diumenge, 27 de febrer del 2022

CENT TRENTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EXILIS INTERIORS.

 


Vam començar la nostra concentració amb una declaració de principis llegint Dos anònims, lletra popular cantada per l'Ovidi Montllor, per dir NO a la guerra. La guerra madrastra d'exilis.



Al damunt de la tomba
hi ha nat un taronger,
i a la branca més alta
hi canta l'esparver,
que diu en son llenguatge,
sempre de cara al vent;

Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!

Ja m'agafen i me'n lliguen
i em porten a la presó.
-Senyor batlle, senyor batlle,
per què em porta a la presó?
-A la presó no t'hi porto
ni per lladre ni traïdor,
sinó perquè vull que em diguis
d'on has tretes tantes flors.
-Senyor batlle, les he tretes
de les penes del meu cor.

Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer!





Al nostre calendari de veritat, justícia i reparació, febrer és el mes de l’exili, dels exilis. Exilis, incomptables, tants i tants exilis que no es poden quantificar. Exilis exteriors i interiors, infinits i inacabables, de resistència, de lluita, de compromís, de supervivència, de caminar ulls closos sobre pedres esmolades. Milers i milers d’exilis, de fugides traspassant fronteres, de refugis introspectius per poder continuar amb el pes de la vida. Exilis que esdevenen centenars de milers d’escuts contra el feixisme assassí i repressiu, l’únic culpable del desarrelament i la pèrdua.

Els exilis són personals, no es poden establir categories, ni etiquetar, ni agrupar a l’hora de descriure el dolor i la pena. Cada persona es baralla amb la nova vida imposada amb les seves eines i amb resultats molt diferents. Però si pot haver-hi un denominador comú de l’exili seria l’enyor punyent dels paisatges, de les olors i els sabors de la terra. Una enyorança que encara que sembli contradictori també va patir qui sense travessar cap frontera va viure en el seu exili interior. La destrucció d’allò que s’ha estimat, l’olor de mort i repressió i la fam van desfer la il·lusió de recuperar aquell gaudir dels petits plaers de vides que ja no tenien el futur en les seves mans. Res seria igual.

L’exili interior es va viure dins i fora de les fronteres geogràfiques de la República. Exilis arreu del món amb els peus a terres desconegudes de noves parles i el cap i el cor a la llar que van haver d’abandonar. Tristos exilis de supervivència, alguns sense supervivents, entre barrots de ferro de presons, de filferros de camps, de gàbies invisibles als ulls però amb portes tant fermes com infranquejables. Exiliades i exiliats que no van poder plantar cara al seu carceller més que en la seva imaginació, un captiveri que va ser un llast per a les seves ànimes. Antifeixistes que es van veure lligats de cap i peus, paralitzats pel terror als ossos per les tortures infligides i pels crims abominables incrustat a les retines, per la vigilància i la delació que patien, per les malalties incapacitants, amb la impotència del vençut secularment per la injustícia. L’autoexili a llocs intangibles per poder respirar alliberats de l’angoixa en alguna part de la seva ment on la victòria era encara possible. Vides suspeses de sobtats cabells blancs, de paraules atrapades a les seves gorges, de llàgrimes sense plors, de silencis interminables i pesants, d’ulls mirant el sostre, transmissores per acció o omissió de la por. Vides esquinçades d’aparent normalitat, de rutines automàtiques, de somriures forçats i de caminar en cercle sense cap il·lusió a mesura que passava el temps i la dictadura no era enderrocada. Exilis interiors sense murs tangibles però també d’amagatalls claustrofòbics com els dels talps, tancats en presons domèstiques per salvar-se de la mort, però condemnats a una mort en vida i a perdre’s en laberints d’irrealitat. Angoixa i por. 

Tot era malviure sota una dictadura assassina i sàdica acotant el cap davant l’horror que van desfermar els colpistes. Per moltes i molts només va quedar l’opció d’exiliar-se a la terra dels seus records i dels seus somnis de justícia per escapolir-se de la ràbia i el desencís, de la foscor amb què el franquisme ho impregnava tot. Perdedors, castigats, espoliats, sense força, sense eines, sense xarxa, ni organitzacions en clandestinitat, desconnectats de l’esperança, lluitant per la llibertat en els seus caps. 

En aquest autoimposat exili a mons que enyorem o volem encara avui viuen moltes persones, sense necessitat de passar cap frontera. Avui ho fem a les xarxes socials on tampoc som lliures. Allà tenim la sensació de combatre al monstre quan només ens reconfortem fugint dels carrers que deixem en mans de repressors i feixistes. Aquest exili eteri de resistència reconforta la nostra autoestima antifeixista, però no canviarà una realitat cada vegada més asfixiant i insolidària, als peus dels cavalls de la deshumanització i el campi que pugui que són els nostres temps. 

Exilis de por heretada,  de por imposada, de por a perdre encara que tinguem molt poc per a arriscar, de por a la presó, a la repressió, a atrevir-se a cridar amb un llapis en una mà i una pedra en l’altra. Exilis autoimposats per imperatiu del pànic a ser lliures si això ha de tenir un cost i sense cap garantia d’ensortir-nos. I per aquest exili passem de vegades sense ser-ne conscients. Aquest és el pitjor dels exilis per a la humanitat perquè és la porta a la desídia que no ens deixa avançar cap a la justícia social. 

Nosaltres no som al 39, però rodolem inexorablement cap a l’escenari d’aquells exilis si no reaccionem. Aquelles i aquells exiliats no van comptar amb els instruments dels que ara disposem, ni amb l’oportunitat que encara ens resta de ser dignes d’un exili que sí que va combatre el feixisme abans de creuar passos fronterers. Som un exèrcit de caps engabiats amb la clau de la porta a les nostres mans, només ens cal tenir el valor d’obrir-la i tocar la llibertat amb els nostres dits.

L'exili de les lletres.


Rosa Leveroni


Poema de Rosa Leveroni a Ferran Soldevila extret del llibre Cartes d’amor i d’exili.

Mont-Louis, 12 d’agost de 1938.

Un d’aquest dies darrers, en què la llum vestia el paisatge i el son havia fugit, foragitat pels records i les angúnia  -temia que estiguessis malalt, ai las!- vaig fer aquests versos, els primers des de que sóc aquí.

Els prats somniem la neu
sota la llum argentada.

L’aire picant de la nit 
s’ha adormit damunt les branques
i el tòtil va desgranant
la seva música clara....

En la ratlla del Ponent
es dibuixen les muntanyes
que em porten l’enyorament
des de la nostra Cerdanya...

Com sóc lluny de tu, amor meu, 
que lluny estic de la pàtria!
La calma d’aquesta nit 
el neguit  l’ha malmenada
de tenir-te lluny de mi.

Sola, dins la meva cambra.


Pere Calders


Paraules de Pere Calders a 'Pàgines d'exili' publicat a la 'Revista dels Catalans d'Amèrica' (Mèxic) el novembre de 1939, explicant com amb l'exili alguna cosa s'havia trencat per sempre:

"En aquests moments sento una gran indiferència, una lassitud extremada que m'afecta tant l'esperit com el cos. Voldria acotxar-me en un llit ben tou, i dormir durant molt temps i potser no despertar-me mai més. A les quatre de la tarda obren la frontera i els gendarmes ens deixen passar. Vet aquí la terra de França, neta, tranquil·la, sense cap neguit que trenqui la quietud del paisatge. Les poques cases de pagès que veiem des de la carena estan senceres i les xemeneies fument amb una normalitat que ja gairebé desconeixíem".

L'exili dels soldats.


Camp de Sindreu per a soldats republicans. Febrer 1939.  Philipe Gaussot


L’exili dels soldats que travessaven els Pirineus amb les seves unitats, combatents per la llibertat que fugien d’una república fulminada per un cop d’estat feixista a una república francesa que els temia i els engarjolava a camps de concentració. Soldats que tantes vegades haurien cantat la Marsellesa eren obligats a deixar les seves armes als peus d’una república que no plantaria cara al nazisme. Perdedors que tornaven a perdre, però que no van defallir i no van renunciar a lluitar contra el feixisme amb l’esperança de retornar a la seva terra, lliure, encara que els hi costés la vida. I sense vida i sense terra on descansar van quedar milers de valerosos soldats antifeixistes, molts convertits en fum i cendres pels nazis als seus camps d’extermini.


Salvador Perarnau


En el seu honor vam llegir La mort de l’heroi de Salvador Perarnau, que tambè va haver de viure l'exili.

Rosa de sang florida enmig del cor,
viu esvoranc de la ferida.
L’heroi ha caigut mort.
La Pàtria en rep la vida.
Demà la Pàtria aixecarà el teu nom
sota del cel que et cobricela.
T’admirarà tothom
i lluirà el teu nom com una estela.
I la ferida encara brollarà
la saba nova d’una gran florida.
La teva sang és l’alba del demà
i és llum de nova vida.
Rosa de sang florida enmig del cor,
viu esvoranc de la ferida.
L’heroi ha caigut mort.
La Pàtria en rep la vida.




Aquí no s’han aixecat els noms dels nostres herois, que romanen la majoria anònims. A França els guerrillers antifeixistes de l’estat espanyol aixequen la seva veu als monòlits de pobles i ciutats, també donen nom a carrers, places, jardins i col·legis. Els pobles que no honoren a qui va defensar-los del feixisme són pobles condemnats a repetir la pitjor de les històries.

L'exili de nenes i nens.

Si de l’exili i de tot allò que vam perdre com a societat amb aquests viatges, molts sense tornada, no es parla suficient, menys es coneix com van viure aquests exilis les criatures, algunes nascudes a les terres d’acollida o de recepció, exiliades dins de l’exili.
 
Volem parlar de l’exili que van patir infants i adolescents. Si els adults empaitats per la guerra dels feixistes no van tenir gaires opcions, els petits van haver de seguir les passes dels seus familiars sense poder escollir. Altres ni tan sols van poder marxar amb la seva família, per protegir-los de la guerra van ser deixats en vaixells amb diferents destinacions, Anglaterra, Bèlgica, Rússia, Mèxic. Persones petites amb molta por i dolor i amb una sensació d’abandonament, ja que devia ser molt difícil comprendre la determinació dels seus pares de salvar les seves vides. Famílies que en alguns casos mai més es van retrobar. Aquestes nenes i nens haurien de viure situacions que cap infant hauria de patir, com la pèrdua absoluta d’arrels o una segona guerra, la mundial.




 
Testimoni d’Emeterio Payà, nen de Morelia:

"Crec que el meu pare es va penedir d'haver-nos enviat a Mèxic, perquè a l'estació es va posar a plorar i a cridar desesperat «Que no se'n vagin, que no se'n vagin!»"
 
"És difícil de creure-ho perquè havia plorat molt per la meva mare, però quan finalment la vaig veure ni tan sols vaig plorar, no vaig sentir res, estava rancorós per la separació i l'abandonament. Ni els meus germans ni jo ens hi vam adreçar mai amb el nom de mare. Ens va faltar durant molt de temps l'amor dels pares".

El seu pare va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen el 24 d'agost del 1940 i va morir a Gusen, pocs mesos després, el gener del 1941. Una altra tragèdia d’exili.

Testimoni de Martina Benet, nena de Morelia.

"Jo ni tan sols sabia on era Mèxic. Estava amb els meus germans i jo sempre he sigut una persona molt tranquil·la, però hi havia molts infants que estaven molt afectats per la guerra, perquè la guerra marca molt" 


Documental Los niños de Morelia de Neus Ràfols i Yadira Hidalgo.



Al cementiri de Morelia hi ha una tomba on es llegeix: "Víctima de la barbàrie feixista que els va allunyar dels pares i de la seva terra". Mares i pares que no sempre es van poder retrobar amb les seves filles i fills.





Les nenes i nens de Rússia.

Testimoni d’Enrique Líster López, nascut a l’exili a Moscou el 1941, extret del llibre Traumas. Niños de la guerra i del exilio (pàgina 335). 

Assenyalem que el Interdom de Ivánovo va acollir als últims nens espanyols de l'evacuació, aquells bascos i asturians que van arribar a l'URSS en 1937 amb tres o cinc anys d'edat, i que, al començament dels anys 50, acabaven en Ivánovo els seus estudis d'institut. Tots van obtenir el batxillerat, i la major part va cursar estudis superiors. Recordem, que els 3000 nens espanyols evacuats a l'URSS es van convertir, en els anys 40-50, en enginyers, metges, arquitectes, esportistes d'alt nivell, tècnics, obrers altament especialitzats, artistes, historiadors. Cap va ser abandonat a la vora de la cuneta durant l'espantosa guerra germànic-soviètica, ningú va ser oblidat en el duríssim període de la postguerra.

Els va produir traumes psicològics a aquests nens de l'evacuació la prolongada emigració? No n'hi ha dubte: haver sofert la crua realitat de la guerra espanyola, la separació de les seves famílies, les duríssimes condicions de la Segona Guerra Mundial, les esperances frustrades en 1946-1947 –en constatar, amb amargor, que la fi de la guerra no els va obrir a aquests joves les portes del retorn a la pàtria, a les seves llars familiars–, tot això, sens dubte de cap classe, va deixar profundes petjades en la ment de molts d'aquests nens de l'evacuació de 1937.

L'experiència de la immensa majoria dels nens de l'emigració –els que vam néixer i ens vam educar a l'URSS– va ser una miqueta diferent. Almenys en el que em concerneix personalment. No solament gaudíem plenament de tots els avantatges i de tota l'atenció que el règim socialista li dedicava a la joventut del seu país, sinó que nosaltres, els joves espanyols, gaudíem d'una atenció especial, de favors, de privilegis. Vam ser –per què negar-ho?– els nens consentits del règim soviètic.




Poc es parla del penós exili de la gent gran que va creuar el pas fronterer per a morir lluny de casa seva sent enterrada a una terra que no van tenir temps de poder arribar a estimar. Persones que volien descansar eternament al costat dels seus éssers estimats als cementiris dels seus pobles, entre paisatges que durant generacions havien transformat i que volien omplir de prosperitat amb l’arribada de la república.  Poc es parla de l’exili de les persones malaltes que no van sobreviure a un viatge feixuc que els va ferir cos i ànima. Podríem parlar del poeta Antonio Machado que va passar a França amb la seva mare Ana Ruiz el 27 de gener de 1939. Van baixar d’un tren a l’estació de Cotlliure vestits de negre i sense equipatge.



Y cuando llegue el día del último viaje, 
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje, 
casi desnudo, como los hijos de la mar. 

Versos premonitoris.

La mare va morir el 25 de febrer de 1939 tres dies abans del seu 85 aniversari, i tres dies després de la mort del seu fill Antonio, quin dolor per a una mare. Una família del poble va oferir un lloc d’enterrament per al poeta, però el 1957 el van necessitar i va caldre trobar un nou lloc on inhumar Machado i la seva mare. Pau Casals es va oferir a pagar l’enterrament, però al final va ser per subscripció popular publicada a Le Figaro. Van arribar donacions d’arreu del món. Casals, Malreaux o Camus van ser algunes de les persones generoses que van fer possible que el poeta i la seva mare descansin en un lloc que ha esdevingut lloc de pelegrinatge republicà.


 Machado i la seva mare Ana. Font.



Vam llegir el poema que Machado va escriure a la seva mare.

Mis caricias pagaste con exceso,
como pagan las flores en abril;
mil besos, ¡ay!, me dabas por un beso,
por un abrazo tú me dabas mil.

Vuelve; ¡Oh madre!, a mirarme con cariño;
tus caricias y halagos tórname;
Yo de ti me alejé, pero era un niño,
y el mundo me engañó, ¡perdóname!
Yo pagaré tu amor en el exceso
con que pagan las flores en abril;
mil besos te daré por solo un beso,
por un abrazo yo te daré mil.

Els talps, exilis entre les pròpies parets.
 

Santiago Marcos


El mestre Santiago Marcos Marcos, “El talp de Roales”, va morir als 93 anys i va ser enterrat “sense capellans ni sagristans”. Alguns anys abans havia manat construir la seva tomba, amb una làpida presidida per una estrella de cinc puntes i la falç i el martell. En la làpida va manar imprimir l'autoepitafi que ell va idear per al seu etern descans: 

“Se intentó despacharme, y casi atrapado,  
me escurrí del fuego y el terror marcial,  
lo que fue un difícil logro inusitado.  
¿Seré en el futuro otra vez calumniado  
aún debajo de este mármol sepulcral?”

No va militar en cap partit polític durant la República, ni va assistir a manifestacions. Va romandre ocult durant vint-i-dos anys: des de 1936 fins a 1958. Durant els anys que va romandre «enterrat en vida», només els seus germans van conèixer el seu amagatall. Primer va estar ocult en un paller, després en una sitja i finalment en un celler de deu metres quadrats. Un dels seus germans va contribuir a estendre el rumor que havia aparegut penjat en una alzina perquè s'oblidessin d'ell.

Va romandre informat de successos i detencions per la lectura endarrerida del diari ABC. No va ser aliè a la publicació de diverses amnisties; no obstant això, mai va creure en elles. Únicament es va decidir a sortir en 1958 quan es va trencar un braç en caure per unes escales davant el temor d'una possible gangrena. No va rebre mal tracte en aquest moment encara que les autoritats van dubtar entre empresonar-li o no «Quedamos detenidos todos… hasta que se aclaró el asunto. El mismo Franco tuvo noticia de mi aparición. Mandaron aquí un documento con el que no pude quedarme, porque lo trajo el juez. Lo firmé y se lo llevaron».

Una vegada recuperat va decidir viatjar a París amb intenció de quedar-se allà a treballar. Tots els exiliats que va conèixer a París li van dir que havia equivocat el viatge i que on degué dirigir-se era a Mèxic.

Nadie me prestó la ayuda que yo esperaba. […] [Los poemas] gustaron mucho a los exiliados, pero me dijeron que eran demasiado fuertes. Yo les dije que bueno, que sí, pero que eran más fuertes todavía los pistoletazos y los palos que la falange propiciaba a los socialistas embastanados.

Aviat va desconfiar de trobar treball i va decidir tornar a Espanya.

No es va incorporar al Cos del Magisteri, al qual havia pertangut fins a 1936. «Si yo fuese médico o veterinario o cualquier otra profesión…¡ a ejercer y a intentar olvidar !, pero… ¿ maestro?… ¡me echarían del pueblo!…»

Amb vuitanta-cinc anys tota la seva il·lusió era veure publicats els seus poemes i, en bona part, ho va aconseguir costejant-se la primera part de «Mi lira canta ¡escucha!». 

«Hay los que me han calumniado, 
perseguido y arruinado, 
y ésta es la cruel verdad, 
que me iré a la eternidad 
tras de cornudo, apaleado».




Saturnino de Lucas


Palabras del topo Saturnino de Lucas, 38 años escondido en la localidad segoviana de Mudrián:

Aparte de las mallas de pesca, las pelotas, el arreglo de los zapatos, las muñecas y algunas cosas de ésas, he trabajado sobre todo en escribir. […] Tengo un diario de todo, porque yo lo apuntaba todo, cada día, todo lo que pasaba, lo que iba pensando. Para publicarlo habría que quitar muchas cosas que no se pueden decir. Yo no quiero ni ofender al Gobierno, ni ofender a nadie. Que sea una cosa legal. Un diario de los treinta y cuatro años con todos los que han nacido, los que han muerto, lo que yo he hecho. Ha sido un caso único, verdaderamente insólito. Todos los que lo han oído se han quedado tiesos, gente muy preparada, así que habrá que contarlo todo.

Leguineche y Torbado cuentan sobre Saturnino «Ni las alegrías, ni los rencores pudieron durar mucho. Tampoco la apasionada voluntad de vivir del oculto. […] Aquel hombre de inteligencia viva no consiguió por ningún procedimiento aplacar la destrucción de su cuerpo. Fue el 6 de diciembre, a los ocho meses de haber salido de su refugio»  


Vicent Marco Miranda


Palabras del topo Vicent Marco, político vinculado a Esquerra Catalana, falllecido el 23 de diciembre de 1946: 

«Exploramos nuestra nueva prisión, la cuarta a los veintidós días de abandonado el hogar. […] Vemos que por las rendijas de una ventanita se escapa la luz a la calle. Envidiamos su libertad»

«Mi mujer y mi hijo menor vagan por la ciudad y de casa en casa, donde son acogidos con visible desgana y pronto arrojados con más o menos diplomacia. En una viven sujetos a quienes salvé de la cárcel y de la muerte; en otras, algunos que me deben señalados favores. Un gato y un perro serían más generosos»

«No es mi voluntad sino las circunstancias las que me traen y me llevan hace tiempo a su placer. […] No mando de mí ni puedo imponerme a los acontecimientos, pues tengo mucha menos libertad que un gato; ni siquiera hombre soy, sino un trasto despreciable, indigno de todo respeto»

«He convivido y trabado amistad con cuatro gatos —uno de ellos, gata— en un período difícil de mi existencia. […] Ellos me afirmaron en la convicción de que elcomercio con los animales indebidamente llamados irracionales suele ser más grato y más noble que el de los hombres. Aquellos muerden y arañan alguna vez, pero no engañan; los otros muerden con frecuencia y engañan siempre»

Vicent Marco va ser alcalde de València i governador civil de Còrdova.




Retorn de l'exili.




Si dur va ser exili no ho va ser menys la tornada d’exiliades i exiliats a un lloc que malgrat ser casa seva ja no reconeixien, van sortir d’una república per tornar a una dictadura. Els paisatges que van ser un dia d’alegria i esperança ara eren de profunda tristesa. I és que el pas del temps és irrecuperable i era impossible retornar a aquell moment on havent perdut, encara hi havia esperança en lluitar per la victòria. La tornada anhelada no era una qüestió d’espais sinó de temps, i aquesta era impossible. 





Aquest desencís el va plasmar l’escriptor Max Aub a la seva obra La gallina cega: ¿Ir, a mi edad, a ver un país nuevo, que tanto me ha de doler (...)? 

¿Puedo compararme en daños con estos que nacieron veinte años más tarde? Velos. A la edad en que tú te acogiste en España - en 1914 - despertaron en la guerra. Tu venias huyendo, ellos no pudieron hacerlo y la sufrieron. Tal vez no conocieron los campos a los que te viste arrastrado. Crecieron en un ambiente en que les enseñaron (aunque no lo creyeran) que sus padres eran unos asesinos y gente de la peor ralea. Los educaron contra sí mismos (…) Entre plegarias, blasfemias, iniquidades, vergüenzas, mentiras, represiones, castigos, inhabilitaciones, multas, destierros, afrentas, a pan y agua crecieron, en la ilusión de un mundo mejor, evidentemente tras las fronteras, al alcance de la mano; un mundo justo donde nosotros estábamos viviendo.

“Regresé y me voy. En ningún momento tuve la sensación de formar parte de este nuevo país que ha usurpado su lugar al que estuvo aquí antes; no que le haya heredado.”

Font: redfilosofia.es


Aquesta pena del retorn a un món tan desconegut com dolorós, on no podien o no volien adaptar-se, feia que exiliades i exiliats es tornessin a exiliar, un exili encara més trist de nous records que glaçaven l’ànima, era la segona derrota. Altres ni tan sols van voler tornar mentre el dictador va ser viu.

Exili i emigració, dues conseqüències del franquisme.




La línia entre exiliat i emigrant és moltes vegades tan fina que es podria dir invisible. Qui emigra està fugint de la misèria econòmica que neix de la misèria política dels governs dels seus països, de la corrupció dels seus polítics, de les dictadures, de les dictadures guarnides de democràcia, del colonialisme extractor, de l’explotació dels recursos del poble per unes elits que mantenen al poder a qui els afavoreix. Exiliats i emigrants, enyorats de pàtries llunyanes en el temps i l’espai, ploraven quan escoltaven cançons com L’Emigrant.

Dolça Catalunya, 
pàtria del meu cor, 
quan de tu s’allunya 
d’enyorança es mor.
Hermosa vall, bressol de ma infantesa, 
blanc Pirineu, 
marges i rius, ermita al cel suspesa, 
per sempre adéu! 
Arpes del bosc, pinsans i caderneres, 
cantau, cantau; 
jo dic plorant a boscos i riberes: 
adéu-siau!
¿On trobaré tos sanitosos climes, 
ton cel daurat?
mes ai, mes ai! ¿on trobaré tes cimes, 
bell Montserrat? 
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona, 
ta hermosa Seu, 
ni eixos turons, joiells de la corona 
que et posà Déu.
Adéu, germans: adéu-siau, mon pare, 
no us veuré més! 
Oh! ¡si al fossar on jau ma dolça mare 
jo el llit tingués! 
¡Oh mariners, el vent que me’n desterra, 
que em fa sofrir! 
Estic malalt, mes ai! ¡tornau-me a terra, 
que hi vull morir!no us veuré més!
oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir!





Blas Infante Pérez de Vargas


Febrer també és el mes que Andalusia celebra la seva diada, encara que per a moltes andaluses i andalusos el Día de Andalucía és el 4 de desembre. Aquest dia del 1977 milions d’andalusos van sortir al carrer a favor de l’autonomia. Aquest mateix dia que va morir assassinat per la policia un manifestant, el treballador Manuel José García Caparrós


Manuel José García Caparrós


L’himne d’Andalusia diu ¡Andaluces, levantaos!¡Pedid tierra y libertad!, paraules del pare de la pàtria andalusa Blas Infante assassinat pels feixistes l’agost del 1936 i llançat a una fossa comuna. Encara no s’han recuperat els seus ossos i els hereus dels falangistes que el van passejar governen Andalusia, on milions dels seus compatriotes encara no tenen ni terra, ni llibertat. 

Volem recordar algunes de les seves paraules:

. Sentimos llegar la hora suprema en que habrá que consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España ( …).Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los Pueblos extranjeros (…) . Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional. (Manifiesto de Córdoba del 1 de enero de 1919).

. El estado centralista ha sido la causa principal del fracaso de todos los gobiernos españoles en lo que va de siglo.

. He visto entregada esta tierra a aventureros de la política, a advenedizos que hacen de ella asiento de su cretina vanidad y base de su mezquino interés. Los que hacen de la política una profesión exclusiva y excluyente (como una propiedad) suelen hablar de conflictos entre ideas y realidades. La diferencia entre ellos y nosotros es esta: para ellos, las realidades de un país son los intereses creados; para nosotros, las realidades de un país son los dolores creados por esos intereses.

. La bandera andaluza, símbolo de esperanza y de paz que aquí hemos izado esta tarde, no nos traerá ni la paz ni la esperanza ni la libertad que anhelamos, si cada uno de nosotros no la lleva ya plenamente izada en su corazón.
Yo tengo clavada en mi conciencia, desde mi infancia, la visión sombría del jornalero. Yo le he visto pasear su hambre por las calles del pueblo, confundiendo su agonía con la agonía triste de las tardes invernales… (El Ideal Andaluz).

. Esclavos son los hombres que necesitan señor.

. Campesinos andaluces, no emigréis, combatid.


Miguel Hernández Gilabert


Vam acabar la nostra concentració com vam començar, rebutjant la guerra amb els versos del poeta Miguel Hernández, Tristes guerras.

Tristes guerras
si no es amor la empresa.

Tristes. Tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.


Galeria fotogràfica.





















El dret a viure en pau.