dilluns, 31 d’octubre de 2016

SETANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ETERNES GRÀCIES BRIGADISTES.





 Comiat Brigades Internacionals - Barcelona.




Aquest mes hem assistit amb molta emoció a l’anul·lació dels il·legals judicis del franquisme al Parlament de Catalunya. Els quasi 80.000 consells de guerra celebrats en territori català. És un gran pas més endavant en aquesta reivindicació cabdal de la nostra Mesa de Catalunya que ha estat sempre l’anul·lació d’aquestes ignominioses causes. Això no hauria estat possible sense la determinació de la Comissió de la Dignitat, impulsora d’aquesta llei que comptava amb el suport de diferents entitats de la Memòria, moltes de la nostra Mesa.  El dia 19 es va convertir en un dia històric no només per les víctimes i pels familiars d’aquestes víctimes, que esperaven aquesta reparació de justícia,  com la mare de la nostra companya Montse, que va poder gaudir de la satisfacció de l’anul·lació del consell de guerra del seu pare, Josep Giné Estivill, just el dia del 77 aniversari del seu assassinat pels feixistes a Tarragona. Tothom que va tenir l’oportunitat de ser-hi al Parlament va poder sentir la dignitat dels que van rebre tan merescut homenatge, es va parlar de jornada històrica, d’un dels dies més emocionants dels viscuts dins d’aquell espai de totes i tots, que va tapiar el franquisme, un dia d’olor a República i antifeixisme. Més d’una llàgrima en els rostres dels convidats, dels polítics, funcionaris i periodistes i molts somriures de satisfacció. Familiars d’en Lluís Companys, de Salvador Puig Antich, de Jon Paredes Manot i de moltes persones desconegudes amb històries molt grans, que amb generositat volien ser, i van ser, portaveus de totes les víctimes. Aquesta passa ens dóna empenta per a continuar perquè encara ens queda camí per recórrer fins a anul·lar totes les sentències del franquisme i ho farem amb fermesa.



Aquest octubre com tots els octubres recordem a Companys, l’únic president assassinat pel feixisme, recordem que per la seva Barcelona van desfilar els Brigadistes Internacionals el 28 d’octubre de 1938 com comiat de la seva lluita solidàriament èpica i única. Alguns d’aquest, com Cervenkan, podrien haver vingut per l’Olimpiada Popular de 1936, que el cop d’estat feixista va avortar fent canviar a aquells esportistes antifeixistes les seves sabatilles per les botes amb les quals molts moririen a les trinxeres que defensaven la legalitat republicana. Una Olimpiada de la que Lluís Companys va ser president d’honor i que va pretendre ser l’alternativa a la nacionalsocialista de Berlín. Va ser un comiat trist el de les Brigades pel record dels milers de companys que van deixar en els diferents fronts de l’estat espanyol, perquè no era un adéu voluntari, perquè els esperava un futur incert i dur. No van tenir cap recompensa més enllà de l’estimació del poble i d’haver servit als seus ideals combatent contra l’embrió de l’expansió del feixisme per Europa en el seu laboratori espanyol. Però els que no van marxar i no van morir al front van patir la repressió franquista, consells de guerra, condemnes a mort, presó, camps de concentració i la gran pena d’haver perdut la guerra. Però no van penedir-se d’haver vingut a lluitar. Tot un exemple per a totes les batalles que ens queden per guanyar tot buscant fer realitat aquell somni de canviar el món que els va empènyer a agafar el fusell. Herois de la solidaritat i la generositat, màrtirs dels feixisme espanyol sense pretendre ser-ho.



Els consells de guerra que seran anul·lats a Catalunya inclouran la nul·litat del miner Jones, que va desembarcar a Barcelona, ferit i empresonat a la Fatarella, condemnat en febrer de 1939 a 30 anys de presó, commutats a 6 finalment. O el francès Pierre Marie Guyomard que el desembre del 36 va arribar a Barcelona amb 500 voluntaris de París i condemnat a la mateixa ciutat a mort l’octubre del 1939, pena commutada per 30 anys de presó i el 1944 tornada a commutar per una de 20 anys. No serà anul·lat el de Cervenkan, esportista i Brigadista, que el 1937 va ser jutjat a Màlaga i condemnat a 30 anys, commutats a 12 el 1944. Nosaltres no oblidarem el deute que tenim amb ell i amb les seves companyes i companys, per això seguirem exigint a l’estat espanyol Veritat, Justícia i Reparació i l’anul·lació dels judicis del franquisme.



En memòria del President Companys vam llegir la seva darrera carta a la seva filla Anna Maria:

    Estimada filla meva, neneta meva:

    A la vigília del Consell de Guerra, t’escric aquestes ratlles que confiaré, si m’és possible, a la meva germana Ramoneta.

    Filla meva, no ploris ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu marit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et deixo un nom net de tota mala intenció i voluntat; i moriré per Catalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, de la que donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil persona.

    He escrit també a la Carme i entregaré a la Ramoneta, si puc, o li comunicaré verbalment les meves últimes recomanacions.

    Et demano que estimis la Carme, i ella a tu, i que el meu record us ajunti encara més. Això t’ho demano especialment.

    No sé res del meu fill, el teu germà [Lluïset]; ni m’ha estat possible comunicar-me ni rebre noves de la Carme, que va quedar a França dolorida i malalta.

    Filla meva, que sempre he estimat tant; ensenya al teu fill a recordar i estimar la memòria del seu padrí.

    No ploris. Comprèn que amb aquesta mort el meu nom, que és el teu, queda molt dignificat. Tens una família, un fill, un fogar, i segueix el teu camí.

    Rep, filla del meu cor, la benedicció i l’últim bes del teu pare.

    Lluís.

    PD. Héctor, fes feliç la meva filla, com es mereix per com t’estima.




































Vam llegir l’himne de l’Olimpiada Popular amb lletra de Josep Maria de Sagarra



No és per odi, no és per guerra

que venim a lluitar de cada terra;

sota el cel blau

l’únic mot que ens escau

és un crit d’alegria: la pau.



Fora enveges, fora noses

afirmem contra el vidre estret

el nostre dret

a fer un aire més net

a fer un món més ple de roses.



Cors enlaire, llum als braços!

Sempre àgils i ardits els nostres passos.

Donem-nos les mans

per sentir-nos germans

sota el verd dels llorers triomfants!



Força i vida, primavera

ritme, gràcia i esforç i voluntat

tots hem triat

en l’esclat del combat

perquè ens facin de bandera!



Per al més àgil, per al més destre

sigui el sol immortal

de la palestra.

Sigui aquest sol

que ens aplega en un vol

per cremar la mentida i el dol!



Contra els baixos crits innobles

aixequem cap al cel les nostres mans!

Vibrin els cants

perquè es tornin més grans

i més lliures els pobles.







Brigadistas en los campos de concentración del estado español.

 Campo Miranda de Ebro


Miranda de Ebro

Desde julio de 1940 a septiembre de 1943  brigadistas de Albania, Alemania, Austria, Argentina, Andorra, Bulgaria, Canadá, Cuba, Checoslovaquia, Chile, China, Estonia, Estados Unidos, Filipinas, Francia, Grecia, Hungría, Holanda, Italia, Lituania, Méjico, Polonia, Rumania, Suiza, Ucrania, Yugoslavia y un grupo de apátridas pasaron por el campo de Miranda de Ebro.

Siempre se habla de los portugueses voluntarios que vinieron a combatir al lado del fascismo español, unos 20.000, pero también los hubo que formaron parte de las Brigadas Internacionales. En la XIV Brigada, 2º Batallón “Domingo Germinal” combatieron anarquistas portugueses.

En diciembre de 1940 la embajada portuguesa se hizo cargo de la repatriación de cuarenta y cinco brigadistas y prisioneros de guerra portugueses, 24 estaban en los Batallones Disciplinarios de Trabajadores, mano esclava,  entre ellos Agustin Alburquerque Nacimento, Antonio Álvez Capote, Amando Ares da Silva, Carlos Castro Baltasar, Reinaldo Castro Montero, José María Clemente Pavia, Álvaro da Silva Acuña, Augusto Ferrera Méndez, Adrián Loredo Anunciación, Francisco Márquez Piris, Manuel Morais Reys, Antonio Pereira López, José Rocha Felgueira, Joaquín Vasco Dionisio, José Antúnez Oliveira y César Pereira Silva.

Recordar también que los vecinos lusos no se resignaron a esperar la muerte de su dictador Salazar, ellos hicieron su Revolución de los Claveles y de forma pacífica el pueblo salió a la calle a poner flores en las bocas de los fusiles mientras Zeca Afonso cantaba Grândola Vilamorena y la democracia volvía a las plazas. Esa misma canción que de forma espontánea el pueblo en las gradas del parlamento portugués entonó hace poco y que desde la tribuna de oradores fue respetada. Quizá porque allí la democracia significa algo, porque allí la trajeron, no vino.










Algunas y algunos de los Brigadistas condenados a muerte.

Burgos. El holandés Jan Hendrik Jetten, el polaco Boruch Zandberg fueron detenidos en 1937 a bordo del Galdames cuando se dirigía a Bilbao. El irlandés Frank Ryan, periodista, fue condenado el 15 de junio de 1938, había llegado aquí en diciembre de 1936, herido en el frente de Jarama, evacuado a Irlanda, volviendo una vez recuperado y siendo detenido en Calaceite (Teruel) en marzo de 1939. 

Castellón. Los norteamericanos Antony Kerlicker Peter y Roudolf Opara Ludwig. El polaco Simon Kruliconsqui.

Zaragoza. El francés Beltrand Viel detenido en Gandesa y los daneses Hans Peter Larsen y Hensen Sofus, fogonero y panadero respectivamente, fueron hechos prisioneros en Teruel.

Madrid. Miguel Vetreak Moise, rumano de nacionalidad francesa que combatió en el Ebro. Ladislao Frey Keller, húngaro, estudiante de medicina. El minero inglés Thomas Jones Clayton que llegó a Barcelona en 1936 y fue hecho prisionero en La Fatarella.

Alicante. El francés Roland Montigny radiotécnico llegado a Barcelona en septiembre de 1936 y el bombero belga Juan Becque, casado, que se incorpora a las Brigadas Internacionales en noviembre de 1936 siendo detenido en 1939.

Murcia. El francés Roger Sohet Ernest y el minero polaco Wilhem Ostrzasek, ambos llegaron en 1936.  Sohet fue herido en Teruel capturado y encerrado en el Campo de San Pedro de Cardeña del que se fugará en 1939, se marcha, pero volverá y en 1942 será condenado.

Barcelona. El francés Pierre Marie Guyomard, ingeniero bretón, llegó a Barcelona en diciembre de 1936 con un grupo de 500 voluntarios que procedían de París. 

Talavera. La polaca Sofia Borzeski Rejovicht detenida en Brunete en julio de 1937 condenada a muerte en septiembre de 1939.

Estas condenas no llegaron a cumplirse fueron conmutadas estas penas de muerte por muchos años de prisión.

Fuente: link libro
































La mayor parte de los componentes de la Brigada Lincoln procedían de las clases populares y de los grandes centros industriales y urbanos, aunque también hubo profesionales de las clases medias, como médicos, abogados, periodistas… y aun algunos provenientes de ricas y prominentes familias.

Se bautizaron como Abraham Lincoln por el presidente artífice de la abolición de la esclavitud, aunque la realidad era que en los años 30 EEUU estaba segregado y los abusos de todo tipo contra los afroamericanos estaban a la orden del día. Un centenar de afro-americanos se sumaron a la defensa de la República, pero para ellos también fue más complicado llegar hasta aquí porque no tenían derecho a pasaporte. Muchos debieron obtener el visado norteamericano para España en el despacho de las Brigadas Internacionales en París o cruzar clandestinamente los Pirineos al amparo de la noche. Su bautismo de fuego fue en la Batalla del Jarama, en la que tuvieron que pelear contra los marroquíes de Franco, muchos de ellos de piel tan oscura como la suya. "Hoy capturamos a un moro herido / Era tan oscuro como yo / Le dije, chico ¿qué haces aquí / peleando contra gente libre?". Langston Hughes, “Carta desde España”. La reivindicación racial era el motivo más importante de su compromiso político.

Los afro-americanos lucharon en Jarama, Belchite, Teruel, en el Ebro… dejando la vida aproximadamente la mitad de ellos y escribiendo páginas gloriosas debido a su valor en el combate. El brigadista negro más reconocido fue Oliver Law que llegó a asumir, como comandante, el mando del Batallón Lincoln de la XV Brigada Internacional. La primera vez en la historia que un oficial afro-americano comandaba un batallón norteamericano, compuesto por blancos y negros. Oliver Law moriría en la Batalla de Brunete, durante el asalto al Cerro del Mosquito en julio de 1937.

Los supervivientes de la Brigada Lincoln volvieron a casa con un historial izquierdista y muchos de ellos sin pasaporte. Los afro-americanos sufrieron una doble represión, la primera por su color y la segunda al ser considerados como enemigos, calificados como comunistas peligrosos por haber luchado al lado de los republicanos españoles. El macartismo les condenó a penas de prisión ejemplarizantes y la mayoría de ellos, simpatizantes de izquierda, fueron calificados de comunistas por lo que perdían automáticamente sus empleos o el acceso al trabajo.

Pero no pudieron doblegarlos, permanecieron en contacto con los prisioneros políticos republicanos, se implicaron en la lucha contra el ejército nazi, combatieron por los derechos civiles, se opusieron a la guerra de Vietnam, a las intervenciones militares en Latinoamérica, al apartheid de Sudáfrica… hasta que en tiempos relativamente recientes se ha comenzado en su propio país a otorgarles el reconocimiento que merecen.

Acerca del trato que recibieron en España, los brigadistas negros coinciden: aunque por todas partes despertaban la curiosidad de la población nativa, nunca fueron tratados de modo diferente a sus compatriotas de piel blanca.
 

Los ecos de sus canciones sureñas aún resuenan entre las viñas, entre los olivares… 

Fuente: link artículo completo.






















Poema de Rafael Alberti 

 A las Brigadas Internacionales. Madrid, diciembre de 1936.



Venís desde muy lejos… Mas esta lejanía

¿qué es para vuestra sangre que canta sin fronteras?

La necesaria muerte os nombra cada día

no importa en que ciudades, campos o carreteras.



De este país, del otro, del grande, del pequeño

del que apenas el mapa da un color desvaído

con las mismas raíces que tiene un mismo sueño

sencillamente anónimos y hablando habéis venido



No conocéis siquiera ni el color de los muros

que vuestra infranqueable compromiso amuralla

La tierra que os entierra la defendéis seguros,

a tiros con la muerte vestida de batalla.



Quedad, que así lo quieren los árboles, los llanos

las mínimas partidas de luz que reanima

un solo sentimiento que el mar sacude: ¡Hermanos!

Madrid con vuestro nombre se agranda y se ilumina.











Durante la Guerra Civil, en Grañén, en la comarca de los Monegros de Huesca se situó un tiempo un hospital de campaña que fue el primero de los levantados en España por el Spanish Medical Aid Comittee. Este aparece citado en un poema del brigadista Tom Wintringham.



Grañén



Demasiada gente está enamorada de la muerte

y él camina con pasos orgullosos, nunca duerme solo;

consideradle vecino y enemigo, a la vez

odioso y cotidiano, mejor se le esquiva cuanto

mejor se le conoce.



!Llanto, llanto, llanto! dicen las balas de la ametralladora, dejando

un rastro como de picotazos de mosquito cerca;

agarra firme la linterna, que ilumina la negra, la desgarrada carne,

y la penetrante sonda; carga la camilla, espera,

se secan los ojos.



Nuestros enemigos pueden alabar la muerte y adorar la muerte;

para nosotros la resistencia, el sol; y ahora en esta noche

la linterna eléctrica, débil, menguante, pero cercana,

sigue a los dedos del cirujano; somos aliados de

esta luz.








































Vamos a compartir con vosotros este poema a un brigadista que Luis Cernuda escribió en 1961 tras su encuentro con uno de estos voluntarios antifascistas de la Brigada Lincoln y que lleva por título 1936.



Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,

cuando asqueados de la bajeza humana,

cuando iracundos de la dureza humana:

Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.



En 1961 y en ciudad extraña,

más de un cuarto de siglo

después. Trivial la circunstancia,

forzado tú a pública lectura,

por ella con aquel hombre conversaste:

Un antiguo soldado

en la Brigada Lincoln.



Veinticinco años hace, este hombre,

sin conocer tu tierra, para él lejana

y extraña toda, escogió ir a ella

y en ella, si la ocasión llegaba, decidió apostar su vida,

juzgando que la causa allá puesta al tablero

entonces, digna era

de luchar por la fe que su vida llenaba.



Que aquella causa aparezca perdida,

nada importa;

Que tantos otros, pretendiendo fe en ella

sólo atendieran a ellos mismos,

importa menos.

Lo que importa y nos basta es la fe de uno.



Por eso otra vez hoy la causa te aparece

como en aquellos días:

noble y tan digna de luchar por ella.

Y su fe, la fe aquella, él la ha mantenido

a través de los años, la derrota,

cuando todo parece traicionarla.

Mas esa fe, te dices, es lo que sólo importa.



Gracias, compañero, gracias

por el ejemplo. Gracias por que me dices

que el hombre es noble.

Nada importa que tan pocos lo sean:

Uno, uno tan sólo basta

como testigo irrefutable

de toda la nobleza humana.





Patience Darton, fue una enfermera británica que decidió un día convertirse en voluntaria cuidando de los soldados heridos en primera línea. Aquí descubrió la desdicha. El dolor anímico de los refugiados, las amputaciones sin anestesia, las plagas de piojos, el hambre. Patience llegó a trabajar con los equipos de cirujanos catalanes como Moisès Broggi o Josep Trueta, “que idearon en el frente métodos pioneros de transfusiones y métodos con resultados excelentes", escribió la enfermera que un día conocería a Ernest Hemingway y a George Orwell. Hija de una familia privilegiada que pensaba que lo peor que lo podía pasar a uno era ser socialista, fue una mujer moderna y transgresora. Llegó en marzo de 1937 y se quedó hasta octubre de 1938. Durante las primeras semanas de la contienda las españolas habían tomado las armas pero cuando se intensificaron los combates las mujeres fueron apartadas del frente y derivadas a intendencia. Sólo se tiene constancia de una británica en el combate. Felicia Browne, escultora afincada en Barcelona. Murió poco después intentando rescatar a un compañero.

Como la mayoría de voluntarias, Patience fue destinada a las unidades médicas de la República. Primero a un hospital de enfermedades infecciosas, más tarde al  frente de Aragón y finalmente la Casa de reposo en Valls. Allí conocería a un paciente, Robert Aaquist, un joven alemán comprometido con el Partido Comunista que morirá en el frente y con el que llegó a casarse, esos matrimonios fueron anulados cuando Franco toma el poder.

En 1996 volvió a España, a esa de la que un día escribió “el 90% de la población es analfabeta pero sus gentes son maravillosas, generosas”. Volvió para un homenaje a los brigadistas. "La hicieron subir al escenario, le aplaudieron, fue hermosísimo", rezan las crónicas. Aquella noche Patience se fue a dormir para no recobrar la consciencia nunca más. Quien retuvo su mano entre las suyas esa noche fue la historiadora que nos ha transmitido su historia, Angela Jackson. Devolvieron su cuerpo a Inglaterra pero, finalmente, retornó a España después de que sus familiares respetaran su última voluntad: que a su muerte envolvieran su cuerpo con el abrigo ensangrentado de Robert, su joven amor brigadista. Tenía 85 años. La incineraron y esparcieron sus cenizas cerca del de la cueva hospital donde prestó sus servicios durante la batalla del Ebro.

Fuente: link La Vanguardia artículo completo.













El sacrifici generós dels brigadistes, herois anònim de la batalla de l’Ebre. 

El 2011 en l’excavació de la rasa va aparèixer, gairebé intacte, el cadàver d’un soldat republicà, d’un brigadista internacional. L’exhumació va estar extraordinàriament interessant des del punt de vista científic i abassegadorament emotiva des del punt de vista humà. Ha permès reconstruir les circumstàncies de la mort de l’últim defensor republicà de la batalla de l’Ebre. Segons els investigadors calçava un 44 i feia, aproximadament, 1,80 m. Va morir pels efectes de la metralla, possiblement una granada que li va esclatar a prop, a la seva dreta. Un dels fragments li va partir en dos el fèmur dret, i fins a nou trossos de metralla li van entrar a la caixa toràcica per la banda dreta. També presentava fragments de metralla a les costelles. Probablement l’explosió li va arrencar la mà dreta i li va trencar el cúbit a l’alçada del canell. El peu esquerre, al seu torn, deuria quedar mig penjant. El soldat es va desplomar d’esquena damunt el sarró on portava estris d’afaitar, una ampolleta de vidre verd i altres objectes que no s’han pogut identificar. Del cinyell li penjava un plat d’alumini. De l’uniforme i els corretjams n’ha quedat ben poca cosa: algunes sivelles, botons i fragments de roba. De les sabates, se’n conserven les soles de cautxú, amb punteres de ferro. Encara tenia dues granades de fragmentació poloneses que no havia llençat, així com diversos paquetets de munició per a un fusell Mosin Nagant, de fabricació russa. Després de mort, els vencedors li deurien prendre el fusell i el casc, i el van deixar allà mig colgat. El més impressionant és la quantitat de beines de bala a l’entorn del cadàver, fet que palesa que el soldat va romandre disparant frenèticament contra els enemics que atacaven la posició i va restar al seu lloc de combat fins a la mort, protegint la retirada dels seus companys. L’excavació ha permès reconstruir el seu sacrifici 78 anys després.

Aquesta va ser una de les batalles més dures i desconegudes. El comandant del XV cos d’exèrcit, el tinent coronel Manuel Tagüeña, un dels caps més competents de l’exèrcit republicà, en veure la batalla perduda va decidir que efectius voluntaris de les brigades 11, 15, 31 i 33 cobrissin la retirada. Les tropes nacionals pensaven esclafar l’exèrcit popular amb facilitat, però van quedar frenades en sec a la línia defensiva. Els assalts van ser brutals: una tempesta d’acer va caure sobre les posicions republicanes, que van aguantar prou per salvar el XV cos d’exèrcit. No hi va haver supervivents, i aquest va ser el motiu pel qual aquesta salvatge batalla va romandre en l’oblit. Fins i tot els búnquers van ser dinamitats i ocultats fins que, al principi del segle XXI, l’Associació Lo Riu va aconseguir identificar els espais i va iniciar-ne la recuperació.

El sacrifici d’un centenar d’homes sabedors del seu fatal destí, entre aquests molts brigadistes, van salvar la vida de més de 20.000 companys defensors de la legalitat republicana. Aquest soldat va estar defensant la seva posició set dècades en el més terrible dels silencis. No sabem el seu nom però li donem les més eternes de les gràcies.

Font: link article complet


 Batalló Lincoln per la carretera entre la Torre de Fontaubella i Pradell

Fotos de l'exposició el Preludi de l'última batalla
Les Brigades Internacionals al Priorat 1938
de l'Associació No Jubilem la Memòria  
 
 




Aquest any el Govern de la Generalitat ha instaurat el 15 d’octubre de cada any com a "Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista"

La data coincideix amb l’aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys, màxim representant institucional dels ciutadans d’aquest país i únic president escollit democràticament de l’Europa occidental que ha estat executat pel feixisme.

Aquest acord de Govern s’ajusta a les nombroses resolucions i informes dels diversos organismes de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), i en particular a l’Informe amb data 22 de juliol de 2014 del relator especial de l’ONU sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, després de la seva visita a Catalunya el gener de 2014.









Del llistat de 1159 persones amb consells de Guerra a Catalunya nascudes  a altres països, amb o sense nacionalitat espanyola, més de 150 eren dones. Totes aquestes causes seran anul·lades per la Generalitat de Catalunya.



ALEMANYA

BECKMANN HAGGENEY, Marta  40 anys

GAUBINGER ZECHUEL, Adelaida  33 anys

HAASE SIMONSTEIN, Juana  44 anys

PAHNKE WITT, Elsa  35 anys

PREUGSCHAT PREUGSCHAT, Ana  34 anys



ANDORRA

CALVET SOLANA, Antonia  53 anys



ALGÈRIA

ESTEBAN RODRÍGUEZ, Efigenia 44 anys

GIMÉNEZ QUILES, Carmen  24 anys

LÓPEZ MORATA, Isabel  24 anys

SÁNCHEZ PÉREZ, Anita  25 anys

ZAPATA MARTÍNEZ, Isabel  24 anys



ARGENTINA

ANDREU VERDÚ, Josefa  34 anys

ASENCIO ESTORS, Josefa  29 anys

BARDISA SANTAMARIA, Bernadina  32 anys

BARÓ TOMÀS, Ángela  42 anys

BORDAS BRUNA, Teresa   27 anys

BORRÀS GRIÑÓ, Teresa  22 anys

BURGAL PÉREZ, Elena  42 anys

CASES BUILS, Beatriz  27 anys

CASTAÑO GARCÍA de VINUESA, Olga  25 anys

DÍAZ PÉREZ, Amelia  24 anys

DÍEZ SÁNCHEZ, Joaquina  47anys

FARRÀS VILA, Dolores   20 anys


FARRÉ GARÍ, Julia   33 anys


FERNÁNDEZ CABANERAS, Rosario  49 anys

GABARRA NOGUÉS, Armanda  24 anys


GABARRA NOGUÉS, Josefa  25 anys

GARCÍA SÁNCHEZ, Carmen  23 anys


GARRIGA SALVADOR, Isabel  28 anys

MORENO AGRELA, Esperanza  31 anys

PARRAMON PÉREZ, Eva   21 anys


PASCUAL PORDOMINGO, Casilda  28 anys

QUINTANA DELGADO, Dolores  48 anys

RODRÍGUEZ GARCIA, Rosario   28 anys


ROMERO GONZÁLEZ, Eloisa   58 anys

SARDÀ JOVER, Ester  23 anys

TERES MASOT, Antonia  26 anys



BÈLGICA

ROULANDS JENUT, Juana



BRASIL

CORREAS BRAVO, Lucía  24 anys

ESPEJA de la CALLE, Pilar  24 anys

MOLINA MORALES, María 35 anys


MOLINA ORTEGA, Francisca  31 anys

TRUJILLO GIL, Pilar  35 anys



XILE

TORRES DE LOS SANTOS, Nieves  25 anys

COLÒMBIA

DUFFÓ AMIGÓ, Olga  20 anys



COSTA RICA

BLASCO CASANOVAS, Rosa  30 anys



CUBA

DE LA VEGA CANO, María Teresa  54 anys

DÍAZ PERERA LA ROCHE, Julia

GONZÁLEZ IZAGUIRRE, Teresa  48 anys

MONÉS CASANOVAS, María  33 anys

MUÑOZ ROS, María de Jesús  53 anys

OLIVERAS PUCH, Sara  55 anys

PEDEMONTE SABÍN, María Teresa  46 anys

RAMÍREZ de CARTAGENA del RIESGO, Concepción  47 anys

REBULL ARREDONDO, Ernestina  65 anys


RECAS MARCOS, Teresa  49 anys

SANTALÓ SUÑOL, Marcelina  28 anys


SANZ ANDREU, Rosa Laura  52 anys

TEIXIDÓ CORRALES, Carmen  43 anys

VALDÉS Y DE PASTORS, Julia  57 anys



EQUADOR

RIVAS PAPASEÏT, Luisa  42 anys



FILIPINES

ACEVEDO GONZÁLEZ, Ángela  65 anys

NALDA ORTEGA, Amanda  42 anys



FRANÇA

AMADOR AMAYA, Dolores  38 anys


AMIELL LÓPEZ, Isabel Fernanda  26 anys


ANDORRA PAU, Justina  53 anys


ANDRE LOVIS, Helain   35 anys


ARBONÉS VIÑAS, Rosa

ARTIGAL JUCLÀ, Gertrudis  55 anys

ATMETLLÓ MAS, María   34 anys

AUDOUI DOSTOU, Juana 39 anys


BABOT RIVERA, Clara  30 anys

BARDAJÍ ESTARTUS, María  39 anys

BAULO VINAIXA, María   27 anys


BAULÓ VINAIXA, Marta  29 anys

BLASI GALNAU, Ivonne  42 anys

BOU COBIAN, Rosa  18 anys

BULLICH BULLICH, María  17 anys

CALPE PASTOR, Carmen  22 anys

CARPEZ GRETA, Ibonne  38 anys


CARRASCO SANZ, Igualdad  23 anys


CARRILLO OLIVARES, Isabel  19 anys

CASASÚS LAUTIER, Mélanie  46 anys

CHAMBON DE TOR, Ramona  23 anys


CHAMBON GOY, María Luisa  40 anys

CLARET FELIU, María ("Esposa del francès del Bar")  49 anys

COLOMA CABALLÉ, Alberta  25 anys

DIEZ LAHERA, Juliette  28 anys

DONAY DONAY, Antonia  45 anys


DUPONT EDMÉ, Madelaine 45 anys

DUPUY VIVÉ, María   44 anys


ELVIRA WEIGT, Julia  58 anys

FERANGE HYM, Matilde Aline  47 anys

FRANCÈS PIQUER, Emiliana  28 anys

FUSTÉ BABIA, Elisa  26 anys

GIL BODI, María  25 anys

JOVER PEBE, Luisa  37 anys

JUPIN, Jeanine  20 anys

KUNTZELMANN SIMÓN DE COLOMER, Gabriela  34 anys

LASPUERTAS GONZÁLEZ, Pilar  22 anys


LEFEBVRE VERMELEN, Margarita Alfonsa  56 anys


LIAÑO GIL, Concepción  30 anys

LÓPEZ MARTÍNEZ, Mariana  22 anys

MADERN COMAS, Janette  20 anys

MARTÍNEZ PADILLA, María  21 anys

MEDIONDO URDABURU, Juana  69 anys

MUNICH SOLER, María  57 anys

PEREIRA DANUNCIACIÓN, Dolores  28 anys

PÉREZ CLEMENTE, Julia   31 anys


PÉREZ CUELLO, Consolación  25 anys

PLANA GISTO, Luisa  29 anys

PONS ROCA, Crescencia  18 anys


PRADELL PAYTUVÍ, Antonia  36 anys

PUEYO BRUALLA, María Luisa  53 anys


PUIG PUJOL, Dolores  28 anys


PUIG PUJOL, Emilia  21 anys

RAMON GÓMEZ, Josefa  20 anys

REVILLA BOFALUY, Rosa  25 anys


RIBAS RAMOS, Paquita  22 anys

SALLÉS BONASTRE, Ana María   21 anys


SALMONT, María Ana  70 anys

SEMINO PAGÈS, Luisa  52 anys


SERRA BARTRINA, Libertad  26 anys

SIMONE FOURNIER, Marcela  27 anys

SPAÏNS CAVE, Enriqueta  43 anys

SUÑÉ PI, Margarita  45 anys

TURÓN RAT, Lucía  57 anys

VAILLÉS MILLS, Anita  22 anys

YVAN, Marie Yvone  53 anys



REGNE UNIT

BACCA, Mavis Francesca  34 anys



HONGRIA

TAKACSECK MUNKACY, Agnese

PIERINA RENZONI, María  42 anys

VENDITTI BIANCA, María  45 anys



MARROC

BARRERA CABANELLAS, Carmen  22 anys

SÁNCHEZ BRAGUI, María  23 anys



MÈXIC

BONNY WINBORNOT, Eugenia  41 anys

GUTIÉRREZ MEDIAVILLA, Elena  24 anys

LLORENS NUALART, Carmen  47 anys

PRIDA VIEIRA, Josefina  23 anys

VICENS GARCIA, María  38 anys



PANAMÀ

DEL RÍO RUBIANA, Petra  26 anys



POLÒNIA

BABECKA PONS, Karolina  20 anys

TREBAUN, Perla


WASWKI, Marian   43 anys



PORTUGAL

FERNÁNDEZ ANTA, María  24 anys



PUERTO RICO

CASTAÑÉ GONZÁLEZ, Hilda  25 anys

FALÚ DUAU, Natividad  42 anys

URQUIA BENET, Pilar  41 anys



SUÏSSA

FLUBACHER HAGLER, Ida  38 anys


GOEBEL ROMER, Catalina  39 anys

Font: Arxiu Tribunal Militar de Barcelona.




Gràcies al company Dani de la Brigada Intergeneracional que ens va acompanyar amb la seva música i ens va interpretar una emotiva cançó escrita pel fill d'un brigadista. La lletra diu així:


OBRINT ELS ULLS NO ES VEIA ALTRE CAMÍ (Mike Wild & Dani Caracola)

Avui fa més de setanta anys, / Now three score years and ten have past
ja estàs verda olivera de pau, / The olive tree of peace is green at last
i els qui van prendre el relleu lluitant /and you who took the flag and carried on the fight
sabíeu com nosaltres que era important./must know as we did that the cause was right
D’indrets llunyans molts vam venir,/from many lands and tongues we came
ningú per treure’n cap profit,/and no one came for private gain
de mines, camps, mansions de rics,/from mines and mills and ivory towers
tots per la lluita que sempre ens ha unit./to join the struggle that we knew was ours
No érem ingenus ni enganyats,/we were not dupes or mindless slaves
tampoc peons a un joc d’escacs,/we were not powns in some great game
la guerra fèiem per la pau,/we were at war and yet we were at peace
lluitant per tots i per la llibertat./we came to join the fight for freedom and release
Per quin motiu érem aquí?/so if they ask you why we came
Què ens va portar al vostre país?/what brought us here to fight for Spain
Si algú ens pregunta haurem de dir:/the only answer we would say
obrint els ulls, no es veia altre camí./our open eyes could see no other way
Sembrem on jauen tants amics/So sow this earth in which so many lie
llavors que mai han de morir,/I sow the seeds that must not die
i en harmonia un món bastim/and let the people live as one
on cadascú pugui fer el seu destí./that all may take their place beneath the sun
Per quin motiu érem aquí?/so if they ask you why we came
Què ens va portar al vostre país?/what brought us here to fight for Spain
Si algú ens pregunta haurem de dir:/the only answer we would say
obrint els ulls, no es veia altre camí./our open eyes could see no other way






 
















Els companys de Mallorca van llegir un manifest per la demolició de la vergonya feixista que suposa Sa Feixina. Cap monument feixista, ni aquí, ni enlloc!





MANIFEST SA FEIXINA SI QUE TOMBA

Assemblea Ciutadana


Davant la lentitud i recent paralització del procés d’enderrocament del monument franquista de Sa Feixina, un grup de persones i organitzacions hem decidit crear una assemblea ciutadana que impulsi, per higiene democràtica, la desaparició dels nostres carrers d’aquest clar exemple d’exaltació feixista.
Entenem que una situació com aquesta és desconeguda als països democràtics del nostre entorn, on s’han mantingut els espais de repressió com a centres de memòria (tal és el cas dels camps d’extermini nazi), però on s’han retirat del carrer tots els elements arquitectònics d’exaltació feixista.
Consideram que per a conèixer aquesta etapa funesta de la nostra història recent podem recórrer a museus, biblioteques i aules escolars sense necessitat de conviure amb la simbologia que un règim criminal i antidemocràtic va posar als nostres carrers per a perpetuar-se.

És evident que el dany sociològic, polític i psicològic de 40 anys de dictadura és encara notable. Comptam amb una esquerra que quan governa ho fa acomplexada i amb una dreta que no té cap inconvenient en defensar la simbologia franquista evitant en nombroses ocasions condemnar de forma oberta la dictadura.

El feixisme, per altra banda, és viu encara als nostres dies. A l’Europa del segle XXI es reprodueixen diàriament en el carrer atacs d’aquest signe contra immigrants o persones d’altres ideologies. També és notori el creixement dels partits neofeixistes en vots elecció rere elecció. La connivència o contextualització de la seva simbologia (passada o present) no fa cap favor als valors d’una societat lliure i democràtica.

Tornant a Mallorca, observam amb preocupació i perplexitat com algunes organitzacions conservacionistes, en la seva defensa del monument de Sa Feixina, i sota l’argument d’un proteccionisme irracional, acaben caient en un revisionisme històric plagat d’inexactituds - o directament falsedats - per a justificar el que és injustificable.

Tots els informes seriosos neguen cap valor arquitectònic a un monument amb unes connotacions feixistes inqüestionables. La seva inauguració pel dictador en persona, amb tota la parafernàlia feixista de l’època i el fet que, encara avui, apareguin banderes falangistes en els actes dels seus defensors no deixa espai per al dubte.

És voluntat d’aquesta assemblea treballar per a la desaparició de l’espai públic d’aquesta indecència en pedra i recuperar el projecte arquitectònic inicial, que permetia la visió de la mar per part dels nins del veí col·legi Jaume I. Una escola construïda en temps de la República que els franquistes convertiren en quarter militar després de pegar el cop d’estat.

Com a ciutadans i ciudadanes pensam que és una vergonya mantenir un monument que exalta idees antidemocràtiques i també la memòria d’un vaixell autor de crims contra la població civil i no estam disposats a acceptar-ho per més temps.

Demolició ja!

Galeria fotogràfica.