dimecres, 30 de gener de 2013

TRENTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONQUESTA I DESMEMÒRIA.


Gràcies a totes i a tots els que vau compartir una estona de memòria i democràcia amb nosaltres. Tal com ens demaneu i ens animeu no deixarem de denunciar aquesta injustícia històrica fins que la veritat, la justícia i la reparació per a totes les víctimes del franquisme i la transició sigui un fet. Prou de capitulacions per la força del terror franquista i l'oblit de la transició. Prou de conquestes i sotmetiments a exèrcits colpistes  i corones agraïdes. La raó és nostra i la paraula vostra, plegats tombarem la mentida, la injustícia i l'espoli.







CONQUESTA





OCUPACIÓ




 DESMEMÒRIA INTERESSADA







El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes desfilaven per Barcelona en un acte de conquesta i ocupació que va suposar un acte d'odi i sotmetiment contra la Catalunya antifeixista, la de les llibertats i els drets ciutadans, la del poble català. Franco i el seu exèrcit assassí i espoliador va celebrar misses públiques de braç aixecat i l'església va beneir les presons plenes d'homes i dones honorables, els afusellaments massius, l'estigmatització i el robatori del qual es va beneficiar, només va lamentar que molts escapessin cap a l'exili. *Així el canonge José Artero va cridar en una missa a Tarragona en plena exaltació "Perros catalanes! No sois dignos del sol que os alumbra."

*El cos de l'Exèrcit de Navarra va rebre l'honor d'encapçalar la desfilada triomfal sobre la Barcelona roja i deserta. Segons un general britànic del cuartel general de Franco "no por haber luchado mejor sino porque odiaban como nadie. Es decir, cuando el objeto de su odio es Cataluña o los catalanes”.
Franco i els que li van donar suport fora i dins de Catalunya van mostrar la seva fixació contra la llibertat d'aquest territori. Van ser quatre dècades d'opressió, de prohibició, però també quasi 40 anys de lluita, des dels maquis fins a les lluites obreres i estudiantils passant per la de les llibertats d'una Catalunya que defensava el dret de l'autodeterminació, de la seva independència. Lluites que van anar molt lligades, moltes vegades en un front comú. Al mateix temps que els assassinats, la tortura, els empresonaments, la persecució de l'antifranquista continuava fins i tot més enllà de la mort del dictador, que no del seu règim, un no tant petit príncep compartia amb el sanguinari Franco taula i balcó. Joan Carles jurava i rejurava els principis del Movimiento, defensava al seu fadrí dins i fora de les fronteres del que seria el regne que Franco li regalaria a canvi de la seva adhesió sense fissures. Un regne val una missa, una camisa blava i un uniforme d'un exèrcit traïdor a la democràcia i a la legalitat republicana.

Podem dir que si aquell que Franco va considerar el seu hereu governa com a cap de l'Estat i dels seus exèrcits el regne d'Espanya, és que el continuisme és vigent. Igualment es pot deduir que si aquell 26 de gener les tropes d'ocupació van intentar humiliar la Barcelona resistent imposant la seva tirania, aquest 26 de gener la seva conquesta continua . I si llavors, en la foscor feixista, es va lluitar, ara també.

Com a una tragèdia de Shakaspeare el drama de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya segueix amb les supressions per part dels diferents governs dels seus drets adquirits a força de sang, llàgrimes i suor, amb la imposició de l'oblit per a que siguem víctimes sense possible defensa. Amb la bandera de la desmemòria per a que no puguem recollir el testimoni dels que van plantar cara al feixisme, que com el diable té moltes cares i noms, com neoliberalisme salvatge o neonacionalcatolicisme, però només un principi, sotmetre el poble a l'esclavatge i el desconeixement. Com a Hamlet, alguna cosa fa olor a podrit, però no a Dinamarca, sinó a aquesta Espanya corrupta i decadent. Un regne encapçalat per un rei partidari de l'amnèsia, sense germà, sense pare, sense ossos i elefants, receptor de regals de tots tipus dels amics dels seus favors, amb filles i fills legítims i polítics amics d'embutxacar-se els diners públics, d'històries clàssiques de Borbons i banyes subvencionades per les arques públiques. Un monarca que per molt que parli en català, ell o el seu successor, continuarà sent la representació d'una institució parasitària que viu de tots nosaltres i que té com a màxima simbolitzar la unitat d'una entelèquia de nom Espanya, on ja no es posa el sol perquè ja ha deixat de sortir.

* El holocausto español de Paul Preston.



Por mi abuelo ¡Viva la República!

Visita el nostre llibre de condol combatiu http://llibrecondolcombatiu.blogspot.com.es/aquí  i deixa les teves paraules de memòria i dignitat a través del nostre correu mesacatalunya@gmail.com.