefensió més absoluta.
Isabel i altres mares valentes van trencar el silenci i la denúncia va arribar al consell superior de menors, el dia que el seu president va arribar amb les càmeres de televisió, les internes rebels van aconseguir parlar amb ell i les va creure. Així es va escriure el final de Peña Grande i de quaranta anys d'impunitat dels ordes religiosos.
Isabel diu: les vam fer fora, clar que les vam forçar a acceptar que si elles treballaven per a l'estat havien de complir la llei, que la gent té drets i elles no podien trepitjar-los.
Font testimonis Peña Grande: https://www.youtube.com/watch?v=iJCB4H48FnA
«Otros niños robados»
—El marxismo es la máxima forma de la patología mental— había sentenciado el coronel Antonio Vallejo Nájera, psiquiatra supremo en la España del generalísimo Francisco Franco.
Él había estudiado, en la cárceles, a las madres republicanas, y había comprobado que tenían instintos criminales.
Para defender la pureza de la raza ibérica, amenazada por la degeneración marxista y la criminalidad materna, miles de niños recién nacidos o de muy corta edad, hijos de padres republicanos, fueron secuestrados y arrojados a los brazos de familias devotas de la cruz y la espada.
¿Quienes fueron esos niños? ¿Quienes son, tantos años después?
No se sabe.
La dictadura franquista inventó documentos falsos, que les borraron las huellas, y dictó orden de olvidar: robó los niños y robó la memoria.
L'informe demolidor sobre l'horror de la maternitat de Peña Grande.
En 1968 dues visitadores enviades pel Patronato van elaborar un informe demolidor sobre Peña Grande, que va romandre ocult durant anys en els seus arxius fins que la periodista Ana María Pascual ho va trobar quan treballava per a la revista Interviú.
Diu Pascual que és monstruós, sobretot perquè ho expliquen funcionàries del mateix Patronat, conten el que estaven vivint aquestes dones, que eren castigades sense menjar, castigades a fer treballs forçats, lògicament sense rebre remuneració, privades dels seus fills, les castigaven sense poder veure als seus fills, ni donar-los menjar, era un règim carcerari, el mateix que estar en la presó sense haver comès cap delicte. Les mateixes funcionàries es queixen de la ingent quantitat de treball, d'hores de treball que passen aquestes dones embarassades o acabades de parir sense cap remuneració, ni cap il·lusió i sense cap necessitat, perquè no oblidem que Peña Grande ho sufragava l'estat amb diners públics. Fins i tot es parla de noies que acabaven amb crisis de bogeria, d'ansietat i va ocórrer algun cas d'assassinat dels seus bebès en un moment de desesperació, fins aquí arribava l'horror que van viure allà.
Les internes s'ocupaven de la neteja, treballaven l'horta, atenien la granja, cuinaven, feien guàrdia de nit i, per si no fos prou, treballaven en tallers confeccionant peces que les monges venien a empreses externes.
Les funcionàries arriben a denunciar càstigs físics que defineixen com a il·legals i demanen abolir immediatament. Incrèdules també les visitadores del Patronato van comprovar que també l'alimentació era deficient i la despesa en medicaments també escassa per a una maternitat on hi havia prop de 30 parts mensuals.
Pascual explica que hi havia un parell de paritoris i que qui atenia els parts eren les matrones, que eren dues o tres, el ginecòleg no apareixia tret que hi hagués una urgència, però fins que arribava podia succeir el que succeïa moltes vegades, que els nens morien en el part.
A les inspectores del Patronato no els va convèncer el que van veure, van aconsellar tancar Peña Grande i refundar la institució amb un esperit més acord als temps. El seu informe no degué agradar, algú el va ficar en un calaix i tot va seguir com sempre.
Cada octubre honorem i reconeixem els brigadistes internacionals que van lluitar contra el feixisme, van salvar vides i també van deixar-les en terra republicana barrant el pas als feixistes. Molts van quedar sense pàtria on tornar, altres van ser represaliats als seus països d’origen. Els que no van marxar, seguint ordres, van patir la repressió als camps de concentració franquistes, a les presons i també van ser assassinats per la dictadura.
Entre les 54 diferents nacionalitats de voluntaris defensors de la República, volem destacar als voluntaris portuguesos, que ja sabien el que era estar sota el jou d'una dictadura. En la Olimpíada Popular de Barcelona, alternativa a les nacionalsocialistes de Berlín, van participar reconeguts esportistes portuguesos. Aquesta Olimpíada seria l'embrió de les Brigades Internacionals.
Desfilada Olímpiada Popular
El Diario de Almería del diumenge 19 de juliol de 1936 recull la següent notícia: La Federación portuguesa de natación, participa en la Olimpiada Popular.
En su carta del 3 de julio de 1936, la Federación Portuguesa de Natación dio su adhesión a la Olimpiada Popular de Barcelona, anunciando su intención de participar con una delegación.
A estas horas ha comunicado ya la inscripción definitiva del nadador Joao de Silva Marques, del Club F.B. de Belenenses, campeón y recordman de Portugal, que participará en las pruebas de 200 metros braza de pecho en el campeonato internacional, como representante de su país.
Molts dels esportistes presents a Barcelona van formar part de les columnes antifeixistes. Un grup important d'antifeixistes portuguesos es van adherir a la columna Piquer, del POUM. Alguns van arribar a ser cap de columna com Germinal de Sousa, de la Columna Tierra y Libertad.
Va ser a Barcelona el 28 d’octubre de 1938 el multitudinari comiat a les Brigades Internacionals. Una història de solidaritat, generositat i germanor com mai s’havia vist a la història de la humanitat i que mai podrem oblidar. Honor i glòria a les dones i els homes de les Brigades Internacionals.
Al soldado internacional caído en España
Si hay hombres que contienen un alma sin fronteras,
una esparcida frente de mundiales cabellos,
cubierta de horizontes, barcos y cordilleras,
con arena y con nieve, tú eres uno de aquellos.
Las patrias te llamaron con todas sus banderas,
que tu aliento llenara de movimientos bellos.
Quisiste apaciguar la sed de las panteras,
y flameaste henchido contra sus atropellos.
Con un sabor a todos los soles y los mares,
España te recoge porque en ella realices
tu majestad de árbol que abarca un continente.
A través de tus huesos irán los olivares
desplegando en la tierra sus más férreas raíces,
abrazando a los hombres universal, fielmente.
Cada octubre recordem l’assassinat del President Lluís Companys i Jover, aquest mes volem llegir per honorar-lo el poema de M. del Carme Ministral i Masià escrit el 1990 titulat “Companys, camí de l’exili”. En llegir-lo recordem a totes les persones anònimes que van emprendre aquest dolorós camí i a les milers que a tot el món, cada dia, emprenen camins d’exili, molts sense retorn, molts plens de ferides, misèria i mort.
El vent de tramontana et fueteja el rostre,
i la llum del capvespre et fa plorar.
Quin pas feixuc deixar la teva terra,
palau dels teus amors i els teus treball.
Els teus ulls, brillants i menuts,
com besllumegen les arrels
d’un calvari tot just ja començat.
L’Empordà florit d’altra jornada
amb l’esberla del so del tamborí,
amarat de plor per eixa desbandada.
Que no sap on va, ni on té destí.
El pas per la Bajol, com torre de defensa,
sent l’últim d’aquells que per la pàtria
lluitaren sens parar.
L’aire gelat d’un febrer no massa tendre,
glaça les carns dels qui han perdut ja l’esma
i no els queda ni alè per respirar.
Vers un camí incert de desbandar-se,
trepitges els rostolls d’un bosc petit,
com ploren al teu pas les atzavares,
com gemeguen les pedres del camí!
La pàtria queda enrera.
El coll de la Manrella, atalaia gegant,
al fondre’s a l’ensems les dues terres,
te’n fan l’acomiat.
L’aire gelat d’hivern de tramuntana
pot enviar-ne l’últim crit als estimats,
no et giris per dir adéu: ets massa feble.
La terra era molt bella, i els homes
a cops de pal l’han destrossat.
No et giris per dir-li adéu
defalliries al mirar enrera,
I el cor ja tens mig mort de tanta pena.
L'acte es va tancar amb els sentits versos del company Antonio al seu germà Cipriano Martos Jiménez.
Fototeca:
'El Patronato' COMPLETO | Crónicas | La 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada