diumenge, 2 d’octubre de 2016

SETANTA-QUATRENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ELS NOSTRES DECLARANTS A L'ARGENTINA.



El 14 d'abril de 2010 un ciutadà argentí nascut a Galícia, Darío Rivas, va presentar una querella davant la justícia argentina obrint la porta a fer justícia a les víctimes del franquisme i la transició. La Causa 4591/10 per crims de lesa humanitat i/o genocidi, crims comesos entre el 17 de juliol de 1936 i el 15 de juny de 1977, que instrueix la jutgessa María Romilda Servini, és per a molts querellants l' esperança d'aplicar els principis dels drets humans a unes víctimes menystingudes i humiliades que sempre han trobat la porta de la justícia de l'estat espanyol tancada. Sense persones generoses i entregades com la nostra advocada Ana Messuti aquesta via no hauria estat possible, ella va ser una de les artífexs d'aquesta Causa que ha estat una eina de reparació per als declarants en aquest procés.

Tot això és possible gràcies al fet que a la República Argentina la justícia universal és una realitat no com al regne d'Espanya on les pressions de països com Israel o la Xina van acabar amb aquest principi imprescindible per a una democràcia plena, altre crim democràtic a afegir a la llarga llista del PP que ha exterminat com cap altre partit les llibertats i els drets de persones, col·lectius i pobles. Una República valenta que va fer els seus deures i que va derogar la seva llei d'impunitat, llei de punt final, fent possible jutjar els criminals de la seva dictadura, mentre aquest Regne continua protegint als botxins emparats en una Llei d'Amnistia (1977) feta a mida dels repressors. El 1977 la majoria de presos polítics havien abandonat les presons per un Decret de 25 de novembre de 1975 després de la mort del General que va morir matant, un indult general pel nomenament de Juan Carlos como a rei. Però a aquells que van quedar engarjolats perquè l'indult no els incloïa, ja que van ser considerats autors de crims de terrorisme. Després va venir la llei d'Amnistia que va servir per a una minoria de presos i per a la totalitat d'aquells que van formar part del Règim i el seu aparell repressor. Així tornem a la raó bàsica de la propaganda, una mentida repetida moltes vegades es converteix en aquest cas en la veritat de la nostra gens modèlica Transició.

La data simbòlica de la proclamació de la Segona República com a data inicial d'aquesta anomenada popularment com a querella argentina, és també un homenatge a totes les víctimes que per defensar la seva legalitat van ser assassinades pels colpistes en una disbauxa de terror i sang que va tenyir de vermell tot l'estat espanyol. Els rojos van quedar sepultats sota els peus dels militars feixistes, dels falangistes, de les oligarquies i de l'Església. Les seves filles i fills, uns robats, tots estigmatitzats, discriminats i condemnats al silenci per una dictadura genocida. Mentre a les seves nétes i néts ignorats per la interminable Transició els hi continuen negant el dret a la veritat, a la justícia i a la reparació.

Aquest mateix 14 d'abril de 2010 una represaliada pel franquisme, Silvia Carretero, també va presentar querella per les esgarrifoses tortures que va patir l'any 75 a mans del Comisari Conesa i el conegut com a Billy el Niño. Silvia estava embarassada, la seva filla mai va conèixer el seu pare, José Luis Sánchez-Bravo Solla, que va ser assassinat un 27 de setembre de 1975, compartint el terrible títol de darrer afusellat del franquisme conjuntament amb els seus companys Xosé Humberto Baena Alonso i Ramón GarcíaSanz i els també assassinats Angel Otaegi i Jon Paredes Manot "Txiki"mort per les bales feixistes a Collserola. Una dictadura que va acabar matant i una transició naixent esquitxada per la sang dels que van lluitar contra el franquisme i pels drets de la classe treballadora.




Volem dedicar aquesta concentració a les nostres companyes i companys que ja han pogut declarar als jutjats espanyols a requeriment de l'exhort arribat des del Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Nº 1 de Buenos Aires i del nostre company Felipe Moreno que ho va fer presencialment a aquest mateix jutjat. L'any 2015 en Pere Fortuny, en Lluís Serra i en JuanMartínez van poder declarar als jutjats de Mollet del Vallès, de Barcelona i de Rubí respectivament, ho van fer per Josep Fortuny batlle afusellat de Mollet, per en Lluís Serra batlle afusellat del Prat de Llobregat i en Juan per ell mateix per les tortures i l'empresonament sofert. Aquest estiu han pogut declarar als jutjats de Rubí, Sabadell, Cornellà i Esplugues la Carmen Contero pels seus oncles assassinats Agustín y Rafael López, l'Antonio Martos pel seu germà Cipriano Martos torturat per la Guardia Civil a Reus, mort i enterrat en secret a aquesta població, la Flor Calzada pel seu pare Antonio torturat iempresonat, el David Lora pel seu avi esclau del franquisme José Barajas, enXavier Pérez pel seu avi Justo Moure tinent d'alcalde afusellat i la MaiteBlázquez pel seu avi Joan Losa Campomar desaparegut forçós a una fossa comuna. Els agraïm el seu valor, la seva dignitat i compromís a totes i tots. També volem agrair a la nostra companya i advocada Pilar Rebaque l'acompanyament fet als declarants.


Aquesta Causa continua el seu camí de justícia i va donant els seus fruits. Per a totes les persones que han pogut declarar passar per una instància judicial a explicar la veritat d'allò que van patir ells o els seus familiars ha estat una catarsi, un acte ple d'emocions i de satisfacció per deixar constància en un jutjat dels crims comesos, uns crims que no prescriuran mai, ni sobre el paper, ni a les nostres memòries.





El 27 de setembre de 1975 van assassinar als batejats com últims afusellats del franquisme, va ser al alba com va cantar Aute, un d’ells a Collserola, Jon Paredes Manot. A Txiki el va ajusticiar un piquet de la guàrdia civil, manat per un sergent. El van lligar amb un pi fent de base, en un terreny de matossars i sotabosc, i el van falcar amb dues bosses de llast per assegurar-se que entomaria les bales sense ser un blanc mòbil. No van disparar tots de cop, i Txiki va tenir temps de morir cantant la primera estrofa del “Eusko Gudariak”, l’himne dels soldats bascos.

Abans de començar a cantar, havia cridat “aberria alla hill!”, l’eslògan castrista “pàtria o mort”. Quan, ja estès a terra, el suboficial li va etzibar el tret de gràcia, el seu germà Mikel va fer un altre crit que va ressonar com un eco per la serra de Collserola: “¡Hijos de puta!”

El germà i els amics el van amortallar amb un jersei que havia teixit a mà una companya per tapar la sang i el sutge dels trets. El van col·locar en una caixa de fusta de pi i abans de segellar-la Marc Palmés, un dels seus advocats, li va fer una foto, que va passar al periodista Andreu Claret.

El van agafar quan intentaven atracar la sucursal del Banc de Bilbao. Persecució, trets i finalment els agafen. A Txiki, l’havien detectat uns dies abans, tenia antecedents per haver pres part en les vagues i manifestacions arran del Procés de Burgos (desembre, 1970), i el van anar a buscar a casa, però va burlar la detenció. Ara la cosa era molt més greu: l’acusaven d’haver mort un policia.

La Brigada d’Investigació Social (BIS) els hi aplica les tortures habituals, que arrenquen declaracions a cada tira de pell. Una immensa batuda fa caure persones de fe i de bona fe que havien amagat els bascos. El 26 d’abril anterior, Franco havia declarat l’estat d’excepció al País Basc, que restringia encara més els escarransits drets ficticis d’un règim totalitari. Plens poders als torturadors. Hi ha tants detinguts -4.625 en 1975!-  que han d’habilitar la plaça de toros de Bilbao per aplegar-los-hi.

Van jutjar Txiki en un Consell de Guerra al Govern Militar de Barcelona, el 19 de setembre. Els seus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés, només van tenir un dia per preparar la defensa en una pantomima de judici sense cap garantia processal. Tot i això, els lletrats van introduir dubtes raonables sobre que fos Txiki el que va disparar aquell tret letal. Dos testimonis, l’ajudant de caixa i el de seguretat, afirmaven que havia estat una persona més alta. Un dels policies armats del 091 que va participar en el tiroteig ni tan sols el va reconèixer. Però sí que el reconeixen altres dos policies i naturalment els agents de la terrible policia política. Un jutjat de militars franquistes en té prou amb això i amb una declaració autoinculpatòria obtinguda sota tortura per emetre una sentència de mort, el 20 de setembre. Sis dies després, el Consell de Ministres dóna per bona la sentència i li comuniquen a Txiki a les vuit del vespre. Dotze hores de capella que Txiki va afrontar amb serenitat i enteresa, i fins i tot fent alguna broma per animar els amics i familiars que li feien costat.

A les vuit del matí, en un Land Rover de la guàrdia civil el traslladaven al cementiri de Cerdanyola per executar-lo.

La imatge del Txiki que ens ha quedat és la d’un jove que no va poder envellir, un noi de Zalamea de la Serena (Badajoz) que amb una família molt humil de matrimoni i sis fills havia emigrat al País Basc de nen.




 Història d'una fotografia històrica, un relat que parla de valentia i compromís explicada pel nostre company Pep Cruanyes publicada al diari Ara.



Queremos leer el preámbulo del decreto de 1975 que indulta a todos aquellos presos políticos que no tengan delitos de sangre y a los que no estén relacionados con acciones de terrorismo, algunos quedarán en libertad y otros verán rebajadas sus penas. Estas son las palabras del rey emérito recogidas en el BOE con sus loas al dictador. En julio de 1976 habrá una amnistía parcial y en 1977 la conocida como Ley de Amnistía servirá a una minoría de presos y a la totalidad de represores, autores materiales, ideólogos, cargos políticos y de la administración franquista.




PRESIDENCIA DEL GOBIERNO

DECRETO 2940/1975, de 25 de noviembre, por el que se concede indulto general con motivo de la proclamación de Su Majestad Don Juan Carlos de Borbón como Rey de España.

Deseo comenzar mi reinado haciendo uso de la prerrogativa de Gracia que me confiere el artículo sexto de la Ley Orgánica del Estado. Enaltecer la Justicia -que es el fundamento del Orden y la Libertad con el ejercicio de la Clemencia, ha sido una constante en la línea de nuestras mejores tradiciones históricas y religiosas. La instauración en Mi persona de la Monarquía Española ha de significar una reafirmación de los propósitos de convivencia solidaria y pacífica entre todos los españoles. La promulgación de este indulto general constituye asimismo un homenaje a la memoria de la egregia figura del Generalísimo Franco, artífice del progresivo desarrollo en la Paz de que ha disfrutado España en las últimas cuatro décadas, durante las cuales otorgó once indultos generales e innumerables indultos particulares. Deseo y espero que los españoles a quienes haga beneficiarios de esta decisión real se incorporen, con el mejor espíritu de servicio a la Patria, a esta convocatoria a la concordia nacional para consolidar el principal objetivo de la Monarquía: el bien irrenunciable de la Paz. En su virtud, a propuesta de los Ministros de Justicia, del Ejército, de Marina y del Aire, y previa deliberación del Consejo de Ministros en su reunión del día veinticinco de noviembre de mil novecientos setenta y cinco.

El pistoletazo de salida a una transición de olvido basada en mentiras.




















Aquest setembre també volem recordar a Pascual Carrilero Carrilero que va patir terribles tortures físiques i psicològiques que l’acompanyarien fins al dia de la seva mort. Ell va ser una de les últimes persones en veure Cipriano Martos Jiménez, torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus i mort a l’hospital d’aquesta localitat a causa de la ingesta d’un líquid corrosiu i abrasiu que el va cremar fins a matar-lo, després de colpejar-lo sense pietat.  Era el 17 de setembre de 1973. Pascual i Cipriano esperen rebre justícia a través de les querelles presentades pels seus familiars a l’Argentina.

Poema que Pascual va escriure a Cipriano Martos.

Me despierto
A media noche,
Muchas noches
Pienso en ti.

No duermo, no puedo
Descansar en paz,
No puedo.

Tus asesinos
Pasan delante de mi,
Me desafían orgullosos,
Me humillan.

Te mataron Cipriano
La Guardia Civil,
Si pudiera dormir,
Pero no puedo,
Pensando en ti.




Leeremos las torturas a las que fue sometido nuestro compañero Felipe Moreno, portavoz de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del franquisme.

Me llamo Felipe Moreno y me detuvieron el 13 de octubre de 1975. En aquella época yo militaba en el PCE (m-l), en Madrid. Aquel mes hubo muchas caídas -detenciones- de militantes de mi partido y del FRAP, y yo acudía a una cita de seguridad en el Alcázar de Segovia. Quería saber si mi contacto con el partido había sido detenido. Al llegar me estaban esperando seis policías secretas. Cuando entré en el Alcázar me pusieron una pistola en la sien y otra en los riñones. Enseguida llegó un coche, me esposaron y me tiraron en la parte trasera del vehículo, y a toda prisa me llevaron a la Dirección General de Seguridad (DGS).

Fue el 13 de octubre, después de los fusilamientos de tres de mis compañeros el 27 de septiembre y en ese contexto de especial represión contra nosotros. Recuerdo la portada de la revista "Cambio 16" de aquel verano, donde el Jefe Superior de Policía declaraba: "Guerra al FRAP".

Una vez en la DGS me subieron al tercer piso, sin pasar por ningún registro administrativo ni por ninguna revisión médica. Durante el paseo por las dependencias, los policías, tanto de paisano como uniformados, me dieron tortazos y puñetazos, hasta que llegué al despacho de Conesa... allí estaba también "Billy el Niño"que era el que más se ensañaba", estaba en el despacho, junto a tres policías más y otros dos que se mantuvieron al margen y nunca me tocaron. Después supe que eran los que tenían que firmar el atestado y, al tener que identificarse en el mismo, se cuidaron de no participar en las palizas para evitar posibles denuncias. Estuve dos días en que no sabían quién era yo, ya que llevaba documentación falsa. Al tercer día me identificaron. Durante todo ese tiempo no hicieron otra cosa que pegarme, pegarme, pegarme..., con porras, puños y demás. Luego, cuando tenían que descansar, me esposaban a los radiadores del despacho. Todo aquel que pasaba por allí, me daba patadas o me insultaba. Así estuve tres días.

Roberto Conesa me dio algún tortazo, aunque él se limitaba a dirigir el interrogatorio sentado en un sillón. Una vez me dijo Conesa: "Yo soy un profesional, si ganáis estaré con vosotros".

Billy el Niño era tan sádico como lo han descrito tantas otras víctimas, sin duda. A mi me sujetaban dos policías las piernas, él se ponía encima y con una porra me pegaba en los genitales. Luego me estiraba sobre una mesa con las plantas de los pies sobresaliendo y las golpeaba hasta que se hinchaban. Esperaba a que se enfriaran y volvía a empezar. Otras veces me hizo ponerme en cuclillas y saltar sobre las plantas destrozadas de los pies, lo que llamaban irónicamente hacer el pato. Todo esto duró trece días, estando ya en los calabozos de la DGS. Algunos de sus compañeros fueron objeto de torturas como la picana eléctrica, la bañera, etc. Y luego estaban las torturas psicológicas, como las amenazas de ejecución que recibió, ya que no constaba su detención.

Me han quedado múltiples secuelas. Tengo una hernia de hiato, testículo desprendido, un talón roto que se curó por sí mismo, y que me sirve de barómetro para los cambios de tiempo. La cadera un poco desplazada, lo que me hace cojear ligeramente.

Me acusaron de pertenecer el PCE (m-l) y al FRAP, aunque yo sólo me declaré sindicalista de una de sus organizaciones, la Organización Sindical Obrera (OSO). Me sacaron informes y la declaración de una persona que me identificaba como militante del partido. Localizaron mi casa y en los registros encontraron libros y papeles del partido, así como unas notas antiguas del FRAP. Me aplicaron la Ley Antiterrorista y me acusaron de pertenecer a banda armada. Por lo que estuve 10 días más en la DGS. El 25 de octubre me pasaron a la cárcel de Carabanchel, sin visitar ningún médico ni ver al juez. Allí estuve en las celdas de incomunicación. Todo ello por orden del Tribunal Militar número 5 de Madrid.

Vi al juez por primera vez a finales de noviembre, me vino a visitar a la cárcel. Todo el tiempo estuve incomunicado, sólo salíamos de las celdas para ducharnos una vez cada 15 días. Estuve en la cárcel hasta octubre de 1977.




Me llamo ANTONIO CALZADA DÍAZ y sufrí la represión franquista en mis carnes. Vine al mundo en 1916 en La Campana, Sevilla, en una familia trabajadora con muchas bocas que alimentar lo que me llevó a casa de una tía en Nerva, Huelva. Desde mi juventud supe que tenía que defender los derechos de los trabajadores y me afilie a la CNT lo que me acarreó algunos meses de prisión en el 32 y el 34. En el 36 trabajaba de camarero en el Casino cuando el fascismo nos golpeó a todos los que nos comprometimos en la defensa de la República. Y por formar parte de esa defensa tuve que huir para entregarme unos meses después ante el acorralamiento que estaba sufriendo. Acabé con una pena de muerte conmutada y un periplo por varias prisiones hasta que en 1944 salí en libertad, aunque no me dejaron ser libre. Con cincuenta años tuve que irme donde no podían pedirme salvoconducto alguno, vivía entonces en L'Hospitalet de Llobregat. Y aún después de muerto mi familia tuvo que sufrir la pena y la humillación de la presencia de la Guardia Civil en mi propia casa para un control. ¿Cuándo se me hará justicia? ¿Y a mi cuñado fusilado? ¿Quién encontrará a mi cuñado desaparecido?



Me llamo Rafael López Álvarez y tengo 26 años desde el día que me robaron la vida por la espalda unos fascistas mentirosos. Mi madre ya llevaba luto por dos de mis hermanos, dos vidas usurpadas por los golpistas y para que no tuviera que llorar por un tercero me eché al monte, para hacer crecer la simiente que mis hermanos regaron con su sangre. No pude evitar que mi madre y mi novia derramaran sus lágrimas por mi.
Durante demasiados años fui considerado como un delincuente no como un luchador antifascista, que es lo que soy. Todavía los compañeros, que como yo decidimos no dejarnos esclavizar por el franquismo, llevamos el estigma de los que fueron demonizados por una dictadura ladrona y asesina.



  
Em dic Lluís Serra i Giribert i sóc fill de Manresa des de l'any de 1903, però vaig créixer a l'Horta de Sant Joan. Bon home, idealista, generós, obert i afable així em qualificaven els meu coneguts i així volia ser. Militant del PSUC, vaig ser alcalde del Prat de Llobregat fins que vaig decidir anar-me al front a lluitar per la República. Vaig estar al camp d'aviació de Reus per això vaig tenir l'oportunitat de fugir quan entraven les tropes franquistes. No vaig voler, tenia una dona i un fill de pocs mesos en el meu cor. Vaig ser detingut, com ja sabia que passaria, però vaig calcular malament perquè dels 30 anys que pensava en caurien vaig acabar afusellat un 18 de novembre de 1939 al Camp de la Bota.

Al meu consell de guerra diuen que em vaig rebel·lar, i sí, ho vaig fer, però no com ells volen fer creure, em vaig rebel·lar tota la vida contra la injustícia i vaig lluitar fins a l'últim moment contra el feixisme, contra els colpistes. I encara avui em rebel·lo a través del meu estimat fill Lluís contra la manca de justícia, per mi i per tots els que van patir la repressió franquista i que ens demanem fins a quan?




Me llamo JOSÉ BARAJAS GALIANO y soy natural de Huelma en la provincia de Jaén. Nací el 11 de abril de 1916, mes republicano, como yo. Heredé de mi padre sus ideas socialistas y llegado el momento de defender nuestra República no lo dudé un segundo, no nos podían quitar lo que el pueblo había decidido en las urnas. Luché contra el fascismo pero este nos ganó la partida y acabé formando parte de un Batallón de Trabajadores o lo que es lo mismo, siendo un esclavo del franquismo. Vi enfermar y morir de hambre y frío a compañeros que no pudieron resistir más aquel tormento. Ellos no han recibido justicia, los supervivientes tampoco, no nos devolvieron aquello por lo que luchamos y no hemos tenido el reconocimiento de nuestro sufrimiento ¿hasta cuándo?




Me llamo AGUSTÍN LÓPEZ ALVÁREZ y soy de Órgiva, Granada. A los 9 años ya aprendí lo que era trabajar y ser explotado. Supe que lo único que nos sacaría de la miseria era la educación y con mucho sacrificio fui a la escuela. Más tarde me afilié a las Juventudes Libertarias donde me formé políticamente. Tras el golpe de estado fascista luché en el ejército republicano y siendo teniente, y estando herido, fui hecho prisionero. Estuve en un campo de concentración y en varias prisiones. En 1942 fui juzgado por unos tribunales ilegales de un estado ilegal y condenado por rebelión ¡qué cinismo! Me asesinaron con 28 años un 22 de mayo de 1943 en Granada dejando mujer y un hijo al que siempre he añorado.

Defendí la legalidad democrática ¿y qué he recibido a cambio? Mis asesinos no han sido juzgados, su dictadura tampoco y mi juicio no ha sido anulado. ¿Hasta cuándo?



  
So tiña 27 anos e tres fillos moi pequenos cando me asasinaron. Chámome JUSTO MOURE GIRÁLDEZ. O meu delito para os golpistas ser tenente de alcalde polo partido socialista en A Cañiza, Pontevedra. Eu non entendín nada o día que ingresei na cadea, non entendín nada o día do meu xuízo, non entendín nada a tarde do 31 de outubro de 1936 cando fun fusilado xunto os meus compañeiros Antonio, Tirso e Xesús no Castro de Vigo. Non entendín nada porque simplemente era inocente. Fun xulgado polos culpables de roubarnos a democracia pola forza do terror.

Eles nunca foron xulgados polos seus crimes e a farsa de xuízo que me fixeron aínda non foi anulado. Ata cando?



  
Em dic JOSEP FORTUNY I TORRENS i sóc fill de Mollet del Vallès. Vaig néixer el 25 d'octubre de 1902 i em van assassinar el 16 de juliol de 1939. Sóc un republicà compromès amb la llibertat de Catalunya, militant d'Esquerra Republicana i l'últim alcalde republicà del meu poble. Amb l'entrada dels feixistes a Barcelona vaig haver de creuar la frontera patint l'horror del camp d'Argelès. Les mentides franquistes em van fer tornar perquè no havia fet gens més que treballar com a servidor públic d'un estat democràtic. A la meva tornada els feixistes i l'església m'ho van prendre tot, el patrimoni, la meva estimada família i la vida. Els meus assassins i els que van vessar al Camp de la Bota la sang de 1717 antifeixistes, aquells no han estat jutjats, ni la seva dictadura tampoc. El judici il·legal que em van fer no ha estat anul·lat.

Els que m'estimem, que mai han deixat de lluitar per mi, i jo mateix, hem complert massa anys d'impunitat franquista i democràtica. I em pregunto: Fins a quan?




  
Em dic JOAN LOSA CAMPOMAR amb domicili al Port de Pollença a Mallorca. Sóc republicà, militant d’Esquerra Republicana i la meva professió és mecànic dentista. Amb el cop d’estat dels traïdors a la legalitat de la República les illes van ser reprimides i convertides en una terra de mort sense guerra. Jo vaig ser empresonat i el 22 de gener de 1937 vaig sortir amb llibertat enyorant tornar a una casa que mai més vaig trepitjar. Em van fer pujar a un camió conduït per falangistes i em van traslladar al cementiri de Porreres, en aquell moment vaig saber que mai més tornaria abraçar la meva dona i la meva filla petita. Només tenia 34 anys i fa més de 79 anys que estic desaparegut per la força dins d’una fossa comuna esperant veure la llum i descansar per fi al costat de la meva dona. Quants anys més hauré d’esperar?

  


  
Esperem que la justícia negada a l’estat espanyol arribi de la mà de la justícia universal a través de la República Argentina. Ja s’han fet passos molt importants, s’ha recorregut un llarg camí des del 2010, moltes víctimes s’han vist reparades pel sol fet de poder declarar en un jutjat espanyol encara que sigui per una causa oberta a l’Argentina, s’han obert fosses i vindran més exhumacions judicials gràcies a aquestes querelles. És possible que en els mesos vinents es produeixin declaracions dels que van formar part de l’aparell de la dictadura, els exhorts ja estan als jutjats espanyols, esperem que ben aviat tinguem dates concretes per tal que la jutgessa argentina María Servini pugui viatjar a prendre aquestes declaracions abans que acabi l’any.

Nosaltres romandrem aquí el darrer dissabte de cada mes com fa més de 7 anys demanant veritat, justícia i reparació, l’anul·lació del judici del President Companys i de tots els judicis del franquisme, fent costat els querellants a l’Argentina perquè és de justícia.

Gràcies a totes i a tots. 







També ens van acompanyar alguns membres de la Coordinadora X-24, que lluita per les famílies que van patir el robatori de les seves filles i fills i que es concentren cada diumenge primer de mes a les 11 del matí a la plaça Sant Jaume demanant justícia per a què els seus casos siguin investigats i així poder recompondre les seves famílies trencades pel franquisme.



Galeria fotogràfica.