Arriben les vacances d'estiu pels
infants, unes vacances que passaran a tota velocitat per trobar-nos altra
vegada amb el nou curs al setembre. Però fa 80 anys moltes nenes i nens no van
poder tornar a l'escola o ho van fer sense les seves i els seus mestres. El
personal docent de la República a partir d'aquell juliol, va ser passejat,
empresonat, jutjat i assassinat, depurat, multat, exiliat, altres van agafar el
fusell i van resistir deixant la seva vida als camps de batalla o més enllà
dels Pirineus. Tothom va perdre, es va passar de l'educació de les llums dels
valors que van defensar els antifeixistes a la foscor nacionalcatòlica, que va
enterbolir les ments de les nenes i nens, petites i petits que van viatjar de
l'oportunitat del lliurepensament al pensament únic i cavernari dels colpistes.
Totes i tots vam perdre perquè la nostra societat arrossega un greu dèficit
democràtic derivat de més de 40 anys d'ensenyament franquista i de 40 anys de
transició amnèsica, que va educar generacions en l'oblit del constitucionalisme
monàrquic, en la normalització de la impunitat.
Moltes i molts mestres d'aquells
que van fer de la seva professió passió i compromís, sabedors de què en les
seves mans es gestava un futur més pròsper, no van ensenyar només a llegir i a
escriure, a sumar i a restar, van anar més enllà, van formar a la canalla en el
perquè, no en la repetició de les llistes de les glòries de l'imperi
conqueridor espanyol, aquell on no es posava el sol, el de la història negra de
la Santa Inquisició i l'explotació dels pobles autòctons. Unes i uns mestres
que continuaven sent-ho després de classe i que no van abandonar les aules ni
sota les bombes, com aquella mestra que quan escoltava els avions feixistes
pujava a la teulada del col·legi i disparava la metralladora mentre els nens
s'escapolien de les bombes per un soterrani. Mestres que van saber viure i
morir dempeus.
Mentre Franco s'autoproclamava
Caudillo por la gracia de dios les i els mestres que defensaven una escola més
científica i racional, allunyada de la superstició i del fet sobrenatural, els
docents de la república laica eren represaliats i els seus alumnes condemnats a
desaprendre en les escoles nacionalcatòliques, on el càstig, la disciplina i
els abusos van ser companys de la fam i la misèria dels que ho van perdre tot,
fins i tot l'esperança.
I 80 anys més tard, com a
símptoma evident de la pervivència del franquisme, els nuvis de la mort, en un
espectacle vergonyós, desfilen contra totes i tots nosaltres pels carrers de
Barcelona envaint l'espai de pau, drets humans i llibertat de pensament que les
i els mestres de la República van voler regalar als fills de l'antifeixisme des
de la raó i el coneixement. Uns legionaris que al crit de mori la
intel·ligència van talar l’arbre de la ciència i la conciència. Un feixisme que
encara passeja pels nostres carrers i amb els que no volem compartir res.
Mentre els països que van acollir
les i els docents de la República, que es van haver d'exiliar, es van
beneficiar intel·ligentment del seu treball, aquí vam patir l'enterrament de la
veritat, la negació de la justícia i al dret a la reparació fins avui. Ha
passat amb tanta anormalitat democràtica que ha fet possible que un emblema del
feixisme més mortífer hagi estat sotmès a votació, pervivint vergonyosament
sobre la nostra lluita contra la impunitat, sobre les memòries de les nostres
víctimes. És evident que amb una bona educació sobre la base del respecte a la
veritat i als drets humans aquest insult hauria estat impossible a una
Catalunya, que té el deure de no admetre que el franquisme sigui considerat
part del seu patrimoni.
En primer lloc recordarem els dos
mestres afusellats al Camp de la Bota i enterrats al Fossar de la Pedrera.
Joan Chaveli Torregrosa tenia 28
anys, estava solter, militava a la CNT i era mestre. Va néixer a Barcelona,
ciutat on vivia. En Joan va ser jutjat el 16 de maig de 1939 sent acusat de
Rebel·lió. Va ser executat el dia 6 de juny i enterrat al Fossar de la Pedrera.
Miquel Castel Barrabés tenia 55
anys, estava casat i tenia fills, militava a Esquerra Republicana de Catalunya,
estava afiliat a l’UGT i era mestre. Va néixer a Espés, Osca, i vivia a Sant
Bartomeu del Grau a la comarca d’Osona. En Miquel va ser jutjat el 9 de maig de
1939 sent acusat de Rebel·lió. Va ser executat l’1 d’agost de 1939 i enterrat
al Fossar de la Pedrera.
Llegirem el testimoni del fill
d’en Miquel recollit en aquest article de Ramón Palomeras:
Miquel va ser acusat de ser
propagandista d'idees esquerranoses, i de fer propaganda anticatòlica als nens de l'escola, contra Déu,
els sants i el clergat i estar implicat en un assassinat ocorregut en el poble
durant el conflicte. "No deixa de ser curiós que un home que va anar a
missa cada diumenge i que havia inculcat als seus fills resar un parenostre
abans d'anar a dormir, fos acusat d'anticlerical", confessa irritat Miquel
Castel, que en el moment del judici tenia 14 anys. "Crec que un dels
personatges que més va treballar per acusar el meu pare va ser el capellà de
Sant Cugat, germà del flequer assassinat. «Ah! És vostè. No esperi res de mi. No
mouré ni un dit. Justícia! Justícia!», va dir el capellà a la meva mare quan el
va anar a veure perquè intercedís pel seu marit". "I no va recordar
que gràcies al meu pare aquest capellà va salvar la vida davant dels arrauxats
de l'esquerra del poble", reflexiona Castel.
El judici "l'esperpèntica i
sòrdida comèdia d'opereta amb desenllaç fatal". La filla de Miquel va
poder assistir al judici i va veure com el seu pare baixava d'un furgó militar
amb altres inculpats. El pare Castel seia a primera fila començant per
l'esquerra i el judici va durar poc més d'una hora. "¡Cállese, coño, le
repito que se calle!" o "¡Abrevie o calle!", eren els exabruptes
més utilitzats pel jutge instructor i comandant Don Pedro Chillida Aramburu,
impedint als acusats de defensar-se. L'únic que ho va fer, o ho va intentar, va
ser Miquel Castel, però veient el curs del judici ho va deixar córrer.
"Altres ni ho van intentar", afegeix.
El pare va ser enterrat al costat
del cementiri de Montjuïc, fora del recinte. "Al cap de més d'un mes vam
poder localitzar, més o menys, el lloc on el meu pare havia estat enterrat. No
ho podíem saber exactament perquè enterraven piles i piles de caixes sense
identificar. Tot i així, la meva mare plantava flors allà on creia que podia
estar enterrat el meu pare", confessa el fill. "La indiferència, la
incomprensió, el recel, la malícia i el menyspreu de la gent del nostre voltant
van exigir tancar la nostra història amb dolor i silenci", insisteix un
dolgut Castel fill.
Article sencer aquí.
Fossar de la Pedrera 1980
Fossar de la Pedrera 2010
En
proclamar-se la Segona República, la situació de la cultura i l'educació a
Catalunya i a Espanya és molt precària. Una de les grans tasques de la Segona
República és estendre l'educació i la cultura. Marcel·lí Domingo, ministre
d'Instrucció Pública, afirma que "el mestre és el primer ciutadà de la
República".
A Catalunya,
els mestres més innovadors i les institucions s'esforcen perquè l'educació
arribi a tothom. Les idees de la
Institución Libre de Enseñanza, de l'Escola Moderna o de l'Escola Nova són
presents. Per la seva part, les escoles racionalistes, seguidores de Ferrer iGuàrdia, i els ateneus acosten la formació a adults i nens i nenes dels barris
obrers.
Francesc Ferrer i Guàrdia
Durant els
anys 30, l'Ajuntament de Barcelona fa un esforç decisiu perquè una escola pública
i de qualitat arribi a tota la ciutat. La Generalitat de Catalunya crea uns
centres modèlics: els Instituts Escola, sota la influència directa de la
Institución Libre de Enseñanza i l'Escola Normal de la Generalitat, que forma
un ampli nombre de mestres d'acord amb les idees pedagògiques més avançades.
Des de
principis del segle XX, els mestres renovadors catalans veuen la necessitat de
formar-se contínuament. Les seves iniciatives tenen un denominador comú: la
importància que es dóna a l'educació per a la formació de les persones. Els
eixos principals d'aquesta educació són: una educació de màxima qualitat, una
escola única, és a dir, una escola igual per a ciutadans iguals en drets, una
escola laica, com un espai on es pugui trobar tothom amb les seves creences, i
una escola en coeducació, per tal que home i dona tinguin les mateixes
possibilitats socials i de treball.
L'any 1936,
amb el triomf a Catalunya del Front d'esquerres, el nou Govern de la
Generalitat recull les iniciatives de mestres i institucions i prepara un
sistema educatiu de qualitat i adreçat a tota la població de Catalunya. Aquest
sistema es basa en la proposta dels mestres d'implantar l'escola unificada a
tot Catalunya, i ha de ser un sistema educatiu que ofereixi a tots els infants,
sense distinció de condició social, les mateixes oportunitats. Ha de ser de
qualitat, coeducatiu i laic, i és conegut amb el nom de CENU. (Consell d'Escola
Nova Unificada).
Mentre les
tropes feixistes estenen la repressió i la mort, la Generalitat republicana
dedica a l'educació el pressupost més alt, i nens i nenes, durant la guerra,
troben a les escoles republicanes del CENU un lloc per viure, per ser estimats
i per avançar com a persones.
Text sencer d'Agustí Coromines i Casals. Realitzador del documental "Els mestres
catalans, de la guerra a l'exili". Veure documental.
Pere Capellà
Pere Capellà, mestre mallorquí, republicà i dramaturg va ser dels mestres que van anar al front.
Era fill del glosador Llorenç
Capellà. Mentre fa de sabater amb son pare estudia també de mestre; cada dia
baixa d'Algaida amb la bicicleta per anar a les classes. Pertany a un sindicat que
fa activitats teatrals per fer diners..., diners, però, per pagar beques a
joves que sense aquest ajut no
estudiarien.
Pere fou cap d'Esquerra
Republicana d'Algaida. La creuada de Franco sorprèn Pere Capellà quan era de
vacances al poble, els falangistes el cercaven com desesperats. Varen matar
Pere Llull, amic íntim de Capellà, cremant-lo viu ruixat de benzina. Veient que no podien matar
Pere Capellà, agafaren el seu pare i se l'endugueren al cementiri de Vilafranca
per assassinar-lo si no confessava on s'amagava el fill (que ja era a Menorca);
algú intercedí per ell i li salvà la vida. De Menorca va cap a Barcelona, on
primer fa de mestre a Sant Andreu, però poc temps després ingressa a l'Escola
Popular de Guerra de Catalunya; en surt tinent i és destinat a Guadalajara i a
Madrid, on arribarà al grau de comandant, ja a la fi de la guerra.
El 1939 els feixistes espanyols
el tanquen a la presó de la qual surt el 1943 però ja no podrà exercir de
mestre. A Mallorca un de cada quatre mestres va sofrir la repressió directa.
Llegirem el seu poema
AIXÍ ARRIBEN ELS VENÇUTS dedicat
a l’amic Sanchís Guarner
Els ulls baixos i els ànims
abatus,
sense armes al costat. Les ho
prengueren
els vencedors, quan presoners els
feren.
Així arriben: espellifats i bruts.
No els esperen els braços
benvolguts
de les seves promeses, ni els
esperen
les trompetes vibrants. Tot ho
perderen
menys la vida: la carga dels
vençuts.
No porten sobre el pit creu ni
medalla
que canti el seu valor en la
batalla.
Però sota la roba, entre la
ronya,
com un gemec ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la
vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.
Llegir biografia completa aquí
Gerardo Muñoz Muñoz
En 1939 dos maestros republicanos
se conocieron en la cárcel madrileña de Porlier. Cuando Gerardo Muñoz y Muñoz esperaba la visita de su mujer y de sus cinco
hijos, se llevaron de la celda con destino al Cementerio del Este para ser
fusilado a su amigo y maestro Francisco Román Aparicio. Era 1940. Gerardo tuvo el mismo
fin el día 24 de junio de de ese
mismo año.
El extremeño Gerardo, militante
de Izquierda Republicana y promotor de las Juventudes Socialistas Unificadas en
Móstoles formó parte del sindicato Federación de Trabajadores de la Enseñanza.
Participó en las Milicias de la
Cultura del Ejército del Centro, en el Batallón “Félix Bárcena”, acudiendo a
diario al frente a enseñar a los milicianos a leer y a escribir, para lo que
creó una cartilla educativa para facilitarles su aprendizaje y así poderse
comunicar por carta con sus familiares.
Gerardo dedicó este poema a
Francisco Román, un poema que la hija del primero pudo entregar a la hija del
segundo 65 años después en un acto homenaje a los maestros republicanos.
Presencié ya tres veces la salida
de hombres que jamás han de
volver.
Pero al oír tu nombre de partida
la emoción embargó todo mi ser.
A la brutal llamada de la muerte
acudiste con ánimo tranquilo,
mostrando en la mirada que eras fuerte
y aceptando sereno tu destino.
Gerardo viajó del campo de Albatera, Alacant, a Móstoles por orden de un cura dentro de un ataúd para gloria del nacionalcatolicismo, después de aquella humillación inhumana, la prisión y el pelotón de fusilamiento. Más información.
Antonio Machado
Poema del también maestro Antonio Machado
al pedagogo malagueño Francisco Giner de los Ríos, creador y director de la
Institución Libre de Enseñanza. Aunque Giner falleció en 1915 su obra fue
condenada por el franquismo dentro del proceso de depuración del Régimen.
Francisco Giner de los Ríos
Como se fue el maestro,
la luz de esta mañana
me dijo: Van tres días
que mi hermano Francisco no trabaja.
¿Murió?... Sólo sabemos
que se nos fue por una senda clara,
diciéndonos: Hacedme
un duelo de labores y esperanzas.
Sed buenos y no más, sed lo que he sido
entre vosotros: alma.
Vivid, la vida sigue,
los muertos mueren y las sombras pasan;
lleva quien deja y vive el que ha vivido.
¡Yunques, sonad; enmudeced, campanas!
Y hacia otra luz más pura
partió el hermano de la luz del alba,
del sol de los talleres,
el viejo alegre de la vida santa.
...¡Oh, sí!, llevad, amigos,
su cuerpo a la montaña,
a los azules montes
del ancho Guadarrama.
Allí hay barrancos hondos
de pinos verdes donde el viento canta.
Su corazón repose
bajo una encina casta,
en tierra de tomillos, donde juegan
mariposas doradas...
Allí el maestro un día
soñaba un nuevo florecer de España.
la luz de esta mañana
me dijo: Van tres días
que mi hermano Francisco no trabaja.
¿Murió?... Sólo sabemos
que se nos fue por una senda clara,
diciéndonos: Hacedme
un duelo de labores y esperanzas.
Sed buenos y no más, sed lo que he sido
entre vosotros: alma.
Vivid, la vida sigue,
los muertos mueren y las sombras pasan;
lleva quien deja y vive el que ha vivido.
¡Yunques, sonad; enmudeced, campanas!
Y hacia otra luz más pura
partió el hermano de la luz del alba,
del sol de los talleres,
el viejo alegre de la vida santa.
...¡Oh, sí!, llevad, amigos,
su cuerpo a la montaña,
a los azules montes
del ancho Guadarrama.
Allí hay barrancos hondos
de pinos verdes donde el viento canta.
Su corazón repose
bajo una encina casta,
en tierra de tomillos, donde juegan
mariposas doradas...
Allí el maestro un día
soñaba un nuevo florecer de España.
Este texto nos lo ha remitido Francisco Fernández-Santos, un hijo de maestros de la República, nos ha llegado desde
Saint-Claud-París por correo electrónico. Francisco ha querido sumarse a este
homenaje, lo que le agradecemos sobremanera.
Mis
padres, Ángel Fernández Santos y Petra Blázquez Riesco, fueron dos apasionados
maestros nacionales que ejercieron como tales hasta que fueron depurados
por los genocidas militares franquistas. Mi madre era católica, mi padre ateo:
ambos se respetaban mutuamente sus creencias porque se habían nutrido del
espíritu de tolerancia que habían aprendido de su gran maestro intelectual don
Francisco Giner de los Ríos cuyo retrato tenía un puesto de honor en mi pueblo
toledano natal, Los Cerralbos, muy cerca de la Talavera de Tajo como se llamaba
Talavera de la Reina durante la República. Mi madre no volvió nunca a su
escuela, aunque no llegaron a encarcelarla. Mi padre fue encarcelado en
Tatavera en octrubre del 36, Estuvo a punto de ser fusilado por el simple
y honroso título de maestro nacional republicano. No lo fue quizá por un
milagro, laico desde luego: haber salvado al cura de mi pueblo de una posible
muerte a manos de descerebrados milicianos talaveranos que actuaban brutalmente
contra los esfuerzos y las órdenes de respetar los derechos humanos impartidos
por el legítimo Gobierno de la República, por desgracia en vano dado el feroz
caos desencadenado por la sublevación de los generales felones que actuaban
como auténticos forajidos. Mis padres, fallecidos hace ya más de 30 años
-felizmente ya en una democracia que habían esperado con fervor durante la
larga tiranía franquista- habrían sentido una intensa alegría al saber del
homenaje que este sábado 4 de junio se dedica a los admirables maestros-mestres
nacionals de la asesinada República española. Su hijo mayor se alegra con
emoción por ellos, tras dedicarles una parte de su libro AY CARMELA. AQUELLA
GUERRA INCIVIL, publicado hace un mes en Madrid a los 80 años del comienzo de
aquel cataclismo que arrasó al país entero por varios largos y tenebrosos
decenios.
Espero
que estas breves y sencillas palabras le sirvan para hacernos presentes a mí y
a mis padres en su bello homenaje, por desgracia no todo lo frecuente
que debería serlo en todo el país.
Un fuerte
abrazo republicano.
Una forta abraçada republicana Francisco.
Don Dióscoro Galindo, el maestro que
fusilaron con Federico García Lorca, extraido del blog Los ojos de Hipatia. Artículo completo.
«Ha sido preciso someter una tarea
dolorosa, pero necesaria de aniquilamiento y depuración al magisterio afectó
quizá con inusitada fuerza esta tarea de purificación. Pero un interés
religioso y un soberano interés nacional lo exigían así» Ibáñez Martín, en un
discurso en 1940 (Fue ministro de Educación Nacional de España entre 1939 y
1951)
Dióscoro Galindo González se formó en la
Institución Libre de Enseñanza. Finalizó la carrera de Magisterio en 1903 y su
último destino fue en Pulianas, Granada. Era un maestro humanista y
librepensador. Exigente con sus alumnos, pero a la vez preocupado por la
felicidad de éstos.
A los 58 años se terminó la docencia para
él. Tuvo la desdicha de compartir verdugos y fosa con Federico García Lorca.
Sus delitos: Ser maestro republicano, defender la escuela pública y laica,
participar en las Misiones Pedagógicas, dar clases nocturnas a los jornaleros,
haber participado en las elecciones del 16 de febrero de 1936 por el Frente
Popular y negar la existencia de Dios.
Para los falangistas de Pulianas era el
maestro rojo. A las dos de la mañana del 18 de agosto de 1936 los pistoleros de
Falange lo detuvieron en su casa y lo trasladaron al Gobierno Civil, donde
coincidió con García Lorca. Unas horas más tarde, ambos fueron llevados a La
Colonia, un cortijo de Víznar convertido en antesala de la muerte, donde
compartieron sus últimas horas de vida.
Cuando llegó la resolución oficial del
Ministerio de Educación Nacional, aprobando su separación definitiva del
servicio, el maestro llevaba ya cinco años en el barranco de Víznar. En
aquellos tiempos la Comisión Depuradora del Magisterio Nacional, estaba presidida
por José María Pemán, que además de escritor era falangista.
«Un maestro sin religión parece un
imposible y deja de ser maestro. Será en tal caso un domador de los que se
dedican a domesticar o enseñar ciertas habilidades en algunos animales pero no
será un educador de seres racionales», señalaba la pastoral dirigida por el
prelado de León a los maestros y maestras de enseñanza primaria el 15 de
septiembre de 1936.
Antoni Benaiges, el mestre que va
prometre el mar. Text de Manuel Fernández.
Antoni va ser destinat a l’escola pública
d’un petit poblet de Burgos. Havia nascut, 31 anys abans, a Mont-roig del Camp
(Tarragona), fill de família pagesa que tenia també una botiga al poble.
Ell era un mestre innovador. Gràcies a la
impremta els nens i nenes que assistien a l’escola van editar la revista
Gestos, i altres publicacions, amb redaccions fetes per ells mateixos que
retrataven la vida quotidiana en una escola rural. D’aquesta manera es van
convertir en cronistes de la vida d’un poble del qual mai no s’havia explicat
res. «Hoy hemos tirado la primera página del periódico. Estupendo. Hasta que se
ha terminado no hemos salido de la escuela. Era ya de noche. Ningún niño ha
querido marcharse antes…».
Respecte i llibertat. Aquest era el seu ideari.
Era un idealista carregat de somnis i il•lusions que no va ser ben entès ni ben
acceptat per tothom al poble. La seva manera d’ensenyar generava divisió
d’opinions i controvèrsia entre els veïns. A més de barallar-se amb els que
volien que els fills treballessin al camp en comptes d’anar a l’escola, havia
de convèncer els que —i eren majoria— desconfiaven dels seus mètodes.
El gener del 1936 van editar una
publicació especial dedicada al mar. Visión de unos niños que no lo han visto
nunca. Els alumnes hi explicaven com s’imaginaven el mar. L’Antoni es devia
emocionar i els va prometre que els portaria a conèixer el mar. Va escriure a
la seva família i els va explicar el seu propòsit. A Mont-roig ningú no es va
estranyar i van preparar la casa perquè l’estiu del 1936 l’Antoni pogués anar
al mar amb els seus alumnes.
El 19 de juliol Antoni Benaiges era a la
Casa del Pueblo de Briviesca. Allà va ser detingut i va estar tancat amb altres
companys durant uns dies. Tortures i vexacions per humiliar-lo públicament i
perquè servís d’escarment. Després el van dur a La Pedraja, a ell i a molta
altra gent. Van ser afusellats i els van llençar tots junts en un forat. La
promesa d’Antoni Benaiges als seus alumnes no es va poder complir.
El 2010 es va iniciar l’excavació de la fossa
comuna a La Pedraja, finalment, es van trobar les restes de més d’un centenar
d’afusellats. La brutalitat amb què havien matat el mestre va fer que els veïns
de Bañuelos pensessin que podia ser molt perillós guardar qualsevol objecte
relacionat amb ell. Tothom que tenia algun quadern dels editats a l’escola se’n
va desfer. Afortunadament, es conserva una capsa amb tretze quaderns publicats
pels alumnes de l’escola. Un d’ells es titula «El Retratista». És la crònica
del que va passar el dia que un fotògraf va anar a l’escola. A la portada, en
lloc d’un gravat —com era habitual—, hi apareix una fotografia: disset nens i
un mestre; els nens que no havien vist el mar i el mestre que els va prometre
que els hi portaria.
Unos fragmentos de la Lengua de las
mariposas de Manuel Rivas. Ver película. Leer texto castellano completo . Ler texto en galego A lingua das bolboretas.
"Los maestros no ganan lo que tienen
que ganar", sentenciaba, con sentida solemnidad, mi padre. "Ellos son
las luces de la República".
Mi padre era republicano. Mi madre, no.
Quiero decir que mi madre era de misa diaria y los republicanos aparecían como
enemigos de la Iglesia.
Fue mi madre la que tomó la iniciativa
aquellos días. Una mañana hizo que mi padre se arreglara bien y lo llevó con
ella a la misa. Cuando volvieron, me dijo: "Ven, Moncho, vas a venir con
nosotros a la alameda".
Pero en la alameda no había el alboroto
de las ferias sino un silencio grave, de Semana Santa. La gente no se saludaba.
Ni siquiera parecían reconocerse los unos a los otros. Toda la atención estaba
puesta en la fachada del ayuntamiento.
Un guardia entreabrió la puerta y
recorrió el gentío con la mirada. Luego abrió del todo e hizo un gesto con el
brazo. De la boca oscura del edificio, escoltados por otros guardas, salieron
los detenidos, iban atados de manos y pies, en silente cordada. De algunos no
sabía el nombre, pero conocía todos aquellos rostros. El alcalde, el de los
sindicatos, el bibliotecario del ateneo Resplandor Obrero, Charli, el vocalista
de la orquesta Sol y Vida, el cantero a quien llamaban Hércules, padre de
Dombodán... Y al cabo de la cordada, jorobado y feo como un sapo, el maestro.
Se escucharon algunas órdenes y gritos
aislados que resonaron en la Alameda como petardos. Poco a poco, de la multitud
fue saliendo un ruge-ruge que acabó imitando aquellos apodos.
"¡Traidores! ¡Criminales!
¡Rojos!"
"Grita tu también, Ramón, por lo que
más quieras, ¡grita!". Mi madre llevaba agarrado del brazo a papá, como si
lo sujetara con toda su fuerza para que no desfalleciera. "¡Que vean que
gritas, Ramón, que vean que gritas!"
Y entonces oí como mi padre decía
"¡Traidores" con un hilo de voz. Y luego, cada vez más fuerte,
"¡Criminales! ¡Rojos!" Saltó del brazo a mi madre y se acercó más a
la fila de los soldados, con la mirada enfurecida cara al maestro.
"¡Asesino! ¡Anarquista! ¡Comeniños!"
Ahora mamá trataba de retenerlo y le tiró
de la chaqueta discretamente. Pero él estaba fuera de sí. "¡Cabrón! ¡Hijo
de mala madre¡ Nunca le había escuchado llamar eso a nadie, ni siquiera al
árbitro en el campo de fútbol. "Su madre no tiene la culpa, ¿eh, Moncho?,
recuerda eso". Pero ahora se volvía cara a mi enloquecido y me empujaba
con la mirada, los ojos llenos de lágrimas y sangre. "¡Grítale tu también,
Monchiño, grítale tu también!"
Cuando los camiones arrancaron cargados
de presos, yo fui uno de los niños que corrían detrás lanzando piedras. Buscaba
con desesperación el rostro del maestro para llamarle traidor y criminal. Pero
el convoi era ya una nube de polvo a lo lejos y yo, en el medio de la alameda,
con los puños cerrados, sólo fui capaz de murmurar con rabia: "¡Sapo!
¡Tilonorrinco! ¡Iris!"
La gran
importància de la dona en l’educació republicana. Rosa Sensat, una mestra
d’avantguarda.
Rosa és un
cas inusual en la història pedagògica catalana. Amb la redacció del pressupost
de cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1908 i la creació d’una xarxa
d’escoles a l’aire lliure el 1914, es recollien dues tradicions –la modernista,
que reclamava que la cultura arribés a tothom, i la noucentista, que entenia
l’educació com una obra de civilitat– que situaven Barcelona a l’avantguarda
educativa. L’aspiració de regenerar la societat a partir de l’educació atorgava
als mestres una transcendència desconeguda que coincidia amb l’aire fresc que
va significar la incorporació de les dones al món educatiu, del qual havien
estat foragitades durant segles. A més, la preocupació per la salut de la
infància, per la seva formació física, social, moral i estètica, va donar pas a
una pedagogia centrada en la vida, una educació integral que va portar Rosa
Sensat a centrar-se a “fer persones”. En aquest context va néixer la gran obra
pedagògica de Rosa Sensat el 1914: l’anomenada col·loquialment Escola del Bosc,
que va dirigir fins al 1930, any en què es va traslladar al grup escolar Milà i
Fontanals, on treballaria fins al 1939.
Certament,
amb Rosa Sensat l’ensenyament domèstic va adquirir una importància inusitada i,
així, malgrat el sentit reformista de la proposta, va esdevenir una pionera del
feminisme. Aquest vitalisme feminista s’entenia com una “preparació pràctica i
conscient per a les tasques de la casa” i “una formació completa de la dona per
a la vida de família”. La dona havia “de saber física i química” i fisiologia,
atès que havia de ser la garant d’una economia domèstica que millorés les
condicions de la vida familiar.
De la
mateixa manera que la ciència afecta la vida, també l’escola ha de ser vida.
Sensat insistia en la importància que els infants assumissin petites
responsabilitats: l’escola esdevenia una viva imatge de la llar, una
prolongació de la vida de família, una preparació per a la vida social.
Arribada la
Segona República, el desig de Rosa Sensat va ser que es convertís en un model
per a totes les escoles que havien de seguir la renovació pedagògica. Al
capdavall, va lluitar contra les misèries de tot tipus: “Tot l’esperit de
l’escola es va encaminar a formar al voltant de la nena una atmosfera d’elevació
moral per la dignitat…” Unes misèries i una dignitat que li van ser negades, ja
que, després de la Guerra Civil, Sensat va ser una de les mestres que van patir
la depuració del magisteri feta pel règim franquista.
Text complet de l'Albert Esteruelas Teixidó
Mestres assassinades:
Mestres assassinats:
Emilio Loriente Vidosa. El 3 de febrer de 1943 va morir a la presó d'Osca. Biografia.
Text complet de l'Albert Esteruelas Teixidó
Mestres assassinades:
Isabel Esteban Nieto. Assassinada el 7 de setembre de 1936 a Quintana del Puente (Palencia). Biografia.
María Vázquez Suárez. Assassinada el 19 d'agost de 1936 a Miño, A Coruña. Biografia.
María Domínguez Remón. Assassinada el 7 de setembre de 1936 a Fuendejalón, Saragossa. Biografia.
Francisco Iturralde Cabeza de Vaca. Assassinat el 10 de setembre de 1936 a Ferrol, A Coruña.
Biografia
Antonio Mojón Vázquez. Assassinat el 30 d'octubre de 1936 a Vigo. Biografia.
Volem recordar també la Josefa García Segret.
Galeria fotogràfica de la concentració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada