VUITANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DEMOFRANQUISME I DICTOCRÀCIA.

Aquest mes denunciem la repressió i la violència com a eina per a imposar-la. Aquest octubre ens manifestem contra la supressió de llibertats i drets, contra el fil històric que ha fet de l'estat espanyol una màquina d'opressió de la dissidència, de les persones explotades, de les invisibles. Un estat perpetuador d'un ADN ple de rancúnia i supèrbia sense cap generositat pels enemics de la seva pàtria gran i lliure, on el poder no resideix en la democràcia sinó en marcar a sang i foc el seu odi trepitjant els perdedors per ofegar-los en la humiliació. Aquesta és la marca Espanya, des de la Restauració fins ara, en dictadura i monarquia. La nostra Mesa de Catalunya ho ha denunciat per activa i per passiva com a defensora dels drets humans i en la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.

Des que vam començar a caminar el 2008 fins al dia d'avui hem assenyalat tot allò que afecta a totes les víctimes del franquisme, des de les acceptades per certs sectors polítics fins a les considerades delinqüents i terroristes, hem defensat les víctimes de la transició, hem estat al costat de les antifeixistes que van donar suport a la legalitat republicana i a les que volien fer la revolució, tot això contextualitzat en les lluites que s'han anat produint durant aquest temps. Hem estat una plataforma de memòria inclusiva, plural i horitzontal. Una memòria viva i en evolució propera a allò que ens rodejava, perquè no només defensem les víctimes del franquisme i la transició, també les seves idees antifeixistes i solidàries. Ho hem fet contra tot tipus de govern, contra tots els partits que han volgut barrar el pas a la veritat, la justícia i la reparació. Hem viscut amb alegria moments d'efervescència contra la injustícia i la corrupció endèmica de les estructures del regne d'Espanya amb arrels més profundes que la dictadura, un estat decimonònic al segle XXI. Ens hem manifestat mes rere mes pensant que el pas del temps faria progressar totes les nostres demandes, hem celebrat algunes victòries, però en aquests moments assistim a un escenari que al 2008 ens hagués semblat impossible i intolerable.

No estem enganyats, sempre hi ha hagut opressió i repressió contra pobles, col·lectius i persones, sempre hi ha hagut presos polítics des de la mort del dictador i el seu llegat ben lligat, sempre hi ha hagut permissivitat amb el feixisme i els seus crims, els seus insults, els seus cops i els seus assassinats. Encara no s'ha fet una condemna oficial de la dictadura franquista, encara no s'ha obert la gran fossa que és el regne espanyol, encara no s'ha assegut ningú pels crims del franquisme a la banqueta, encara existeix el TOP tot i que ara li diuen Audiència Nacional. I diuen d'això democràcia?, que li expliquin a la iai@flauta valenciana que volen tancar a la presó per delicte d'odi i a totes les persones sancionades per la llei Mordassa. No és delicte d'odi el maltracte que han rebut les víctimes del franquisme i la transició? es veu que no, que això és estat de dret.

Tot això ho hem denunciat a les nostres concentracions, treballant per difondre la memòria combativa. No oblidem que som a l'octubre, un mes ple d'emocions, el mes de les estimades i glorioses Brigades Internacionals, de l'assassinat del president Companys, mes de revolucions centenàries, de revolucions d'octubre fa 83 anys, un mes de lluita i lluitadors, homenatjats cada any per la nostra Mesa. Aquest mes també el recordarem per la vergonya internacional que és nomenar al Regne d'Espanya membre del Consell de Drets Humans, posar al llop a guardar les ovelles.

Nosaltres hem hagut de suportar tot tipus d'insults, humiliacions i amenaces inclús per part de membres del govern d'Espanya i encara se'ns ha dit que som uns rancuniosos, que no passem fulla, com si la nostra lluita fos una cosa del passat sense cap vincle amb aquest fosc present. Aquells que volen estigmatitzar-nos en nom d'una pàtria que no és la de milions de ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol, que són republicanes i creuen en els valors de la República, que són antifeixistes, que volen drets i llibertats, no tenen més que la força i la ràbia, l'autoritat moral és nostra. Cap reconciliació es pot dur a terme des de la imposició  i amb la capitulació total dels perdedors obligant-los a oblidar i perdonar els crims de lesa humanitat. Denunciem doncs tota la violència d'estat desfermada contra la gent que ha volgut exercir els seus drets democràtics d'ençà de la mort del dictador, denunciem les retallades de drets, denunciem la censura, denunciem el menyspreu a la veritat, la corrupció generalitzada i sistemàtica i ho fem des de la nostra pluralitat i des del nostre compromís irrompible amb la defensa de les víctimes del terrorisme d'estat allà on es produeixi. És l'hora de la ruptura democràtica, és l'hora d'aixecar la pesada llosa del franquisme, és l'hora de les repúbliques fonamentades en la veritat, la justícia i la reparació.

Contra la violència d'estat. A Santiago Maldonado, víctima recent de la repressió a l'Argentina, aquest poema de la seva amiga Eliana Cossy. Verdad, justicia y reparación, ni olvido, ni perdón. 

Un poema para que aparezcas 
¿Dónde está el Brujo?
¿Se quedo durmiendo entre los pinos que bordean el cerro?
¿Juntando hongos en la lomada que está detrás de la casa de Amelia?
No teníamos ventana en ese lugar
había fogón,
y estábamos un poco de prestado 
/para mi.
Para él todo era nuestro 
o de nadie.
Yo camino como si pidiera permiso,
el camina como si el dueño nos debiera algo.
Yo no creo en la magia, ni en los astros.
Casi que no creemos en nada
pero a destiempo del otro.
Casi que somos planos anómalos para los entendimientos cotidianos,
casi que dije te quiero sin querer
/porque conozco las diferencias,
y te veo entrar,
y me acurruco en tu brazo con un mapa,
si funcionó de excusa una vez, seguro funciona otra,
y otra.
Tomo el mapa para buscarte, brujo,
en qué camino andarás cortando manzanas para mi,
que le tengo miedo a la noche cuando cae sin luces permitidas,
y me apuro por miedo al tiempo que se pierde, y vos te parás para girar a la luna.
Ahora cierro los ojos y te veo bajando a oscuras el cerro,
mirando con tranquilidad mi impaciencia, contemplando con ternura mi temor a la oscuridad.
Dijeron de vos tanto de todo, 
No hablaron de tu ternura.
Yo quiero tu voz para que no sea verdad, para poder seguir creyendo,
porque sino volvés, 
sino volvés perdí y tenías razón,
si no volvés y yo vuelvo,
ya no voy a poder creer en nada.
La academia y mis dioses, las ciencias y sus aparadores, los congresos con sus certificados,
Las proclamas y los santos
van a humedecerse,
se van a despintar las paredes,
las caras van a ser iguales/repetidas/mentirosas/de crepe y engrudo.
Si no volvés voy a tener que creer
en las pintadas anónimas, en la poesía. 
Porque si la poesía no sirve para gritar que aparezcas,
a esa poesía la rompemos a patadas
y hacemos una nueva que te encuentre,
y construya puentes para tu abrazo tibio.
Si no volvés,
Y no fanfarroneas tus ojos,
y tus consejos sobre las plantas al costado del camino,
voy a tener que creer en hadas y brujos de cuentos libertarios.

OCTUBRES

Poema de Flor Cernuda durament castigada pel franquisme, dedicat a les i els brigadistes internacionals, que van venir generosament a donar les seves vides i es van comprometre en la defensa de la República. La seva lluita exemplar contra el feixisme és  un fet històric transcendental indeleble. Honor a les Brigades Internacionals, gràcies, mil gràcies.

Las Brigadas Internacionales

¿Que no sabes quienes eran?

Que si, pero que no…

Que tu flamante juventud no atiende

A “cuentos”

Ni escucha “batallitas”

No fueron batallitas. Fueron ¡gestas!

Qué sabes té, qué sabes, de

aquella juventud de llegó a España

Un siete de noviembre:

El pecho firme, la cabeza enhiesta

¡España está en peligro, hay que salvarla!

Y se abrazaron a nuestra bandera,

Y lucharon codo a codo con los nuestros

Como rosas al viento de la guerra

Cayendo en nuestras tierras malheridas

Como fértil semilla de dura sementera.

Oíste, alguna vez, decir:

Jaén, Andújar, Teruel y Belchite.

Guadalajara, Sigüenza,

Casa de Campo y Brunete

Sin sentir como fuego por las venas?

Allí triunfaron o dejaron

Las charcas ensanchadas,

Y suecos en los cerros,

Y en los llanos montañas

Con su sangre y sus cuerpos.

Los Thaelmann, los Rakosi,

Los Lincoln, Garibaldi y André Marty, y Nanetti,

Y Beimler, y Lukacz, y Togliatti,

Y Gallo y Hans y Walter

Y Longo, y Carlos, el comandante.

¡Claro que le conoces!

Tú mimo le cantaste, muchas veces

Sin pensarlo,

Con esa musiquilla que decía:

“…Con el Quinto, Quinto, Quinto,

con el Quinto Regimiento

con el Comandante Carlos, no hay milicianos con miedo”

¿Lo has entendido ahora?

Te lo cuenta tu madre.

Estos, y muchos, muchos, fueron “Los Internacionales”

“No podremos ya vivir tranquilos, sabiendo que

en un rincón del mundo se asesina a un pueblo libre”

“La libertad de España es nuestro honor,

nuestro corazón es internacional”

Poema de Vladimir Maiakovski, poeta de la revolució d’octubre de 1917, en el seu centenari.

EL POETA ES UN OBRERO

Se le ladra al poeta:

¡Quisiera verte con un torno!

¿Qué, versos?

¿Esas pamplinas?

¡Y cuando llaman al trabajo, te haces del sordo!

Sin embargo

es posible que nadie

ponga tanto ahínco en la tarea

como nosotros.

Yo mismo soy una fábrica.

Y si bien me faltan chimeneas,

esto quiere decir

que más coraje me cuesta serlo.

Sé muy bien

que no gustáis de frases vacías.

Cuando aserráis la madera, es para hacer leños.

Pero nosotros

qué somos sino ebanistas

que trabajan el leño de la cabeza humana.

Por supuesto

que pescar es cosa respetable.

Echar las redes.

¿Quién sabe? ¡Tal vez un esturión!

Pero el trabajo del poeta  es más beneficioso:

la pesca de hombres vivos, esto es lo mejor.

Enorme, ardiente es el trabajo en los altos hornos,

donde se forma el hierro chisporroteante.

¿pero quién

se  atrevería a llamarnos holgazanes?

Nosotros bruñimos[4] las mentes con áspera lengua.

¿Quién es más aquí?

¿El poeta o el técnico?

Los dos

Los corazones son también motores.

El alma es también fuerza motriz.

Somos iguales.

Camarada de la clase trabajadora.

Proletariados de cuerpo y espíritu.

Solamente unidos

solamente juntos podremos engalanar el universo,

acelera el ritmo de su marcha,

ante una oleada de palabras, levantemos el dique[5].

¡Manos a la obra!

¡Al trabajo, nuevo y vivo!

Y a los que discursean

que se les mande al molino.

¡Para que el agua de sus discursos haga girar sus

-->

aspas!

Aquest aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys ha estat diferent, ja que el seu Consell de Guerra va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya, una reparació per a tot el poble català. Ventura Gassol, amic i company de govern, des del seu exili va escriure aquest sonet, un dels poemes més sentits dedicat a Companys.

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,

ni el gra de blat ni el roserer florit-,

digueu només que el president reposa

entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort -la mort és cosa

dels homes sense rels a l’Infinit-,

digueu només que té la boca closa

i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort -la Mort seria

perdre’s en el no-res, i aquell que un dia

acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,

no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,

-->

i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…

  Ara mateix 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

            Miquel Martí i Pol

Llibertat per a tots els presos polítics.

Amb motiu de la república catalana molts mitjans nacionals i internacionals eren a la plaça Sant Jaume. Algunes d'aquestes televisions es van apropar a la nostra concentració i van filmar les nostres pancartes i van entrevistar a diferents companyes i companys. Periodistes suïssos, turcs, colombians, estatunidencs... ,entre aquests cap d'espanyol, es van interessar per les nostres reivindicacions. Gràcies.

Galeria fotogràfica