SETANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. MESTRES DE LA REPÚBLICA.

Arriben les vacances d'estiu pels infants, unes vacances que passaran a tota velocitat per trobar-nos altra vegada amb el nou curs al setembre. Però fa 80 anys moltes nenes i nens no van poder tornar a l'escola o ho van fer sense les seves i els seus mestres. El personal docent de la República a partir d'aquell juliol, va ser passejat, empresonat, jutjat i assassinat, depurat, multat, exiliat, altres van agafar el fusell i van resistir deixant la seva vida als camps de batalla o més enllà dels Pirineus. Tothom va perdre, es va passar de l'educació de les llums dels valors que van defensar els antifeixistes a la foscor nacionalcatòlica, que va enterbolir les ments de les nenes i nens, petites i petits que van viatjar de l'oportunitat del lliurepensament al pensament únic i cavernari dels colpistes. Totes i tots vam perdre perquè la nostra societat arrossega un greu dèficit democràtic derivat de més de 40 anys d'ensenyament franquista i de 40 anys de transició amnèsica, que va educar generacions en l'oblit del constitucionalisme monàrquic, en la normalització de la impunitat.

Moltes i molts mestres d'aquells que van fer de la seva professió passió i compromís, sabedors de què en les seves mans es gestava un futur més pròsper, no van ensenyar només a llegir i a escriure, a sumar i a restar, van anar més enllà, van formar a la canalla en el perquè, no en la repetició de les llistes de les glòries de l'imperi conqueridor espanyol, aquell on no es posava el sol, el de la història negra de la Santa Inquisició i l'explotació dels pobles autòctons. Unes i uns mestres que continuaven sent-ho després de classe i que no van abandonar les aules ni sota les bombes, com aquella mestra que quan escoltava els avions feixistes pujava a la teulada del col·legi i disparava la metralladora mentre els nens s'escapolien de les bombes per un soterrani. Mestres que van saber viure i morir dempeus.

Mentre Franco s'autoproclamava Caudillo por la gracia de dios les i els mestres que defensaven una escola més científica i racional, allunyada de la superstició i del fet sobrenatural, els docents de la república laica eren represaliats i els seus alumnes condemnats a desaprendre en les escoles nacionalcatòliques, on el càstig, la disciplina i els abusos van ser companys de la fam i la misèria dels que ho van perdre tot, fins i tot l'esperança.

I 80 anys més tard, com a símptoma evident de la pervivència del franquisme, els nuvis de la mort, en un espectacle vergonyós, desfilen contra totes i tots nosaltres pels carrers de Barcelona envaint l'espai de pau, drets humans i llibertat de pensament que les i els mestres de la República van voler regalar als fills de l'antifeixisme des de la raó i el coneixement. Uns legionaris que al crit de mori la intel·ligència van talar l’arbre de la ciència i la conciència. Un feixisme que encara passeja pels nostres carrers i amb els que no volem compartir res.

Mentre els països que van acollir les i els docents de la República, que es van haver d'exiliar, es van beneficiar intel·ligentment del seu treball, aquí vam patir l'enterrament de la veritat, la negació de la justícia i al dret a la reparació fins avui. Ha passat amb tanta anormalitat democràtica que ha fet possible que un emblema del feixisme més mortífer hagi estat sotmès a votació, pervivint vergonyosament sobre la nostra lluita contra la impunitat, sobre les memòries de les nostres víctimes. És evident que amb una bona educació sobre la base del respecte a la veritat i als drets humans aquest insult hauria estat impossible a una Catalunya, que té el deure de no admetre que el franquisme sigui considerat part del seu patrimoni.

En primer lloc recordarem els dos mestres afusellats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera.

Joan Chaveli Torregrosa tenia 28 anys, estava solter, militava a la CNT i era mestre. Va néixer a Barcelona, ciutat on vivia. En Joan va ser jutjat el 16 de maig de 1939 sent acusat de Rebel·lió. Va ser executat el dia 6 de juny i  enterrat al Fossar de la Pedrera.

Miquel Castel Barrabés tenia 55 anys, estava casat i tenia fills, militava a Esquerra Republicana de Catalunya, estava afiliat a l’UGT i era mestre. Va néixer a Espés, Osca, i vivia a Sant Bartomeu del Grau a la comarca d’Osona. En Miquel va ser jutjat el 9 de maig de 1939 sent acusat de Rebel·lió. Va ser executat l’1 d’agost de 1939 i enterrat al Fossar de la Pedrera.

Llegirem el testimoni del fill d’en Miquel recollit en aquest article de Ramón Palomeras:

Miquel va ser acusat de ser propagandista d'idees esquerranoses, i de fer  propaganda anticatòlica als nens de l'escola, contra Déu, els sants i el clergat i estar implicat en un assassinat ocorregut en el poble durant el conflicte. "No deixa de ser curiós que un home que va anar a missa cada diumenge i que havia inculcat als seus fills resar un parenostre abans d'anar a dormir, fos acusat d'anticlerical", confessa irritat Miquel Castel, que en el moment del judici tenia 14 anys. "Crec que un dels personatges que més va treballar per acusar el meu pare va ser el capellà de Sant Cugat, germà del flequer assassinat. «Ah! És vostè. No esperi res de mi. No mouré ni un dit. Justícia! Justícia!», va dir el capellà a la meva mare quan el va anar a veure perquè intercedís pel seu marit". "I no va recordar que gràcies al meu pare aquest capellà va salvar la vida davant dels arrauxats de l'esquerra del poble", reflexiona Castel.

El judici "l'esperpèntica i sòrdida comèdia d'opereta amb desenllaç fatal". La filla de Miquel va poder assistir al judici i va veure com el seu pare baixava d'un furgó militar amb altres inculpats. El pare Castel seia a primera fila començant per l'esquerra i el judici va durar poc més d'una hora. "¡Cállese, coño, le repito que se calle!" o "¡Abrevie o calle!", eren els exabruptes més utilitzats pel jutge instructor i comandant Don Pedro Chillida Aramburu, impedint als acusats de defensar-se. L'únic que ho va fer, o ho va intentar, va ser Miquel Castel, però veient el curs del judici ho va deixar córrer. "Altres ni ho van intentar", afegeix.

El pare va ser enterrat al costat del cementiri de Montjuïc, fora del recinte. "Al cap de més d'un mes vam poder localitzar, més o menys, el lloc on el meu pare havia estat enterrat. No ho podíem saber exactament perquè enterraven piles i piles de caixes sense identificar. Tot i així, la meva mare plantava flors allà on creia que podia estar enterrat el meu pare", confessa el fill. "La indiferència, la incomprensió, el recel, la malícia i el menyspreu de la gent del nostre voltant van exigir tancar la nostra història amb dolor i silenci", insisteix un dolgut Castel fill.

Article sencer aquí.

                                Fossar de la Pedrera 1980

                                Fossar de la Pedrera 2010

En proclamar-se la Segona República, la situació de la cultura i l'educació a Catalunya i a Espanya és molt precària. Una de les grans tasques de la Segona República és estendre l'educació i la cultura. Marcel·lí Domingo, ministre d'Instrucció Pública, afirma que "el mestre és el primer ciutadà de la República".

A Catalunya, els mestres més innovadors i les institucions s'esforcen perquè l'educació arribi a tothom.  Les idees de la Institución Libre de Enseñanza, de l'Escola Moderna o de l'Escola Nova són presents. Per la seva part, les escoles racionalistes, seguidores de Ferrer iGuàrdia, i els ateneus acosten la formació a adults i nens i nenes dels barris obrers.

Francesc Ferrer i Guàrdia

Durant els anys 30, l'Ajuntament de Barcelona fa un esforç decisiu perquè una escola pública i de qualitat arribi a tota la ciutat. La Generalitat de Catalunya crea uns centres modèlics: els Instituts Escola, sota la influència directa de la Institución Libre de Enseñanza i l'Escola Normal de la Generalitat, que forma un ampli nombre de mestres d'acord amb les idees pedagògiques més avançades.

Des de principis del segle XX, els mestres renovadors catalans veuen la necessitat de formar-se contínuament. Les seves iniciatives tenen un denominador comú: la importància que es dóna a l'educació per a la formació de les persones. Els eixos principals d'aquesta educació són: una educació de màxima qualitat, una escola única, és a dir, una escola igual per a ciutadans iguals en drets, una escola laica, com un espai on es pugui trobar tothom amb les seves creences, i una escola en coeducació, per tal que home i dona tinguin les mateixes possibilitats socials i de treball.

L'any 1936, amb el triomf a Catalunya del Front d'esquerres, el nou Govern de la Generalitat recull les iniciatives de mestres i institucions i prepara un sistema educatiu de qualitat i adreçat a tota la població de Catalunya. Aquest sistema es basa en la proposta dels mestres d'implantar l'escola unificada a tot Catalunya, i ha de ser un sistema educatiu que ofereixi a tots els infants, sense distinció de condició social, les mateixes oportunitats. Ha de ser de qualitat, coeducatiu i laic, i és conegut amb el nom de CENU. (Consell d'Escola Nova Unificada).

Mentre les tropes feixistes estenen la repressió i la mort, la Generalitat republicana dedica a l'educació el pressupost més alt, i nens i nenes, durant la guerra, troben a les escoles republicanes del CENU un lloc per viure, per ser estimats i per avançar com a persones.

Text sencer d'Agustí Coromines i Casals. Realitzador del documental "Els mestres catalans, de la guerra a l'exili". Veure documental.

Pere Capellà

Pere Capellà, mestre mallorquí, republicà i dramaturg va ser dels mestres que van anar al front.

Era fill del glosador Llorenç Capellà. Mentre fa de sabater amb son pare estudia també de mestre; cada dia baixa d'Algaida amb la bicicleta per anar a les classes. Pertany a un sindicat que fa activitats teatrals per fer diners..., diners, però, per pagar beques a joves que sense  aquest ajut no estudiarien.

Pere fou cap d'Esquerra Republicana d'Algaida. La creuada de Franco sorprèn Pere Capellà quan era de vacances al poble, els falangistes el cercaven com desesperats. Varen matar Pere Llull, amic íntim de Capellà, cremant-lo viu ruixat  de benzina. Veient que no podien matar Pere Capellà, agafaren el seu pare i se l'endugueren al cementiri de Vilafranca per assassinar-lo si no confessava on s'amagava el fill (que ja era a Menorca); algú intercedí per ell i li salvà la vida. De Menorca va cap a Barcelona, on primer fa de mestre a Sant Andreu, però poc temps després ingressa a l'Escola Popular de Guerra de Catalunya; en surt tinent i és destinat a Guadalajara i a Madrid, on arribarà al grau de comandant, ja a la fi de la guerra.

El 1939 els feixistes espanyols el tanquen a la presó de la qual surt el 1943 però ja no podrà exercir de mestre. A Mallorca un de cada quatre mestres va sofrir la repressió directa.

Llegirem el seu poema

AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS dedicat a l’amic Sanchís Guarner

   

Els ulls baixos i els ànims abatus,

sense armes al costat. Les ho prengueren

els vencedors, quan presoners els feren.

Així arriben: espellifats i bruts.

No els esperen els braços benvolguts

de les seves promeses, ni els esperen

les trompetes vibrants. Tot ho perderen

menys la vida: la carga dels vençuts.

No porten sobre el pit creu ni medalla

que canti el seu valor en la batalla.

Però sota la roba, entre la ronya,

com un gemec  ocult del seu coratge,

hi porten, resistint a la vergonya,

una ferida oberta qui los ratja.

Llegir biografia completa aquí

                                                    Gerardo Muñoz Muñoz

En 1939 dos maestros republicanos se conocieron en la cárcel madrileña de Porlier. Cuando Gerardo Muñoz y Muñoz esperaba la visita de su mujer y de sus cinco hijos, se llevaron de la celda con destino al Cementerio del Este para ser fusilado a su amigo y maestro Francisco Román Aparicio. Era 1940. Gerardo tuvo el mismo fin el día  24 de junio de de ese mismo año.

El extremeño Gerardo, militante de Izquierda Republicana y promotor de las Juventudes Socialistas Unificadas en Móstoles formó parte del sindicato Federación de Trabajadores de la Enseñanza. Participó en las Milicias  de la Cultura del Ejército del Centro, en el Batallón “Félix Bárcena”, acudiendo a diario al frente a enseñar a los milicianos a leer y a escribir, para lo que creó una cartilla educativa para facilitarles su aprendizaje y así poderse comunicar por carta con sus familiares.

Gerardo dedicó este poema a Francisco Román, un poema que la hija del primero pudo entregar a la hija del segundo 65 años después en un acto homenaje a los maestros republicanos.

Presencié ya tres veces la salida

de hombres que jamás han de volver.

Pero al oír tu nombre de partida

 la emoción embargó todo mi ser.

 A la brutal llamada de la muerte

 acudiste con ánimo tranquilo,

 mostrando en la mirada que eras fuerte

 y aceptando sereno tu destino.

Gerardo viajó del campo de Albatera, Alacant, a Móstoles por orden de un cura dentro de un ataúd para gloria del nacionalcatolicismo, después de aquella humillación inhumana, la prisión y el pelotón de fusilamiento. Más información.

Antonio Machado

Poema del también maestro Antonio Machado al pedagogo malagueño Francisco Giner de los Ríos, creador y director de la Institución Libre de Enseñanza. Aunque Giner falleció en 1915 su obra fue condenada por el franquismo dentro del proceso de depuración del Régimen.

Francisco Giner de los Ríos

Como se fue el maestro,
la luz de esta mañana
me dijo: Van tres días
que mi hermano Francisco no trabaja.
¿Murió?... Sólo sabemos
que se nos fue por una senda clara,
diciéndonos: Hacedme
un duelo de labores y esperanzas.
Sed buenos y no más, sed lo que he sido
entre vosotros: alma.
Vivid, la vida sigue,
los muertos mueren y las sombras pasan;
lleva quien deja y vive el que ha vivido.
¡Yunques, sonad; enmudeced, campanas!

Y hacia otra luz más pura
partió el hermano de la luz del alba,
del sol de los talleres,
el viejo alegre de la vida santa.
...¡Oh, sí!, llevad, amigos,
su cuerpo a la montaña,
a los azules montes
del ancho Guadarrama.
Allí hay barrancos hondos
de pinos verdes donde el viento canta.
Su corazón repose
bajo una encina casta,
en tierra de tomillos, donde juegan
mariposas doradas...

Allí el maestro un día
soñaba un nuevo florecer de España.

Este texto nos lo ha remitido Francisco Fernández-Santos, un hijo de maestros de la República, nos ha llegado desde Saint-Claud-París por correo electrónico.  Francisco ha querido sumarse a este homenaje, lo que le agradecemos sobremanera. 

Mis padres, Ángel Fernández Santos y Petra Blázquez Riesco, fueron dos apasionados maestros nacionales que ejercieron como tales hasta que  fueron depurados por los genocidas militares franquistas. Mi madre era católica, mi padre ateo: ambos se respetaban mutuamente sus creencias porque se habían nutrido del espíritu de tolerancia que habían aprendido de su gran maestro intelectual don Francisco Giner de los Ríos cuyo retrato tenía un puesto de honor en mi pueblo toledano natal, Los Cerralbos, muy cerca de la Talavera de Tajo como se llamaba Talavera de la Reina durante la República. Mi madre no volvió nunca a su escuela, aunque no llegaron a encarcelarla. Mi padre fue encarcelado en Tatavera en octrubre del  36, Estuvo a punto de ser fusilado por el simple y honroso título de maestro nacional republicano. No lo fue quizá por un milagro, laico desde luego: haber salvado al cura de mi pueblo de una posible muerte a manos de descerebrados milicianos talaveranos que actuaban brutalmente contra los esfuerzos y las órdenes de respetar los derechos humanos impartidos por el legítimo Gobierno de la República, por desgracia en vano dado el feroz caos desencadenado por la sublevación de los generales felones que actuaban como auténticos forajidos. Mis padres, fallecidos hace ya más de 30 años -felizmente ya en una democracia que habían esperado con fervor durante la larga tiranía franquista- habrían sentido una intensa alegría al saber del homenaje que este sábado 4 de junio se dedica a los admirables maestros-mestres nacionals de la asesinada República española. Su hijo mayor se alegra con emoción por ellos, tras dedicarles una parte de su libro AY CARMELA. AQUELLA GUERRA INCIVIL, publicado hace un mes en Madrid a los 80 años del comienzo de aquel  cataclismo que arrasó al país entero por varios largos y tenebrosos decenios.

Espero que estas breves y sencillas palabras le sirvan para hacernos presentes a mí y a mis padres en su bello homenaje, por desgracia no todo  lo frecuente que  debería serlo en todo el país.

Un fuerte abrazo republicano.

Una forta abraçada republicana Francisco.

Don Dióscoro Galindo, el maestro que fusilaron con Federico García Lorca, extraido del blog Los ojos de Hipatia. Artículo completo.

«Ha sido preciso someter una tarea dolorosa, pero necesaria de aniquilamiento y depuración al magisterio afectó quizá con inusitada fuerza esta tarea de purificación. Pero un interés religioso y un soberano interés nacional lo exigían así» Ibáñez Martín, en un discurso en 1940 (Fue ministro de Educación Nacional de España entre 1939 y 1951)

Dióscoro Galindo González se formó en la Institución Libre de Enseñanza. Finalizó la carrera de Magisterio en 1903 y su último destino fue en Pulianas, Granada. Era un maestro humanista y librepensador. Exigente con sus alumnos, pero a la vez preocupado por la felicidad de éstos.

A los 58 años se terminó la docencia para él. Tuvo la desdicha de compartir verdugos y fosa con Federico García Lorca. Sus delitos: Ser maestro republicano, defender la escuela pública y laica, participar en las Misiones Pedagógicas, dar clases nocturnas a los jornaleros, haber participado en las elecciones del 16 de febrero de 1936 por el Frente Popular y negar la existencia de Dios.

Para los falangistas de Pulianas era el maestro rojo. A las dos de la mañana del 18 de agosto de 1936 los pistoleros de Falange lo detuvieron en su casa y lo trasladaron al Gobierno Civil, donde coincidió con García Lorca. Unas horas más tarde, ambos fueron llevados a La Colonia, un cortijo de Víznar convertido en antesala de la muerte, donde compartieron sus últimas horas de vida.

Cuando llegó la resolución oficial del Ministerio de Educación Nacional, aprobando su separación definitiva del servicio, el maestro llevaba ya cinco años en el barranco de Víznar. En aquellos tiempos la Comisión Depuradora del Magisterio Nacional, estaba presidida por José María Pemán, que además de escritor era falangista.

«Un maestro sin religión parece un imposible y deja de ser maestro. Será en tal caso un domador de los que se dedican a domesticar o enseñar ciertas habilidades en algunos animales pero no será un educador de seres racionales», señalaba la pastoral dirigida por el prelado de León a los maestros y maestras de enseñanza primaria el 15 de septiembre de 1936.

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Text de Manuel Fernández.

Antoni va ser destinat a l’escola pública d’un petit poblet de Burgos. Havia nascut, 31 anys abans, a Mont-roig del Camp (Tarragona), fill de família pagesa que tenia també una botiga al poble.

Ell era un mestre innovador. Gràcies a la impremta els nens i nenes que assistien a l’escola van editar la revista Gestos, i altres publicacions, amb redaccions fetes per ells mateixos que retrataven la vida quotidiana en una escola rural. D’aquesta manera es van convertir en cronistes de la vida d’un poble del qual mai no s’havia explicat res. «Hoy hemos tirado la primera página del periódico. Estupendo. Hasta que se ha terminado no hemos salido de la escuela. Era ya de noche. Ningún niño ha querido marcharse antes…».

Respecte i llibertat. Aquest era el seu ideari. Era un idealista carregat de somnis i il•lusions que no va ser ben entès ni ben acceptat per tothom al poble. La seva manera d’ensenyar generava divisió d’opinions i controvèrsia entre els veïns. A més de barallar-se amb els que volien que els fills treballessin al camp en comptes d’anar a l’escola, havia de convèncer els que —i eren majoria— desconfiaven dels seus mètodes.

El gener del 1936 van editar una publicació especial dedicada al mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. Els alumnes hi explicaven com s’imaginaven el mar. L’Antoni es devia emocionar i els va prometre que els portaria a conèixer el mar. Va escriure a la seva família i els va explicar el seu propòsit. A Mont-roig ningú no es va estranyar i van preparar la casa perquè l’estiu del 1936 l’Antoni pogués anar al mar amb els seus alumnes.

El 19 de juliol Antoni Benaiges era a la Casa del Pueblo de Briviesca. Allà va ser detingut i va estar tancat amb altres companys durant uns dies. Tortures i vexacions per humiliar-lo públicament i perquè servís d’escarment. Després el van dur a La Pedraja, a ell i a molta altra gent. Van ser afusellats i els van llençar tots junts en un forat. La promesa d’Antoni Benaiges als seus alumnes no es va poder complir.

El 2010 es va iniciar l’excavació de la fossa comuna a La Pedraja, finalment, es van trobar les restes de més d’un centenar d’afusellats. La brutalitat amb què havien matat el mestre va fer que els veïns de Bañuelos pensessin que podia ser molt perillós guardar qualsevol objecte relacionat amb ell. Tothom que tenia algun quadern dels editats a l’escola se’n va desfer. Afortunadament, es conserva una capsa amb tretze quaderns publicats pels alumnes de l’escola. Un d’ells es titula «El Retratista». És la crònica del que va passar el dia que un fotògraf va anar a l’escola. A la portada, en lloc d’un gravat —com era habitual—, hi apareix una fotografia: disset nens i un mestre; els nens que no havien vist el mar i el mestre que els va prometre que els hi portaria.

Unos fragmentos de la Lengua de las mariposas de Manuel Rivas. Ver película. Leer texto castellano completo . Ler texto en galego A lingua das bolboretas.

"Los maestros no ganan lo que tienen que ganar", sentenciaba, con sentida solemnidad, mi padre. "Ellos son las luces de la República".

Mi padre era republicano. Mi madre, no. Quiero decir que mi madre era de misa diaria y los republicanos aparecían como enemigos de la Iglesia.

Fue mi madre la que tomó la iniciativa aquellos días. Una mañana hizo que mi padre se arreglara bien y lo llevó con ella a la misa. Cuando volvieron, me dijo: "Ven, Moncho, vas a venir con nosotros a la alameda".

Pero en la alameda no había el alboroto de las ferias sino un silencio grave, de Semana Santa. La gente no se saludaba. Ni siquiera parecían reconocerse los unos a los otros. Toda la atención estaba puesta en la fachada del ayuntamiento.

Un guardia entreabrió la puerta y recorrió el gentío con la mirada. Luego abrió del todo e hizo un gesto con el brazo. De la boca oscura del edificio, escoltados por otros guardas, salieron los detenidos, iban atados de manos y pies, en silente cordada. De algunos no sabía el nombre, pero conocía todos aquellos rostros. El alcalde, el de los sindicatos, el bibliotecario del ateneo Resplandor Obrero, Charli, el vocalista de la orquesta Sol y Vida, el cantero a quien llamaban Hércules, padre de Dombodán... Y al cabo de la cordada, jorobado y feo como un sapo, el maestro.

Se escucharon algunas órdenes y gritos aislados que resonaron en la Alameda como petardos. Poco a poco, de la multitud fue saliendo un ruge-ruge que acabó imitando aquellos apodos.

"¡Traidores! ¡Criminales! ¡Rojos!"

"Grita tu también, Ramón, por lo que más quieras, ¡grita!". Mi madre llevaba agarrado del brazo a papá, como si lo sujetara con toda su fuerza para que no desfalleciera. "¡Que vean que gritas, Ramón, que vean que gritas!"

Y entonces oí como mi padre decía "¡Traidores" con un hilo de voz. Y luego, cada vez más fuerte, "¡Criminales! ¡Rojos!" Saltó del brazo a mi madre y se acercó más a la fila de los soldados, con la mirada enfurecida cara al maestro. "¡Asesino! ¡Anarquista! ¡Comeniños!"

Ahora mamá trataba de retenerlo y le tiró de la chaqueta discretamente. Pero él estaba fuera de sí. "¡Cabrón! ¡Hijo de mala madre¡ Nunca le había escuchado llamar eso a nadie, ni siquiera al árbitro en el campo de fútbol. "Su madre no tiene la culpa, ¿eh, Moncho?, recuerda eso". Pero ahora se volvía cara a mi enloquecido y me empujaba con la mirada, los ojos llenos de lágrimas y sangre. "¡Grítale tu también, Monchiño, grítale tu también!"

Cuando los camiones arrancaron cargados de presos, yo fui uno de los niños que corrían detrás lanzando piedras. Buscaba con desesperación el rostro del maestro para llamarle traidor y criminal. Pero el convoi era ya una nube de polvo a lo lejos y yo, en el medio de la alameda, con los puños cerrados, sólo fui capaz de murmurar con rabia: "¡Sapo! ¡Tilonorrinco! ¡Iris!"

La gran importància de la dona en l’educació republicana. Rosa Sensat, una mestra d’avantguarda.

Rosa és un cas inusual en la història pedagògica catalana. Amb la redacció del pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1908 i la creació d’una xarxa d’escoles a l’aire lliure el 1914, es recollien dues tradicions –la modernista, que reclamava que la cultura arribés a tothom, i la noucentista, que entenia l’educació com una obra de civilitat– que situaven Barcelona a l’avantguarda educativa. L’aspiració de regenerar la societat a partir de l’educació atorgava als mestres una transcendència desconeguda que coincidia amb l’aire fresc que va significar la incorporació de les dones al món educatiu, del qual havien estat foragitades durant segles. A més, la preocupació per la salut de la infància, per la seva formació física, social, moral i estètica, va donar pas a una pedagogia centrada en la vida, una educació integral que va portar Rosa Sensat a centrar-se a “fer persones”. En aquest context va néixer la gran obra pedagògica de Rosa Sensat el 1914: l’anomenada col·loquialment Escola del Bosc, que va dirigir fins al 1930, any en què es va traslladar al grup escolar Milà i Fontanals, on treballaria fins al 1939.

Certament, amb Rosa Sensat l’ensenyament domèstic va adquirir una importància inusitada i, així, malgrat el sentit reformista de la proposta, va esdevenir una pionera del feminisme. Aquest vitalisme feminista s’entenia com una “preparació pràctica i conscient per a les tasques de la casa” i “una formació completa de la dona per a la vida de família”. La dona havia “de saber física i química” i fisiologia, atès que havia de ser la garant d’una economia domèstica que millorés les condicions de la vida familiar.

De la mateixa manera que la ciència afecta la vida, també l’escola ha de ser vida. Sensat insistia en la importància que els infants assumissin petites responsabilitats: l’escola esdevenia una viva imatge de la llar, una prolongació de la vida de família, una preparació per a la vida social.

Arribada la Segona República, el desig de Rosa Sensat va ser que es convertís en un model per a totes les escoles que havien de seguir la renovació pedagògica. Al capdavall, va lluitar contra les misèries de tot tipus: “Tot l’esperit de l’escola es va encaminar a formar al voltant de la nena una atmosfera d’elevació moral per la dignitat…” Unes misèries i una dignitat que li van ser negades, ja que, després de la Guerra Civil, Sensat va ser una de les mestres que van patir la depuració del magisteri feta pel règim franquista.

Text complet de l'Albert Esteruelas Teixidó

Mestres assassinades:

Isabel Esteban Nieto.  Assassinada el 7 de setembre de 1936 a Quintana del Puente (Palencia). Biografia.

María Vázquez Suárez. Assassinada el 19 d'agost de 1936 a Miño, A Coruña. Biografia.

María Domínguez Remón. Assassinada el 7 de setembre de 1936 a  Fuendejalón, Saragossa. Biografia.

Mestres assassinats:

Emilio Loriente Vidosa. El 3 de febrer de 1943 va morir a la presó d'Osca. Biografia.

     Francisco Iturralde Cabeza de Vaca. Assassinat el 10 de setembre de 1936 a Ferrol, A Coruña.
     Biografia
     

     















                                                                                                                                                                      Antonio Mojón Vázquez. Assassinat el 30 d'octubre de 1936 a Vigo. Biografia.
   

    Volem recordar també la Josefa García Segret.

Galeria fotogràfica de la concentració.