De la justícia espanyola res poden esperar les víctimes del franquisme i la transició, els seus familiars i totes les persones que demanen veritat, justícia i reparació per a totes elles. La continuïtat de l’estament judicial en les mateixes cadires adjudicades per la dictadura, les velles lleis i les noves, ja en nom d’un rei heretat del Règim, van venir a beneir la impunitat del feixisme espanyol. La nostra indefensió davant la negació a donar resposta a la vulneració dels drets humans patida a l’estat espanyol és una vergonya no només per al Regne d’Espanya, també ho és per a una Europa que ens va abandonar en el seu alliberament del feixisme. Una Europa que, mentre s’executaven penes de mort, es torturava i s’empresonava, enviava als seus turistes a prendre el sol a les platges de Franco, un sol ardent que ens cegava i ens cremava. Una Europa que ha normalitzat la baixa qualitat democràtica que patim i la manca de justícia que ens acompanya.
L’últim capítol d’afronts ha estat l’informe del Consell General del Poder Judicial sobre l’Avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica de l’actual govern d’Espanya, que ens regala moments per oblidar i altres de memorable cinisme. En el mateix nom dels drets constitucionals pels quals els antifeixistes pateixen les punyetes judicials es defensa el dret de fundacions que fan apologia del franquisme a la seva existència. Diu l’informe que el Tribunal Constitucional ha declarat que <<la llibertat d’expressió val no només per a la difusió d’idees o opinions "acollides amb favor o considerades inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que contrarien, xoquen o inquieten a l’Estat o a una part qualsevol de la població", ja que en el nostre sistema no té cabuda un model de “democràcia militant”, això és, un model en el qual s’imposi, no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva a l’ordenament i, en primer lloc, a la Constitució>>. Així el Tribunal Constitucional defineix la militància en el que és democràtic com una pràctica radical més aviat no desitjable i menteix sobre la resta, tenim suficients condemnes que avalen que aquí la llibertat d’expressió funciona si portes los Principios del Movimiento sota un braç i sota l’altre un exemplar de la constitució monàrquica, per si de cas.
El 2014 a una concentració de la republicana Coordinadora 25-S sota el lema “monarquía no es democracia, es dictadura y corrupción” la Policia Nacional va carregar i va colpejar fins i tot a la premsa. Aquesta concentració va acabar amb quatre detinguts, una va ser la Doris Benegas, activista antimonarquica de Izquierda Castellana, que va morir durant el procés. Ser republicà i ser antifexista implica tenir identitats polítiques de risc policial i judicial.
El 2017 l’Audiencia Nacional va condemnar a un any de presó a Cassandra per piular acudits sobre Carrero Blanco com aquests:
"Elecciones el día del aniversario del viaje espacial de Carrero Blanco. Interesante"
"¿Carrero Blanco también regresó al futuro con su coche? #RegresoAlFuturo"
"URSS VS SPAIN. URSS Yuri Gagarin VS SPAIN Carrero Blanco"
Consideren els jutges en la seva sentència que els acudits constitueixen "desprecio, deshonra, descrédito, burla y afrenta" a les víctimes del terrorisme. Oblidant per complet que ell va ser un botxí, un alt càrrec d’una dictadura assassina i no una víctima innocent al lloc equivocat. Nosaltres diem que el menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i afront ho pateix la democràcia i la justícia amb sentències com aquestes.
Quina llàstima que no siguem una democràcia militant on denunciar amb llibertat dictadures, els seus aparells repressors i qui els conformen, assenyalar institucions corruptes i il·legítimes comporti greus conseqüències.
Aquest informe està basat en el que ja ha expressat el Tribunal Suprem en el seu blindatge de la impunitat, els clàssics de la no aplicació de la retroactivitat dels convenis en matèria de drets humans signats per l’estat espanyol, la qual cosa els permet no contemplar la imprescriptibilitat dels crims de lesa humanitat comesos al seu territori i donar per prescrits tots els crims del franquisme i la transició. A més de la venerada i intocable Llei d’Amnistia de 1977 que ja va deixar negre sobre blanc que els botxins d’obra i pensament no serien mai jutjats, punt i final. De fet és la data de la seva aprovació la que els hi sembla més adient com a topall temporal de la futura llei de memòria, la impunitat limitant la llei.
En diversos punts l’informe reconvé l’Avantprojecte per passar-se en les seves atribucions volent superar el marc establert per la llei orgànica. El que ens dona la raó sobre la urgent necessitat de canvi començant per la supressió del Títol II de la Constitució.
Título segundo de la Constitución. De la Corona.
Artículo 56.3
La persona del Rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad. Ni el rei en actiu, ni el jubilat. En diverses votacions el Congreso de los Diputados ha blindat la impuntitat d’un Juan Carlos corrupte amb comptes plens de comissions il·lícites.
Artículo 57.1
La Corona de España es hereditaria en los sucesores de S. M. Don Juan Carlos I de Borbón, legítimo heredero de la dinastía histórica. És una gran veritat que la Corona és hereditària, va ser heretada del franquisme. Els Borbons són el Guadiana de la nostra història, sempre tornen a sortir, però aquí mai els vam esperar com aigua de maig preferim la d’abril.
Artículo 61.1
El Rey, al ser proclamado ante las Cortes Generales, prestará juramento de desempeñar fielmente sus funciones, guardar y hacer guardar la Constitución y las leyes y respetar los derechos de los ciudadanos y de las Comunidades Autónomas. Jurar amb els dits creuats a l’esquena. També va jurar l’emèrit los principios del Movimiento varies vegades, la darrera ja mort el dictador d’aquesta manera: “Juro por Dios y sobre los Santos Evangelios, cumplir y hacer cumplir las Leyes Fundamentales del Reino y guardar lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional”.
Artículo 62. Corresponde al Rey:
h) El mando supremo de las Fuerzas Armadas.
Artículo 65
1. El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma. Què paguem entre totes i tots, i després tenen el pressupost B gràcies al mal us dels seus privilegis.
2. El Rey nombra y releva libremente a los miembros civiles y militares de su Casa. Perquè a casa seva, i també a casa nostra, mana ell.
Es felicita el Consell General del Poder Judicial pel concepte de víctima que l’Avantprojecte contempla com un fet administratiu, no jurídic. Nosaltres no ens felicitem gens per això, ja que treu la pilota del camp judicial per a convertir a les víctimes en un fet històric sobre el qual escriure llibres i esculpir pedres per posar flors.
Troben els redactors de l’informe que l’expressió general “violacions dels drets humans” és expansiva i que per tant s’ha d’acotar, no sigui que entrin més casuístiques de les justes segons el seu criteri. La repressió i les conseqüències sobre les nostres víctimes dona per escriure una llista, que transcorreguts més de 85 anys de la primera sang vessada pel cop d’estat feixista, no podem finalitzar. No ho podem fer entre altres qüestions perquè estem lluny de tenir un cens real de totes les víctimes del franquisme i la transició. Deu ser perquè no som, no són una qüestió d’estat, més aviat un fet familiar o associatiu, de vegades ni polític, jurídic mai, sinó emocional.
Los ángeles muertos de Rafael Alberti.
Buscad, buscadlos:
en el insomnio de las cañerías olvidadas,
en los cauces interrumpidos por el silencio de las basuras.
No lejos de los charcos incapaces de guardar una nube,
unos ojos perdidos,
una sortija rota
o una estrella pisoteada.
Porque yo los he visto:
en esos escombros momentáneos que aparecen en las neblinas.
Porque yo los he tocado:
en el destierro de un ladrillo difunto,
venido a la nada desde una torre o un carro.
Nunca más allá de las chimeneas que se derrumban,
ni de esas hojas tenaces que se estampan en los zapatos.
En todo esto.
Más en esas astillas vagabundas que se consumen sin fuego,
en esas ausencias hundidas que sufren los muebles desvencijados,
no a mucha distancia de los nombres y signos que se enfrían en las paredes.
Buscad, buscadlos:
debajo de la gota de cera que sepulta la palabra de un libro
o la firma de uno de esos rincones de cartas
que trae rodando el polvo.
Cerca del casco perdido de una botella,
de una suela extraviada en la nieve,
de una navaja de afeitar abandonada al borde de un precipicio.
Buscarem fins a l’últim nom i no permetrem que s’oblidi cap ni un.
L’informe convé amb el Suprem allò de què la veritat no l’ha d’oferir la justícia perquè aquesta és la tasca dels acadèmics a través dels arxius de l’administració, que segons l’Avantprojecte seran de lliure consulta, no els judicials. Això sí, recorda, sempre que hagin passat 25 anys de la mort de la persona investigada o 50 anys des de la data del document, per aquelles coses de l’honor dels repressors amb uniforme de tota mena, sempre per sobre de l’horror que van provocar. La calculadora del Consell General del Poder Judicial deu haver embogit perquè les dates que proporciona l’informe no quadren. Imposar aquests temps per a casos de crims de lesa humanitat és inadmissible. Rebre un document tan censurat, dissociat segons l’administració, on fins i tot han arribat a ratllar el nom de la víctima és un fet corrent que produeix gran frustració a les víctimes, als seus familiars i a totes aquelles persones que busquen la veritat.
Nadie le empuja de Josefina Pla, defensora dels drets humans i de la igualtat.
Nadie le empuja nadie lo retiene
nadie le advierte nadie le cede el paso ni le espera
indiferentes
le ven pasar con su sentencia
oculta como un zorro robado en la cintura
royéndole hasta el hueco de los dientes
nadie le impide el paso ni le espera
porque todos quisieran ser los últimos.
Nadie le toca. Nadie
le empuja. Llega solo
llenándose sin nadie del silencio
de todos los que llegaron antes
tapiándose de nombres olvidados
y de palabras sin respuesta
llega solo
nadie le empuja nadie le retiene
porque todos quisieran ser los últimos.
Capítol apart és el de la nul·litat dels judicis, un seguit de punts amb els quals de manera poc clara volen dir-nos que ja l’anterior llei de la memòria ho va deixar tancat declarant il·legítimes les sentències, ajustant-se a l’actual marc legal, no com aquest avantprojecte. En referència a aquesta reclamació de la nostra Mesa de Catalunya des de la seva creació, satisfeta en part per la Generalitat de Catalunya quan el seu Parlament va anul·lar tots els judicis perpetrats pel franquisme a Catalunya, mostra la seva preocupació aquest Consell. Entre els exemples que fan servir està el cas del President Companys recollint la lletra del Decret del Fiscal General de l’Estat de 5 d’abril de 2010 negant la revisió del seu judici ja “que seria tant com reconéixer, implícitament, l’actual vigència i efectivitat de les mateixes malgrat la radical declaració d’injustícia i il·legitimitat”. Per a ells ilegitimitat és igual a nul·litat i expulsió de l’ordenament jurídic, argument que resisteix només el paper. En conclusió que no es pot revisar el que diuen que no té vigència, cosa que aquí des del 2017, malgrat la justícia espanyola, és veritat.
RESULTANDO: Que el procesado Luis Companys Jover, de 58 años de edad, de estado casado, natural de Tarrós (Lérida) y profesión Abogado, desde su juventud siempre tuvo significación política izquierdista, con cuyo carácter fue elegido diputado varias veces, fundando el Partido de Esquerra Catalana de la que fue Jefe de minoria en las Cortes, proclamando en 1931 y en unión de Macià la República Catalana, llegando después a la presidencia de la Generalidad desde la que en Octubre de 1934 proclamó el "Estat Català", lo que origina su prisión y condena por el delito de rebelión, pena de la que fue amnistiado en el año 1936, volviendo con tal motivo a ocupar la Presidencia de la Generalidad.
RESULTANDO: Que al producirse el Glorioso Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del Alzamiento a cuyo fin celebró reuniones en las Consejerias de la Generalidad de las que salió acordado el reparto de las armas que con profusión se hizo a los elementos frente-populistas para oponerse al Ejército Nacional, dirigiendo numerosas alocuciones alentadoras de la resistencia a la Causa Nacional y encauzando desde la propia Generalidad la lucha animada por medio de órdenes que transmitió a las fuerzas dependientes de su gobierno. (…)
CONSIDERANDO: Que asumido el poder legítimo del Estado por las Autoridades Militares que a partir del 17 de julio de 1936 se alzaron en cumplimiento de la misión atribuida al Ejército en su Ley constitutiva de defender la Patria contra enemigos tanto exteriores como interiores, que significaban los partidos y el llamado gobierno del Frente Popular, y que surgido así el Nuevo Estado, la oposición armada contra el mismo origina la rebelión definida en el artículo 237 del Código de Justícia Militar. (…)
FALLAMOS, que debemos condenar y condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte con accesorion legales caso de indulto y expresa reserva de la acción civil o responsabilidad de igual clase en cuantía indeterminada.
Sí, van fallar, i molt. Ara el consell de guerra al President Lluís Companys i Jover gràcies al gran treball del nostre company Josep Cruanyes amb el suport de totes les persones i entitats de la nostra Mesa de Catalunya, entre altres associacions, va ser anul·lat el 2017 per llei i per unanimitat. Aquesta anul·lació és un fet de justícia i ens torna la dignitat. Volem l’anul·lació de tots els judicis de la repressió del franquisme.
Es mostra amoïnat el Consell General del Poder Judicial per tots els casos no polítics jutjats pel franquisme perquè declarats il·legítims els tribunals de la dictadura per la seva manca de garanties queden els seus crims impunes. Faria riure si no fos per plorar. També pels casos polítics que van ser jutjats i van ser declarats innocents i que per tant no van ser considerats rojos perillosos pels colpistes i vetlladament pels crims que donen per comesos per part dels defensors de la legalitat republicana. Tot per la seva seguretat jurídica que no ens empara a nosaltres. No li sembla malament a aquest òrgan que no s’incloguin els judicis de la República en l’Avantprojecte, imaginem que no perquè els considerin legítims, més aviat perquè aquests van ser anul·lats pel franquisme, donant legitimitat a la dictadura. Per il·lustrar-nos inclou aquest text: “La naturaleza del movimiento nacional no necesita de normas derogatorias para declarar expresamente anuladas todas cuantas se generaron por aquellos órganos que revestidos de una falsa existencia legal mantuvieron un ficticio funcionamiento puesto al servicio de la anti-patria.” És vergonyós i sembla una mofa. I segueix: “Es una realidad inconcusa, que desde la fecha del Glorioso Movimiento Nacional la jurisdicción ejercida en los territorios de dominación roja se convirtió en meramente de hecho y quedó privada de legitimidad. Todas las actuaciones tramitadas por los jueces extaños al Movimiento Nacional son, pues, absolutamente nulas”. Recollir les paraules textuals dels franquistes en aquest document com argumentari és insultant.
Nosaltres recollirem les paraules del membre del FRAP i del PCE (m-l) Xosé Humberto Baena, un dels darrers afusellats del franquisme, pel qual volem justícia. El franquisme va anul·lar les sentències de la República per decret, la democràcia no s’atreveix a anul·lar amb totes les conseqüències, judicials, polítiques i econòmiques, les de la dictadura, no poden dinamitar els pilars de l’arquitectura imperfecta de l’estat espanyol.
Mi corazón, como mi reloj, se habrá parado de una manera violenta. Alguien lo ha parado. Ha sido la mano de un hombre negro, gemelo de Hitler y Mussolini; ha sido la misma mano que frenó en seco contra el asfalto las manecillas de mi viejo reloj de pulsera. Un hombre negro, un monstruo satánico y anacrónico que lo destroza todo, que rompe una tras otra las cuerdas de los relojes del pueblo. Un hombre inhumano al que llamarán fascismo.
Mi palabra,
el eco de mi voz que, tras la muerte,
arengará a los míos
¿se callará algún día?
Mi palabra,
justicia combativa, grita fuerte
al pueblo que el 36 vencido
¡tendrá para siempre vida!
Cárcel de Carabanchel, 7 de septiembre de 1975.
Respecte a crear una Fiscalia de Sala de Memòria Democràtica i Drets Humans i el dret a la investigació no ho veuen factible, ja que el Tribunal Suprem ja va deixar clar la inviabilitat de jutjar “els fets vinculats amb la guerra i la postguerra”, i afegiríem nosaltres en honor a la veritat que també els que van venir després.
Entre les mínimes referències que fa aquest informe sobre persones concretes represaliades pel franquisme està la del poeta Miguel Hernández, fent al·lusió a la inadmissió de la seva revisió perquè l’actual Llei de Memòria ja dona per il·legítima la sentència el que per a ells equival a la carència de vigència jurídica.
Nosaltres dediquem als autors d’aquest informe i a tots els tribunals que han rebutjat les nostres denúncies i querelles aquest poema que parla de no rendició. Els crims de lesa humanitat són imprescriptibles i si no van poder ser les mares, ni les filles, seren les netes que alletades amb aquella llibertat faran justícia. Para la libertad de Miguel Hernández.
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.
Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.
Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
En els punts referents a les sancions a administracions públiques o a persones per no donar compliment a la Llei de la Memòria diuen que només es poden subscriure aquestes a l’àmbit de les subvencions en matèria de memòria, ja veus quina por li poden fer a aquestes sancions als feixistes que ens menyspreuen. És humiliant, tant com el capítol dedicat a monuments franquistes a l’espai públic en el qual reconeix aquest document que poden ser trets dels seus llocs sempre que algú no consideri el seu “valor històric, cultural i artístic inherent al símbol i element, i l’eventual obligació legal de la seva conservació”. Això si no et diu el jutge de torn que les pedres no tenen ideologia com a les companyes i companys de Memòria de Mallorca, que han de veure com continua dempeus la monstruositat de Sa Feixina. Esperem que no passi el mateix a Tortosa i que per fi l’aberració instal·lada pel feixisme al mig de l’Ebre desaparegui aquest juliol. De vegades les mocions aprovades en ajuntaments o parlaments sobre els canvis de noms feixistes de carrers o sobre la retirada de simbologia franquista semblen entrades per jugar a la “ruleta de la justícia” on la bola de la dignitat dona voltes i voltes mentre creuem els dits per a que caigui en les poques caselles del compliment de la voluntat popular.
Llegirem el comunicat de les companyes i companys de Memòria de Mallorca:
Davant la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears que ordena mantenir el monument franquista de Sa Feixina, Memòria de Mallorca vol mostrar públicament la seva indignació.
Expressam la nostra repulsa a la judicialització, com han fet ARCA i una de les associacions de veïnats de Santa Catalina, de la retirada de simbologia feixista dels nostres carrers. És un clar símptoma de què els llargs quaranta anys de dictadura i d’altres tants de silenci no només han afectat una part important de la població sinó també a associacions suposadament progressistes que “extravien” el seu discurs i objectius confluint amb la vella i amb l’actual extrema dreta.
Queda enregistrat per a la història. No ho oblidarem.
Aquesta simplesa d’argument de què les pedres (o el patrimoni) no tenen ideologia es pot defensar seriosament? Senyors i senyores d’ARCA, com vostès saben molt bé, el primer que fan els pobles quan derroquen una tirania és tombar i eliminar la seva simbologia.
I cal que recordem avui també la errònia decisió del consistori de Palma l'any 2010 de voler contextualitzar el feixisme que impregna tot el monument, tenia una oportunitat immillorable per a la seva retirada, aquella decisió és l’origen de la surrealista i vergonyosa situació que patim avui.
Qualcú s’imagina una sentència com aquesta a altres països on ideologies totalitàries aliades del franquisme també van arribar al poder? Impossible veure una situació semblant a Alemanya, on cap associació suposadament progressista tindria la gosadia de demanar la protecció de simbologia nazi ni cap jutge ordenaria el seu manteniment sense que la immensa majoria de la població se’ls tirés al damunt. Són les grans diferències entre una societat autènticament democràtica i una altra que, sociològicament, encara no ha superat el franquisme.
Senyors i senyores d’ARCA, senyora Aina Calvo, senyora Nanda Ramon i senyor Grosske, senyors jutges que avui han pres aquesta injusta decisió, prenguin nota: Aquest monument ofèn i fa molt de mal a nombroses persones aquí i ara. Així ens ho fan saber molts dels nostres socis i sòcies víctimes del franquisme. Qui són vostès per convertir aquest greuge en pedra en una al·legoria contra les guerres i dictadures quan encara avui fa mal a molta de gent veure-ho dret? Per què anteposen un inexistent valor patrimonial o falsament simbòlic al dolor de les víctimes?
Queda enregistrat per a la història. No ho oblidarem.
