Poema del poeta Miguel Hernández mort a les presons de Franco.
18 DE JULIO 1936-18 DE JULIO 1938
Es sangre, no granizo, lo que azota mis sienes.
Son dos años de sangre: son dos inundaciones.
Sangre de acción solar, devoradora vienes,
hasta dejar sin nadie y ahogados los balcones.
Sangre que es el mejor de los mejores bienes.
Sangre que atesoraba para el amor sus dones.
Vedla enturbiando mares, sobrecogiendo trenes,
desalentando toros donde alentó leones.
El tiempo es sangre. El tiempo circula por mis venas.
Y ante el reloj y el alba me siento más que herido,
y oigo un chocar de sangres de todos los tamaños.
Sangre donde se puede bañar la muerte apenas:
fulgor emocionante que no ha palidecido,
porque lo recogieron mis ojos de mil años.
Aquest juliol tornem a denunciar
la situació de continuisme del franquisme, la normalització i estandardització
del feixisme espanyol com a un fet històric qualsevol desvinculat de la
situació actual. Es torna a considerar el “18 de juliol” com una efemèride
llunyana en el temps ja superada perquè tots som uns grans demòcrates. Així hem
vist la portada de El Mundo amb una fotografia sota el títol “Los hijos de la
reconciliación”, només faltava afegir “nacional”, mostrant els fills dels militars vencedors amb els dels
vençuts, nét del cap colpista assassí inclòs. Aquest pervers article els mostra
parlant de guerra fratricida entre famílies i amistats, com si la guerra hagués
sortit del no-res, explicant que Franco va plorar de pena quan va vèncer, però
oblidant les terribles dècades de mort i repressió que van venir després, quan
ja no plorava signant condemnes a mort fins al seu últim alè. Potser tot això
no té res a veure amb les seves vides on victimaris i víctimes provinents del
mateix món han pogut seure a sopar i parlar de les batalletes dels avis. Però
el seu “18 de juliol” asèptic i intemporal té molt a veure amb les nostres
vides. Nosaltres no oblidem perquè no podem trair la Memòria, les memòries
d’aquells que van patir el feixisme pel seu compromís amb les llibertats.
També es va celebrar una missa a
la catedral de València pel general genocida amb l’argument que no es pot
discriminar ningú, només les persones etiquetades de roges, homosexuals,
laiques, atees, tota aquesta gent
que no s’estima molt la jerarquia eclesiàstica. A la televisió pública
espanyola, que paguem totes i tots, per a celebrar el 80 aniversari del cop
d’estat contra la legalitat republicana, La 2 va passar la pel·lícula “El
santuario no se rinde” que lloa la resistència d’uns traïdors a la democràcia
al santuari de la Vírgen de la Cabeza, encara avui franquejat per un monument
amb una àliga franquista de considerable dimensió explicant la història dels
guàrdies civils que es van aixecar contra la República, per a ells uns herois de
la seva santa creuada que tanta sang va vessar.
S’ha tornat a parlar de guerra,
de bàndols, de mort entre germans en comptes de fer referència a la veritat
històrica, a la conspiració de les oligarquies, l’estament militar i
eclesiàstic per acabar amb una jove República que s’obria pas entre
l’immobilisme d’aquells que van assistir complaents al matrimoni
dictadura-monarquia borbònica. En comptes de parlar de l’aixecament dels
colpistes, del feixisme espanyol i de l’enderrocament de la democràcia per la força
de les armes finançades per banquers com March, beneïda per la cúria i d’una
guerra guanyada amb l’imprescindible suport del nacionalsocialisme i el
feixisme i la complicitat del no intervencionisme. Tota aquesta recurrent
propaganda protagonitzada pels que van comprar la transició, alguns per
tapar-se unes vergonyes que ara s’atreveixen a ensenyar impúdicament i altres
per arribar al bipartidisme que tant de poder els hi va proporcionar, pels que
ara es diuen constitucionalistes i viatgen en el mateix tren envoltats de la
bicolor i la corona. Aquests tenen sota les seves catifes molts fantasmes per
amagar. Només coneixem la punta de l’iceberg.
I en aquest context acabem de
passar per unes eleccions que han guanyat els hereus de tot allò que va representar
el franquisme: caciquisme i corrupció, amb una efectiva campanya de por als
rojos i els separatistes. Amb uns vots custodiats per un ministre de l’interior
supernumerari del mateix Opus que va ser columna del franquisme i que conspira
contra partits democràtics sense gens de vergonya i sense dimitir, com és
costum a la seva monàrquica pàtria. Han guanyat els negacionistes que no
condemnen el lligat i ben lligat que tantes prebendes els ha suposat.
Volem recordar altra pel·lícula,
“El judici de Nuremberg” (1961). En un moment del film un dels jutges posa a
l’espectador davant del mirall quan exposa que la situació política i els seus
interessos no poden canviar el fet que s’ha de fer justícia. Què la por al
poder de l’URSS i la necessitat dels EEUU de formar un front anticomunista no
podia convertir-se en el perdó per aquells que van cometre horribles crims de
lesa humanitat com va acabar passant. Estem en el mateix punt, la justícia i
els drets humans són supeditats als interessos d’aquells que prediquen l’oblit
i el fet de passar pàgina d’un llibre que ni tan sols ens han deixat
escriure.
I aquí continuem altre juliol més, demanant veritat, justícia
i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i respecte pels
drets humans. Denunciant que l’actual estat roman en un dèficit democràtic
arrossegat des d’aquell 17 de juliol de 1936, que té unes arrels molt més
profundes, lligades a les grans famílies, als borbons i a una poderosa
Església. Tots plegats van sotmetre històricament els pobles a cops
d’ignorància, pobresa i amb mà repressora. La pregunta que ens fem ara és si 80
anys després han canviat les coses, potser en part de la lletra sí, però no en
l’esperit. Una ànima negra, cínica i venjativa que els vencedors van inocular
en els seus descendents, que no perdonen que les filles i nétes de les vençudes
caminin amb pas ferm cap a la seva emancipació, deixant enrere la seva
"una, grande y libre".
Poema del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. El seu primer llibre va ser “Sol
y nervio”, es presentava el 18 de juliol de 1936, però en mig d’aquesta
presentació algú va entrar anunciant el cop d’estat i es va haver de suspendre.
Joan Valls passaria més tard per les presons d’en Franco per republicà.
Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.
Poema d’Armand Lus i Bonet.
Un cop de cap al país dels cucs
Exercicis de gramàtica: Doneu l’accepció de cop, cap i fulla...
Al país dels cucs
hi havia un capgròs
que tenia un os
i en xuclava els sucs.
Al mateix país
hi havia uns mosquits
de color blau gris
i amb fibló guarnits.
Un dia, pel cap
mig de juliol,
escalfat pel sol
que estavella el cap,
aquell cuc capgròs,
ple d’ambició,
revolució
maquina dins l’os,
i amb hàbil cop
es fa cap d’estat.
Només li ha costat
Cridar d’un sol cop:
-Ara som al cap
que bullen les sangs
i es torren els fangs!
Que no en quedi cap
sense unir-se al cop!
Gens de paciència!
Fora la clemència!
Mateu-los de cop!...
Bo i cridant, la fulla
de la seva espasa
desembeina amb traça
i els mosquits esbulla.
Sota d’una fulla
més d’un s’ha amagat
preparant l’embat
de la seva agulla
que fibla de cop
quan es posa a tret
l’enemic discret
que no sent el cop.
Si és sec el cop
damunt de la closca
la fulla s’hi osca
i es trenca el cop.
Igual que el fibló
s’esmussa del cap
i no en resta cap
que punxi rodó.
Els cops i els caps
fiblats per l’agulla,
occits per la fulla,
són tants que no saps
comptar-los de cap
manera, i el cop
que ho proves, de cop
se’t mareja el cap.
El fet és que el cop
d’estat d’aquell cuc
es nega en el suc
del cap i del cop,
del cop i del cap.
I amb tanta de sang
s’ablaneix el fang
i no en queda cap.
Ara no hi cap
cuc ni cap mosquit,
perquè un malparit
va fer un cop de cap.
El país dels cucs
ha quedat desert,
i l’os blanc i ert
sura sobre els cucs
d’aquell mar de sang
que ho nega tot...
Aquí l’últim mot
s’enfonsa en el fang!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada