La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions
meravellosament poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un
instrument revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i
valors, un sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell
amb una força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i
poesia amb la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de
justícia, d’aixecar pobles vers llur llibertat.
La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música
republicana i antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a
continuar plantant cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las
barricadas” o “Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a
la injustícia en nom dels vençuts de la terra. Qui no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i
no ha sentit la ràbia del represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha
tremolat d’horror escoltant les “Campanades a morts” de la sagnant transició.
Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què volen aquesta gent?”, i el més trist és
que encara les haurem de continuar cantant per denunciar les mateixes
situacions de presó, censura, tortura, robatori de llibertats i drets.
La cançó popular convertida en himnes als fronts, a
les trinxeres, a la rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat
d’aglutinar gent de molt diversa procedència en la defensa de la legalitat
republicana. Moltes vegades les notes i les veus eren alegria en mig de la
desolació, coratge davant l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia
solidària, era comunitat, germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment.
Cançons que la gent gran ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant
generacions. Algunes persones hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi,
que ens ha cantat a cau d’orella com un secret “En la plaza de mi pueblo …
nuestros hijos nacerán con el puño levantado” o “Si los curas y frailes
supieran … subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad”. Harmonies
subversives trencant el silenci imposat en dictadura i monarquia.
La música contra el feixisme era i és una vacuna
contra la impotència del trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i
és una font d’unitat contra la impunitat, era i és un senyal de reconeixement de lluites compartides, un
so de complicitat. El tret pacífic de sortida de revolucions de flors com va
ser Grândola Vila Morena de Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura
un abril portuguès, inundant de clavells vermells els carrers.
La música sempre serà un antídot contra la por que
ens talla les ales i ens sotmet com esclaus. Molts afusellats pels escamots de venjança i rancor del
franquisme van morir cantant els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va
caminar cap al paredó amb 26 companys més el 15 de novembre de 1939 a Alacant
tot cantant plegats La Internacional, deixant glaçats a qui els escoltava
darrere els murs de la presó esperant el mateix destí. El 27 de setembre de
1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a Collserola abans de sentir-se els
trets de mort va sonar la veu d’en Txiki cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves
goles inflamades de valor i coratge, amb dignitat, assenyalaven als assassins,
fent-los saber que vindrien més que agafarien el seu testimoni per a guanyar la
llibertat, les llibertats, sense cap por.
Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la
victòria de les rodones, les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del
botxí ordenant, l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten
la democràcia en nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se
dempeus més que per la imposició de la força.
Volem donar les gràcies a les companyes i companys de
la Brigada Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que
ens ha acompanyat tantes vegades i
que amb la seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i
solidariàment. També volem agrair el seu compromís amb les víctimes del
franquisme i la transició a tota la gent que ens ha fet costat durant aquest
temps, la gent de pas i aquella que es va quedar darrere de la nostra
pancarta-barricada. Milers de gràcies a les persones de moral indestructible
que conformen la nostra Mesa de Catalunya, a aquelles que han format part de
nosaltres i encara continuen vives en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro
Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a la Carme Conill i a la Milagros Riera, als
quals no plorem perquè són vent de llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les
persones vingudes d’arreu del món que ens ha agraït la nostra tasca de difusió
i de lluita, a les persones indignades, les que han plorat i han compartit les
seves històries silenciades amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o
ens han abraçat amb emoció, sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes
i companys de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina
contra els crims del franquisme i la transició per la seva perseverança i per
haver recollit durant aquests anys milers de signatures contra la impunitat.
Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes
i tantes gràcies i de celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de
veritat, justícia i reparació als nostres carrers era fer un homenatge a la
música que va acompanyar les lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per
això avui tenim la sort de gaudir de les veus i els cors del cor manresà Incordis i del company Dani Caracola,
cantautor de la Brigada Intergeneracional.
-->
"La celda daba a uno de los patios donde todas
las tardes se reunía un grupo numeroso de presas para cantar. Ésta era también
una forma de ahuyentar el hambre. Las cantoras ponían todo el entusiasmo de que
eran capaces, sabían que eran escuchadas por miles de mujeres. Organizaron unos
coros dirigidos por doña Justa, militante socialista y profesora de folclore
español, que hacían las delicias de toda la prisión".
Juana Doña. Comunista, feminista, sindicalista
represaliada por el franquismo en la prisión de Ventas de Madrid, entre otras
prisiones.
"La música sobre todo, sirvió de
aliento en los momentos más duros de sacas, de hambre y de miseria. También fue
instrumento de reivindicación ideológica y expresión de rebeldía, a través de
actividades musicales clandestinas. Por ejemplo, las reclusas organizaban, a
escondidas de la dirección, obras teatrales y cuadros de baile con los que
celebraban fechas de especial significación política, como el Primero de
Mayo".
"En las cárceles de mujeres era
muy frecuente la creación de 'cuadros artísticos', consistentes sobre todo en
números de zarzuela o en coreografías sobre melodías muy conocidas del
repertorio clásico. En las cárceles masculinas eran más frecuentes las bandas o
pequeñas orquestas, pero siempre de formación muy heterogénea, porque se
formaban con lo que hubiera"
La expresión artística permitía a las
presas dar cauce tanto a su miedo como a su orgullo: "Podían cantar arias
y coros de zarzuelas, canciones regionales y populares o crear unas nuevas.
Cualquier motivo era bueno para inventar canciones; incluso, aunque parezca terrible,
sobre la propia pena de muerte, a la que se referían como 'la pepa'".
Belén Pérez Castillo. Profesora del Departamento de Musicología de
la Universdidad Complutense.
Artículo completo
Ana, madre de Elena, bebé desaparecido durante el franquismo, leyó la carta que su abuelo escribió a su madre cuando estaba preso en la prisión de Ocaña antes de ser fusilado. Es terrible como la represión del franquismo ha perseguido a familias durante generaciones y como todavía la lucha por la justicia sigue siendo su día a día entre el dolor y el desamparo.
-->
El discurs de Pau
Casals a l'ONU
Aquest és l'honor més gran de la meva
vida.
La pau ha estat sempre la meva més gran
preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. Quan jo era un
noi, la meva mare —una dona excepcional, genial—, ja em parlava de la pau,
perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres.
Però deixeu-me dir una cosa: jo sóc
català. Catalunya avui és una província d'Espanya, però què ha estat Catalunya?
Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya
va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les
primeres Nacions Unides. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es
van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de la pau,
en el segle XI. Pau en el món i contra, contra, contra la guerra, la
inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan i tan
feliç de ser aquí amb tots vostès. Perquè les Nacions Unides, que treballen
únicament per l'ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent
a la pau m'hi va directament.
Fa molts anys
que no toco el violoncel en públic, però sento que ha arribat el moment de
tornar a tocar. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells.
Els ocells, quan són al cel, van cantant: "pau, pau, pau" i és una
melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a
més, neix de l'ànima del meu poble, Catalunya.
Pau Casals, un dels
millors violoncel·listes del món,
va patir el seu exili fins a la seva mort a San Juan de Puerto Rico el
1973, les seves despulles van tornar el 1979 i va ser inhumat al cementiri de
El Vendrell. Es va destacar no només per la seva virtuositat com a músic, sinó
també com a ésser humà ajudant a molts refugiats republicans que fugien del
feixisme espanyol.
Febrer és el
mes de l’exili, dels perdedors, de les víctimes dels camps de concentració, dels
filferros, la fam, el fred, la malaltia i la mort. De la dignitat vers la
humiliació, de la supervivència vers la criminalitat dels estats, de
l’antifeixisme vers el feixisme, que avui com ahir podreix les consciències
d’aquells que ja no tenen ànima. Per
la solidaritat i l’acolliment als refugiats de la guerra.
Faré un crit
que esborri
les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara
alades de les pestanyes.
Un crit mut,
engolit pel propi instant
on la ràbia
m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré,
que m’esquinci l’ànima
quan la imatge
em retorni els ulls
de l’infant
que mira poruc a la mare
preguntant-li
tant sols per què?.
Un crit
terrible per cada incomprensió,
per cada dubte
de la bona gent
a qui enganyen
des d’un sofà
amb noticies
incertes i manipulades.
Un crit
d’espant per cada bomba,
per cada
ganivetada al món civilitzat,
per cada
esgarip i cada flama perversa
que crema, de
fet i de paraules
la seva irreal
realitat desesperançada.
Faré un crit
que desglaci les llàgrimes
per poder
seguir escrivint aquestes coses.
Lletres
inútils que potser no seran llegides
que potser no
seran enteses o compartides
per gent que
veu en l’altre, sempre un enemic.
Poema de Quim
Ponsa.
Quan la nostra
Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes va començar amb les seves
reivindicacions al carrer el febrer de 2009 davant el Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya per reivindicar veritat, justícia i reparació, mai, les
companyes i companys que hem arribat al nostre novè aniversari de lluita per
les víctimes del franquisme i la transició, MAI, ens haguéssim imaginat que el
2018 estaríem en aquest punt d’involució de drets i llibertats. És per a
nosaltres un orgull haver resistit en la nostra lluita de dignitat sense
defallir fins al dia d’avui, i alhora, una tristesa molt gran haver de
commemorar aquest aniversari coaccionats per lleis mordasses i censures, en
aquest estat dictatorial que cada dia ens mostra el seu rostre feixista.
Aquesta setmana
han fet ferma la condemna al raper Valtonyc per les lletres de les seves
cançons, com va passar amb Pablo Hasel i Elgio. Tots tres es reafirmen en les
seves idees, es defensen amb arguments de pes contra qui retalla els seus drets
d’expressió, amb una dignitat que sorgeix d’aquells que abans que ells van
aixecar la seva veu contra l’opressor i van marcar camins de llibertat. La
mateixa setmana que han imputat a un representant públic per resistència pasiva
i per dur un nas de pallasso. La setmana que han segrestat un llibre per
recollir extractes de processos judicials, un treball periodístic de Nacho
Carretero. La mateixa que han tret una obra d’Arco de l’autor Santiago Sierra
per ensenyar que en aquest estat han existit i existeixen presos polítics, un
dia abans de la visita de Felipe VI per a que sa majestat no se senti incòmode
amb la realitat del seu regne, marcat amb la impunitat del franquisme que mai
va marxar, que ell, com el seu pare, empara.
No podem dir
veritats quan aquestes incomoden a l’Estat, al govern del PP, a la magistratura
i a la fiscalia, a l’Església, al rei i a la seva família, perquè aquestes
veritats són convertides en delictes a la carta segrestant els nostres drets
democràtics. Fins i tot, en aquest tot si val del 155 que ens ofega, la llengua
a l’escola està a la diana de la una,
grande y libre, que encara manté sota terra a desenes de milers
d’antifeixistes assassinades i oblidades a camps i voreres d’infraestructures,
que rescatem amb la caixa de les pensions d’aquelles persones que ja van
lluitar de valent pel nostre benestar.
La nostra
victòria vindrà de la lluita compartida de les reivindicacions de les dones, de
les i els pensionistes, de les i els estudiants, de les treballadores i
treballadors, dels col·lectius de
drets humans, LGTBI, antifeixistes, republicans, anticapitalistes, contra la
marginació social, contra el racisme i la xenofòbia, defensors dels animals, de
la terra, l’aigua i l’aire, grups contra qualsevol tipus d’agressió als drets
humans. Una llista molt llarga, perquè som molts més que aquells que ens volen
de genolls abjurant de les nostres idees i lluites i dels nostres somnis d’un
món possible i millor, sens dubte millor.
En defensa de
la veritat, la justícia i la reparació tota la nostra solidaritat amb aquelles
persones censurades, condemnades, empresonades, exiliades i assenyalades, per
allò que pensen i expressen, pel seu dret a fer-ho en llibertat.
La meva escola
d’Àngels Garriga
El pare i la
mare
no pensen sinó
en mi:
em fan anar a
l’escola
a aprendre de
llegir.
Cantem, sabem
rondalles,
tenim peixos i
ocells,
plantem
llavors menudes,
reguem arbres
molt vells.
Ja sé les
beceroles,
de comptes
també en sé,
dibuixo flors
i estrelles,
i escric
d’allò més bé.
M’agrada tant
l’escola
que no ho puc explicar;
a l’hora de
sortir-ne
ja hi voldria
tornar.
Necesito
expresarme
Yo necesito
expresarme en contra de este absurdo.
Evidentemente
una canción no va a cambiar el mundo
pero enseñará
ideas justas a mucha gente
que un día
afrontará luchas más consecuentes.
Necesito
expresarme, tengo el derecho a hacerlo
por supuesto
plasmo rabia en mi cuaderno,
si salís por
la tele con lujos presumiendo
mientras
sufren barrios ahogados en el infierno.
Claro que
siento odio hacia un estado
que a miles de
familias sin techo ha dejado.
No esperéis
recoger cariño
en el lugar
donde tanto dolor habéis sembrado.
Claro,
nosotros somos radicales
pero no
maltrato en plazas a inocentes animales.
Vale, mis
letras bastante se pasan
no como
vuestras bombas en la franja de Gaza.
Nazis hablan
de raza aria tan tranquilos
y yo si lo
denuncio acabo perseguido.
Sean
bienvenidos a la unión hipocresía
donde si no
tienes un duro eres mercancía.
Apología a la
droga y al machismo
pero luego soy
yo quien enaltece al terrorismo.
Raperitos
hablan de maltratar a mujeres
y las dejan
como a inferiores seres,
eso no merece
vuestra atención
pero si trece
chavales gritando revolución.
No estos
versos yo no los escribo
es mi corazón,
siento cada injusticia conmigo,
por eso canto
que el socialismo es necesario
para haber un
verdadero cambio,
pero ese
debate a los de arriba no conviene
ellos felices
mientras explotado a ti te tienen.
Temen que la
voz alcemos
por eso llevan
a la audiencia nacional a los raperos,
pero esto no
será en vano
llevará a más
gente a luchar eso que quede claro.
Vamos, no
estamos solos camaradas
aunque condenen
versos como si fueran balas,
pero con esto
solo me dan más argumentos
para
transmitir el odio y la rabia que siento.
Miento si
miedo no siento,
pero más miedo
me da quedar como un mal ejemplo,
por ello
intento dejar mi huella
en jóvenes que
no van más allá de porros y botellas.
Joder cuanto
daño ha hecho a esta sociedad
el jodido
pensamiento individual,
es normal con
la basura de la tele
superficial
fábrica de peleles.
Oye mira,
claro que perdemos los papeles
no dejamos que
las injusticias nos congelen.
No somos
fieles servidores del estado
somos los
sinpapeles en el estrecho disparados,
condenados a
una vida indigna.
Si no
aportamos nada esto no coge fuerza
yo con mis
letras invito a cambiar de prisma
para hacer
frente juntos a esta tormenta.
Del único delito
del que yo me siento culpable
es el de odiar
las injusticias.
Unas
injusticias que evidentemente no vienen solas
tienen sus
orígenes y hay unos responsables
y lo mínimo
que podemos hacer es señalarles.
Absolución
Insurgencia
Absolución
Siker y Hasel
Absolución
Valtonyc
Amnistía total
Jo també hi
era
Ni rei, ni por
Elgio.
Condenado a dos años y un día de cárcel.
-->
¡Un día
gritaremos victoria!
¡Qué viva la
lucha de la clase obrera!
Quiero pensar
que detrás de esta montaña de mierda
yo soy el que
espera amanecer cuando el cielo se niebla.
Hacer realidad
lo que ellos llaman utopía
y que el
mierda se niega a cruzar la línea que nos encierra.
Te quiero
porque sabes hacer la guerra
y sabes que el
amor es imposible en este planeta.
Escapar sería
lo fácil
pero quiero
conquistar la tierra donde nací para que niños crezcan.
El silencio ya
no protagoniza mi potencia
ahora lucho y
sé evitar lo que me molesta.
Sé que ninguna
urna me representa
por eso
respeto a quien apuesta por el cambio y prende la mecha.
Resistir ya no
es una opción en esta prisión donde por soñar te torturan
pero la
victoria es nuestra.
Las vendas que
ponen a nuestros héroes en cuarentena será su tumba.
La victoria
para la clase obrera.
Diremos en
medio del silencio que la paz entre clases se acabó
que somos lo
que Stalingrado logró,
que no tenemos
miedo a la represión que ejercen
y nos duelen
las hostias que meten implantando terror.
El día que
podamos cantar victoria gritaremos
porque hicimos
de mansiones Palacios de Invierno.
Las hojas que
caigan de mis párpados no serán lágrimas
sino recuerdo
de quienes por la causa murieron.
Valtonyc.
Condenado a 3 años y medio de cárcel.
Esto nos
afecta a todas y a todos.
cada golpe con
más fuerza se volverá en su contra.
Su farsa se
desmonta y recurren al terror
mientras quede
resistencia no hay derrota,
la derrota es
de quien condena al que se rebeló.
Con
manipulación alimentaron la ignorancia
para
mantenerse en el poder
pero se
quiebra, cuando falta para cenar y no hay para alquiler,
al ver que
libertad no es escoger whisky o ginebra.
No podemos
pedir lucha y luego olvidar a quienes están presos por luchar.
Así dime que
cambia,
ante la
represión, organización revolucionaria,
solidaridad
activa, para que no les salga gratis.
Mañana puede
pasarte a ti por ir a una mani
y te protegerá
la autodefensa no citar a Gandhi,
ni un millón
de policías frenarán la causa justa,
que crecerá si
te asusta más la apatía que las multas.
Sabemos cual
es la meta,
no podrán
impedirnos caminar
sus porras
abren cabezas hasta bien despierta la solidaridad.
Imposible
detener las ansías de justicia,
ellos son los
terroristas, dilo alto:
fuego al
estado fascista
hemos de estar
listas para golpearlo.
Banda sonora
del documental Represión: una arma de doble filo. 2014.
Pablo Hasel.
Condenado a 2 años de cárcel.
Galeria fotogràfica:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada