dimarts, 1 de juliol de 2014

CINQUANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA IMPORTÀNCIA DE LA MEMÒRIA, AVUI MÉS QUE MAI.





Treballar per la veritat, la justícia i la reparació és tenir memòria. Molts poden dir que la memòria és selectiva i nosaltres direm que és cert, això és una realitat inamovible a l’estat espanyol. Els hereus del franquisme que es perpetuen al poder només volen recordar els seus morts elevats a màrtirs, ells van fer la seva cruenta creuada contra la democràcia. Però aquests, i molts altres, que es consideren fins i tot fills polítics d'aquells que van combatre el feixisme fins el seu últim alé, ignoren el patiment de les víctimes del franquisme més enllà d’un copet a l’esquena.  Aquests “republicans”, després s’inclinen davant el símbol que representa el lligat i ben lligat del dictador, una entitat que no ha estat votada per ningú.

En el cas dels antifeixistes i els seus descendents sanguinis o ideològics, la memòria ha hagut de ser reivindicada a cop d’arxiu i investigació, tractant amb un estat que moltes vegades fa de custodi enemic, que no vol que la veritat sorgeixi a la llum. Com exemple, els Papers de Salamanca. La nostra veritat ha estat contínuament qüestionada i s’ha qualificat de rancúnia. Hem hagut de certificar cadascuna de les nostres paraules per a fer valdre les nostres raons i, encara així, els nostres testimonis són minimitzats, enfosquits i arreplegats.

Però aquells que no volen que res canviï tenen un greu problema i és que la nostra memòria és indoblegable i recorda, com si fos ahir, que sota la dictadura feixista espanyola es va construir aquesta realitat monàrquica. Ho van fer com si es tractés d’un temple on hem de claudicar en termes de fe. La gràcia del seu déu continua legitimant un estat de coses que no tenen cabuda en una societat realment democràtica.
  
Ens han volgut vendre el rei “saliente” com un ultra heroi  que ens va salvar de nosaltres mateixos, sent el garant del progrés “nacional”. Ara ens deixa el seu fill per a continuar la tasca, que ens etiqueta a tots com a menors d’edat polítics, sense criteri per a decidir el nostre futur. Aquesta segona transició és encara més perversa perquè ara la gent és conscient de la manipulació i vol votar.  Amb el  nou rei es vol tapar les urnes on hem de dipositar el nostre rebuig a continuar castrats i censurats. Ara és l’hora de decidir moltes qüestions que ens defineixen com a ciutadania que vol ser lliure, encara que la normalitat democràtica constitucional bipartidista, defensi la no alteració de l’anomalia que constitueix l’estat espanyol.




Ens volen convèncer de què aquest nou rei no és hereu dels fantasmes del passat, però es passeja en el Rolls del General Franco, saluda des de la plaça d’Orient i la gent és detinguda al seu pas per portar la bandera tricolor. Aquesta nova mentida transicional no passarà per molt que es repeteixi a tots els mitjans de la Cort. El tron on seurà l’últim Borbó estarà marcat pel seu origen perquè és el mateix on va seure el seu pare i que li va regalar el dictador, per a perpetuar el seu triomf sobre la República per secula seculorum. Un testament  sagnant que arrosseguem per a no deixar-nos passar pàgina. Però està per escriure el penúltim full: el de la veritat, la justícia i la reparació, el de les repúbliques.

El monarca en el seu primer discurs va tenir un record per a les víctimes del terrorisme, però no va tenir ni una paraula per a les víctimes del terrorisme d’estat franquista i menys per a les de la transició. És lògic, les nostres víctimes són la prova fefaent de què la seva corona no és legítima.

La nostra memòria no té rei i mai serà súbdita ni s’agenollarà davant els que ens neguen els nostres drets: els drets humans.


No pot escollir príncep
qui vessa sang,
qui ha traït o roba
o qui no alça
a poc a poc el temple
del seu treball.
Amb el foc primer cremes
la llibertat.

Salvador Espriu.






El proper dia 5 de juliol farà 75 anys que el darrer tren s’enduia cap a Salamanca les darreres 35 tones de documents requisats a Catalunya per la dictadura.



En aquest moment en que el ministre Wert ha anunciat que no pensa tornar els documents pendents que ja s’havien acordat amb la Comissió mixta Generalitat – Ministeri de Cultura, incomplint de nou i de manera més flagrant la Llei de Retorn (2005) la ciutadania ens hem de mobilitzar en aquest acte i donar resposta del sentiment del poble, contra aquest nou atac a la dignitat de Catalunya i a la voluntat de la seva ciutadania de voler reparar les víctimes del franquisme d’aquell acte de guerra i de rapinya.




La Comissió de la Dignitat convoca a la ciutadania a participar en l’acte reivindicatiu el dia 5 de juliol a les 12 del migdia al peu del monument a Frederic Mistral, situat al Parc de Montjuïc, al peu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.




En el mateix acte es descobriran les inscripcions del monument a Frederic Mistral que van ser esborrades ara fa 75 anys com un dels actes de repressió contra la nostra llengua i cultura, per esborrar tota memòria i la presencia de la nostra llengua i cultura destruint tones de llibres.

-. Per la dignitat de Catalunya.
-. Per la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista.
-. Per la defensa de la cultura i la llengua catalana i aranesa.





Tothom a Montjuïc!




En el día del orgullo gay queremos recordar la represión sufrida por este colectivo durante el franquismo, golpes, prisión, instituciones psiquiátricas, exilio, muerte. En homenaje a todos las y los que padecieron persecución por la dictadura nacional-católica por su condición sexual leeremos este poema que el exiliado poeta sevillano Luis Cernuda dedicó al granadino Federico García Lorca, asesinado y desaparecido el 19 de agosto de 1936. Ambos eran homosexuales.






A un poeta muerto.


Así como en la roca nunca vemos
la clara flor abrirse,
entre un pueblo hosco y duro
no brilla hermosamente
el fresco y alto ornato de la vida.
Por esto te mataron, porque eras
verdor en nuestra tierra árida
y azul en nuestro oscuro aire.

Leve es la parte de la vida
que como dioses rescatan los poetas.
El odio y destrucción perduran siempre
sordamente en la entraña
toda hiel sempiterna del español terrible,
que acecha lo cimero
con su piedra en la mano.

Triste sino nacer
con algún don ilustre
aquí, donde los hombres
en su miseria sólo saben
el insulto, la mofa, el recelo profundo
ante aquel que ilumina las palabras opacas
por el oculto fuego originario.

La sal de nuestro mundo eras,
vivo estabas como un rayo de sol,
y ya es tan sólo tu recuerdo
quien yerra y pasa, acariciando
el muro de los cuerpos
con el dejo de las adormideras
que nuestros predecesores ingirieron
a orillas del olvido.

Si tu ángel acude a la memoria,
sombras son estos hombres
que aún palpitan tras las malezas de la tierra;
la muerte se diría
más viva que la vida
porque tú estás con ella,
pasado el arco de tu vasto imperio,
poblándola de pájaros y hojas
con tu gracia y tu juventud incomparables.

Aquí la primavera luce ahora.
mira los radiantes mancebos
que vivo tanto amaste
efímeros pasar junto al fulgor del mar.
Desnudos cuerpos bellos que se llevan
tras de sí los deseos
con su exquisita forma, y sólo encierran
amargo zumo, que no alberga su espíritu
un destello de amor ni de alto pensamiento.

Igual todo prosigue,
como entonces, tan mágico,
que parece imposible
la sombra en que has caído.
Mas un inmenso afán oculto advierte
que su ignoto aguijón tan sólo puede
aplacarse en nosotros con la muerte,
como el afán del agua,
a quien no basta esculpirse en las olas,
sino perderse anónima
en los limbos del mar.

Pero antes no sabías
la realidad más honda de este mundo:
El odio, el triste odio de los hombres,
que en ti señalar quiso
por el acero horrible su victoria,
con tu angustia postrera
bajo la luz tranquila de Granada,
distante entre cipreses y laureles,
y entre tus propias gentes
y por las mismas manos
que un día servilmente te halagaran.

Para el poeta la muerte es la victoria;
un viento demoníaco le impulsa por la vida,
y si una fuerza ciega
sin comprensión de amor
transforma por un crimen
a ti, cantor, en héroe,
contempla en cambio, hermano,
cómo entre la tristeza y el desdén
un poder más magnánimo permite a tus amigos
en un rincón pudrirse libremente.

Tenga tu sombra paz,
busque otros valles,
un río donde del viento
se lleve los sonidos entre juncos
y lirios y el encanto
tan viejo de las aguas elocuentes,
en donde el eco como la gloria humana ruede,
como ella de remoto,
ajeno como ella y tan estéril.






Halle tu gran afán enajenado
el puro amor de un dios adolescente
entre el verdor de las rosas eternas;
porque este ansia divina, perdida aquí en la tierra,
tras de tanto dolor y dejamiento,
con su propia grandeza nos advierte
de alguna mente creadora inmensa,
que concibe al poeta cual lengua de su gloria
y luego le consuela a través de la muerte.






Y para recordar que García Lorca fue un poeta de la República y mártir de una cultura sangrada por un fascismo que nos dejó en la orfandad intelectual, vamos a leer su poema Los reyes de la baraja.


Si tu madre quiere un rey,
la baraja tiene cuatro:
rey de oros, rey de copas,
rey de espadas, rey de bastos.


Corre que te pillo,
corre que te agarro,
mira que te lleno
la cara de barro.

Del olivo
me retiro,
del esparto
yo me aparto,
del sarmiento
me arrepiento
de haberte querido tanto.

Monarquia, ni aquí, ni enlloc. Visca la Memòria! Visca les Repúbliques!

Elles i ells no volien rei











Com sempre es van recollir adhesions a la querella argentina contra els crims del franquisme. Prou impunitat!