Setembre és el mes que marca dues coses ben certes, la primera és que la dictadura oficial va matar fins als seus darrers dies i la segona que la dictadura oficiosa va fer-ho revestida de democràcia, reconciliació i un futur sense memòria, ni retrets. Un canvi estàtic i estètic que va ser anomenat transició i que es va vendre com progrés, modernitat, pau i concòrdia. Un trànsit vers nous vestuaris amb altres vestits però on tots els actius de la dictadura van romandre en els seus llocs de poder privat i públic, engreixant en la monarquia constitucional que ens va regalar el Caudillo de la mort.
Encara avui en dia es parla de dictablanda per denominar els darrers anys de la dictadura, del desarrollismo, l’obertura i dels temps feliços del turisme suec. Encara avui en dia es parla de la pacífica transició, de la llei d’amnistia com a eina cabdal de l’invent i de la meravellosa constitució del Regne d’Espanya. El cas d'en Cipriano Martos Jiménez, el dels últims afusellats del franquisme i el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego, entre molts altres, posen en evidència aquests contes per creients curts de vista i desmemoriats. La dictadura va represaliar durament als seus opositors fins a l’últim dia i l'endemà la repressió va continuar sense solució de continuïtat. Va seguir en el si d'una democràcia que segueix segrestada per un cop d’estat que va derrocar la legal i legítima República. La prova evident és que la repressió no ens abandona i que tothom a qui el nou antic règim considera dissident acaba denunciat, multat, detingut, empresonat, exiliat. La repressió no va ser desterrada de les institucions que en nom de l’estat ostenten el monopoli de la força, porra i maça.
Tots els setembres tornem a recordar aquestes dues coses tan evidents perquè no podem fer una lectura correcta del nostre avui ni tindrem cap demà veritablement democràtic fins que no obrim els ulls a la veritat del brut i brutal ahir i fem una bona neteja. La prova evident de tot això és que per obtenir justícia les famílies d’aquestes víctimes de setembre com els germans d’en Cipriano i d’en Gustau, l’Antonio i el Marc, hagin hagut de recórrer a la República Argentina perquè al 2021 encara l’estat espanyol els hi nega el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació. No tenen dret a la veritat perquè no tenen accés als expedients i a altres documents dels cossos de seguretat de l’estat implicats en la mort d’en Cipriano i d’en Gustau. No tenen dret a la justícia tampoc perquè les seves portes estan tancades per a ells. No tenen dret ni tan sols a la reparació perquè a més de ser víctimes estigmatitzades per les seves militàncies no han rebut cap indemnització com si ho han fet reconeguts botxins i en el cas d’en Cipriano ni tan sols la família ha pogut recuperar el seu cos. L’única reparació que han tingut és la difusió de les seves històries per part de la gent conscienciada que vol amb els seus exemples explicar que vivim en un estat on ni es van respectar, ni es respecten els drets humans.
El sindicalista Cipriano Martos va ser torturat de forma sàdica a la caserna de la Guardia Civil de Reus fins al punt de fer-li ingerir un líquid corrosiu que el va cremar per dins provocant-li una agonia de setmanes fins a la seva mort. Un patiment I una mort en soledat custodiat per la Benemèrita amb una família aliena al seu dolor perquè només va ser avisada quan va morir. Quan van arribar a l’hospital des de la seva localitat de la província de Granada no vam poder veure el seu cos perquè entre amenaces una parella de tricornis els hi va barrar el pas. El lluitador clandestí antifranquista va acabar en una fosa del cementiri de Reus enterrat clandestinament. I allà continua sense saber que el seu germà Antonio s’ha convertit també en un lluitador com ell i que amb determinació exigeix la seva exhumació. Aquest agost s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures de suport a l'exhumació d'en Cipriano Martos i us demanem la vostra col·laboració per tal de fer tota la difusió possible.
Gustau era encara un nen quan va rebre un tret de la Policía Nacional per l'esquena l'11 de setembre de 1978. Un assassinat que es va voler encobrir fent desaparèixer proves i amb uns informes forenses que negaven l'evidència del crim comès. A Gustau li van treure la vida, només tenia 16 anys quan es manifestava pels seus ideals de justícia social i per la llibertat del seu poble contra el parany de mentides de la transició i els seus pactes, llaç pesant que arrosseguem encara. El seu cos sense vida va ser profanat per uns policies de paisà que burxant en la seva esquena amb un bolígraf i un sifó li volien treure la bala per esborrar tot rastre de les seves accions. Van ser desenes de militants i manifestants els que van ser ferits i morts durant la transició, danys no tan col·laterals de la democràcia espanyola. La família d'en Gustau no va rebre justícia llavors, ni ara tampoc. La veritat i la reparació ha vingut de la mà d'aquelles persones i col·lectius que han mantingut la memòria d'aquest militant del PCE(i) viva i del documental “Gustau, la transició al descobert” que es va poder veure aquest 14 de setembre al programa Sense Ficció a TV3 i que serà una càrrega de la prova a la querella argentina.
Passen els setembres, però no passa la justícia per les reclamacions de les víctimes del feixisme espanyol. Passen els anys i víctimes i familiars ens abandonen sense haver-la conegut. Ens resta la indignació, la reivindicació, la memòria i l'espurna d'esperança que no ens han pogut robar per no deixar de lluitar pels drets de les víctimes del franquisme i la transició. Aquest setembre les hem recordat en la nostra concentració mensual el dissabte 25 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.
27 de setembre, no oblidem: Xosé Humberto Baena Alonso, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez- Bravo Solla, Jon Paredes Manot "Txiki" (afusellat a Collserola i l'únic amb el seu consell de guerra anul·lat. El 2017 el Parlament de Catalunya va anul·lar tots les consells de guerra perpetrats per la dictadura a Catalunya) i Angel Otaegi Etxeberria.
La Comissió de la Dignitat ha reprès les seves concentracions davant la comissaria de la Via Laietana aquest setembre. La nostra Mesa de Catalunya tampoc vol que aquest centre de tortura, més enllà del franquisme, romangui en actiu com Prefectura Superior de Policia de Catalunya del Cuerpo Nacional de Policia. Aquest edifici que ha de tornar a la ciutat de Barcelona com lloc de memòria de la repressió amb veritat, per justícia i com a reparació a totes les víctimes que han passat per les seves dependències.
D’aquest centre repressor va sortir l’assassí de Gustau Muñoz, l’autor del covard tret per l’esquena que es va endur els setze anys de vida d’un noi ple d’ideals, compromís i somnis. Francisco Martínez Menéndez més que presumpte autor dels trets que van matar Gustau no va seure a cap banqueta, passant a ser un dels més de centenars crims d’estat de la transició o de forces feixistes emparades per aquest, que no van rebre cap tipus de justícia.
Aquest crim posterior a l’aprovació de la Llei d’Amnistia, malgrat no haver estat agraciat amb el premi gros de la impunitat que va ser aquesta llei, va quedar impune. Us demanareu per què llavors no s’ha fet justícia a Gustau, perquè en el seu dia amb la manipulació i desaparició de proves i la tergiversació d’informes, obviant tots els testimonis i les proves gràfiques, el jutjat va desestimar el cas. Avui no es jutja perquè ha prescrit. I com pot prescriure un crim com el d’en Gustau? doncs perquè l’extreuen del context de repressió de la transició, en un període que donen per democràtic encara que no hi havia ni tan sols constitució. Una Carta Magna contra la qual es manifestava Gustau i tothom que no volia ni dictador, ni rei. Una constitució monàrquica que va servir per complir els designis del dictador de fer rei al seu dofí, prometedor fill dels principis del moviment de la corrupció de la dictadura i rematar els somnis republicans.
I aquest és el joc brut, aïllar els casos del seu context històric de repressió generalitzada, treure-li la seva categoria de crims de lesa humanitat, per passar a ser simples homicidis o assassinats prescrits per llei. Una indecència més judicial d’un estat que de dret només té el nom quan es tracta de la dissidència d’un règim que no va morir quan ho va fer el seu dictador.
Poema dedicat a Gustau Muñoz escrit el 8 de desembre de 1978.
No es ya la vez primera
Del odio sois nacidos
Lo clavasteis en la acera
Asesinos, asesinos.
Dieciséis años
Y aun recién cumplidos
Con vuestras balas marcasteis
El final de su camino.
Sin ninguna compasión
Y sin ningún miramiento,
Sin una palabra de perdón
Sin decir ni un lamento.
Vuestras caras de asesinos
Reflejan vuestro gran odio
Ojalá mientras estéis vivos
No tengáis ningún reposo.
Solo dieciséis años
Y ya no pudo vivir
Vuestras armas tronaron
Obligándole a morir.
Cuando salió de su casa
Muy contento y feliz
A defender su idea
Vosotros lo tumbasteis allí.
Su libertad fue sagrada
Y de sangre se tiñó
Su voz se quedó allí helada
De su garganta no salió.
Ahogasteis su mirada
Con el fuego aterrador
Esta fué vuestra venganza
En un cuerpo luchador.
Así hicisteis justicia
Vengasteis a compañeros.
Que pobre es esta venganza
Propia de asesinos sueltos.
Justificáis vuestros actos
Por el honor del uniforme,
Fue por defender a España
Por lo que vuestro asesinato es noble.
Esas balas que han matado
A este muchacho tan joven,
Eso no es terrorismo
Estos actos son dignos de honores.
Así defendéis al pueblo
Matando a sus luchadores
Así le pagáis al pueblo
Que os paga con sus sudores.
Sólo dieciséis años
Y truncasteis sus afanes
Como sin armas os atacó
Vosotros le disparasteis.
Vuestras horas tendrán que ser
Bien amargas y bien solas
¿Cómo podemos querer?
Al que mata y odia.
Solo desde aquí pido
Que no paguen vuestros hijos
El odio que habéis sembrado
En vuestros propios hermanos.
Ellos no tienen la culpa
De vuestros asesinatos
Vosotros mismos debéis pagar
El peso de vuestros actos.
Ya no tengo más palabras
Para decir lo que sois
Ojalá que en vuestras vidas
Haya amargura y dolor.
Gustavo amigo mío
Gustavo mi compañero
Hacer otra cosa no puedo
Que estés en mi pensamiento.
Si puedo continuaré
Tu ejemplo tan perfecto
Pero no sé si podré
A mi me sobra el miedo.
Este es mi pequeño homenaje.
A Gustavo Adolfo Muñoz
Que mi poesía sirva
Para no olvidar tu voz.
Ahir el diputat de la CUP Albert Botran va registrar aquestes preguntes dirigides al govern d’Espanya sobre la querella presentada a l’Argentina pel Marc Muñoz per l’assassinat del seu germà Gustau a mans de la policia el 1978. Esperem poder compartir aviat amb vosaltres unes respostes dignes d’aquestes preguntes.
L'11 de Setembre de 1978 en una manifestació amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, un inspector de la Policia Nacional va matar per l'esquena al jove de 16 anys Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego. La seva família va denunciar els fets però els tribunals van acabar sobreseient el cas en 1982 sense judici i sense condemna. Les proves incriminatòries eren tan aclaparadores que van ser fetes desaparèixer per la policia, però els testimoniatges i les imatges d'aquell dia constitueixen l'evidència del crim.
Gràcies a la perseverança dels seus familiars i camarades, el cas de Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego va acabar per incorporar-se en la Causa 4591/2010, que s'instrueix en la República Argentina, obrint la porta a aquesta Causa a les víctimes posteriors al 15 de juny de 1977. La denominada com a querella argentina investiga els crims de lesa humanitat, crims que no prescriuen, comesos per la dictadura franquista i durant la transició. Entre els responsables polítics imputats en aquesta Causa està Rodolfo Martín Villa, Ministre de la Governació quan es va cometre el crim de Gustau.
La jutgessa María Servini, que instrueix aquesta causa de veritat, justícia i reparació, va requerir mitjançant exhort de data 27 de febrer de 2020 que li fos presa declaració en seu judicial de l'estat espanyol a un dels germans de Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego, així com a altres testimonis de rellevància. En aquesta Comissió Rogatòria se sol·licitaven també altres mesures de prova a diferents organismes de l'administració de l'estat. Davant l'absència de notícies sobre l'estat d'aquest exhort el dia 3 d'agost de 2021 la jutgessa Servini va requerir informació sobre la tramitació d'aquesta Comissió Rogatòria sense que s'hagi rebut cap mena de resposta per part de l'estat espanyol.
Atenent aquests fets, dirigim al Govern les següents preguntes:
. Quins tràmits s'han efectuat i en quines dates a allò sol·licitat en la Comissió Rogatòria del Jutjat Nacional en el Criminal i Correccional Federal Núm. 1 de Buenos Aires de 27 de febrer de 2020 que, en compliment del conveni bilateral en matèria de justícia signat entre la República Argentina i el Regne d'Espanya, hauria d'haver estat atesa i cursada?.
. Com s'explica que després de 19 mesos des de l'emissió de la referida Comissió Rogatòria cap jutjat de l'estat espanyol hagi donat compliment a l'auxili judicial sol·licitat per la justícia argentina?.
. A quins interessos serveix aquest bloqueig polític i institucional a la investigació de la mort de Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego?
Madrid, 24 de setembre de 2021.
Gustau JUSTÍCIA!
Volem l’exhumació del lluitador antifranquista Cipriano Martos Jiménez!
El dret de la família Martos Jiménez a l’exhumació d’en Cipriano és el nostre dret i la nostra obligació.
Dir-vos a qui no conegueu el cas d’en Cipriano Martos Jiménez (Maldonadillo, Granada, 1942 - Reus, 1973) que aquest és un dels casos més colpidors dels crims dels últims anys del franquisme i que presenta la cara més fosca de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat de la dictadura per la seva salvatge crueltat.
Qui era en Cipriano Martos Jiménez i què va haver de patir?
Cipriano era un treballador, sindicalista de l’Oposición Sindical Obrera, militant del Partido Comunista Español (marxista-leninista) i del Frente Revolucionario Antifascista y Patriota. Va ser detingut en una caiguda múltiple el 25 d’agost de 1973 a Reus per haver llançat uns fulls volants a una fàbrica d’Igualada. Una vegada dins de la caserna va ser torturat de manera sàdica fins al punt de fer-li ingerir un líquid corrosiu que el va cremar des de la gola a l’estómac. En aquest lamentable estat el van portar davant del jutge que va ordenar el seu trasllat a l’Hospital Sant Joan de Déu de Reus. El dia 29 d’agost, malgrat la seva impossibilitat per poder respondre, el jutge va voler prendre-li declaració a l’hospital des d’on va sortir mort i d’amagat el 18 de setembre. Va ser un final llarg i en solitud el d’en Cipriano, custodiat a tota hora per una parella de guàrdies civils observant impassibles la seva agonia. El seu va ser un assassinat d’estat despietat. No va poder ser visitat ni tan sols pel seu advocat i molt menys per la seva família, que no va ser avisada fins que va morir el 17 de setembre. Ni tan sols van poder acomiadar-se del seu cos sense vida després de viatjar tota una nit en taxi des de Granada. La seva mare va implorar ben bé de genolls que li deixessin veure el seu fill mort i els números de la Guàrdia Civil li van barrar el pas a cops de peu i amenaces. Mentrestant les despulles d’en Cipriano van ser inhumades a una fossa de beneficència al Cementiri de Reus, sent falsificada la signatura del seu pare, que no va poder viatjar des del seu poble per problemes de salut. Els seus pares van morir amb la pena de no poder acomiadar-se del seu estimat fill, una meravellosa, solidària, generosa, empàtica, compromesa i bona persona. Un lluitador antifranquista a qui els botxins de la dictadura li van robar la vida amb només 30 anys.
Què s’ha fet fins ara?
El cas d’aquest militant antifeixista forma part de la Causa 4591/10 que s’instrueix a la República Argentina. Entre les peticions que ha fet el seu germà Antonio a l’empara de la Justícia Universal està l’exhumació d’en Cipriano. Aquesta exhumació va ser sol·licitada per la justícia argentina mitjançant un exhort que el Jutjat d’Instrucció Nº 4 de Reus va retornar el 2016 a instància de la Fiscalia de Tarragona, atenent les directrius de la Fiscal General de l’Estat, Consuelo Madrigal i incomplint els acords bilaterals entre l’estat espanyol i l’argentí. A principis de 2020 es va tornar a lliurar un altre exhort. L’agost del 2020 l’actual Fiscal General a petició de querellants i associacions de l’estat espanyol i de l’exili va deixar sense efecte la comunicació de la seva predecessora en el càrrec. Per això els advocats Máximo Castex i Ana Messuti en cas de nova devolució tornaran a sol·licitar un nou exhort a la jutgessa María Servini per a l’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez. L’estat espanyol no pot continuar emparant la impunitat del franquisme si vol ser un estat democràtic i la justícia del Regne d’Espanya ha d’atendre els exhorts de la justícia de la República Argentina.
En el marc de la Llei 10/2009 aprovada pel Parlament de Catalunya l’Antonio Martos Jiménez va sol·licitar l’any 2017 l’exhumació del seu germà Cipriano a la Direcció General de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya. La llavors directora Carme García i Suárez va demanar un estudi de viabilitat per a l’exhumació d’en Cipriano i aquest mateix any l’Antonio Martos Jiménez va ser citat a l’hospital Vall d’Hebron on se li va extreure una mostra d’ADN. El 2019 la directora Gemma Domènech i Casadevall va comunicar al germà d’en Cipriano la negativa a l’exhumació amb una manca total d’empatia i ni tan sols li va deixar veure l’informe tècnic que sosté la no intervenció en la fossa on va ser inhumat Cipriano sense el consentiment familiar. Cal dir que per tal d’avalar la petició d’exhumació a la justícia argentina es va presentar un informe favorable elaborat per l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, que ho va fer de manera solidària i compromesa. Aquest informe de viabilitat també va ser proporcionat a la Direcció General de Memòria Democràtica que no va ser pres en consideració malgrat la professionalitat i experiència de l’ARMH.
Què volem?
Volem l’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez i que la seva família el pugui inhumar amb els seus pares a Granada i poder fer-li el comiat que es mereix com a republicà que no va abandonar la lluita per la llibertat.
Aquesta recollida de signatures és una reivindicació i un homenatge no només a Cipriano, també, com ell voldria, a totes les persones detingudes, torturades, empresonades i assassinades a les comarques de Tarragona des de l’entrada de les tropes franquistes fins a la Transició. Volem recordar a totes les antifeixistes detingudes i torturades en la mateixa caiguda que en Cipriano com el seu company Pascual Carrilero Carrilero, també present a la Querella Argentina. No volem oblidar tampoc al treballador Juan Gabriel Rodrigo Knafo mort a la ciutat de Tarragona el 1976 amb 19 anys quan era perseguit per la policia per manifestar-se contra els assassinats del 3 de Març a Vitòria. Ni tampoc oblidem als centenars de represaliats i morts d'una Transició que res va tenir d'exemplar.
Per tot el que hem exposat exigim l’exhumació d’en Cipriano Martos Jiménez a la Consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.
Portem més de mil signatures de suport recollides i volem que siguin moltes més. Donem les gràcies a totes les persones, entitats, associacions, representants polítics, partits i sindicats que han signat la petició per exigir l'exhumació d'en Cipriano Martos Jiménez.
Acte a Reus per l'exhumació de Cipriano Martos 18/09/2021: aquí.
Signeu aquí: https://formularis.commonscloud.coop/635256?lang=ca
Moltes gràcies per la vostra solidaritat!
CIPRIANO EXHUMACIÓ!
Poema a Cipriano Martos.
Cipriano Martos Jiménez,
republicano y antifascista,
fue tu lucha clandestina
igual que lo fue tu muerte.
Fue tu vida de militante,
entre mentira y censura,
segada con odio y sin piedad
por quienes te dieron sepultura.
Acompañado de otros muertos
pobres con solemnidad,
solidario esperas el momento
de la exhumación de tus torturados huesos.
Te mataron Cipriano,
tricornios de dictadura.
Te sepultaron Cipriano,
togas de injusticia.
Te silenciaron Cipriano,
transiciones de rosas en puño.
Te olvidaron Cipriano,
democracias de nudos y corona.
Enterraron tu cuerpo,
pero jamás tu ejemplo.
Hoy reclaman al pie de tu fosa,
puño en alto, corazón y razón,
voz en grito de justicia
¡Cipriano exhumación!
Demà a Collserola es recordarà a Jon Paredes Manot “Txiki” un aniversari més des del seu afusellament. Un homenatge a una víctima del franquisme amb un cert aire de clandestinitat encara a l’any 2021, una prova més de les deficiències democràtiques d’un estat espanyol, que involuciona sota la pell de brau vers els temps on voluntaris es presentaven per formar part de l’escamot que havia d’assassinar a lluitadors antifranquistes.
Més enllà de les militàncies o les pertinences està el context històric i aquest era el de dictadura, un fet que es perd de vista davant certes víctimes i certes sigles. Víctimes i víctimes. Si les víctimes del franquisme, i no diguem les de la transició, són de segona, tant en drets com en percepció social, quan es tracta de certes militàncies o grups, com podrien ser els maquis o els diferents grups armats contra la dictadura, anem baixant graons en l’escala a l’infern de les etiquetes perverses i l’estigmatització.
L’estat espanyol s’omple la boca parlant de les infinites bondats de la seva Llei d’Amnistia, que no consideren de punt final sinó de punt de partida, més aviat punt i seguit, a la seva constitució amb corona i la seva democràcia sense parió, això últim és cert. Sempre s’ha venut com una amnistia total per a tothom, però tothom sap que va ser un paraigües d’impunitat per botxins de tinta i ploma i de mà de ferro sobre els cossos desfermats de les seves víctimes. És evident que en esperit no va ser una amnistia per a tothom, l’esperit de l’Espanya una, grande y libre, que avui tristament no és patrimoni només dels feixistes de llibre.
D’ençà que es va aprovar aquesta llei d’Amnistia que deia en el seu articulat que s’havia d’aplicar “a los actos de intencionalidad política cualquiera que fuera su resultado”, “hasta el 15 de junio de 1977”, han estat prohibits molts actes de record a víctimes com en Txiki. Però no han estat prohibits pas homenatges a personatges catalogats com a víctimes de primera categoria, i indemnitzades com a tals, com podria ser el cas del sàdic torturador Melitón Manzanas, alumne avançat de la Gestapo.
Així és el Regne d’Espanya, on fa quatre dies es passejaven uns feixistes de soca-rel fent la salutació nazi a col·lectius objectius del seu odi irracional. Ho feien custodiats amablement per una polícia que segons la Delegada del Govern a la capital del regne no podia actuar d’altra manera per a no posar en perill a les criatures i a la gent gran. Aquesta consideració mai es té quan són antifeixistes qui es manifesten per la defensa dels drets humans i contra aquells que els trepitgen.
Volem recordar que el consell de guerra que se li va fer a en Txiki, com tants consells militars d’indefensió total amb sentències cantades perpetrats a Catalunya, va ser anul·lat per llei pel Parlament de Catalunya l’any 2017, gràcies al gran treball del nostre company Josep Cruanyes. Un bri de justícia que s’agita entre el vent de llibertat en el qual es va convertir Txiki i que esperem que estigui acompanyat aviat per les anul·lacions dels consells de guerra dels seus companys d’injustícia abatuts per les bales feixistes una matinada del 27 de setembre de 1975. Els últims afusellats del franquisme, però no pas els últims assassinats pel seu llegat ben lligat.
Demà a Collserola ressonarà l’Euskadi Gudariak que va cantar Txiki mentre les bales travessaven el seu cos.
Foto clandestina feta pel seu advocat Marc Palmés.
Traducció al català de l’himne Eusko Gudariak que va ser als llavis d’en Txiki mentre moria.
Som soldats bascos
per alliberar Euskadi,
Estem disposats a vessar
la nostra sang per ella. (bis)
S'escolta un irrintzi
des del cim,
Anem-hi tots els soldats
darrere de la Ikurriña! (bis)
Ja venen els feixistes
entrant a Euskadi
Anem-hi tots els soldats,
cuidant la nostra pàtria!
Que la nostra pàtria estimada
ens ha cridat,
anem-hi tots els soldats
agafant les armes.
La lluita dels d'Arràtia
ha sigut a Intxorta,
Mola i els requetès
s'hi han quedat.
Tenim la Ikurriña
oberta ben a dalt,
no hi ha ningú al món
que la hi pugui treure.
Tot i que vinguin en Mola
i milers de requetès,
no hi entrarà ningú
mentre seguim vius.
Adeu, estimada i per sempre
recordada Intxorta.
Lloc de la victòria
dels nois d'Arràtia.
No entrarà ningú,
no a Euskal Herria
mentre algun soldat
basc segueixi dempeus.
L'estiu de 1975 van ser condemnats a mort en diferents consells de guerra 11 militants antifranquistes.
El consell de ministres del dia 26 de setembre, presidit pel dictador, va indultar a sis dels condemnats a mort i va donar l'"enterado" a cinc d'ells. Es ratificaven així les seves condemnes de mort que havien d'executar-se per afusellament el dissabte 27 de setembre.
Els 5 condemnats a mort i afusellats van ser tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez-Bravo Solla i Ramón García Sanz) i dos d'ETA (Jon Paredes Manot i Ángel Otaegi). En el matí del dissabte 27 a Collserola, Barcelona, va ser executat Txiki de 21 anys, i a Burgos, Angel, de 33 anys.
En el Campament Militar d'Hoyo de Manzanares, Madrid, en el camp de tir de Matalagraja, van ser afusellats José Luis de 22 anys, Ramón de 27 anys i Xosé Humberto de 24 anys. Només una persona aliena als piquets d'afusellaments format per voluntaris guàrdies civils i policies nacionals del servei d'informació va presenciar les execucions: el capellà d'Hoyo de Manzanares que va ser portat de matinada per a donar la extremaunción als qui no la volien. Van ser tres els escamots d'afusellament, composts cadascun de deu números, un sergent i un tinent. L'únic relat que es té d'aquests assassinats que donen compte de l'ambient salvatge i macabre que es va viure és el del capellà Alejandro.
Testimoni del capellà d'Hoyo de Manzanares: “A més dels policies i guàrdies civils que van participar en els piquets, hi havia uns altres que van arribar en autobusos per a ovacionar les execucions i alguns es van acostar a mi per a amenaçar-me. Molts estaven borratxos. Quan vaig anar a donar la extremaunción a un dels nois afusellats, encara respirava. En aquest moment es va acostar el tinent que manava l'escamot i li va donar el tir de gràcia, sense donar-me temps a separar-me del cos caigut. La sang em va esquitxar. No he deixat de tenir malsons cap nit de la meva vida”.
El pitjor malson després d’aquests crims d’estat és que no hagin rebut justícia ni els morts, ni els seus familiars, ni qui va ser camarada de lluita, ni una societat que de ser democràtica i respectuosa amb els drets humans no viuria d’esquena a les víctimes del franquisme i la transició. Aquests assassinats van provocar una onada de rebuig internacional que no va fer tremolar la mà d’un dictador que estava a punt de morir.
Fonts:
Poema Cinco gritos del cantautor Pedro Faura dedicat als últims afusellats del franquisme.
Las cuerdas de mi guitarra fusiles quieren volverse
y convertir cada nota en un grito una esperanza,
en un golpe de venganza que va buscando su muerte.
Vuestra sangre compañeros nos ha enseñado el camino,
haremos de vuestra lucha nuestra canción de victoria
que marcará para siempre nuestro camino en la Historia.
Guardia Civil asesina, terror de verde montura,
cinco gritos de venganza han cavado tu sepultura.
Te destrozarán las puertas y harán hasta lo imposible,
pero nunca olvides pueblo que armado eres invencible.
Si hoy son suyas las cadenas y es la muerte su consigna,
tuya es la voz la herramienta, tuyo el futuro y la vida.
Grita compañero, lucha, lucha compañero avanza,
la Historia se ha vuelto roja de tanto gritar venganza.
Cinco gritos, cinco espigas, cinco golpes asesinos,
cinco guerrilleros muertos para abrirnos el camino.
Con un canto de presente hacia el futuro han salido
gritando ante las balas ¡nunca seremos vencidos!
Pero vuestros sueños de libertad no pudieron ser fusilados.
Aquestes són les cartes dirigides a aquestes víctimes incòmodes de setembre que recuperem com homenatge a les seves vides.
Carta a Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego, víctima de la policia franquista de la transició.
Gustau, ets tan jove i estàs tan ple de vida als teus setze anys que parlar-te de mort és dolorosament imperdonable. Ens fa mal al cor i a l’ànima fer-te arribar aquesta carta i no poder fer res per canviar el teu destí. Malauradament no ets el primer jove antifeixista que ha sortit de la infantesa per convertir-se involuntàriament i de forma tràgica en estendard de la lluita pels drets humans. Ens ha colpit veure el teu cos inert estès a terra al carrer Ferran de Barcelona víctima de la repressió policial l’11 de setembre de 1978, fotografia d’un assassinat d’estat. Ens afligeix que la teva militància contrària als Pactes de la Moncloa, que ens duran a un camí d’impunitat disfressada de progrés i democràcia, ens dol que les teves reivindicacions per la llibertat de i a Catalunya, mentre ben bé tothom havia claudicat sense resistència a la transició, ens fa molt de mal que sigui encara una digna lluita a dur a terme contra un sistema monàrquic ben podrit de corrupció.
Gustau no has restat a l’oblit encara que com a víctima d’aquest període vergonyós, que no finalitza, no tens el lloc que et mereixes a la memòria col·lectiva, com desenes de morts de l’amnèsica transició, tancats amb pany i clau al calaix de la impunitat, que com tu esperen justícia.
La bala que et matarà sortirà d’una pistola comprada per l’estat espanyol, el policia nacional que et dispararà està a les ordres del ministre Rodolfo Martín Villa, senyor dels carrers l’any de la teva mort i responsable de la persecució i eliminació de la digna dissidència antifeixista contra el franquisme sense Franco.
La teva família tindrà una amorosida cura del teu record i una posició combativa per la reparació que us deuen, formant part de la causa oberta a la República Argentina contra els crims de lesa humanitat del franquisme i la transició. I et demanaràs què com és això. La resposta és perquè al Regne d’Espanya en el que encara vivim, les víctimes antifeixistes no tenen dret a la justícia. I t’estranyarà molt que sigui a l’Argentina, que tu coneixes com una dictadura militar, la que ara sigui una democràcia capaç de jutjar els seus crims d’estat, la que et doni empar. Volem dir-te que el teu cas obrirà les portes de la justícia argentina a altres víctimes assassinades després del 1977, i aquesta victòria és teva.
El dia 3 de setembre de 2020 estarà citat a declarar Rodolfo Martín Villa responsable com ja sabràs de les morts dels obrers de Vitòria i de la mort d’en Germán Rodríguez fa dos mesos per a tu, de les ferides del teu company de militància Jordi Martínez de Foix, que morirà un mes després que tu a les portes de l’aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys. Martín Villa serà responsable de la teva mort i de tantes morts anònimes mentre ocupava els càrrecs de Ministre de Governació, més tard d’Interior, com a cap d’unes Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat amb llicència per matar. El cínic Martín Villa dirà que veient qui l’acusa està molt tranquil, està tranquil perquè no deu tenir consciència, decència, ni remordiments. La seva política de persecució de la protesta dels opositors als seus Règims va ser efectiva, ja que transitem per on van marcar aquells contra els que aixecaves la teva veu i les nostres exigències de justícia esdevenen una catifa on es netegen els seus opressors peus.
La Xarxa Catalana i Balear de Suport a les Víctimes del Franquisme i la Transició t’escriu aquesta carta per fer-te saber que acusem Martín Villa, ho fem en el teu nom Gustau, en el nom d’en Vicente, de Germán, Juan Gabriel, Pedro, Francisco, Romualdo, José, Bienvenido, Jordi i de tantes i tants més sense justícia. I li diem que no hauria d’estar tan tranquil perquè encara que no sigui condemnat per la justícia, si tindrà la condemna de la vergonya sentenciada per la veritat La tindrà quan per fi siguem els perdedors qui posem la nostra paraula negre sobre blanc al foli de la història i el seu nom sigui arrossegat pel fang. Aquest és el nostre contracte de veritat, justícia i reparació amb tu i amb totes les víctimes del feixisme espanyol.
Ens acomiadem de tu Gustau amb total gratitud pel teu valent compromís amb les llibertats i amb un bri d’esperança al cor en què la vostra llavor antifeixista germini amb fruits de justícia social i drets pel poble i pels pobles. Continuarem fins a la victòria en nom del vostre sacrifici. Per sempre vius.
Salut company.
Carta a Cipriano Martos Jiménez, torturat, mort i inhumat il·legalment el 1973 a Reus per la Guardia Civil.
Querido compañero Cipriano, sabemos que en este momento te sentirás terriblemente solo, sufriendo lo inimaginable y que tendrás miedo por ti y por tus camaradas. Seguro que en esa cama de hospital donde ahora estás postrado te asaltarán mil pensamientos dolorosos bajo la atenta mirada de los guardias civiles que te custodian día y noche, como si estuvieras en condiciones de huir. Quizá los mismos guardias que te torturaron sin tregua desde el día que te detuvieron, ese 25 de agosto de 1973 que no podrás olvidar. Ese momento fue el principio de tu trágico final, porque nos duele en lo más profundo decirte que no sobrevivirás a las quemaduras del ácido que te hicieron ingerir, dirán que por voluntad propia, los muy cobardes. Es muy duro decirte esto cuando ni tan siquiera puedes alzar tu abrasada voz contra tanto sadismo. Se te escapará la vida sin poder ver por última vez los rostros de tus amados padres y tus queridos hermanos. Tres semanas de agonía ocultándoles tu paradero y sin poder acompañarte en el trago más amargo de tus 30 años.
Esta vez el crimen no será en Granada donde te dieron a luz, será en Reus y serán los que tienen la calavera de plomo, como escribió Lorca, quienes te robarán el último aliento. Y el día que eso ocurra vivirás por siempre en la memoria de tus camaradas del PCE (m-l), del FRAP y del sindicato OSO. Te convertirás en un mártir involuntario de la causa antifascista y republicana y al mismo tiempo formarás parte de la legión de víctimas anónimas para una sociedad amnésica, ajena a tanto nombre y apellido de represaliados por la dictadura y en transición. Y te preguntarás que qué es eso de la transición, será lo que tú te temías cuando escribisteis sobre un muro de Reus: “Abajo la monarquía del pelele Juan Carlos”, un pelele que resultará ser muy espabilado y que se largará siendo rey emérito a los Emiratos Árabes riéndose de sus súbditos y con el dinero conseguido gracias a los negocios a la sombra del trono que le regalará Franco. Se irá él y dejará al hijo que ya ha procreado una futura reina, o eso cree. Así el invento de la transición se llevará por delante tu anhelada república popular y federativa, será una traición a antifascistas, republicanas y republicanos, una legitimación de los verdugos, ideólogos y ejecutores, que serán vergonzosamente amnistiados por aquello de la reconciliación nacional, que si te sonará, será la dormidera de las luchas legítimas y necesarias de quienes con su entrega y compromiso dais lo mejor de vosotros.
Te escribimos para decirte que puedes estar tranquilo porque aunque con cuatro décadas de retraso, gracias a la lucha de tu hermano Antonio, todo humanidad, de tus camaradas de lucha y de los que te conocerán a través de sus testimonios, tu nombre no será borrado ya de la historia. Conociendo tu forma de ser quizá eso no te importe, pero para nosotras y nosotros es fundamental que todo el mundo sepa de tu predisposición a ayudar compartiendo lo poco que tienes, de tu empatía con el que sufre la humillación, la explotación, la pobreza, de tu amor por los animales y de tus ganas de aprender y mejorar para cambiar el mundo arriesgándolo todo. Y eso será parte de la herencia que nos dejarás y que enriquecerá nuestro patrimonio, el que sacia nuestra hambre de derechos para todas las víctimas del franquismo y la transición.
Te extrañará leer estas letras llegadas desde tan lejos en el tiempo, desde este 2021 donde la lucha antifascista sigue siendo tan necesaria como el aire que respiramos y que intentan robarnos a cada paso que da el insaciable capitalismo sin entrañas. Y seguro que te preguntas que quiénes somos, pues somos la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina, una red de querellantes que busca justicia en una República que supo cumplir con sus deberes democráticos. En un juzgado de allí ya constan los nombres de quienes te detuvieron, te torturaron y te dejaron agonizando en esa sala inhóspita de Sant Joan de Déu. Tu hermano se querellará por ti, declarará en un juzgado de Sabadell donde todavía vive y la Xarxa le acompañará en todo momento. Tu familia, tus compañeras y compañeros, que no te olvidarán nunca, explicarán generosamente al periodista Roger Mateos las vivencias que compartiste con ellos. Roger escribirá un gran libro sobre ti lleno de verdad y honestidad, relatará tu vida de Maldonadillo al cementerio de Reus donde te enterrarán en una fosa de beneficencia con nocturnidad e ilegalidad falsificando la firma de tu padre. No verás como tu madre será maltratada por los tricornios que entre amenazas y empujones le negarán ver tu cuerpo impermeables a las amargas lágrimas de quien te amamantó y no podrá amortajarte, ni velarte.
Tu historia Cipriano será conocida y tu nombre aparecerá en diarios, radios y televisiones y seguramente en tu modestia eso no te consuele, pero creemos que si lo hará el saber que lo que viviste y lo que sacrificaste abrirá los ojos de muchas personas ajenas a tantas heridas abiertas a causa de la represión, esa que comenzó un 17 de julio de 1936 y que no paró después de la muerte del dictador en 1975. Tú que renunciaste a tanto para militar en la clandestinidad tuviste una muerte también clandestina, que romperá más de 40 años después el silencio impuesto por quienes quisieron ocultar el execrable crimen que cometieron contigo.
Desde diciembre de 2019 una plaza en el barrio de Sabadell donde comenzaste tu formación política y combativa llevará tu nombre y decenas de personas entre ellas tus camaradas te rendirán homenaje entre flores, poemas y cantos. El camino no ha llegado a su fin, todavía peleamos para que tus restos sean exhumados y puedas descansar en paz junto a tu madre y tu padre en Granada, para que tus represores sean juzgados y recibas la justicia que te mereces.
Gracias Cipriano por tu ejemplo de sencillez, humildad y firmes convicciones. Te querrán y respetarán los que no podrán conocerte, te amarán los que te conocieron y estarás siempre presente en la memoria de tus compañeras y compañeros, como en la de Pascual Carrilero que te sostuvo en sus brazos cuando destrozado y casi inconsciente le obligaron a cargar contigo. Él superará las torturas físicas pero no las psicológicas y te llevará clavado como un alfiler de infinita pena en su alma.
Honor y gloria Cipriano porque tú, paria de la tierra, serás la sal de los derechos que nos quedan por conquistar y reconquistar.
Carta als últims afusellats del franquisme.
Para vosotros, Xosé Humberto, José Luis, Ramón, Jon y Angel.
Pronto llegará el alba y moriréis delante de un pelotón de fusilamiento, seréis asesinados a manos de un piquete de bestias sin alma y una bellísima canción de Luis Eduardo Aute será cantada por toda una generación de antifranquistas teniendo presente vuestra muerte. Más tarde, cuando ya os hayan sepultado en olvido los mismos que os cantaron, hijas e hijos de la transición tararearán Al alba como una trágica sonata de amor desvinculada de vuestro último aliento. Y en el fondo esta despedida entre notas y versos no fue escrita para vosotros aunque siempre será vuestra y será un canto de amor a los que se sacrifican por la libertad, una denuncia de la barbarie y un poema a la memoria de vuestras dignas vidas.
Seguro que en estas últimas horas albergáis la esperanza de un indulto de una dictadura que agoniza junto a su dictador, pero que no muere con sus últimos estertores, seguro que anheláis que en un gesto de esa piedad cristiana que ellos pontifican para los suyos, la pena de muerte quede sin efecto. Ni al Papa de Roma escucharán esos católicos, apostólicos y romanos, porque esa ansia de venganza que llevan en las tripas les ciega de tal manera que ahoga el perdón en un mar de odio al disidente de su nacionalcatolicismo. Seguramente vosotros no queréis ser perdonados porque eso implicaría que hay culpa y vosotros sois inocentes. Pero sí queréis vivir, cómo no va a ser así, tan jóvenes, tan queridos por los vuestros, ansiáis vivir con generosidad y entrega y seguir luchando por aquello en lo que creéis. La clemencia no llegará para vosotros, si para vuestras compañeras y compañeros José Antonio Garmendia Artola, Manuel Blanco Chivite, Vladimiro Fernández Tovar, Concepción Tristán López, María Jesús Dasca Penelas y Manuel Cañaveras de Gracia. Segarán vuestras vidas con ráfagas de fuego enemigo y vuestros nombres serán recordados, no siempre como héroes del pueblo al que queríais salvar del genocida, sino como villanos terroristas y delincuentes. Solo unos pocos reivindicarán vuestras vidas y exigirán justicia por vuestras muertes en los años que seguirán. Vosotros, los últimos fusilados del franquismo, seréis víctimas incómodas, las últimas víctimas entre las víctimas de un consejo de ministros encabezado por Franco de quien el rey, ahora emérito y fugado, dirá el día de su coronación:
Una figura excepcional entra en la Historia. El nombre de Francisco Franco será ya un jalón del acontecer español y un hito al que será imposible dejar de referirse para entender la clave de nuestra vida política contemporánea. Con respeto y gratitud quiero recordar la figura de quien durante tantos años asumió la pesada responsabilidad de conducir la gobernación del Estado. Su recuerdo constituirá para mí una exigencia de comportamiento y de lealtad para con las funciones que asumo al servicio de la Patria. Es de pueblos grandes y nobles el saber recordar a quienes dedicaron su vida al servicio de un ideal. España nunca podrá olvidar a quien, como soldado y estadista, ha consagrado toda la existencia a su servicio.
Pero vosotros ya sabíais lo que iba a pasar si no se peleaba por la República, para unos federativa y popular, para otros las de sus naciones sin estado, por eso estáis a punto de dar vida a vuestros últimos pensamientos. Por eso sois víctimas arrinconadas por una democracia de saldo, asustada por lo que representáis. Una democracia que nacerá del útero de la dictadura y se parirá en una transición basada en la reconciliación nacional por decreto, impuesta a golpe de un perverso referéndum que dará viso de legalidad a la restauración, una vez más, de la decadente y corrupta dinastía de los Borbones. Un engaño a una sociedad a la que vendieron que ya era hora de pasar página y mirar adelante de la mano de los verdugos, que serán exonerados de toda culpa por sus execrables crímenes, por ley. Caminarán sobre los huesos de los nuestros sepultados en hormigón, asfalto o basura cantando libertad y pasarán de extender la mano a cerrar el puño cuando a dictador muerto el rey fue puesto. Vendrá el destape y la muerte de la canción protesta y nos dirán que ya no hay nada por lo que luchar que para eso están las urnas. Morirá el perro pero seguirá su rabia hasta hoy, hasta el 2021 desde donde os recordamos mientras exigimos verdad, justicia y reparación para vosotros, para todas las víctimas del franquismo y la transición.
Este año reivindicaremos vuestra memoria a pesar de la pandemia que nos asola, bajo leyes mordazas que abocan a activistas, políticos, cantantes, tuiteros a visitar vuestro TOP, nuestra Audiencia Nacional, convertidos en terroristas por arte de la vulneración de nuestros derechos fundamentales, por delitos que pensaréis que a estas alturas ya no deberían de existir y que implican la censura, la limitación de la libertad de expresión y el castigo por defender pacíficamente tus ideas. Así estamos por el olvido de vuestras muertes y vuestras vidas y las de tantas y tantos luchadores antifascistas. Así nos hayamos por pensar que lo que reclamabais ya era cosa del pasado y no una lucha de futuro.
Más allá de vuestras creencias políticas, más allá de lo concreto está lo universal, no aquello de la unidad de destino que combatís, sino el universo multicolor de la sangre derramada de las y los antifascistas en defensa de la legalidad republicana. Una parte de la historia del estado español que había que hacer desaparecer como un sacrificio más en el altar de la transición, todo un sacrilegio. Quedamos cegados de tanto mirar la hiriente luz del sol que traerá un amanecer de amnesia, corona y de chaquetas reversibles, como los de los principios del movimiento, que seguirán su camino por las autopistas construidas sobre las nacionales de la corrupción secular de su patria imperial, amén.
Y una vez más volverá a ser vuestro triste aniversario, el de vuestra despedida forzosa y aquellas personas que resultamos ser tan incómodas como vosotros volveremos a recordaros, a homenajear vuestro compromiso antifranquista.
Te recordaremos Xosé Humberto Baena Alonso, te recordaremos Ramón García Sanz, te recordaremos Ramón García Sanz. te recordaremos José Luis Sánchez Bravo Solla, asesinados en Hoyos de Manzanares, Madrid, ante una Europa muda después de tanto gritar por vuestro derecho a la vida, te recordamos Angel Otaegi Etxeberria fusilado en un patio de la prisión de Burgos, te recordaremos Jon Paredes Manot “Txiqui” fusilado en Collserola ante los ojos de tu hermano. Todos seréis viento de libertad, viento del pueblo, viento contra la impunidad del estado español. Os recordaremos pese a quien pese como deber de memoria antifascista.
Volem compartir amb tothom que el dia 10 de setembre l'Ajuntament del Prat de Llobregat va treure el nom de Joan Carles I del nomenclàtor i va posar en el seu lloc el nom de qui va ser alcalde republicà de la localitat Lluís Serra i Giribert, pare del nostre estimat company Lluís. Sense cap mena de dubte una victòria republicana i de veritat, justícia i reparació. Una victòria de la dignitat i la integritat sobre el feixisme d'ahir i d'avui. Victòria del pare d'en Lluís per la seva biografia de militància antifeixista i de lluita per la justícia social, una vida de compromís trencada pel seu afusellament pels colpistes assassins. Victòria del seu incansable i lluitador fill per fer-li justícia, no només a ell, també a totes les víctimes de la dictadura i la transició. Goig i felicitat per aquesta bona notícia, una de les poques alegries que tenim per celebrar.
Galeria fotogràfica:
Diumenge 26 de setembre vam estar a l'homenatge al lluitador antifeixista Txiki i vam fer l'ofrena floral a peu de l'arbre on va ser afusellat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada