diumenge, 1 de febrer de 2015

CINQUANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VJR: ARA QUE CALLIN ELLS!

Abans de començar ......



   Comencem




Nosaltres vam parlar ...



A punt de complir el sisè aniversari de les nostres concentracions per la Veritat, la Justícia i la Reparació i per l'anul·lació dels judicis del franquisme, no podem més que reiterar-nos en la nostra denúncia constant del procés involutiu que estem patint en el camp dels drets humans, de les llibertats personals i col·lectives, en una retirada a la caverna franquista, de la qual mai vam sortir, només observàvem un holograma de democràcia que ja no enganya a ningú.

Aquest mes, 76 aniversari del passeig triomfal de les tropes feixistes per Barcelona, han estat aprovades més lleis coercitives i retrogrades, amb l'única intenció de tancar-nos la boca a aquells que fem dels drets humans la nostra bandera per a viure en una societat democràtica de debò. A aquells que volen passar les justes reivindicacions de ciutadanes i pobles com fets de terrorisme i jutjar-nos, amb lleis que volen llençar la clau de la nostra cel·la al mar, com feia la dictadura argentina amb els lluitadors contra els Generals. A aquells que ens venen una falsa seguretat a canvi de llibertat, ja els avancem que continuarem amb les nostres demandes de justícia per a les nostres víctimes de la repressió franquista i la transició, com un deure cívic vers els que van vèncer la por. No ens aplicarem l'autocensura i continuarem denunciant, que els terribles crims comesos no tenen prescripció en el marc de la justícia universal i que la força dels immolats per la llibertat ens empeny. 





L'advocada de la querella argentina, Ana Messuti, en una conferència recent a Santa Coloma de Gramenet, a la pregunta del nostre company Josep de què podíem fer per a trencar el marc jurídic estatal espanyol, que impedeix jutjar els crims del franquisme, li va respondre que nosaltres som la resposta. Va explicar que el paper  de les àvies de la Plaça de Maig, amb la seva perseverança, va ser un puntal fonamental per a la derogació de les lleis de punt final i obediència deguda a l'Argentina. Que de vegades no som conscients de les passes que donem, i de la seva importància. És veritat. Encara que la situació és cada vegada més grollera i més insultant, també és cert que amb el nostre granet de sorra hem contribuït a crear una opinió pública favorable a la nostra causa, més informada i crítica. Per això demanem a tothom que encara que no surtin al carrer per por a la indefensió, les multes o altres conseqüències, que des del seu coneixement faci proselitisme dels drets humans amb els seus cercles més propers. La Veritat, la Justícia i la Reparació per a les víctimes de la repressió franquista posa en relleu les mancances de seguretat en matèria de drets i llibertats en l'actualitat, si no reconeixem i reparem la tortura, la privació de llibertat, els assassinats, els espolis, els segrestos de criatures, els exilis forçats, les desaparicions, l'esclavatge .... en definitiva, la repressió d'ahir, sense esgarrifar-nos, com podem reconèixer i combatre la d'avui?

Ni censures, ni cadenes perpètues, ni eufemismes legals que encobreixen un atemptat contra un veritable estat de dret, de drets, no volem més lleis franquistes. Prou de silenci per a les víctimes, ara, que callin ells!

Necessitem el vostre compromís per a construir allò pel que es va lluitar i no es va poder crear, i per a reconstruir allò que ens han llençat a terra.




Vam recitar .....

Fernando Macarro Castillo conocido por todos como Marcos Ana fue el preso del franquismo que más años pasó en prisión, desde 1939 a 1961. Y desde su cautiverio escribió cientos de poemas, entre ellos este.

Pequeña carta al Mundo
Los dientes de una ballesta
me tienen clavado el vuelo.

Tengo el alma desgarrada
de tirar, pero no puedo
arrancarme estos cerrojos
que me atraviesan el pecho.

Ocho mil doscientas veces
la luna cruzó mi cielo
y otras tantas, la dorada
libertad cruzó mi sueño.

El Sol me hace crecer flores,
¿para qué, si estéril veo
que entre los muros mi sangre
se me deshoja en silencio?

No sabéis lo que es un hombre,
sangrando y roto, en un cepo.

Si lo supieseis vendrías
en las olas y en el viento,
desde todos los confines,
con el corazón deshecho,
enarbolando los puños
para salvar lo que es vuestro.

Si llegáis ya tarde un día
y encontráis frío mi cuerpo;
de nieve, a mis camaradas
entre sus cadenas muertos…
recoged nuestras banderas,
nuestro dolor, nuestro sueño,
los nombres que en las paredes
con dulce amor grabaremos.
  
Y en la soledad del muro
hallareis mi testamento:

al mundo le dejo todo
lo que tengo y lo que siento,
lo que he sido entre los míos,
lo que soy, lo que sostengo:
una bandera sin llanto,
un amor, algunos versos…
y en las piedras lacerantes
de este patio gris, desierto,
mi grito, como una estatua
crucificada y rota, en el centro.





"Las cárceles" de Miguel Hernández, un poeta que murió en prisión.

I

Las cárceles se arrastran por la humedad del mundo,
van por la tenebrosa vía de los juzgados:
buscan a un hombre, buscan a un pueblo, lo persiguen,
lo absorben, se lo tragan.

No se ve, que se escucha la pena de metal,
el sollozo del hierro que atropellan y escupen:
el llanto de la espada puesta sobre los jueces
de cemento fangoso.

Allí, bajo la cárcel, la fábrica del llanto,
el telar de la lágrima que no ha de ser estéril,
el casco de los odios y de las esperanzas,
fabrican, tejen, hunden.

Cuando están las perdices más roncas y acopladas,
y el azul amoroso de las fuerzas expansivas,
un hombre hace memoria de la luz, de la tierra,
húmedamente negro.

Se da contra las piedras la libertad, el día,
el paso galopante de un hombre, la cabeza,
la boca con espuma, con decisión de espuma,
la libertad, un hombre.

Un hombre que cosecha y arroja todo el viento
desde su corazón donde crece un plumaje:
un hombre que es el mismo dentro de cada frío,
de cada calabozo.

Un hombre que ha soñado con las aguas del mar,
y destroza sus alas como un rayo amarrado,
y estremece las rejas, y se clava los dientes
en los dientes del trueno.





II

Aquí no se pelea por un buey desmayado,
sino por un caballo que ve pudrir sus crines,
y siente sus galopes debajo de los cascos
pudrirse airadamente.

Limpiad el salivazo que lleva en la mejilla,
y desencadenad el corazón del mundo,
y detened las fauces de las voraces cárceles
donde el sol retrocede.

La libertad se pudre desplumada en la lengua
de quienes son sus siervos más que sus poseedores.
Romped esas cadenas, y las otras que escucho
detrás de esos esclavos.

Esos que sólo buscan abandonar su cárcel,
su rincón, su cadena, no la de los demás.
Y en cuanto lo consiguen, descienden pluma a pluma,
enmohecen, se arrastran.

Son los encadenados por siempre desde siempre.
Ser libre es una cosa que sólo un hombre sabe:
sólo el hombre que advierto dentro de esa mazmorra
como si yo estuviera.

Cierra las puertas, echa la aldaba, carcelero.
Ata duro a ese hombre: no le atarás el alma.
Son muchas llaves, muchos cerrojos, injusticias:
no le atarás el alma.

Cadenas, sí: cadenas de sangre necesita.
Hierros venenosos, cálidos, sanguíneos eslabones,
nudos que no rechacen a los nudos siguientes
humanamente atados.

Un hombre aguarda dentro de un pozo sin remedio,
tenso, conmocionado, con la oreja aplicada.
Porque un pueblo ha gritado, ¡libertad!, vuela el cielo.
Y las cárceles vuelan.




La pobreza, la cuna de la injusticia.

La pobreza.

La pobreza cabalga por el mundo,
entra violenta a tu casa,
se disfraza de esperanzas
y promesas maquilladas de justicia.

Es la bruja que chupa a los niños el alma,
burla las tijeras tras la puerta.

Hay quienes usan amuletos, hechizos,
sus diarias oraciones, su fe única
hay quienes hacen sacrificios,
ofrendas para desterrar al costo de su alma.

La pobreza es la enfermedad
de los que pierden el nombre
el rostro, la voz;
es la enfermedad de los indocumentados
de la muerte que ataca a cada instante;
es la tristeza en la mirada de los niños
moneda de cambio en las políticas:
palabra y demagogia,
himno del dolor,
lamento de la humanidad.

Pobreza es la hija mayor de la corrupción,
cuchillo en tu cuello
llaga punzante,
herencia,
cicatriz endeleble
secuela de políticas neoliberales
sed de riqueza, de acumulación
estadística de los informes.

Es la niña que agoniza
la madre que perdió a sus niños en la guerra,
la mujer que muere de parto
porque le negaron atención o porque no hubo,
el niño de la calle, la prostituta.

Es el odio que apuñala
la desesperanza del mundo
la pobreza es omnipresente,
la materia prima de los multimillonarios.

La pobreza es cobardía
que vive contigo, cuando tienes hambre.

Esther Gallardo (México)





LLetra de campanades a morts que Lluís Llach va escriure a les víctimes del 3 de març, els obrers assassinats a Vitòria el 1976. Dedicat al company Andoni Txasko de l'Associació 3 de Març que va compartir l'acte amb nosaltres i que va patir la repressió de aquells dies.

I

Campanades a morts

fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull

quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts

per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè

d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts

fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes

caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge

desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot. 



III

Disset anys només 
i tu tan vell;
 
gelós de la llum dels seus ulls,
 
has volgut tancar ses parpelles,
 
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
 
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
 

Disset anys només
 
i tu tan vell;
 
envejós de tan jove bellesa,
 
has volgut esquinçar els seus membres,
 
però no podràs, que del seu cos tenim record
 
i cada nit aprendrem a estimar-lo.
 

Disset anys només
 
i tu tan vell;
 
impotent per l'amor que ell tenia,
 
li has donat la mort per companya,
 
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
 
el nostres cos sempre estarà en primavera.
 

Disset anys només
 
i tu tan vell;
 
envejós de tan jove bellesa,
 
has volgut esquinçar els seus membres,
 
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
 
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
 

IV
 

La misèria esdevingué poeta
 
i escrigué en els camps
 
en forma de trinxeres,
 
i els homes anaren cap a elles.
 
Cadascú fou un mot
 
del victoriós poema.




i vam cantar ....



i vosaltres vau signar .... més de 150 signatures de suport a la querella argentina.









Gràcies als veïns de Ciutat Vella que van passar per la plaça en manifestació denunciant la situació que pateixen, i que van parar per a signar contra els crims del franquisme. Ni ells, ni nosaltres volem ser una espècie en perill d'extinció. 



Galeria fotogràfica 



















Gràcies a les persones que es van interessar per les nostres històries,



a les persones que es van emocionar,



i als que ens van donar les gràcies a nosaltres 
  

Gràcies pel vostre suport.