Un any més continuem en la lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Un any més després després del nostre desè aniversari duent les nostres reivindicacions per diferents localitats de Catalunya. Aquest any ens quedem a Barcelona i visitarem tots els districtes de la ciutat. Ho farem per continuar amb la nostra digna campanya de conscienciació sobre la importància cabdal de la defensa dels drets humans per a una societat que vol esdevenir realment democràtica. I volem començar aquest viatge de lluita i solidaritat amb les víctimes de la repressió feixista espanyola i les seves famílies per un barri que sempre ha gaudit del merescut títol de combatiu. Aquest 25 de gener ens hem concentrat a Nou Barris.
Comencem aquest 2020 com vam acabar el 2019, amb represaliats per exercir els drets i llibertats, que haurien d’estar protegits per garantir el nostre dret democràtic de protesta. Però amb una diferència, comencem aquest any amb una nova legislatura, amb un govern de coalició que ha promès lleialtat al rei, per això totes les comparacions amb la República són grolleres. Un govern on tots els actors no poden ser protagonistes i on el paper de la Memòria ha estat durament disputat entre els artistes consagrats per la constitució i els meritoris. Perquè encara que les polítiques de Memòria semblin a priori en comparació amb carteres com Defensa, Interior, Economia o Justícia un paper secundari, no ho són. La Memòria Històrica és la que pot trencar el statu quo de la Transició, la que qüestiona d’on venim i on volem anar, la que denuncia que sense ruptura democràtica no pot haver-hi democràcia. Perquè lluitar pels drets socials i la justícia social és Memòria Històrica. Sempre hem mantingut que no es tracta només de la reivindicació de les víctimes, també de la reivindicació de les seves lluites i ideals. Lluites vigents com exigir un treball i un salari dignes, com el dret a un habitatge habitable, el dret a una sanitat i a una educació universal, gratuïta i de qualitat, el dret de les dones a viure, lliures i amb igualtat de drets, el dret a expressar-se en llibertat, el dret dels col·lectius marginats i atacats per la seva condició a gaudir de seguretat i respecte, a eliminar la discriminació de qualsevol classe, a abolir els privilegis de latifundistes i repartir la terra, i els dels especuladors i defraudadors del sistema capitalista, contra la usura de la Banca, per l’estat laic i la separació de poders sense prebendes per l’Església, pel dret d’autodeterminació dels pobles, per abolir la monarquia i donar pas als valors republicans en forma de República, per enfonsar el feixisme a un abisme insondable.
La llista és tristament ampliable perquè encara tenim molt per lluitar i defensar. Reclamacions històriques contra sistemes on sempre hi ha hagut explotadors i explotades, on les classes continuen existint i la desigualtat creix. Reclamacions de drets que van pensar conquerits per sempre més amb la publicitada societat del benestar, venuda com producte de la transició del continuisme, conquestes espoliades i emmordassades els darrers anys. Anys on han crescut les fòbies als més febles i on el feixisme ha tret pit, ara des dels seus escons, gaudint de la llibertat que ens roba cada dia. És més que evident que ens trobem en un escenari molt més fosc que quan van començar la nostra lluita, amb un guió de déu, pàtria i rei per a una obra que ja ens sabem de memòria i on perden sempre els mateixos. Per això ara més que mai no hem de defallir perquè ara hem de guanyar un futur de drets humans i això no es fa de la llei a la llei, sinó del carrer a les institucions.
La Memòria és un mirall on tot allò que diuen que ja està superat per falses reconciliacions, votacions de constitucions amb corona i el trágala postdictadura es reflecteix tal com és, un escenari on legislatura rere legislatura se’ns ha mostrat la mateixa obra del lligat i ben lligat amb diferents rostres i diferents companyies. Una imatge on les víctimes continuen sota terra i els seus botxins en la impunitat. Per això era tan important per al PSOE, coautor del bipartidisme de l’immobilisme, mantenir la Memòria dins de les seves competències. I per això ens vendran com a grans victòries la segona part del Valle de los Caídos i una possible il·legalització de la Fundació Francisco Franco, fins i tot una futura anul·lació dels judicis del franquisme, no sabem si il·lusòria, i no podem comprar això com una gran fita. No ho podem fer perquè quedarà en peu la clau de volta del sistema que ens nega la veritat, la justícia i la reparació, el pilar del Règim després del Règim, la llei d’Amnistia que sustenta el 78 i els seus vicis. Ens vendran com a grans victòries els petits avenços per tal que oblidem que vivim en el llegat del dictador i que el passat franquista oprimeix el futur antifeixista que totes i tots volem. Hem d’estar alerta i no comprar entrada de nou per aquestes velles representacions del miratge perquè ja ni ha prou de repetir la història.
Hem començat un nou any on no abaixarem la guàrdia, on bel·ligerantment alçats continuarem denunciant la injustícia i exigint els drets de les nostres víctimes, de totes nosaltres, perquè mai claudicarem. I ho fem a un barri de veïnes i veïns lluitadors que no van acotar el cap. Com cada gener, trist aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, cridem NO PASSARAN!
Vam estar a tocar de la Plaça de la República als antics jardins de la Segona República. Aquí ens vam reunir, totes i tots antifeixistes, els que somien amb una tercera república, els que anhelen una república catalana, els que no volen la tutela de cap estat, per retre homenatge a aquelles i aquells que van voler fer realitat els nostres desitjos i que van patir l’horror del feixisme en totes les seves cruels formes.
Una plaça que va agafar el relleu d’altra plaça de la República barcelonina, que entre el 1931 i el 1939 va donar nom a l’actual plaça Sant Jaume i on es va proclamar la República i es va celebrar la victòria del Front Popular. Una plaça que va acollir un símbol que uneix la primera i la segona república, una escultura que va ser retirada per les tropes franquistes de la plaça Cinc d’Oros, i que en 1990 va ser instal·lada en aquesta nova plaça de la República. És una escultura que esperem continuï unint repúbliques, les que van ser eliminades per cops d’estat i les que vindran.
Aquesta al·legoria va ser dedicada a Francesc Pi i Margall, president de la Primera República, inaugurada pel President Companys l’abril de 1936, president assassinat pel feixisme espanyol, i retirada l’abril de 1939 pel franquisme. Va ser substituïda per una escultura dedicada a la Victòria feixista. Aquesta darrera va ser retirada el gener de 2011 de la llavors plaça Joan Carles I, gràcies a les reivindicacions dels col·lectius de memòria i d’associacions d’aquest barri.
Visca la República!
El 26 de gener van entrar les tropes franquistes a Barcelona. Els discursos que es van sentir llavors, els articles que es van escriure als diaris a partir d’aquell moment, tots adeptes al Règim, no difereixen molt de les declaracions de diferents polítics d’avui, veus del PP, Ciutadans i Vox, de vegades de veus del PSOE.
Mentre els feixistes entraven per un extrem de la ciutat per l’altre fugien cap a l’exili els últims antifeixistes, que van tenir l’oportunitat de fer-ho i van tenir la visió de la brutal repressió que es desfermaria les hores següents. Moria la jove República i la més vella reacció tornava altre cop, però aquesta vegada en forma de dictadura. Tornava a ser l’hora dels eterns vencedors, dels explotadors, dels alienadors. Caudillo, Espanya, Església, oligarquies, doctrina, masclisme, sotmetiment. Fugia la llum republicana, entrava l’obscuritat de botes i creus.
Una nova però envellida, trista i grisa Barcelona rebia als vencedors amb misses de campanya, braços aixecats, aclamacions a les forces d’ocupació mentre les presons s’omplien fins a l’amuntegament d’aquelles i aquells que no havien pogut escapar, dels que pensaven que no havien fet res per entrar-hi i fins i tot d’aquells que van saludar els opressors com alliberadors, ningú es salvava de les legions de delators. I quan entraves a les presons franquistes ho feies amb passaport a la mort, no sabies si et mataria abans un bacteri o una bala.
Els que s’havien rebel·lat contra la República acusaven amb les seves mans tacades de la sang dels antifeixistes als legals defensors de la legalitat republicana de Rebel·lió. I aquest cinisme arriba fins avui on els que defensen la democràcia i la llibertat són sancionats, empresonats o obligats a exiliar-se, polítics, dibuixants, cantants, actors, jovent conscienciat, tu que m’estàs escoltant, tothom que no sigui considerat un bon i lleial espanyol, de la seva vella Espanya de nou cabdill amb corona, aquella Espanya que es va passejar per la Diagonal un gener de 1939.
Hem seleccionat aquest extracte d’un article de Carles Sentís de febrer de 1939 a La Vanguardia titulat “El fin de una película de gansters, simplemente” perquè il·lustra un discurs que persisteix. Poden canviar els noms dels actors però preval el guió.
Señores,- un poco de reflexión: Bueno, sí: «Los últimos días de Cataluña»... la de Durruti... «Las últimas horas de Cataluña»... la de Companys... la de Negrín... ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso. Eso no ha sido más que «The End», el cartelito de «Fin» de esta gigantesca ampliación de «Scarface» o de «El Imperio del Crimen».
Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría, vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer.
Senyors feixistes, la seva Catalunya Real és en blanc i negre, la nostra Catalunya de veritat es vesteix amb els colors de l'antifeixisme.
El 1936 a Nou Barris va guanyar el Front Popular. El 1939 totes les il·lusions i esperances d’un barri de treballadores i treballadors vinguts d’arreu de l’estat, que no havia deixat de créixer, es van esvair. La postguerra va ser molt dura però molt més per als vençuts, i més encara per a les vençudes. Les dones són cabdals per explicar la història d’aquest barri, relats de sacrifici, lluita i superació, de solidaritat i unió per sobreviure al franquisme opressor. Dones vingudes fugint dels seus llocs d’origen o desterrades per la maquinària destructora de vides en què es va convertir el franquisme i el seu sistema nacionalcatòlic. Dones com la Trinidad Gallego i la Luisa Roldán vingudes des de Madrid, la Carme Riaño des de Cantàbria, la Maria Barceló des de Múrcia, o la Maruja Ruiz des de Granada, que com tantes altres van haver de viure la precarietat del barraquisme. Totes aquestes dones es van aixecar després de cada cop rebut i amb milers de dones més van construir Nou Barris i van ser l’avantguarda de la seva dignitat.
El pare de la Carme Riaño Ibáñez, en José Riaño Ríos, tenia 33 anys el 28 d’octubre de 1941 quan es va suïcidar a Mauthausen. Fill de Santa Cruz de Iguña, Cantàbria, estava casat i va ser interventor de ferrocarril durant la República. El 1939 va sortir cap a l’exili pels Pirineus catalans amb la resta de l’exèrcit republicà, era Tinent de ferrocarrils. José va passar pels camps de concentració francesos i més tard pels d’extermini alemanys. No va poder suportar l’horror del sadisme dels nazis i les condicions inhumanes dels seus camps de mort i es va llençar contra un filat morint electrocutat i cremat.
La mare de José i àvia de la Carme, la Filomena Ríos, formava part de la caravana de desapareguts que el març de 1938 va sortir de l’escola de Silió, Cantàbria, per no tornar mai més. Va ser acusada d’ajudar als fugits. Van torturar a la Filomena i als seus fills per fer-los dir que el José era pels voltants del poble, quan estava lluitant a Catalunya. Aquesta vídua de 63 anys va morir per dir la veritat, que no havia vist el seu fill i que no sabia res.
El germà petit d’en José, l’Eustaquio Santiago, tenia 16 anys quan va ser detingut, torturat i empresonat el 1937. El 1940 sortia de la presó sense haver estat jutjat. Les ferides del seu patiment el van acompanyar tota la vida.
El cunyat d’en José, l’Arsenio Díaz Pérez, va ser detingut i torturat perquè delatés a José, i va ser passejat en Cerrazo.
El seu fill José diu que va passar una vida molt trista per ser fill de rojo.
Moltes històries com aquestes formen part de la memòria d’aquest barri lluitador, no oblidem perquè seria renunciar a la nostra pròpia història.
Una vecina de este barrio fue Trinidad Gallego Prieto, una mujer que combatió el fascismo y que no renunció nunca a sus ideas a pesar de la represión sufrida.
Trinidad nació en 1918, en el seno de una familia de clase trabajadora, hija de costurera y nieta de portera. Estudió taquimecanografía y francés y empezó a trabajar de secretaria en la Cámara de Comercio Inglesa. También estudió para enfermera y matrona.
Con dieciocho años participó en las tareas de ayuda a los niños asturianos refugiados en Madrid tras la revolución de octubre de 1934. En 1935 estaba afiliada al PCE y en 1936 formó el Comité de Enfermeras Laicas contra el monopolio de las órdenes religiosas femeninas.
Trinidad Gallego tras el golpe de estado fascista pasó a Sanidad Militar y durante toda la guerra estuvo trabajando en diferentes hospitales como enfermera.
Trinidad con su madre y su abuela en la prisión de Amorebieta en 1941. Archivo Trinidad Gallego.
El 12 de abril de 1939 fue detenida junto con su madre Petra y su abuela Trinidad, que contaba 87 años por aquel entonces. Cuarenta y ocho horas después ingresaban las tres en Ventas. En junio las tres fueron juzgadas y condenadas a treinta años de prisión, como consecuencia de la falsa delación de un vecino del inmueble de la portería. En seguida se incorporó Trinidad a trabajar en la enfermería de Ventas como matrona, y allí fue testigo de la enorme mortandad de niños y de presas madres.
De Ventas pasaron a la Prisión Maternal del Alto del Hipódromo, y de allí en septiembre de 1939 a la prisión de Amorebieta (Vizcaya), regida por la orden religiosa de las Hermanas de San José. Más tarde Trinidad vuelve a ser trasladada a Madrid para ser juzgada en otra causa abierta contra ella y condenada a 12 años y un día. De regreso a Amorebieta, las tres fueron liberadas a fines de 1941 gracias a una revisión de la sentencia, pero con obligación de destierro.
En 1942 Trinidad fue detenida en Alicante y trasladada a Ventas y de allí a la nueva prisión maternal de San Isidro, como comadrona. Fue liberada en mayo de 1943. A finales de 1946 vuelve a ser detenida en Alcaudete de Jaén y juzgada por “auxilio a bandoleros”. La estancia en la prisión de Jaén debilitó tanto su salud que hubo de ser trasladada una vez más a Ventas, convertida por entonces en hospital penitenciario. Sale definitivamente de prisión en 1949 tras siete años y ocho meses de reclusión total. A sus treinta y seis años decidió empezar una nueva vida en Barcelona y se instaló en el barrio obrero de Nou Barris. Hasta 1969 no le fueron reconocidos oficialmente los títulos de enfermera y matrona, necesarios para poder trabajar en una clínica oficial. Fue militante del PSUC hasta su muerte en su casa de Nou Barris el 2011.
Trinidad fue una de las componentes de les Dones del 36 que con su importante labor pedagógica reivindicaron la figura de las mujeres que plantaron cara al fascismo y sufrieron la represión de la dictadura, como ellas mismas. Mujeres irrepetibles.
Fuente: aquí.
Vam retre homenatge a Josep Lluís Facerias, fill de Barcelona assassinat pel franquisme. Facerias fou un militant i guerriller anarquista, un dels màxims exponents del maquis urbà dels anys quaranta i cinquanta del segle XX.
L'any 1936, quan tenia 16 anys, s'afilia a la Confederació Nacional del Treball i a les Joventuts Llibertàries de Catalunya del barri del Poble Sec. A l'inici de la Guerra Civil espanyola, s'allista en la Columna Ascaso, lluitant tota la guerra al front d'Aragó fins que és fet presoner el 1939, quan l'exèrcit republicà ja es batia en retirada. Aquest mateix any perd la seva companya i la seva filla de mesos, assassinades quan fugien cap a França al costat de milers de refugiats.
Va estar empresonat pel règim franquista fins a l'any 1945. Alliberat, s'incorpora al Sindicat d'Indústries Gràfiques de la CNT, mentre treballava com cambrer i caixer en un restaurant. El temps lliure de què disposa el dedica a l'activitat clandestina antifranquista, sent un dels membres més actius en accions i organització de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, les quals tornen a publicar Ruta, el seu diari portaveu. El 1947, després d'estar pres de nou, a la presó model de Barcelona; convençut que la lluita armada era la manera més ràpida d'obtenir diners com a suport al sindicat anarquista, als militants presos i els seus familiars més necessitats, forma el grup guerriller la Partida de maquis de Facerias, realitzant la seva primera acció: un atracament a la fàbrica Hispano-Olivetti. La més recordada de les seves accions va ser el robatori a la Casita Blanca, un meublé on els senyors de l’aparell franquista, entre altres, eren clients assidus.
En Josep Lluís Facerias és assassinat el 30 d'agost de 1957 en una emboscada de la policia franquista a l'encreuament dels actuals passejos Verdún i Urrutia amb el carrer Pi i Molist de Barcelona, on se'l recorda mitjançant una placa circular a terra.
Font: Viquipèdia.
La memòria de la Guerrilla és un deute que tenim vers unes persones que no van claudicar mai i que durant molt de temps, en democràcia també, han estat víctimes no reconegudes, que han arrossegat l’estigma de delinqüents i terroristes, tractament que els donava la dictadura que els caçava com a animals. Encara més injuriats si eren anarquistes. Però els guerrillers eren lluitadors antifranquistes i les seves vides han de ser recordades pel seu valor i han d’obtenir justícia per les seves morts en mans dels botxins franquistes.
Descans de la fàbrica. Arxiu: Montse Argente Jiménez
Vam llegir el testimoni de Lourdes Ponce, més coneguda com a Pitusa, per fer homenatge a les dones que volent ser lliures van venir a aquest barri per deslliurar-se d’un franquisme que es feia més palès a les poblacions més petites. Dones que van donar vida a molts barris i que van ser llavor de lluita per a la dignificació dels barris i els drets de les dones. Testimoni que parla de migració, d’exilis interiors, i de com tenim el deure d’acollir, perquè potser demà necessitarem marxar de casa nostra i ens caldrà la solidaritat i l’escalfor d’altres. Això també és memòria antifeixista.
“Nací en Huesca y a los veintitrés años me convertí en emigrante social. Era el año 1972. Ser mujer en Huesca en aquella época era difícil. El control social que se ejercía sobre nosotras era tremendo. Todo se comentaba, si vestías pantalones, si fumabas, si te besabas, si… Yo era telefonista y me presenté a una oposición. Conseguí la plaza en Barcelona. Alquilé, junto con una amiga, una habitación con derecho a cocina, en el piso de una mujer que había emigrado años antes. El piso estaba en la calle Viladomat y a pesar de que el precio que pagábamos no era barato, la propietaria no encendía el calentador y durante un año tuvimos que ducharnos con agua fría. A la noche leíamos y nos amenazaba con subirnos el precio si no apagábamos la luz. Esa cadena de explotación de los viejos hacia los nuevos emigrantes se repite actualmente. Sabemos por experiencia propia lo que es la emigración sentimental y afectivamente. La hemos vivido en primera persona.
Pocos meses después, por un poco más de dinero, nos mudamos a un piso en L’Hospitalet, con cuatro habitaciones y terraza. El precio del alquiler eran 3000 y yo en aquel entonces cobraba 9.500 pesetas. En el año 1974 me trasladé al barrio de La Prosperitat, donde aún vivo. En el piso llegamos a residir nueve personas, era el punto de llegada de otras personas emigrantes”.
Font: Dones de Nou Barris 1
L’Estat franquista va imposar diverses obligacions a les dones. Una d’aquestes va ser el servei social, considerat un “deber nacional”, un requisit previ, en alguns casos, per accedir al lloc de treball, obtenir el carnet de conduir o el passaport, o accedir a la universitat.
Josefina Fuentes Bautista, nascuda a Barcelona el 1955, el va haver de fer, com gairebé la totalitat de les dones de la seva generació. El 1969, es va incorporar al món del treball remunerat en el sector mercantil. Tenia catorze anys i va haver d’assolir tot un conjunt de requeriments. Primer, una autorització paterna, no podia ser materna. Segon, aportar una certificació facultativa de no patir cap malaltia contagiosa o cap infecció. Tercer, estar vacunada. I finalment, un justificant de l’edat.
Tot això eren més requeriments de l’Estat envers les dones, a les quals obligaven a fer el servei social per obtener coses que avui ens semblen tan sencilles com el passaport o el carnet de conduir. Josefina el va fer el 1971 i, en el certificat d’assistència al servei social que ens ha facilitat, hi podem llegir “Prepárate para el hogar”. Ella mateixa explica: “Ens feien fer paneretes per a criaturas que se suposava que totes, absolutament totes les dones havíem de tenir en un futur més o menys immediat, a excepció, no cal dir-ho, de les dones que es farien monges”. El document continuava: “El Servicio Social te ofrece una oportunidad generosa y de formación”. “Aquella oportunitat generosa era viscuda per les dones com un temps que ens robava l’Estat i ens revoltàvem contra aquella formació que ens volia recloure i adscriure a l’espai domèstic com a única oportunitat vital, alhora que pretenia adoctrinar-nos en el principios del movimiento, uns principis de submissió que rebutjàvem la gran majòria de les que assistíem obligades a aquelles inacabables i avorrídissimes sesions.
Coses com aquestes són el retrat d’una societat on la meitat de la població vivia discriminada sense dret als drets que gaudia l’home. Aquesta era la dura realitat de la dictadura franquista.
Font: Dones de Nou Barris 1
L’escriptora Montserrat Roig, reivindicadora de la Memòria quan gairebé ningú en parlava, va publicar un article al El Periódico, transcrit després a Temps d’Horta el desembre de 1994 sobre les moltes tasques de les dones, tan alienants per repetitives i gens valorades:
“Un dia, mig en broma, vaig apuntar en un rotlle de paper higiènic totes les tasques que fa –desfà- una dona casada i amb dos fills des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. Em van sortir 123 treballs diferents. I aquí sí que no exagero: els plats s’embruten /es freguen/ s’eixuguen/ es guarden/ estreuen/ es posen/ s’embruten/ es freguen… Les bates dels nens es posen/ es treuen/ es renten/ s’estenen/ es planxen/ es pleguen/ es guarden. Només faria falta, durant una setmana, que milers de dones, milions de dones, deixessin de fer 123 tasques que jo vaig apuntar en un paper higiènic. Tot tipus de dones. Veuríem què farien els cardenals de Roma sense les seves mongetes”.
Aquest 123 treballs, i molts més encara, van dur a terme cada dia una legió de dones que van ser la crossa de la república vençuda en la més dura i repressiva de les postguerres. Dones que ho havien perdut tot i que van sacrificar la seva existència amb la recompensa de la invisibilització, del sotmetiment a un règim que les volies submises i reproductores recloses a l’àmbit domèstic. Dones que encara avui han de lluitar de valent per la igualtat i que han sumat a les 123 tasques de les quals parlava la Montserrat altres moltes, pressionades per una societat capitalista que les vol estereotipades i esclaves dels models que aquest imposa.
Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris
Com homenatge a les dones de Nou Barris i de tants barris de treballadores vam llegir el poema «Drap de la pols, escombra...», de Maria-Mercè Marçal.
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
De les dones de la República a les dones de la Transició, reconquerint drets.
El 25 de desembre de 1936, a Catalunya, es legalitza l'avortament lliure durant les 12 primeres setmanes d'embaràs mitjançant decret publicat el 9 de gener de 1937 al DOGC. A les zones lleials a la República durant la Guerra Civil, essent ministra de sanitat la cenetista Frederica Montseny, el govern republicà despenalitzà la pràctica de l'avortament induït l'any 1937. Amb la victòria dels feixistes i amb la implantació del seu nacionalcatolicisme aquest espai de llibertat de les dones queda anul·lat com tants altres. Comença una etapa de foscor i repressió que patiran amb més cruesa unes dones alienades per la dictadura i condemnades a la seva mort política i social.
El 1977 a la vocalia de Nou Barris –continua Pitusa- érem tres generacions de dones que anaven dels 18 als 38 anys. Els temes que centraven el nostre interès eren l’ensenyament, la sexualitat i el dret. Érem dones de diversa procedència i un dels temes que generava conflicte era el de l’avortament. Un dia en què vam parlar-ne, com que hi havia dones de diverses procedències ideològiques- com ja he dit-, vam prejutjar que hi podien haver diversos prosicionaments al respecte i que podia generar conflicte, però la sorpresa va ser quan cadascuna de les dones reunides va començar a explicar la seva experiència. Hi havia una companya que havia avortat tres vegades i tenia cinc criatures vives. Una altra ho havia fet en dues ocasions. T’adonaves que la teva veïna també havia avortat. Tot i això, l’avortament era il·legal i no sempre es practicava amb garanties. Totes parlaven d’”el carniser” de Sants. Al final de la reunió, totes les dones vam acordar el nostre posicionament favorable a la reivindicació del dret a l’avortament lliure i gratuït i, el dia de la mare de 1979, va manar a la manifestació convocada pel dret al divorci i a l’avortament. Drets perduts amb la pèrdua de la República.
De nou les dones hem de ser avantguarda valenta de llibertat i de drets, com les antifeixistes del 36 que van plantar cara al feixisme, com les dones que no van defallir en dictadura, com les dones que van lluitar en la transició per la seva emancipació. Ara hem de continuar la lluita de besàvies, àvies i mares contra el feixisme, el masclisme i la discriminació i perquè ens volem vives i lliures.
Font: Dones Nou Barris 2
En cadascuna de les nostres darreres concentracions en fet un petit homenatge a les companyes i companys de la nostra Mesa de Catalunya que han patit el franquisme i que mai han acotat el cap com és el cas del veí de Nou barris Antonio Silva. L’Antonio sempre ha estat en peu de combat contra la injustícia social i ha format part del teixit lluitador per a la dignificació d’aquest barri. No es va agenollar davant el franquisme i les idees que li van empènyer a plantar cara a la dictadura l’han acompanyat tota la vida de militant i activista pels drets, les llibertats i la República.
L’Antonio va militar en el PCE (ML) i el FRAP i era sindicalista de l’OSO. Amb 29 anys va ser detingut per primera vegada al Passeig de Fabra i Puig l’any 1973 quan anava a fer una entrega de propaganda. Aquesta primera vegada aconsegueix fugir amb les manilles posades i amagar-se a un local clandestí, que era la impremta del partit. Tres mesos més tard quan buscava un nou local pel partit amb un DNI fals és tornat a detenir, però aquesta vegada per la Brigada Político Social. És traslladat a la Via Laietana, centre de tortura i repressió de Barcelona, que encara continua sent seu de la Policia Nacional a la ciutat. L’Antonio va ser sotmès a durs interrogatoris dirigits pel conegut comissari Roberto Conesa, que en un moment donat fins i tot va deixar la seva pistola sobre la taula sortint de la sala tot esperant la seva reacció, una excusa perquè aquella detenció hagués acabat en tragèdia. Li van aplicar el manual de tortures físiques i psicològiques deixant-lo sense coneixement en diverses vegades, dels cops a les plantes dels peus fins a deixar-los ben negres als corrents elèctrics als genitals, des de les puntades de peu al cap als cops per tot el cos amb una tovallola molla, des de la privació d’aigua i menjar a la de la son obrint i tancant les llums cada 10 minuts, fins i tot li van ficar en diferents ocasions una pistola a la boca provocant-li ferides a la llengua. Antonio després d’uns dies de terror va ingressar a la presó Model. La família d’Antonio va poder pagar més tard una fiança de 25.000 pessetes, que eren molts diners llavors, imposada pel Tribunal de Orden Público. Una família que també va ser coaccionada i maltractada, fins i tot un policia li va dir a la seva mare que no sabia on estava el seu fill, que potser era mort en un barranc. Sadisme i crueltat dels funcionaris franquistes, que van ser amnistiats el 1977 i que encara gaudeixen de la seva impunitat.
Via Laietana, centre de tortura, amb flors pels policies que van reprimir votants.
Torturador Roberto Conesa
L’any 1974 el TOP va jutjar en rebel·lia l’Antonio i el va condemnar a 3 anys de presó per propaganda il·legal. El seu judici no ha estat anul·lat, des d’aquí exigim l’anul·lació dels judicis polítics d’aquest tribunal, que va canviar de nom i que continua actuant.
L’Antonio és querellant a la República Argentina buscant justícia. És un gran orgull tenir-te com company de lluita.
En aquest barri orgullós del seu origen obrer volem llegir aquest poema als tres obrers assassinats per la policia a Granada l’any 1970, mentre es manifestaven pacíficament per un salari digne i per la jornada laboral de 8 hores a l’obra. Manuel Sánchez Mesa, Cristóbal Ibáñez Encina i l’Antonio Huertas Remigio que va morir d’un tret a la templa. El crim va ser altre cop a Granada però podia haver estat aquí. Perquè d’aquí i de fora som la mateixa classe treballadora, i hem de recordar-ho cada dia davant els discursos racistes de la ultradreta que creixen en barris on no hauria de tenir cabuda aquest verí que discrimina i mata.
Abiertamente alzamos la palabra
desde la tierra dura y las raíces.
De cada golpe oscuro recibido
os damos testimonio abiertamente.
En esta nuestra voz y nuestra lucha,
nuestra sangre vertida, inevitable
como el sudor amargo de las horas
trabajadas sin fin y sin principio.
Nos escuece la piel, esta segunda
piel de hombre nocturno, que no surge
de la luz, sino desde la muerte,
bajo la lluvia, el sol y el latigazo.
No fueron tres tan solo. Nos quedamos
todos sobre la tierra sorprendida,
descubriendo de pronto, una vez más,
las ocultas razones de las cosas.
No hemos llorado, es cierto. Este dolor
no nos cabe en las lágrimas desnudas.
Sólo tiene lugar si es compartido
por cada hombre, y transformado en actos.
Un altre company de la nostra Mesa de Catalunya, lluitador incansable per la veritat, la justícia i la reparació, és veí de Nou Barris. Parlem del nostre Lluís Serra. El pare d’en Lluís va ser assassinat pel feixisme espanyol quan ell era molt petit.
A continuació llegirem l’informe de Falange que va servir conjuntament amb el de la Guardia Civil, l’alcaldia i altres per condemnar-lo a mort.
Saludo a Franco: ¡Arriba España!
Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.
Informe de la Jefatura Local de Prat del Llobregat
Delegación de Información e Investigación
En contestación a su atento oficio del 23 del corriente pidiendo informes de LUIS SERRA GIRIBERT, de 36 años, vecino de este, Pi y Margall nº 12, resulta lo siguiente: Dicho individuo es de pésimos antecedentes, antes del Glorioso Movimiento Nacional era ya uno de los principales dirigentes del Sindicato de la U.G.T., promovedor y mantenedor de la huelga revolucionaria que se produjo en la Papelera Española en junio de 1936. Una vez iniciado el Glorioso Movimiento fué uno de los principales elementos del Comité rojo que se formó en la localidad siendo también presidente de las Juventudes comunistas y activo militante del P.S.U.C., siendo también alcalde de la localidad durante los tiempos trágicos en que se cometieron tantos asesinatos. Ingresando más tarde como voluntario en el ejército rojo. Se le considera indigno de convivir en la nueva Sociedad forjada con la sangre de nuestros Mártires.
Lo que le comunico para sus oportunos efectos.
Por Dios, por España y su Revolución Nacional Sindicalista.
Prat de Llobregat, 31 de mayo de 1939.
Año de la Victoria.
El Delegado de Investigación e Información.
A les 5.45 del matí del 18 de novembre de 1939 Lluís Serra Giribert va ser afusellat al Camp de la Bota. El seu consell de guerra va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya el 2017 gràcies a la lluita de les entitats memorialistes i al gran treball del nostre company Josep Cruanyes de la Comissió de la Dignitat. Lluís Serra i Giribert va morir innocent, els culpables i els seus hereus resten en la impunitat.
En honor de Lluís Serra i de tants i tants soldats antifeixistes, de totes les edats, de tota condició, també dones amb fusell i coratge, que van defensar la República, vam llegir aquest poema de Josep M. Murià.
Josep M. Murià
Comiat
Pare, m’en vaig. Teniu la meva aixada
que em cal prendre el fusell.
Quedeu-se vós amb dones i mainada,
perquè sou massa vell.
Me’n vaig a guerrejar per ésser lliure
i aconseguir la pau.
Més val morir cent cops que no pas viure
tractat com esclau.
Ens ve la gent innoble i maleïda
per terres de ponent;
aixequen l’estandard de la mentida,
que amaga un baix intent.
¿Desconeixeu què els porta a la baralla
amb uns soldats a sou?
L’explotació del poble que treballa
i que ara els ha dit prou!
Pare, m’en vaig. Si no us tornés a veure
quedeu-ne resignat;
el vostre fill haurà complert el deure
i el deure li és sagrat.
Si tinc més sort i abasto de la guerra
la desitjada fi
i torno per cavar la meva terra,
us portaré amb mi,
com a trofeu guerrer, la garantia,
per temps il·limitat
de viure en el treball de cada dia
la plena llibertat.
Llibertat, llibertat tan estimada,
per l’home i per l’ocell!
Pare, me´n vaig: teniu la meva aixada
que em cal prendre el fusell!
Antonio i Lluís.
Isabel-Clara Simó
Aquest mes ha mort la Isabel-Clara Simó, ella de manera clarivident va escriure el 15 de juny de 2001 a l’Avui l’article d’opinió “Memòria”, del qual vam llegir els següents extractes:
Jordi Martínez de Foix (…) participa per exemple en la manifestació de l’Onze de Setembre del 78; a davant d’ell, un noiet de setze anys corre Fivaller avall. Uns individus vestits de paisà disparen contra aquest noi, que mor a l’acte: és Gustau Muñoz. Va morir als setze anys als braços de Jordi.
Mai, ningú, en cap ocasió, investiga qui ha disparat ni per què. Qui ha segat una vida i qui ha intentant segar-ne una altra. Jordi va morir poc després per una explosió encara no aclarada. Però aquells individus armats, qui eren? Què fan ara? Continuen al seu lloc de treball? S’han jubilat i passen per ser uns digníssims ciutadans?
Aquest article, no cal que m’ho digueu, és molt incorrecte políticament parlant; és d’aquells que no toquen, perquè l’amnèsia col·lectiva és molt més confortable. (…)
Igualment recordar Jordi Martínez de Foix i Llorens no significa exigir venjança: és recordar les ferides ofertes que té aquest país, els assassinats impunes que s’hi ha comès i la manera farisaica con tothom ens n’hem rentat les mans. L’he escrit per això. I l’he escrit perquè la seva mare, Josi, encara té els ulls plens de llàgrimes, de pena i d’indignació, 24 anys després, per haver perdut un fill de 21 anys.
Si amb aquestes persones ben vives i ben lúcides es nega que hi hagi hagut persecució del català, què passarà d’aquí a una, dues generacions? Franco resultarà un home de pau. I els catalans uns ploramiques que sempre fan victimisme…
Han passat quasi 20 anys des d’aquest article i encara hem de combatre l’amnesia i hem de defensar-nos quan ens acusen de victimisme, per això és tan important la ruptura democràtica i trencar amb la monarquia hereva de la dictadura. Avui la família d’en Gustau Muñoz és querellant a la República Argentina i busca la justícia negada pel regne d’Espanya, per trencar tanta impunitat, per la veritat, la justícia i la reparació. Per Gustau, per Jordi, per Cipriano, per Felipe, per Antonio, per tants i tants noms de represaliats per botxins que encara viuen i víctimes dels que encara avui els donen empar.
El titular de una noticia de esta misma semana rezaba así: El Senado veta una pregunta sobre el Valle de los Caídos por entender que llamar “genocida” a Franco es falta de respeto. Y era cierto. La Mesa del Senado impidió que se registrase una pregunta de un senador de Compromís que incluía el siguiente texto: “Después de sacar al dictador genocida del Valle de los Caídos, urge derogar el Decreto Ley de 1957 (…) que atribuyó la titularidad y administración del lugar de la Fundación de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, cuyo Patronato y representación correspondían al Jefe del Estado” ya que este fue firmado por un Gobierno ilegal y por tanto “no tiene sentido” que el actual Ejecutivo “acarree con las hipotecas normativas de un régimen genocida e ilegal”.
La Mesa del Senado ha obligado a reformular la pregunta porque llamar genocida a Franco es una falta de respeto, pero no es una falta de respeto que miles de desaparecidos sigan en las cunetas mientras el estado ampara bajo su paraguas de impunidad a los verdugos, a los torturadores, a los que firmaban y ordenaban, a los que sentenciaban. Eso no es solo falta de respeto es la criminal falta de vergüenza del Reino de España.
Así la Real Academia de la Historia define a Franco como Jefe del Estado y dictador. Sigue diciendo: Cuando en 1936 asumió, como Generalísimo, el mando militar de las fuerzas sublevadas, Franco tenía 43 años y era sin duda uno de los militares más prestigiosos del Ejército. (…) Franco fue elevado, en octubre de 1936, a la doble jefatura del Estado y del gobierno de la España “nacional”.
Las tres palabras: golpe de estado, no aparecen en la biografía del genocida. La palabra represión tampoco. Define el franquismo como: una amalgama de ideas totalitarias y corporativistas y concepciones conservadoras y católicas; un régimen de poder personal, autoritario, represivo, que se definió desde 1958 como una monarquía católica, social y representativa, y a veces como una democracia orgánica, y cuya legitimidad se basó siempre en la apelación a la victoria en la guerra civil.
Franco fue un genocida si nos atenemos a la definición de quien comete genocidio, que según la Real Academia de la Lengua Española es la aniquilación o exterminio sistemático y deliberado de un grupo social por motivos raciales, políticos o religiosos. Quizá habría que regalar un diccionario a la Mesa del Senado y un cursillo acelerado de decencia política.
Als jardins de la Segona República, ara jardins de Llucmajor, va ser detingut el militant antifranquista Jon Paredes Manot, Txiki. Al maig passa a Catalunya al costat d'Iñaki Pérez Beotegi, àlies Wilson, i el 30 de juliol són detinguts al carrer Boada, prop de la plaça Llucmajor. La premsa va publicar la notícia com la detenció de dos delinqüents comuns, "Lele" i "Pirómano". La legislació vigent en aquest moment (encara no s'havien promulgat els decrets d'antiterrorisme) impedia la retenció en comissaria per més de 72 hores. Txiki roman cinc dies en la Comissaria Central de Barcelona rebent diverses tortures als interrogatoris. Al cinquè dia ingressa a la presó a la presó Modelo de la capital Comtal i el 21 d'agost els seus advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, aconsegueixen entrevistar-se amb ell després de ser aixecat el decret d'incomunicació. A la presó, Txiki es declara en vaga de fam en protesta per les condemnes als membres d'ETA Garmendia i Otaegi, que va ser altre dels executats del 27-S, amb Txiki, i els membres del FRAP Xose Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo Solla i Ramón García Sanz.
El dia 22 d'agost se li comunica a Txiki l'ordre de processament (Causa 141/4/75) en el qual està imputat per diverses accions en unió d'altres persones. El 15 de setembre l'autoritat castrense desglossa la Causa 141/4/75 obrint una nova, la 100/4/75, en la qual és imputat únicament Jon Paredes Manot, en la qual es demana pena de mort en judici sumaríssim. Els advocats només disposen de quatre hores per estudiar la Causa i presentar l'escrit de conclusions provisionals.
El dia 19 de setembre se celebra el consell de guerra contra Txiki, en el qual és trobat culpable de la mort del caporal primer de la Policia Armada Ovidio Díaz López, en el transcurs d'un atracament en la sucursal del Banco de Santander del carrer Casp de Barcelona el 6 de juny. Txiki va negar la intervenció en aquest atracament, al·legant que aleshores es trobava a Perpinyà. La sentència va condemnar-lo a mort i va ser executat al costat del cementiri de Collserola a Cerdanyola del Vallès a les 8:30 del dia 27 de setembre de 1975.
Txiki va dedicar un vers, les paraules d'Ernesto "Che" Guevara «Demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar. Mai estaré sota terra, sóc vent de llibertat» que serien utilitzades com a epitafi en la seva tomba, que va escriure en l'anvers d'una fotografia als seus germans petits, als quals no veia des de feia temps i es va negar a menjar. El dissabte 27 de setembre de 1975 a les 8:30, en un clar del bosc que està al costat del cementiri barceloní del Nord a Cerdanyola del Vallès o Nord, va ser afusellat per un escamot de sis voluntaris del servei d'informació de la Guàrdia Civil. Poc abans van arribar-hi els advocats i el seu germà Mikel, i Txiki va somriure en veure'ls. La resposta del germà va ser fer-li el signe de la victòria i Jon va engrandir el somriure.
Jon Paredes romania lligat de peus i mans a un trípode entonant l'Eusko gudariak. Va cridar "Gora Euskadi askatuta. Aberria ala hil!" (Visca Euskadi lliure. Pàtria o mort!). Els guàrdies no van obeir immediatament la veu de foc i els 12 tirs, efectuats amb subfusells de 9 mm, van ser disparats un a un en dues tandes. Tots ells, a excepció d'un que es va escapar abans de l'ordre de foc, van donar en el cos de l'executat causant-li ferides no mortals; l'advocat Marc Palmés va demanar al capità del piquet que acabés amb l'agonia de Txiki efectuant el tir de gràcia. Mikel va arremetre contra l'escamot, però va ser retingut pels advocats. Conclòs l'acte, es va apropar al lloc de l'execució tacant les seves mans en sang i recollint les beines de la munició que s'havia utilitzat.
Foto feta clandestinament per l'advocat Marc Palmés.
El cadàver va ser conduït al dipòsit del proper cementiri, on va ser certificada la seva mort pel metge forense. Va romandre allí fins a l'endemà en què va ser enterrat. Encara quan l'accés a la zona del cementiri estava tancat per cordons policials, van ser arribant, al llarg de tota la nit i endemà, centenars de persones per participar de l'enterrament. Quan va sortir el taüt del dipòsit cap al lloc de l'enterrament, anava sobre la caixa d'un furgó obert, els assistents van començar a llançar clavells vermells i a cridar Gora Euskadi Askatuta!, Visca Catalunya! i Gora Txiki! fins al moment que va intervenir la policia.
Font: Viquipèdia.
Per acabar l'acte vam llegir el poema d’una dona contra el feixisme, contra la por que ens manté passius davant la seva barbàrie. Una por que hem de conjurar per poder viure en una societat de justícia i llibertat. Nosaltres antifeixistes no tenim por, serem la tomba del feixisme, amb les dones al capdavant.
MIEDO, de Nieves Álvarez Martín.
El miedo es una mancha en la pared,
un fantasma escondido en el armario,
un ruido sin fuente,
un laberinto oscuro a plena luz.
Cuando eres muy pequeña,
el miedo es una angustia indefinida,
la sombra de una mano que se agita en el aire,
que ronda tu cabeza,
que amenaza tu mundo y tus juguetes.
Luego, en la adolescencia,
el miedo es todo eso y a la vez.
Los temblores del miedo son pedazos
de vida cotidiana,
arañazos de fuego en las mejillas,
un poema inconcluso,
un amor terrorista y despiadado,
un silencio que no sabes llenar.
El miedo va creciendo con los años,
si no le plantas cara,
si alguien te secuestra, te tortura
racionándote el agua y la comida,
dejándote hacinada entre muerte y tristeza,
intentando quebrar tu voluntad.
El fascismo es todo eso y mucho más,
es miedo con mayúsculas,
es miedo, todo miedo,
miedo del propio miedo,
miedo a que te dominen, que te ultrajen,
te degraden, te impidan ser persona,
te recorten las alas y los versos,
te limiten la vida
y te dejen sin voz.
Yo lucho contra el miedo
puesto que amo la vida en libertad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada