diumenge, 1 de juliol de 2012

TRENTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CENSURES, TAMBÉ AL MEMORIAL DEMOCRÀTIC.







Hi ha moltes maneres d’exercir la censura, obertament, des del tret silenciador que va aplicar la dictadura a la més burda expressió del censor inculte franquista, com enviar a la foguera llibres en els quals apareixien paraules com República, encara que fos la de Platón, o Roig i Negre, encara que fos l’obra de Stendhal, potser sí eren llibres subversius, però ells no ho sabien. N’hi ha censura per plorar i per riure, però no deixa de ser un crim en qualsevol dels casos, perquè tot formava part del mecanisme exterminador que va posar en marxa el rodet feixista per a eliminar de la seva Espanya tot opositor sota l’epígraf “roig”.  Encara hi havia una més trista, l’autocensura, el trágala i els ulls clavats a terra, pel terror que va desfermar el règim colpista i que els va proporcionar quatre dècades de regnat absolut marcades per la repressió total, des del primer assassinat a Melilla, en Virgilio Leret, als últims afusellats del franquisme el 27 de setembre de 1975.




Virgilio Leret va ser assassinat "al amanecer del 18 de julio, semidesnudo y con un brazo roto" segons consta en un informe. Foto de Leret amb la seva dona Carlota O'Neill, escriptora i feminista, que va patir la presó franquista i les dues seves filles, que va poder recuperar abans de marxar a l'exili.

I arriben les censures post-mortem del sanguinari Caudillo, i de la tristesa passem a la vergonya de la transició o claudicació, on es va canviar la justícia pels represaliats per la impunitat dels seus botxins, per la monarquia i pel bipartidisme interessadament amnèsic. L’indigne oblit a canvi d’una democràcia que no ho ha estat. La capitulació de la veritat, la negació del genocidi. Els centenars de morts de la transició, els segrestos de publicacions, els judicis a directors de cinema, exilis, censures que encara perviuen com el no tant llunyà segrest de El Jueves o el judici amb absolució, no de l’església, a Krahe. Continuisme sense ruptura democràtica.

I seguim pel mateix camí, perquè deixar que l’olla deixi anar una mica de vapor per a que no exploti no és cap avantatge. La llei de la desmemòria no va obrir cap porta ens va posar el punt final burocràtic, perquè el final de tot camí és la 52/2007, una excusa política, un mur de la vergonya que volen infranquejable.


Censures de mort, recordem Federico García Lorca, en aquest dia, com homenatge a tots aquells que van patir la repressió i la persecució franquista per la seva condició sexual. Un patiment silenciat.








Censures ridícules






I continuem a casa, el Memorial Democràtic, altre mur de contenció de les reclamacions de veritat, justícia i reparació, un aparador de la memòria assumible pels que no haurien de tenir la consciència tranquil·la, una vitrina on mostrar la punta de l’iceberg sense reclamacions per els repressors. Un Memorial que va néixer limitat per CIU i permès pels partits que han posat els seus morts a la balança dels consens, que sempre juga en contra dels interessos de les víctimes i de la construcció d’un estat veritablement democràtic. Un Memorial que ara es modelarà a imatge del Govern.





Assistim a la censura encoberta i la misèria política. La retallada de la llei Òmnibus. Una llei que serveix per a tot, també per a escollir un nou Consell de Participació del Memorial sota l’argument de la simplificació administrativa i la racionalització d’organismes públics. Es poden aplicar objectius basats en aquests criteris als crims de lesa humanitat? Si això, a més d’un insult, no és censura, què és? Una presa de pèl. Ara les nostres víctimes, nosaltres mateixos, hem de passar per una nova humiliació. Un òrgan que no costa un euro als contribuents, que hauria de obrir-se a més veus, a la participació de totes aquelles  i aquells que treballen pels drets humans al nostre territori, es tanca més. Els actuals membres que no es donin de baixa seran eliminats per la consellera tal com diu la llei. I en el cas de que el número de cessats voluntàriament deixés l’opció a l’entrada de més entitats de la memòria,  serà interessant observar si assistirem al bateig en societat d’alguna associació que vingui a defensar les víctimes de la rereguarda, els crims que ells anomenen religiosos en la seva dèria per la persecució dels catòlics per part de la República. 


Primer ens van treure l'espai de Via Laietana perquè era un perill i no havia diners per reformes, després ens van dir que ens ubicarien al Castell de Montjuïc, sense data, i amb un cost que potser superaria el de les obres de l'antiga seu. Després d'esperar durant un any un nou Director, que és la veu d'un Govern que vol acabar amb la memòria reivindicativa i que vol mantenir la institució però sense contingut, ens trobem amb la retallada al Consell de Participació.


No volen un Memorial activista, però la gent de la memòria es tossuda i continuarà demanant espais, no només amb veu sinó també amb vot. I la Mesa de Catalunya continuarà aixecant la veu en nom de milers de veus ofegades, ho farà al carrer, informant el poble, sense censura, denunciant, reclamant i exigint veritat, justícia i reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme.







A l’abril es va presentar el documental Llibres l'infern d'en Dídac Micaló. Un treball que posa al descobert la història desconeguda dels llibres prohibits pel franquisme i com van ser ocultats en soterranis i armaris de les biblioteques que van ser batejats com l'infern.

El 26 de gener de 1939 entren a Barcelona les tropes franquistes i declaren l'estat d'ocupació militar. La repressió trasbalsa tots els àmbits de la vida. Una de les principals preocupacions del nou govern és treure de la circulació qualsevol llibre que pugui ser considerat contrari a les idees del règim.

Sota les ordres del general  Álvarez Arenas, cap dels Serveis d'Ocupació, una multitud d'organismes despleguen una frenètica activitat per localitzar i depurar els fons de llibres de totes les llibreries, editorials, impremtes i biblioteques.

Aquest documental es centra en la depuració de les Biblioteques Populars de la Província de Barcelona. Qui i com la va organitzar? On van anar a parar els llibres? Què va representar aquesta depuració? I, finalment, es qüestiona si els organismes que s'hi van veure involucrats han fet, en democràcia, la seva tasca de restitució de documents.

L'advocat i historiador Pep Cruanyes va explicar com va descobrir l'infern a principis dels 70 quan estudiava a la universitat i var anar a la biblioteca del centre a consultar un llibre rebent com resposta: un moment que vaig a l'infern. La llista de llibres prohibits era llarga i variada. Cruanyes explica perquè en el document on s'enumeraven els factors per a que els llibres es consideressin proscrits no figurava el fet d'estar escrit en català i es perquè això era tan evident pel franquisme que no calia posar-ho per escrit. Així les col·leccions senceres de les editorials catalanes van baixar als inferns.

Què hauria estat d'aquest país si aquests llibres de l'infern no haguessin estat prohibits? què hauria estat de la humanitat si durant la seva història no hagués existit la censura i els llibres haguessin estat a l'abast de tothom? segurament les seves lectures ens haguessin fet més lliurepensants, més crítics, més ciutadans, més persones. Aquest aspecte de la repressió feixista pot semblar menor comparat amb els horrors viscuts per centenars de milers de represaliats pel franquisme però el mal fet a tota una societat és incalculable, pel temps perdut i irrecuperable de l'educació i la llibertat cultural robada, que ens ha fet créixer en unes mancances i sense unes eines, que ara necessitem per a defensar-nos dels salvatges atacs que estem rebem en els nostres drets. 



La quema de libros en Galicia una práctica fascista


Un mes después del golpe militar, la prensa gallega, por su parte, daba la siguiente noticia: “a orillas del mar, para que el mar se lleve los restos de tanta podredumbre y de tanta miseria, la Falange está quemando montones de libros y folletos de criminal propaganda comunista y antiespañola y de repugnante literatura pornográfica”

Y en esta misma región – en la provincia de La Coruña –, y como caso concreto del ataque sufrido por una agrupación política, se conserva documentación de la sociedad “Alianza Republicana” de Carballo, en la que previa incautación de sus bienes, se procedió a su destrucción, según disposición del Gobernador Civil: “debo manifestarle que procede sean quemados los libros y demás documentos incautados y los fondos que existan, deberá remitirlos a esta Delegación”.

Un objetivo concreto de estas destrucciones iniciales, acorde con el nacionalismo predicado y practicado, y como modo de combatir el denominado “separatismo”, fueron los textos escritos en alguna de las lenguas regionales. Así, por ejemplo, en la localidad de Inca, se quemaron todas las obras en catalán de una biblioteca pública, y en el otro extremo de la península, en Galicia: “Anxel Gasol, director de la editorial Nós fue fusilado, la editorial asaltada, saqueada y quemados los originales y los libros”.

Como se ha dicho, la región de la que existe constancia de un mayor número de casos es la de Galicia, donde el triunfo del golpe de estado fue inmediato. Así, en la provincia de La Coruña – uno de los lugares donde la clausura de centros obreros, fue simultánea a la declaración del estado de guerra – el Gobernador Civil, tomando una medida respecto a las bibliotecas de estos centros que podemos, por su carácter de medida pública respecto a la quema de libros, considerar única, dispuso que: “las bibliotecas de todos los centros clausurados serán examinadas, procediéndose a la quema de toda la prensa, libros y folletos de propaganda de ideas extremistas, así como la de temas sociales y pornográficos, y en general todos aquellos que de un modo más o menos claro encierren propaganda reñida con los principios de la buena moral, así como los que combatan la religión católica, base del sentimiento religioso español”


Fuente




 La poesía es un arma cargada de futuro de Gabriel Celaya, un poeta que supo de censura.

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante, 
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.
Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.
Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.


Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.



Gràcies a totes i a tots per deixar les vostres paraules al llibre de Condol Combatiu, un llibre lliure sense censura.