CINQUANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VJR. CARTA OBERTA DES D'UNA FOSSA TANCADA.

En primer lloc donar les gràcies a totes les companyes i companys que van ser a l'acte de suport al #BANCdADN, gent compromesa que va venir fins i tot des de les terres de l'Ebre per a difondre aquesta ferma aposta per a la recuperació dels seus familiars. Aquesta solidaritat entre les víctimes i familiars de les víctimes del franquisme demostra que tot allò que reclamem és viu i que les nostres demandes són de justícia. Endavant.

És totalment inadmissible que encara milers de desapareguts forçats restin en foscos forats arreu del territori. És indecent que les restes dels soldats antifeixistes que van deixar la seva vida lluitant pels nostres drets siguin la joguina d'un gos, el souvenir d'un turista de muntanya o siguin destruïts pel pas del temps. Sembla molt grotesc, però no deixa de ser cert. També és una realitat que hi ha encara molta gent que porta a aquests dignes lluitadors a la memòria i que plora la seva pèrdua en un dol etern fins que no els trobin, els tornin el seu nom i un lloc on poder deixar unes flors, unes llàgrimes o un somriure el dia que puguem celebrar que per fi la veritat, la justícia i la reparació forma part d'una democràcia viva sense corones, sense cap llast del passat.

Per això exigim que s'obrin les fosses, no una l'any com proposa la Generalitat, perquè si tenim centenars de fosses a Catalunya, d'aquí que s'obrin totes només trobarem pols sense identitat. El seu ADN té data de caducitat, els familiars directes que poden aportar les seves dades genètiques per a cotejar, per llei de vida cada dia són menys. No tenim temps a perdre, per això fem difusió de la iniciativa del Banc d'ADN gestionat per la Fundació Bosch i Gimpera (arqueòleg, professor, advocat, Conseller de Justícia de la Generalitat i exiliat a Mèxic on va morir) i la Universitat de Barcelona (#BANCdADN). Un projecte que tracta de crear un banc de dades com esperança de futur, per a què les següents generacions, néts i besnéts, d'aquells que van patir la pèrdua en primera persona, puguin un dia complir l'encàrrec que els han deixat de tornar a casa l'ésser estimat. És el nostre deure col·lectiu fer-ho possible.

Avui, per desgràcia celebrem el nostre sisè aniversari d'exigència de compliment dels Drets Humans per a les víctimes del franquisme i la transició, crims de lesa humanitat sense prescripció. Avisem que continuarem demanant justícia el temps que calgui, sense defallir, i esperem no haver de complir més anys en aquesta plaça per haver estat satisfetes les nostres demandes de veritat, justícia i reparació i l'anul·lació dels judicis del franquisme.

Estem molt contents de ser avui aquí, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, en nom de totes les famílies que formem part del Banc d'ADN pels desapareguts del període 1936-1977, com a donants del nostre testimoni genètic familiar, que ha de servir en els propers anys per creuar les dades amb els centenars de restes que ja s'han recuperat, però que encara no s'han identificat, i els milers que hi ha encara per exhumar arreu del país i també a tot l'Estat.

Ens fa vergonya haver explicar que tenim i hem tingut uns Governs, a l'Estat Espanyol i a Catalunya, que ens han amagat i ens continuen amagant el deure de màxima prioritat que suposa la identificació de les persones. Ens ho ha recordat l'ONU darrerament amb contundència. Però no solament els Governs, ens sap molt de greu haver de dir també, que hi ha molts professionals en els camps de l'arqueologia, la història, l'antropologia i la genètica que, amb molt poc compromís social, estant obstruint i gairebé desaconsellant, amb una actitud molt tèbia de fa anys, aquest deure de la justícia universal. Tot això, dol moltíssim!

Hi ha molta gent que encara es creu que si el seu parent desaparegut o mort a la guerra, com es diu, ja surt en un llibre, es cita en una web, o té una inscripció a l'estela d'un cementiri o a les plaques d'un memorial, per això sol, ja es creu que aquí s'acaben els seus drets, els deures de l'administració, i es tanca el cercle. Quina gran mentida! No s'ha explicat clarament que la recuperació dels cossos, per a ser identificats, és una obligació, i és el requisit indispensable per tal que la «desaparició forçada» es doni per acabada. La dignificació, fins ara, se'ns ha venut com una autèntica tapadora de la identificació.

La «desaparició forçada» té un estatus legal, a nivell mundial, que ens dóna les garanties i l'esperança de localitzar algun dia el nostre parent, sense límit de temps, perquè mai no prescriu. A Catalunya, la Generalitat té el 100% d'aquestes competències d'identificació. I malgrat que vam aconseguir aprovar una moció al Parlament, el 19 de desembre de 2013, on es deixa clar el compromís del Govern amb el Banc d'ADN i la identificació de desapareguts, els terminis s'han incomplert i de feina feta visible només tenim la darrera actualització del mapa de fosses. Per tot això, hem hagut d'anar al Síndic de Greuges.

Una Fundació i una universitat públiques, com són la Bosch i Gimpera i la Universitat de Barcelona, ens han hagut de fer costat per començar a treballar amb fets reals, a poc a poc, família a família i des de fa dos anys i mig, fent créixer aquest Banc genètic que té una importància estratègica enorme i un futur científic esperançador. Com que creiem en la ciència, tenim molt clar que la genètica serà la darrera frontera que hauran de creuar els nostres particulars herois, desapareguts, per tal els sigui retornada la identitat i, com a tal, se'ls faci finalment justícia.

Moltes gràcies per venir i us animem a ajudar-nos a fer créixer el Banc d'ADN!

Carta oberta des d’una fossa tancada.

Des d’aquest forat fosc on ja no tinc constància del meu propi cos, els meus ossos es barregen amb els dels meus companys i m’esforço per agafar-me a la persona que vaig ser. Ningú aquí sap on comença i on acaba el seu esquelet i dins d’aquesta germanor de terra i pedres, que és el nostre orgull i la nostra pena, plorem pols i oblit. És aquí mateix on la nostra sang vessada es va solidificar amb les nostres idees antifeixistes, que continuen tan fortes com el tronc de l’arbre que sabem creix formós sobre els nostres cranis foradats, alimentat des del seu bressol, aquell dia plujós, per la nostra carn coratjosa. Aquest arbre és el nostre contacte amb la vida, les seves arrels s’entrellacen amb les nostres restes i ens parlen de fulles, flors i fruits i així sabem que fora d’aquesta cavitat humida el món conserva encara coses que podríem reconèixer. Entenem que la vida continua, sense nosaltres, els que vam perdre, però que no ens vam agenollar per a què els que seguien les nostres passes es mantinguessin dempeus sense acotar el cap.

En aquesta soledat infinita en la qual ens fem una companyia muda, les preguntes ens assalten, en silenci, perquè sabem que estem morts i perquè som conscients que el alè que ens van robar una nit sense estels mai tornarà. Una resposta si en tenim, la certesa de què no veurem ni mares, ni pares, ni filles, ni fills, ni germanes, ni germans, ni companyes, ni companys, mai més. Ens preguntem amb molt neguit, si aquells que ens van sobreviure ens van tenir en el seu record i en el seu cor. Tenim por de saber perquè encara estem aquí, és que potser encara mana i ordena el terror feixista? El nostre consol en la gelada foscor només és la seva memòria i saber que potser encara ens busquen amb la determinació de trobar-nos.

Jo no crec en cap déu, només necessito tenir fe en què un dia algú obri aquesta fossa, que la llum del sol em torni a tocar, que el vent m’acaroni i que em tornin a casa a descansar, a la meva petita terra, amb aquells que vaig estimar i em van estimar.

Dins dels nostres silencis que tanquen gelosament les històries compartides en una cel·la, les repensem una per una perquè no desapareguin, per a recordar qui som i perquè vam lluitar, i en aquest silenci enyorem tant i tantes coses… No puc cridar, no puc gratar aquest pesat sostre, però jo, que no sé resar, prego per a què unes mans vives i fermes retirin aquest pes que m’ofega. Si us plau, algú ho ha de fer abans que els nostres ossos perdin la memòria i ningú pugui dir que jo un dia vaig ser un treballador de sobrenom filòsof, coses del meu poble, que amb un fusell i molts somnis va partir al front a defensar la llibertat. Un fuster que feia taüts per qui emprenia el viatge sense retorn, molts, abans d’hora per culpa de la injustícia. Un home que tenia una família i uns amics. Jo, quina ironia,  no vaig tenir l’abric de la fusta, i per dormir aquesta son induïda pels assassins, com únic matalàs la freda terra d’aquesta fossa que no en sé ubicar. Fa tant de temps que resto aquí que ja no tinc forces ni per a recordar-me des de quan us espero.

Joan.

Hoy os hablaré por boca de mis familiares asesinados cuyos restos yacen en una fosa común que sigue sin ser abierta a pesar de las reivindicaciones de los familiares. 

Dejaré que se presenten ellos mismos.

Mi nombre es Narciso Crespo Lozano, sólo tengo 19 años, y soy originario de Morés, Calatayud. Soy comerciante. Mis ideas progresistas de justicia social molestaban a algunos de mis vecinos que no dudaron en denunciarme tras el golpe de estado del 17 de julio. Me apresaron y encarcelaron. Mi pobre madre, cuyo sufrimiento aún me acompaña, venía todos los días a preguntar por mí sin encontrar respuesta, hasta que tres días después de mi desaparición las balas fascistas acabaron con su vida. Se me olvidaba comentarles que un 10 de agosto de 1936 me pasearon, me asesinaron. Con esta oscuridad no reconozco el lugar, en esta fosa común, donde podrían haber hasta 2000 compañeros, se comenta que estamos en el Barranco de Bartolina, Calatayud.

Mi madre no me encontró, pero mi familia me sigue buscando porque quieren hacerme justicia. Sólo eran 19 años de ilusión y de ansía de libertad y toda una vida por delante, para construir un mundo mejor, robada a punta de fusil. Un día nuestros huesos cansados de esperar justicia saldrán a la luz y preguntarán a aquellos que nos niegan la verdad y la reparación ¿hasta cuándo?

Me llamo Petra Lozano Forcen, tengo 50 años y soy aragonesa. Soy una madre herida en los más hondo de mi corazón por la pérdida de mi hijo Narciso, asesinado por los fascistas por desear un mundo mejor para todos. Cada día iba a preguntar por él allí donde lo tenían cautivo, hasta que una mañana me dijeron que me iban a llevar con él. No sé si me llevaron al mismo sitio donde le robaron la vida, pero en ese lugar me mataron un 13 de agosto de 1936. Mi cuerpo está en la fosa común del cementerio de Ricla, en Calatayud, pero no descansa allí, ni lo hará en ningún otro sitio, hasta que haya justicia para mi hijo y para todos los que compartieron nuestra siniestra suerte. Ya ha pasado demasiado tiempo de espera insoportable y no dejamos de preguntarnos porqué y hasta cuándo.

Llegirem una notícia del 3/24 de l'any 2006, quan governava el partit socialista a Madrid, per deixar constància de què les coses no canvien i que les víctimes del franquisme han estat i són incòmodes, i no tenen drets, visquen uns greuges comparatius que són una vergonya per a qualsevol societat que aspiri a ser democràtica.

9 de novembre de 2006

Polèmica per la repatriació de les restes de soldats que van combatre a la División Azul.

Fa setmanes que dura una polèmica que té a veure amb records i herències de la dictadura. Sovint s'ha parlat dels intents per recuperar la memòria històrica, hi ha moltes queixes per la poca ajuda a l'hora -per exemple- de localitzar fosses on hi hagi enterrats republicans. Però és que, ara, aquestes queixes han derivat directament en indignació en saber-se que el govern espanyol dóna diners per repatriar cossos de voluntaris que van combatre en la División Azul, la que Franco va enviar al front rus per ajudar les tropes de Hitler.

Amb el mapa del front rus al davant, el llavors capità d'artilleria i ara general retirat Víctor Castro explica els tràmits que es poden fer, amb la col·laboració del Ministeri de Defensa, per repatriar les restes de soldats de la División Azul. El general no hi veu cap relació amb la recuperació de víctimes republicanes. Víctor Castro es mostra sorprès que el PSOE demani ara tallar les subvencions, quan va ser un govern socialista el que l'any 94 va fer possible la primera repatriació, i amb honors militars, d'un caigut de la División Azul. Les restes d'aquell soldat anònim van quedar dipositades al monument que la División Azul té en un espai privilegiat en el cementiri madrileny de l'Almudena. A més de les ajudes del Ministeri de Defensa, que Esquerra Unida ha xifrat en 500.000 euros, l'Hermandad també rep una subvenció d'uns 6.000 euros del Ministeri de Treball, a càrrec de l'Imserso perquè, segons el seu president, no deixen de ser també una associació d'avis.

Res canvia, notícia d'aquesta setmana de ElPlural.es

La Plataforma para la creación de una Comisión de la Verdad ha escrito a Mariano Rajoy recordándole que las recomendaciones de la ONU sobre las víctimas de la guerra civil y el franquismo siguen sin cumplirse. Y le piden una entrevista.

Leeremos parte del documento:

Desde el 2012 el actual gobierno del PP, que Ud. preside, aplicó sin mis medidas de contención del gasto y como demuestran sus presupuestos desde aquella fecha en el apartado para estos menesteres, consignó 0 euros. Es decir las dotaciones económicas que se establecieron entre otros motivos por la ley de memoria histórica han sido eliminadas presupuestariamente, y para este 2015, año de la recuperación, según sus propias palabras, se continúa sin consignar un solo euro.

Las víctimas siguen y seguimos clamando verdad, justicia y reparación. El cumplimiento de las 42 recomendaciones de las Naciones Unidas sin ser atendidas por este gobierno y la sociedad española se mantiene en presencia de delitos de lesa humanidad y genocidio herida ante la impunidad sin que ningún poder del estado asuma que esta situación es incompatible con el estado social y de derecho que se proclama en nuestra Constitución.

Pero es que su actuar supone una mayor hipocresía y desigualdad con las víctimas del franquismo, ya que mientras año tras año vemos como la Iglesia y con la presencia de los miembros de su Gobierno, nombra a cientos de “Mártires de la Cruzada”, no llamando por su nombre a lo que fue un golpe de estado militar, contra el Gobierno legítimo de la República, y cuando se están realizando las exhumaciones y repatriaciones de los españoles que murieron ayudando a los Gobiernos Nazis a través de la llamada División Azul, sin pensar en gastos y con todas las ayudas, mientras en nuestro país no se abren las fosas de los combatientes por la libertad ni se les rinde los honores que como defensores del gobierno legítimo y de la lucha por la democracia en nuestro país sería de obligación del Estado para compensar tanta represión.

Les hicieron desaparecer porque tenían ideas de libertad, de justicia social y ganas de luchar por una humanidad tan oprimida como la que hoy en día también lucha por sus derechos.

Día de los desaparecidos por Eduardo Galeano

Desaparecidos: los muertos sin tumba, las tumbas sin nombre.

Y también:

los bosques nativos,

las estrellas en la noche de las ciudades,

el aroma de las flores,

el sabor de las frutas,

las cartas escritas a mano,

los viejos cafés donde había tiempo para perder el tiempo,

el fútbol de la calle,

el derecho a caminar,

el derecho a respirar,

los empleos seguros,

las jubilaciones seguras,

las casas sin rejas,

las puertas sin cerradura,

el sentido comunitario

y el sentido común.

La solidaridad entre las víctimas es internacionalista, la defensa de los derechos humanos es una causa global, tenemos que plantar cara a quienes quieren sepultar los crímenes de lesa humanidad allí donde se cometan. Por la justicia universal y los desaparecidos del mundo leemos este poema de Marcela Ibarra Mateos dedicado a los 43 estudiantes asesinados en México.

Mamá, si desaparezco, ¿adónde voy?

No lo sé, hijo.

Solo sé que si desaparecieras te buscaría entre la tierra y debajo de ella.

Tocaría en cada puerta de cada casa.

Preguntaría a todas y a cada una de las personas que encontrara en mi camino.

Exigiría, todos y cada uno de los días, a cada instancia obligada a buscarte que lo hiciera hasta encontrarte.

Y querría, hijo, que no tuvieras miedo, porque te estoy buscando.

Y si no me escucharan, hijo;

la voz se me haría fuerte y gritaría tu nombre por las calles.

Rompería vidrios y tiraría puertas para buscarte.

Incendiaría edificios para que todos supieran cuánto te quiero y cuánto quiero que regreses.

Pintaría muros con tu nombre y no querría que nadie te olvidara.

Buscaría a otros y a otras que también buscan a sus hijos para que juntos te encontráramos a ti y a ellos.

Y querría, hijo, que no tuvieras miedo, porque muchos te buscamos.

Si no desaparecieras, hijo, como así deseo y quiero.

Gritaría los nombres de todos aquellos que sí han desaparecido.

Escribiría sus nombres en los muros.

Abrazaría en la distancia y en la cercanía a todos aquellos padres y madres; hermanas y hermanos que buscan a sus desaparecidos.

Caminaría del brazo de ellos por las calles.

Y no permitiría que sus nombres fueran olvidados.

Y querría, hijo, que todos ellos no tuvieran miedo, porque todos los buscamos.

Poema de Mario Benedetti a los desaparecidos por las dictaduras militares del Cono Sur, tan forzosamente desaparecidos como los nuestros.

Desaparecidos

Están en algún sitio / concertados
desconcertados / sordos
buscándose / buscándonos
bloqueados por los signos y las dudas
contemplando las verjas de las plazas
los timbres de las puertas / las viejas azoteas
ordenando sus sueños sus olvidos
quizá convalecientes de su muerte privada

nadie les ha explicado con certeza
si ya se fueron o si no
si son pancartas o temblores
sobrevivientes o responsos

ven pasar árboles y pájaros
e ignoran a qué sombra pertenecen

cuando empezaron a desaparecer
hace tres cinco siete ceremonias
a desaparecer como sin sangre
como sin rostro y sin motivo
vieron por la ventana de su ausencia
lo que quedaba atrás / ese andamiaje
de abrazos cielo y humo

cuando empezaron a desaparecer
como el oasis en los espejismos
a desaparecer sin últimas palabras
tenían en sus manos los trocitos
de cosas que querían

están en algún sitio / nube o tumba
están en algún sitio / estoy seguro
allá en el sur del alma
es posible que hayan extraviado la brújula
y hoy vaguen preguntando preguntando
dónde carajo queda el buen amor
porque vienen del odio.