dimarts, 2 d’agost de 2016

SETANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. JULIOLS FRANQUISTES, NO OBLIDEM!


Poema del poeta Miguel Hernández mort a les presons de Franco.

18 DE JULIO 1936-18 DE JULIO 1938

Es sangre, no granizo, lo que azota mis sienes.
Son dos años de sangre: son dos inundaciones.
Sangre de acción solar, devoradora vienes,
hasta dejar sin nadie y ahogados los balcones.

Sangre que es el mejor de los mejores bienes.
Sangre que atesoraba para el amor sus dones.
Vedla enturbiando mares, sobrecogiendo trenes,
desalentando toros donde alentó leones.

El tiempo es sangre. El tiempo circula por mis venas.
Y ante el reloj y el alba me siento más que herido,
y oigo un chocar de sangres de todos los tamaños.

Sangre donde se puede bañar la muerte apenas:
fulgor emocionante que no ha palidecido,
porque lo recogieron mis ojos de mil años.




Aquest juliol tornem a denunciar la situació de continuisme del franquisme, la normalització i estandardització del feixisme espanyol com a un fet històric qualsevol desvinculat de la situació actual. Es torna a considerar el “18 de juliol” com una efemèride llunyana en el temps ja superada perquè tots som uns grans demòcrates. Així hem vist la portada de El Mundo amb una fotografia sota el títol “Los hijos de la reconciliación”, només faltava afegir “nacional”,  mostrant els fills dels militars vencedors amb els dels vençuts, nét del cap colpista assassí inclòs. Aquest pervers article els mostra parlant de guerra fratricida entre famílies i amistats, com si la guerra hagués sortit del no-res, explicant que Franco va plorar de pena quan va vèncer, però oblidant les terribles dècades de mort i repressió que van venir després, quan ja no plorava signant condemnes a mort fins al seu últim alè. Potser tot això no té res a veure amb les seves vides on victimaris i víctimes provinents del mateix món han pogut seure a sopar i parlar de les batalletes dels avis. Però el seu “18 de juliol” asèptic i intemporal té molt a veure amb les nostres vides. Nosaltres no oblidem perquè no podem trair la Memòria, les memòries d’aquells que van patir el feixisme pel seu compromís amb les llibertats.

També es va celebrar una missa a la catedral de València pel general genocida amb l’argument que no es pot discriminar ningú, només les persones etiquetades de roges, homosexuals, laiques, atees,  tota aquesta gent que no s’estima molt la jerarquia eclesiàstica. A la televisió pública espanyola, que paguem totes i tots, per a celebrar el 80 aniversari del cop d’estat contra la legalitat republicana, La 2 va passar la pel·lícula “El santuario no se rinde” que lloa la resistència d’uns traïdors a la democràcia al santuari de la Vírgen de la Cabeza, encara avui franquejat per un monument amb una àliga franquista de considerable dimensió explicant la història dels guàrdies civils que es van aixecar contra la República, per a ells uns herois de la seva santa creuada que tanta sang va vessar.



S’ha tornat a parlar de guerra, de bàndols, de mort entre germans en comptes de fer referència a la veritat històrica, a la conspiració de les oligarquies, l’estament militar i eclesiàstic per acabar amb una jove República que s’obria pas entre l’immobilisme d’aquells que van assistir complaents al matrimoni dictadura-monarquia borbònica. En comptes de parlar de l’aixecament dels colpistes, del feixisme espanyol i de l’enderrocament de la democràcia per la força de les armes finançades per banquers com March, beneïda per la cúria i d’una guerra guanyada amb l’imprescindible suport del nacionalsocialisme i el feixisme i la complicitat del no intervencionisme. Tota aquesta recurrent propaganda protagonitzada pels que van comprar la transició, alguns per tapar-se unes vergonyes que ara s’atreveixen a ensenyar impúdicament i altres per arribar al bipartidisme que tant de poder els hi va proporcionar, pels que ara es diuen constitucionalistes i viatgen en el mateix tren envoltats de la bicolor i la corona. Aquests tenen sota les seves catifes molts fantasmes per amagar. Només coneixem la punta de l’iceberg.

I en aquest context acabem de passar per unes eleccions que han guanyat els hereus de tot allò que va representar el franquisme: caciquisme i corrupció, amb una efectiva campanya de por als rojos i els separatistes. Amb uns vots custodiats per un ministre de l’interior supernumerari del mateix Opus que va ser columna del franquisme i que conspira contra partits democràtics sense gens de vergonya i sense dimitir, com és costum a la seva monàrquica pàtria. Han guanyat els negacionistes que no condemnen el lligat i ben lligat que tantes prebendes els ha suposat.

Volem recordar altra pel·lícula, “El judici de Nuremberg” (1961). En un moment del film un dels jutges posa a l’espectador davant del mirall quan exposa que la situació política i els seus interessos no poden canviar el fet que s’ha de fer justícia. Què la por al poder de l’URSS i la necessitat dels EEUU de formar un front anticomunista no podia convertir-se en el perdó per aquells que van cometre horribles crims de lesa humanitat com va acabar passant. Estem en el mateix punt, la justícia i els drets humans són supeditats als interessos d’aquells que prediquen l’oblit i el fet de passar pàgina d’un llibre que ni tan sols ens han deixat escriure.  

 I aquí continuem altre juliol més, demanant veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme i la transició i respecte pels drets humans. Denunciant que l’actual estat roman en un dèficit democràtic arrossegat des d’aquell 17 de juliol de 1936, que té unes arrels molt més profundes, lligades a les grans famílies, als borbons i a una poderosa Església. Tots plegats van sotmetre històricament els pobles a cops d’ignorància, pobresa i amb mà repressora. La pregunta que ens fem ara és si 80 anys després han canviat les coses, potser en part de la lletra sí, però no en l’esperit. Una ànima negra, cínica i venjativa que els vencedors van inocular en els seus descendents, que no perdonen que les filles i nétes de les vençudes caminin amb pas ferm cap a la seva emancipació, deixant enrere la seva "una, grande y libre".



Poema del poeta alcoià Joan Valls i Jordà. El seu primer llibre va ser “Sol y nervio”, es presentava el 18 de juliol de 1936, però en mig d’aquesta presentació algú va entrar anunciant el cop d’estat i es va haver de suspendre. Joan Valls passaria més tard per les presons d’en Franco per republicà.

Assoliré la fúria
del verb invicte a doll
per combatre el verí
del maniobrador.
Del lèxic d’Ausiàs
trac la contraclaror,
el pinyol i la molla
del tràngol que em remou
per ésser el cantaire
que abomina eixutors
i sap que el bull que l’omple
és la carn de l’amor.
Avui hi ha qui renega
de l’idioma en bloc.
I es blasma Catalunya,
l’Alguer i el Rosselló,
destralejant la còrpora
de la soca major,
la soca mare amb saba
d’harmonitzat rebrot.
Assoliré la fúria
contra el renec dels bords
que un jorn albiraran
l’olor i la claror
de l’ull viu que té el poble
contra els armats sorolls.



Poema d’Armand Lus i Bonet.

Un cop de cap al país dels cucs
Exercicis de gramàtica: Doneu l’accepció de cop, cap i fulla...

Al país dels cucs
hi havia un capgròs
que tenia un os
i en xuclava els sucs.
Al mateix país
hi havia uns mosquits
de color blau gris
i amb fibló guarnits.
Un dia, pel cap
mig de juliol,
escalfat pel sol
que estavella el cap,
aquell cuc capgròs,
ple d’ambició,
revolució
maquina dins l’os,
i amb hàbil cop
es fa cap d’estat.
Només li ha costat
Cridar d’un sol cop:
-Ara som al cap
que bullen les sangs
i es torren els fangs!
Que no en quedi cap
sense unir-se al cop!
Gens de paciència!
Fora la clemència!
Mateu-los de cop!...
Bo i cridant, la fulla
de la seva espasa
desembeina amb traça
i els mosquits esbulla.
Sota d’una fulla
més d’un s’ha amagat
preparant l’embat
de la seva agulla
que fibla de cop
quan es posa a tret
l’enemic discret
que no sent el cop.
Si és sec el cop
damunt de la closca
la fulla s’hi osca
i es trenca el cop.
Igual que el fibló
s’esmussa del cap
i no en resta cap
que punxi rodó.
Els cops i els caps
fiblats per l’agulla,
occits per la fulla,
són tants que no saps
comptar-los de cap
manera, i el cop
que ho proves, de cop
se’t mareja el cap.
El fet és que el cop
d’estat d’aquell cuc
es nega en el suc
del cap i del cop,
del cop i del cap.
I amb tanta de sang
s’ablaneix el fang
i no en queda cap.
Ara no hi cap
cuc ni cap mosquit,
perquè un malparit
va fer un cop de cap.
El país dels cucs
ha quedat desert,
i l’os blanc i ert
sura sobre els cucs
d’aquell mar de sang
que ho nega tot...
Aquí l’últim mot
s’enfonsa en el fang!