diumenge, 30 d’abril de 2017

VUITANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EN DEFENSA DE LES DEFENSORES DE LA REPÚBLICA.





En defensa de les defensores de la República.

Les persones que van defensar la República contra el cop d’estat del feixisme espanyol de la conjura de l’oligarquia, l’exèrcit i l’Església tenien idees, valors i dignitat. Cada abril parlem del que va suposar la República per un estat espanyol d’hisendats i càcics, per un poble sotmès a la pobresa, la corrupció i l’explotació de la seva ignorància per part d’una corona i un règim secular d’opressió, injustícia que la República va voler abolir mentre era assetjada i assassinada. Aquesta república revolucionària en el seu vessant emancipador a través de l’educació, la laïcitat i els drets de les dones va ser una espurna d’esperança per a les classes populars, una república que no va subvertir de la nit al dia l’ordre de les coses i que no suposava cap perill més que per aquells que volien continuar tenint-ho tot trepitjant el futur dels que volien per sempre esclaus, fang en les seves mans. 

I en aquest abril del 2017 dins d’una nova onada de voler diluir el significat de l’oportunitat de la república i el valor dels que la van defensar, de revisionismes de vegades subtils en forma de llibres, pel·lícules i programes de televisions públiques, que des de la suposada progressia desvirtuen la lluita de milers de generoses persones que van sacrificar vida i família. Una línia editorial de convertir el compromís ideològic del front republicà en simple inèrcia en temps de guerra per això volem aixecar la veu en la seva defensa. No podem caure en la perversió de sempre, aquella que vol buidar de contingut la lluita contra el feixisme, la que generalitza i ens parla de gent forçada a anar al front, la que ens diu que la geografia va marcar els bàndols, que en totes dues trinxeres es disparava amb la mateixa legitimitat, que tots eren bons però titelles d’una situació que els era aliena, que la rereguarda era un infern d’incontrolats anticatòlics com retrata l’obra Incerta glòria, o que el feixisme va ser una moda com diu Javier Cercas o robar la ideologia als morts com fa el programa Trinxeres, o que podem equiparar víctimes i que poden conviure en el mateix espai els noms dels lluitadors antifeixistes amb els noms dels botxins o els que van morir per accidents dels errors humans. No hem arribat fins aquí per estar en el ball etern del cranc. No avançarem si callem davant la manipulació, la reconciliació de la claudicació, els que es fotografien utilitzant la impunitat del franquisme com a una excusa per sortir als mitjans. No anirem endavant si no denunciem els que ens proposen noves transicions, noves traicions, regals enverinats embolcallats amb lleis que no suposen cap ruptura democràtica, cap trencament amb el llegat lligat de la dictadura, els covards que parlen en el nostre nom però que acaben negociant amb els nostres drets, els que no derogaran lleis per jutjar els crims de lesa humanitat, aquells que quan es baixen del discurs dels dies assenyalats amb flors a les seves mans ens abandonen una vegada i una altra. 

I no podem tolerar tot això perquè el pare d’en Lluís va canviar el seu lloc de batlle pel parapet per defensar la República al front i va ser afusellat pel franquisme amb les seves idees al cor, perquè l’avi del David amb 20 anys es va anar voluntari a defensar l’oportunitat de canvi amb il·lusió i va pagar el seu compromís com esclau del franquisme i va morir amb la República al cap, perquè l’oncle de la María José va morir heroicament per les seves idees al front i va ser immortalitzat pels versos d’en Pedro Garfias, perquè l’oncle de la Carmen va ser assassinat per haver lluitat amb tota consciència contra el feixisme, perquè al pare del Pere el va matar el feixisme espanyol per ser batlle de la rereguarda republicana i seguiríem parlant de molts més militants… familiars de les nostres companyes i companys, tots des de les seves idees part o defensors voluntaris de la república contra el feixisme. No els hi faltarem al respecte acceptant l’equiparació de bàndols, ni acceptant que totes les víctimes són iguals, ni la germanor imposada entre víctimes que van vessar la seva sang, uns pel feixisme i altres per la República. I si de la nostra coherència fan rancor és que els perversos són ells, els que volen passar pàgina, els hereus del franquisme i els que van blanquejar la història dels franquistes i els van donar el títol de demòcrates gratis, la factura encara la paguem nosaltres. 

I és molt perillós tot aquest discurs de l’ambigüitat, el de sí però …, el de descontextualitzar, el de menysprear les xifres i les estadístiques, fent de l’anècdota categoria a favor d’Obra. Aquí unes víctimes no tenen cap valor, poden ser insultades i menyspreades en un estat que no considera delicte l’apologia del franquisme, però que ens retalla el nostre dret d’expressió i les nostres llibertats dia a dia legislant a favor d’unes víctimes i ignorant i mofant-se d’altres. A nosaltres en neguen la justícia mentre es condemna a presó per dues línies d’humor sobre càrrecs d’una dictadura que va matar fins després de la seva mort oficial. 

Des de la nostra memòria combativa i rebel, d’idees plurals amb un objectiu comú de veritat, justícia i reparació per a les víctimes de la dictadura des de 1936 al 1975 i de la transició fins avui, no volem que els parapetats en la impunitat capitalitzin les memòries obtenint rèdits polítics de la mort dels antifeixistes com si es tractés d’accidents històrics, sense herois, sense màrtirs, sense valors, ni valor. Elles i ells no eren nuvis de la mort assassins d’intel·ligències, amaven la vida i la llibertat, per això no van dubtar en donar la seva en defensa de la legitimitat republicana, en contra del feixisme espanyol i internacional. Tenien idees, tenien ideals.


Aquí estem per retre homenatge a les i els combatents per la República sense oblidar-nos de les Brigades Internacionals. Com sempre, celebrem un abril de Repúbliques, un abril sense corones. 





Milicians de Barcelona marxant al front de l'Aragó. Agost 36.


‘Frente’, de l’autor republicà José Moreno Villa



















Éste es el frente; aquí no hay
el menor asomo de juego.
Ya no valen literaturas;
éste es el frente duro y seco.
Es la bala y el cuerpo humano.
Es la tierra y el cuervo siniestro.
Es la cabeza y es la mano.
Y es el corazón contra el hierro.
Es subir y bajar cañones
por lomas atónitas de miedo.
Es aguantar cuchillos y cascos
sin moverse del parapeto.
Es acompañar a los tanques
monstruosos en sus sondeos.
Es no beber y no comer
y no dormir un día entero.
Es salir con la frente alta
o en la lona del camillero.






Romance de la campesina española de Ildefonso Pereda Valdés editado en el Cancionero de la guerra civil española, Montevideo, Comité Pro-Defensa de la República Española, 1937.

















Con el sereno entusiasmo
de tu partida sin lágrimas,
te vas, mujer española,
para el campo de batalla.

…pañales y sonajero;
sortija y fajo de cartas…

Ya te quedaste sin padre…
Tus hermanos mucho tardan…
Tu esposo quizá no vuelva…
¡Qyé poco pesan las armas!

…risas, castañas y cuentos
rodeando la lumbre plácida…

Tu brazo, de gracia curva
sobre el cántaro del agua,
hoy es un ángulo arisco
con vértice de culata.

…gallos con arco sonoro
lanzando flechas al alba…

Tu pecho, donde la vida
duerme pletórica y blanca,
hoy tiene sangre serena
con una angustia blindada.

…fino mantón sevillano
bien guardadito en el arca…

Tus piernas, de paso lerdo
para el idilio en la plaza,
hoy marchan con el redoble
de tamboriles sin danza.

….runrunes de la cazuela
junto al calor de las brasas…

Tus ojos, de calor húmedo
con el centro de la parva,
sigue el índice hueco
que mata lo que señala.

…canciones de amor agreste
con bandurrias y guitarras…

Tus labios, que silabearon
el donaire de tu raza,
cubren con pliegue valiente
tu dentadura apretada.

…paz del impulso en vaivenes
bruñendo el pico y la pala…

Tu cuerpo -sana ternura;
fiebre de amores en ánfora-
huele a coraje y a pólvora
y a piedra de barricada.

…crepúsculos sonrosados
muriendo al son de la gaita…

Tu mano -mano de madre;
mano de esposa y hermana,-
cerrado en puño apretado
es una antorcha sin llama.

¡Y en una cuna de escombros
se mece la nueva España!




Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta mallorquí de la Generació perduda, la de 1936,  fill d’una família modesta va arribar a estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. S'allistà a l'exèrcit republicà, però la seva salut no li va permetre lluitar al front, va morir de tuberculosi a Osona el 1938 amb només 24 anys.




A Mallorca, durant la Guerra Civil


Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.


















En la meva mort

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.




Juan José va ser un milicià anarquista que va lluitar en defensa de la República, que va salvar els antifeixistes del seu poble i va arribar a comandar un batalló de l'exèrcit republicà morint heroicament al front a l'edat de 25 anys sense arribar a conèixer la seva filla.
Al Capitán Ximeno
Muerto en el frente de Córdoba.
Mirada azul de Ximeno
con cara de niño bueno.
Mirada de azul cuajado,
de azul acero templado,
tan inocente
bajo la paz de la frente.
Dicen, Ximeno, que fuiste
bandolero y que supiste
de la fuga por los montes
hacia aquellos horizontes
donde nadie sabe dónde
un tibio rincón se esconde
para el hombre como el ave
sediento de libertad.
Y quién sabe
si fue mentira o verdad.
Yo te he visto Capitán
en el frente cordobés;
Capitán
del Batallón de Garcés.
Valiente, serio, callado,
gran soldado
sobre tu caballo alzado,
-¡que buena estampa tenías!-
tu mirada como el cielo,
desperezando su vuelo
sobre lentas lejanías…
Y ahora irás por las veredas
y entre breñas y jarales
- no por blandas alamedas
ni por caminos reales-
a la muerte…. Buen viaje.

Tu pistola sin reposo
y tu caballo nervioso
serán tu solo equipaje.
Y tu silencio y tu afán
desolados….
Capitán
de bandidos y soldados.
¡Y a mi qué
si yo siempre te veré
con la muerte terca enfrente
y tu mirada inocente
mirándola fijamente!
¡Ay Ximeno, Capitán
del Batallón de Garcés;
Capitán
de la cabeza a los pies!
Pedro Garfias. Héroes del Sur. 1938




A veces en su puesto de vigilancia, en la soledad acechante de la noche fascista solo tenían su fusil.




Consigna de Pedro Garfias

Perro que ladras y muerdes,
Mi fusil republicano,
Voy a limpiarte el hocico
Negro de tantos disparos.
Voy a engrasarte el gatillo
Y a sujetar tus tornillos
Y a bruñirte la madera,
Perro fiel de mi defensa.
Te voy a vestir de nuevo.
Te quiero tener contento
Para que ladres y muerdas.





Rafael López Álvarez que se tiró al monte a luchar por la libertad y contra el fascismo que tanto le había arrebatado,  la vida de su hermano fusilado, el pan de su familia, la dignidad a su pueblo. Pagó su valentía con sus 26 años de existencia. Gracias Rafael. 

DESPEDIDA

¿Cumplí con Rafael?

Cumplí.

Ya nada me sabe a hiel,
y toda la sangre vertida
forma un torrente de vida
que gira a mi alrededor.
Pues sólo tiene valor
los que perdisteis la vida
con audacia y con honor.

Yo sólo tuve un motivo,
era necesario estar vivo
y no sentirse perdedor.
Sólo sentirse agredido
por el franquismo traidor.
Yo lo declaré mi enemigo,
para combatirlo con ardor.

Muchos pudieron tener
las dudas del peregrino
que va perdiendo la fe
por lo tortuoso del camino.
¿A quién se puede pedir
valor ante el asesino?
Que mata para construir
la sociedad del servilismo.
Aunque, el ser humano "es servil"
"Algunos" no somos lo mismo.

Le atribuyeron poder divino
los curas del santo oficio
a Franco, monstruo asesino.
Al pueblo lo redujeron,
a tierra yerma sin cultivo,
del fusil, a la tradición.
Religión, ignorancia y vino.

Fue mi mayor satisfacción combatir el seguidismo
del tirano y su oración.
Para saltar sobre el abismo
que engulló a la población.










Manuel Álvarez López.






Ramon Vila Capdevila, conegut també amb els sobrenoms de Caracremada, Passos llargs i Capità Raymond, va ser un anarcosindicalista de la CNT durant la Segona República Espanyola, col·laborador de la resistència francesa durant la segona guerra mundial i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme.

El 7 d'agost de 1963, a les 12:30 de la nit, va caure mort per les bales de la Guàrdia Civil entre els termes de Castellnou de Bages i Balsareny.





















Poema atribuït a Ramon Vila, Caracremada

“Vull que a mi m’enterrin
Amunt, a les muntanyes altes,
Al costat d’aquell pi blanc,
Que creix sol allà al barranc.
La meva tomba vull que estigui,
Entre dues pedres escairades,
Companys meus han de ser,
Serps pintades i verds llangardaixos,
No vull que vinguin al meu enterro,
Mossens laics ni romans,
I les meves flors han de ser,
Un ramat de cards punxants.





En el 80è aniversari del bombardeig de Gernika per la Legió Còndor volem recordar que la població de Durango va ser també bombardejada un mes abans per l’aviació feixista italiana sota comandament del General Mola. Més de 300 morts i un poble arrasat. Aquest fet va commoure el poeta peruà César Vallejo que va escriure aquest poema.














Redoble fúnebre a los escombros de Durango





Padre polvo que subes de España,
Dios te salve, libere y corone,
padre polvo que asciendes del alma.

Padre polvo que subes del fuego,
Dios te salve, te calce y dé tu trono,
padre polvo que estás en los cielos.

Padre polvo, biznieto del humo,
Dios te salve y ascienda a infinito,
padre polvo, biznieto del humo.

Padre polvo en que acaban los justos,
Dios te salve y devuelva a la tierra,
padre polvo en que acaban los justos.

Padre polvo que creces en palmas,
Dios te salve y revista de pecho,
padre polvo, terror de la nada.

Padre polvo, compuesto de hierro,
Dios te salve y te de forma de hombre,
padre polvo que marchas ardiendo.

Padre polvo, sandalia de paria,
Dios te salve y jamás te desate.

Padre polvo que avientan los bárbaros,

Dios te salve y te ciña de dioses,
padre polvo que escoltan los átomos.

Padre polvo, sudario del pueblo,
Dios te salve del mal para siempre,
padre polvo español, padre nuestro.

Padre polvo que vas al futuro,
Dios te salve, te guíe y te dé alas,
padre polvo que vas al futuro.



                                          Mola saltant al costat de Franco


‘A mulo mola’, de José Bergamín

El hijo de la gran Mula
por Mola vino a las malas.
Como no tuvo soldados,
los hizo con las sotanas.
De lejos, el traidor Franco
solo promesas le manda,
y tomándolo por Muño
le anuncia tropas mulatas.
Ya están pidiendo madrinas
las tropas de las mejalas.
La media Luna ya tiene
protección de las beatas.
¡Cómo curan sus heridos,
cómo el moro les regala
sangrientos ramos de flores
llenos de orejas cortadas!
En mulas van hacia Mola
pidiendo e gritos la paga.
Mola los mueles con marcos,
ya caducos, de Alemania.
¡Fiero moro, te engañaron,
te van a engañar, te engañan!
De todas partes por radio
llegan las voces cascadas
de generales borrachos
diciendo botaratadas.
Mientras que contra los cuentos
que los fascistas levantan,
las hoces y los martillos
chocan sus verdades claras.
Las Milicias van cantando
su alegría en la batalla,
victoriosas de la muerte
que acecha a sus milicianas;
siempre poniendo los ojos
en donde ponen las balas.
Asoma la luz del día
enfrente de Guadarrama,
ensangrentando de albores
las luces de la esperanza.
Al otro lado del monte

está la muerte de España.






Abril de repúbliques, de llibres, de cultura, de pobles que van olorar la llibertat, de pobles que tornarem a olorar-la.

Les roses franques

(Joan Maragall - Miquel Pujadó)

He vist unes roses
d'un vermell pujat,
d'un vermell negrós,
d'un vermell morat.

Penjaven gronxant-se
del mur d'un jardí;
ningú les pot heure,
no es poden collir.

Són les roses lliures
de la servitud;
són les roses franques,
no paguen tribut.

Ni de baix s'abasten
ni de dalt estant:
el gipó o el gerro
no se’n gaudiran.

Brillar el sol veuran-les
des de lluny la gent,
donaran la flaire
al bon grat del vent;

mes cap mà atrevida
les apomarà
ni alenada humana
les mustigarà.

No com les flors altres,
són de qui les vol:
Són lliures, són pures,
són del vent i el sol.

Passaran la vida
gronxant-se i rient
i abrusades se
les emportarà el vent.







Aquest pont tindrem un nou dia de les treballadores i treballadors, precaritzats, retallats, víctimes de la reforma laboral del PP, que amb una mà ens roba per finançar-se il·legalment i amb l’altra signa lleis per acabar amb els drets de la classe treballadora. Molts dels nostres familiars, amigues i amics, companyes i companys no estaran amb nosaltres per sortir al carrer a reivindicar justícia social, salaris dignes i dignes condicions de treball, igualtat i respecte, en la seva memòria combativa llegirem L’U DE MAIG de Joan Brossa.

Poble: deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.
A l'ombra s'entrebada la porta d'un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t'enfonsa pertany a una altra via,
l'hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.
Ajunta escopinades i veuràs com s'allunya,
la venjança de l'ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t'envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d'estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera

que entenebreix les platges des d'aquell juliol!









Un 25 d’abril Portugal es va aixecar al ritme de l’himne de Zeca Afonso, Grândola vila morena, amb clavells vermells als fusells, amb la fi de la dictadura més llarga d’Europa i obria les seves portes a un poble que volia conèixer la llibertat. Aquí continuaven patint la dictadura assassina de Franco i encara quedaven morts per venir, un setembre sagnant. Un dictador que va morir al seu llit.


























Cartell Sérgio Guimarães. 1974.


«O Futuro« de José Carlos Ary dos Santos
 

Isto vai meus amigos isto vai
um passo atrás são sempre dois em frente
e um povo verdadeiro não se trai
não quer gente mais gente que outra gente

Isto vai meus amigos isto vai
o que é preciso é ter sempre presente
que o presente é um tempo que se vai
e o futuro é o tempo resistente

Depois da tempestade há a bonança
que é verde como a cor que tem a esperança
quando a água de Abril sobre nós cai.

O que é preciso é termos confiança
se fizermos de maio a nossa lança

isto vai meus amigos isto vai.



Mil gràcies als cantautors de la Brigada Intergeneracional Kike Ubieto i Dani Caracola per posar música i cor a la nostra concentració.






Continuem recollint signatures de suport a la querella argentina. Malgrat el menyspreu de l'estat espanyol a les víctimes del franquisme i la transició seguim treballant per la Justícia, pels drets humans.



Aquest mes ha mort Utrera Molina, a aquest ministre del franquisme, capitost de Falange, franquista fins al seu últim alè segur que li hagués agradat morir el 20 de novembre. A nosaltres ens ha deixat la insatisfacció de no poder veure'l assegut a la banqueta dels acusats per crims de lesa humanitat, d'això ja s'ha encarregat el Govern d'Espanya, de protegir els botxins i humiliar les víctimes. Però el més trist és que en el seu últim viatge ha estat acompanyat pels seus correligionaris de Falange que entre crits de viva Franco li han cantat El cara al sol, braç estès, davant del seu mut gendre Gallardón, que cobra 8.500 euros al mes de diners públics. Gallardón li va dedicar un panegíric a Utrera Molina l'ABC on deia que el seu sogre era una molt bona persona, qui li demanin a la família de Puig Antich. 

























Comunicat davant l'acord de les Cortes Generales del 6 d'abril de 2017 contrari a la proposició pel retorn dels documents catalans que encara resten retinguts a Salamanca.


El Congrés dels diputats va rebutjar la proposició presentada per Esquerra Republicana demanant que el govern de l’Estat completi el reton dels documents de Salamanca pendents de devolució, acordats per la Comissió mixta que va retenir el 2014 en fer el darrer retor. També demanava que es retornessin a Catalunya els documents dels 41 ajuntaments catalans i dels departaments de justícia i ordre públic de la Generalitat en compliment de la llei de retorn aprovada el 17 de novembre del 2005. La proposta va tenir el vot favorable de tots els grups de la cambra excepte els del PP i Ciutadans i l’abstenció del grup socialista que va ser decisiu per a ser refusada. És incomprensible que el PSOE s’abstingués per estar en desacord en demanar el compliment dels acords de la Comissió mixta que és l’òrgan d’execució de la llei. Part dels documents detinguts van ser acordats en reunions de la comissió del govern Zapatero. La seva actitud és contrària a la llei ja que amb aquesta retenció de 308 lligalls, banderes i cartells requisats a entitats i particulars la Generalitat no pot completar el retorn que estableix la llei i així restituir el que resta a les víctimes de l’espoliació. No entenem aquest posicionament socialista contrari al compliment dels acords i per tant contraris a la legalitat i encara menys el silenci dels diputats del PSC que sempre havien defensat el retorn. Lamentem l’actitud del govern de l’estat i els dos partits que hi donen suport i amb la seva abstenció, abonen les actituds dels que fan demagògia presentant a la Generalitat com a lladre de documentació, i per contra amaguen el gran deure pendent del govern central que és retornar els documents a les víctimes, particulars i entitats de la resta de l’estat que preveia la llei, la possibilitat de demanar-ne el retorn va passar volgudament desapercebuda en publicar el decret sense donar cap mena d’informació, com ho demostra el fet que només ho va reclamar la família de Gonzalo de Reparaz que, tot i demanar-ho dins el termini establert informats per la Comissió de la Dignitat, li ho van denegar i ho van aconseguir in extremis, després de 6 anys de recursos amb una sentència del tribunal Suprem. És una mostra de l’actitud contrària de l’estat i els partits que li donen suport a complir el deure de restitució de les víctimes espoliades pel franquisme que va establir la Llei de 2005. El govern central està en deure de les víctimes espoliades de la resta de l’Estat i hauria d’obrir un nou termini donant informació com ho fa la Generalitat perquè les víctimes puguin reclamar ens documents requisats que moltes famílies ignoren que es conservin a aquell dipòsit de Salamanca. Recordem que les corts valencianes van reclamar el retorn dels documents valencians en un acord unànime del 2004 reclamant la devolució. A diferència d’aquesta actitud, la Generalitat ha fet efectiu el retorn als legítims propietaris de milers de documents. Per a localitzar-los ha publicant llistes dels noms dels titulars dels documents que s’havien recuperat i fins i tot ha cercat el domicili de les famílies dels espoliats alguns dels quals estaven a l’exili. Una actitud mol diferent dels partits espanyols (PP, C’S i PSOE) que volen presentar a la Generalitat com a culpable i espoliadora, com ara l’acord que el passat 31 de març van prendre tots els grups municipals de l’Ajuntament de Múrcia, presentant la Generalitat com a espoliadora de documents murcians, quan ignoren y amaguen el dret dels ciutadans i ciutadanes de Múria a recuperar uns arxius que la llei els reconeix però que les institucions i partits espanyols els neguen. La Comissió de la Dignitat posarà en coneixement del Consell dels Drets Humans de l’Assemblea General de les Nacions Unides el bloqueig del retorn dels arxius espoliats pel franquisme a Catalunya i l’incompliment del deure de retornar els arxius requisats a les víctimes de la resta de l’Estat, deure a que va ser requerit l’Estat en el darrer informe del Relator de les Nacions Unides el juliol del 2014. 

Comissió de la Dignitat 7 d'abril de 2017 
Barcelona València




                       Mena. L'oncle feixista de Cercas.


És molt trist per a nosaltres que cada concentració més gent se senti legitimada per apropar-se a insultar les nostres víctimes, per a defensar la legitimitat del franquisme com una qüestió d'ordre i acusar-nos de revengistes i pesseters, nosaltres que mai hem demanat res més que veritat, justícia i reparació. I tot això no passa per casualitat, publicacions com el llibre "El monarca de las sombras" del senyor Javier Cercas i la seva publicitació formen part d'una campanya interessada del bipartidisme de treure la nostra lluita del camp dels drets humans i de la defensa de les llibertats. Per això reproduïm parcialment aquest text de la pàgina Clamor Republicano.

En resposta a l'article al País Semanal del senyor Javier Cercas.

En el seu article hi ha una profunda maldat o una gran ignorància, o ambdues, ara ens surt amb el tàndem lo polític i lo moral per rentar-se les mans a la recerca de justificació per als seus llibres. O sigui, la República és políticament acceptable però no moralment, els colpistes no eren políticament acceptables però sí moralment, perquè segons vostè al 1936 tot el personal estava fart de la República i per tant era susceptible de ser enderrocada. El que més sorprèn de les seves dissertacions és que la República per a vostè sorgeix del no-res, que la planteja com una democràcia fora de context històric, que pretén equiparar-la amb l'actual, que per cert està tan malament que segons la seva pérfida tesi, moralment podríem prendre el palau d'hivern demà mateix.

Els que no tenim oncles que voluntàriament van anar a assassinar la democràcia, els que els tenen i ho admeten des de la crítica, no entenem a aquells que busquen justificació per a l‘injustificable i pengen els retrats dels seus familiars feixistes en llocs prominents. Podria vostè haver fet bandera d’aquelles persones que van ser assassinadess al seu poble per gent com el seu oncle. En la seva guerra de modes, no d'idees, ni de realitats, acaba banalitzant allò pel que tanta gent va morir, perquè mentre un poble alienat secularment teixia somnis, els seus amos maquinaven com destrossar-los a sang i foc. Això és aplicable als seus amics guardaespatlles que busquen justificar-li amb arguments tan pelegrins com que vostè havia d'escriure el seu llibre per explicar-li a la seva mare qui era el seu oncle, publicar-ho, publicitarlo i vendre-ho és simplement una anècdota que li dóna de menjar. Els que creuen a passar pàgina gratis per avançar neguen la veritat, la justícia i la reparació, neguen els drets humans a les víctimes antifeixistes, que es van anar d'aquest món per immolar-se, com en un dia de la marmota etern, per la reconciliació nacional de la sacrosanta transició, que els escup a la cara. El mínim consens senyor Cercas hauria d'estar en l'abolició del llegat omnipresent de la dictadura, que és just el que es pretén protegir en aquest article.

Els activistes de la memòria es prenen aquestes coses molt mal perquè amb el seu missatge reduccionista ve a convèncer a molta gent que cau en el parany per falta de coneixement de la història d'aquest país. I a nosaltres ens costa molt esforç fer memòria pedagògica en el camp dels drets humans, no folklòrica-festiva-floral-fotogénica, que és la que treballa l'homenatge com a tribut al passat no com a dret a la veritat, la justícia i la reparació per un futur sense llastos de dictadures, sense corones, de ruptura democràtica, laic i de justícia social.

I per cert, ja que vostè diu estar a favor que llevin el nom que el seu oncle dóna a un carrer del seu poble, demani-li-ho al consistori de Ibahernando, seria un gest que li honraria i que en el seu lloc posin el nom de Sara, afusellada pels feixistes, per equilibrar la balança. 



Ens molesta que el senyor Cercas vengui el seu llibre com a Memòria. El concepte de Memòria Històrica va néixer per defensar els drets robats de les víctimes del franquisme i la transició, que PSOE i acòlits ho segueixi pervertint en la grollera equiparació, és un nou espoli en el ròssec de la ignomínia de l'amén del lligat i ben lligat. 

En el tema monetari estarà vostè content ja que ha estat tercer en vendes aquest 23 d’abril, però li haurà molestat que ho hagin col·locat en la llista de ficció, quan es vanava que en el seu llibre hi havia un 95% de veritat.

Galeria fotogràfica