I el poble va defensar amb la seva vida la legal i legítima república contra el colpisme feixista, mentre es somiaven revolucions de cultura, prosperitat, progrés, solidaritat, d'igualtat, de terra i pa. Anarquistes, comunistes, poumistes, republicanes, independentistes, socialistes combatents contra el feixisme, d'aquí i d'arreu del món. No us oblidem!
Portem molts juliols de resistència i lluita per la veritat, la justícia i la reparació, i són molts més els que han passat per les dignes memòries de totes aquelles persones que no es van resignar ni a la derrota, ni al lligat i ben lligat, ni a l’oblit imposat pels interessos d’aquells que han crescut dins del miserable cercle viciós de la transició.
El juliol de 1936 el poble va sortir al carrer demanant armes per defensar la República. El poder polític republicà va tenir més por de la gent que estava disposada a defensar les seves institucions amb el seu cos, que de l’amenaça colpista. Aquesta vegada no va ser una asonada més sinó el preludi de 3 anys de guerra, dictadura i repressió ferotge, que va acabar i continuar amb més terror i més dictadura, quatre eternes dècades. Però el més greu, un llast pel futur, va ser el franquisme sociològic que va emparar la transició, la impunitat que l’ha acompanyat, el sentiment arcaic de pertinença a un imperi espanyol versió falangista. Tot sota la mateixa bandera que només va substituir l’ocellot per un altre però coronat. Un revisionisme devastador de la veritat que va culpabilitzar la República de tots els mals, justificant el seu enderrocament per la força de les armes, fins i tot qüestionant la seva legalitat democràtica. Això ha fet possible sota els mateixos arguments de la por als rojos i separatistes de caure en el més profund i fosc pou d’un estat vulnerador de drets, que trepitja llibertats i raons sota diferents sigles, guardaespatlles d’una constitució monàrquica interpretada i modificada al dictat dels interessos dels seus amos. Un dèficit democràtic que es fa palès tant al poder legislatiu, amb lleis com la famosa mordassa, com al judicial, amb sentències i actituds prepotents i reaccionàries. Mentre la més intransigent, masclista i discriminadora església catòlica espanyola oficia misses als assassins colpistes.
Sorprenentment aquest juliol surt de sobte la República a debat a l’estat espanyol, després de les filtracions des dels mitjans reaccionaris de la dreta de les cintes de l’amant testaferro del campechano. Unes cintes que mostren la corrupció reial i que esquitxen greument la institució. Els poders fàctics que el 2014 van provocar la destitució de l’emèrit potser són els mateixos que ara ens preparen per a la fi de la monarquia des de la dreta. Tot molt oportú en un moment molt sensible en què necessiten un canvi de decorat però sense acomiadar ni als actors, ni els guionistes, ni els productors dels lamentables espectacles que patim. Un equip de restauradors màgics que es treuen del barret transicions a dojo per garantir la perpetuació del model espanyol d’impunitat. Una república que continuaria tenint en els seus fonaments la larva de l’odi feixista. Un nou relleu d’aquella Espanya agre i colonitzadora creu en mà de les ara repúbliques independents dels territoris on no es posava el sol. Tot això perquè potser temen i nosaltres hauríem de ser conscients del poder que ens dona que la por canviï de bàndol. Tenim el deure de fer república però des dels valors republicans per trencar definitivament amb el Règim.
Per altra banda quan venen mal dades o quan volen posar-se la medalla dels drets humans aquells que es diuen d’esquerres treuen l’electoralisme de la Memòria. Anuncis estel·lars en prime time que hem de suposar benintencionats, però de futurs incerts. Mesures com treure el dictador assassí Franco del seu macabre mausoleu, però no a José Antonio, perquè es veu que no va al pack d’exhumació del govern Sánchez. I mentrestant es deixa que molts més d’uns centenars de franquistes es passin per les seves salutacions feixistes la Llei de la Memòria. Sota el lema el Valle no se toca i abraçats a la bandera franquista es van concentrar amb total impunitat a Paracuellos. La resposta de la Guàrdia Civil va ser demanar-los amb amabilitat cantar més baixet el Cara al sol. Una aberració de pedra picada a força de sang, suor i llàgrimes antifeixistes, que ens ha costat els darrers anys més de dos milions d’euros sense comptar les subvencions a la Fundación Francisco Franco.
Totes les iniciatives que s’estan posant sobre la taula tant a l’estat espanyol com al Parlament de Catalunya, no hem d’oblidar que no són fruit de la voluntat i gràcia dels governs de torn, sinó que són filles de la ferma lluita d’associacions de defensa dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició, de les famílies, de les republicanes i republicans, de les i els antifeixistes, que saben que no hi ha futur en llibertat si no netegem el franquisme dels espais públics i de les institucions. Que no hi haurà democràcia sense buidar les cunetes i certificar els crims de lesa humanitat comesos. I aquestes associacions i aquestes persones tenen noms, noms i cognoms, i és de justícia que en aquesta concentració fem un homenatge al nostre company Josep Cruanyes, que des de la seva discreta i enorme tasca va fer possible l’anul·lació dels judicis del franquisme a Catalunya i que ha treballat incansablement per la supressió del franquisme dels nostres carrers.
La lloable lluita dels defensors de la República imposta pel cop d’estat armat del 17 de juliol de 1936, continua sent la nostra lluita, no només per totes les antifeixistes d’arreu del món, que van patir mort i tot tipus de repressió plantant cara al pitjor monstre que ha vist la humanitat, sinó per les seves idees. El feixisme al servei del capitalisme més salvatge és una bèstia que encara hem de combatre recollint el testimoni de totes aquelles valentes persones, una fera que té moltes cares com el racisme, el masclisme, la pèrdua de drets i llibertats, la censura política i social, el règim policial, la fusió de poders, les morts a les fronteres, l’esclavatge… La lluita ha estat molt llarga i l’hem de continuar per les repúbliques dels drets humans i la solidaritat.
Ara que es parla tant del relat, o sigui, d’allò de tota la vida de què la història l’escriuen els vencedors, el poder i els seus interessos, nosaltres no hem d’oblidar quines són totes aquelles persones anónimes, que com petits Davids van guanyant petites victòries als Goliats de la terra. I si els coneixem, hem de repetir els seus noms i els hem d’escriure. I encara que només una minoria els recordi ens permetrà mantenir vives tantes vides de compromís i integritat, com llums en la foscor del camí que encara hem de recórrer. Perquè encara continua sent juliol i com llavors demanem la paraula armada per esclafar el feixisme.
Vam recuperar poemes per temps de guerra
Himne de l’Exèrcit
Popular de Pere Quart
Un dia tràgic la gent
més innoble
d’aquesta terra en
desfeia la pau.
Els vils feixistes
dreçats contra el poble
volien fer-lo per
sempre un esclau.
Vingué la guerra
ferotge i sense treva,
al nord, al centre,
al sud i al llevant.
I arreu d’Espanya
s’aixecà la gran lleva
dels voluntaris que
lluiten cantant.
Endavant!
Amb fúria i
disciplina, enfonsarà a l’abisme,
al criminal feixisme,
l’Exèrcit Popular.
Endavant!
Però nosaltres a més
de la glòria
volem la força que
ens dóna la unitat.
per la total i
immediata victòria,
com un sol home
marxem al combat.
Passa la tropa i el
poble l’aclama,
rengles de ferro,
fusells rutilants.
L‘esguard enlaire
dessota la flama
de la bandera que ens
fa tots germans.
Endavant!
Amb fúria i
disciplina, enfonsarà a l’abisme
al criminal feixisme,
l’Exèrcit Popular.
Endavant!
No passareu d’ Apel·les Mestres
serà damunt d’un
clap de cendres;
les nostres vides
les prendreu;
nostre esperit no
l’heu de prendre.
Mes no serà per més
que feu,
no passareu.
No passareu, i si
passeu,
quan tots haurem
deixat de viure,
sabreu de sobres a
quin preu
s’abat un poble
digne i lliure.
Mes no serà per més
que feu,
no passareu.
No passareu, i si
passeu,
decidirà més tard
la història,
entre el saió que
clava en creu
i el just que hi
mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més
que feu,
no passareu.
A sang i foc
avançareu
de fortalesa en
fortalesa;
però, què hi fa! si
queda en peu
quelcom més fort:
nostra fermesa.
Per ço cantem: per
més que feu,
no passareu.
Quin fred al cor,
camarada de Pere Quart
Quin fred, reïra de
bet!,
quan bufa l'airet
de la matinada,
tallant com un
ganivet de fulla
esmolada.
Doncs encara fa més
fred
al parapet
d'avançada!
Quin fred en nit
estelada
amb el cel cruel i
net, quan hi ha glaçada
i cap llit no és
prou estret ni té prou
flassada.
Quin fred al sòl,
la paret
d'oficina
esbalandrada,
sense foc ni
cigarret,
on hom treballa amb
calfred
fins a la vesprada,
fins a la vesprada.
Camarada,
si sota abric i
barret
i amb bufanda ben
nuada
oblides que al
parapet d'avançada
uns homes lluiten
pel dret
de la terra
amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor,
camarada!
Canción de combate
Pasaron las alas
negras.
Otro objetivo
encontraron:
ésta es la
Biblioteca,
donde salen hombres
sabios,
y allí dejan caer sus
bombas
las alas negras del
fascio.
Ya no hay biblioteca.
Las alas negras
pasaron.
Está convertida en
ruinas;
donde se hacían los
sabios,
la casa de hombres
ilustres,
el fascismo la ha
destrozado.
Anónimo
Peleamos, peleamos de Pedro Garfias
Por los viejos que
lloran nuestra ausencia,
por la esposa que
añora nuestros brazos,
por los hijos que
esperan nuestra vuelta,
¡peleamos!,
¡peleamos!
Por el torno que
cuenta nuestras horas,
por la tierra que
labran nuestras manos,
por el limpio sudor
de nuestra frente,
¡peleamos!,
¡peleamos!
Por el sol y el azul
de nuestro cielo,
por las piedras
sagradas que heredamos,
por el suelo cansado
de dar flores,
¡peleamos!,
¡peleamos!
Peleamos por todo lo
que es noble,
por la paz, la
justicia y el trabajo,
por la libre
república del pueblo,
¡peleamos!, peleamos!
Y también por
vosotros, compañeros,
que lucháis obligados
y engañados,
porque sois nuestra
carne y nuestra sangre,
¡peleamos!,
¡peleamos!
Contra falsos, traidores y perjuros,
alemanes y moros e italianos,
por España feliz tres veces libre,
¡peleamos!, ¡peleamos!
A un fascista de Max Aub
Sembrando muerte dais más alta vida
a este pueblo
infeliz, echando a tierra
la que al aire
oponía, fuerte sierra,
dando a torrentes
mil, atroz salida.
Maltrecho por tu
envidia carcomida
lo que en escombros
tu furor entierra
vivo renace dándote
otra guerra,
los surcos vueltos
nube ayer dormida.
Si derriba estatuas,
mármol queda
para nuevas figuras
vencedoras.
Allá tú con tus
máquinas traidoras,
aquí nosotros con
desnudas manos.
A ti la muerte todo
te lo veda,
cada muerte me da
nuevos hermanos.
Rosario dinamitera
de Miguel Hernández
Rosario,
dinamitera,
sobre tu mano
bonita
celaba la dinamita
sus atributos de
fiera.
Nadie al mirarla
creyera
que había en su
corazón
una desesperación
de cristales, de
metralla
ansiosa de una
batalla,
sedienta de una
explosión.
Era tu mano
derecha,
capaz de fundir
leones,
la flor de las
municiones
y el anhelo de la
mecha.
Rosario, buena
cosecha,
alta como un
campanario,
sembrabas al
adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una
rosa
enfurecida,
Rosario.
Buitrago ha sido
testigo
de la condición de
rayo
de las hazañas que
callo
y de la mano que
digo.
¡Bien conoció el
enemigo
la mano de esta
doncella,
que hoy no es mano porque
de ella,
que ni un solo dedo
agita,
se prendó la
dinamita
y la convirtió en
estrella!
Rosario,
dinamitera,
puedes ser varón y
eres
la nata de las
mujeres
la espuma de la
trinchera.
Digna como una
bandera
de triunfos y
resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su
aliento
y dad las bombas al
viento
del alma de los
traidores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada