El 14 d'abril de 2010 un ciutadà argentí nascut a Galícia, Darío
Rivas, va presentar una querella davant la justícia argentina obrint la porta a
fer justícia a les víctimes del franquisme i la transició. La Causa 4591/10 per
crims de lesa humanitat i/o genocidi, crims comesos entre el 17 de juliol de
1936 i el 15 de juny de 1977, que instrueix la jutgessa María Romilda Servini,
és per a molts querellants l' esperança d'aplicar els principis dels drets
humans a unes víctimes menystingudes i humiliades que sempre han trobat la
porta de la justícia de l'estat espanyol tancada. Sense persones generoses i
entregades com la nostra advocada Ana Messuti aquesta via no hauria estat
possible, ella va ser una de les artífexs d'aquesta Causa que ha estat una eina
de reparació per als declarants en aquest procés.
Tot això és possible gràcies al fet que a la República Argentina
la justícia universal és una realitat no com al regne d'Espanya on les
pressions de països com Israel o la Xina van acabar amb aquest principi imprescindible
per a una democràcia plena, altre crim democràtic a afegir a la llarga llista
del PP que ha exterminat com cap altre partit les llibertats i els drets de
persones, col·lectius i pobles. Una República valenta que va fer els seus
deures i que va derogar la seva llei d'impunitat, llei de punt final, fent
possible jutjar els criminals de la seva dictadura, mentre aquest Regne
continua protegint als botxins emparats en una Llei d'Amnistia (1977) feta a
mida dels repressors. El 1977 la majoria de presos polítics havien abandonat
les presons per un Decret de 25 de novembre de 1975 després de la mort del
General que va morir matant, un indult general pel nomenament de Juan Carlos
como a rei. Però a aquells que van quedar engarjolats perquè l'indult no els
incloïa, ja que van ser considerats autors de crims de terrorisme. Després va
venir la llei d'Amnistia que va servir per a una minoria de presos i per a la
totalitat d'aquells que van formar part del Règim i el seu aparell repressor.
Així tornem a la raó bàsica de la propaganda, una mentida repetida moltes
vegades es converteix en aquest cas en la veritat de la nostra gens modèlica
Transició.
La data simbòlica de la proclamació de la Segona República com a
data inicial d'aquesta anomenada popularment com a querella argentina, és també
un homenatge a totes les víctimes que per defensar la seva legalitat van ser
assassinades pels colpistes en una disbauxa de terror i sang que va tenyir de
vermell tot l'estat espanyol. Els rojos van quedar sepultats sota els peus dels
militars feixistes, dels falangistes, de les oligarquies i de l'Església. Les
seves filles i fills, uns robats, tots estigmatitzats, discriminats i
condemnats al silenci per una dictadura genocida. Mentre a les seves nétes i
néts ignorats per la interminable Transició els hi continuen negant el dret a
la veritat, a la justícia i a la reparació.
Aquest mateix 14 d'abril de 2010 una represaliada pel
franquisme, Silvia Carretero, també va presentar querella per les esgarrifoses
tortures que va patir l'any 75 a mans del Comisari Conesa i el conegut com a
Billy el Niño. Silvia estava embarassada, la seva filla mai va conèixer el seu
pare, José Luis Sánchez-Bravo Solla, que va ser assassinat un 27 de setembre de
1975, compartint el terrible títol de darrer afusellat del franquisme
conjuntament amb els seus companys Xosé Humberto Baena Alonso i Ramón GarcíaSanz i els també assassinats Angel Otaegi i Jon Paredes Manot "Txiki"mort per les bales feixistes a Collserola. Una dictadura que va acabar matant i
una transició naixent esquitxada per la sang dels que van lluitar contra el
franquisme i pels drets de la classe treballadora.
Volem dedicar aquesta concentració a les nostres companyes i
companys que ja han pogut declarar als jutjats espanyols a requeriment de
l'exhort arribat des del Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Nº 1 de
Buenos Aires i del nostre company Felipe Moreno que ho va fer presencialment a
aquest mateix jutjat. L'any 2015 en Pere Fortuny, en Lluís Serra i en JuanMartínez van poder declarar als jutjats de Mollet del Vallès, de Barcelona i de
Rubí respectivament, ho van fer per Josep Fortuny batlle afusellat de Mollet,
per en Lluís Serra batlle afusellat del Prat de Llobregat i en Juan per ell
mateix per les tortures i l'empresonament sofert. Aquest estiu han pogut
declarar als jutjats de Rubí, Sabadell, Cornellà i Esplugues la Carmen Contero
pels seus oncles assassinats Agustín y Rafael López, l'Antonio Martos pel seu
germà Cipriano Martos torturat per la Guardia Civil a Reus, mort i enterrat en
secret a aquesta població, la Flor Calzada pel seu pare Antonio torturat iempresonat, el David Lora pel seu avi esclau del franquisme José Barajas, enXavier Pérez pel seu avi Justo Moure tinent d'alcalde afusellat i la MaiteBlázquez pel seu avi Joan Losa Campomar desaparegut forçós a una fossa comuna.
Els agraïm el seu valor, la seva dignitat i compromís a totes i tots. També
volem agrair a la nostra companya i advocada Pilar Rebaque l'acompanyament fet
als declarants.
Aquesta Causa continua el seu camí de justícia i va donant els
seus fruits. Per a totes les persones que han pogut declarar passar per una
instància judicial a explicar la veritat d'allò que van patir ells o els seus
familiars ha estat una catarsi, un acte ple d'emocions i de satisfacció per
deixar constància en un jutjat dels crims comesos, uns crims que no prescriuran
mai, ni sobre el paper, ni a les nostres memòries.
El 27 de setembre de 1975 van assassinar als batejats com últims
afusellats del franquisme, va ser al alba com va cantar Aute, un d’ells a
Collserola, Jon Paredes Manot. A Txiki el va ajusticiar un piquet de la guàrdia
civil, manat per un sergent. El van lligar amb un pi fent de base, en un
terreny de matossars i sotabosc, i el van falcar amb dues bosses de llast per
assegurar-se que entomaria les bales sense ser un blanc mòbil. No van disparar
tots de cop, i Txiki va tenir temps de morir cantant la primera estrofa del
“Eusko Gudariak”, l’himne dels soldats bascos.
Abans de començar a cantar, havia cridat “aberria alla hill!”,
l’eslògan castrista “pàtria o mort”. Quan, ja estès a terra, el suboficial li
va etzibar el tret de gràcia, el seu germà Mikel va fer un altre crit que va
ressonar com un eco per la serra de Collserola: “¡Hijos de puta!”
El germà i els amics el van amortallar amb un jersei que havia
teixit a mà una companya per tapar la sang i el sutge dels trets. El van
col·locar en una caixa de fusta de pi i abans de segellar-la Marc Palmés, un
dels seus advocats, li va fer una foto, que va passar al periodista Andreu
Claret.
El van agafar quan intentaven atracar la sucursal del Banc de
Bilbao. Persecució, trets i finalment els agafen. A Txiki, l’havien detectat
uns dies abans, tenia antecedents per haver pres part en les vagues i
manifestacions arran del Procés de Burgos (desembre, 1970), i el van anar a
buscar a casa, però va burlar la detenció. Ara la cosa era molt més greu:
l’acusaven d’haver mort un policia.
La Brigada d’Investigació Social (BIS) els hi aplica les
tortures habituals, que arrenquen declaracions a cada tira de pell. Una immensa
batuda fa caure persones de fe i de bona fe que havien amagat els bascos. El 26
d’abril anterior, Franco havia declarat l’estat d’excepció al País Basc, que
restringia encara més els escarransits drets ficticis d’un règim totalitari.
Plens poders als torturadors. Hi ha tants detinguts -4.625 en 1975!- que han d’habilitar la plaça de toros
de Bilbao per aplegar-los-hi.
Van jutjar Txiki en un Consell de Guerra al Govern Militar de
Barcelona, el 19 de setembre. Els seus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés,
només van tenir un dia per preparar la defensa en una pantomima de judici sense
cap garantia processal. Tot i això, els lletrats van introduir dubtes raonables
sobre que fos Txiki el que va disparar aquell tret letal. Dos testimonis,
l’ajudant de caixa i el de seguretat, afirmaven que havia estat una persona més
alta. Un dels policies armats del 091 que va participar en el tiroteig ni tan
sols el va reconèixer. Però sí que el reconeixen altres dos policies i
naturalment els agents de la terrible policia política. Un jutjat de militars
franquistes en té prou amb això i amb una declaració autoinculpatòria obtinguda
sota tortura per emetre una sentència de mort, el 20 de setembre. Sis dies
després, el Consell de Ministres dóna per bona la sentència i li comuniquen a
Txiki a les vuit del vespre. Dotze hores de capella que Txiki va afrontar amb
serenitat i enteresa, i fins i tot fent alguna broma per animar els amics i
familiars que li feien costat.
A les vuit del matí, en un Land Rover de la guàrdia civil el
traslladaven al cementiri de Cerdanyola per executar-lo.
La imatge del Txiki que ens ha quedat és la d’un jove
que no va poder envellir, un noi de Zalamea de la Serena (Badajoz) que amb una
família molt humil de matrimoni i sis fills havia emigrat al País Basc de nen.
Queremos leer el preámbulo del
decreto de 1975 que indulta a todos aquellos presos políticos que no tengan
delitos de sangre y a los que no estén relacionados con acciones de terrorismo,
algunos quedarán en libertad y otros verán rebajadas sus penas. Estas son las
palabras del rey emérito recogidas en el BOE con sus loas al dictador. En julio
de 1976 habrá una amnistía parcial y en 1977 la conocida como Ley de Amnistía
servirá a una minoría de presos y a la totalidad de represores, autores
materiales, ideólogos, cargos políticos y de la administración franquista.
PRESIDENCIA DEL GOBIERNO
DECRETO 2940/1975, de 25 de
noviembre, por el que se concede indulto general con motivo de la proclamación
de Su Majestad Don Juan Carlos de Borbón como Rey de España.
Deseo comenzar mi reinado haciendo
uso de la prerrogativa de Gracia que me confiere el artículo sexto de la Ley
Orgánica del Estado. Enaltecer la Justicia -que es el fundamento del Orden y la
Libertad con el ejercicio de la Clemencia, ha sido una constante en la línea de
nuestras mejores tradiciones históricas y religiosas. La instauración en Mi
persona de la Monarquía Española ha de significar una reafirmación de los
propósitos de convivencia solidaria y pacífica entre todos los españoles. La
promulgación de este indulto general constituye asimismo un homenaje a la memoria
de la egregia figura del Generalísimo Franco, artífice del progresivo
desarrollo en la Paz de que ha disfrutado España en las últimas cuatro décadas,
durante las cuales otorgó once indultos generales e innumerables indultos
particulares. Deseo y espero que los españoles a quienes haga beneficiarios de
esta decisión real se incorporen, con el mejor espíritu de servicio a la
Patria, a esta convocatoria a la concordia nacional para consolidar el
principal objetivo de la Monarquía: el bien irrenunciable de la Paz. En su
virtud, a propuesta de los Ministros de Justicia, del Ejército, de Marina y del
Aire, y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día
veinticinco de noviembre de mil novecientos setenta y cinco.
El pistoletazo de salida a una
transición de olvido basada en mentiras.
Aquest setembre també volem recordar a Pascual Carrilero
Carrilero que va patir terribles tortures físiques i psicològiques que
l’acompanyarien fins al dia de la seva mort. Ell va ser una de les últimes
persones en veure Cipriano Martos Jiménez, torturat a la caserna de la Guardia
Civil de Reus i mort a l’hospital d’aquesta localitat a causa de la ingesta
d’un líquid corrosiu i abrasiu que el va cremar fins a matar-lo, després de
colpejar-lo sense pietat. Era el
17 de setembre de 1973. Pascual i Cipriano esperen rebre justícia a través de
les querelles presentades pels seus familiars a l’Argentina.
Poema que Pascual va escriure a Cipriano Martos.
Me despierto
A media noche,
Muchas noches
Pienso en ti.
No duermo, no puedo
Descansar en paz,
No puedo.
Tus asesinos
Pasan delante de mi,
Me desafían orgullosos,
Me humillan.
Te mataron Cipriano
La Guardia Civil,
Si pudiera dormir,
Pero no puedo,
Pensando en ti.
Leeremos las torturas a las que fue sometido nuestro
compañero Felipe Moreno, portavoz de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la
Querella Argentina contra els crims del franquisme.
Me llamo Felipe Moreno y me detuvieron el 13 de octubre
de 1975. En aquella época yo militaba en el PCE (m-l), en Madrid. Aquel mes
hubo muchas caídas -detenciones- de militantes de mi partido y del FRAP, y yo
acudía a una cita de seguridad en el Alcázar de Segovia. Quería saber si mi
contacto con el partido había sido detenido. Al llegar me estaban esperando
seis policías secretas. Cuando entré en el Alcázar me pusieron una pistola en
la sien y otra en los riñones. Enseguida llegó un coche, me esposaron y me
tiraron en la parte trasera del vehículo, y a toda prisa me llevaron a la
Dirección General de Seguridad (DGS).
Fue el 13 de octubre, después de los fusilamientos de
tres de mis compañeros el 27 de septiembre y en ese contexto de especial
represión contra nosotros. Recuerdo la portada de la revista "Cambio
16" de aquel verano, donde el Jefe Superior de Policía declaraba: "Guerra
al FRAP".
Una vez en la DGS me subieron al tercer piso, sin pasar
por ningún registro administrativo ni por ninguna revisión médica. Durante el
paseo por las dependencias, los policías, tanto de paisano como uniformados, me
dieron tortazos y puñetazos, hasta que llegué al despacho de Conesa... allí
estaba también "Billy el Niño"que era el que más se ensañaba",
estaba en el despacho, junto a tres policías más y otros dos que se mantuvieron
al margen y nunca me tocaron. Después supe que eran los que tenían que firmar el
atestado y, al tener que identificarse en el mismo, se cuidaron de no
participar en las palizas para evitar posibles denuncias. Estuve dos días en
que no sabían quién era yo, ya que llevaba documentación falsa. Al tercer día
me identificaron. Durante todo ese tiempo no hicieron otra cosa que pegarme,
pegarme, pegarme..., con porras, puños y demás. Luego, cuando tenían que
descansar, me esposaban a los radiadores del despacho. Todo aquel que pasaba
por allí, me daba patadas o me insultaba. Así estuve tres días.
Roberto Conesa me dio algún tortazo, aunque él se
limitaba a dirigir el interrogatorio sentado en un sillón. Una vez me dijo
Conesa: "Yo soy un profesional, si ganáis estaré con vosotros".
Billy el Niño era tan sádico como lo han descrito tantas
otras víctimas, sin duda. A mi me sujetaban dos policías las piernas, él se
ponía encima y con una porra me pegaba en los genitales. Luego me estiraba
sobre una mesa con las plantas de los pies sobresaliendo y las golpeaba hasta
que se hinchaban. Esperaba a que se enfriaran y volvía a empezar. Otras veces
me hizo ponerme en cuclillas y saltar sobre las plantas destrozadas de los
pies, lo que llamaban irónicamente hacer el pato. Todo esto duró trece días,
estando ya en los calabozos de la DGS. Algunos de sus compañeros fueron objeto
de torturas como la picana eléctrica, la bañera, etc. Y luego estaban las
torturas psicológicas, como las amenazas de ejecución que recibió, ya que no
constaba su detención.
Me han quedado múltiples secuelas. Tengo una hernia de
hiato, testículo desprendido, un talón roto que se curó por sí mismo, y que me
sirve de barómetro para los cambios de tiempo. La cadera un poco desplazada, lo
que me hace cojear ligeramente.
Me acusaron de pertenecer el PCE (m-l) y al FRAP, aunque
yo sólo me declaré sindicalista de una de sus organizaciones, la Organización
Sindical Obrera (OSO). Me sacaron informes y la declaración de una persona que
me identificaba como militante del partido. Localizaron mi casa y en los
registros encontraron libros y papeles del partido, así como unas notas
antiguas del FRAP. Me aplicaron la Ley Antiterrorista y me acusaron de
pertenecer a banda armada. Por lo que estuve 10 días más en la DGS. El 25 de
octubre me pasaron a la cárcel de Carabanchel, sin visitar ningún médico ni ver
al juez. Allí estuve en las celdas de incomunicación. Todo ello por orden del
Tribunal Militar número 5 de Madrid.
Vi al juez por primera vez a finales de noviembre, me
vino a visitar a la cárcel. Todo el tiempo estuve incomunicado, sólo salíamos
de las celdas para ducharnos una vez cada 15 días. Estuve en la cárcel hasta
octubre de 1977.
Me llamo ANTONIO CALZADA DÍAZ y
sufrí la represión franquista en mis carnes. Vine al mundo en 1916 en La
Campana, Sevilla, en una familia trabajadora con muchas bocas que alimentar lo
que me llevó a casa de una tía en Nerva, Huelva. Desde mi juventud supe que
tenía que defender los derechos de los trabajadores y me afilie a la CNT lo que
me acarreó algunos meses de prisión en el 32 y el 34. En el 36 trabajaba de
camarero en el Casino cuando el fascismo nos golpeó a todos los que nos
comprometimos en la defensa de la República. Y por formar parte de esa defensa
tuve que huir para entregarme unos meses después ante el acorralamiento que
estaba sufriendo. Acabé con una pena de muerte conmutada y un periplo por
varias prisiones hasta que en 1944 salí en libertad, aunque no me dejaron ser
libre. Con cincuenta años tuve que irme donde no podían pedirme salvoconducto
alguno, vivía entonces en L'Hospitalet de Llobregat. Y aún después de muerto mi
familia tuvo que sufrir la pena y la humillación de la presencia de la Guardia
Civil en mi propia casa para un control. ¿Cuándo se me hará justicia? ¿Y a mi
cuñado fusilado? ¿Quién encontrará a mi cuñado desaparecido?
Me llamo Rafael López Álvarez y
tengo 26 años desde el día que me robaron la vida por la espalda unos fascistas
mentirosos. Mi madre ya llevaba luto por dos de mis hermanos, dos vidas
usurpadas por los golpistas y para que no tuviera que llorar por un tercero me
eché al monte, para hacer crecer la simiente que mis hermanos regaron con su
sangre. No pude evitar que mi madre y mi novia derramaran sus lágrimas por mi.
Durante demasiados años fui
considerado como un delincuente no como un luchador antifascista, que es lo que
soy. Todavía los compañeros, que como yo decidimos no dejarnos esclavizar por
el franquismo, llevamos el estigma de los que fueron demonizados por una
dictadura ladrona y asesina.
Em dic Lluís Serra i Giribert i
sóc fill de Manresa des de l'any de 1903, però vaig créixer a l'Horta de Sant
Joan. Bon home, idealista, generós, obert i afable així em qualificaven els meu
coneguts i així volia ser. Militant del PSUC, vaig ser alcalde del Prat de
Llobregat fins que vaig decidir anar-me al front a lluitar per la República.
Vaig estar al camp d'aviació de Reus per això vaig tenir l'oportunitat de fugir
quan entraven les tropes franquistes. No vaig voler, tenia una dona i un fill
de pocs mesos en el meu cor. Vaig ser detingut, com ja sabia que passaria, però
vaig calcular malament perquè dels 30 anys que pensava en caurien vaig acabar
afusellat un 18 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.
Al meu consell de guerra diuen que
em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em
vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim
moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a
través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per
tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem fins a quan?
Me llamo JOSÉ BARAJAS GALIANO y
soy natural de Huelma en la provincia de Jaén. Nací el 11 de abril de 1916, mes
republicano, como yo. Heredé de mi padre sus ideas socialistas y llegado el
momento de defender nuestra República no lo dudé un segundo, no nos podían
quitar lo que el pueblo había decidido en las urnas. Luché contra el fascismo
pero este nos ganó la partida y acabé formando parte de un Batallón de
Trabajadores o lo que es lo mismo, siendo un esclavo del franquismo. Vi
enfermar y morir de hambre y frío a compañeros que no pudieron resistir más
aquel tormento. Ellos no han recibido justicia, los supervivientes tampoco, no
nos devolvieron aquello por lo que luchamos y no hemos tenido el reconocimiento
de nuestro sufrimiento ¿hasta cuándo?
Me llamo AGUSTÍN LÓPEZ ALVÁREZ y soy de Órgiva, Granada. A los 9
años ya aprendí lo que era trabajar y ser explotado. Supe que lo único que nos
sacaría de la miseria era la educación y con mucho sacrificio fui a la escuela.
Más tarde me afilié a las Juventudes Libertarias donde me formé políticamente.
Tras el golpe de estado fascista luché en el ejército republicano y siendo
teniente, y estando herido, fui hecho prisionero. Estuve en un campo de concentración
y en varias prisiones. En 1942 fui juzgado por unos tribunales ilegales de un
estado ilegal y condenado por rebelión ¡qué cinismo! Me asesinaron con 28 años
un 22 de mayo de 1943 en Granada dejando mujer y un hijo al que siempre he
añorado.
Defendí la legalidad democrática ¿y qué he recibido a cambio?
Mis asesinos no han sido juzgados, su dictadura tampoco y mi juicio no ha sido
anulado. ¿Hasta cuándo?
So tiña 27 anos e tres fillos moi pequenos cando me asasinaron.
Chámome JUSTO MOURE GIRÁLDEZ. O meu delito para os golpistas ser tenente de
alcalde polo partido socialista en A Cañiza, Pontevedra. Eu non entendín nada o
día que ingresei na cadea, non entendín nada o día do meu xuízo, non entendín
nada a tarde do 31 de outubro de 1936 cando fun fusilado xunto os meus
compañeiros Antonio, Tirso e Xesús no Castro de Vigo. Non entendín nada porque
simplemente era inocente. Fun xulgado polos culpables de roubarnos a democracia
pola forza do terror.
Eles nunca foron xulgados polos seus crimes e a farsa de
xuízo que me fixeron aínda non foi anulado. Ata cando?
Els que m'estimem, que mai han deixat de lluitar per mi,
i jo mateix, hem complert massa anys d'impunitat franquista i democràtica. I em
pregunto: Fins a quan?
Em dic JOAN LOSA CAMPOMAR amb domicili al Port de
Pollença a Mallorca. Sóc republicà, militant d’Esquerra Republicana i la meva
professió és mecànic dentista. Amb el cop d’estat dels traïdors a la legalitat
de la República les illes van ser reprimides i convertides en una terra de mort
sense guerra. Jo vaig ser empresonat i el 22 de gener de 1937 vaig sortir amb
llibertat enyorant tornar a una casa que mai més vaig trepitjar. Em van fer
pujar a un camió conduït per falangistes i em van traslladar al cementiri de
Porreres, en aquell moment vaig saber que mai més tornaria abraçar la meva dona
i la meva filla petita. Només tenia 34 anys i fa més de 79 anys que estic
desaparegut per la força dins d’una fossa comuna esperant veure la llum i
descansar per fi al costat de la meva dona. Quants anys més hauré d’esperar?
Esperem que la justícia negada a l’estat espanyol arribi
de la mà de la justícia universal a través de la República Argentina. Ja s’han
fet passos molt importants, s’ha recorregut un llarg camí des del 2010, moltes
víctimes s’han vist reparades pel sol fet de poder declarar en un jutjat
espanyol encara que sigui per una causa oberta a l’Argentina, s’han obert
fosses i vindran més exhumacions judicials gràcies a aquestes querelles. És
possible que en els mesos vinents es produeixin declaracions dels que van
formar part de l’aparell de la dictadura, els exhorts ja estan als jutjats
espanyols, esperem que ben aviat tinguem dates concretes per tal que la
jutgessa argentina María Servini pugui viatjar a prendre aquestes declaracions
abans que acabi l’any.
Nosaltres romandrem aquí el darrer dissabte de cada mes
com fa més de 7 anys demanant veritat, justícia i reparació, l’anul·lació del
judici del President Companys i de tots els judicis del franquisme, fent costat
els querellants a l’Argentina perquè és de justícia.
Gràcies a
totes i a tots.
També ens van acompanyar alguns membres de la Coordinadora X-24, que lluita per les famílies que van patir el robatori de les seves filles i fills i que es concentren cada diumenge primer de mes a les 11 del matí a la plaça Sant Jaume demanant justícia per a què els seus casos siguin investigats i així poder recompondre les seves famílies trencades pel franquisme.
Galeria fotogràfica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada