dimarts, 28 d’abril de 2015

SEIXANTENA CONCENTRACIÓ VJR. QUE CANTI EL GALL VERMELL.



En el dia d’avui, alliberat i armat de la paraula i la força dels antifeixistes caiguts, l’exèrcit de la memòria, aconseguirà arribar als seus darrers objectius de Veritat, Justícia i Reparació. La lluita continua.

Barcelona, 25 d’abril de 2015.



Com molts altres abrils, sempre els nostres,  en nom de la Memòria i del futur, llegirem el discurs de la proclamació de la república catalana del president Francesc Macià.





Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibérica.

 D'acord amb el President de la República federal española senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastiá, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el catalá expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.


 En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la propia vida.


 Preguem que cada catalá, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci cárrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.


 Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, será considerat com un agent provocador i com un traidor a la Pátria.


 Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.


 En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbónica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.


 Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigeu fer-vos dignes de Catalunya.


 Barcelona, 14 d'abril de 1931.


El President, Francesc Macià.




In memoriam del valent franctirador de la informació, Xavier Vinader, el primer periodista de la transició empresonat per informar i que ens ha deixat aquest abril. Llegirem unes declaracions seves a La Directa.

Vam ser-ne pioners. De fet, aquesta tasca no té tradició al llarg de la nostra història i, a més, el que hi havia es va acabar amb la Guerra Civil. Van començar 40 anys de sequera i ens va tocar inventar-nos-el de soca-rel. Ara bé, teníem un cert avantatge: la majoria veníem de les escoles de periodisme i també de l’escola de la clandestinitat. Vam aplicar les ensenyances d’aquesta última a la praxi periodística. Sabíem perfectament com ficar el nas a tot arreu, estàvem ben orientats políticament i teníem un gran desig d’aixecar les catifes del poder i recuperar la memòria històrica. Vam parlar de les presons, de les tortures a les comissaries o de la història dels maquis, de la ultradreta i de les seves connexions amb els serveis de seguretat de l’Estat...Eren fets que aquest país no havia escoltat mai. Al carrer, hi havia set d’informacions d’aquest tipus.

Hi havia una redacció jove, llançada, valenta i políticament activada: semblava la cinquena galeria de la Model, perquè tots havíem passat per la presó en algun moment o havíem estat detinguts. Algun venia del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), l’altre del Partit Comunista Espanyol (PCE), hi havia anarquistes.... Existia una ànsia de periodisme polític, cada setmana destapàvem alguna cosa –les presons franquistes, les fosses, la matança de Badajoz–, entrevistàvem algun membre d’ETA o del Grapo... Publicàvem articles punyents i vam començar a donar veu a persones que no n’havien tingut mai.

Érem una colla de franctiradors que ens posàvem d’acord fàcilment. El perill d’enfrontar-nos a un enemic tan gran i tan important ens unia. No hi havia competència ni personalismes. Es va crear una mena de fraternitat que s’ha repetit poques vegades i menys ara, que el periodisme s’ha convertit en una professió molt individualista. No hi havia l’ego de la meva exclusiva perquè el més important era que surés la veritat. Mai no et senties sol; érem conscients del que teníem davant i l’important era desmuntar aquell immens aparell, al qual només li havien fet un lífting. Eren la mateixa gent que manava abans, però, de cop i volta, es parlava de viure en democràcia. En aquell context, vam endinsar-nos en el món de l’extrema dreta i el terrorisme d’Estat.






A les onze de la nit del 24 d’abril s’emetia a través d’Emissores Associados de Lisboa la cançó ‘E despois do Adeus’. Era el primer senyal que tot estava a punt. Els oficials del Movimento das Forças Armadas (MFA) es van dirigir al lloc de comandament. A quarts d’una de la matinada sonava ‘Grândola, Vila Morena’ una cançó del cantautor Zeca Afonso. Era la contrasenya que el principal estrateg del moviment, Saraiva de Carvalho, i els capitans havien escollit per acabar amb la dictadura més llarga d’Europa. La Revolució dels Clavells va ser el moviment revolucionari que el 1974 va posar fi a 48 anys d’un règim dictatorial amb l’objectiu de construir un estat modern i l’objectiu d’acabar amb el conflicte colonial. 17 hores que van canviar un estat: la república portuguesa. Mentrestant Franco dormia al seu llit de dictador que només va abandonar, un any després, per la seva tomba d’assassí.
























Grândola, vila morena
terra de fraternitat
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat


Dins de tu, oh ciutat
el poble és qui més mana
Terra de fraternitat
Grândola, vila morena


A cada cantonada, un amic
a cada rostre, igualtat
Grândola, vila morena
terra de fraternitat


Terra de fraternitat
Grândola, vila morena

A cada rostre, igualtat
el poble és qui més mana


A l'ombra d'una alzina
de la que ja no en sabia l'edat
Vaig jurar tenir per companya
Grândola, la teva voluntat

Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
A l'ombra d'una alzina
de la que ja no en sabia l'edat.






El periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano ens va deixar el 13 d’aquest abril, una de les personalitats més destacades de la literatura iberoamericana.

Galeano deia d’ell mateix: "Sóc un escriptor que volgués contribuir al rescat de la memòria segrestada de tota Amèrica, però sobretot d'Amèrica Llatina, terra menyspreada i entranyable".

Per recordar la seva persona i la seva obra llegirem un text del seu llibre  “El libro de los abrazos”.




El origen del mundo

Hacía pocos años que había terminado la gran guerra de España y la cruz y la espada reinaban sobre las ruinas de la República. Uno de los vencidos, un obrero anarquista, recién salido de la cárcel, buscaba trabajo. En vano revolvía cielo y tierra. No había trabajo para un rojo. Todos le ponían mala cara, se encogían de hombros o le daban la espalda. Con nadie se entendía, nadie lo escuchaba. El vino era el único amigo que le quedaba. Por las noches, ante los platos vacíos, soportaba sin decir nada los reproches de su esposa beata, mujer de misa diaria, mientras el hijo, un niño pequeño, le recitaba el catecismo.

Mucho tiempo después, Josep Verdura, el hijo de aquel obrero maldito, me lo contó. Me lo contó en Barcelona, cuando yo llegué al exilio. Me lo contó: él era un niño desesperado que quería salvar a su padre de la condenación eterna y el muy ateo, el muy tozudo, no entendía razones.

Pero, papá –le dijo Josep, llorando–. Si Dios no existe, ¿quién hizo el mundo?

Tonto –dijo el obrero, cabizbajo, casi en secreto–. Tonto. Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles.











Sempre recordem el nostre abril, el que condemnà la monarquia a l’exili, el de l’esperança, el dels canvis, els dels valors republicans, el de la dona, el laic, el dels que treballen la terra, el de la cultura i l’educació, el de la il·lusió, de flors d’olor a llibertat i pluges que arrosseguen la injustícia de segles. El que obrirà la porta a fronts populars que plantaran cara al feixisme. Potser toca no oblidar el sempre present abril, el seu abril, el del cautivo y desarmado el ejército rojo, el de la repressió brutal, el de la creu, el del cacic i servent, el de la fam, els polls i la tuberculosi, el de la incultura i l’analfabetisme, de barrots, paseos i censura.

Hem passat massa abrils mirant amb ulls de nostàlgia sense contemplar un futur republicà. Des de fa uns anys ho hem fet amb ulls reivindicatius pensant que fóra possible que s’obrissin portes a repúbliques tangibles. Potser en aquestes dates també hauríem de donar una ullada a l’abril fosc ple de sang, ara que estem en el quart any triomfal del PP. Un partit i un govern que encara lloen i protegeixen a aquells altres que van escriure “han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos”. Això sí, mirar amb les pupil·les combatives dels que volen veure la victòria. Hem de fer-ho per visualitzar el desastre d’anar a la precarització més absoluta sense cap resistència i com ens han desarmat democràticament traient-nos els nostres drets, les úniques armes que ens quedaven per lluitar contra un enemic conegut. Un enemic que va passant per la història amb moltes disfresses però que sempre és el mateix: l’opressió sense límits d’aquells que tenen i retenen sobre la indefensió d’aquells que són despullats d’allò més elemental. L’avarícia, el poder i el plaer de saber-se dirigents dels nostres destins, “la unidad de destino en lo universal”, nacionalisme espanyol imperialista amb valors de conquesta, imposició cultural i religiosa, basada en el monopoli, la corrupció, la decadència, el desconeixement, el sotmetiment, la desigualtat, la monarquia, l'obediència deguda, els cortesans, el tràfic d’influences i la immobilitat. En el fons, ha canviat alguna cosa?

En la seva arrogant nota hi ha una cosa que no és veritat, la guerra no ha acabado, de fet perquè mai va acabar, només es va transformar. Hem de trobar noves eines i nous camins per desfer-nos d’un règim caduc i reaccionari. Un camí que segueixi i persegueixi la fita de la llibertat, els drets humans, l’antifeixisme i la justícia social. Una tasca feixuga que totes i tots els que tenim memòria i sabem d’altres abrils de places, de clavells, de derrotes, però també de victòries que hem d’explicar i reivindicar com un valor segur de futur, de llum, de somriures i somnis que hem de fer realitat.

Sota un cel de tots els colors que portaven al cor els antifeixistes que van lluitar contra el feixisme, nosaltres, els antifeixistes hereus ideològics i biològics d’aquelles persones sacrificades i irrepetibles, veurem aquest abril brillar estels de llibertats en un horitzó a tocar. I mentre crema l´últim part de guerra i canta el gall vermell, com tots els abrils, cridarem ben fort: visca la república, visca les repúbliques!

Salut, veritat, justícia, reparació i sempre endavant!