Paco Ferrer, soci de Memòria de Mallorca i supervivent de la “Carretera de la Muerte” (la via entre Màlaga i Almeria on el creuer Baleares bombardejà sense pietat població civil que fugia aterrada) ens contava que se li regirava l’estómac quan passava pel parc de Sa Feixina i veia el monument. Per la seva memòria i per la de la resta de víctimes del franquisme volem anunciar que una sentència d’un jutge de clar i demostrat tarannà conservador no ens frenarà. Continuarem batallant fins a la retirada completa d’aquest ignominiós monument. Que ningú tengui cap dubta.
Salut i Memòria.
L’informe també parla en referència a l’Avantprojecte de la trobada casual de restes. Tampoc ens ha d’estranyar que donin per fet que en un regne que és una gran fosa comuna amb un cop de peu a terra et trobis l’os d’una víctima del feixisme espanyol. La recomanació és comunicar a les autoritats judicials i que aquesta canalitzi per evitar ingerències distorsionadores. Quina casualitat que la justícia no tingui obligació d’informar a la resta d’administracions dels seus processos i així la troballa pot arribar a final de trajecte sense ensurts, o sigui, al gran calaix tancat amb clau on acaben totes les nostres causes.
EXHUMACIÓN de Samir Delgado.
FOLIO PRIMERO. Por orden del juzgado de instrucción de Granada
el taladro geomántico inicia la perforación sobre el lugar del crimen.
La primera veta descubre piedras magulladas por el dolor del tiempo.
Aparecen en la superficie ramilletes de jacintos y luciérnagas muertas.
El martilleo incesante extrae algunos libros de la Columbia University
y los primeros trozos dispersos de la Barraca. Hay crines de caballos.
Corazones de manzana. Una sombra de chopo y cuerdas rotas de guitarra.
Pero ni rastro de las huellas del duende gitano. Ian Gibson tenía razón.
No había luna en la noche que mataron al poeta Federico García Lorca.
Dedicat a totes les persones estimades que esperen ser exhumades i a totes les víctimes de la repressió franquista que ho van ser per la seva condició sexual. Orgull LGTBIQ+.
La premsa de tot aquest informe ha destacat les reticències a il·legalitzar la Fundació Francisco Franco. Diu el Consell General del Poder Judicial que ha de ser un jutge que ho determini i que a Espanya l’apologia del franquisme no és cap delicte, per desgràcia ja sabut per nosaltres. S’hauria de demostrar que en el seu funcionament aquesta fundació humilia o vilipendia, vexa o ofèn a les nostres víctimes, com si la seva sola existència ja no ho fes. Diuen també que no es poden considerar il·lícits els actes contraris a la memòria històrica com diu la llei perquè “l’expressió d’opinions o judicis de valor sobre fets de la nostra història si tals expressions no constitueixen a la vegada un atac a un ben jurídic de rellevància constitucional” no poden ser il·lícits. Queda clar que nosaltres no constituïm un ben jurídic protegit pel Dret i menys de rellevància constitucional.
El ministre franquista Joaquín Gutiérrez Cano el 1976 a l’acte de creació de la Fundación Francisco Franco va dir: “Quienes formamos parte de la Comisión Organizadora de la Fundación Nacional Francisco Franco no tenemos propósitos políticos de ningún tipo, la Fundación va a tener un carácter netamente cultural , humanístico y docente. Sus fines son difundir el conocimiento de la figura de Francisco Franco y sobre las realizaciones de los años de su mandato”.
Juan Chicharro, cosí d’Ortega Smith i president de la Fundación va escriure a La Razón les següents perles:
La animosidad creciente contra todo lo que significa la figura de Francisco Franco ocasiona que la tarea de la Fundación se vea entorpecida desde muchos frentes. Li sembla poc els milions de vots a VOX i la seva animositat creixent vers totes les nostres víctimes.
El Gobierno socialista comunista en el poder pretende ilegalizar la propia Fundación y de paso incautarse el Archivo que en su día fue privado y personal de Francisco Franco. Todo ello en un derroche de autoritarismo y sectarismo impropio de una sociedad libre. Un arxiu que va ser digitalitzat amb les subvencions públiques que li va concedir Aznar i que no es pot consultar lliurement.
La Fundación Nacional Francisco Franco se atiene, en el ejercicio de su libertad, a lo que dispone el principal argumento base de la Ley de Fundaciones, esto es, servir a fines de interés general. Lloar la figura d’un dictador només pot interessar als feixistes.
Franco propició la mayor transformación social y económica de toda nuestra historia y evitar igualmente cualquier comparación con la situación desastrosa en la que se encuentra España ahora. Només li va faltar dir que ara no es fan pantans com els d’abans, marca Caudillo, on entre el seu ciment es troben cossos d’antifeixistes.
El Consell General del Poder General posa de manifest en el seu informe diversos defectes de forma de l’Avantprojecte de Llei de Memòria, però la prova fefaent del greu defecte de forma de la democràcia del Regne d’Espanya són les nostres víctimes sense drets, nosaltres i la manca de justícia que ens acompanya i que els jutjats ens imposa.
Recull l’informe una gran veritat a l’estat espanyol, diu el Consell General del Poder Judicial que el Tribunal Constitucional marca que “al resguard de la llibertat d'opinió hi cap qualsevol, per equivocada o perillosa que pugui semblar al lector, fins i tot les que ataquin al mateix sistema democràtic. La Constitució –s'ha dit- protegeix també als qui la nega”. Quina magnanimitat de la Carta Magna amb el feixisme i els seus militants i simpatitzants, perquè la seva vara de mesurar serveix en uns casos per a exonerar i en altres per colpejar amb contundència.
Totes recordem el cas Blanquerna i sabem que quasi 8 anys després encara ningú ha entrat a presó. Pertànyer a certs grups o certes famílies encara és una garantia i una evidència de què la justícia no és ni molt menys igual per a totes i tots.
El document fa un recopilatori de tot el que ha fet l’estat espanyol en matèria de memòria, totes les indemnitzacions, totes les gràcies atorgades a les víctimes fins i tot menciona la nacionalitat per als components de les Brigades Internacionals, enumera totes les lleis des de l’estatal a les autonòmiques per recordar que ja s’ha fet molt, per a alguns imaginem que massa i tot, i que formem part d’un meravellós estat de dret perquè prenguin nota els organismes internacionals com l’ONU, als quals també cita amb literalitat per quedar bé. Sabien que aquest text tindria ressò a premsa. Totes les conquestes, que encara són insuficients, no han caigut del cel són fruit de la lluita de dècades dels activistes i defensors de les víctimes del franquisme i la transició, de totes i tots els que treballen sense descans pels drets humans. Som aquí i continuarem fins que aquesta llista no deixi cap reivindicació, ni cap víctima exclosa, cap, malgrat informes i uniformes. Per la veritat, la justícia i la reparació.
I per finalitzar, en un temps on la solidaritat antifeixista ha de ser global i urgent, llegirem en honor als Brigadistes Internacionals vinguts d'arreu del planeta amb tota la generositat del món per lluitar contra el monstre del feixisme el poema El batallón Thälmann de la brigadista Aileen Palmer escrit el 1938.
Este es nuestro momento.
Nos podéis oír cantar
donde la tierra es frágil bajo el sol del sur.
Contempladnos marchar en filas
apretadas hacia la muerte que es nuestra gloria,
hacia el espíritu indómito de nuestro país mancillado.
Porque estamos aquí para mostrar al mundo la otra cara de nuestro país, y la voz
-que se ha silenciado durante tres años en Alemania-
expande sus canciones de libertad bajo un sol extraño.
Nos unimos en Barcelona a las masas que tomaron al asalto
la plaza de Colón;
fuimos con la primera milicia al Frente del Este;
luego a Madrid;
estuvimos en la Casa de Campo, Guadalajara, Brunete, Belchite y Teruel,
derrotando a los italianos en nombre de Thaelmann.
Aquí hemos mostrado al mundo la otra cara de nuestro país;
no la del verdugo de barba hirsuta,
sino la de la juventud que marcha unida cantando
por las llanuras del sur, donde la arcilla se resquebraja bajo el sol.
Hem il·lustrat aquesta crònica amb alguns dels meravellosos i punyents dibuixos de l'Eneko a qui volen donar les gràcies pel seu llapis afilat i solidari.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada